Category: Català

SAUL BELLOW

Ravelstein

Em feia l’efecte que una persona no podia ser coneguda completament si no trobava una forma de comunicar certes coses “incomunicables”, la seva metafísica privada. La meva manera d’entendre-ho era que, abans de néixer, una persona no ha vist mai la vida d’aquest món. Copsar aquest misteri, el món, era un repte ocult. Provinent del no-res, de la no-existència o de l’oblit primari, s’arribava a una realitat completament desenvolupada i articulada. Les persones no havien vist mai la vida. En l’interval de llum entre la foscor en què primer hom espera el naixement i després la foscor de la mort que el rebrà, se n’ha de fer el que es pugui, de la realitat, que és un estat de desenvolupament molt avançat. Jo havia esperat mil·lennis per veure-ho. Aleshores, quan havia après a caminar -a la cuina-, em van enviar al carrer per inspeccionar-ho de més a prop. Una de les meves primeres impressions va ser dels immensos pals d’electricitat que flanquejaven el carrer. Eren de color de castor, suaus i podrits. Als travessers o braços múltiples, hi tenien molts fils o cables en un relé sense fi que queia i s’alçava. Als trams panxuts i seguits dels cables, que alternaven amb regularitat, els pardals hi seien, en sortien volant, hi tornaven a descansar. per les voreres, els totxos descolorits revelaven el seu vermell original amb la llum de l’hora baixa. Rarament es veien automòbils, aleshores. El que es veia eren cotxes de cavalls, carretons de gel, carros de cervesa, amb els enormes cavalls que els tiraven. Coneixia la gent per la cara -vermella, blanca, arrugada, clapada o suau; somrient o violenta o furiosa-, pels ulls, la boca, el nas, la veu, els peus i les gesticulacions. S’ajupien per entretenir-se o preguntar alguna cosa o empipar o turmentar amorosament un vailet.

Déu se’m va aparèixer molt aviat. Duia la clenxa al mig. Vaig entendre que érem parents perquè ell havia fet Adam segons la seva pròpia imatge, i li havia insuflat vida. El meu germà gran també es pentinava d’aquella manera. Entre el meu germà gran i jo hi havia un altre germà. I la nostra germana encara era més gran que nosaltres. Tant se val … Aquest era el món. Jo no l’havia vist mai. El primer do del món era el do d’ell mateix. Els objectes t’atreien i et detenien amb un imperatiu magnètic que simplement era allà. Era un privilegi aconseguir el permís per veure’l -per veure’l, tocar-lo, escoltar-lo. No hauria estat impossible descriure tot això a en Ravelstein. Però hauria contestat de mala gana que Rousseau ja havia tractat el mateix tema a Les confessions o a Els somiegs del passejant solitari. Jo no tenia gaires ganes de rebre aquestes primeres impressions epistemològiques amb anticipació o menyspreu. Durant setanta anys i escaig havia vist la realitat d’acord amb aquells mateixos senyals. Tenia la sensació, també, que havia d’esperar milers d’anys per veure, sentir, olorar i tocar aquells fenòmens misteriosos, perquè em toqués la tanda en la vida abans de tornar a desaparèixer quan se m’hagués acabat el temps. Potser hauria d’haver dit a en Ravelstein: “ Va ser la meva única tanda per viure”. Però ell era massa a prop de la mort per parlar-li en aquests termes i vaig haver de renunciar al meu desig de donar-me a conèixer completament a ell descrivint-li la meva metafísica íntima. Només un nombre molt reduït d’ànimes han trobat la manera de rebre aquestes revelacions.

V. NABOKOV

Parla, memòria

El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a-més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.

Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.

Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconiats a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.