Corredor de la mort, corredor de la vida

Cada any per Tots Sants recordem els difunts i possiblement pensem, ni que sigui per un moment, en la mort.  Bona part de la filosofia i la religió és una reflexio sobre això. En literatura tenim el recent Nothing to be frightened of de Julian Barnes.

Recordo una notícia sobre un llibre escrit pel cuiner de la presó de Texas sobre els àpats dels condemnats a mort. Als Estats Units tenen dret a veure el seu guia espiritual (veure post Maslow als aeroports), triar el menú del darrer àpat (aquí se’n recull una llista deadmaneating.blogspot.com ) i preparar una última declaració que serà feta pública (aquí n’hi ha una llista del departament de Justícia Criminal de l’estat de Texas l’estat de Texas).
Confesso que no he pogut resistir la curiositat una mica morbosa de donar-hi un cop d’ull. Mig em justifico pensant que com que jo tampoc no m’escaparé de la mort, en certa manera també estic al corredor, només que la data és incerta. Darrer àpat i declaració final són una bona oportunitat per pensar sobre la pròpia actitud davant la mort.
La majoria de les eleccions de darrer àpat no són d’alta cuina sinó fast food, per exemple “hamburgesa de bacon i formatge amb jalapeños, patates fregides, pastís de poma amb gelat de vainilla, te”, o “un pollastre rostit sencer, amanida Thousand Island, una torrada, dues cocacoles baixes en calories, patates fregides, pastís de poma” (i perquè una cocacola baixa en calories?).
La tria del darrer àpat és una versió reduïda de resposta a la pregunta “què em fa feliç?”, a la invitació “Carpe Diem”. Una versió ampliada inclouria la possibilitat de triar una darrera vista o escena, escoltar una música, potser una darrera excursió a un lloc. No sé quines serien les meves eleccions. Vist així, del punt de vista de la darrera oportunitat, gairebé tot em sembla preciós i exquisit, un menú sofisticat o una simple poma, una copa de vi i un tros de formatge; anar a veure per darrer cop un llac al Pirineu o contemplar les cares de la gent que va a treballar al matí.
Moltes de les últimes declaracions que he llegit expressen penediment als familiars de la víctima assassinada, i afecte per la família pròpia. Sovint troben consol en la religió. Alguns s’adrecen també als companys de presó i guardes. D’altres refusen de dir res. Algun acaba amb un renec de ràbia.

A la meva família, als meus amics, a la gent que m’ha acceptat essent la persona que sóc. A les famílies Sullivan i Hayden, no he vingut aquí amb la intenció de fer-me passar per la persona que no sóc. Mai vaig pretendre ser la millor persona. No sóc el millor pare, ni el millor fill, o el millor amic del món. He fet el millor que he pogut amb el que tenia. He vingut sense odi ni amargor al cor. A la meva família i a tots vosaltres, només puc demanar perdó per tot el mal que us he causat. Que Déu ens perdoni en aquest dia. Estic a punt, quan vulgueu.

Sí, només volia dir que estic agraït per tota l’amistat i suport que m’heu donat aquests anys. Ja us veuré quan arribeu allà. Ànims. I als companys del corredor, el mateix. Ànims i a seguir lluitant. El mateix als meus amics de ploma i altres amics. Us estimo.

Aaa … doncs no ho sé. Mmm … No sé què dir. No sé (pausa). No sabia que hi hauria gent aquí, ei!

La lectura fa estremir, sobretot pel final “estic a punt, guarda”. Aquesta declaració permet al condemnat fer públic una mena de balanç de la vida, demanar perdó pel mal que s’ha fet i expressar afecte. Tot i que potser no és molt probable que la majoria de nosaltres fem explícit un balanç així, suposo que en un moment o altre sí que pensarem en la gent a qui hem fet mal, volent o no, i en aquells  a qui potser voldríem haver expressat el nostre afecte i no ho vam fer. Si em poso a pensar què diria jo, és un exercici difícil.
Pels qui realment ho volguessin fer es comença a proposar el que s’anomena “carta llegat” o “testament moral” on a més es transmeten valors i experiències. Això pot ser particularment rellevant en cas de parents que siguin malalts terminals i vulguin deixar un missatge guia als fills.
Deia que en certa manera, no podent escapar-ne, tots estem vivint al corredor de la mort. Només que no tenim fixada la data d’execució, i la nostra cel·la és més confortable, potser tenim sofà i televisió, i llibres, i fins i tot una vista agradable. Podem rebre visites o  compartir cel·la. Podem cuinar el que vulguem o fins i tot sortir a un restaurant. No hi ha guàrdies que ens vigilin, podem passejar i explorar barris, ciutats, muntanyes i rius, i tornar només si volem. Les diferències són tantes que em fa pensar en aquell acudit: “cambrer, porti’m un cafè amb llet, però sense llet, i en lloc de cafè, whisky”. Això és un whisky, no un cafè amb llet! Això no és el corredor de la mort, és el corredor de la vida!

Track de la vida, geografies emocionals

Un track de GPS de tota la vida ens podria dir on hem estat a cada minut, les coordenades geogràfiques dels llocs on hem viscut, o cap on hem viatjat. Però no sabríem si en aquell instant determinat estàvem creatius o al contrari, immersos en la rutina, seguint el ramat; gaudint del lleure o fent una feina dura i desagraïda; interessats en projectes o avorrits, feliços o deprimits. Aquestes serien coordenades a situar en una geografia vital o emocional. Podria ser un paisatge així:

1. Seguint el que fa el ramat
2. dopat amb l’entreteniment
3. la plana del tedi
4 .el pou de la depressió
5. portant la feixuga càrrega pel pendent costerut, com Sísif
6. fent girar la nòria de la rutina
7. el deliciós jardí de l’amor
8. la sala de les arts i les ciències
9. el taller de la creativitat, construint projectes
10 .explorant el món, els paisatges i les cultures
11. el pati del lleure, el joc, i el descans
12. el núvol de l’èxtasi
Aquests gargots tenen precendents il·lustres (es poden trobar al magnífic bloc strangemaps) [ja no accessible]
El mapa alemany del Regne de l’amor (Reich der Liebe) de 1777, que mostra recorreguts des del País de la joventut, on hi ha el bosc de l’amor o el riu dels desigs, cap a altres territoris com són el País del descans, la Terra de l’amor desgraciat, amb els rius de llàgrimes, les muntanyes sense esperança, el desert de la malenconia; o el País de la luxúria, amb les valls de les malalties venèries, la meravellosa Terra de l’amor feliç, amb bones vistes, la font de la joia, el País dels solters o la perillosa Terra de les obsessions, amb la ciutat dels somnis. Qui pot negar haver visitat bona part d’aquestes terres?
També tenim el francès “Carte de Tendre”, amb la geografia de l’amor mesurada en “lieues d’amitié” (kilòmetres d’amor). Seguim el decurs del “Riu de l’atracció” des del poblet de la “Nova amistat” fins a la ciutat de Tendre-sur-reconnaissance, passant per les viles de “Petits soins” o “Grans Favors” i evitant-ne d’altres com la fortalesa de l’Orgull o el poble de L’Oblit que ens podrien dur a la mar de l’Enemistat o al llac de la indiferència. No en coneixeu més d’un que ha perdut la bona ruta per no saber-se orientar?

I més recentment, del 2004, “Every englishman is an island” de Grayson Perry, una geografia de la ment, representada com una illa envoltada dels mars de les patologies mentals com la paranoia, amb regions “Esnob” (on hi ha per exemple la Música clàssica, chardonnay, ioga), Sexe i amor, Cliche, els Somnis, els Desigs, les Pors. Com seria el nostre mapa?

Un altre mapa de Grayson Perry.

Història dels meus peus. Track GPS

M’he comprat un GPS per no perdre’m quan vaig sol de travessa. Ara sí que puc registrar la història dels meus peus. Imagino com seria si n’hagués portat un sense parar des que vaig néixer. Ara tindria el track de tots els llocs per on he passat: els carrers camí de l’escola, les places on anava a jugar, les visites a casa els avis,

els llocs on anàvem de vacances,
les muntanyes que he pujat.
Vist en conjunt, el track de la vida sembla un gran joc de l’oca on anem avançant de casella en casella, a vegades lentament, de tant en tant una penalització dolorosa dura o un premi sorpresa agradable.

 

 

Ballard. Crec en la història dels meus peus

I poc després de publicar el post sobre les meves sabates vaig visitar l’exposició sobre Ballard al CCCB   que es pot veure fins el 2 de novembre. Entre moltes coses fascinants hi ha el text “Credo” que va aparèixer el 1984 a la revista Interzone.

A mesura que l’anava llegint m’adonava que hi coincidia en molts punts. Quan vaig arribar a “crec en la història dels meus peus” de poc que no dic en veu alta “jo també!”. En certa manera som la història d’on ens hanportat els nostres peus.
Si aneu a veure l’exposició, no us perdeu la vídeo instal·lació deAnn Lislegaard just abans de sortir, a la dreta.

Reprodueixo alguns fragments, el subratllat és meu.

Crec en el poder de la imaginació per a refer el món, per alliberar la veritat de dins nostre, per retenir la nit, per transcendir la mort, per encantar les autopistes, per fer-nos amics dels ocells, per apuntar-nos a les confidències dels bojos. Crec en les meves pròpies obsessions, en la bellesa d’un accident de cotxe, en la pau d’un bosc submergit, en les diversions d’una platja de vacances deserta, en l’elegància d’un cementiri d’automòbils, en el misteri d’un edifici de parking de pisos, en la poesia dels hotels abandonats.
[…]
No crec en res.
[…]
Crec en Max Ernst, Delvaux, Dali, Tiziano, Goya, Leonardo, Vermeer, Chirico, Magritte, Redon, Duerer, Tanguy, el Facteur Cheval, les Watts Towers, Boecklin, Francis Bacon, i en tots els artistes invisibles a les institucions psiquiàtriques del planeta.
[…]
Crec en la impossibilitat de l’existència, en l’humor de les muntanyes, en l’absurditat de l’electromagnetisme, en la farsa de la geometria, en la crueltat de l’aritmètica, en el propòsit homicida de la lògica.
[…]
Crec en la no existència del passat, en la mort del futur, en les infinites possibilitats del present.
Crec en l’alteració dels sentits: en Rimbaud, William Burroughs, Huysmans, Genet, Celine, Swift, Defoe, Carroll, Coleridge, Kafka.
[…]
Crec en els propers cinc minuts.
Crec en la història dels meus peus.
Crec en les migranyes, en l’avorriment de les tardes, en la por als calendaris, en la traïció dels rellotges.
Crec en l’ansietat, la psicosi i la desesperació.
[…]
Crec en Tokyo, Benidorm, La Grande Motte, Wake Island, Eniwetok, Dealey Plaza.
Crec en l’alcoholisme, les malalties venèries, la febre i l’esgotament. Crec en el dolor. Crec en la desesperació. Crec en tots els infants.
[…]
Crec en totes les mitologies, les memòries, les mentides, les fantasies, les evasions.
Crec en el misteri i melanconia d’una mà, en la gentilesa dels arbres, en la saviesa de la llum.

Bambes noves

M’he comprat unes bambes noves. Les velles, tot i que de dalt es veuen bé, després de vuit anys tenien la sola completament destrossada. Penso en totes les passes que han fet, corrent sovint al llarg de les platges del Poblenou, però també a Londres, Paris, Estocolm, Praga, Washington, Viena. He estat molt feliç corrent amb elles.
Em pregunto quins camins m’esperen amb les flamants bambes noves.

Això em fa pensar també, en totes les passes que han fet els meus peus des que vaig néixer.
Primer sense sabates, o només amb peücs, quan encara no em sostenia sol i depenia dels braços dels pares o avis per donar unes patadetes a la taula o al cotxet.
Però ben aviat vaig aprendre a caminar i començar a explorar el món que tenia al voltant! Encara em queda bona part d’aquella curiositat. Amb botes de Can Segarra vaig anar a escola. A vegades saltava la tàpia d’un jardí abandonat a veure si caçava algun insecte.
I així, poc a poc em vaig fer gran. Unes altres sabates em van dur a la universitat, als primers viatges, a casar-me i ser pare, acompanyant les meves filles en els seus primers passos.
Ara, si faig un inventari de les sabates que tinc, m’adono que el que porto als peus revela com és la meva vida. Les gastades sabates de l’esquerra em porten cada dia pedalant a la feina. Quan torno a casa m’esperen unes sabatilles xineses comprades a Beijing.
Estimades botes de muntanya! Ja tenen 12 anys i es van estrenar a la pica d’Estats. M’han dut a innombrables travesses; han fet el Tour del Montblanc i han pujat al Kilimanjaro. Les de la dreta són més noves, només tenen 4 anys i m’acompanyen als viatges, des del Japó a la vall del Neckar.
Aquestes són les sabates de mudar i no han fet gaires kilòmetres. Han trepitjat la moqueta del Liceu i l’auditori. Les de la dreta són per a ocasions més informals.
A l’estiu, les abarques per passejar i les sandàlies per caminar.
Aquestes no han anat gaire lluny de casa, només fins al mar per entrar-hi amb el caiac; els escarpins a l’hivern i les xancles a l’estiu.
Les més alegres: les de l’esquerra me les poso per ballar lindy hop i les de la dreta fan un soroll de mil dimonis. Quan me les poso sé que en poca estona estaré de bon humor i feliç.
Les sabates de col·lecció! Unes autèntiques xiruques que encara funcionen i espardenyes de colors.
?
Em pregunto quàntes sabates tindré en el que em queda de vida i on em duran. ¿Com seria si les comprés ja ara i les posés en fila? Miraria el parell del final i podria pensar que quan me les calci ja faltarà poc per morir; és clar que a mi les sabates em duren anys … I si en néixer ja tinguessim a punt totes les que ens posarem?  Estranya sensació. Més aviat m’agradaria pensar que les meves darreres petjades serien descalç a la sorra i quedarien aviat esborrades per una onada.

 

Magnòlia

Per primera vegada la magnòlia de la terrassa ha florit. Les flors no duren gaire. Quan encara no s’han obert tenen la forma d’una tulipa d’un blanc puríssim que contrasta amb el verd lluent de les fulles.

Aviat s’obren i en pocs dies els pètals es tornen de color marró i cauen. Cada dia he anat mirant l’arbre per anar seguint com canviaven, com uns llums que apareixen de sobte, emeten una llum i fragància blanca durant uns dies i després s’apaguen. Egoista com sóc, la darrera en florir la vaig tallar per tenir-la més a prop. Ara hauré d’esperar fins l’any que ve a veure si torna a florir.

Les fotos poden donar una idea d’aquest blanc. Però com podria descriure l’olor? Una mescla de fragància floral, un punt de llimona i una presència d’herba fresca i bosc.

És famosa la història del príncep indi que es va fer construir un pavelló sense finestres enmig d’un bosc de magnòlies dins del gran jardí del seu pare, el maharaja, per traslladar-s’hi a viure en l’època de floració. Va estar a punt de morir de gana perquè, quan els servents li duien les safates amb els plats més exquisits no podia suportar que cap altre olor destorbés la fragància de les magnòlies. Per sort l’època de floració no és llarga, i va sobreviure amb aigua i avellanes. Així va seguir, cada any traslladant-se al pavelló de les magnòlies i dejunant mentre tingués aquestes flors blanques al voltant. O bé el cas de la noble dama russa que es va quedar cega i, per no caure en la depressió, va demanar que cada dia li portessin un pètal de magnòlia. En l’època de floració, els jardiners tallaven les flors just quan s’obrien i guardaven els 9 pètals de cadascuna embolicats en seda i conservats en gel.

PS: Aquestes històries me les acabo d’inventar. Però ben bé podrien haver estat certes.

A vegades, quan estic a punt d’adormir-me …

… m’imagino que en lloc d’estar ajagut el llit sóc damunt d’una catifa que sobrevola els carrers i places de la meva ciutat. Un moment després veig el món sencer, i alhora encara puc veure els detalls de muntanyes i rius, carreteres i vies de tren, el mar i la platja. Fins i tot puc veure les petites vides privades de la diferent gent. Un està llegint un diari a un banc. Una parella balla a una terrassa. Uns nens juguen a la sorra, a la platja. Uns treballadors i una grua. Es pot veure un noi estudiant, rera una finestra. A Kyoto la gent s’està despertant i preparant l’esmorzar mentre a Varanasi estan profundament adormits. A Rio els nens estan tornant d’escola, a la tarda, mentre que a Los Angeles estan dinant. Els puc veure tots alhora com si observés tot de petites bestioles movent-se sobre una pilota. I jo sóc una d’elles!

Necessitats espirituals (2) ? Una gla, llenties, becaina, orenetes volant

Si hi ha necessitats espirituals, es poden formular com a dret?
A la Declaració universal dels drets de l’home, la majoria d’articles fan referència a aspectes molt bàsics. Els que apunten una mica més enllà serien el (24) : “Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades”. I també la primera part del (27): “Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.”
Això és molt semblant al que trobem a la Convenció sobre els drets de l’infant a l’article 31: “Els Estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts. 2. Els Estats membres han de respectar i promoure el dret de l’infant a participar plenament en la vida cultural i artística i han d’afavorir oportunitats de participació en activitats culturals, artístiques, recreatives i d’esplai”. En la primera part de l’article 29 hi podem trobar un eco de Maslow: “Els Estats membres convenen que l’educació de l’infant ha d’anar adreçada a: a)Desenvolupar tant com es pugui la personalitat, el talent i la capacitat mental i física de l’infant.”

Recordo un treball sobre els drets/necessitats espirituals de l’infant de la Fundació Jaume Bofill (no he pogut trobar la referència) on es proposaven quatre aspectes de vida espiritual:
(1) meravellar-se i admirar-se
(2) experiències personals d’intensa joia
(3) gaudir d’un sentiment de serenitat interior
(4) ésser conscient de la relació amb els altres éssers i coses

Aquest dies he pogut satisfer aquestes necessitats espirituals més elevades:
(1)A mig matí em va meravellar descobrir que d’un gla aparentment inactiu durant gairebé un any n’ha brotat una preciosa alzineta.

(2) Després dinava llenties i, de tant bones com eren, experimentava un sentiment d’intensa joia; com pot ser tan agradable la vida?

(3) Les llenties no només van propiciar el sentiment de joia sinó que van dur-me a una plàcida becaina al final de la qual, en despertar-me i seguir ajagut al llit, mirant el rectangle blau del cel a la finestra, respirant pausadament, arribava a una gran serenitat interior.

(4) Tot mirant aquest rectangle blau, veia les orenetes que el creuaven, volant alegres amb xisclets, i pensava en totes les primaveres que les he retrobat, on deurien haver passat l’hivern, com seria Barcelona vista des de dalt, quanta gent arreu del món que en aquell precís instant estaven també mirant volar les orenetes. Recordava el “Pájaro en el espacio” de Miró al Reina Sofia de Madrid, que amb dos traços genials recull exactament el vol d’un ocell que passa. I tot això em feia serconscient de la connexió amb tots els éssers.

 

Primavera amb restriccions d’aigua

Les restriccions d’aigua per la sequera m’han obligat a tallar el rec automàtic a la terrassa. El meu pla d’emergència consisteix en:

  • fregar el terra sense fer servir sabó i aprofitar l’aigua bruta per regar.
  • Recollir en una galleda l’aigua de la dutxa que deixem córrer mentre esperem que surti calenta.

I espero que amb això aconsegueixi mantenir vives meravelles com  aquestes:

un brot a un roser

el cirerer florit


estepa blanca (cistus albidus)


caps d’ase (Lavandula stoechas)


que, en col·laboració amb una oreneta despistada, m’avisen, per si no me n’havia adonat, que la primavera ja és aquí.