Category: Geografies interiors

El formiguer humà ens donava una vista panoràmica de l’activitat humana. Com seria una vista més de prop? Si uns extraterrestres ens recollissin i després, de tornada al seu planeta, ens vulguéssin exposar com els animals d’un zoològic, com seria la gàbia? Potser el Zoo humà consistiria en un seguit de decorats com d’una obra de teatre. I cada dia, sense gaires variacions, es representarien les mateixes escenes. Per exemple:

Escena 1: un dormitori i un bany. El subjecte dorm. Es desperta, es renta, es vesteix i se’n va.
Interludi: el subjecte se’n va a la feina, caminant, en bicicleta, cotxe o transport públic
Escena 2: unes oficines, una taula amb ordinador, papers, companys de feina. El subjecte treballa, parla, esmorza, dina.
Interludi: el subjecte se’n torna a casa
Escena 3: Aquesta escena pot variar: un jardí, una botiga, o un gimnàs. El subjecte fa coses diverses segons el dia, el temps o l’humor. Llegeix, s’exercita, té cura d’un jardí, potser recull uns nens a escola.
Escena 4: un sofà, una taula, una cuina. El subjecte prepara el sopar. Se’l menja. Recull la taula. S’asseu al sofà i veu una estona la televisió.
Escena 5: Es repeteix el decorat de l’escena 1, un dormitori i un bany. El subjecte es desvesteix, fa un pipi, es renta les dents, i s’adorm.

La vida de cada dia consisteix potser en això, en saltar d’un escenari al següent, més o menys a hores establertes, i representar l’escena que toqui. És com una d’aquestes obres de teatre que fa molts anys que es representen. Tot i que les escenes cada dia són bàsicament les mateixes, tenim un ampli marge de llibertat per canviar els diàlegs i interaccions amb objectes i persones.Penso en alguns grans actors, que no es cansen ni s’avorreixen de fer cada nit la mateixa representació, i que sempre són capaços de fer-la nova, enriquint-la amb detalls subtils. M’agradaria poder-ho fer en la meva comèdia diària.

Algunes poques vegades a la vida, no gaires, el teatre canvia la programació, nous decorats, nous pesonatges nous arguments. Per exemple, quan passem d’estudiar a treballar, un trasllat de pis, un canvi de feina o de parella. Puc imaginar una simulació d’un zoològic humà, que ampliés els diorames que a vegades es presenten als museus d’història repserentant la vida al neolític, per exemple. Es representarien els diferents tipus de vida com breus obres de teatre que comprimirien la vida quotidiana en una representació de 60 minuts. Un pagès a l’edat mitjana, una matrona romana, un soldat a les guerres naopeòniques, un noi el 1930 a Barcelona, una executiva al segle XXI …

Per observar la vida de les formigues hi ha formiguers artificials que consisteixen en un marc amb tapes transparents ple de terra. S’hi poden veure les formigues com van d’una banda a l’altra, a diferents coves seguint els corredors, arrossegant menjar, tenint cura de les cries.

En un formiguer humà, seria gaire diferent? Nosaltres, com les formigues, ens acumulem en dependències-dormitori en una banda del niu, i cada dia ens desplacem a unes altres dependències-oficina on passem la major part del dia. De tornada, recollim provisions a una dependència magatzem i, a vegades, passem una estona de lleure a un restaurant o un bar.

A Barcelona, pujant per Marina, quan es creua el pont , a mà esquerra es pot veure un edifici sense la paret de la façana, deixant a la vista les diferents habitacions, potser esperant ser enderrocat. Encara es pot veure una calaixera, i un llit. A vegades m’hi aturo i provo d’ imaginar com seria la vida de la gent que hi vivia. En aquesta calaixera, un matrimoni ja gran hi tenia una vaixella de porcelana, postals de viatges que groguejaven de velles? Veien plegats la televisió al vespre asseguts al sofà? I en aquest llit, qui hi dormia? vivia sol? tenia fred? Aquesta vista de l’edifici és com examinar un organisme inanimat per dins, treient-li la pell.

Puc imaginar una vista de l’edifici “viu”, com si tinguéssim un aparell semblant als escàners de tomografia en medecina que ens donen imatges de llesques del cos. Amb un aparell així, podria observar el comportament de la comunitat humana igual que es fa amb els formiguers artificials.

Els edificis són com capses tancades que oculten el seu interior. Aquest aparell imaginari, com si treguéssim un marc d’un rusc d’abelles, ens mostraria les cel·les que hi ha a dins i els éssers que les ocupen:un noi fa els deures d’escola; al lavabo, algú s’ha deixat la tapa del water sense baixar; a la cuina s’hi prepara escudella per sopar; un home gran jeu al llit, malalt; un nen i una nena juguen a disfressar-se; una parella mira la televisió; al taller de luthiers dels baixos, un home passa paper de vidre sobre una viola. En un altre tall, davant d’una llibreria, no queda clar si estan fregant el terra o estan ballant; una taula parada per sopar; la senyora Morningsun; un home està assegut al water llegint una revista; una dona consulta l’agenda electrònica; un home toca el piano; a l’oficina de baix repassen factures.

Un track de GPS de tota la vida ens podria dir on hem estat a cada minut, les coordenades geogràfiques dels llocs on hem viscut, o cap on hem viatjat. Però no sabríem si en aquell instant determinat estàvem creatius o al contrari, immersos en la rutina, seguint el ramat; gaudint del lleure o fent una feina dura i desagraïda; interessats en projectes o avorrits, feliços o deprimits. Aquestes serien coordenades a situar en una geografia vital o emocional. Podria ser un paisatge així:

1. Seguint el que fa el ramat

2. dopat amb l’entreteniment

3. la plana del tedi

4 .el pou de la depressió

5. portant la feixuga càrrega pel pendent costerut, com Sísif

6. fent girar la nòria de la rutina

7. el deliciós jardí de l’amor

8. la sala de les arts i les ciències

9. el taller de la creativitat, construint projectes

10 .explorant el món, els paisatges i les cultures

11. el pati del lleure, el joc, i el descans

12. el núvol de l’èxtasi

Aquests gargots tenen precendents il·lustres (es poden trobar al magnífic bloc strangemaps) [ja no accessible]

El mapa alemany del Regne de l’amor (Reich der Liebe) de 1777, que mostra recorreguts des del País de la joventut, on hi ha el bosc de l’amor o el riu dels desigs, cap a altres territoris com són el País del descans, la Terra de l’amor desgraciat, amb els rius de llàgrimes, les muntanyes sense esperança, el desert de la malenconia; o el País de la luxúria, amb les valls de les malalties venèries, la meravellosa Terra de l’amor feliç, amb bones vistes, la font de la joia, el País dels solters o la perillosa Terra de les obsessions, amb la ciutat dels somnis. Qui pot negar haver visitat bona part d’aquestes terres?

I més recentment, del 2004, “Every englishman is an island” de Grayson Perry, una geografia de la ment, representada com una illa envoltada dels mars de les patologies mentals com la paranoia, amb regions “Esnob” (on hi ha per exemple la Música clàssica, chardonnay, ioga), Sexe i amor, Cliche, els Somnis, els Desigs, les Pors. Com seria el nostre mapa?

Un altre mapa de Grayson Perry.

M’he comprat un GPS per no perdre’m quan vaig sol de travessa. Ara sí que puc registrar la història dels meus peus. Imagino com seria si n’hagués portat un sense parar des que vaig néixer. Ara tindria el track de tots els llocs per on he passat: els carrers camí de l’escola, les places on anava a jugar, les visites a casa els avis,

I poc després de publicar el post sobre les meves sabates vaig visitar l’exposició sobre Ballard al CCCB   que es pot veure fins el 2 de novembre. Entre moltes coses fascinants hi ha el text “Credo” que va aparèixer el 1984 a la revista Interzone.

A mesura que l’anava llegint m’adonava que hi coincidia en molts punts. Quan vaig arribar a “crec en la història dels meus peus” de poc que no dic en veu alta “jo també!”. En certa manera som la història d’on ens hanportat els nostres peus.
Si aneu a veure l’exposició, no us perdeu la vídeo instal·lació deAnn Lislegaard just abans de sortir, a la dreta.

Reprodueixo alguns fragments, el subratllat és meu.

Crec en el poder de la imaginació per a refer el món, per alliberar la veritat de dins nostre, per retenir la nit, per transcendir la mort, per encantar les autopistes, per fer-nos amics dels ocells, per apuntar-nos a les confidències dels bojos. Crec en les meves pròpies obsessions, en la bellesa d’un accident de cotxe, en la pau d’un bosc submergit, en les diversions d’una platja de vacances deserta, en l’elegància d’un cementiri d’automòbils, en el misteri d’un edifici de parking de pisos, en la poesia dels hotels abandonats.
[…]
No crec en res.
[…]
Crec en Max Ernst, Delvaux, Dali, Tiziano, Goya, Leonardo, Vermeer, Chirico, Magritte, Redon, Duerer, Tanguy, el Facteur Cheval, les Watts Towers, Boecklin, Francis Bacon, i en tots els artistes invisibles a les institucions psiquiàtriques del planeta.
[…]
Crec en la impossibilitat de l’existència, en l’humor de les muntanyes, en l’absurditat de l’electromagnetisme, en la farsa de la geometria, en la crueltat de l’aritmètica, en el propòsit homicida de la lògica.
[…]
Crec en la no existència del passat, en la mort del futur, en les infinites possibilitats del present.
Crec en l’alteració dels sentits: en Rimbaud, William Burroughs, Huysmans, Genet, Celine, Swift, Defoe, Carroll, Coleridge, Kafka.
[…]
Crec en els propers cinc minuts.
Crec en la història dels meus peus.
Crec en les migranyes, en l’avorriment de les tardes, en la por als calendaris, en la traïció dels rellotges.
Crec en l’ansietat, la psicosi i la desesperació.
[…]
Crec en Tokyo, Benidorm, La Grande Motte, Wake Island, Eniwetok, Dealey Plaza.
Crec en l’alcoholisme, les malalties venèries, la febre i l’esgotament. Crec en el dolor. Crec en la desesperació. Crec en tots els infants.
[…]
Crec en totes les mitologies, les memòries, les mentides, les fantasies, les evasions.
Crec en el misteri i melanconia d’una mà, en la gentilesa dels arbres, en la saviesa de la llum.

… m’imagino que en lloc d’estar ajagut el llit sóc damunt d’una catifa que sobrevola els carrers i places de la meva ciutat. Un moment després veig el món sencer, i alhora encara puc veure els detalls de muntanyes i rius, carreteres i vies de tren, el mar i la platja. Fins i tot puc veure les petites vides privades de la diferent gent. Un està llegint un diari a un banc. Una parella balla a una terrassa. Uns nens juguen a la sorra, a la platja. Uns treballadors i una grua. Es pot veure un noi estudiant, rera una finestra. A Kyoto la gent s’està despertant i preparant l’esmorzar mentre a Varanasi estan profundament adormits. A Rio els nens estan tornant d’escola, a la tarda, mentre que a Los Angeles estan dinant. Els puc veure tots alhora com si observés tot de petites bestioles movent-se sobre una pilota. I jo sóc una d’elles!