Imaginari

El corredor A733, Noches en los ministerios

[les descripcions de les diferents versions de les habitacions podrien seguir l’estil de Georges Perec i la seva Vie Mode d’emploi] [ la instal·lació de les portes de Jaume Plensa, els contes en que hi ha una porta vermella i una blava] [es podria fer una tanda com un peli de por: descobreixo que les habitacions no es transformen si hi ha llum encesa. Un dia obro la cuina a les fosques i sento una veu que em farà tastar un pastís dolç i després em fa un petó. Un altre dia faig el mateix i em claven una pallissa i m’expulsen. Tardo en tornar-ho a intentar. Un altre dia que m’atreveixo, passa una estona sense que passi res i quan anava a sortir trobo el cos d’una dona a la porta, que m’impedeix, em comença a despullar, m’estira al llit i em fa una felació. M’adormo i em desperto l’endemà en un dels llits normals] [Qui és el “dream manager”? tal com l’anomena Nabokov?]

Puc imaginar un pis màgic on cada dia canvien els espais que hi ha rera les portes del corredor. Podrien ser les mateixes habitacions però canviant en el temps, dècades endavant, dècades enrera, amb mobles i decoracions diferents. Podria ser cada habitació s’obrís a un temps i una part del món diferent, un balcó dona al desert, la següent porta al Matterhorn, l’altra un carrer de Kyoto amb els cirerers florits, una biblioteca de llibres secrets. Podria ser que, com versions de la trobada de Marina Abramovic amb Ulay, aparaguéssin les persones que he conegut al llarg de la vida, a l’altre costat d’una taula. Podria ser que rera cada porta hi haguessin personatges i escenes diferents, els que esperaven Godot, un quartet de corda, Ledward Kaapana i la ballarina de I Kona , una noia esperant per ballar amb mi, un dona que està al llit esperant per fer l’amor, uns que m’escridassen, el cuiner que sortia a la peli sobre Dexter Gordon esperant per fer-me tastar un plat, un matemàtic a una pissarra  per comentar-me un teorema.

[2024. A la sèrie Dark Matter hi ha una habutació, un contenidor  que permet saltar entre els infinits universos alternatius possibles. El que hom es troba en obrir la porta, sempre a la mateixa ubicació, un món glaçat, una altra vida possible, depèn de l’estat mental de qui l’obre, conscient i inconscient.]

C1
325×275, 9 m2. A l’esquerra un llit, la paret pintada de color taronja. Davant, una taula que mira al balcó que dóna al pati de veïns. Dues cadires. A la dreta, un armari de fusta de bedoll clar. Damunt d’ell, capses d’emmagatzematge, una espineta, un acordió, dos globus terrestres, una tauleta i dues cadires infantils. Al sostre hi ha una làmpada que evoca una nau espacial propulsada per la llum de tres bombetes rere unes veles, amb fusos de teler, peces de rellotges, xips d’ordinador i quatre capsetes de metacrilat on hi ha com un hort amb animals, dos dormitoris i una sala de comandament. A la paret de la porta, un llit i damunt, un dibuix al carbonet que representa dues nenes en una terrassa.

C2
153×275, 4.2 m2 Un lavabo, pica en moble de fusta, bidet, vàter, dutxa amb mampara, petita finestra.

C3
324×275 9m2 Una cuina. Davant, la pica sota la finestra que dóna al pati de veïns. A la paret esquerra hi ha penjades paelles i woks. A la dreta un armari, dues cassoles penjades, uns prestatges amb espècies, la cuina i la nevera. A l’esquerra, un armari rebost i a dalt una vitrina amb jocs de te i cafè. Una porta dóna a la galeria. Al costat hi ha penjat un drap i un davantal.

C4
287×275, 8m2 Un taller i un llit. A la paret esquerre, pintada de verd, un prestatge amb capses de material de dibuix, papers, capses d’eines amb broques, trepant. A sota tornavisos, alicates, formons. Una taula sobre dos cavallets vermells on hi ha muntat un caragol de banc. Un balcó amb una cadira. A la dreta, un llit, a dalt hi ha uns angles que aguanten llistons i rotlles de paper diversos. Una màquina de cosir Singer Faraona. Un armari empotrat.

C5
El meu jardí rere la porta de la terrassa.

Cambra

C1a
No hi trobo l’habitació sinó un armari d’uns 80cm de fons i 3 metres d’amplada que sembla que no s’ha obert en anys, fa olor de naftalina. Hi ha tres abrics de llana gruixuts i pesants, quatre trajos, un negre, un de ratlles fines, un de tweed, un blau fosc. Pantalons de pana gruixuda, pantalons de llana, 4 camises blanques, el coll gastat, 3 camises de ratlles. A dalt un prestatge amb dues maletes de pell, dos barrets. A sota dos calaix amb forats d’arnes. Mitjons, calçotets.

C1b
Als dos llits hi ha dues dones dormint, només vestides amb roba interior. Tenen tota la roba escampada per terra. Es desperten i em saluden, “Jordiii” i em fan un petó.

C1c
Un salt enrere en el temps, la Teresa i la Maria amb 19 i 15 anys, dormint. No les desperto. Miro que tinc per esmorzar.

C1d
La porta dóna a un corredor de 2.5 metres d’amplada i potser uns 10 de fons. A banda i banda hi ha armaris i calaixos de vestidor. Americanes de tweed d’hivern, vestits de formals, vestits de gala, americanes de lli, armilles formals, armilles de fantasia, túniques, pantalons. a la dreta, camises ordenades segons color, llises, ratlles i quadres. Calaixos amb jerseis. Mitjons, calçotets, samarretes, pijames. Cinturons. Rellotges, ulleres. Gorres, barrets, boines. Bufandes, mocadors. Corbates, corbates de llacet, tirants. Sabates de diferents colors, vambes, botes, sandàlies, sabatilles.
Un ajuda de cambra em pregunta què em voldré posar i em suggereix una camisa i pantalons. Després un sastre em pren les mides i m’ensenya unes teles per triar. , Al final sembla haver-hi un sastre amb una cinta de mesurar que m’espera. Em i em recorda que tinc una cita amb la meva assessora d’estil per anar a comprar més roba.

C1e
És tot fosc, una veu de dona em diu que tanqui la porta. Percebo una olor corporal, mig colònia, mig el cos càlid que acaba de sortir del llit. Comença a sonar una música. S’acosta i m’abraça i comencem a ballar.
(La fantasia de fer l’amor amb algú que no veus ni coneixes apareix a la fàbula de Cupid i Psique.  També és la fantasia de quedar amb algú desconegut a la platja i que em faci un petó sense haver-la vist mai.

C1f
Un taüt senzill, amb una etiqueta que posa “Jordi Cots 8/12/1957 6/1/2045. Al costat uns recordatoris que jo mateix havia dissenyat. Penso que hauria d’haver llençat més coses perquè els fos més fàcil recollir.

Lavabo

C2a
una banyera enfonsada a terra que ocupa tot el lavabo, amb plantes i tot de peixets vermells.

C2b
un lavabo antic sense aigua corrent, amb un rentamans, gerro i gibrell, un orinal. Tovalloles brodades.

C2c
un espai de parets transparents que comunica a un altre corredor. Signes de perill biològic i un rètol que diu “Protocol de desinfecció”. De fora, unes figures en trajos hazmat em diuen que em tregui toca la roba i tanqui els ulls. Sóna una sirena i una veu diu “fase 1” i rebo amb força uns raigs a pressió a alta temperatura. S’aturen. la veu diu “fase 2” i de dalt raja com una cortina d’aigua tèbia. Em sento com un cotxe en el túnel de rentat. La “fase 3” consisteix en tot d’aire calent que em deixa completament sec. No puc tornar a sortir per la mateixa porta però a l’extrem oposat s’obre la porta i passo a un espai intermig. Després que es tanca la porta darrera meu. Uns llums m’escanegen de dalt a baix i al final una veu sintètica diu “lliure de gèrmens patògens” i passo a la següent cambra. Les figures es treuen el casc.

Cuina

C3a
un espai diàfan amb una columna quadrada al mig que té un sintetitzador de menjars.

C3b
en obrir la porta hi ha sis persones, 3 elaborant diferents plats, brou, pollastre rostit, pastisseria, 1 rentant, dues muntant una safata a punt de servir.

C3c.
Obro la porta i trobo que la cuina s’ha reduït a la paret de la dreta. A l’esquerra hi ha un sofà llit, amb uns prestatges amb llibres a dalt. Davant hi ha una taula plegable i una cadira sota la finestra i una porta amb unes escales que baixen al pati de veïns. La porta per on he entrat es tanca. Sembla que hauré de viure en aquest espai de 9m2, no sé fins quant de temps.

Taller

C4a
en lloc del petit taller de 8m2 hi ha una nau de 400m2, un sostre de 6m d’alçada, amb serra esquadradora, ribot, serres de cinta, trepant muntat vertical, torn. Magatzem de fusta. Totes les eines tornavís, formons, llimes, martells, alicates, sergents, barrines. calaixos amb cargols, femelles.

C4b
en lloc de l’habitació amb la taula de treball, un armari de 2 metres amb un cavallet plegable i una caixa d’eines.

C4c
tenia molta feina pendent, fustes a polir, roba a cosir. Sento uns sorollets i acosto l’orella a la porta. L’obro només dos dits i em trobo una trentena de petits follets, com en el conte del “Sabater i els follets” de Grimm, fent anar la llima, entre tres, fent passar fil amb l’agulla per cosir una bossa.

Terrasses imaginàries

Imagino que cada cop que obro la porta de la terrassa trobo un jardí diferent.

C5a
Variacions del tangram, tots els contenidors junts, agrupats en un extrem, formant sis quadrats, formant tres rectangles.

C5b
El jardí de Castellar

C5c
Quatre parterres delimitats amb boix com el giardino segreto del Palazzo Te.

C5d
Laberint

C5e
Un jardí zen

C5f
Un teatro maritimo com a Villa Hadriana

C5g
Un hort com el de Villandry

C5h
Un camp amb un camí que du a un banc

A Caixabank a la torre I crec que hi havia una planta a la qual nom´s es podia accedir amb una clau. Es deia que estava buida per raons de seguretat en cas d’incendi i que hi havia un gimnàs per a executius. Imagino un ascensor que ens du a subterranis i pisos secrets, o sales de palau. paisatges de dimensions diferents. Un ascensor que a cada pis troba una estació diferent: l’hivern a la planta baixa o semisòtano, amb una sortida a un pati nevat, la tardor al primer pis, amb unes escales que baixen al mateix pati on hi ha un faig amb les fulles grogues; la primavera al segon pis amb un balcó sobre el mateix pati, ara tot florit. L’estiu a la terrassa, amb una pèrgola i una petita piscina.

[a dance dance dance de Haruki Murakami l’hotel Dolphin té un pis fantasma: A receptionist approaches him after he inquires about the previous incarnation of the Dolphin, telling him that she has had a supernatural experience and is curious about what the hotel used to be like. In great detail, she tells him that she got in the staff elevator but that it stopped at a non-existent floor, where she was temporarily trapped in a cold, dark, damp-smelling hallway. Something that “wasn’t human” moved towards her but she managed to escape.

When he tries to reach the mysterious hidden floor, the narrator fails, but later, when he is not paying attention, the elevator dumps him there. In the darkness, he runs into the Sheep Man, a tiny, wool-clad supernatural being from A Wild Sheep Chase. He claims to have been waiting here for the narrator but won’t say why. He says that his job is to connect things and tells the narrator “Yougottadance.” (In the English translation, the Sheep Man’s words run together without spacing and only minimal punctuation.) The two converse but the Sheep Man’s answers are extremely cryptic and the narrator learns little except that this other world is not the land of the dead.

(ascensor al American Writer’s Museum)

Treballava en un edifici que de fora semblava tenir unes 25 plantes. A l’ascensor però només hi havia marcat 16 plantes superiors i tres subterrànies. Una clau semblava obrir un altre departament. Un dia estava sol i en lloc de prèmer el 7 vaig fer 1-7. L’ascensor es va obrir a una planta on no havia estat mai:

A1. Un vestidor i després una sala de màquines de gimnàs on suaven homes i dones, una sala de spinning, una sauna. Boxa. circuit de bici velocitat, pista atletisme indoor.

A2. Al terrat, vestíbul 4 portes: Hivern un jardí nevat, bedolls, un petit estany glaçat. Tardor, una fageda amb un coixí de fulles a terra. Primavera: un prat ple de roselles. Estiu, el blat segat, les cigales rascant l’aire. Cada cop que surto del vestíbul tot el terrat pertany a una estació. Quan entro tanco la porta i torno a obrir una altra, el terrat sencer ha canviat.

A3. Una biblioteca immensa. A l’entrada un taulell amb una bibliotecària que no em fa cas. Consulto les fitxes que són en calaixos de fusta com abans. Busco arquitectura antiga. Tenen els 10 llibres de Vitrubi. Del taulell amb els fitxers en surten 8 corredors, radialment que segueixen aproximadament la classificació de Dewey però llengua i literatura van juntes, així com religió i filosofia. Al llarg d’aquests corredors n’hi ha d’altres en cercle concèntrics cada cop més grans. Està organitzat cronològicament. Als primers metres hi ha tots els incunables que es conserven de cada matèria, anteriors a 1501. Hi ha originals o reproduccions d’originals, amb la transcripció i traducció. A mesura que m’endiso el sostre, que a l’entrada era l’habitual d’una de les plantes de l’edifici, va pujant en alçada i entra llum natural a través d’uns grans finestrals. Arribo a les primeres edicions impreses, les editio princeps. Hi ha els 12.000 volums catalogats per Gessner el 1545 més altres que s’han anat trobant després. Cada 5 metres hi ha una taula amb cadires per seure i consultar, amb paper per prendre notes. Hi ha carpetes per desar les notes preses. Cada 100 metres hi ha una petita sala amb butaques i una campaneta que permet demanar un te i sanvitxos de pa anglès. No sé quànta estona fa que hi sóc i segurament hauria de tornar al lloc de treball. I segurament he caminat diversos quilòmetres, cosa que sembla impossible en un edifici que segurament fa 50m de façana. Han passat diverses hores. Un bibliotecari em pregunta si he acabat la meva recerca i li responc que no. M’ofereix acompanyar-me a l’entrada o bé de quedar-me a la biblioteca. Als investigadors novells se’ls permet quedar-shi una primera nit. Se’ls proveeix sopar i un pijama, necesser i un llit. L’endemà hauran de redactar una descripció del seu objecte d’interès que serà examinada per decidir si es prorròga la seva estada a la biblioteca.

A4. Un Aquari que ocupa tota la planta.  Peixos tropicals de colors. Un tauró. Meduses amb els filaments.

A5. cubicles kafkians, separats per mampares, formant un laberint, amb les taules plenes de papers i dossiers. He de trobar el B123, deixar un sobre i endur-me’n un altre, però no ho aconsegueixo.

A6. Robots asseguts davant de pantalles supervisant el que fan els humans a l’edifici, i enviant-los correus i missatges indicant-los què han de fer.

A7. Sòtano garatge ple de cotxes, amb un taller, com un museu de transports. Hi ha un Pegaso Z-102, un Bentley, un Ford Mustang, un cadillac enorme, un Mercedes alemany de la WWII, una Volkswagen Califòrnia.

A8. Pantalles de vigilància per satèl·lit a tot el món, espiar qualsevol lloc, les comunicacions i xarxes socials de qualsevol persona. Un empleat em pregunta si vull observar algú en concret, seguir-lo per on camina, o bé si vull mirar algun lloc.

A9. Cafeteria restaurant amb parades de tot el món. Un diner americà, Tailàndia, English Breakfast, l’hummus d’Orient, les safates del Japó.

A10. Spa. Piscina de bombolles de 50metres, Hammam de marbre amb sales diverses, aigua freda, sauna. Hammam de Tunísia. Piscina de l’hotel Gellert a Budapest.

A11. Quiròfan on fan implants robòtics i implanten memòria al cervell. Em diuen que tenen programat canviar els genolls, l’articulació del fèmur per tal que pugui per espegats. I de la mateixa manera que una higiene bucal indica l’estat de les dents, amb un ràpid escaneig m’avisen que l’estat del cervell és deplorable i que hauria de substituir àrees de memòria i actualitzar el processador.

A12. Auditori concerts. Arribo just quan s’apaguen els llums i em fan seure a la darrera butaca que quedava lliure. La nit transfigurada de Schönberg.

A13. Galeria d’art. [a Caixabank a l’entrada s’exposaven peces de la col·lecció]. Hi trobo les meves obres preferides, del MNAC, la Gemälde Galerie Alte Meister de Dresde, Sempé.

A15. Petit teatre, sala per a 10 espectadors. Comença l’obra, escena de Homeland on Carrie Mathison interroga l’ex soldat sospitós d’un atemptat i hi empatitza fins que el fa confessar.

A16. Arxiu amb capses que contenen memòries i objectes de tots els meus avantpassats.

A17. De seguida algú amb bata blanca em pregunta el nom i em fa passar a una sala que diu “Examen físic”. Em fan despullar i m’ajeuen a una plataforma que entra en un cilindre semblant als de fer TACs. El recorreré quatre vegades. Quan surtoi mentre em vesteixo veig en unes pantalles un model de la meva pell, en un altres, l’esquelet i els músculs, en un altre el cor i els vasos sanguinis, tot el sistema circulatori, els pulmons, òrgans interns. M’extreuen sang i orina i els introdueixen en un aparell. En un pantalla comença a aparèixer l’anàlisi genètica i totes les predisposicions de malalties, possibles tendències de caràcter. Acabat l’examen físic em serveixen un esmorzar i passo a una altra sala. Hi ha quatre persones, tenen damunt la taula un munt de dossiers i cadascun té una tauleta a la mà. Em posen un cas que recollirà la meva activitat neuronal. Passo una bateria clàssica de tests d’intel·ligència, numèric i verbal. Comencen a preguntar-me coses sobre la meva vida. A vegades projecten fotografies en una pantalla. Els pares a Vilafranca 40., la facultat de Física l’any 1977, la Teresa amb 3 mesos, la Maria quan volia caminar. En general primer em pregunten, després em mostren una imatge o m’aporten una dada que no recordava, i tornen a preguntar. Acabada aquesta sèrie, passo a un despatx on un psicòleg (suposo), em pregunta si estic satisfet de la meva vida, què hauria volgut fer, què lamento, quins son els meus desigs sexuals. Després, i sempre amb el casc que registra la meva activitat neuronal, em presenten escenes, un paisatge, un fet violent o anguniós, una escena eròtica, un joc, i recullen les meves reaccions. Per acabar, em posen unes ulleres de realitat virtual i em fan prendre part en determinades interaccions socials, un xoc amb un altre cotxe, aplaudiments a un escenari. Un cop completat em diuen que ja tenen un model complet de qui sóc jo. Poden predir exactament com reaccionarà el meu cos a l’exercici, quan començarà a estar cansat, fins quan aguantarà, quan començaré a tenir gana; saben com reaccionaré a cada situació, si aguantaré o fugiré, saben què puc calcular i raonar.

A18. Em trobo una andana de metro, i comencen les aventures corresponents.

A19. Baixo a una planta que està 30 pisos sota terra. Jo estic fràgil i feble. Em reben tres persones molt amablement i em diuen que aquí passaré la darrera setmana de vida. Passem per uns corredors amb tot de nínxols i m’expliquen que jo estaré un temps en un d’ells fins que es recicli. Hi haurà un sorteig i alguns cassos seran congelats pel futur

2024

La botonera de l’ascensor té marcats només els pisos habituals. Un dia m’adono que si premo molt seguit els botons 2 i 17, em dirigeix al pis de l’aquari. Abans d’obrir-se la porta a la pantalla hi apareix, per un moment, un signe que no és cap dels números dels pisos. Penso que potser trobaré la manera de marcar els pisos que vulgui. (A no ser que vagin canviant els codis).

A20. Em trobo un pis espaiós decorat com als anys ’60, formes simples i esveltes, taules ovalades. Tocadiscos i una col·lecció de vinils. Ràdio, televisió de tub. Una gran biblioteca, una finestra que dóna una avinguda Diagonal desconeguda, amb menys edificis i que sembla estar en obres. En un sobre una nota em diu que viuré un any en aquest apartament. M’arribarà menjar per una plataforma massa petita per que jo hi càpiga. Allà també podré desfer-me de les deixalles. A la cuina hi ha una calendari. Provo de sortir per l’ascensor però no respon. El mòbil no té senyal. Les finestres no es poden obrir però noto que l’aire es renova. Hi ha un full amb la programació de la televisió. Tom i Jerry, Pink Panther, The Twilight Zone.

A21. A mig matí premo el número 5 a l’ascensor, quan s’obre la porta hi trobo la planta 5 però no hi ha ningú i és de nit. Tot està ple de pols. Hi ha alguns ordinadors desendollats. A les taules hi ha algun got amb cafè mig evaporat. Sembla com si tothom hagués abandonat el lloc de treball a correcuita i no haguessin tornat.

A22. Escape Pod. En sortir de l’ascensor passo a un compartiment estret. En tancar-se la porta de l’ascensor s’obren unes portes correderes que hi ha davant i entro en una nau. Una veu em diu per un altaveu que m’assegui a una butaca i que em cordi el cinturó, que en 30 segons, la nau sortirà. En una pantalla veig el compte enrere. M’assec, em cordo el cinturó que després s’estreny automàticament. Davant tinc una pantalla més petita que diu “Jordi Cots. missió 24UI3LÇ”. La nau tremola i en arribar al 0 surt disparada amunt.

A23. Torno a la meva planta després de sortir fora i en lloc dels ordinadrs portàtils i pantalles planes torno a trobar els terminals 3270 dels ’80. No hi ha correu electrònic sinó comunicats escrits a màquina que s’envien per sobre de color manila.

A24. Un pis diàfan, a un extrem hi ha una taula amb un aparell d’enregistrar àudio, uns auriculas, un telescopi i una màquina de retratar amb un teleobjectiu. El telescopi està orientat a un pis a l’altra banda de la Diagonal. Com al film “Das Leben der anderen”,  jo he d’observar qui arriba i anotar-ho a una llibreta. Hi ha unes fitxes amb les fotos i noms dels habituals. En cas que arribi algú nou, l’he de retratar. Amb els auriculars he d’escoltar què es diuen. Cada hora de fer un resum de l’activitat observada.  Un home gran rep la visita d’una dona. Prepara un te amb pastes. Posen una música tranquil·la i ballen.

A25. Trobo un vestidor i una dona en maillot de ballet em diu que espabili a canviar-me, que arribo tard. Veig una taquilla amb el meu nom i a dins hi ha una samarreta i pantalons curts negres, i unes sabatilles de ballet. Em canvio i passo a una gran sala. El terra és de parquet, tenim una barra al llarg d’una paret amb miralls i a l’altra banda hi ha finestrals que donen a la Diagonal. La professora ens diu que comencem amb els pliés i una pianista comença a tocar.

A26. Em reben un grup d’homes i dones i em donen la benvinguda al debat. Passem a una biblioteca amb les parets plenes de volums. Hi ha dos sofàs on hi ha asseguts 3 homes i 3 dones d’edats diverses. Al centre, una butaca on un  home més gran amb corbata de llacet que sembla dirigir la trobada. Em presenta els altres professors i em diu que ja dec conèixer la posició de K segons la qual el lliure albir no existeix, és una il·lusió i em convida a presentar el meu punt de vista.

A27 Somiant despert 8/9, Després passava a l’ascensor, plantes de feina, plantes de control de naus espacials, hospitals, plantes de tots els grans magatzems, CorteInglés, Lafayette, com si em pogués traslladar a qualsevol pis del món accessible per ascensor. Roba per a home, joguines, papereria, botiga de gurmets, els papers de Raima.

A28. Una vegada vaig ballar amb l’Elisabet a l’ascensor que pujava al Blues a les alçades, l’àtic d’en Paco Salazar. Imagino un ascensor que és un apartament sencer, amb sofà llit, i cuina, que puja amunt i avall al llarg d’un gran edifici. És possible aturar-se a una planta on trobaré un espai que es comunica amb altres ascensors. Així, hi pot haver una sala de ball, una piscina, un supermercat. En una versió, sóc jo qui controla com es mou. En una altra, el que és el meu apartament es mou a l’atzar o controlat per algú altre. De les finestres que donen a l’exterior veig el paisatge urbà desplaçant-se a més o menys alçada. Potser quan s’atura a un pis, si surto i tanco la porta, després ja no podré tornar a casa meva. Potser aleshores m’he d’acostumar a anar canviant de pis, per exemple esperant si s’obre una altra porta d’un pis que arriba, porta corredera que només estarà oberta uns segons. El nou pis pot estar buit, o ocupat per altres persones.

L’imaginari  |  viatges en tren

A quines ciutats he anat en metro? Barcelona, Madrid, Paris, Londres, New York, Washington, Moscú, Tashkent, Beijing Tokyo, Roma, Budapest. El 2012 vaig passar un dia llegint l’Inferno de la Divina Comèdia.

[foto]

Quins trens nocturns? Barcelona-Madrid, 2000 Turquia Anakara Istanbul , 2005 Xina, 2007 Índia, 2010 Transmongolià, 2014  Tailàndia Bangkok a Chiang Mai, 2022 Uzbekistan: Tashkent- Khiva.

Puc imaginar trajectes de metro amb parades secretes i recorreguts secrets. A moltes ciutats hi ha estacions de metro fantasma, Barcelona, Paris, Estocolm.
En la ficció hi ha hagut metros fantàstics, com un vagó on uns vampirs feien una festa [night watch de Timur Bekmanbetov ? Una peli espanyola d’un tren solitari que acabava en una estació a les afores?]. Trens com Snowpiercer, en film i sèrie, amb agricultura, bestiar, vagons de luxe. Escenes a Some like it Hot amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. North by Northwest amb Gary Grant i Eva Marie Saint. Murder in the Orient Express 1985. New Yorker: The Enduring Romance of the night train.

Imagino vagons amb s’hi viuen activitats inusuals, trajectes que em duen a estacions desconegudes, temps diferents, arribar a les Ciutats Invisibles d’Italo Calvino. Puc imaginar xarxes de metro  de diferents ciutats connectades, i enllaços a trajectes en tren nocturn.  I del tren nocturn puc passar al món dels despertars inesperats.

Vaig triar el metro per llegir l’inferno de la Divina Comèdia. Imaginava un metro que recorre els 9 cercles de l’infern, o unes línies que són biblioteca.

m1. S’atura enmig d’un túnel fosc i sense voler premo el botó per que s’obri la porta. Davant meu s’obre una altra porta en una estació desconeguda. Sembla Fontana però quan pujo les escales no som al 2023 sinó a la Gràcia de 1974. Fa calor, Franco encara és viu.

m2. El metro s’atura a una estació diferent, al costat hi ha una altra andana. Arriba un convoi buit. Hi pujo. Passa mitja hora fins que s’atura a una estació. Baixo, les parets són d’argila cuita. Alguns maons estan esmaltats de color blau. Al corredor hi ha un relleu monumental d’un toro alat amb un rostre humà amb barba, com el que recordo d’un museu. Pujo les escales i surto a una tenda enmig d’un desert. La porta ha quedat tancada. Hi ha una pista que passa pel costat i, ja que no puc tornar, decideixo seguir-la. Veig petjades de camell. Camino un parell d’hores. Tinc set. Arribo a un petit oasi on puc descansar a l’ombra, però no hi ha aigua. M’hi quedo fins que passa l’hora més forta del sol. A mitja tarda segueixo caminant. Ara tinc fred i a la set s’hi ha afegit la gana. No entenc com puc estar en un desert si el trajecte que he fet en metro només ha durat mitja hora. Ja fosqueja que la pista arriba a una tenda similar a la que havia accedit. Hi ha una porta oberta amb escales que baixen. A l’horitzó, més lluny, sembla que veig unes muralles i uns llums que oscil·len. Dubto si baixar les escales a veure si arriba un metro que em retorni a la meva realitat, o si continuar i explorar què hi ha.

m3. la porta s’obre a un corredor que segueixo i arribo a una altra andana. Al cap d’una estona s’atura un vagó restaurant, s’obren les portes i un maître em pregunta si tinc reserva. Dic que no i em diu que pot buscar una taula. Entro i el tren es posa en marxa. Tots els comensals estan vestits elegantment. Travessem un primer vagó que tot està ple. Al segon hi ha una taula individual. M’assec i em porten la carta. A la taula de la costat un matrimoni gran em saluden amb una inclinació de cap. En una altra taula dues dones elegants em miren. Trio d’entrant una amanida selyodka pod shuboi, de segon carré d’agneau amb verdura i de postre una tarta tatin. Les veïnes em pregunten on vaig i he de confessar que no ho sé, que he arribat una mica per atzar. M’expliquen que estan fent un viatge cultural i parlem de museus, Dresde, Hamburg, comento que prefereixo els museus que no són immensos com el Louvre. Em diuen si penso assistir al concert que hi ha tot seguit. El vagó s’atura a una estació i baixem tots. Anem a una sala ben il·luminada on un quartet de corda. Trio XV/28 de Haydn. El quartet No2 d’Otmar Schoeck. Acabat el concert tornem a l’andana i el cap em pregunta si tinc llit reservat. Dic que no i em diu que hauré d’esperar un proper tren que em retorni a l’inici. On deuen seguir?

m4. Baixo del vagó, pujo unes escales i em trobo en un barri que sembla abandonat. Vivendes on sembla que no hi viu ningú, papers a terra, naus industrials amb pintades. Camino fins al final del carrer. Sento alguns crits, un gos que borda. Decideixo tornar però em trobo que l’estació de metro està tancada. No tinc ni idea d’on sóc. Em poso a caminar. Al cap de mitja hora arribo a una zona on sembla que hi hagi una mica de vida. Recorda la Zona Franca. Els cartells estan en un idioma que no conec. Algú em crida alguna cosa en un idioma que no reconeixo i faig veure que no l’he sentit. Segueixo caminant decidit com si sabés on vaig. Al final veig el que sembla una estació. Baixo les escales, compro un bitllet i agafo el primer metro que arriba a veure on em porta.

m5. Passo a una línia diferent de metro i baixo a la següent estació. El primer que em sorprèn és que ningú no mira el mòbil. Però tampoc es miren entre ells. La gent sembla tenir la mirada fixa al buit. Observo que fan uns moviments amb els dits a l’aire. Un d’ells cau a la via i un tren se l’endu. Al cap d’un moment ve una mena de robot aspirador com una roomba i neteja les restes. Al meu costat n’hi ha un que repeteix els moviments de la mà, frenèticament i després es frega la parpella i mira al voltant, desorientat. M’adono que tots estan vivint i desplaçant-se amb alguna mena de visualitzador de realitat augmentada. Ningú no mira el que té al voltant realment. És com quan a la meva època, a l’hora de conduir ja gairebé només miràvem al GPS i no la carretera. Miro de sortir de l’estació i és un laberint de corredors sense cap cartell. Tothom va caminant segur i decidit cap a la seva destinació gràcies a les orientacions que van rebent dels implants que deuen portar. Miro de seguir on va la majoria. Pugen a una mena de corredor que es mou com els que hi ha als aeroports. A la sortida uns guàrdies m’aturen i em demanen activi la identificació. Suposo que no detecten l’implant que deu portar posat tothom. M’escanegen. [ cada estació 20 anys en el futur a seguir] [combinar tothom dormint programat per despertar-se al cap de xx anys ]

m6. Arribem a una estació anomenada “Final”. Baixen dos homes grans, una dona gran i el revisor recorda a un home més jove que ha li toca baixar. El tren segueix circulant. Baixo a certes estacions, en algunes treballo, en altres em diverteixo. I en acabar el dia sempre tornem a passar per l’estació “Final” i baixen alguns, a vegades protestant. Fins que un dia en comprar l’abonament la màquina en retorna alguns diners i m’imprimeix un bitllet que posa “final”. Quan arribo a l’estació no em faig pregar. Hi ha un corredor gris amb pantalles planes de televisió que tenen imatges de passatgers en altres moments. En moltes m’hi veig a mi mateix, a vegades llegint, a vegades mirant altres passatgers, una noia guapa. Ens reuneixen a tots uns empleats amables i entrem a un vagó que du la data d’avui. Tenim uns seients reclinables reservats. Perdo el coneixement només que arrenca.

m7. Xarxes de metro de tot el món connectades. a quina metros he estat BCN Madrid Paris, Londres, NYC, Washington, Budapest, Roma, moscu, tashkent, pekin delhi

m8. Cruïlla de la reencarnació. Al  Bardo Thodol, el llibre tibetà dels morts, s’exposen els rituals i tècniques per tal que, en el moment després de morir, quan estem en l’estat transitori abans de reencarnar-nos en déus o a l’infern, puguem evitar recomençar el cicle de patiment. Hi ha sis menes d’éssers: déus (deva), déus jelosos (asura), humans (manuṣya), animals (tiryak), esperits famolencs (preta), i éssers infernals (nāraka). Els rituals poden consistir en pregàries per orientar la consciència que surti pel millor orifici. És un moment on ens hi juguem molt i depenent de l’entrenament o rituals executats, podem anar a parar a una existència o una altra.  Puc visualitzar una aquesta situació en termes de metro, sis línies diferents corresponents als sis modes d’existència, i una possible sortida a l’exterior, el Nirvana. Hi ha un distribuïdor semblant al del soterrani de plaça Catalunya, amb escales a l’exterior, i corredors que porten a diferents línies de metro. Jo tinc un bitllet de sortida determinat pel meu trajecte anterior. Hi ha unes guixetes on “mestres espirituals” poden ajudar-me a canviar el bitllet que porto per un altre millor. O bé, tal com es descriu en el capítol X (?), en el moment de la transició apareixen diferents deïtats emanant llums intenses corresponent a diferents virtuts, que potser voldrem evitar, mentre que d’altres llums ments brillants poden semblar més suportables però ens duran a una reencarnació terrible. En aquest distribuïdor apareixen deïtats i llums que són confuses, i hem de recordar els ensenyaments per sortir.

vagó festa cortines

vagó orgia

vagó teràpia

vago presoners

vagó que sembla normal i de sobte tots m’estan mirant robots, monstres, la gent va envellint 10 anys a cada estació, o rejovenint

metro divina comedia

Una xarxa de metro imaginària Barcelona-Madrid-Paris-Roma-Budapest, Istambul-Moscow-Tashkent, Delhi-Beijing-Tokyo, Berlin-Stockholm,London, NYC-Washington-Chicago. Santiago de Chile-Buenos Aires. Enllaç a plànol gran.

[ els trens del món]

cellistes a un vagó de metro

L’imaginari   |   El son, els somnis  |   el son (psicologia) | A733, el dormitori

Quan ens despertem recuperem la narració que dóna continuïtat a la nostra experiència (el jo, l’experiència de la vida narrativa).  A vegades hem entrat tan profundament en un somni que la vida conscient que se’ns presenta a la sortida, ens pot semblar menys autèntica que la que estem somiant, i ens quedaríem en el somni.

M’ha passat  alguna vegada de despertar-me sense saber a quina ciutat estic, potser quan estic de viatge em situo a casa, una vegada a Roma, o a casa, després d’un somni em situo en un altre llit, d’una altra etapa de la vida, a Solius, a Vilafranca 40, o en un viatge, o en un lloc imaginari. Les migdiades profundes, especialment les del matí que en el moment de despertar-nos no sé si és el matí a punt de comença el dia, o a la tarda.  Fa anys dormia a casa els pares i em vaig equivocar a l’hora de posar el despertador. Em llevava potser a les tres, cansat, i pensava que m’havia fet gran. que ja no tenia la mateixa energia que abans, no em trobava a mi mateix tal com esperava trobar-me en despertar-me. Londres 2004: “llevar-nos aquí, el sol damunt les teulades -a vegades m’agrada somiar despert, abans d’obrir els ulls, pensant en despertar-me en altres ciutats, o altres llits on he dormit.”

Després d’un lapse d’incertesa, acabem reconstruint el nostre jo habitual tal com explica  Proust al començament de Du Coté de Chez Swan.

Així, en la sortida de l’estat de son i somnis, hi pot haver un moment de dubte que ens permet imaginar la possibilitat d’anar a parar a un moment diferent de la nostra vida o, fins i tot, a una vida diferent.
Podem pensar en un possible coixí màgic, sota del qual deixaríem una llibreta on hem anotat on ens voldrem despertar, i amb quina identitat. O deixar que sigui a l’atzar, una nova identitat, un marit amb una dona senzilla, un home en viatge de negocis pendent de fer una presentació. O bé, en cas que tingués dificultat per recordar qui sóc, anotar en una llibreta qui sóc i que he fet durant el dia per recuperar-ho el dia següent.
L’experiència de despertar-nos a un altre lloc i identitat la reprodueix una mica el viatge en un tren nocturn i despertar-se en una altra ciutat.

Kurt Vonnegut a Slaughterhouse-Five descriu el planeta Tralfamadore on tots els temps existeixen sempre i hom es pot moure de l’un a l’altre moment. Jo havia imaginat una mena de Panoptikon,  que ens permetés situar a tots els moments de la nostra vida, amb el son com a “porta” d’un temps a un altre. Les notes de records i les fotografies són aproximacions.

Habitació Jaipur 2007

Altres despertars

L1. Em desperto i tinc a l’esquerra un armari, i la dreta tres travessers de fusta de pi. Sóc al dormitori de Vilafranca 40 i la mare em crida que m’espabili per anar al Costa i Llobera.

L2. Sóc a la furgoneta, i fa una mica de fred, em giro dins del sac i penso com estarà el bosc que tinc a fora.

L3. Sóc a un hotel de Roma, amb N, i penso què visitarem.

L4. Sóc en el tren que va de Bangkok a Chiang Mai.

L5. Sóc en un llit d’un hospital en el futur, m’estic despertant de l’anestèsia, no sé de què m’han operat.

L6. Sóc al llit de Castellar, sento la Teresa i la Maria a baix.

L7. Sóc a l’habitació de sempre però la roba té un tacte diferent, els mobles i el parquet es veuen més gastats. Em noto els cabells més llargs i la barba crescuda. Vaig al mirall i veig reflectit el rostre d’un vell de 90 anys. Com si hagués dormit 25 com en el conte de Rip Van Winkle.
O bé, em desperto i en veure la data veig que ja tinc 80 anys però no recordo res dels darrers 15; en tenia 65 quan me n’anava a dormir. A la nevera hi ha queviures diferents, i al lavabo unes pastilles que suposo que he de prendre. Em preparo l’esmorzar i vaig a mirar els àlbums de fotos i les memòries, a veure si puc saber alguna cosa de com han estat els meus darrers 15 anys.

L8. Grounhog day. Vaig a dormir sabent que demà es repetirà el dia d’avui. Sé quin temps farà, sé que hi ha una jam a la Ciutadella, qui hi anirà, i com hauria de moure’m per ballar amb qui vull. Intento sortir de casa aviat i agafo un taxi a l’aeroport per embarcar al primer avió que trobi i tenir unes hores per visitar una ciutat. L’endemà tornaré a tenir els mateixos diners.

L9. Em desperto en el passat i he de tornar a viure el mateix. Ara estic jubilat i torno a la feina un dia de 2013. Seré més competent? Més amable? O potser més assertiu?

L10. Em desperto i no sóc el Jordi Cots de quan me’n vaig anar a dormir. El llit no és el mateix i no reconec la dona que dorm al meu costat. Tampoc reconec el meu rostre al mirall del lavabo quan em vaig a afaitar. Miro de seguir el corrent. Obro un portàtil que sembla de la feina i consulto l’agenda, a veure si trobo alguna pista de què he de fer.

L11. Cada nit té lloc un sorteig de la loteria del destí, i em desperto per viure un dia en la vida dels 100.000 milions d’humans que han existit, saltant en el temps. És cansat. Ser un esclau a Roma, una dona violada a Orient, un pagès pobre a Catalunya. Molt de tant en tant tinc un dia agradable, i és que “rar i breu és el bell”.

L12. Imaginem que hi ha universos paral·lels on tenen lloc altres vides possibles que hauríem pogut tenir, i quan entrem en el son, podem saltar a un altre.
Em desperto i tinc al costat una dona que no reconec. Poc a poc m’assabento de quina és la meva vida ara. És algú que vaig conèixer a la facultat de filosofia. Em vaig separar de la Pilar i em vaig casar amb ella. Tots dos som professors, vivim a Bellaterra. No hem tingut fills, estem cansats, avorrits i obsessionats de les misèries de la facultat. Ella és catedràtica i jo només professor. Però els meus articles estan més valorats per ser més originals. Avui anem a un sopar amb uns altres professors on sé que tothom competirà per ser el més enginyós. Em fa molta mandra.
Ja no existeixo. Vaig tenir un accident en una excursió que feia tot sol al Cadí, ara fa 35 anys, em vaig estimbar i vaig morir.
Un llit en una habitació plena de llibres. Ens vam retrobar amb AB. Vam tenir fills, vam tenir distanciaments, amants per separat. Tenim un pis gran, amb dues biblioteques, ens cuinem alternativament l’un per l’altre. A vegades m’acompanya al piano mentre toco amb la trompeta.
[N hem tornat però no ha funcionat]

L13. Em reconec ajagut al llit, més gran de com em recordo. Tinc les ulleres posades i la boca mig oberta, i a les mans un Kindle. Al costat, unes pastilles que ja no hauré de prendre. Deu fer uns instants que he parat de respirar. Ja no em tornaré a aixecar, després de 32.173 vegades que ho he fet. I got out of bed. Pharaoh. Jane Kenyon

L14. Em desperto a la furgoneta. Però no es tracta d’un viatge. Ja no tinc casa i visc permanentment a la furgoneta, buscant racons d’ombra a l’estiu, abrigant-me a l’hivern. He mirat de tenir els llibres i la música en format digital però m’he hagut d’acomiadar de tots els altres llibres. Tinc els diners justos per anar fent benzina i comprar provisions. Confio que no se m’espatlli ni el telèfon ni res de la furgoneta. A vegades m’estic uns quants dies al mateix lloc.

L15. Em desperto i em trobo que m’he desdoblat en dues persones però que rebo les sensacions i experiències de totes dues alhora, informacions diferents. Per exemple com quan tenim una mà en aigua freda i l’altra en aigua calenta. O visualment, com si tingués una pantalla partida. Una ment i dos cossos. Naturalment seria molt convenient per quedar de trobar-nos en algun lloc.

• Llevar-se amb cos diferent. (El gregor Samsa de Kafka)