Posted on

Nivells de complexitat i emergència de propietats

[2023 Abans teníem l’escala dels éssers, inanimat, animals, home. Ara diem que ho reduïm tot a física però tenim sistemes físics molt diferents: sistemes uniformes, sistemes vida: creació i reconstrucció de la complexitat (Schrödinger, cristalls no periòdics) sistemes amb consciència i llenguatge. causalitat basada en la imaginació]

[2024. La psicologia de la Gestalt va fer notar que identifiquem una melodia encara que la transposem -i en diferenrs arranjaments, ritmes, i timbres-, un altres exemple d’invariant i de fisicalisme no reduccionista].

[2025. Complement anàlisi sistemes amb nivells de psicologia i la possibilitat de causalitat top-down:

Layered ontology

  • sistema simple: massa, càrrega, l’energia quantitat de moviment
  • sistema amb energia pròpia, pila carregada, podem engegar o apagar, girar (roomba) + activació en funció de senyals i informació
  • l’evolució du a sistemes orientats a “mantenir la complexitat” propagant els gens.
  • l’evolució adquireix la transmissió de conducta (herència d’instints) i aprenentatge.
  • 2025
    amb els humans apareix, el llenguatge, transmissió cultural, la consciència i la narració. La propagació dels gens ara s’ajuda de la propagació dels mems, la propagació de la comunitat en la història, i la propagació de la narració personal. La narració ens impulsa a sobreviure però un cop hem aconseguit so¡breviure i cap als 35, passar la torxa de la vida a una altra generació, aquesta “eina” es troba una mica perduda perquè seguim vivint sense saber molt bé per a què, hem de servir l’espècie? la comunitat? les nostres sensacions de benestar? la nostra coherència narrativa?
  • Veure Cognició social i biaixos per una discussió de com l’experiment de Libet que el sistema automàtic ha actuat abans que en siguem conscients es limita a tasques simples, i que realment podem actuar per valors i projectes.

2025 Gazzaniga, emergència de propietats i causalitat top-down

L’intèrpret i l’experiència de jo agent

[D’una banda l’intèrpret de l’hemisferi esquerre del cervell ens proporciona una experiència de narració conscient en la que prenem decisions (jo invariants). De l’altra, sabem que la consciència apareix després que hagin tingut lloc tot de processos automàtics inconscients. És un epifenomen que no compta per a res?]
From what we learned in the last chapter, however, the modern perspective is that brains enable minds, and that YOU is your vastly parallel and distributed brain without a central command center. There is no ghost in the machine, no secret stuff that is YOU. That YOU that you are so proud of is a story woven together by your interpreter module to account for as much of your behavior as it can incorporate, and it denies or rationalizes the rest.
//If the universe and everything in it are following predetermined laws, then that seems to imply that individuals are not personally responsible for their actions. Go ahead and eat the Death by Chocolate cake, it was preordained about two billion years ago. Cheat on the test? You have no control over that—go ahead. Not getting along with your husband? Slip him some poison and say the universe made you do it. This is what caused such a stir when Newton presented his universal laws. I call this the Bleak View, but many scientists and determinists think this is the way things are. The rest of us just don’t believe it. “The universe made me buy that dress!” or “The universe made me buy that Boxster!”* just isn’t going to fly well at the dinner table. If we were to be logical neuroscientists, however, shouldn’t it? A Post Hoc World? We accept the idea that our bodies are humming along, being run by automatic systems that follow deterministic laws. Luckily, we don’t have to consciously digest our food, keep our heart beating, and our lungs oxygenating.
[Hawking deia que fins i tot els més creients en el determinisme miraven abans de travessar el carrer]

Lliure albir

[No volem ser marionetes manipulades de fora o per un rellotge interior que obri l’aixeta de neurotransmissors, però alhora volem determinisme i causalitat, justament ser lliure voldria dir “causar” estats de coses amb les accions resultat de les nostres eleccions]
what does it really mean to talk about free will? “Ah, well, we want to be free to make our own decisions.” Yes, but what do we want to be free from? We don’t want to be free from our experience of life, we need that for our decisions. We don’t want to be free from our temperament because that also guides our decisions. We actually don’t want to be free from causation, we use that for predictions.

[la qüestió doncs és: “els estats mentals que emergeixen, la narració, el projecte de vida, és rellevant? introdueix un nou tipus de causalitat? o bé és un epifenomen de les aixetes de neurotransmissors?]

“Mental states such as beliefs, thoughts, and desires all arise from brain activity and in turn can and do influence our decisions to act one way or another. Ultimately, these interactions will only be understood with a new vocabulary that captures the fact that two different layers of stuff are interacting in such a way that existing alone animates neither. As John Doyle at Caltech puts the issue, “[T]he standard problem is illustrated with hardware and software; software depends on hardware to work, but is also in some sense more ‘fundamental’ in that it is what delivers function. So what causes what? Nothing is mysterious here, but using the language of ‘cause’ seems to muddle it. We should probably come up with new and appropriate language rather than try to get into some Aristotelian categories.” Understanding this nexus and finding the right language to describe it represents, as Doyle says, “the hardest and most unique problem in science.”

Determinisme i límits, teoria del caos, mecànica quàntica

Les equacions de la mecànica són deterministes però com que no podem mesurar les condicions inicials amb infinita precisió, tenim sistemes en que una petita desviació no altera el decurs de les coses però en d’altres, sí, de manera que el sistema és caòtic. (Poincaré i els N-cossos (o tres), i Lorenz i la predicció del temps).
[Però igual que passa amb la mecànica quàntica, aquestes limitacions a la nostra capacitat de predicció no afectarien a la discussió]

Sistemes irreversibles lluny de l’equilibri i emergència

Prigogine va estudiar els sistemes irreversibles que dissipaven energia i que duien a noves propietats quan estaven lluny de l’equilibri .
“The smart aleck brings up the topic of emergence. Emergence is when micro-level complex systems that are far from equilibrium (thus allowing for the amplification of random events) self-organize (creative, self-generated, adaptability-seeking behavior) into new structures, with new properties that previously did not exist, to form a new level of organization on the macro level.16 There are two schools of thought on emergence. In weak emergence, the new properties arise as a result of the interactions at an elemental level and the emergent property is reducible to its individual components, that is, you can figure out the steps from one level to the next, which would be the deterministic view. Whereas, in strong emergence, the new property is irreducible, is more than the sum of its parts, and because of the amplification of random events, the laws cannot be predicted by an underlying fundamental theory or from an understanding of the laws of another level of organization.

Ilya Prigogine, however, was happy about one thing. He could identify the “arrow of time” as an emergent property that appears at a higher, macro, organizational level.

Àtoms i Newton
No podem predir el macro a partir del micro ni el micro a partir del macro. Per exemple, hi ha 11 tipus d’organització d’aigua glaç, però no els sabríem anticipar.This is even true for something as basic as water turning to ice, as physicist Robert Laughlin has pointed out: Ice has so far been found to have eleven distinct crystalline phases, but none of them were predicted by first principles!17 The balls in my living room are made up of atoms that behave as described by quantum mechanics, and when those microscopic atoms come together to form macroscopic balls, a new behavior emerges and that behavior is what Newton observed and described. It turns out that Newton’s laws aren’t fundamental, they are emergent; that is, they are what happens when quantum matter aggregates into macroscopic fluids and objects. It is a collective organizational phenomenon. The thing is, you can’t predict Newton’s laws from observing the behavior of atoms, nor the behavior of atoms from Newton’s laws.

neurones i estats mentals

Quantum mechanics are the rules for atoms, Newton’s laws are the rules for objects, and one couldn’t completely predict the other. So the question is whether we can take what we know from the micro level of neurophysiology about neurons and neurotransmitters and come up with a determinist model to predict conscious thoughts, the outcomes of brains, or psychology.

Can we derive the macro story from the micro story? I do not think so. I do not think that brain-state theorists, those neural reductionists who hold that every mental state is identical to some as-yet-undiscovered neural state, will ever be able to demonstrate.

Independència del suport, [hardware, software, realització múltiple]

That doesn’t explain it; it simply recognizes its reality or level of abstraction, like what happens when software and hardware interact, that mind is a somewhat independent property of brain while simultaneously being wholly dependent upon it.

Estudiant una llagosta s’ha vist per l’acció de moure’s hi huaria fins a 105 configuracions diferents compatibles [el mateix text en milers de tipus de lletra i colors diferents]

Reductionism in the physical sciences has been challenged by the principle of emergence. The whole system acquires qualitatively new properties that cannot be predicted from the simple addition of those of its individual components.

Emergència de propietats en el grup

Estudiant els motors dels cotxes no podríem predir els moviments de gent ni els embussos. Estudiant neurones no hauríem pogut predir el tango.

I think that we neuroscientists are looking at these capacities from the wrong organizational level. We are looking at them from the individual brain level, but they are emergent properties found in the group interactions of many brains.

[En filosofia de la ment jo havia notat que sovint assimilàvem la ment a un ordinador aïllat que modifica el seu software a partir de la interacció amb el món (càmera de vídeo, perifèrics). Però a la feina era evident que els ordinadors estaven en xarxa i rebien dels servidors de la xarxa el seu software. I els servidors es modificaven des d’un ordinador particular!]

Anderson,. More is different

Premi Nobel de Física d’estat sòlid assenyala que les propietats de conjunt grossos de partícules no es poden deduir de les propietats de les partícules elementals. En concret, aquestes presenten una simetria que els conjunts grossos han trencat.
La idea és que a mesura que creix el nombre de partícules, la matèria “will undergo mathematically sharp, singular ‘phase transitions’ to states in which the microscopic symmetries, and even the micorscopic equations of motion, are in a sense violated…. In this case we can see how the whole becomes not only more than but very different from the sum of its parts.

La Física, l’estudi de l’organització

“At some point we have to stop talking about decreasing symmetry and sart calling it increasing complication”
A” Different Universe”, Robert Laughlin, who won the Nobel Prize in Physics in 1998, said about the dawning of the understanding of emergence, “What we are seeing is a transformation of worldview in which the objective of understanding nature by breaking it down into ever smaller parts is supplanted by the objective of understanding how nature organizes itself.

[Però no hauríem pogut plantejar l’estudi de l’organització sense abans haver desmuntat el rellotge]

llibertat i responsabilitat

The same holds true for brains. Brains are automatic machines following decision pathways, but analyzing single brains in isolation cannot illuminate the capacity of responsibility. Responsibility is a dimension of life that comes from social exchange, and social exchange requires more than one brain. When more than one brain interacts, new and unpredictable things begin to emerge, establishing a new set of rules.

[i estudiant com es disparen neurones tampoc podríem donar raó de la vida narrativa]

Un estat mental M1 en pot causar un altre M2 o són sensacions que acompanyen els fets del cervell? (epifenomen)

There is a physical state, P1, at time 1, which produces a mental state, M1. Then after a bit of time, now time 2, there is another physical state, P2, which produces another mental state, M2. How do we get from M1 to M2? This is the conundrum. We know that mental states are produced from processes in the brain so that M1 does not directly generate M2 without involving the brain. If we just go from P1 to P2 then to M2, then our mental life is doing no work and we are truly just along for the ride. No one really likes that notion. The tough question is, does M1, in some downward-constraining process, guide P2, thus affecting M2?

Hi hauria una causalitat doble.
Howard Pattee, finds that a good example of upward and downward causation is the genotype-phenotype mapping of description to construction. It “requires the gene to describe the sequence of parts forming enzymes, and that description, in turn, requires the enzymes to read the description. . . . In its simplest logical form, the parts represented by symbols (codons) are, in part, controlling the construction of the whole (enzymes), but the whole is, in part, controlling the identification of the parts (translation) and the construction itself (protein synthesis).”

[un dèficit de neuro transmissors pot causar un estat de tristesa. L’estat mental de percebre la vida sense sentit pot influir els neurotransmissors]

Psicologia social  4 tipus de fet: un “organisme” amb “DNA” cultural, quines propietats emergeixen?

Posted on

Holanda i Bèlgica

Arxius: Els llocs i els temps. Països baixos, Holanda i Bèlgica

La meva experiència  Arts   Arquitectura  Música    Pensament   Història   Geografia     Menjar

La meva experiència

  • Referències a casa: Una reproducció de Van Gogh. El conte “Shora y las cigüeñas” de Meindert Dejong. Un conte on sortia un nen que aturava una inundació posant el dit a un forat que hi havia a un dic (en realitat escrit per una americana, Mary Mapes Dodge, “Hans Brinker, or the Silver Skates”. El Huyghens de “Quatre nois genials” (que he tornat a comprar recentment]. A Solius escoltava les variacions simfòniques de César Franck. Vaig llegir el diari d’Anna Frank. Formatges i mantega a Andorra.
  • Als 15 anys vaig fer una estada a Goch a casa els Torra i em van dur un dia a menjar una Rijkstaffel. Vaig provar el licor d’ou.
  • 1985 Pilar embarassada de la Teresa, a l’hotel Doelen, Rijksmuseum, Stelelijk, casa d’Anna Frank. Els canals amb les cases de maó.
  • 2002  Amsterdam amb la Teresa i la Maria, hotel Meridien (diuen que estava borratxo després de dues cerveses amb la Rijkstaffel)
  • 2011-2012 Maria d’Erasmus a Amsterdam.  2011 Bonn-Amsterdam , Maria a Amsterdam.   2012:  Caiac Neerpelt-Amsterdam (+Bèlgica). Kroketten. L’Holanda rural amb les casetes i jardins cuidadíssims; molins, canals amb terrasses. Els canals entre els camps.
  • 2016 Den Bosch   Amsterdam i la Haia.
  • 2025 El Rijn  De Mainz a Amsterdam

Notes per viatges

Arts

A casa teníem al menjador una reproducció d’un esborrany d’un paisatge de Van Gogh. També m’havia parlat de Brueghel, les escenes amb molta gent, les noces on porten tots de plats en una taula de fusta i un nen es llepa els dits. Cap als 20 anys, entusiasmat amb l’art abstracte de Kandinsky i Mondrian comprava els diàlegs de “Realidad Natural i realidad abstracta”. M’atreia el grup de Stijl, les cadires geomètriques. En el primer viatge comprava una maqueta d’una casa de Gerrit Rietveld (que encara no he fet). D’alguna manera ja coneixia Vermeer perquè una foto de la Pilar prop de la residència em recordava “La noia de la perla”.  El 1984 en un viatge a Munich comprava l’obra completa de M.E.Escher. Al viatge de 1985, un llibre de gravats i la maqueta de la casa de Gerrit Rietveld.
Ja més gran, als museus m’aturava als paisatges de Ruysdael. Interès pels retrats de Rembrandt. Rubens en canvi, mai m’ha atret.
En els viatges de feina a Madrid anava al Prado i sempre començava per la Sala 6 on hi havia el Jardí de les Delícies de Ieronymus Bosch, sobre el qual me’n vaig comprar un llibre. Més tard en ocasió d’una exposició especial vaig descobrir les escenes del més enllà.
M’atreia la imaginació de Magritte, en vaig veure alguna exposició, comprar un llibre i visitar el seu museu a Brusel·les.

Segle XVI: El Renaixement Nòrdic i la influència italiana
Context: Época de prosperitat econòmica, humanisme i la Revolta contra els Habsburg (que donarà lloc als Països Baixos del Nord -Holanda- i del Sud -Flandes-). Es deixa enrere el Gòtic i s’incorpora l’influx del Renaixement italià (perspectiva, proporció, temes clàssics), però amb un enfocament més terrenal i detallat. (Gombrich caps. 17 i 18)

M188: Germans Limburg. Les Très Riches Heures du Duc de Berry [Museu Condé, Chantilly].
(M189 Claus Sluter, escultor. M193 Retaules d’altar. M195 retrats, Memling.  M196-197 Tapissos. Armadures. M199 Quentin Massys

  • Hyeronimus Bosch   (1450-1516) [les visites al Prado cada cop que anava a Madrid, 2016 i Venècia] M194
  • Pieter Bruegel el Vell (c. 1525-1569): Escenes de la vida al camp. (La boda camperola al KHM de Viena). Babel. (galeria) M201

Flandes

  • Jan van Eyck (c. 1390-1441): “El matrimoni Arnolfini” a la National Gallery, “L’adoració de l’anyell místic”. M190-191
  • Rogier van der Weyden (c. 1400-1464): “El davallament de la creu” al Prado. M192

Segle XVII: El Segle d’Or Holandès
Context: L’edat d’or de la República Holandesa. Época de màxima prosperitat comercial, poder naval i una societat burguesa i protestant que va generar una demanda artística sense precedents. L’art es secularitza: ja no ho encarreguen esglésies sinó burgesos per a les seves cases. Especialització en gèneres (paisatge, natura morta, escenes de gènere, retrat). (Gombrich cap.20 “Aquests holandesos van ser els primers en la història de l’art a descobrir la bellesa del cel”. Rembrandt sabia mirar la profunditat del cor humà, i copsar les vibracions de l’ànima. )

M249 Els mapes.
M250 Tècnica perspectiva, Delft, camera obscura
M258 Natura morta

  • Rembrandt van Rijn (1606-1669): El geni de la llum i l’ombra. Mestre del retrat (individual i de grup, com “La Ronda de Nit”) i dels aiguaforts. La seva introspecció psicològica és insuperable.  (galeria) M256
  • Johannes Vermeer (1632-1675). M254
  • Frans Hals (c. 1582-1666): Innovador en el retrat, amb pinzellades lliures i espontànies que capturen la vitalitat i el caràcter del model. (galeria)
  • Jacob van Ruisdael (c. 1628-1682): El gran paisatgista, capaç de capturar la dramàtica llum i els cels holandesos. (galeria) M257

El Segle XVII a Flandes

Al sud (Bèlgica), sota domini espanyol i catòlic, l’art es converteix en una eina de la Contrarreforma: ha de ser sensorial, dramàtic i emocionant per reconquerir els fidels. Dinamisme, exuberància, colors rics, dramatisme i un rebuig a la sobrietat del nord protestant.
M260 Michael Sweerts

  • Peter Paul Rubens (1577-1640): El gran geni del Barroc flamenc. La seva obra és sinònim de vitalitat, carn, moviment i un domini absolut de la composició i el color. El seu taller era una fàbrica d’art que dominava Europa (“El davallament de la creu”, “Les tres gràcies”). M247-248, M251 La Contrareforma,
  • Anton van Dyck (1599-1641): deixeble brillant de Rubens, però que va trobar el seu llinatge en el retrat. Es va convertir en el pintor de cort per excel·lència a Anglaterra, creant un arquetip d’aristocràcia elegant i refinada. M259
  • Jacob Jordaens (1593-1678): L’altre gran deixeble de Rubens. La seva pintura és més terrenal i propera, amb escenes de la vida popular i un ús potent del clarobscur.

Holanda Segle XVIII: Classicisme i influència francesa
Declivi econòmic i polític. El gust artístic s’europeïtza, seguint les modes de França (Rococó) i el Classicisme. Estil més refinat, elegant i sovint moralitzant. Destaquen les natues mortes de gran luxe (“pronkstilleven”). Cornelis Troost (1697-1750): Retratista de la societat burguesa amb un estil elegant i una mica satíric.

Segle XIX: Romanticisme, Realisme i l’arribada de la modernitat
Formació del Regne dels Països Baixos, revolució industrial.

  • Romanticisme: Paisatges amb èmfasi en l’emoció i la força de la natura. Escola de La Haia (c. 1860-1900): Similar al realisme francès de Barbizon. Paisatges i escenes camperres amb una paleta de colors terrosos i grisos (“tonalisme”). Amsterdamse School (Impressionisme holandès): Versió local de l’impressionisme, més fosca i amb pinzellada lliure. Jozef Israëls: El “Millet holandès”, pintor de la vida dura dels pescadors. [ postal, els nens a la platja]  (galeria)
  • Vincent van Gogh (1853-1890). Autoretrat Chicago. Theo.  (galeria) M304

Flandes Segle XVIII-XIX
Classicisme, Romanticisme i els orígens del Modernisme. Successives dominacions (austríaca, francesa, neerlandesa) fins a la independència de Bèlgica el 1830.
Neoclassicisme: Estil acadèmic internacional.
Realisme i Romanticisme:

  • Jacques-Louis David, francès exiliat a Brussel·les. “La mort de Marat”
  • (Antoine Wiertz (1806-1865): Un romàntic extravagant i megalòman, precursor del simbolisme per les seves obres de gran format i temes fantàstics.
  • James Ensor (1860-1949): Un punt d’inflexió. Encara que es va associar als moviments d’avantguarda, la seva obra és única. Les seves escenes de multituds amb màscares són una crítica social àcida i un pont directe cap al Expressionisme i el Surrealisme.)

Holanda Principis del Segle XX: Les avantguardes. Art contemporani
De Stijl (1917-1931): L’abstracció geomètrica pura. Reducció a les línies horitzontals i verticals i als colors primaris (vermell, groc, blau) més el negre i blanc. (De Bergen School: Un expressionisme amb colors intensos i formes simplificades, influït per Van Gogh i el cubisme.)

Postguerra i Segona Meitat del Segle XX. Reconstrucció, crítica social i nous mitjans. Informalisme, Art Brut, Pop Art, Conceptualisme.
CoBrA (1948-1951): Moviment d’avantguarda (Copenhaguen, Brussel·les, Amsterdam) que defensava l’experimentació lliure i l’art espontani, inspirat en el art infantil i els malalts mentals.

Bèlgica Contemporània
Expressionisme: Escola de Laethem: Dos grups (un més simbolista, l’altre més expressionista) que van treballar al poble de Sint-Martens-Latem. Constant Permeke (1886-1952): El màxim exponent de l’expressionisme flamenc. Les seves pintures de pescadors i camperols són fosques, terroses i d’una força física aclaparadora. Surrealisme: Com vam comentar, un dels moviments més importants del país.

  • Fernand Khnoppf  (1858–1921) La carícia de l’esfinx
  • Magritte  (1898-1967) M351
  • Paul Delvaux (1897-1994)
    Quadres d’atmosfera silenciosa i onírica, amb dones nues o seminues amb mirades perdudes, situades en paisatges urbans amb arquitectures clàssiques o estacions de tren. Sovint hi apareixen esquelets vestits de manera formal, creant una barreja d’erotisme, misteri i introspecció. “L’aurora”, “La ville endormie”, “Les phases de la lune”. [galeria]
  • CoBrA (1948-1951): Bèlgica va ser la “B” d’aquest moviment d’avantguarda (juntament amb Copenhaguen i Amsterdam). Defensava un art lliure, espontani i proper a l’art infantil. Pierre Alechinsky (1927): El principal exponent belga, conegut per les seves pintures plenes d’un lirisme cal·ligràfic.
  • Marcel Broodthaers (1924-1976) [MACBA]M394

Museus

Notes per galeries mentals al elmeumon:

  • Bosch, (Brueghel), Vermeer, (Rembrandt?) Van Gogh, Mondrian, Escher, Magritte
  • Rijksmuseum: patiandors, església sanredam (esglésies de parets blanques Gerard Houckgeest, New Church in Delft with the Tomb of William the Silent, 1650), nens platja
  • Paisatges: Ruysdael
  • Natures mortes

Arquitectura

[les cases de maó dels canals a Amsterdam. Els interiors d’esglésies a quadres del sXVII. La maqueta Casa Schröder que vaig comprar el 1984. Les cases endreçades dels pobles, tant diferents de les de pedra de Catalunya o Itàlia. Les kubuswoningen i l’arquitectura moderna espectacular de Rotterdam]

ROMÀNIC (s. X–XII)
A la regió neerlandesa i flamenca el romànic és més tardà i menys monumental que a França o Alemanya, però presenta trets propis. Esglésies de pedra amb torres massisses. Influència de l’arquitectura otònica i mosana (vall del Mosa). Decoració sòbria, arcs de mig punt. Romànic a la zona de Limburg. Basiliek van Sint Servaas (Maastricht). A Bèlgica (Valònia) hi ha l’escola mosana, la Basílica de Saint-Barthélemy i Notre-Dame d’Avroy (Liège).

GÒTIC (s. XII–XVI)
Serà molt important especialment a Flandes, centre urbà i comercial, altíssims campanars civils i torres comunals (belforts), esglésies d’alçada moderada però molt refinades, arquitectura civil potent: ajuntaments, llotges, mercats.
Flandes: Catedral de Sant Martí (Ypres), Catedral de Sant Bavó (Gant). Belfort de Bruges i Gant. Ajuntament de Lovaina i Ajuntament de Brussel·les (gòtic brabantí).
Països Baixos: Dom de Utrecht (inacabat però monumental). Esglésies de sala (hall churches) típiques del nord.

RENAIXEMENT (s. XVI)
Arriba a través d’Itàlia però fortament reinterpretat per mestres locals.

BARROC I CLÀSSICISME (s. XVII–XVIII)

  • Flandes, catòlic, barroc exhuberant influït pels jesuites. Catedral de Sant Miquel i Santa Gúdula (Brussel·les, façana barroca). Esglésies de Rubens a Anvers (com. Sint-Carolus Borromeus).
  • Als Països Baixos, protestants, estètica sòbria i elegant. Royal Palace op de Dam (Amsterdam). Cases de canal del segle XVII (façanes estretes i ornamentació moderada). [Les pintures d’interiors d’esglésies com Pieter Jansz Saenredam (1597–1665), el mestre de la precisió arquitectònica, dibuix i pintura molt mesurats), una llum neutra i freda. Interior of the Church of St Odulphus, Assendelft (1649). Interior of the Great (St Bavo) Church, Haarlem (variants, ex. 1628 / 1636–37) — National Gallery. Emanuel de Witte (ca.1615–1692), la llum i la vida dins l’espai sagrat. The Interior of the Oude Kerk, Amsterdam (during a sermon) (c. 1660) — National Gallery (Londres). Gerard (Gerrit) Houckgeest (c.1600–1661), Interior of the Nieuwe Kerk, Delft (with the tomb of William the Silent) (1651, Mauritshuis) i Interior of the Oude Kerk at Delft]

SEGLE XIX (neoclàssic, revival i industrial)
La industrialització introdueix nous materials i estils com neogòtic, neoromànic, neoclàssic. Construcció d’estacions, fàbriques, ponts de ferro.

  • Bèlgica: urbanisme monumental del rei Leopold II (Brussel·les), Palau de Justícia.
  • Països Baixos: Rijksmuseum i Estació Central d’Amsterdam (de Pierre Cuypers, neogòtic nacional).

SEGLE XX (avantguardes, modernisme i racionalisme)

  • Bèlgica. Art Nouveau molt important, amb Victor Horta i Henry Van de Velde. Casa Tassel, Casa Solvay (Horta).
  • Països Baixos. Art Nouveau, Amsterdamse School (decorativa i expressiva). Hendrik Petrus Berlage, Beurs van Berlage, racionalista. Moviment Modern (1920–1940):  Gerrit Rietveld, De Stijl, Casa Schröder . Van Nelle Fabriek (Rotterdam), icona mundial. Reconstrucció moderna a Rotterdam després de la WWII. [Kubus Woningen]

SEGLE XXI (arquitectura contemporània)

  • Països Baixos, enfocament innovador, sostenible, experimental. OMA / Rem Koolhaas, MVRDV, UNStudio, West 8. Casa Dansa de la Biblioteca de Delft (Mecanoo). Markthal (Rotterdam, MVRDV). EYE Film Institute (Amsterdam).
  • Bèlgica, renovació urbana de qualitat, barreja de tradició i modernitat. Robbrecht & Daem, Xaveer De Geyter, 51N4E, Neutelings Riedijk. Museu de Lovina. Havenhuis d’Antwerp.

Música

Havia escoltat molt les Variacions Simfòniques de César Franck, un disc que el tio Pepito havia recomanat al pare. Després Gairebé oblido les peces de Jacob Van Eyck i el Fluyten Lust Hof, que he tocat a la flauta tantes vegades. I a les emissores de música clàssica sovint apareixia l’orquestra del Concertgebouw amb Bernard Haitink.
A l’hora de fer aquesta pàgina i mirar de saber una mica més de la història musical descobreixo, Jan Pieterszoon Sweeklinck (1562-1621), la seva fantasia cromàtica i altres peces per clave i orgue. Em recorda les peces de Van Eyck. Aquestes eren les peces que potser interpretaven els personatges retratats o imaginats per Vermeer.

Al sXVII el protestantisme calvinista rebutjava la música litúrgica complexa i els grans òrgans a l’església (a diferència del luteranisme alemany). L’orgue a vegades era més civil que eclesiàstic.

  • Jan Pieterszoon Sweelinck (1562–1621). Conegut com “l’Orfeu d’Amsterdam”. Organista a l’Oude Kerk d’Amsterdam tota la seva vida. El seu estil combina l’austeritat calvinista amb la complexitat contrapuntística de l’escola veneciana (Gabrieli) i la variació ornamentada italiana. Un gran improvisador, va ser reconegut com a mestre a tot Europa, ensenyant una generació sencera d’organistes alemanys, com Samuel Scheidt, Heinrich Scheidemann i Jacob Praetorius, l’escola alemanya que culminarà en Bach.
  • Jacob van Eyck (c.1590–1657), virtuós de la flauta de bec, “Der Fluyten Lust-hof”.

Al segle XVIII predominaràn la música francesa i Alemanya. Al sXIX segueix la tradició organística i a les cases particulars hi entra el piano. Al sXX serà important la interpretació històrica amb músics com Gustav Leonhardt i Ton Koopman.

Al sXVII Flandes estava sota domini espanyol, amb centres musicals molt actius a Brussel·les, Anvers, Lovaina i Bruges. Abraham van den Kerckhoven (c.1618–1701).
sXVIII Jean-Baptiste Loeillet (1680–1730) i Jacques Loeillet (1685–1748) — nascuts a Gant; treballaren a Londres i a Lió; la seva música combina l’estil francès i italià i inclou peces per a teclat. [crec que havia tocat sonates de flauta]
sXIX. César Franck (1822–1890), Variacions simfòniques, simfonia en Re. Quintet.

Toots Thielemans (1922-2016)

Jacques Brel (1929-1978)

Cinema

  • Turks Fruit (Turkish Delight) – Paul Verhoeven, 1973. Drama passional entre un escultor i la seva amant; considerada la millor pel·lícula neerlandesa del segle XX.
  • Girl with a Pearl Earring (La noia de la perla) – Peter Webber, 2003. → Ambientada a Delft al segle XVII. Basada en la novel·la de Tracy Chevalier, recrea la relació fictícia entre Vermeer (Colin Firth) i la seva musa (Scarlett Johansson).
  • The Mill and the Cross (Lech Majewski, 2011)

 

Pensament

Erasme de Rotterdam (Desiderius Erasmus)(1466–1536)

Humanista, teòleg i filòsof neerlandès, contemporani de Martí Luter. Va escriure en llatí, la llengua culta de l’època, i va viatjar àmpliament per Europa (París, Lovaina, Anglaterra, Basilea…), convertint-se en un intel·lectual cosmopolita i una mena de “consciència crítica” de la seva època.
Va criticar el dogmatisme i la superstició a “Elogi de la follia” (Encomium Moriae, 1509) defensant la simplicitat evangèlica i la bondat natural, més que no pas la pompa i el ritual.
Va editar la Vulgata corregint errors (1516), fent una lectura més filològica i crítica basada en les fonts originals. Serà un pas important per la filologia bíblica moderna i per a la Reforma protestant, tot i que es va mantenir catòlic.
Altres obres “De libero arbitrio”, “Institutio Principis Christiani” sobre com ha de ser un governant. Obres pedagògiques com “De ratione studii” (“Sobre el mètode d’estudi”), *De pueris instituendis* (“Sobre l’educació dels infants”)
És símbol de la unitat cultural europea i del valor de la saviesa clàssica aplicada a la vida moderna.

Baruch (Benedictus) Spinoza (1632–1677)

Nascut a Amsterdam en una comunitat jueva sefardita d’origen portuguès, excomunicat (herem) el 1656 per les seves idees considerades herètiques. Va viure de manera modesta, treballant de polidor de lents òptiques, i refusant càtedres o càrrecs públics per mantenir la seva independència.

  • “Tractatus Theologico-Politicus” (1670), defensa la llibertat de pensament i una interpretació racional i històrica dels textos sagrats.
  • Tractat de l’esmena de l’enteniment. Cartes s. mal
  • “Ètica demostrada segons l’ordre geomètric” (Ethica ordine geometrico demonstrata, 1677, pòstuma) [llegida el 2011 durant el viatge en bicicleta, Vaig visitar la casa on havia viscut .]. Escrita com un tractat matemàtic, amb definicions, axiomes i proposicions, com Euclides.[una mica artificial. No deixa de ser com un starry night theology]. Déu no és un ésser personal o transcendent, sinó la totalitat de la realitat Deus sive Natura, tot el que existeix és una expressió de Déu panteisme o, segons alguns, monisme. [Maragall]. Tot segueix necessàriament les lleis de la natura; tot està determinat; no hi ha miracles ni esdeveniments fora de la raó. L’ésser humà com a part de la natura: no és un centre privilegiat, sinó una modalitat d’aquesta substància infinita. Hi ha tres nivells de coneixement, imaginació, raó i intuïció intel·lectual (coneixement suprem). Ètica de la raó: la llibertat humana consisteix a comprendre les causes necessàries del món i actuar segons la raó, no segons les passions. Beatitud o felicitat: s’aconsegueix quan l’individu entén el seu lloc dins la totalitat, i viu d’acord amb l’ordre racional de la natura.
    [2025 igual que l’experiència humana emergeix sobre el conjunt de partícules vibrant, podríem veure l’individu concret i finit com una part de tot; és a dir, no tenim una “sopa” divina, hi ha experiència individuals separades. Quan tenia 14 anys i imginava un univers necessari, pel pas del no-res a alguna cosa, suggeria quelcom similar.]
  • Sub Specie aeternitatis
    – Coneixement sensible o imaginatiu, les coses com a particulars, canviants, incertes, el punt de vista humà i finit.
    – Coneixement racional, entenem les causes generals, les lleis naturals, punt de vista científic i necessari
    – Coneixement intuïtiu (“sub specie aeternitatis”), entenem cada cosa com a expressió necessària de Déu/Natura.
    “Sub specie aeternitatis” (“sota l’aspecte de l’eternitat”) voldria dir veure les coses com les veuria Déu, és a dir, des del punt de vista de la totalitat necessària de la Natura, i no des del punt de vista limitat, temporal i emocional dels humans. En l’”Ètica”, S diu que entenem una cosa “sub specie aeternitatis” quan la concebem no com a part d’una cadena temporal de causes i efectes, sinó com a part de l’ordre etern i necessari de la natura, tal com és “vist” per Déu/Natura mateix. [tot l’univers d’un bloc, en tots els temps, com Tralfamadore]. No és “mirar com Déu”, sinó “mirar com si fóssim part conscient de Déu”. Déu no és concebut com un ésser personal o omniscient en sentit religiós, sinó com la realitat total, l’única substància de la qual tot és expressió (“Deus sive Natura”). [no és un humà “millorat”]. “Veure com Déu” no vol dir adoptar el punt de vista d’un subjecte transcendent, sinó entendre les coses des del punt de vista de la seva necessitat dins del tot. No és “imaginar com Déu veu el món des de fora del temps. És “veure les coses com a parts del conjunt etern i necessari de la Natura”, des de dins del mateix teixit de la realitat. Aquesta nova perspectiva ens fa acceptar el que existeix, inclosos nosaltres mateixos: l’“amor intellectualis Dei” és enrealitat l’amor del món cap a si mateix entès racionalment.
  • Llibertat i determinisme
    Tot el que és, és necessari; res no podria ser diferent de com és.” (Ètica*, I, prop. 29), no hi hauria lloc per al lliure albir en el sentit clàssic, no hi ha decisions “fora” de la cadena causal de l’univers. Però llibertat no voldria dir indeterminació, sinó actuar segons la pròpia essència. [la nostra identitat personal se superposa al seguit d’estats de coses de l’univers]. [a un nivell existencialista], la llibertat no seria l’absència de causes, sinó
    sinó entendre les causes que ens determinen i actuar d’acord amb elles. [com sabent l’efecte que farà la Penfield Machine en mi]. La llibertat no és fer el que vulguis, sinó voler el que ets — és a dir, actuar des de la teva pròpia naturalesa racional, i no empès per passions externes. Quan entenem per què actuem, deixem de ser passius (moguts per causes externes). Passio: som determinats per causes externes (ira, por, enveja). “La llibertat és el coneixement de la necessitat.” És un determinisme actiu, no fatalista. Aquest pensa ““no puc fer-hi res”. El spinozista pensa: “tot passa per causes necessàries, i jo en sóc una part activa — per tant, conèixer és actuar.” [Hawking, fins i tot el aferrissat defensor del determisme mira abans de travessar el carrer]. Un riu no pot deixar de fluir (com nosaltres no podem sortir de la Natura), però dins del riu, l’aigua pot fluir amb més o menys turbulència. [jo seguia la metàfora dels vectors, que poden tenir una mateixa resultant component molts oposats, o alineant-se]. L’humà pot viure arrossegat per les passions (passivitat), o fluir amb el corrent comprenent-lo (activitat, llibertat racional).

Altres

  • Christiaan Huygens (1629–1695)
    Pioner en l’òptica, l’astronomia i la teoria ondulatòria de la llum. [Quatre noi genials]
  • Ilya Prigogine (1917–2003)
    nascut a Moscou, d’origen jueu, però establert a Brussel·les des de jove, premi Nobel de Química (1977).
    La termodinàmica clàssica estudiava sistemes en equilibri o prop d’ell (com en els gasos ideals). P va investigar què passa lluny de l’equilibri, quan els sistemes són oberts i intercanvien energia i matèria amb l’entorn. Va demostrar que, sota certes condicions, l’ordre pot emergir espontàniament del desordre. Va anomenar aquests fenòmens “estructures dissipatives”: sistemes que mantenen un ordre intern gràcies al flux constant d’energia (exemples: cèl·lules vives, corrents oceànics, reaccions químiques, ecosistemes…).
    La irreversibilitat com a llei fonamental. En la física clàssica, el temps era reversible (les lleis funcionen igual endavant i endarrere). Prigogine sosté que la irreversibilitat —el fet que el temps flueixi— no és una il·lusió, sinó una propietat essencial de la natura. [Li Bai]. Això trenca amb la visió newtoniana i mecanicista de l’univers. El temps ja no és un enemic de l’ordre, sinó la condició mateixa de la seva aparició, “El temps no és destrucció, sinó creació.”
    “Del ser a l’esdevenir”: la realitat no és una estructura fixa, sinó un procés dinàmic d’esdeveniment constant. La Nouvelle Alliance, 1979. From Being to Becoming, 1980. Order out of Chaos, 1984. The End of Certainty, 1996, crítica del determinisme clàssic i proposta d’una nova ciència de la inestabilitat.
  • Gerardus Mercator (1512–1594): projecció mercator als mapes
    Hugo Grotius (Huig de Groot, 1583–1645): jurista, considerat pare del dret internacional modern (De iure belli ac pacis, 1625).
  • Pierre-Joseph Proudhon (1810–1865), anarquisme.
  • Hendrik Lorentz (1853–1928) equacions de transformacions en relativitat.
  • Henri de Lubac (1896–1991) i Étienne Gilson (1884–1978), renovbadors de la filosofia cristiana
  • Ernest Solvay (1838–1922), Industrial i filòsof social belga, fundador dels congressos Solvay, que van reunir Einstein, Bohr, Planck i altres.

 

Història

Cultures neolítiques i del ferro. Els romans conquereixen del Rin en avall amb Juli César. Frísia al nord no és ocupada. Al nord Frísia (2HER2 Imperi romà t1: -146 t2: 280. 2HER3 Imperi tardà 280-500) fins que el 406 col·lapsa.
Expansió dels francs. Queda sota l’imperi de Carlemany. Resisteixen incursions de vikings, (3EF01 Francs i Carlemany t1: 500 t2: 936). A partir de l’any 1000 Utrecht i Flandes comencen a assecar les terres pantanoses. (3EF02 França, Capetos i Guerra 100 anys, t1: 936 t2: 1498). Amsterdam esdevé el principal port, la flota holandesa derrota la de la lliga hanseàtica. Pertanyen al sacre imperi germànic. (3ED01 Imperi Gernànic, Bohèmia i Moravia t1: 936 t2: 1500).
El 1568 comencen 80 anys de guerra per la independència. Espanya volia a més esclafar els protestants. Violència del Duque de Alba (4EH01 Independència t1: 1500 t2: 1648.)  Acaba el 1648 amb la pau de Münster. Holanda és independent i el sud [Bèlgica] queda sota domini espanyol.
Les  províncies de Holland, Zeeland, Groningen, Friesland, Utrecht, Overijssel, i Gelderland entren en confederació. Edat d’or comercial i cultural (pintura). La companyia neerlandesa de les índies orientals s’estableix a Nordamèrica (New Amsterdam, després New York), Sudàfrica, la Guaiana a sudamèrica (Surinam), Índia, Indonèsia, Taiwan i Japó. A partir de 1713, després de la guerra de successió, el seu poder disminueix davant Anglaterra, França i Prússia.(4EH02 Edat d’or i declivi. t1: 1648 t2: 1815).
República de Batavia, annexió a l’imperi Francès fins que se’n deslliguen. El 1830 independència de Bèlgica, les províncies del sud, culturalment diferents [catòliques?]. El 1863 aboleixen l’esclavatge a les colònies. (Països Baixos: Holanda, Bèlgica, Luxemburg 5EH01 Napoleó i independència 1815-1914.)
Neutral a la WWI, envaïts per l’Alemanya nazi a la WWII, 100.000 jueus seran exterminats. Descolonització ( 5EH02 s20 1914-1980. 5EH03 s21 1980-2020.)

Geografia i zones

Holanda

  • Nord: Groningen, Frísia i Drenthe. [a l’oest de Bremen]
  • Centre Randstad: la conurbació central més poblada (Amsterdam, Rotterdam, L’Aia, Utrecht). A l’oest Flevoland (terra nova).
  • Est: Overijssel i Gueldres.
  • Sud: Brabant Septentrional i Limburg.
  • Oest: les dues Holandes, Utrecht i Zeelanda.

Holanda és bàsicament plana, sobretot el nord i oest. El sudest a Limburg [I a les afores d’Arnshem a Gelderland) és lleugerament muntanyós.
El Schelde travessa Bèlgica procedent de França i desembcoa al Mar del Nord. El Maas travessa el sud del país (Maastricht) i desemboca també al delta.
El Rijn entra des d’Alemanya i es divideix en diversos braços, canviant de nom. Prop de Millingen es divideix en el Waal, el braç més cabalós (porta prop del 70% del cabal) i el Nederrijn (Baix Rin).
El Waal passa per Nijmegen → Merwede, segueix cap el sud separant l’Holanda septentrional (Gorinchem) de la Meridional (Woudrichem i Werkendam). A Biesbosch es divideix en el Beneden Merwede i el Nieuwe Merwede. El Benenden Merwede a Dordrecht se separa en el Oude Maas (que s’unirà amb el Nieuwe Maas passat Rotterdam) i una branca va cap al nord on es troba amb el Lek a Kinderdijk, passant a dir-se Nieuwe Maas. Aquest anirà a Rotterdam i desemboca a Hoek van Holland. Al Nieuwe Merwede se li unirà, també a BiesBosch, el Maas (Mosa) procedent de Bèlgica passant a dir-se Hollands Diep.
Del Nederrijn s’en separa el IJssel prop d’Arhem i va cap al nord al Zuiderzee. A Wik bij Durstede passa a ser el Lek que s’unirà al Niuwe waterweg A Kinderdijk, poc abans de Rotterdam. A Utrecht surt un canal que anirà fins a Amsterdam.
El Schelde (Escalda) que ha travessat Bèlgica desemboca a Zeeland al Sud.

Regions  mapa Rijn

Bèlgica

Limita amb França (sud-oest), Luxemburg (sud-est), Alemanya (est) i Països Baixos (nord).

  • Flandes (nord): plana, neerlandòfona, amb terres fèrtils i costeres.
  • Regió de Brussel·les i Lovaina, altiplà Brabant, relleu suau, amb turons, boscos i camps.
  • Valònia (sud): més muntanyosa, francòfona. Les Ardenes (sud-est), muntanyes baixes i boscoses, de roques antigues, valls profundes, rius encaixats, boscos denses.

És travessada per l’Escalda (Schelde), procedent de França que desmebcoa a Holanda al mar del Nord, i el Mosa (Mosa (Meuse / Maas) que ve de França i s’uneix al Rin.

Menjar

Els àpats diaris són modestos: Pa amb mantega i formatge o embotit (brood met kaas). Hagelslag: encenalls de xocolata (o anís) sobre pa amb mantega — típic per als nens, però molts adults també ho mengen. Sopes lleugeres o sandvitxos per dinar.

  • Sopes: Erwtensoep (Sopa de pèsols secs holandesa): 500 g de pèsols secs verds (partits), 1.5 litres de brou, proc, botifarra fumada, nap, porro, ceba, patata, llorer. Bullir 45′, servir amb la carn tallada. Groentesoep — Sopa de verdures holandesa: brou de apstanaga, porro, api, nap, pèsols i fideus fins. Opcionalment amb mandonguilletes de carn.
  • Stamppot: el plat d’hivern per excel·lència, puré de patata barrejat amb verdures com col arrissada (boerenkool), pastanaga i ceba (hutspot), espinacs o xucrut (zuurkool), acompanyat d’una salsitxa fumada (rookworst) o cansalada.
  • Els formatges holandesos (exportats arreu del món) són un símbol nacional: Gouda, Edam, Leiden, Maasdam, Beemster, Old Amsterdam.
  • Frittes amb maionesa o altres salses. (provar a bullir abans 10′)
  • Kroketten i bitterballen per acompanyar una cervesa (borrelhapje). Krokets: carn de sobres, bullir i reservar brou, treure ossos i tallar. Betxamel: mantega, ceba, farina + llet + brou. Deixar refredar bé abans de donar-lis forma. Rebossat: farina, ou, pa ratllat. https://youtu.be/Sd61PYg3Xr8. També es poden fer boles, per exemple d’espinacs i formatge.
  • Arengades marinades, típic de juny, durant el Hollandse Nieuwe (nova temporada d’arengada). Costum del koffietaart (amb apeltaart=, o koffie met een koekje (una galeta fina).
  • Postres: Stroopwafels (galetes fines amb caramel), Poffertjes: mini-pancakes esponjosos amb sucre i mantega. Oliebollen: bunyols d’Any Nou. Speculaas: galetes d’espècies (especialment per Nadal o Sant Nicolau). Appeltaart: pastís de poma tradicional.
  • Rijsttafel casolana
    1. Nasi putih – arròs blanc al vapor (jasmnine o basmati)
    2. Rendang daging – vedella cuinada lentament amb coco i espècies. 600 g de vedella tallada a daus, 400 ml de llet de coco, 1 ceba tallada, 2 dents d’all, 1 tros de gingebre (2 cm), 2 fulles de llima kaffir o pela de llima, 1 tija de citronel·la aixafada, 2 cullerades de sambal o pasta de xili, 2 cullerades de sucre de palma o morè, sal. Triturar la verdura i sofregir en sambal i oli, afegir la vedella, afegir la llet de coco i coure lentament 2 hores fins que la salsa sigui espessa i fosca.
    3. Ayam goreng – pollastre fregit indonesi amb cúrcuma: Ayam goreng: 4 cuixes o pits de pollastre, 2 grans d’all, 1 culleradeta de cúrcuma, 1 de coriandre, sal, aigua. Bullir el pollastre 20 min amb espècies i sal. Fregir-lo fins que quedi daurat i cruixent.
    4. Sambal goreng boontjes – mongetes verdes saltejades amb sambal: 300 g de mongetes verdes tallades, 1 cullerada de pasta de sambal o xili, 1 ceba petita, tallada, 100 ml de llet de coco. Saltejar la ceba i sambal, afegir mongetes i la llet de coco.
    5. Sayur lodeh – verdures amb llet de coco:½ col petita, 1 pastanaga, 1 albergínia petita, 100 g de tofu, 400 ml de llet de coco, 1 cullerada de pasta de curri o sambal suau, 1 tija de citronel·la. Saltejar la apsta, afegir les verdures i el tofu, cobreix amb la llet de coco i cou 15 min fins que les verdures siguin toves.
    6. Satay ayam amb salsa de cacauet – broquetes de pollastre. 400 g de pit de pollastre tallat a tires, 1 cullerada de salsa de soja dolça (*kecap manis*), 1 dent d’all, 1 culleradeta de coriandre mòlt. Salsa de cacauet: 3 cullerades de mantega de cacauet, 1 cullerada de salsa de soja dolça, 1 culleradeta de sucre, 1 culleradeta de suc de llima, Aigua calenta fins a textura cremosa. Marinar el pollastre amb les espècies, enfila en broquetes, i cuina-les a la planxa. Serveix amb la salsa.
    7. Telur balado – ous durs amb salsa de tomàquet i xili. 4 ous durs pelats, 2 tomàquets, 2 xilis vermells, 1 ceba, sal, sucre. Sofregir els tomàquets, xilis i ceba, sal i sucre, coure fins espesseir i arrebossar les ous a la salsa.
    8. Atjar ketimoen – escabetx agredolç de cogombre i pastanaga: 1 cogombre, 1 pastanaga, ½ ceba, 100 ml vinagre blanc, 2 cullerades de sucre, ½ culleradeta de sal. Tallar les les verdures fines, escalda-les 1 min. Barreja amb la marinada i deixa reposar almenys 1 hora a la nevera.

Bèlgica

  • Frittes amb musclos (moules-frites), acompanyats d’una bona cervesa (1500 varietats, patrimoni immaterial de la humanitat)
  • Carbonade flamande (estofat de vedella amb cervesa negra). Waterzooi (típic de Gent, guisat amb verdures i nata).
  • Formatges: Chimay, Orval, Abbaye de Maredsous, Passendale, Herve (de gust fortíssim).
  • Xocolata: Neuhaus, Godiva, Leonidas, Pierre Marcolini, Wittamer. Wafels (Gofres)

Notes viatges: Holanda, Bèlgica

Posted on

Escultura antiga

notes + galeries de fotos extra

 

Hèrcules Farnese  Galeria

El vaig veure el 2018 a Nàpols, Museo Archeologico Nazionale. El 2024 vaig reconèixer les còpies a Versailles i Vaux le Vicomte, daurat, dominant el final de la perspectiva al castell. (i una petita i imperfecta còpia al Parc Samà)

Heracles “descansa recolzant-se a la clava (el seu bastó) a manera de crossa; damunt la clava hi ha pell del lleó de Nemea, mort per Hèracles en un dels seus treballs. Amb la mà dreta, darrere l’esquena, l’heroi aguanta les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, que li asseguraran la vida eterna. Però en la figura es representa el cansament de l’home. La massissa musculatura fa la impressió d’una potència exhausta.”
Una còpia romana del sIII d’un original de Lisip (390-300) que es va trobar el 1546 a les termes de Caracal·la i va passar a la col·lecció d’Alexandre Farnese.

El braç esquerre recolzat a la clava damunt d’una roca, el braç dret darrere, sostenint les pomes de les Hespèrides. Una figura poderosa i feixuga, la cama esquerre avançada, tot el cos descansant sobre la clava, inclinat endavant també. No és un Apol·lo o un Hermes esvelt. Un pit ample, unes espatlles poderoses, unes cames fortes. Potser com un jugador de rugby. Vist de darrere, potser els malucs més expressius de la història de l’art, seguint la inclinació de les cames.

Corredors de la Villa dei papiri  Galeria

Bronzes de dos corredors procedents de la Villa dei papiri, vistos al Museo archeologico nazionale el 2018. Es tractaria d’una còpia d’un original grec del sIV BCE de l’escola de Lisip.
Semblen dos adolescents molt joves. Els dos en una postura similar, la cama esquerre endavant, el cops inclinat. El que està més al fons mira una mica més cap a l’esquerra.

El tors del Belvedere

Vist el 2022 al Museo Pio Clementino al vaticà. Es creu que estracta d’una còpia d’un original de principis del sII BCE.

Una figura asseguda sobre la pell d’un animal. Si estractés d’un lleó seria Heracles i el lleó de Nemea, o potser Àiax, sobre una pantera, contemplant el suïcidi. Va ser admirat per Michelangelo i Raffaello. Una llegenda deia que el papa Juli Ii hauria demanat a Michelàngel de completar-la i aquest hauria refusat.

Laocoont i els seus fills    Galeria

Datada al  s.I CE, signada per Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, realitzada en marbre blanc. Museu del vaticà, 2024.
Apol·lo envia unes serps marines a estrangular el sacerdot troià i els seus fills (La guerra de Troia) . Volia advertir de l’engany del cavall. ( anàlisi de la contradicció entre l’expressió de les celles i el front)

Galeries    Escultura clàssica

Posted on

USA

[esborrany]

El que m’ha quedat de cada civilització.

L’amèrica que m’ha quedta

pelis, westerns musicals …

Primer viatge el 2004, la sensació de TORNAR, gairebé plorar al matí a l’hotel en sentir jazz, bagels

 

2004
de dalt l’empire state, els gratacels que creixen com bolets, com si la saba fes emergir els bolets.
NYC es veu una ciutat amb una rquitectura amb solera [les cases de browbstobe? gres] art deco, no ´s tampoc massa llampant, bastant bruta.

———–

2014 NYC

Washington i cajun

Posted on

PM Cuina de la mare

[esborrany]

Infantesa:

  • Pa, xocolata, llet fresca
  • Pollastre rostit, bismarck (peix de nata) de postres

Solius

  • Bunyols
  • Torrades a la llar de foc
  • pebrassos
  • carn a la brasa
  • un cep a llesques mig cru

Sopars i celebracions a Vilafranca 33

  • Entremesos: foie, mousse de pernil amb torradetes
  • arròs amb pèsols i maionesa
  • albergínia a daus amb salsa de tomàquet acompanyant pasta
  • braó de xai, croquetes
  • tortada

Posted on

PM Scarlatti

Sonata en Do major, K.421

Sonata en Do major, K.132

Sonata en Fa major, K.541

Sonata en La major, K.208

Scarlatti  Palau de la memòria

Posted on

Grècia

Introducció Geografia   |    Història   |    Mites i religió |   Literatura   |   Art    | Filosofia    |   Altres Música Cuina. |    El llegat     |     La meva experiència

Geografia

Mapa ecoregions: Boscos mediterranis d’escleròfiles, Boscos de caducifolis a Ilíria a la costaW, Muntanyes del Pindus que s’estenen fins a la península del Peloponès, boscos mediterranis. Muntanyes de Ròdope entre Tràcia i Macedònia. Mont Olimp entre Tessàlia i Macedònia.

Regions de la Grècia Antiga:

  • Península Àtica, Atenes, illes cíclades (illa sagrada de Delos), Illa Salamis
  • Grècia central, Epirus, Tessàlia, Locris
  • Península del Peloponès, Arcàdia al centre, Argos (argius, aqueus) i Nauplio, Esparta, Micenes, Olympia, Pylos, les illes Saròniques (Hydra). [Illa de Citera, d’on era Afrodita)
  • El nord: Tràcia tocant a Bulgària i fins al Bòsfor, Macedònia
  • El mar Egeu a orient, Àsia Menor,  les illes de Lesbos, Chios, Samos, Naxos, arxipèlag Espòrades.
  • A l’actual Turquia: Bitínia, a l’est del Bòsfor. Jònia a la costa oest. Mysia a sota a la costa(on es trobava Troia). Lídia: Al sud de Mísia, a l’interior, amb capital a Sardes. Frígia a l’interior Oest, a sota Pisidia. Caria sota Lídia. Lícia a la costa del sud.
  • El mar jònic a occident, Zacintos, Cefalònia, Lucas

Història

2NEG0 Neolític Grècia t1: -6000 t2: -2000. Cultures de l’edat de bronze a Creta (Palau de Knossos), illes Espòrades i Cíclades, d’on prové l’art Ciclàdic. (museu art Ciclàdic a Atenes)

2HEG0 Grècia Micènica t1: -2000 t2:-800. Micenes, anomenats Aqueus per la resta de grecs, on situem l’Agamemnon de la Il·líada. 1200 Guerra de Troia (Excavacions de Schlieman). Invasions de tribus del nord.

2HEG1 Grècia Arcaica t1:-800 t2: -500.  [afegir kouros, linear B] arcaica succeeix l’anomenada “edat fosca” després del període micènic. S’estableixen les ciutats estat, les polis, estableixen colònies al mediterrani. Es consolida l’alfabet grec, es fixen els poemes homèrics, escultura monumental, ceràmica vermella, els guerrers hoplites a l’exèrcit. Soló i Clístenes funden la democràcia a Atenes.
Primers jocs olímpics (776 BCE). Homer. Lírica grega (Arquíloc, Simònides). Homer. Expansió pel mediterrani (-575 Empúries). Safo a Lesbos (650-750).

2HEG2 Grècia Clàssica t1:-500 t2: -330. Pericles, matemàtica, filosofia, sòfocles, fídias (Museu nacional Atenes, Delfos, Olímpia, teatre Epidaure).
Guerres Mèdiques contra la Pèrsia Aquemènida (Herodot). Victòria de Marató. Guerres del Peloponnès entre Atenes i Esparta. Lliga de Corint.

2HEG3 Grècia Hel·lenística t1:-330 t2: -146. Alexandre estén la cultura grega fins a la Índia.

Grècia Romana  2HER2 Imperi romà t1: -146 a 280. 2HER3 280 a 500 (390) Imperi tardà. Els romans van dominar Grècia militar i políticament, però van assimilar i conservar la seva cultura. De fet, l’aristocràcia romana enviava els seus fills a estudiar a Atenes.
Guerres civils entre Marc Antoni i Octavi (100 BCE). Sant Pau predica el cristianisme a Atenes. L’emperador Adrià (117-138) supervisa la reconstrucció d’Atenes. Els gots saquegen Atenes (200). Constantí s’estableix a Constantinopla i es converteix al cristianisme. Teodosi en farà la religió oficial. Tanquen les escoles de filosofia.

Bizanci. 3EB01 Imperi bizantí 500-643. 3EB02 Bizanci2 643-1071. 3EB03 Decadència 1071-1453. L’emperador Teodosi estableix el cristianisme i se suspenen les tradicions antigues i les acadèmies de filosofia. L’església oriental (ortodoxa) se separa de Roma (1054). Museu Benaki a Atenes, monestir Ousios Lukas.
Els normands conquereixen Grècia, passen les croades. Assassinat de ROger de Flor i atac als Almogàvers (1305) seguit de la venjança catalana.

Imperi Otomà. [es talla la ruta de la seda i el comerç passarà del Mediterrani a l’Atlàntic]. 4OT01 Imperi Otomà 1453-1566. 4OT02 Declivi imperi otomà  1566-1840.  Els turcs conquereixen Constantinopla i Venècia controla la majoria de les illes gregues. No queden gaires vestigis otomans perquè els van redecorar després. Edificis venecians a Nauplio, el barri popular de Plaka a Atenes és de l’època turca.
Derrota turca a Lepanto (1571).  Ali Pasha crea un poderós regne a Albània i Grècia.(1700)

Grècia Contemporània. 5EG01 Grècia i Xipre cap a la Independència 1840-1914. 5EG02 Grècia s20 1914-1979. 5EI01 Grècia s21 1979-2020.
1801 Lord Elgin s’endú els frisos del Partenon. El 1820 Grècia aconsegueix la independència, consolidada sobretot amb la desfeta turca en la WWI. És un país pobre i inculte, com Espanya, que ha de recuperar la llengua mig inventant-se-la. L’església ortodoxa esdevé un símbol d’identitat. 1970-1974 Dictadura dels coronels. Amb l’entrada a la UE el país es comença a modernitzar.

Religió i mites a l’antiga Grècia

Introducció i fonts   |  La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega]  contenidor  Mites grecs

[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.

La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.

Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.

Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.

Et in arcadia ego

Literatura

 

Filosofia

L’Escola d’Atenes de Rafael

Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.

>> altres Euclides, Tales, Arquímedes

Art

Escultura : En queden molt poques originals. La majoria les coneixem a partir de còpies romanes. No obstant, la influència que tindran en l’art europeu a partir del renaixement serà enorme.  Hi ha evidències que eren policromades. 650-480 BC Període Arcaic: kouroi i korés estàtics. Període clàssic: 480-330, l’ideal de l’home. Miró, Fídies, Políclet, Praxíteles. Escopes, Lisip. Període hel·lenístic. 330-146. Expressivitat. Laocoont.

Arquitectura  [A través de Roma, la forma del temple grec ha quedat en tota la cultura occidental]

Altres

Música a l’antiguitat: els modes grecs que resulten de combinar dos tetracords que formen una quarta (proporció 4/3). [Zorba el grec que escoltava a Solius]

Cuina: tzatziki, mussaca

Cinema:  “Ulysses” (1954), dir. Mario Camerini (Kirk Douglas). “Jason and the Argonauts” (1963) – dir. Don Chaffey, famosa pels efectes especials de Ray Harryhausen. “Clash of the Titans” (1981) – dir. Desmond Davis. “Troy” (2004) – dir. Wolfgang Petersen, Brad Pitt. “Immortals” (2011) – dir. Tarsem Singh. “300” (2006) – dir. Zack Snyder.”300: Rise of an Empire” (2014). “Alexander” (2004) – dir. Oliver Stone, amb Colin Farrell com Alexandre el Gran. “Agora” (2009) – dir. Alejandro Amenábar, amb Rachel Weisz com a Hipàtia d’Alexandria (filòsofa neoplatònica).
Zorba the Greek (1964) – dir. Michael Cacoyannis, amb Anthony Quinn, basada en la novel·la de Nikos Kazantzakis.

Les dones a esparta (Atlas Obscura)

El llegat grec

Els romans, els àrabs, el renaixement, dominació turca, independència.

(El ressó de Grècia en l’idealisme alemany de Ludwig II de Baviera amb el Walhalla, o Hölderlin. ]

La meva experiència

Als 14 anys, adolescent impertinent, llegia Homer i les tragèdies de Sòfocles i una vegada que em van castigar a copiar, ho vaig fer en grec, sense entendre’n res. Vaig fer un any de grec en començar Filosofia, sense anar gaire més enllà de l’alfabet.
Als ’80 vaig rellegir Homer, Sòfocles i la Lírica arcaica. Vaig recollir citacions a mà, en una llibreta, ja que encara no hi havia ordinadors.
A Filosofia, 90s vaig llegir diàlegs de Plató i Aristòtil.
2005  Viatge a Grècia,  vaig rellegir Sòfocles, Eurípides, Èsquil. Explicava a les filles que anar a Grècia era com tornar a casa, moltes de les nostres paraules i idees, venien d’allà.
[el viatge a Grècia dels pares d’on la mare va portar la mussaka].
Art grec al British Museum i al Pergamom Museum de Berlin.
L’ideal grec a Alemanya amb el Walhalla al Donaradweg el 2004, Danubi 2019 i nord el 2023.
2024. El sopar dels erudits, Deipnosophistaí, Ateneu de Nàucratis (170-238). A propòsit d’eliminar l’àlbum físic de Grècia treballo i incorporo els mites al museu. Imprimeixo i rellegeixo les cites d’Homer, Lírica i Tragèdia. Escultura grega.

La nostàlgia d’una Grècia clàssica al costat de la Grècia present la vaig viure en veure el rètol a la petita ciutat que és Tebes actualment, i la Tebes d’Èdip i Antígona, on Cadme sembrà les dents de serp.

Posted on

PM Bach

BWV 846 El clave ben temperat. Preludi i fuga I en do.

preludi: 35 compassos ccbcc cbbad ggffe edGcc ff#abgg GGGGG GCCCC
fuga:27 compassos  PDF

BWV 988 Aria de les Variacions Goldberg

3/4 16compassos  + 16 compassos PDF

BWV 564. Orgue. Toccata, adagio i fuga en Do major

Tocatta: 12, 13-30 baix, 31-83.   PDF

BWV008 Cantata Liebster Gott, wann werd ich sterben

(que escoltava arribant a Leipzig el desembre de 2012). 12/8 anacrusa el 14 comença el cor. Instrumental anacrusa 33.  instru 51  68 compassos.    PDF

Liebster Gott, wenn werd ich sterben? / Estimat Déu, quan em moriré?
Meine Zeit läuft immer hin, / els anys se me’n van escolant,
Und des alten Adams Erben, / i els hereus del vell Adam,
Unter denen ich auch bin, / d’entre els quals jo en sóc també,
Haben dies zum Vaterteil, / porten l’herència del pare,
Dass sie eine kleine Weil / puix després de curta estada,
Arm und elend sein auf Erden / pobres i mísers, al món,
Und denn selber Erde werden. / esdevindran terregada.

BWV 95 Christus, der ist mein Leben, aria tenor Ach, Schlage doch bald, selge stunde

Ach, schlage doch bald, selge Stunde, / Ah, que soni aviat, l’hora benaurada,
Den allerletzten Glockenschlag! / de la darrera campanada!
Komm, komm, ich reiche dir die Hände, / Vine, vine, que t’allargo les mans,
Komm, mache meiner Not ein Ende, / vine, i posa fi a tots els meus mals,
Du längst erseufzter Sterbenstag! / hora de la mort, tant de temps esperada!

102 compassos  PDF   [Un anhel de trobar la pau en la mort que suggereix la Toteninsel d’arnold Böcklin]

Bach Palau de la memòria

Posted on

La naturalesa i la vida. Contemplació

La terra i la vida  44 la vida  [esborrany]

PERSONAL Quins llocs he conegut? Quins paisatges i animals he vist? Els cérvols a les excursions, els grans animals a Àfrica

Què m’ha fascinat de la naturalesa [experiències filosòfiques, massa general]? les col·leccions d’insectes, herbari, els llibres, els musuets de Castellar i Ayma,  estudi inventari, museus de ciències naturals,   els jardins a Castellar i Ayma.  / [ quina part m’he fet meva, el meu món? ]  els meus paisatges preferits, el que veig cada any: ametllers, tipuanes, orenetes, experiències

estudi

els insectes i llibres Uteha, treball origen de la vida, pprocesos irreversibles+ inventari als 90

exp. “místiques”: les caminades i excursions en solitari a Solius, després al Pirineu ,   gr11 saludant els rierols i els animals, el vel d’Irati

Saludant la naturalesa

la naturalesa salvatge:  tempestes pluja, distància i llocs inaccessibles a la muntanya, el mar

la naturalesa amable: els jardins, disseny castellar, solius, ayma

la naturalesa ne mi, els avantpassats

El sublim

el sublim  https://psyche.co/guides/how-to-think-about-the-sublime-in-the-natural-world?utm_source=pocket_shared

instant 1993 a Baiau

 

Nota: A l’hora de representar el sublim de la naturalesa, la pintura occidental  podem tenir escenes com el caminant en la boira, on la figura humana és dominant, el monjo a la platja, on ja queda més petit- A la pintura xinesa, la petitesa dels humans respecte el paisatge és molt accentuada, tal com diu Lin Yutang a The Importance of Living (1937): Nature is itself always a sanatorium. If it can cure nothing else, it can cure man of megalomania. Man has to be “put in his place,” and he is always put in his place against nature’s background. That is why Chinese paintings always paint human figures so small in a landscape. In a Chinese landscape called “Looking at a Mountain After Snow,” it is very difficult to find the human figure supposed to be looking at the mountain after snow. After a careful search, he will be discovered perching beneath a pine tree — his squatting body about an inch high in a painting fifteen high, and done in no more than a few rapid strokes. There is another Sung painting of four scholarly figures .wandering in an autumn forest and raising their heads to look at the intertwining branches of majestic trees above them.

Posted on

Llibertat i determinisme

Resum del que penso [esborrany]

    • (1-7) Resum: la causalitat humana se superposa a la física, experiència de llibertat i determinisme global
    • (8) La psique com a camp de forces ego id superego, causalitat complexa
    • (9) Causalitat complexa de Heidegger, ésser amb mirada al futur i reinterpretant el passat.
    • (10). La llibertat [i reponsabilitat]  suposaria bàsicament la capacitat de deliberar i triar.
    • (11) 1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s entre el fet neuronal i la consciència.
    • (12) Accions humanes, depenen de la personalitat i projectes de vida? O les circumstàncies socials?
    • (13) Determinisme i responsabilitat, la neurologia als jutjats

Resum argument

(1) Problema física i reduccionisme, llibertat, error indeterminisme quàntica, idea antropologia determinista (narració, imatges cervell, hormones) volem que les coses estiguin determinades per NOSALTREs, existeix un NOSALTRES? (layered ontology). Si en un sèrie d’experiments fem una llista de tots els factors que determinen el resultat, hi ha un conjunt de factors que corresponen al que designaríem com a jo: el nostre projecte de vida, la nostra personalitat, el nostre caràcter.   [el 2025 estudio la psicologia social i la Cognició social i atribució de causes ] Ara bé, aquest ‘jo’ s’ha anat formant al llarg del temps de manera determinista.

(2) què explica una vida humana, les neurones, o la literatura el jo. Invariants i continuïtat narrativa.  Psicologia, motivació i llibertat

(3) quins experiments o situacions?
Segments que seguim automàticament, moments que reaccionem, moments que reflexionem. (No ho decidim tot, un 47% del temps anem en autopilot, és com l’organisme que té el sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic]  què determina cada part? el propòsit, a què aspirem, el projecte de vida; la manera de ser, el caràcter, si som violents o pacients; l’entrenament, les experiències passades. rutines eleccions  (etiologia humana) [ vides humanes]

(4) situació local, història global / dibuix sistema i observador en un moment donat que llista factors ambient i  factors identitat subjecte, observador a fora, decalatge temporal. [Schrödinger a Mind and Matter al capítol 3 diu que “The material world has only been constructed at the price of taking the self, that is, mind, out of it, removing it; mind is not part of it; obviously, therefore, it can neither act on it nor be acted on by any of its parts.” (Diríem que o tot l’univers està connectat, hi ha zones mé so menys independents, aleshores un observador detectarà que en certa situació, hi ha una part de l’univers, que és el Jordi Cots de 65 anys, que és el responsable de la l’elecció]. hi ha prou complexitat. vides i biografies tipus. Antropologia determinista. [ En el moment de l’experiment, no hi ha cap diferència entre un ‘jo’ del qual podem explicar com s’ha anat formant de manera determinista, i un ‘jo’ donat, a part de la esta de l’univers i independent de la seva causalitat.

(5) llibertat local, destí global, Kant a l’inrevés, experiència llibertat vida determinada, [ dibuix il·lustrant una situació puntual, circumstàncies externes + identitat narrativa, → elecció en funció de futur imaginat  (Imaginació, discussió), estem DINS de la capsa /  dibuix il·lustrant la capsa de fora, amb un registre de tot el que va conformant la identitat del subjecte, com un log de tots els canvis a l’ordinador + circumstàncies externes ]. Manllevant els conceptes emic i etic de l’antropologia cultural, tenim una experiència de llibertat emic, mentre que per un observador exterior etic, ens hauríem anat determinant al llarg del temps. [2024, cita del Baghavad Gita: God dwells in the heart of all beings, Arjuna: thy God dwells in thy heart. And his power of wonder moves all things – puppets in a play of shadows – whirling them onwards on the stream of time.]

(6) 2024. Hem vist que la nostra identitat, tant biològica com narrativa, és com la del vaixell de Teseu. Forma part de la nostra identitat voler-nos canviar. Podem buscar un mentor espiritual o un psicòleg per ser millor, o patir menys. Podem fer gimnàs, aplicar-nos productes de bellesa o sotmetre’ns a operacions, per tenir millor aspecte. Podem ajustar el Penfield Mood Organ, o apuntar-nos a algunes experiències, per sentir diferents emocions. Podem plantejar una extrapolació radical i preguntar-nos com ens transformaríem si tinguessim l’opció total. Acabarien  totes les dones com la Kim Kardashian i els homes com Henry Cavill? I quan això ja fos comú, què faríem per destacar? Més pits i més múscul? I si poguessim configurar la nostra intel·ligència i personalitat, ens faríem triomfadors? ens faríem que ens conformessim amb el que tenim? Compassius? divertits? Com troba rl’equilibri entre deixadesa i obsessió?

7) Què entendríem per llibertat? Donada una situació on un subjecte ha de prendre una decisió podem tenir coma factor determinant:

  • causalitat determinista sense identitat complexa: un estímul exterior, un flash de llum, un so, per al qual estem programats a respondre sense que els nostres projectes de vida o conviccions morals hi puguin fer res, aquestes serien epifenòmens.
  • indeterminista: un procés aleatori separat de tota la causalitat física de l’univers.
  • causalitat separada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals, assignada en néixer independent de tota la causalitat de l’univers.
  • causalitat integrada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals que s’ha anat constituint, de manera determinista, al llarg de la vida. En una situació determinada, projectes, emocions, desigs, confleuxien. Així es donen conductes aparentment no mecàniques, l’esforç per crear art, conductes altruistes, el joc.

2025

(8) Ego, Id, Superego. Tot i que el model de Freud no està vigent, serveix per concebre el que anomenem identitat, o comportament no automàtic. Qui està completament dominat pels seus impulsos, l’ID, atacant o fugint, sense considerar res més, té un comportament simple. Un robot programat segons uns principis i unes normes, com el superego, que no té emocions, no es posa en el lloc de l’altre, ni té una història biogràfica, tampoc. L’Ego com el lloc on  es troben impulsos, normes socials, experiència i història pròpia, aquest Ego és el que té una causalitat complexa.

(9) Causalitat complexa i Heidegger. Jo havia assenyalat que un dels aspectes de la nostra causalitat complexa és que la situació on som ara és resultat de decisions del passat que estaven basades en expectatives de futur que segurament no coincideixen amb el futur que finalment ha succeït. No vaig arribar a llegir el Sein und Zeit de Heidegger, però un resum de ChatGPT sobre l’experiència del temps m’explica que ” el nostre ésser es projecta cap al futur i interpreta el present en relació amb el passat.”

(10). La llibertat suposaria bàsicament la capacitat de deliberar i triar ( Pensament i solució de problemes  ) .  Si no ens podem moure perquè ens han immobilitat o estem en una presó, les opcions de triar es redueixen. La conducta mínima és desplaçar-nos i agafar o manipular algun objecte. Els drets humans identifiquen negacions de la llibertat (dret a la vida, a no ser esclavitzat, maltractat, a circular, aparellar-se, a tenir i expressar opinions. ) Però la més fonamental, tal indicaria Viktor Frankl a partir de les experiències al camp de concentració seria la capacitat d’elegir com sentir-se.

(11). 1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient. Vol dir que la sensació de tenir control és il·lusòria? >> pendent discussió (Gazzaniga i Split brain + Anderson i trencament de simetria) .

(12). Què determina les accions humanes, la personalitat i projectes de vida? O les circumstàncies socials?  Discussió situacionisme/personalitat. I de fet la personalitat i projectes també han estat determinats per genètica i projectes de vida. Al final, el que compta és si en un moment donat hi ha una personalitat i projecte de vida format, que es pugui parlar de causalitat de dalt-a-baix segons el punt anterior, i no de compulsió o acte reflex.

(13) Determinisme i responsabilitat,
Cap. 6 Gazzaniga neurologia als jutjats. Què ha de fer la justícia? castigar proporcionalment? evitar crims futurs? compensar la víctima? Els escans cerebrals ens podran arribar a predir la probabilitat d’un crim?
En una societat amb infinits recursos, tindríem els criminals en psiquiàtrics de luxe?
Si la tecnologia ens permetés predir els crims, empresonaríem els potencials autors abans com al film Minority Reportde 2002?

 

Posted on

La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral

Contacte amb el que no existeix en el present. En l’anàlisi de diferents tipus de sistema que feia a Layered Ontology, remarcava que la capacitat d’imaginar ens recordar el passat, preveure futurs possibles, imaginar futurs diferents. D’alguna manera vol dir estar en contacte amb un estat de coses que no existeix. Això té conseqüències fonamentals per a la condició humana.

Determinar un curs d’acció que no estigui condicionat només per l’immediat, sinó per un estat de coses futur. Planificar. Renunciar a una gratificació immediata en favor d’una gratificació futura. (Experiment Marshmallow).

Viure en el passat, futur o imaginat. Experiència de viure, no només el present, sinó el passat, encara que sigui amb records modificats, en el futur que anticipem, per exemple si aconseguim un lloc de treball, o ens correspon algú de qui estem enamorats, o altres vides possibles que imaginem, si ens toqués la loteria. Tal com deia Proust, som éssers amfibis. És una experiència de vida més complexa. Quant al passat, ens permet adonar-nos i celebrar tot el que hem viscut, però alhora adonar-nos que la majoria de les coses ja no tornaran; hem estat nens un cop, hem estat joves un cop, i no ho tornarem a ser. Quant al futur, ens permet il·lusionar-nos amb expectatives, que poden ser infundades. I això ens du a la frustració. El record de futurs que no s’han acomplert ens du a la melanconia. Viure amargat per fets del passat, o fixat en un futur que no existeix, es impedeix adonar-nos del que està passant ara. Alliberar-nos d’això és el que proposa el budisme, la meditació zen o la guia d’un autor popular com Eckart Tolle. Però dut a l’extrem, viure només el present, és empobridor, tan empobridor com viure en el passat sense obrir-nos al present. És com el protagonista del film Memento, o com quan a Men in Black t’esborren l’experiència per tenir un record fals. Durant el viatge en furgo de 2023, algun dia al vespre revisava memòries de 2005, treballava una cronologia del 1600 i vivia el present de 2023, revivint tres temps alhora.

Experiència de posar-nos en el lloc d’un altre, moral i ficció. La imaginació és també el que ens permet posar-nos en el lloc de l’altre És la base de l’empatia, amb el suport dels mecanismes de les neurones mirall. Podríem especular que és un mecanisme fonamental de supervivència que ens ha aportat l’evolució. Saber llegir les emocions de qui tenim davant, per exemple, ens permet anticipar si ens acollirà o ens atacarà. És també la base de la moral, en el sentit que no voldrem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos. És també una base per a l’entreniment, quan per la lectura, teatre o cinema, ens posem en la pell d’un personatge (teatre, viure les emocions).  (En aquest sentit, hi ha indicis que un dels efectes de la pràctica del mindfulness és la pèrdua d’empatia i compassió, que podríem atribuir a la limitació de l’experiència només al que ens afecta a nosaltres ara i aquí).

Posted on

La història que he explorat

[ esborrany]  [afegir els enllaços a blocs història] [ afegir religions i potser fotos? cristianisme romànic catalunya, iona a escòcia, Jerusalem, fotos d’esglésies marginals a bcn ny baptist / tunísia istambul egipte uzbekistan / budisme tibet tailàndia / hinduisme índia / xina confuci
Viatges per  per tipus,   cultura de cada àrea

El que m’ha quedat de cada civilització.

Museus

British museum Londres. MET NYC. Kelvingrove Glasgow. El Musée d’etnographie de Ginebra. El Museu etnològic i de cultures del món, El Museu d’història de Catalunya , el Museu d’història de la ciutat , el museu arqueològic a Barcelona.
El Victoria&Albert museum, el Museum der Dinge , el Museu Frederic Marés, o el Museu del disseny proposen explicar al vida a través dels objectes.

Prehistòria i Societats de pastors

Antiguitat Occidental

Egipte 2003  Egipte
Israel 2019
Grècia arcaica Micenes, Grècia clàssica Súnion, Delfos, Epidaure, Atenes.  2005  Delfos i Peloponès, Hydra i Atenes. 2HEG0 Grècia Micènica t1: -2000 t2:-800. 2HEG1 Grècia Arcaica t1:-800 t2: -500. 2HEG2 Grècia Clàssica t1:-500 t2: -330. 2HEG3 Grècia Hel·lenística t1:-330 t2: -146.
Roma: 2023  Betulo 2022: Tarraco  |   Roma
2023 Uzbekistan: Tashkent, Khiva, Bukhara, Samarcanda, Menjar 2018: Pompeii, 2015: Jordània Roma Amman, Nabateus a Petra.
Antiguitat oriental:
Xina Qin, guerrers de Xian 2005  Beijing i Xian, 2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
2005 : Beijing i Xian, Tibet, Sichuan, Guilin i HongKong.

cultures americanes 2016 Chile, 2009 Perú / vida pastors Llamas illes flotants 2009: Perú: Incas :Nazca, Cuzco   |   Camino del Inca. Vida dels quechuas Canyó de Colca, Llac Titicaca  |

Medieval

Els pobles de les estepes: 2022: Uzbekistan: Tashkent, Khiva, Bukhara, Samarcanda. 2010: Mongòlia   3ERM1  Khanat Horda d’or 3AXM1 Imperi mongol

Romànic vall de Bohí, 2013 romànic a Milà, Pisa
Índia 3AI02 Sulltanat de Delhi, temples Jain a Jaisalmer [hindús], Mehrangar Jodhpur. 2007

Civilització Khmer Angkor Wat 2014 Tailàndia Cambodja (Tailàndia 3ASX1 Indoxina 500 1500)

Japó Clàssic i feudal. 2006. 3AJ01 Japó Clàssic, Asuka, Nara, Heian 538 1185. 3AJ02 Japó Feudal 1185 1600

Cultura àrab a Espanya: 1992 Expo Sevilla i Córdoba.   3EE02 Ibèria musulmana i reconquesta

Moderna

Història Moderna, renaixement [separar per cultures]

Imperi otomà: 2001  Turquia:   Istanbul  i Capadòcia

Índia, imperi del gran mogol, 4AI01, Agra Taj Mahal, Jantar Mantar. (2007)

4AJ01 Japó Edo 1600 1868 (2006)

Xina postclàssica i moderna: 3AX01 Xina Tang 618 960. 3AX02 Xina Song 960 1280. 3AX03 Xina Yuan 1280 1368. 3AX04 Xina Ming 1368 1644. 4AX01 Xina Qing 1644 1912
2005  Xina : Beijing i Xian, Tibet, Sichuan, Guilin i HongKong.

Anglaterra dels Orange i Hannover: 2018  els jardins anglesos , Catedrals

Renaixement: Florencia [ venècia]
Barroc: 2022 Roma

Rússia imperial: 4R001, 4R002
2010:  Moscow, Sant Petersburg

Contemporània 1 1800- 1915

Japó 5AJ01 Taisho, Showa, WII 1868-1952. 5AJ02 Recuperació, miracle econòmic, deflació 1953-2020. (2006)

Xina 5AX01 Revolució Xinesa 1912-1945. 5AX02La Xina de Mao 1945-1976. 5AX03 Den Xiao Ping i Revolució econòmica 1976-2020
2005 Xina : Beijing i Xian, Tibet, Sichuan, Guilin i HongKong.

Contemporània 2 1915 – 1989

Nazisme, WWII, Shoah WWII 1939-1945

2021 . Munic  Museu nazisme. 2019 Israel: Galilea, Judea museu Yad Vashem. la WWII camps de concentració (danubi), Auschwitz, Treblinka. 2017 Gran   Polska, Césko, Österreich Camps de concentració de Treblinka i Auschwitz.   2015: Budapest sabates al Danubi. 2004. Matthausen.

Comunisme

5R002 Unió soviètica 1917-1989. 5ERP2 Pacte de Varsòvia 1945-1989.
2017 Gran Tour: Suomi, Eesti, Latvija, Lituània   |   Polska, Césko, Österreich  Escultures comunistes, base de míssils a Simatai. 2015: Budapest  presó comunista. Parc d’escultures. 2010: Transmongolià: Moscow tomba de Lenin

5AXS2 2015 Gran Tour Guerra freda 1945-1975 els Khmer rouge a Cambojda (2014 Tailàndia Cambodja )

 

Contemporània 3 1989

[adult i filles] [ l’esperança de la fi de la guerra freda, crisi econòmica 2008, més desigualtats

Religions

Cristianisme:

Judaisme: 2019: Israel: Galilea, Judea  (2015, 2019 Budapest )

Islam: Cordoba, Sevilla, Granada, Tunísia, Turquia, Egipte, 2015: Jordània

Budisme: Japó Shinto, Zen 2006, Xina 2014 Tailàndia Cambodja.  2010: Beijing, Mongòlia

Hinduisme: índia (2007)

Confuci Taoisme: temples xinesos a Vietnam ( 2014 Tailàndia Cambodja )

 

—

 

 

2013 Església Lalibela s12-s13 3FS01
2014 Cambodja imperi Khmer, s12 Angkor Wat budista 3ASX1 / El terror genocidi Khmer museu a Pom Penh

 

museu Ha Catalunya
museu d’història de la ciutat

museus de les cultures del món a bcn https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/ , Musee Ethnographie Geneve https://www.ville-ge.ch/meg/ museu britànic https://www.britishmuseum.org/

Munic centre nazional sozialismus
Camps de concentració de Treblinka iAuschwitz [ Polònia ]

 

 

LA MEVA història

per cada civilització o cultura, què n’he conegut? què n’he fet meu? què m’agrada de cla cultura britànica, de la francesa ..

EL “meumón” de la cultura britànica:
La música de Byrd, Purcell, els madrigals de Morley i els cançons de Dowland. Els Beatles i els Rollings
Els dibuixos de Holbein, les escultures de Henry Moore, els prerafaelites, Turner
Shakespeare, Jerome K Jerome, Conan Doyle, Aleander McCall Smith, PD James
Hume, Newton, Darwin
Els museus que ma’cullen
Les cases de maó i els squares
Afternoon tea, english breakfast, fish’nchips, steak pie, ale
èpoques fortes: Elizabeth, segle XIX
posts per separat i tag british, crear pàgina amb query per tag per

Camí del saber, història de la història (Herodot, Tucidides) : Sobre la història | Com fer el museu:  conferència un museu sobre la història |

Els museus reals: British: La il·lustració, col·leccionar el món. Viure i morir || Àfrica, Egipte, Assíria, Grècia i Roma antigues || Àsia, Japó || Orient Mitjà (Iran, Aràbia, Mesopotàmia, anatòlia) || Europa Medieval  // la meitat del Louvre  // museu de Geneve, museu de les cultures del món, museu arqueologia. Museu etnològic i de les cultures del món]

 

 

 

viatges virtuals

càmeres arreu del món

viatges en el temps, pelis:

contemplar i xarfardejar:

càmeres arreu del món

“viatges en el temps” pelis

Reconstruccions amb AI:

tiktok videos

@the_pov_lab

POV: You wake up during the black plague (1351). Want to create these videos yourself? Check out the link in my bio! 😊 #ai #pov #history #fyp #blackplague #black #plague #london #england

♬ original sound – POV Lab

@timetravellerpov

POV: You wake up in Pompeii on Eruption Day #history #historytok #ai #pompeii

♬ original sound – Time Traveller POV

 

Posted on

Alemanya i Àustria

Quan hi he estat:

  • Cultura alemanya a casa. Curs d’alemany al Goethe Institut 1974
  • 1975 Estada a Goch
  • 1984 Viatge en tren Pilar Heidelberg, Munic
  • 199? Selva Negra amb l’Oriol i la Mercè
  • 200? Cisa a Viena
  • 200? Missió a Berlin
  • 200? Donauradweg amb Nathalie
  • 2007 Neckar en cotxe Teresa i Maria. Neckar viatge amfibi
  • 201? Praga-Dresde en bicicleta amb la Maria. Delcin-Dresde en caiac
  • 2011 Bicicleta Bonn- Amsterdam Erasmus Maria, Landschaft Duisburg
  • 2012 Bicicleta Basel-Speyer amb Laia
  • 2012 Mercats de Nadal Dresde, Leipzig, Dessau, Berlin
  • 2014 Eos Romantische strasse i Dresde amb Teresa
  • 2015 Mainradweg fins a Frankfurt
  • 2016 Berlin Copenhaguen
  • 2017 Gran Tour:  Hamburg, Rostock, Viena
  • 2019 Donau amb Furgo Donaueschingen, Nürnberg, Viena
  • 2021 Schwarzwald. München

El paisatge

Els pobles i ciutats amb els carrers empedrats, la Marktplaz amb una font gòtica i l’edifici del Rathaus.

Els carrils bici al costat dels rius.

La Selva negra, la Sachsische Schweiz.

Les grans indústries

El menjar

  • Els esmorzars dels hotels amb ou dur, llesques de pernil i formatge, melmelades casolanes. [foto 2012]
  • Kaffee Kuchen.
  • Les salsitxes, els wiener Schnitzel amb una bona gerra de cervesa

Història

Arriben els homes cap el -50000 (2PEC0) i l’agricultura el -.5000 (2NEC0), edat de bronze, edat de ferro. El -146 Roma domina el centre d’Europa (2HER2, 2HER3).

500-936 (3EF00) invasions dels pobles germànics empesos pels huns. Els Francs i Carlemany al centre d’Europa. La partició de Meersen de 870 divideix el territori en França per a Carles el Calb, Alemanya per a Lluís i Itàlia per a Lluís II.
936-1500 (3ED10): Sacre imperi germànic. Expansió a l’est. La Hansa dominarà el comerç al bàltic.(3ED20). Dispersió, 7 prínceps electors. Orde teutònica i Prússia.

1500-1799 (4ED10)  Reforma de Luter, guerres de religió (Palatinat protestant, Baviera contrareforma catòlica). 1648 Pau de Westfalia. (4ED20) Devastació. Holanda i Suïssa independents. Baviera, Saxònia. Emergència de Prússia. Àustria frena els turcs, monarquia austrohúngara. 1713 (4ED30) . Prússia, estat militar, Friedrich der Grosse, il·lustrat, aboleix tortura i impulsa l’economia. Sentiment patriòtic dels alemanys. Àustria amb MaTeresa, reformes liberals, tensions nacionalitats.

1799-1871 Guerres napoleòniques i recuperació 5ED11 1806 – 1815 .  Prússia, Reformes liberals de Stein alliberant els pagesos de la servitud, emancipació dels jueus. Reformes militars, Clausewitz. Reformes educatives, Humboldt. Oposició de la noblesa conservadora. Ocupació de Viena.
5ED12 1815 – 1871 Restauració i unificació. 1815 Congrés de Viena. Prússia1. 1834 es crea Deutscher Zollverein, sota la presidència de Prússia, cobrint 25 milions de persones eliminant fins a 38 duanes entre estats. Creixement econòmic. Otto Von Bismarck que governarà al marge de la constitució i la dieta. Després de la guerra franco-prussiana, aprofitant l’eufòria nacional, el 1871 unifica Alemanya.

1871 1919 II Reich i WWI II Reich. Reformes, creixement industrial, colònies a Àfrica. A Àustria hi ha tensions als balcans, musulmans turcs, alemanys i eslaus. El fill de l’emperador és assassinat, Àustria s’enfronta a Sèrbia que té el suport de França i Rússia. Alemanya s’hi afegeix i ataca Rússia i França. WWI Guerra amb gasos químics, submarins. Penalitzacions de guerra. Desintegració de l’imperi austrohúngar. Control britànic de l’orient mitjà.

1919 – 1945. República de Weimar, III Reich i WWII. 1919-1930 Weimar Republik entre l’extrema dreta Baviera) i els intents d’implantar el comunisme. Bauhaus. Ascensió del partit nazi de Hitler que guanya les eleccions el 1933. Persecució de l’oposició. Descontent per les penalitzacions de guerra, recuperació i desig d’expansió. 1939 Anschluss d’Àustria i invasió de Polònia. Resposta d’Anglaterra, Rússia i EEUU. Invasió de França. Ocupació del Nord d’dàfrica. Extermini dels jueus. DErrotes a Rússia, Àfrica i Itàlia. Desembarcament de Normandia. 1945 Suïcidi de Hitler i capitulació.

1945 – 1989 Guerra freda. Posguerra. DEsnazificació i procés de Nürnberg. BRD i DRD, mur de Berlín. 1949 Konrad Adenauer CDU. 1969 Willy Brandt SPD. 1973 ingrés a la UNO. 1974 Helmut Schmidt. 1982 Helmut Kohl. DRD Erich Honecker, estat policial Stasi. 1989 Alemanys passen a la BRD per Polònia i Txecoeslovàquia. Caiguda del mur.

1989 -Alemanya unificada. Reunificació difícil, inversió de 2.000Mmarcs en la DRD, per desenvolupar i corregir la degradació ambiental. Amb tot, el creixement econòmic serà baix i l’atur elevat. Es dissol la DRD i es creen 5 Lands: (Brandenburg, Mecklenburg-Vorpommern, Saxony, Saxony-Anhalt and Thuringia). 1990-1998 Helmut Kohl (CDU). 1998-2005 Gerhard Schröder (SPD). 2005-2021 Angela Merkel (coalició).

Art

Música

Literatura

(Goethe), Hölderlin, Novalis, E.T.A. Hoffmann, Rilke, Franz Kafka, Thomas Mann, Hermann Hesse a l’adolescència, Bertold Brecht. Literatura alemanya

Pensament

Kant

Hegel

Wittgenstein

Posted on

Entrar al llit

Cap a l’any 1995, la Pilar començava a treballar, la Teresa i la Maria eren petites i jo me n’havia de cuidar. No em quedava temps lliure a les tardes i alguna vegada pujava a Solius el cap de setmana per estudiar l’inventari. Feia fred. M’instal·lava a la taula del pare. Sopava davant la llar de foc i a l’hora d’anar a dormir deixava les brases calentes i corria per entrar dins el llit sota l’edredon calentó.

El cap de costat recolzat al coixí, l’edredon fins la barbeta, era una sensació feliç d’ésser acollit, entrar en un món càlid i suau que al cap de poc s’obriria a somnis desconeguts. (imaginari, somnis)

Posted on

La muntanya

L’experiència de la muntanya té l’esforç de l’ascensió, la solitud, sense l’ajut i comfort del cotxe, els ascensors i la climatització. Té una vegetació diferent a la de la plana, el pi negre o avet, els prats, una vegetació adaptada al fred i al vent. Té una ampliació dels horitzons, una perspectiva més ampla que ens situa com a més petits i febles enmig de la naturalesa i alhora amb certa sensació de superioritat respecte dels que segueixen a baix tancats en espais petits. Té una sensació de puresa  a l’aire i en l’aigua que veiem córrer per rierols petits. Aquí hi ha els orígens dels rius que s’aniran fent grans i amples fins a desembocar al mar.

Contemplació a la natura   |   Orogènies i muntanyes

Posted on

Una cosmovisió sense ordre ni sentit global

[ podem especular si tant Hölderlin com Hegel volen fundar una nova religió, en Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit”].[Hi havia un anhel similar quan a la Capella Sixtina Michelangelo pintava les Sibil·les de la Grècia clàssica al costat dels profetes?]

(2007) H i H evoquen una Grècia ideal que probablement no existia, i volen fundar una nova religió, de la raó i la bellesa. Volen unir la idea cristiana de Déu salvant el món amb l’anhel de la raó i la bellesa.

A l’anomenat programa de l’idealisme alemany de 1795: “Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats.” i “Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs.”

Tots dos són versions de l’anhel d’un món ordenat i amb sentit.( Kant ho va saber detectar en els paralogismes de la raó pura, que tenim una ànima immortal, les antinòmies sobre el cosmos, o l’existència de Déu).

Ens atreia la idea d’un món geocèntric etern, ens atreia la idea d’una història de la salvació del cristianisme, ens atreia la idea que tots els homes som germans amb mancances i ens hem d’estimar i que tots serem salvats, ens atreia la idea del progrés i la justícia en el projecte il·lustrat, ens atreia la idea de l’evolució cap a espècies cada cop més perfectes.

Però no és així:

  • l’univers és, en general, un gran buit de gas avorrit, i només en un racó, com per atzar, hi ha un món complex, amb rialles, plors i música. És com un gran hangar buit, ple de pols i runa i en un racó petit, una instal·lació en miniatura.
  • la història no progressa, rars i breus són els moments de bellesa i progrés, deia Scheler. No vindrà una societat justa en el futur, malgrat els avenços que constata Rosling a Factfulness.
  • el patiment de les vides humanes no quedarà redimit en una vida futura. Tampoc és cert que tot sigui positiu i es pugui interpretar com una etapa per millorar (com una dialèctica hegeliana passada per aigua).
  • la naturalesa i els paisatges presenten bellesa, però la naturalesa és cruel, l’harmonia que hi volem veure és fictícia. Els animals sobreviuen
  • el paisatge humà no és bell, tot i que somiem que ho podria ser. Imaginem l’Atenes grega, viatgem a Venècia i Florència, però construïm suburbis barats
  • la naturalesa humana no és bona, hi ha mesquinesa i mala educació arreu; només cal veure les deixalles a la platja. L’existència del mal moral és evident cada cop que tenim l’oportunitat de fer-lo sense patir represàlies, ja sia en temps de guerra denunciant veïns perseguits pel règim polític, com pels comentaris d’odi a facebook o reddit.

Existim en un univers sense un sentit clar, però potser ja n’hi ha prou. La bellesa i el bon humor apareixen de tant en tant en aquest abocador. Sense confiar en un futur millor, apreciem les plantetes que s’obren camí a l’asfalt, els nens que salten contents pel carrer, la bellesa efímera d’un jardí, una casa maca, una noia o un noi, un gest de bondat, una melodia enmig del soroll.

El fracàs de Hölderlin i Hegel (reflexions després de la lectura de Hölderlin, juny 2021)

La poesia com a mestre del poble, el poeta com a revelador laic del diví, hiperió com a novel·la platònica. l’amor al concret de Hegel, tot és diví. El camí va de l’esperit a l’esperit; només al final s’adona que tota l’estona era ell mateix desplegant-se.( La raó en la història)

Quina ambició més noble, la dels dos amics! La insatisfacció amb la visió cristiana de la vida, el mal inexplicat, un Déu que no aconsegueix fer-se real del tot, amb un accent en el sofriment i allunyada de la bellesa de Grècia, la insatisfacció d’una visió científica i freda d’un món sense sentit, o d’una història com a caos. Podríem arribar a “llegir” l’existència com a bellesa sagrada, en el cas de Hölderlin, o desplegament lògic i racional en el cas de Hegel? Podria ser a més que això es realitzés en una Alemanya que recull els ideals de Grècia i de la revolució francesa?

Els dos fracassen, H viurà amb una nostàlgia d’un paradís perdut, decebut dels humans [i potser d’ell mateix?] i Hegel es perdrà en uns textos indesxifrables. A vegades el cant de H no és un cant d’exaltació, sinó una queixa pel paradís perdut, una queixa per que no el reconeixen com a missatger del diví. Jo no el veig com un missatger del diví, com el punt de referència espiritual que tenia el pare. Malgrat tot, crec que jo també he tingut aquesta connexió que et fa sentir U amb tot, i una capacitat de meravellar-me prou forta com per haver dedicat tota la vida a saber i contemplar. De noi amb la curiositat pels insectes, a l’adolescència amb les caminades per Solius, d’adult quan saludo els rierols i els animals del bosc. El pare ens transmetia el que en una carta anomenava “cert sentit de la felicitat”, que el món és ple de bellesa, i que està a l’abast, només cal saber mirar. I en això sí que hi ha un fil de Hölderlin fins a mi passant pel pare.

El món no és bell, i és oportú recordar la frase de Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.” Mònica Carbó apunta la idea que l’absolut només és accesisble com a absència, és a dir, no hi és, però el trobem a faltar. És la resposta de Julian Barnes quan diu que troba a faltar déu, i la de Lagerkvist quan pregunta qui li ha omplert el cor de la seva absència. [ L’absència potser és també escoltar el silenci de Déu – trobar a faltar una resposta]. I aquest anhel és també el que Kant apunta com a idees de la raó, allò que voldríem creure.

I el món no és bell, ni racional, ni una història de salvació. Som un racó de l’univers, la vida a la terra i l’home semblen una causalitat improbable, un fluctuació. És un lloc ple de soroll i fúria, amb rialles i bellesa … a estones. La història és absurda, els humans ens revelem com unes bèsties que somien però es mouen pel desig i l’ambició, i la vida se’ns fa insuportable sense l’ajut de droga, alcohol o antidepressius.

Què hem de fer? Què podem fer?
Hem de trobar quelcom sagrat per a nosaltres i crear la nostra pròpia religió? Potser és això el que apunta Wallace Stevens amb la idea de ficció suprema. H no va saber construir un petit entorn habitable, com un hortet net enmig d’un abocador. Tal com diu Auden entrem al paradís constantment, però només a estones. Potser ja n’hi ha prou, tal com expressa el Maranassati Sutta.

Posted on

Mirar els núvols

(la contemplació del cel)

No sé ben bé quan va començar. Potser és l’estar assegut a la meva taula a Poblenou que tinc una vista ampla del cel. Gairebé cada dia cirrus, cumulus, stratus, presenten escenes magnífiques que em fan aixecar i retratar-les. Al Picasa tinc etiquetades com a núvols 247 fotos.

Un vídeo amb fotos i un amb la càmera capturant una foto cada tres segons.

Els he contemplat en els viatges, sobretot una tarda durant el viatge a Patagònia, després d’una excursió, descansant sobre l’herba i escoltant Carles Viarnes. O des que m’he fet uns coixins per jeure a la terrassa i a l’estiu m’hi estic una estona a última hora de la tarda.

La taula de vidre que tinc reflecteix el cel i a vegades deixo l’ordinador i miro com es mouen sota meu.

Sembla que no es moguin però en pocs minuts, el cel ha canviat del tot. Em fascina capturar-ho en un timelapse.

I després d’anys de donar-hi voltes les he pintat al dormitori.

Pàgina amb tots els posts sobre núvols

Posted on

Suspendre el temps

De tant en tant, i per uns segons, m’aturo i no faig res, gairebé m’aguanto la respiració.

És una sensació com si aturés el temps, com a vegades en alguna película hi ha una escena on tothom s’ha quedat quiet i el protagonista els observa el que hi ha el voltant.

També a la inversa, com si estiguessim en uns cavallets donant voltes i jo en baixo. Tots els altres segueixen donant voltes inevitablement sense sortir dels cercles d’on estan muntats mentre que jo puc moure’m lliurement, observar des de fora, reincorporar-me o no.

Posted on

Llocs de Catalunya

Llocs [ esborrany ] Barcelona    |    Catalunya    |   Món  |  Oníric, Llocs fantàstics

Els meus llocs a Catalunya

[ fer-ho per etapes i posar la llista?]

solius, s’alqueria
raquetes: rasos de peguera, ensija
núria, vall del madriu
sant llorenç del munt, montcau i la mola

Click title to show track
Catalunya
2016-2020

ertert

Posted on

Barcelona

Llocs [ esborrany ] Barcelona   |    Catalunya    |   Món  |  Oníric, Llocs fantàstics

[la barcelona dels barris, la barcelona al llarg de la meva vida]

[ història de barcelona, afegir dades ha ciutat] [ història de Catalunya EVN mm 4.3] [ aquí ]  Nomenclàtor  |   Barcino a la Catalunya romana

La Barcelona on he viscut |   Explorar els barris   |    Cada carrer dels districtes

1957 – 1981 Vilafranca 40, Rius i Taulet, Costa i Llobera, Jesuïtes de Casp, Institut francès, Institut britànic, Goethe Institut, Facultat de Física. Balmes 77 avis

1982 – 2000 Visites als pares, Caixa de Barcelona, La Caixa, Homer

2000 – 2001  Ciudad Real,  Plaça Cerdà

2002 – : Aymà 7

Els rius Llobregat i Besòs. Montjuïc, 177m. Tibidabo a Collserola, 516m

Districtes

El 20/04/1897 s’integren a Barcelona Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts,(enllaç). Més endavant s’hi afegirien Vallvidrera, Horta i Sarrià (1921). Des de 1860 s’havia començat a desplegar el Pla Cerdà.

Explorar els barris

  • 2009: Descobreixo el plaer d’explorar en bicicleta barris perifèrics desconeguts, El carrer Aiguafreda a Horta, 9 barris.
  • 2012: Lectura de la Divina Comèdia en metro, bus a l’atzar i bicicleta.
  • 2016: Lewis Carroll, Alice in Wonderland, diversos llocs on prendre el te.

Cada carrer ( Every street)

  • Ciutat Vella, AB. Mont Tàber, 17m. (pedra de molí al carrer Paradís, davant de la seu del Centre Excursionista de Catalunya).
  • Eixample
  • Sants-Montjuïc
  • Les Corts
  • Sarrià – Sant Gervasi. Turó del Putxet 183m. Turó de Monterols 127m. Turó de Modolell 108m.
  • Gràcia. El Turó del Carmel o Turó d’en Mora (Park Güell, Parc del Carmel) 289m. El Turó de la Creueta del Coll, 245m.
  • Horta – Guinardó, 2025. El Turó del Carmel o Turó d’en Mora (Park Güell, Parc del Carmel) 289m. Turó de la Rovira, 267m. (Parc del Guinardó)
  • Nou Barris, 2024. Turó de la Peira, 138m.
  • Sant Andreu, 2023
  • El Poblenou 2020 amb la pandèmia. Sant Martí 2021 provençals, La Verneda. 2022 El camp de l’Arpa i el Clot, Sant Martí. 2023 El Besòs i el Maresme.

Rodalies
Besós 2021 Singuerlin i Ciutat Meridiana (lectura Piranesi de Susanna Clarke).

Click title to show track
Barcelona
2016-2020

[a integrar]:  rec comtal (Besòs)

A Vallbona corre l’aigua, però després el rec es torna invisible i només ressorgeix en restes arqueològiques: al Born CCM i al carrer de la Marquesa. Actualment hi ha dos trams del rec protegits: el que hi ha al Born CCM, que és Bé Cultural d’Interès Nacional, i la zona del Molí de Sant Andreu, que és Bé d’Interès Local. La resta del rec no té cap tipus de protecció legal.
Un altre tram visible va sortir a la llum durant les obres al carrer Doctor Aiguader el 2011. És la sortida al mar i va funcionar entre els anys 1715 i 1721. L’aigua, en aquest cas, va adquirir un valor defensiu. És un tram provisional que es va fer amb motiu de la construcció de la ciutadella borbònica i va funcionar com a barrera de seguretat i fossat. Al Born CCM es pot veure part de l’antic traçat juntament amb un dels ponts que el creuava: el pont de la Carnisseria, a tocar del desaparegut carrer dels Ventres, batejat així pels artesans que hi feien cordes d’instruments musicals amb l’estómac de certs animals. Al sòl del tram del rec que passa pel Born els arqueòlegs hi van descobrir ceràmica, ossos d’animals i una gran quantitat de llavors de raïm.
A Vallbona corre l’aigua, però després el rec es torna invisible i només ressorgeix en restes arqueològiques: al Born CCM i al carrer de la Marquesa. Actualment hi ha dos trams del rec protegits: el que hi ha al Born CCM, que és Bé Cultural d’Interès Nacional, i la zona del Molí de Sant Andreu, que és Bé d’Interès Local. La resta del rec no té cap tipus de protecció legal.
Posted on

Música britànica

The Beatles: A Solius hi havia el single a Hard day’s Night que en terry li havia regalat al pare. El primer disc que vaig comprar amb els meus estalvis el Sgt.byrd purcell morley dowland beatles rollings

 

Posted on

Escoltar com plou

Estar ajagut al llit i sentir com plou. Pensar en l’aigua amarant la terra, les gotes caient sobre les fulles. A l’estiu, agrair la fresca que ens porta. A l’hivern, sec i calentó dins de casa.

Durant el viatge al Danubi, una nit de pluja, pensava en les gotes que anirien a parar al riu, i quan tardarien en recórrer els 2840 km fins al mar Negre.

La idea d’haver estat com una pluja.

 

Posted on

Els destins de les ànimes

maig 2019

Ens ha “tocat” viure una determinada vida, naixem a un lloc i temps determinats, en una família determinada, tenim una herència genètica, uns pares. Això determina una part de la nostra vida, alhora que el que ens va passant i ens conformant i anem decidint, fa que puguem dir que ens acabem autodeterminant. És suggerent la idea que ens han “assignat” un paper d’entre molts possibles. Aquesta idea és clara en diferents treballs:

El mite d’Er de Plató

El Zohar, on le sànimes arriben a protestar pel destí assignat: En el momento en que el Ser Supremo, bendito sea, estaba a punto de crear el mundo, decidió formar todas las almas que a su debido tiempo fueran dispensadas para los hijos de los hombres, y cada alma fue formada exactamente para el cuerpo que estaba destinada a vigilar. Escrutando cada uno, vio que entre ellos había algunos que caerían en los caminos del mal en el mundo. A cada uno, a su debido tiempo, el Ser Supremo, bendito sea, lo convidó a ir a él y luego dijo: Anda, desciende a éste y a aquel lugar, a éste y a aquel cuerpo. Y sin embargo, con cierta frecuencia, el alma replicaba: Señor del mundo, yo estoy alegre de permanecer en este este sitio y no tengo deseo alguno de partir con rumbo a otro donde estaré en esclavitud y no permaneceré inmaculada. Ante lo cual el Ser Supremo, bendito sea, replicaba: Tu destino es y ha sido desde el día de tu formación, ir a ese mundo. Luego el alma, dándose cuenta de que no podía desobedecer, involuntariamente descendía y entraba a este mundo.

La meva simulació de la ruleta dels destins

 

Posted on

Xina

Introducció Geografia   |    Història   |    Filosofia i religió |   Literatura   |   Art    | Altres Música Cuina. |    El llegat     |     La meva experiència

Geografia

Muntanyes
Al nordest les muntanyes de Tian Shan i el desert de  Taklamakan . Al nord el desert de Gobi limitant amb Mongòlia. Al sudoest la meseta del Tibet que limita amb les muntanyes del Karakoram i Pamir a l’oest amb Pakistan, i l’Himalaia al sud amb la Índia. Al centre hi ha les grans planes travessades pels grans rius.

Rius
Al nord limitant amb Rússia, el riu Amur (Heilong Jiang).
El Yellow River (Huang He) neix al Tibet i desemboca al nord, al mar groc.
Separats per les muntanyes Qin, més al sud el més llarg, el Yangtze del Tibet a prop de Shanghai. (Clima de boscos caducifolis temperats). Al  sud clima subtropical, amb el Zhujiang (Pearl River), amb les contribucions del Xi (Oest), Dong (Est), and Bei (Nord), acabant amb un gran delta a Hong Kong [paisatge de turons verticals].

El riu  Mekong comença a Xina al nord de l’himalaia i creuarà tot el sudest asiàtic. El Brahmaputra neix al Tibet i serà un tributari del Ganges.

Regions

23 províncies (省 shěng) (incloent Taiwan),5 regions autònomes (自治区 zìzhìqū) amb minories ètniques i 4 grans municipis, Beijing (capital política), Shanghai (centre financer), Tianjin (port industrial), Chongqing (gran metròpoli interior). Shenzhen, Zhuhai, Xiamen i Hainan són regions especials per afavorir la inversió.

  • Nord-est. Liaoning, Jilin, Heilongjiang, Mongòlia interior (regió autònoma). Antiga zona industrial (Manxúria).
  • Nord. Beijing i Tianjin, Hebei, Shanxi. Ningxia (Regió autònoma hui). Capital, política i muralles.
  • Centre-est. Henan, Shandong, Anhui. Bressol de civilització xinesa.
  • Est. Shanghai, Jiangsu, Zhejiang. Riquesa, desenvolupament econòmic.
  • Sud-est. Fujian (Xiamen regió especial), Guangdong (la més poblada, motor industrial), Guangxi (regió autònoma zhuang) amb Hainan. Hong Kong i macau com a regions administratives especials (antigues colònies britànica i portuguesa) Comerç, cultura cantonesa. Shenzen i Zhuhai amb règim especial per a zona industrial i tècnica.
  • Sud-oest. Hubei, Yunnan (rural, turisme), Guizhou (més pobre i rural), Sichuan (cultura i paisatge, ChengDu) i Chongqin, Tibet (regió autònoma tibetans, repressió i alhora inversió i subvencions). Ètnies, paisatges naturals.
  • Nord-oest. Xinjiang (regió autònoma uigurs musulmans, kazakhs, rica en recursos naturals com petroli, gas, cotó), altament controlada amb repressió, sense desenvolupar malgrat la inversió estatal.)
    Qinghai, Gansu. Rutes de la Seda, desert, minories, poca densitat.

Regions avançades

  • Regió del Delta del riu Iang-Tsé a l’est, amb Shanghai, Jiangsu, Zhejiang tenen un alt PIB per càpita, urbanització, serveis avançats, i gran presència d’inversió estrangera. Centre financer i tecnològic (Shanghai, Hangzhou). Indústria electrònica, automòbil, moda, i comerç marítim.
  • Regió del Delta del riu Perla (Sud de la Xina) amb Guangdong (Shenzhen, Guangzhou), Hong Kong, Macau. Motor de les exportacions xineses (electrònica, tèxtils, tecnologia). Forta presència d’empreses multinacionals.

Indústria

  • Centre-Est: Shandong (CE)– petroquímica, acer, maquinària.  Henan – manufactura lleugera i pesant.
  • Nord: Hebei  – acer, ciment (però amb alts nivells de contaminació).
  • Sud oest: Hubei (Wuhan) – centre d’automòbils i tecnologies avançades. Sichuan – indústria mixta (tecnologia, aeroespacial, alimentació)

Història

Centres de poder. Vall del Groc (nord): Chang’an, Luoyang i Kaifeng van dominar en èpoques antigues. Desplaçament cap al sud: Hangzhou i Nanjing van guanyar importància quan el nord era envaït (p. ex., per jurchens o mongols). Beijing va consolidar-se com a capital “definitiva” des dels Yuan (estratègia contra nòmades del nord).

2PAX0 Paleolític Xina i Japó -50000 -8000

2NAX1 Neolític Xina Grans rius -8000 -1700

2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221.

  • Anyang (殷墟)  Dinastia Shang (c. 1600–1046 aC) [Huang He]
  • Haojing (鎬京, prop de l’actual Xi’an). Dinastia Zhou Occidental (1046–771 aC)

Època imperial

2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.

  • Xianyang (咸陽, prop de Xi’an)  Capital de Qin Shi Huang, amb el seu mausoleu (Exèrcit de Terracota).
  • Chang’an (長安, avui Xi’an),  Capital de l’Han Occidental (ruta de la Seda).
  • Luoyang (洛陽), Capital de l’Han Oriental (centre cultural budista).
  • Chengdu (成都): Capital de regnes com Shu (Tres Regnes) i centre cultural del sud-oest.

3AX01 Xina Tang 618 960.

  • Chang’an (長安, avui Xi’an), Ciutat més gran del món (1 milió d’habitants), cosmopolita amb mercaders perses i turcs.
  • Luoyang (洛陽), Segona capital, important per al budisme.
  • Guangzhou (广州): Port important des de la dinastia Tang (ruta marítima de la Seda). [prop de Hong Kong]

3AX02 Xina Song 960 1280.

  • Kaifeng (開封) [Huang he, est de Xi’an).  Capital dels Song del Nord (floriment econòmic, pintura “Along the River During the Qingming Festival”).
  •  Hangzhou (杭州). Capital dels Song del Sud (1138–1276), famosa per la seva bellesa (“paradís a la Terra”). [Yangtze, sud de Xanghai]

3AX03 Xina Yuan 1280 1368.  3AX04 Xina Ming 1368 1644. 4AX01 Xina Qing 1644 1912

  • Beijing (北京). Yuan (mongols): Kublai Khan la va fer capital (Dadu). Ming i Qing: Ciutat Prohibida construïda (1420), centre de poder fins al 1912.
  • Nanjing (南京). Capital dels Ming (1368–1421) abans del trasllat a Pequín. [oest de Xanghai]

Xina i Taiwan
5AX01 Revolució Xinesa 1912-1945. 5AX02La Xina de Mao 1945-1976. 5AX03 Den Xiao Ping i Revolució econòmica 1976-2020

  • Nanjing, capital de la República de la Xina (1912–1949).
  • Beijing, capital de la RP Xina (des del 1949) i seu del govern comunista.
  • Xangai (上海),  principal centre econòmic des del segle XIX (no capital, però ciutat global).
  • Hong Kong i Macau, centres colonials (britànic/portuguès) i avui regions administratives especials.

Filosofia i religió

Confucianisme

Taoisme

Budisme

Literatura

Introducció.  Dinasties Zhou, Han   Tang     Song  Yuan   Ming Qin i moderna

> peripecis mico  // Liu ci xin ciència ficció

ART

Pintura, escultura, cal·ligrafia, ceràmica

Arquitectura i jardins

l’art oriental que es fa ràpid i s’ha de fer bé a la primera, que é smés com la música, assajr moltes vegades [en canvi avui la música és sobretot una tasca de producció]

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Chinese_architecture#Architectural_types

https://en.wikipedia.org/wiki/Chinese_garden

Altres

Música

Tan Dun Concert d’aigua

Cuina

també? l’art oriental que es fa ràpid i s’ha de fer bé a la primera, que é smés com la música, assajr moltes vegades [en canvi avui la música és sobretot una tasca de producció]

>> a cuina + receptes + canvi dinars, te verd i arròs cada dia
Del llibre de LUYU, maneres de prendre el te.
Dinastia TANG: te en pols, bullir l’aigua fins que les bombolles siguin com ulls de peix i el so com el vent en els pins. Afegir sal. Reservar aigua. Remenar. Afegir te en pols. Aturar el bull i servir.
Dinastia SONG: Te remenat. escalfr un bol. Afegir te en pols. Dissaoldre’l amb aigua calenta. Remenar amb una brotxa de bambú. afegir més aigua i remenar.[com el japonès].
Dinastia MING. Escalfar la tetera i descartar l’aigua. Afegir fulles. Rentar les fulles amb aigua bullent i descartar l’aigua. afegir aigua i tapar la tetera. Com que van veure que amb les teteres molt grans amb molt de te canviava el sabor, van anar fent teteres més petites fins arrigar al GUNFU, propi de Fujian. Escalfar la tetera i buidar l’aigua sobre tapa de manera que caigui aks 3 bols. Posar fulles de te i aigua. Tirar aigua bullent a sobre per mantenir-la calenta, 1 minut. Vessar el te fent cercles sobre els tres bols per que quedi igual [a proporció, més te i menys temps d’infusió]

cinema:

subgenere arts marcials Wu Xia

wong kar mai

La meva xina

A Solius hi havia un disc amb música xinesa que sonava estranya a les meves oïdes. A l’adolescència vaig “descobrir” la poesia en les cançons de Mahler del Cant a la terra.

Any 2005

com més cutre el lloc, més bo el menjar. + refinament hongkong

Els pandas, fòssils vivents del pleistocè>>enllaç a museu vida

imaginació viure a pekin o chengdu

em va canviar la manera de menjar, arròs els migdies

novles policiaques jutge dee

Any 2010

asd

>> imaginari: veure imatges generades per cgpt + llocs on hauria viscut a imaginari i preparar una galeria virtual de pintura, ceràmica, cerimònia de te, jardí, taoisme, erstaurant

 

Posted on

The flying Komorov. Ilya Kabakov

Komorov s’envola després d’una discussió amb la dona, al cel hi troba altra gent volant, alguns sols, altres que es fan petits fins a ser confosos amb ocells.



A mi m’il·lustra el somni de sortir volant. Forma part de la sèrie 10 caràcters.

Àlbum

The ten albums tell ten fables: they suggest ten positions from which Homo Sovieticus can react to his world, ten psychological attitudes, ten perspectives on emptiness, ten parodies of the aesthetic traditions through which Kabakov evolved his vocabulary, ten aspects of Kabakov’s personality.

In the album The Joker Gorokhov, the ‘humorous’ attitude toward life comes under criticism as a way of perceiving one’s surroundings that is too light, non-conflictual.

In the album, Generous Barmin, what is analyzed is the capability and desire of each person to ‘define’ another person, to impart to him various qualities, as a rule, that have nothing in common with the actual person.

In the album Agonizing Surikov, the character suffers because life, the meaning of life, is concealed from him by a film. He sees only parts, shreds, fragments through this curtain.

The album Anna Petrovna Has a Dream tells about a soul that no longer has a material, physical shell. This soul travels amidst our world, not touching anything, and ultimately it flies off, abandoning this world.

The Flying Komarov is a utopia of bliss, a state of eternal hovering, suspension between heaven and earth, between a dream and reality.

In Mathematical Gorsky we have the fear of winding up in a compulsory series with ‘others,’ a desire no matter what to ‘leave the series,’ to abandon it.

The album The Decorator Malygin is about the impossibility, the lack of desire, to wind up in the ‘center,’ to step out into the ‘middle,’ about the desire to hide in the corner, to be ‘on the edge,’ ‘on the side.’

The Released Gavrilov tells about the desire to run, disappear, dissolve, lose oneself in nature, where nature is the image of happy idleness, happy non-being.

The last album of Ten Characters – The Looking- Out-the-Window Arkhipov – tells about a dying consciousness where the images of consciousness blur like temporary designs on glass, and a vision of another world emerge before one’s consciousness.

 

 

Artista conceptual de Moscú dels 80. Vaig veure també “vida a l’armari”.

https://ilya-emilia-kabakov.com/

Aquest és un exemple de les instal·lacions que ha fet la resta de la seva carrera. Cadascuna un món imaginari que convida a entrar-hi.

la corda de la vida

 

 

Posted on

Ragnar Kjartansson, The Visitors

Vist al Bilbao el 2014: Un dels alicients de venir a Bilbao i al Gugen era l’exposició de Rajnar Kjartansson, The Visitors de la qual n’havia llegit la ressenya al New Yorker. Ha superat les meves expectatives, 9 pantalles, vuit músics separats en les habitacions d’una mansió, connectats pe auriculars. Un pianista fumant un puro, un calb al banjo i baix en la butaca d’un escriptori, un guitarrista, una noia delicada a l’acordió, una noia fina al cello, un noi a la guitarra assegut al llit al costat d’una noia ajaguda, un barbut a la banyera cantant amb guitarra, una bateria magnífic a la cuina. Comencen poc a poc amb silencis, i neix la música comuna. Emociona. La lenta cançó va creixent, afluixa, repren, alguns canvien de cambra, un dels de la terrassa carrega un canonet. Tot plegat dura gairebé una hora. Mai havia vist res semblant. En ser el primer, no hi havia gairebé ningú i era ben bé com ser un fantasma movent-me lliurement per les habitacions de la mansió.

Posted on

James Turrell. Space that Sees

De fora semblava una capsa blanca sense més però en baixar sota el turó, un corredor travessa el mur i de sobte em vaig trobar en un espai blanc, buit, amb un banc de marbre lleugerament inclinat per mirar una obertura al sostre que definia un quadrat de cel.



No hi havia ningú més i vaig seure escoltant la música de Carles Viarnes i mirant com canviava el quadrat de cel.

James Turrell a la wikipedia. Llista d’obres. Obres per ubicació. Nascut el 1943 en una família quaker fou empresonat un any per fer campanya contra la guerra de Vietnam. Treballa amb la llum i té una sèrie dedicada a la contemplació del cel, Skyspaces. Durant dècades ha estat treballant en un cràter prop de Flagstaff Arizona, en una gran instal·lació per contemplar el cel i els planetes. Treballa també amb projeccions de formes de llum, o espais on els límits que difosos.

 

Posted on

Transport. Antony Gormley

The body is less a thing than a place. Al location where things happen. Thought, feeling, memory and anticipation filter through it sometimes sticking but mostly passing on, like us in his Great Cathedral with its centuries of building, adaptation, extension and all the thoughts, feelings and prayers that people have had and transmitted here.

Mind and body, church and state are polarities evoked by the life and death of Thomas Becket.

We are all temporary inhabitants of a body, it is our house, instrument and Medium. Through it all come impressions of a wider world and all other bodies in space, palpable, perceivable and imaginable.

http://www.antonygormley.com

[Vist a Canterbury el setembre de 2018. Jo fa temps que concebia la identitat humana com una mena de filferro espantaocells on queden enganxats trossos de plàstic, papers que vénen flotant per l’aire, alguns dels quals s’hi adhereixen d’altres se’n van, i això conforma una forma, una identitat. No provenim d’uns plànols curosament dissenyats i preparats per a un destí sinó que som com una escultura o un androide fet de peces reciclades que a més es van renovant. Tenim la consistència d’un vaixell de Teseu. ]

Posted on

Chagall. Au dessus de la ville

Vista a l’exposició sobre els artistes de Vitebsk, on Chagall fundà una escola de que que fou director fins 1922 que deixà Rússia, perdent aquesta obra que havia fet el 1917 i tornà a fer el 1924.

L’enamorament per Bella, la seva dona, inspira aquesta obra.

I segurament també La promenade:

(A vegades he somiat que volava per damuint d’una ciutat, tant de bo fes sentir així a la meva parella)

Posted on

Els atletes corredors de la Villa dei Papyri

Napoli. Museo Archeologico Nazionale

The work portrays two nude young athletes on an irregular base in a similar and specular posture, completely similar in the facial features.
The statue shows the athlete with the left leg bent forward and the sole of the foot resting on the ground, while the right leg is set back with the heel raised; the trunk is leant forward; the right arm is bent, while the left one is lowered; the head is slightly turned towards the shoulders; the hair, with short tufts ruffled on the forehead, is arranged in two opposite pincers-shaped locks, the eyes are made of different materials (eyeballs of bone or ivory, irises and pupils of grey and black stone) and then inserted.
They are probably copies of Greek statues of the late fourth century or the early third century BC, celebrating a victorious athlete in one of the major Pan-hellenic games; they can be referred to the Augustan Age according to the context and a stylistic analysis.

Villa dei Papyri

A la mateixa sala s’hi exposen també les ballarines que estaven situades al peristil.

Posted on

La Vie mode d’emploi. Georges Perec

Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.

Posted on

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Posted on

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?

Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?

Posted on

I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,

which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.

But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.

Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try

to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,

then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.

There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank

but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.

Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,

and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.

Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.

Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.

Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.

Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion

of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.

I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself

an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.

Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.

https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine

Posted on

Funeral blues. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now; put out every one,
Pack up the moon and dismantle the sun,
Pour away the ocean and sweep up the woods;
For nothing now can ever come to any good.

Pareu tot els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Posted on

Talking to myself. Auden.

(for Oliver Sacks)

Spring this year in Austria started off benign,
the heavens lucid, the air stable, the about
sane to all feeders, vegetate or bestial:
the deathless minerals looked pleased with their regime,
where what is not forbidden is compulsory.

Shadows of course there are, Porn-Ads, with-it clergy,
and hubby next door has taken to the bottle,
but You have preserved Your poise, strange rustic object,
whom I, made in God’s Image but already warped,
a malapert will-worship, must bow as Me.

My mortal Manor, the carnal territory
alloted to my manage, my fosterling too,
I must earn cash to support, my tutor also,
but for whose neural instructions I could never
acknowledge what is or imagine what is not.

Instinctively passive, I guess, having neither
fangs nor talons nor hooves nor venom, and therefore
too prone to let the sun go down upon your funk,
a poor smeller, or rather a censor of smells,
with an omnivore palate that can take hot food.

Unpredictably, decades ago, You arrived
among that unending cascade of creatures spewed
from Nature’s maw. A random event, says Science.
Random my bottom! A true miracle, say I,
for who is not certain that he was meant to be?

Enguany la primavera ha començat benigna:
cels transparents, aires estables, àmbits sans
per a tots els menjaires, vegetals o bèsties;
els minerals semblen contents amb el seu règim,
on és obligatori tot allò que no està prohibit.

D’ombres, per descomptat, n’hi ha: anuncis pornogràfics,
mossens moderns, i el veí del costat que s’aferra a l’ampolla.
Tu, tanmateix, mantens l’aplom, objecte estrany i rústic,
i Jo, creat a imatge de Déu, però ja deformat,
altiu com sóc, t’he de complimentar a Tu, que ets Jo.

Tu ets el meu senyoratge mortal, territori carnal
adjudicat al meu govern, també fill adoptiu:
he de guanyar diners per mantenir-te; i ets també el meu tutor,
però les teves instruccions neurals no em deixen mai
saber què és, ni imaginar les coses que no són.

D’instint passiu – em sembla – , sense grans ullals
ni grapes, ni unglots, ni verí, i per tant
massa propens a deixar-te emportar per la basarda,
un pobre ensumador de flaires, o millor: censor de flaires,
amb un omnívor paladar que aguanta bé els picants.

Imprevisiblement, fa dècades, vas arribar
entre un saltant inacabable d’éssers vomitats
del quall de la Natura. fet casual – ens diu la ciència-
¿Fet casual? Camàndules! Miracle pur – Jo dic -.
Ningú no dubta d’haver estat designat a existir.

As You augmented and developed a profile,
I looked at Your looks askance. His architecture
should have been much more imposing: I’ve been let down!
By now, though, I’ve gotten used to Your proportions
and, all things considered, I might have fared far worse.

Seldom have You been a bother. For many years
You were, I admit, a martyr to horn-colic
(it did no good to tell You -But I’m not in love!);
how stoutly, though, You re`pelled all germ invasions,
but never chastised my tantrums with a megrim.

You are the Injured Party for, if short sighted,
I am the book-worm who tired You, if short-winded
as cigarette addicts are, I was the pusher
who got You hooked. (Had we been both a bit younger,
I might well have mischiefed You worse with a needle.)

I’m always amazed at how little I know You.
Your coasts and outgates I know. for I govern there,
but what goes inland, the rites, the social codes,
Your torrents, salt and sunless, remain enigmas:
what I believe is on doctors’ hearsay only.

Our marriage is a drama, but no stage-play where
what is not spoken is not thought: in our theatre
all that I cannot syllable You will pronounce
in acts whose raison-d’être escapes me. Why secrete
fluid when I dole, or stretch Your lips when I joy?

Mentre prenia forma i augmentava el teu perfil,
Jo esguardava amb recel el teu aspecte. La seva arquitectura
havia d’haver estat més imponent. M’han enganyat!
A hores d’ara, però, m’he avesat a les teves proporcions
i, a fi de comptes, molt pitjor m’hauria pogut anar.

Poques vegades has estat una molèstia. Durant molts anys
vas ser un màrtir del còlic (no en treia res de dir-te:
Però si no ho estic, d’enamorat!) i tanmateix amb quina gran
tenacitat has sabut vèncer invasions microbianes,
i mai no has castigat els meus humor amb cap migranya.

Tu ets la Part Perjudicada; si ets miop és perquè Jo,
que sóc un cuc devorador de llibres, vaig cansar-te;
si esbufegues per culpa del tabac, és perquè Jo
vaig aviciar-t’hi. (I si haguéssim nascut tots dos uns anys
més tard, potser t’hauria habituat a la xeringa.)

Sempre em sorprèn el poc que sé de Tu. Només conec
els teus portals i costes, perquè això Jo m’ho governo;
però què passa terra endins, els ritus, els costums socials,
els Teus torrents salats i sense sol, són purs enigmes.
Tot el que no sé, només ho sé pel dir dels metges.

El nostre matrimoni és un drama; però no cap obra
on allò que no es diu no és pensat. En el nostre teatre
tot el que Jo no puc articular Tu ho dius amb actes
que no comprenc del tot. ¿Per què segregues líquid,
quan estic trist? ¿Per què estires els llavis, quan content?

Demands to close or open, include or eject,
must come from Your corner, are no province of mine
(all I have done is to provide the time-table
of hours when You may put them): but what is Your work
when I librate between a glum and a frolic?

For dreams, I quite irrationally, reproach You.
All I know is that I don’t choose them: if I could,
they would conform to some prosodic discipline,
mean just what they say. Whatever point nocturnal
manias make, as a poet I disapprove.

Thanks to Your otherness, Your jocular concords,
so unlilke my realm of dissonance and anger,
You can serve me as my emblem for the Cosmos:
for human congregations, though as Hobbes perceived,
the apposite sign is some ungainly monster.

Whoever coined the phrase The Body Politic?
All States we’ve lived in, or historians tell of,
have had shocking health, psychosomatic cases,
physicked by sadists or glozing expensive quacks:
when I read the papers. You seem an Adonis.

Time, we both know, will decay You, and already
I’m scared of our divorce: I’ve seen some horrid ones.
Remember: when Le Bon Dieu says You Leave him
please, please, for His sake and mine, pay no attention
to my piteous Dont’s, but bugger off quickly.

Les ordres per obrir i tancar, incloure o expulsar,
han de venir del Teu costat; no són dominis meus
(tot el que faig és proveir-te d’un horari perquè Tu
les hi puguis posar): però ¿quina és la teva feina
quan Jo oscil·lo entre penes i barriles?

Et recrimino irracionalment els somnis.
Tot el que en sé és que no els puc triar: si ho pogués fer
s’ajustarien a alguna prosòdia. Sigui el que sigui
allò que volen recalcar les meves nocturnals manies,
Jo ho desaprovo totalment, com a poeta.

T’agraeixo la teva alteritat, les teves harmonies joculars,
tan diferents del meu reialme d’ira i dissonància.
Tu pots ser el meu emblema per al Cosmos.
A les associacions humanes, tal com deia Hobbes,
el signe que els escau és un monstre desgairat.

Qui va fixar la frase El cos polític?
Tots els Estats on hem viscut i els que la història ens reporta
han malviscut amb saluts repugnants, casos psicosomàtics,
tractats per sàdics o bé curanderos xerraires i cars.
Quan llegeixo els diaris, Tu sembles un Adonis.

El Temps, Tu i jo ho sabem, et marcirà, i ja ara tinc por
d’aquest nostre divorci; n’he vist alguns de terrorífics.
Recorda això: quan Le Bon Dieu t’ordeni “deixa’l”,
per favor, per favor, pel bé d’Ell i pel Meu, no facis cas
dels meus penosos “no’s”, i fot el camp de pressa.

Posted on

Villa dei Misteri

No havia preparat gaire la visita a Pompeia. Només entrar al recinte vaig voler mirar si trobava per la Maria la postal de “Safo”, la noia que anava a escriure, i aleshores vaig veure les postals dels frescos de la Villa dei Misteri. Al plànol vaig veure que quedava una mica lluny, mig kilòmetre fora de la ciutat. Hi vaig arribar que només hi havia un altre visitant, les columnes, el mosaic, el corredor de pintura porpra i després tornant a sortir al pati, al triclinium, uns frescos meravellosos, un noiet llegint, un àpat, música, una ballarina. M’hi vaig quedar una bona estona,e com encantat. Vaig donar una volta per la Vil·la i hi vaig tornar.

Segons he llegit, els frescos representarien un procés d’iniciació d’una dona als misteris de Bacus. Un noi llegeix el ritual, la dona serveix una safata. Una esacena a l’Arcàdia amb un sàtir tocant la flauta. Després ella mira alguna cosa amb horror. Després la iniciada retorna i al fnal Cupid li ofereix un mirall.

Quins àpats es van fer aquí? Quines converses? En quins rituals van participar?

[gmedia id=38]

Posted on

Cryptoporticus, giardino inglese, Reggia di Caserta

El desembre de 2018, després de pujar els gairebé tres kilòmetres de jardí que uneix el palau amb el turó on hi ha una cascada, entro al jardí anglès. Primer visito un amfiteatre que havia de ser  una bassa, es va fer servir com a rusc i ara és com un teatre. Vaig baixant pel pendent verd amb grans arbres i de sobte el camí s’enfonsa a terra entre roques artificials seguint un corredor que es divideix en dos, un s’obre a un estanyol on hi ha una Venus agenollada. L’altre descobreix com un temple secret rera la roca, el cryptopòrtic, una galeria coberta que ja va ser construida el 1792 com una runa roma per ser descoberta pels visitants. En arribar-hi pràcticament sol, semblava que estigués a punt de començar uns ritus iniciàtics.

àlbum   Galeria

web jardí anglès

 

Posted on

Ray Bradbury. The Martians were there

Ray Bradbury. The Martian Chronicles. 1950

“I’ve always wanted to see a Martian,” said Michael. “Where are they, Dad? You promised.”

“There they are,” said Dad, and he shifted Michael on his shoulder and pointed straight down.

The Martians were there. Timothy began to shiver.

The Martians were there—in the canal—reflected in the water. Timothy and Michael and Robert and Mom and Dad.

The Martians stared back up at them for a long, long silent time from the rippling water …

Posted on

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation

“Le lyrisme est le développement d’une exclamation”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
Partim de l’exclamació. El poeta mitarà de tarslladar-la en mots, a vegades creant emocions noves; el filòsof proposarà una manera d’entendre el món.
A l’article sobre la novel·la de l’EB, Agents of change in language and thought: Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression …  But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.
Posted on

The Martians are us

Els reis són els pares. O com deia Ray Bradbury, the martians are us [enllaç]. El mysterium tremens seria el del temor davant d’una presència. Aquí em separo de la majoria, per a mi el mysterium tremens és l’estremiment davant una absència, no hi ha el Déu que ens faria immortals o faria justícia. O com deia Pär Lagerkvist, “Qui es-tu, toi qui a rempli mon coeur de ton absence?” O Julian Barnes que respon que no creu en Déu però el troba a faltar. Podem creure en l’existència d’aquest Déu que trobem a faltar, com una idea kantiana més. No obstant, per a mi no és una il·lusió absurda. Seguiria el funcionalisme de James en determinar que té efectes reals; fem els regals de reis, els “marcians” de Ray Bradbury faran el que toca. L’efecte de l’absència ve a ser una mica com el de l’absència d’un electró, que funciona com si hi hagués una partícula positiva. Així s’explicaria per què cada època i cultura (Karen Armstrong) o fins i tot cada psicologia (William James), té una idea diferent de Déu. La fe i la implicació és la crida a actuar segons aquest Déu que trobem a faltar. Quina és l’absència que experimento jo? L’empatia pel dolor dels qui pateixen per la malaltia, per no ser prou atractius, o prou intel·ligents, o prou valorats, la tristesa de pensar que som una anomalia efímera en un racó de l’univers que s’extingirà quan s’apagui el sol, tot el bé que ningú veu, com en el conte de Chekhov, tota la misèria i crueltat gratuita deguda a l’estupidesa i la cobdícia. El dolor per la meva feblesa i el dolor que he causat jo, que voldria refer i que se’m perdonés.

Posted on

El cel estrellat i la llei moral. Kant

Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració creixents i sempre noves com més sovinti més seguit hi reflexionem: el cel estrellat al damunt meu i la llei moral a dintre meu. No em cal envoltar-les de foscor, ni donar-les per pressuposades, ni sortir a buscar-les en una transcendència més enllà del meu camp visual: les veig ben bé al meu davant i les connecto imemdiatament amb la consciència de la meva Existència.

Zwei Dinge erfüllen das Gemüt mit immer neuer und zunehmender Bewunderung und Ehrfurcht, je öfter und anhaltender sich das Nachdenken damit beschäftigt: Der bestirnte Himmel über mir, und das moralische Gesetz in mir.

Posted on

Fedre

Plató, Phaedrus

370 BCE

[Què volem pel noi que estimem? que satisfaci el nostre plaer? el seu bé? Ens hauríem de regir pel seny i l’interès, o per l’impuls de l’amor?] ens movem per dues coses,  El desig i el seny . El desig, la bogeria de l’amor, és bona o dolenta? És un regal dels déus (La bogeria).

Com s’explica això? podem veure L’ànima com el carro de cavalls . L’ànima seria immortal i es mouria pel cel gràcies a les ales, però quan domina el cavall dolent, aquestes s’atrofien i caiem. Si puguessim estar el cel, amb les nostres ales, podríem contemplar el lloc supraceleste .

La visió d’un cos bell ens desperta el record de la condició divina perduda. El cavall rebel s’inclinaria només pel plaer, el cavall bo per la bellesa de l’ànima (inspiració divina, bogeria), i si l’àuriga aconsegueix controlar el carro, tornen a créixer les ales i les ànimes poden tornar al cel.

Les ànimes es poden guiar i persuadir amb discursos, usant la retòrica. El filòsof és un fabricant de discursos educadors, discursos que poden ser oberts, en forma de diàleg, o tancats.

El desig i el seny 237d

Cal considerar que en cada u de nosaltres hi ha dos principis que ens governen i ens dirigeixen, els quals seguim allí a on ens dirigeixin: l’un és el desig natural de plaers, mentre que l’altre és una opinió adquirida que aspira al que és millor.

La bogeria, 244a-257b

“Els béns més grans se’ns produeixen mitjantçant el deliri, que constitueix sens dubte un do que atorga la divinitat.”

El do de la profecia d’Apol·ló, els rituals místics de Dionisos per alliberar-se de les penes del present, la inspiració poètica de les muses, l’amor d’Afrofita.

L’ànima com el carro amb dos cavalls, 246a

“Imaginem, doncs, que s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parellad e cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’0aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altra és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable”.

La contemplació del lloc supraceleste, 247a

Heus aquí, doncs, el gran monarca del cel, Zeus, que conduint el seu carro alat avança en primer lloc, ordenant i vigilant totes les coses. Després d’ell ve l’exèrcit de déus i de dimonis, distribuïts en onze grups, car Hèstia roman sola a la casa dels déus, els quals han estat posats en nombre de dotze com a déus que comanden, dirigeixen els grups, cadascun al lloc que li ha estat assignat. Són nombroses aleshores les visions benaurades i les evolucions que s’ofereixen a l’interior del cel, quan la nissaga de déus feliços hi circula, fent cadascun el que ha d fer, seguits per aquells que en tot cas vulguin i puguin, car l’enveja resta fora del cor diví. Tanmateix, quan se’n van als festins i al banquet, marxen cap els cims encrespats, per la part més alta de la volta que sosté el cel, on certament els carros dels déus, ben equilibrats i de bon comandament, avancen fàcilment, mentre que els altres ho fan amb gran esforç, car el cavall de tendència dolenta tira cap avall, inclinant el carro cap a la terra i atordint la mà d’aquell dels aurigues que no ha sabut domar-lo correctament. És allí on l’ànima es troba davant del seu combat penós i suprem. Car aquelles que s’anomenen immortals, un cop han arribat al cim, avancen cap a fora, s’alcen sobre l’esquena de la volta celeste i allí, dempeus, emportades per l’òrbita del moviment circular, contemplen el que es troba fora del cel.

El lloc supraceleste, cap poeta d’aquesta terra l’ha cantat ni l’arribarà mai a cantar dignament. Amb tot, heus aquí el que l’ocupa, car s’ha de gosar dir el que és veritable, sobretot quan es parla de la veritat. En efecte, l’essència que no té color, que no té figura, que tampoc no pot ser tocada, l’essència realment existent, que només pot ser percebuda per la intel·ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència, és allò que ocupa aquell lloc. Com que la ment divina es nodreix d’intel·ligència i de ciència pura, com també la ment de tota ànima que està disposada a rebre l’aliment que li conté, en veure al cap del temps l’ésser, s’omple de joia i en aquesta contemplació de la veritat troba el seu aliment i la seva delícia, fins que el moviment circular en la seva òrbita el retorna al mateix punt. Ara: en aquest període contempla la justícia en si mateixa, contempla també la sensatesa, contempla també la ciència, no pas aquella en la qual és present el fet d’esdevenir, ni aquella que és diferent segons sigui diferent l’ésser d’aquells éssers que nosaltres anomenem reals, sinó aquella que és ciència del que veritablement és ésser. Alhora, un cop ha contemplat de la mateixa manera tots els altres éssers que veritablement són i se n’ha delectat, s’enfonsa de bell nou a l’interior del cel i torna a casa seva. Quan ja hi ha arribat, l’auriga, tot posant els cavalls davant el pessebre, els serveix ambrosia i després els abeura amb nèctar.

Tal és, doncs, la vida dels déus …”

 

Posted on

St. Francesc. Càntic al sol

Altissimu, onnipotente bon signore,
tue so’ le laude, la gloria e l’honore
et onne benedictione.
Ad te solo, altissimo, se konfano
et nullu homo ène dignu te mentovare.

Laudato sie, mi signore,
com tucte le tue creature,
spetialmente messor lo frate sole,
lo qual (è) iorno et allumini noi per loi.
Et ellu è bellu e radiante cum grande splendore,
de te, altissimo, porta significatione.

Laudato si, mi signore, per sora luna e le stelle,
in celu l’ài formate clarite et pretiose et belle.

Laudato si, mi signore, per sor acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.

Laudato si, mi signore, per frate focu,
per lo quale ennallumini la nocte,
ed ello è bello et iocundo et robustoso et forte.

Laudato si, mi signore,
per sora nostra mare terra,
la quale ne sustenta et governa
et produce diversi fructi con coloriti flori et herba.

Laudato si, mi signore,
per quelli ke perdonano per lo tuo amore,
et sostengono infirmitate et tribulatione;
beati quelli kel sosterrano in pace,
ka da te, altissimo, sirano incoronati.

Laudato si, mi signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente po skappare;
guai acquelli ke morrano
ne le peccata mortali;
beati queli ke trovarà
ne le tue sanctissime voluntati
ka la morte secunda nol farrà male.

Laudate et benedicete mi signore
et rengratiate et serviateli
com grande humilitate.

Altíssim totpoderós i bon Senyor, vostres són
les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Vós sol, Altíssim, se us adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-vos.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que trobarà en pecats mortals!
Benaurats aquells que trobarà
en la vostra s
antíssima voluntat,
car la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor,
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat.

San Damiano, 1224

Posted on

Job

Job maleeix el dia del seu naixement

Desesperació

L’absència de Saddai

El poder de Déu

Job maleeix el dia del seu naixement

3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia708
2tot dient:
3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
4 Que aquella nit sigui tenebres,
9b que esperi la llum, i no n’hi hagi!
4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
que cap claror no brilli damunt d’ella!
5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
que un núvol s’instal·li sobre ella!
Que un eclipsi de sol l’esveri,
6 i que la fosca en faci la seva presa!
Que no la vegin entre els dies de l’any,
que no entri en el còmput dels mesos!
7 Aquella nit, que sigui estèril,
que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
8 Que la travessin els raigs del dia,
capaços de despertar Leviatan!709
9 Que s’apaguin els estels de la seva alba
i no es rabegi en les parpelles de l’aurora!
10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
ni va amagar la sofrença als meus ulls!
11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
no vaig sortir del ventre, i expirar? 12710
16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
com un dels infants que no veuen la llum?
13 Ara, finalment, jauria en la calma,
dormiria amb un son reposant,
14 amb els reis i els consellers de la terra,
que es van construir unes piràmides;
15 o amb uns prínceps que tenen molt d’or,
que ompliren de plata les seves cases.
17 Allà, cessa l’agitació dels impius
i reposen els exhaustos de forces.
18 Als captius, també els deixen tranquils,
no senten els crits del capatàs;
19 petits i grans, allà tots es confonen,
i l’esclau es veu lliure de l’amo.
20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
la vida als qui tenen l’amargor al cor,
21711 que aspiren a la mort sense que vingui
i caven buscant-la com qui busca un tresor?
22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
i s’alegren quan arriben al sepulcre?
23 ¿A l’home que ja no veu el seu camí
i que Déu acorrala per tots cantons? 24712
25 Si temo res, llavors em ve,
el que em fa tremolar cau damunt meu;
26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
ni repòs: em ve el neguit!»

Desesperació
7,1-6
7 1 ¿No va treballa l’home sobre la terra
i mena una vida com la del llogat?
2 Com l’esclau que sospira per l’ombra
i com el llogat que espera el seu jornal,
3 així he tingut en herència mesos d’afany,
i al meu compte, nits de sofrença.
4 Si me’n vaig al llit, em dic:
«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
I estic ple de neguit fins al crepuscle.
5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
la pell se’m clivella i supura;
6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
s’acaben perquè no hi ha més fil.
7 Penseu que la meva vida és una alenada,
que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
8 invisible des d’ara per als ulls del qui em veu,
si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
9 Com el núvol que es dissipa i se’n va,
qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
10 no retorna per habitar la seva casa,
i la seva llar no el vol conèixer més.

L’absència de Saddai

23,1-17
23 1 Job prengué la paraula i va dir778:
2 «També avui el meu plany és de revolta,
la seva mà pesa, tot i que gemego.
3 Oh, si sabés com trobar-lo,
com arribar fins al lloc on té el tron!
4 Li faria una exposició del dret
i ompliria d’arguments la meva boca.
5 Coneixeria els termes de la seva defensa
i em faria càrrec del que em digués.
6 ¿Abocaria tota la seva força en aquest debat amb mi?
No, ell no faria sinó atendre’m.
7 Si un home recte pogués discutir amb ell,
llavors em veuria per sempre lliure del meu jutge.
(8 Si vaig a l’orient, no hi és;
si a l’occident, no l’apercebo;
9 si el cerco al nord, no el descobreixo;
si em giro cap al sud, no el veig.)
10 Perquè sap quina conducta observo;
si em passa pel gresol, en sortiré com or.
11 Els meus peus s’han atingut al seu pas,
he seguit el seu camí sense desviar-me.
12 No m’he apartat mai del seu precepte,
he guardat dins el pit les seves paraules.
13 Però ell ho ha volgut, i qui li ho impedeix?
Li ha donat la gana de fer-ho, i ho ha fet. 14779
15 Per això, davant d’ell, estic esfereït,
com més hi penso, més por tinc.
16 Sí, Déu m’ha omplert el cor de basarda,
i Saddai em té esfereït.
17 Perquè em sento trasbalsat davant les tenebres,
i el foscant em cobreix la cara…780

El poder de Déu
38, 39

38 1 Jahvè va respondre a Job des de la tempesta i va dir:804
2 «¿Qui és aquest que ofusca el consell
amb mots sense gens de ciència?
3 Au, cenyeix-te els lloms com un home,
que et vull fer preguntes, i m’instruiràs!
4 ¿On eres tu, quan jo fundava la terra?
Indica-ho, si saps la veritat!
5 ¿Qui va fixar la seva massa, que tu sàpigues,
o qui va tibar damunt d’ella la llença?
6 ¿Sobre què van ser enfonsades les seves bases,
o qui va posar la seva pedra angular,
7 mentre els estels del matí, en cor, cridaven de joia,
i l’aclamaven tots els fills de Déu?

8 ¿I qui va tancar el mar amb dos batents,
quan s’estufava i sortia del si,
9 quan vaig fer dels núvols el seu vestit
i de la fosca nuvolada els seus bolquers?
10 Quan vaig retallar vora d’ell el seu límit,
vaig posar barrot i dos batents,
11 i vaig dir: «Fins aquí, i no passaràs,
i prou d’estufar les teves onades».

12 ¿Del teu vivent has donat mai ordres al matí,
has assignat a l’aurora el seu lloc,
13 perquè s’agafi a la vora de la terra,
—1106→
14 que pren un to d’argila segellada?
19 ¿Com s’hi va on resideix la llum?
¿En quin punt habiten, les tenebres,
20 perquè puguis fer-les tornar al seu domini
i dur-les als camins de casa seva?

16 ¿Has penetrat fins a les deus del mar
i has circulat pel fons de l’oceà?
17 ¿Has visitat les portes de la Mort
i t’han fet por els porters de l’Ombra?
18 ¿Tens idea de com és de vast el món de sota terra?
Digues clar si el coneixes ben bé tot.
21 L’has de conèixer, ja que havies nascut aleshores
i comptes tants de dies de vida!
22 ¿Has arribat als dipòsits de la neu
i has vist els qui guarden la calamarsa,
23 que reservo per al temps de desastres,
per al dia d’atac i de guerra?
24 ¿Per quin camí es reparteix la boira
i ruixa amb aigua fresca la terra?
25 ¿Qui ha badat la canal per al xàfec,
un camí per al ruixat sorollós?
26 ¿Per a fer ploure sobre una terra sense homes,
un desert, on no hi ha cap mortal,
27 per a amarar les solituds desolades
i fer germinar l’herba verda? 28805
29 ¿De quin ventre ha sortit el glaç,
i el gebre del cel, qui l’ha engendrat?
30 Com pedra l’aigua s’espesseix,
i queda presa la superfície de l’oceà.

31 ¿Pots lligar les bandes de les Plèiades,
o soltes els tirants d’Orió?
32 ¿Fas sortir al seu temps el Zodíac
i guies l’Óssa amb els seus petits?
33 ¿Determines les lleis per al cel,
o estableixes la seva funció sobre la terra?
34 ¿Fas pujar als núvols la teva veu,
—1107→
i et respon un desfet d’aigua?
35 ¿Dónes ordre als llampecs de sortir fora,
i et diuen: «Aquí ens tens»?
36 ¿Qui ha posat en els cirrus la saviesa,
o qui ha donat intel·ligència al meteor?
37 ¿Qui desplega sàviament els núvols
i aboca les gerres del cel,
38 quan la pols es converteix en una massa
i s’aglomeren les gleves?
39 ¿És que caces la presa per al lleó
i satisfàs la fam del lleó jove,
40 quan s’ajupen dins les seves lludrigueres
i es posen a l’aguait dins la brossa?
41 ¿Qui li prepara per al vespre la caça,
quan les seves cries demanen auxili a Déu,
[…]
ronden d’ací d’allà tot buscant menjar?

39 1 ¿Determines quan els isards han d’anar eixits,
vigiles el part de les cérvoles?
2 ¿Comptes els mesos que ha de durar la gestació
i fixes l’època que han de criar?
3 S’ajupen, obren la vulva,
deposen la seva ventrada;
4 els seus fills es fan forts, creixen al ras,
se’n van, i no tornen més.

5 ¿Qui ha deixat anar lliure la zebra,
i els correigs de l’onagre, qui els ha soltats?
6 Per casa d’ell he assignat l’estepa,
i per cort seva, la terra salada.
7 Es riu del tumult de la ciutat,
no sent els crits de l’arrier;
8 ressegueix les muntanyes, la seva pastura,
va buscant darrera tot allò que és verd.

¿Et voldrà servir el bou salvatge,
o farà nit davant la teva grípia?
—1108→
10 ¿L’obligues a llaurar obrint solcs,
o el solc extrem a les valls darrera teu?
11 ¿Te’n refies perquè és tan forçut
i li deixes la pena dels teus treballs?
12 ¿Pots comptar que tornarà
i entrarà el teu gra a l’era?
(13 ¿L’ala dels estruços és pervertida;
o és un aleró pietós amb ploma?
14 Perquè ella abandona a terra els seus ous
i els confia a la calor de la pols,
15 sense pensar que un peu els pot trepitjar,
que els pot esclafar una bèstia salvatge;
16 tracta amb duresa els seus fills, com si no fossin d’ella,
no l’inquieta que la seva pena pot ser inútil.
17 És que Déu l’ha privada de saviesa,
no li ha impartit la intel·ligència.
18 Però, així que es posa a córrer agitant les ales,
es riu del cavall i del cavaller.)
19 ¿Dónes tu al cavall la bravura,
20b l’esclat d’un ruflet terrorífic,
19b revesteixes el seu coll amb la crinera,
20a el fas botre com una llagosta?
21 Piafa a la vall i renilla,
surt amb ímpetu a l’encontre de les armes;
22 es riu de la por i no s’esvera,
no recula davant l’espasa.
23 Al seu voltant fa soroll el buirac,
la llança flamejant i la simitarra;
24 amb fúria estrepitosa devora l’espai
no gira a dreta ni a esquerra.
Al crit del sentinella s’arbora,
25 a cada toc de corn, diu; «Ha!»
I de lluny olora la batalla
en l’ordre dels caps i l’alarit.

26 ¿Per intel·ligència teva alça el vol el falcó,
desplega les ales contra el vent del sud,
27 o per ordre teva posa tan alt el seu niu,
—1109→
28 s’ajoca sobre el pic d’una roca?
29 D’allà estant atalaia la presa,
té fits els ulls en un punt llunyà;
30 els seus polls xarrupegen sang,
i, així que hi ha morts per les armes, ell hi és.

Posted on

Kohelet. Cada cosa té el seu temps

Coh 3, 1-11

Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d’arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre’s, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d’arreplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d’estimar i un temps d’avorrir, un temps de guerra i un temps de pau.

Els qui treballen, ¿quin profit treuen del seu esforç? He vist les ocupacions que Déu ha donat als homes: totes les ha fetes apropiades al seu temps, però també ha cobert amb un vel l’enteniment de l’home, perquè no comprengui des del començament fins a la fi l’obra que Déu fa.

Posted on

Pär Lagerkvist. L’absència de Déu.

Qui ets tu, que has omplert el meu cor de la teva absència?

(en una postal que hom es podia endur a l’església de St.François a Lausanne)

Pär Lagerkvist

“If you believe in god and no god exists
then your belief is an even greater wonder.
Then it is really something inconceivably great.

Why should a being lie down there in the darkness crying to someone who does not exist?
Why should that be?
There is no one who hears when someone cries in the darkness. But why does that cry exist?”

Posted on

Paterson. Jim Jarmusch

Paterson

The film shows one week, beginning with Monday, in the life of Paterson, a bus driver from the city of Paterson, New Jersey. Every day follows much the same pattern: Paterson gets up early and goes to drive his bus, where he listens to the passengers talking and, during pauses, writes poetry in a notebook he is carrying with him. When he comes home after work he takes Marvin, his wife’s dog, out for a walk and makes a stop at his bar for a beer, where he observes the other patrons and the owner, Doc (Barry Shabaka Henley), interacting.

His wife Laura loves his poems and has urged him for a long time to publish them or at least make copies. He finally gives in and promises to go to the copy shop on the weekend. But when the weekend arrives and Paterson and Laura come home from an evening out, they find that Marvin has shredded his notebook, destroying all of his poetry.

The next day, a dejected Paterson goes out for a walk and sits down at his favorite site, the Great Falls of the Passaic River. There, a mysterious Japanese man (Masatoshi Nagase) takes a seat beside him and begins a conversation about poetry after Paterson notices that the man is reading a book by his favorite poet, William Carlos Williams, who himself wrote a book-length poem entitled “Paterson”. The man seems to know that Paterson himself is a poet even though he denies it and hands him a gift before leaving, an empty notebook.

The film ends with Paterson writing a new poem in his new notebook.

Posted on

Jardins Zen

Anticipats des de la lectura del llibre del te a l’adolescència, admirats en llibres i vistos a Kyoto el 2005.

[ esborrany a treballar ]

de https://ca.wikipedia.org/wiki/Budisme_Zen

El jardí zen, en japonès karesansui és un estil de jardí japonès sec, que consisteix en un camp de sorra poc profunda i que conté sorra, grava, roques i ocasionalment herba, bambús, molsa i altres elements naturals, utilitzats com a forma de meditació pels monjos zen japonesos. Són jardins escena, i per tant de dimensions limitades (com a màxim 10 x 30 metres). La sorra rasclejada representa el mar, al voltant de les roques es rascleja en anells, com si aquestes formessin ondulacions de l’aigua. A la resta del jardí, es rascleja en paral·lel a la plataforma.

Els jardins zen es desenvolupen principalment durant el període Muromachi (1336-1573), en què apareixen els dos ideals estètics bàsics d’aquest jardí:

  • Yugen: la simplicitat elegant.
  • Yohaku no bi: la bellesa del buit (així com en música es valoren els silencis). Té relació amb el taoisme, segons el qual, el buit és la part útil de les coses (un got no és el vidre, sinó el buit del seu interior).

En el període Azuchi-Momoyama (1574-1599) s’hi introdueixen algunes variacions:

  • Talla de roques: ara es permet introduir pedres tallades en els jardins secs (abans només pedres naturals).
  • O-karikomi: pràctica que consisteix a retallar arbres i plantes donant-los formes. Es retallen en tanques temes com El vaixell del tresor o L’illa Horai.

Al segle xx, arquitectes com Shigemori Mirei continuen fent jardins Karesansui en temples zen:

El jardí zen més famós es troba al temple de Ryōan-ji, que està situat al nord-oest de Kyoto. El jardí de roca es va afegir al temple a finals del segle xv, per tal de proveir d’un lloc als monjos per a la seva meditació. Es diu que aquest jardí té un efecte tranquil·litzador.

Interpretacions

Hi ha hagut moltes interpretacions per a explicar la distribució d’un jardí zen. Algunes d’aquestes interpretacions són:

  • La grava representa l’oceà i les roques representen les illes del Japó.
  • Les roques representen la tigressa amb els seus cadells, nedant cap a un drac.
  • Les roques formen part del kanji 心, que significa ‘cor‘, ‘esperit‘ o ‘ment‘.

Una explicació recent pels investigadors Gert van Tonder de la Universitat de Kyoto i Michael J. Lyons[3] del Laboratori d’Intel·ligència Robòtica i Comunicacions ATR diu [cal citació]que les roques de Ryōan-ji formen un missatge subliminar d’un arbre. Aquesta imatge no pot ser percebuda conscientment quan se les mira, però els investigadors opinen que el subconscient és capaç de percebre la subtil associació en les pedres i creuen que és el responsable de l’efecte tranquil·litzador d’aquest tipus de jardins.

El concepte del disseny del jardí zen s’ha anat adaptant a la creació d’un entorn més natural.

L’orientació del jardí per al relax ha d’encarar l’est; la sorra que representa la pau del mar és la que ha d’estar mirant cap a la sortida del sol.

Associació d’una creu al jardí Zuiho-in del temple Daitoku-ji a Kyoto, obra de 1938 de l’arquitecte Sighemori Mirei

Crítiques

Els comentaris crítics assumeixen una interpretació molt literal del jardí zen. El terme reflecteix el fet que aquest estil de jardí es va desenvolupar en els temples del Rinzai zen, alguns dels dissenyadors històricament més rellevants, com Muso Soseki i Soami, monjos o practicants del zen més l’estil dels jardins zen tradicionals es va desenvolupar durant un període de la història japonesa en què les pràctiques culturals associades amb el budisme zen (com la cal·ligrafia i la pintura de paisatges) tenien una influència creixent sobre l’art japonès en el seu conjunt. Aquesta àmplia influència sobre la cultura japonesa és la raó que aquest estil de jardineria, que va tenir efectivament el seu origen en temples zen, hagi arribat a trobar-se en cases, negocis i restaurants.

Encara que hi ha una gran varietat d’opinions sobre el valor d’aquests jardins per a la pràctica budista, és incorrecte negar que el seu desenvolupament està estretament associat als temples del Rinzai zen, particularment els grans complexos religiosos de Kyoto.

El concepte de “jardí zen” és considerat un mite per molts crítics, i entre ells per experts en jardineria i budisme japonesos. Opinen que és una creació occidental de finals del segle xx que no té fonament en la jardineria japonesa. El que sí que existeix és, per descomptat, l’estètica del “jardí zen” o “jardí sec”, que no és de cap manera exclusiva dels jardins adjacents als temples zen. Els jardins secs poden trobar-se al costat de cases, restaurants i posades. D’igual manera, al voltant dels temples zen es troben jardins de diferents estils, sense que els jardins secs siguin més que un d’aquests estils.

El terme jardí zen apareix en un llibre anomenat One Hundred Kyoto Gardens, publicat el 1935, escrit per Loraine Kuck en anglès. El primer ús en l’idioma japonès d’aquest terme no es registra fins a 1958. D’això, es pot deduir que alguns estudiosos japonesos de la postguerra es van limitar a adoptar una innovació occidental, acceptant el concepte de “jardí zen” perquè ja s’havia difós entre els estrangers.

El llibre de Wybe Kuiterts, Themes, Scenes & Taste in the History of Japanese Garden Art, publicat el 1988, proposa un important argument en contra de la correlació entre el zen i el jardí zen:

« Kuck barreja la seva interpretació històricament determinada (segle XX) del jardí zen amb la d’un jardí antic provinent d’un context cultural completament diferent. La seva interpretació resulta ai
xí invalidada … (el jardí medieval) va trobar el seu lloc en temples zen i en llars de guerrers perquè millorava el seu entorn cultural. És qüestionable que la seva apreciació respongui a una emoció religiosa, abans que a una apreciació per la forma. »

Kuiterts s’emmarca més adequadament el jardí zen en la perspectiva budista: “(d’acord amb Dogen) el millor jardí per a representar a la doctrina de Buda seria no-res. Com a mínim, no seria un jardí que amb un atractiu estètic distragués de la cerca veritable de la il·luminació“. Kuitert exposa més crítiques en traduir els comentaris d’un monjo, a l’era Muromachi, en Tō-ji: “La gent que practica zen no hauria de construir jardins. Al sutra diu que Bodhisattva Makatsu, que desitjava meditar, primer va abandonar la mundana vida de fer negocis i generar riqueses, així com abandonà la tasca de collir vegetals…”.

La creença que els monjos zen utilitzen els jardins per a meditar es veu desmentida pel fet que al Japó els monjos zen gairebé sempre mediten en interiors, de cara a una paret (soto zen) o al centre de l’estança (rinzai), mai mirant a exteriors. Les fotos de monjos japonesos meditant en jardins secs són esdeveniments preparats.

+ el llibre del t

Posted on

Saludant la naturalesa

En la travessa al Pirineu seguint el GR11 en un moment donat saludava la naturalesa, si sentia uns ocells deia un “hola” fluixet, un rierol que travessava, unes floretes roses minúscules enmig d’una tofa de molsa.

Posted on

El vel d’Irati

El 2014, caminant pel bosc d’Irati, com tantes altres vegades, la ment saltava d’observar els arbres i els colors de les fulles a somiar despert, imaginant futurs possibles, reproduïnt escenes. Segons com el “soroll” del segon impedia que m’arribés la “cançó” del primer. En un moment donat vaig com escapar del soroll mental i gairebé vaig tenir la sensació com si s’obrís un vel, com si apartés una cortina de plàstic semitransparent que m’ocultava el bosc els arbres o me’ls feia veure borrosos.

[una foto amb un plàstic]

 

Posted on

Caminades a les Gavarres, Solius

Als 13 o 14 anys, a Solius, i coincidint amb l’època que començava a especular amb preguntes sobre la llibertat, o la unitat i necessitat de tot el que s’esdevé, vaig començar a fer caminades des de casa. De fet no és que anés gaire lluny suposo, però no duia mapa ni em sabia els camins. Explorava una mica a l’atzar, darrera el Castell, cap als carcaixells, per Can Llaurador i Plana Basarda. Una vegada em vaig perdre en voler anar pel mig del bosc  i una vegada em vaig perdre en deixar el camí i mirar de fer drecera entre els brucs.

Va ser la primera vegada que vivia estar sol enmig de la natura. La terra resseca del sauló a l’estiu, els pins, alzines, brucs, romaní; l’olor d’humitat amb la molsa i els bolets a la tardor. Només el so edl vent o les cigales, els tudons. El cansament i el repòs, les vistes des dels punts elevats. Tot un món de vida que sembla indiferent a la meva petita existència.

 

Posted on

Camus. Le mythe de Sisyphe

Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux : c’est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d’être vécue, c’est répondre à la question fondamentale de la philosophie. Le reste, si le monde a trois dimensions, si l’esprit a neuf ou douze catégories, vient ensuite. Ce sont des jeux ; il faut d’abord répondre.

1942

 

Posted on

Perdre’m per un barri desconegut

P1080659

Perdre’m per un barri perifèric, anar a l’atzar almenys una estona, i estar atent a les possibles meravelles, curiositats o les vides que passen.

És un acte de fe en que l’interessant i meravellós pot estar a tot arreu i no només on diuen les guies oficials.

Posted on

Esglésies

P1110818

Cada cop que passo per una església m’agrada entrar-hi, estar uns instants en silenci i dir per dins un pare nostre.

No crec en un Déu que hagi creat el món com si fos un pessebre i l’hagi poblat de figuretes de fang, ni en un Déu rellotger que hagi posat en marxa les estrelles i previst l’evolució.  No crec que visquem més enllà de la mort, ni que siguem enviats al cel o a l’infern segons una comptabilitat moral. No crec en el pecat original i morbós pretendre que tothom pateixi amb un sentiment de culpa. Trobo poc sa menystenir la vida amb la falsa promesa d’una recompensa en el més enllà.

Però entenc les emocions i les preguntes que han dut a voler pensar com va començar el món i perquè les coses són com són. Entenc que es vuilgui que hi hagi algú amb prou poder com per preveure un ordre on tothom tingui un destí, i on els justos siguin recompensats i valorats i els que causen dolor, castigats. Entenc que puguem estar decebuts amb nosaltres mateixos i les nostres febleses, i que necessitem una guia per ser millors.

No comparteixo les respostes, però sí les emocions i les preguntes. No m’agrada la “lletra” però sí la música.

 

Posted on

El camí, la carretera

P1150402

El camí, la carretera, el viatge com a manera d’estar en el món, en moviment cap a una destinació coneguda o desconeguda. Es van succeïnt les escenes al nostre costat; els camps, els arbres van passant, el cel va canviant de tonalitat, núvols vénen i se’n van.

El camí ens fa copsar la vida en termes de procés, de canvi de perspectiva,d e descoberta, de transitorietat.

És el que diu el poema de Kavafis.

(les carretres dels USA, els viatges de tardor amb l’Eos)

Posted on

El bosc

Caminar per un bosc, en general per la natura, observar els arbres, els arbusts, les flors, la molsa als rierols, ens mostra la vida, individus que neixen individus que moren. En un bosc l’experiència és particularment evident, amb les fulles a dalt i les arrels a baix. En el cas de les fagedes, que de petit vaig conèixer, el fullatge és tan espès que no hi ha gaire sotabosc i la perspectiva és més ampla.

Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].

Cap el 1980 al Japó va començar el moviment del Shinrin-yoku, prendre “un bany de bosc”.

Des del 2008 que cada tardor surto a veure els colors. [completar amb un enllaç al museu de ciència de les diferents comunitats vegetals de bosc, i als boscos que he conegut: mediterrani, pi negre avets alta muntanya, fagedes, els bedolls a europa de l’est, les boscos de finlàndia, la selva de l’amazones, el parc de Chile, els sequoies a Califòrnia.]

Posted on

Montserrat

P1080518

Hi vaig anar de petit amb els pares, “la nostra casa de Montserrat”. Suposo que hi vaig anar d’excursió amb l’escola, més endavant amb el centre excursionista de Castellar i amb la Nathalie. Però ho retrobo sobretot el 2009 en fer-hi una estada a les cel·les. Faig les excursions principals recorrent tot el massís. Hi torno amb els pares, la Teresa i la Maria, la Laia. El 2013 faré la volta montserratina de’n Francesc. Hi torno el 2017.

Només sortir del cremallera sembla que hagi viatjat a una terra molt llunyana. Instal·lar-me a la cel·la, amb poques possessions. Començar el dia assistint a Laudes. Ascendir entre les roques, trobar els boixos i les alzines. Tornar al migdia o a la tarda. Assistir a vespres, sabent que els pares ho estaven veient a casa per internet.

Les grans perspectives, les roques verticals, els llocs inaccessibles, el silenci, la bellesa del paisatge, ens fan resituar la nostra posició en el món, una posició més petita, més feble i plena d’admiració pel voltant.

 

Posted on

Formar part d’una ona

Lynn Margulis va dir que la vida no és tant un nom com un verb, “It is a material process, surfing over matter like a strange slow wave. It is a controlled artistic chaos, a set of chemical reactions so staggeringly complex that more than 4 billion years ago it began a sojourn that now, in human form, composes love letters and uses silicon computers to calculate the temperature of matter at the birth of the universe.”

Richard Dawkins, a “The selfish gene” ha suggerit que som portadors de gens, en el sentit que l’evolució s’explica millor en termes de supervivència de gens que no pas d’individus de l’espècie. I el mateix podria dir-se de les idees, els mems.

Així que, temporalment, som una agrupació d’àtoms, de molècules orgàniques, de gens, de processos biològics i mentals que conformen un individu que viu una història. Aquest individu transmet uns gens, propaga certs mems, té certs efectes sobre el medi i altres individus, i desapareix.

Marc Aureli (1 i 2) deia a les Reflexions” Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?”

M’agrada la metàfora que aquests processos complexos de vida, experiències conscients, idees, és com una cançó que interpreta un cor amb membres canviants. Imagino un cor de veus cantant als porxos d’una plaça, s’hi va afegint gent, que aprenen la cançó dels que tenen al costat, potser segueixen una veu o una altra, i s’hi queden cantant. Potser faran algun canvi. Alguns dels que hi eren se’n van, però la cançó segueix sonant. Altres arribaran que s’afegiran a  alguna de les veus.

Jo existeixo com a individu gràcies a que hi ha aquesta ona organitzada, o millor dit, un conjunt d’ones superposades, com funcions de Fourier complexes, i ahora, contribueixo a mantenir l’ondulació. Els diferents nivells de vibració poden ser subtils i no fer-se aparents, deixant lloc pel misteri amb una base real. La idea de nivells de complexitat superposats que exposo al treball “layered ontology” va en aquest sentit. L’evolució i canvis possibles en l’ona podrien incorporar dialèctiques de Hegel. Aquestes vibracions sembla que no són a tot l’univers, potser només sonen en un racó de l’univers. I si n’hi ha d’altres, de moment no se superposen.

Hi ha un meravellament quan m’adono que en mi existeix ara, la matèria de l’univers, les solucions de la vida propagades d’un ésser viu al seu successor, les solucions de la vida en comunitat organitzada en idees que acumula la història, el meu cos i el meu relat reconstruint-se, reescrivint-se, la meva persona formant part de la comunitat, en treball i en idees. Jo la mantinc, de la mateixa manera que la gent que aixeca els braços en un camp de fútbol. Vibren en mi totes aquestes ones. O bé sóc la fusta que transmet una flama. Tot l’univers en mi, jo sóc un moment de l’autoconsciència de l’univers. La vida és una mica com una música que canta un cor en una plaça, i m’hi afegeixo, n’escolto algun fragment i el canto, igual o una mica modificat, i mantinc la música, fins que vénen uns altres i la continuen a la seva manera. Després desapareixeré i, com la pluja que ha caigut, no quedarà altre rastre de mi que una taca d’humitat les primeres setmanes i després les plantes que segueixen vivint gràcies a l’aigua rebuda. Aquesta experiència de pertinença correspondria al mysterium fascinans.

 

(Del quadern de viatge del gran tour el 2017): Som una mica també com una cèl·lula de l’orgaisme, que existeix gràcies a les altres, i durant un temps és l cos duent a terme alguna funció. Algunes cèl·lules són importants, d’altres fan pinya, i algunes poden ser tòxiques. Després desapareixen.

Seguint amb la idea que hi ha diferents melodiues disponibles, i que ens podem adherir a unes o altres o, fins i tot, aportar-ne de noves, em ve al cap el fenòmen de la llum i els nivells d’energia dels àtoms. Cada àtom o mol·lècula, rep fotons, però només absorbeix els que corresponen als seus nivells d’energia,  i després deixa anar fotons que corresponen als salts que hi ha entre els seus nivells quàntics, cadascun té el seu propi espectre. Així mateix, a nosaltres ens arriben tota mena d’inputs, memes, informacions, experiències. I segons la nostra constitució, en retornem uns o altres. Podem reenviar queixa, frustració, enveja, amplificar l’odi i la porqueria, com en algunes tertúlies. O podem ser transparents a la brutícia i, com en JM Clavero, reenviar bon humor, compassió, curiositat.

 

 

Posted on

Haver estat com una pluja (Maria)

La Maria comentava aquest post de juliol de 2007 dient que l’empremta que podem deixar en morir podria ser com la pluja, que amara la terra i en deixa un rastre subtil.

La idea em va agradar molt perquè evita voler trobar sentit a la vida buscant ser quelcom permanent, com els obeliscs i mausoleus de reis. En tot cas, el sentit el trobaria en formar part del tot, haver estat durant un temps una entitat diferenciada de matèria, energia, consciència, com una veu que participa en un cor. I la nostra aportació podria ser com la d’una pluja, que fa que segueixi creixent la vida.

Com un casteller que forma part de la pinya, una pluja no és única, ni imprescindible, fins i tot podríem dir que és redundant. Però és necessària; no és inútil o absurda. Voler ser com una pluja ens fa estar en pau amb el fet que no som únics, no tenim un paper especial, i que la nostra vida és efímera.

Murakami, Abandoning a Cat. Individus redundants però únics, com gotes de pluja. , octubre 2019

Du Fu, la bona pluja

 

Posted on

La vida finita i efímera

El que he viscut

La nostra vida, és curta, com la de les efímeres, que viuran un sol dia volant al llarg del riu Tisza. El que Nabokov anomenava “un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra” i Saul Bellow “un interval de llum que s’ha fet esperar milennis“.

Podem lamentar-nos que acabem morint i que la vida sigui finita i breu. Però si contemplem el que hem viscut, o tot el que ens queda per viure, ens adonarem que, si no hi ha cap accident que ens l’escurci, tenim un lapse de temps prou generós, suficient per viure diverses vides.

És com el que es queixa de no haver tingut prou temps per respondre les preguntes d’un examen. Normalment es pot fer un examen raonablement bé, si has estudiat. De la mateixa manera es pot viure raonablement bé.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. A alguns la vida fins i tot se’ls pot fer llarga, o insuportable. D’altres no en tindrien mai prou, sempre insatisfets. Tant de bo tinguem pau d’esperit, l’ataràxia d’Epicur, i abandonem aquest món satisfets.

[veure cites d’Epictet i Marc aureli]

Agost 2021: la trampa de la productivitat , volem fer moltes coses i ser eficients perquè ens angoixa la nostra vida finita de 4000 setmanes. Però al final el resultat és que vivim angoixats aquestes 4000 setmanes. És com si en un bon restaurant, en lloc d’assaborir 4 plats amb calma, ben asseguts, miréssim d’engolir tot el que podem a peu dret barallant-nos en la cua del buffet lliure.

2024. Píndar, el somni d’una ombra

Posted on

Cant Espiritual. Maragall

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué “Atura’t”
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe’ls eterns dins del meu cor!…

O és que aquest “fe’ etern” és ja la mort?
Mes llavores la vida què seria?
Fóra ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi …
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyo’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
sia’m la mort una major naixença!

 

Posted on

Disgust (El que no m’agrada)

Psicologia Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva   Un museu de les emocions

Introducció   Origen i dominis     Debat, desviacions (fòbies, manies, moda)  El que no m’agrada a mi   Altres    Arts

[en la classificació de l’arbre de Parrot s’incloïa dins la ira:

Disgust ( Disgust ): Revulsion·Contempt·Loathing .

Hi ha una gradació des de l’atracció, la indiferència, la molèstia, fàstic, el disgust, el que repugna, revulsiu, vomitiu, que pot derivar a la fúria, la fugida o la tristesa] [Abans d’estudiar les emocions vaig començar a anotar tot allò que em desagradava i molestava].

Una de les sis emocions bàsiques identificades per Darwin, Ekman o Plutchik, que l’oposa a confiança. (Classificació )

Origen i dominis

(WK) Hauria evolucionat per reaccionar a amenaces d’infecció. Així, a la majoria de cultures es reacciona amb disgust a

  • excrecions corporals: femtes, orina, vòmit, fluids sexuals, saliva, mocs
  • aliments en mal estat
  • brutícia i mala higiene
  • animals com rates, mosques, paparres, serps, paneroles, cucs, aranyes, coloms
  • cossos infectats o cadàvers

A més del disgust a patògens, hi hauria el disgust sexual, per evitar parelles que serien “costoses” (i és de remarcar que les dones tenen més disgust sexual ja que normalment carreguen més amb les conseqüències de la unió), i el disgust moral, davant comportament que són perjudicials per a la comunitat.

La insula (àrea de Brockman 13, cervell Estudi a partir de lesions i mapes per histologia  ) intervé en al reacció al disgust, tant davant l’exposició a un objecte com a l’expressió de fàstic d’altres. Els afectats per la malaltia no reaccionen a les expressions de disgust dels altres, mentre que els afectats per depressió o trastorn obsessiu compulsiu ho són més. Els experiments amb MRI mostren com els prejudicis racials o estètics generen reaccions de disgust a persones d’una altra raça o obeses.

[Debat, desviacions]

La reacció de disgust davant d’aliment, parella, o membre de la comunitat perjudicial, es pot desviar a fòbies no justificades o imposicions culturals artificials.

Fòbies

  • Aracnofòbia (5%), Ophidofòbia (serps, 3%),  Cynofòbia (gossos, 6%).
  • Acrofòbia (por a les alçades, 5%), aerofòbia (por a volar, 4%), claustrofòbia (6%), Trypanofòbia (injeccions, 25%), mysofòbia (brutícia i gèrmens, 3%)
  • Fòbia social (por a ser jutjat pels altres, 10%), agorafòbia (por a espais grans o multituds, 2%)

Manies, Gust i moda

Les manies personals i els costums socials

  • Menjar: Gustos o personals (els nens no volen menjar verdura, fruita o peix perquè té espines), guies socials sobre el que és saludable o no ( dietes a La necessitat de ser atractiu), modes gastronòmiques i evolució de gustos (de la cassola al quinoa bowl).
  • Tipus de cos: Al llarg de la història varia l’ideal de bellesa. En temps d’escassedat de menjar es valorava una persona ben alimentada. En temps d’abundància i sedentarisme, es valora un cos  més prim, a vegades fins a l’absurd (La necessitat de ser atractiu.)
  • Vestir, moda.
  • Races. En certs contexts podem percebre amb disgust altres races perquè les associem a comportaments delictius.

El que no m’agrada a mi

L’ocupació incivilitzada de l’espai comú

  • Els cantants que vénen a cantar a les terrasses, espatllant el silenci, sobretot les tunas i el flamenc dolent.
  • La contaminació sonora i visual. Els graffiti, la mania de voler deixar la pròpia empremta ocupant l’espai que és de tots. El mateix amb el soroll. Els que posen la música fort i obliguen a escoltar-la als altres, la festa rave que organitza l’ajuntament. Els bongos de la punyeta. Com deia Dickens en una entrada al diari de 10/02/1866 queixant-se que havien suprimit el servei de correus el diumenge: “I beg to say that I most decidedly and strongly object to the infliction of any such inconvenience upon myself.”
  • Les burilles a terra, la brutícia al matí al passeig al costat de la platja llaunes i envasos d’entrepans i pizza.
  • els skaters apropiant-se de la plaça dels àngels
  • Que m’aturin pel carrer per propaganda de l’AECC, Oxfam, metges sense fronteres per explicar-me una història i demanar-me diners
  • A la muntanya, els papers de water arreu que deixa la gent quan fa un pipí.

Cultura i xarxes

  • El Faust de Goethe, Atlas Shrugged d’Ayn Rand
  • Les películes que manipulen sentimentalment com “Cosas que nunca te dije” d’Isabel Coixet
  • La televisió i la ràdio en general
  • la banalitat de l’adjectiu “mediterrani” en receptes, anuncis de cervesa, roba,  música tova. El mateix per “sostenible” i “solidari”, “transgressor” (que normalment anuncia una obra avorrida de collons).
  • Que quan cerco informació a internet sobre un poble, un restaurant o un hotel, en lloc de sortir el web del lloc, aparegui el tripadvisor dels collons.

Incomoditats

  • Els parkings amb places i corredors estrets
  • Facturar i els controls de seguretat als aeroports, la gent que ocupa més espai del que els pertoca al portaequipatges
  • Haver d’esperar que m’atenguin a un restaurant.

Ball

  • Una jam on punxen temes ràpids, sosos i no hi ha ningú que balli balboa
  • Que em tregui a ballar algú que no sap ballar ràpid i soni un tema ràpid.

Manies

  • Que em pressionin. Que a les portes dels restaurants hi hagi algú dient d’entrar en lloc de poder mirar la carta en pau tot sol.
  • Les multituds i el soroll
  • L’arròs amb llet

Altres

Kamo no chomei

Unpleasant things – a great many things cluttering up the area where someone is sitting. A lot of brushes lying on an ink stone. A crowd of Buddhist images in a private worship hall. A large collection of stones and plants in a garden. Too many children and grandchildren in a house. Too much talk when meeting others. A long list of one’s virtuous acts in a supplicatory prayer. Things that are not unpleasant in large amounts are books on a book cart, and rubbish on a rubbish heap.

Arts

Literatura
[incloc aquí el “Tropic of Cancer” de Henry Miller, que no té res d’eròtic, mostra uns personatges infeliços i amargats que volen viure per damunt les seves possibilitats i que menyspreen tothom]. Bret Easton Ellis, American Psycho. William Golding, Lord of the Flies. Cormac McCarthy, The Road.
John Waters 101 things i hate

Cinema
Requiem for a Dream (2000). A Clockwork Orange (1971). Se7en (1995).

Posted on

Rars i breus. Scheler

SCHELER, MAX,

Quina coincidència afortunada, quan en aquest món el qui té bona voluntat obté algun èxit i més encara si assoleix el que anomenem “grandesa històrica”, és a dir,  efectivitat i vigència en la història! Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

Welch seltener Glücksfall, wenn in dieser Welt der sittlich Gutwillige und Gutgesinnte auch Erfolg hat – das erreicht, was wir »historische Größe« nennen, d. h. erhebliche Wirkmacht auf die Geschichte. Kurz und selten sind die Blüteperioden der Kultur in der menschlichen Geschichte. Kurz und selten das Schöne in seiner Zartheit und Verletzlichkeit.

Short-lived and rare are the flowering periods of culture in human history. Short-lived and rare is beauty in its tenderness and vulnerability.

Die Stellung des Menschen Im Kosmos