Posted on

L’ascensor imaginari

A Caixabank a la torre I crec que hi havia una planta a la qual nom´s es podia accedir amb una clau. Es deia que estava buida per raons de seguretat en cas d’incendi i que hi havia un gimnàs per a executius. Imagino un ascensor que ens du a subterranis i pisos secrets, o sales de palau. paisatges de dimensions diferents. Un ascensor que a cada pis troba una estació diferent: l’hivern a la planta baixa o semisòtano, amb una sortida a un pati nevat, la tardor al primer pis, amb unes escales que baixen al mateix pati on hi ha un faig amb les fulles grogues; la primavera al segon pis amb un balcó sobre el mateix pati, ara tot florit. L’estiu a la terrassa, amb una pèrgola i una petita piscina.

[a dance dance dance de Haruki Murakami l’hotel Dolphin té un pis fantasma: A receptionist approaches him after he inquires about the previous incarnation of the Dolphin, telling him that she has had a supernatural experience and is curious about what the hotel used to be like. In great detail, she tells him that she got in the staff elevator but that it stopped at a non-existent floor, where she was temporarily trapped in a cold, dark, damp-smelling hallway. Something that “wasn’t human” moved towards her but she managed to escape.

When he tries to reach the mysterious hidden floor, the narrator fails, but later, when he is not paying attention, the elevator dumps him there. In the darkness, he runs into the Sheep Man, a tiny, wool-clad supernatural being from A Wild Sheep Chase. He claims to have been waiting here for the narrator but won’t say why. He says that his job is to connect things and tells the narrator “Yougottadance.” (In the English translation, the Sheep Man’s words run together without spacing and only minimal punctuation.) The two converse but the Sheep Man’s answers are extremely cryptic and the narrator learns little except that this other world is not the land of the dead.

(ascensor al American Writer’s Museum)

Treballava en un edifici que de fora semblava tenir unes 25 plantes. A l’ascensor però només hi havia marcat 16 plantes superiors i tres subterrànies. Una clau semblava obrir un altre departament. Un dia estava sol i en lloc de prèmer el 7 vaig fer 1-7. L’ascensor es va obrir a una planta on no havia estat mai:

A1. Un vestidor i després una sala de màquines de gimnàs on suaven homes i dones, una sala de spinning, una sauna. Boxa. circuit de bici velocitat, pista atletisme indoor.

A2. Al terrat, vestíbul 4 portes: Hivern un jardí nevat, bedolls, un petit estany glaçat. Tardor, una fageda amb un coixí de fulles a terra. Primavera: un prat ple de roselles. Estiu, el blat segat, les cigales rascant l’aire. Cada cop que surto del vestíbul tot el terrat pertany a una estació. Quan entro tanco la porta i torno a obrir una altra, el terrat sencer ha canviat.

A3. Una biblioteca immensa. A l’entrada un taulell amb una bibliotecària que no em fa cas. Consulto les fitxes que són en calaixos de fusta com abans. Busco arquitectura antiga. Tenen els 10 llibres de Vitrubi. Del taulell amb els fitxers en surten 8 corredors, radialment que segueixen aproximadament la classificació de Dewey però llengua i literatura van juntes, així com religió i filosofia. Al llarg d’aquests corredors n’hi ha d’altres en cercle concèntrics cada cop més grans. Està organitzat cronològicament. Als primers metres hi ha tots els incunables que es conserven de cada matèria, anteriors a 1501. Hi ha originals o reproduccions d’originals, amb la transcripció i traducció. A mesura que m’endiso el sostre, que a l’entrada era l’habitual d’una de les plantes de l’edifici, va pujant en alçada i entra llum natural a través d’uns grans finestrals. Arribo a les primeres edicions impreses, les editio princeps. Hi ha els 12.000 volums catalogats per Gessner el 1545 més altres que s’han anat trobant després. Cada 5 metres hi ha una taula amb cadires per seure i consultar, amb paper per prendre notes. Hi ha carpetes per desar les notes preses. Cada 100 metres hi ha una petita sala amb butaques i una campaneta que permet demanar un te i sanvitxos de pa anglès. No sé quànta estona fa que hi sóc i segurament hauria de tornar al lloc de treball. I segurament he caminat diversos quilòmetres, cosa que sembla impossible en un edifici que segurament fa 50m de façana. Han passat diverses hores. Un bibliotecari em pregunta si he acabat la meva recerca i li responc que no. M’ofereix acompanyar-me a l’entrada o bé de quedar-me a la biblioteca. Als investigadors novells se’ls permet quedar-shi una primera nit. Se’ls proveeix sopar i un pijama, necesser i un llit. L’endemà hauran de redactar una descripció del seu objecte d’interès que serà examinada per decidir si es prorròga la seva estada a la biblioteca.

A4. Un Aquari que ocupa tota la planta.  Peixos tropicals de colors. Un tauró. Meduses amb els filaments.

A5. cubicles kafkians, separats per mampares, formant un laberint, amb les taules plenes de papers i dossiers. He de trobar el B123, deixar un sobre i endur-me’n un altre, però no ho aconsegueixo.

A6. Robots asseguts davant de pantalles supervisant el que fan els humans a l’edifici, i enviant-los correus i missatges indicant-los què han de fer.

A7. Sòtano garatge ple de cotxes, amb un taller, com un museu de transports. Hi ha un Pegaso Z-102, un Bentley, un Ford Mustang, un cadillac enorme, un Mercedes alemany de la WWII, una Volkswagen Califòrnia.

A8. Pantalles de vigilància per satèl·lit a tot el món, espiar qualsevol lloc, les comunicacions i xarxes socials de qualsevol persona. Un empleat em pregunta si vull observar algú en concret, seguir-lo per on camina, o bé si vull mirar algun lloc.

A9. Cafeteria restaurant amb parades de tot el món. Un diner americà, Tailàndia, English Breakfast, l’hummus d’Orient, les safates del Japó.

A10. Spa. Piscina de bombolles de 50metres, Hammam de marbre amb sales diverses, aigua freda, sauna. Hammam de Tunísia. Piscina de l’hotel Gellert a Budapest.

A11. Quiròfan on fan implants robòtics i implanten memòria al cervell. Em diuen que tenen programat canviar els genolls, l’articulació del fèmur per tal que pugui per espegats. I de la mateixa manera que una higiene bucal indica l’estat de les dents, amb un ràpid escaneig m’avisen que l’estat del cervell és deplorable i que hauria de substituir àrees de memòria i actualitzar el processador.

A12. Auditori concerts. Arribo just quan s’apaguen els llums i em fan seure a la darrera butaca que quedava lliure. La nit transfigurada de Schönberg.

A13. Galeria d’art. [a Caixabank a l’entrada s’exposaven peces de la col·lecció]. Hi trobo les meves obres preferides, del MNAC, la Gemälde Galerie Alte Meister de Dresde, Sempé.

A15. Petit teatre, sala per a 10 espectadors. Comença l’obra, escena de Homeland on Carrie Mathison interroga l’ex soldat sospitós d’un atemptat i hi empatitza fins que el fa confessar.

A16. Arxiu amb capses que contenen memòries i objectes de tots els meus avantpassats.

A17. De seguida algú amb bata blanca em pregunta el nom i em fa passar a una sala que diu “Examen físic”. Em fan despullar i m’ajeuen a una plataforma que entra en un cilindre semblant als de fer TACs. El recorreré quatre vegades. Quan surtoi mentre em vesteixo veig en unes pantalles un model de la meva pell, en un altres, l’esquelet i els músculs, en un altre el cor i els vasos sanguinis, tot el sistema circulatori, els pulmons, òrgans interns. M’extreuen sang i orina i els introdueixen en un aparell. En un pantalla comença a aparèixer l’anàlisi genètica i totes les predisposicions de malalties, possibles tendències de caràcter. Acabat l’examen físic em serveixen un esmorzar i passo a una altra sala. Hi ha quatre persones, tenen damunt la taula un munt de dossiers i cadascun té una tauleta a la mà. Em posen un cas que recollirà la meva activitat neuronal. Passo una bateria clàssica de tests d’intel·ligència, numèric i verbal. Comencen a preguntar-me coses sobre la meva vida. A vegades projecten fotografies en una pantalla. Els pares a Vilafranca 40., la facultat de Física l’any 1977, la Teresa amb 3 mesos, la Maria quan volia caminar. En general primer em pregunten, després em mostren una imatge o m’aporten una dada que no recordava, i tornen a preguntar. Acabada aquesta sèrie, passo a un despatx on un psicòleg (suposo), em pregunta si estic satisfet de la meva vida, què hauria volgut fer, què lamento, quins son els meus desigs sexuals. Després, i sempre amb el casc que registra la meva activitat neuronal, em presenten escenes, un paisatge, un fet violent o anguniós, una escena eròtica, un joc, i recullen les meves reaccions. Per acabar, em posen unes ulleres de realitat virtual i em fan prendre part en determinades interaccions socials, un xoc amb un altre cotxe, aplaudiments a un escenari. Un cop completat em diuen que ja tenen un model complet de qui sóc jo. Poden predir exactament com reaccionarà el meu cos a l’exercici, quan començarà a estar cansat, fins quan aguantarà, quan començaré a tenir gana; saben com reaccionaré a cada situació, si aguantaré o fugiré, saben què puc calcular i raonar.

A18. Em trobo una andana de metro, i comencen les aventures corresponents.

A19. Baixo a una planta que està 30 pisos sota terra. Jo estic fràgil i feble. Em reben tres persones molt amablement i em diuen que aquí passaré la darrera setmana de vida. Passem per uns corredors amb tot de nínxols i m’expliquen que jo estaré un temps en un d’ells fins que es recicli. Hi haurà un sorteig i alguns cassos seran congelats pel futur

2024

La botonera de l’ascensor té marcats només els pisos habituals. Un dia m’adono que si premo molt seguit els botons 2 i 17, em dirigeix al pis de l’aquari. Abans d’obrir-se la porta a la pantalla hi apareix, per un moment, un signe que no és cap dels números dels pisos. Penso que potser trobaré la manera de marcar els pisos que vulgui. (A no ser que vagin canviant els codis).

A20. Em trobo un pis espaiós decorat com als anys ’60, formes simples i esveltes, taules ovalades. Tocadiscos i una col·lecció de vinils. Ràdio, televisió de tub. Una gran biblioteca, una finestra que dóna una avinguda Diagonal desconeguda, amb menys edificis i que sembla estar en obres. En un sobre una nota em diu que viuré un any en aquest apartament. M’arribarà menjar per una plataforma massa petita per que jo hi càpiga. Allà també podré desfer-me de les deixalles. A la cuina hi ha una calendari. Provo de sortir per l’ascensor però no respon. El mòbil no té senyal. Les finestres no es poden obrir però noto que l’aire es renova. Hi ha un full amb la programació de la televisió. Tom i Jerry, Pink Panther, The Twilight Zone.

A21. A mig matí premo el número 5 a l’ascensor, quan s’obre la porta hi trobo la planta 5 però no hi ha ningú i és de nit. Tot està ple de pols. Hi ha alguns ordinadors desendollats. A les taules hi ha algun got amb cafè mig evaporat. Sembla com si tothom hagués abandonat el lloc de treball a correcuita i no haguessin tornat.

A22. Escape Pod. En sortir de l’ascensor passo a un compartiment estret. En tancar-se la porta de l’ascensor s’obren unes portes correderes que hi ha davant i entro en una nau. Una veu em diu per un altaveu que m’assegui a una butaca i que em cordi el cinturó, que en 30 segons, la nau sortirà. En una pantalla veig el compte enrere. M’assec, em cordo el cinturó que després s’estreny automàticament. Davant tinc una pantalla més petita que diu “Jordi Cots. missió 24UI3LÇ”. La nau tremola i en arribar al 0 surt disparada amunt.

A23. Torno a la meva planta després de sortir fora i en lloc dels ordinadrs portàtils i pantalles planes torno a trobar els terminals 3270 dels ’80. No hi ha correu electrònic sinó comunicats escrits a màquina que s’envien per sobre de color manila.

A24. Un pis diàfan, a un extrem hi ha una taula amb un aparell d’enregistrar àudio, uns auriculas, un telescopi i una màquina de retratar amb un teleobjectiu. El telescopi està orientat a un pis a l’altra banda de la Diagonal. Com al film “Das Leben der anderen”,  jo he d’observar qui arriba i anotar-ho a una llibreta. Hi ha unes fitxes amb les fotos i noms dels habituals. En cas que arribi algú nou, l’he de retratar. Amb els auriculars he d’escoltar què es diuen. Cada hora de fer un resum de l’activitat observada.  Un home gran rep la visita d’una dona. Prepara un te amb pastes. Posen una música tranquil·la i ballen.

A25. Trobo un vestidor i una dona en maillot de ballet em diu que espabili a canviar-me, que arribo tard. Veig una taquilla amb el meu nom i a dins hi ha una samarreta i pantalons curts negres, i unes sabatilles de ballet. Em canvio i passo a una gran sala. El terra és de parquet, tenim una barra al llarg d’una paret amb miralls i a l’altra banda hi ha finestrals que donen a la Diagonal. La professora ens diu que comencem amb els pliés i una pianista comença a tocar.

A26. Em reben un grup d’homes i dones i em donen la benvinguda al debat. Passem a una biblioteca amb les parets plenes de volums. Hi ha dos sofàs on hi ha asseguts 3 homes i 3 dones d’edats diverses. Al centre, una butaca on un  home més gran amb corbata de llacet que sembla dirigir la trobada. Em presenta els altres professors i em diu que ja dec conèixer la posició de K segons la qual el lliure albir no existeix, és una il·lusió i em convida a presentar el meu punt de vista.

A27 Somiant despert 8/9, Després passava a l’ascensor, plantes de feina, plantes de control de naus espacials, hospitals, plantes de tots els grans magatzems, CorteInglés, Lafayette, com si em pogués traslladar a qualsevol pis del món accessible per ascensor. Roba per a home, joguines, papereria, botiga de gurmets, els papers de Raima.

A28. Una vegada vaig ballar amb l’Elisabet a l’ascensor que pujava al Blues a les alçades, l’àtic d’en Paco Salazar. Imagino un ascensor que és un apartament sencer, amb sofà llit, i cuina, que puja amunt i avall al llarg d’un gran edifici. És possible aturar-se a una planta on trobaré un espai que es comunica amb altres ascensors. Així, hi pot haver una sala de ball, una piscina, un supermercat. En una versió, sóc jo qui controla com es mou. En una altra, el que és el meu apartament es mou a l’atzar o controlat per algú altre. De les finestres que donen a l’exterior veig el paisatge urbà desplaçant-se a més o menys alçada. Potser quan s’atura a un pis, si surto i tanco la porta, després ja no podré tornar a casa meva. Potser aleshores m’he d’acostumar a anar canviant de pis, per exemple esperant si s’obre una altra porta d’un pis que arriba, porta corredera que només estarà oberta uns segons. El nou pis pot estar buit, o ocupat per altres persones.

Posted on

Dürer, Albrecht

ESBORRANY

Obres

[completar amb l’exposició de Manchester 2023]

Albrecht Dürer (Nuremberg, 21 de maig de 1471-íd., 6 d’abril de 1528) és l’artista més famós del Renaixement alemany, que va anar a Itàlia per estudiar art fascinat per les idees clàssiques, portant els estils i idees renaixentistes italianes a Alemanya,[1] i conegut en tot el món per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art, obres que van exercir una profunda influència en els artistes del segle xvi del seu propi país i dels Països Baixos.[2]

Posted on

Poussin, Nicolas. 1594-1665

esborrany

Obres

Nicolas Poussin (Les Andelys, Normandia 1594 – Roma 1665) fou un pintor francès. El 1624 arribà a Roma on estudia l’estatuària romana i s’influencia notablement dels pintors Rafael i Ticià. El seu art es troba dins una estètica esteticista i classicista per això fa servir molts temes mitològics i històrics que sovint tenen un element paisatgístic important. Va passar la major part de la seva vida pintant a Roma, excepte durant un curt període en el que el cardenal Richelieu li va ordenar tornar a França com a pintor del rei.

Posted on

A Dance to the Music of Time. Poussin. 1640

London. Wallace Collection.

Un encàrrec de Giulio Rospigliosi (després el Papa Climent IX). Les quatre figures es poden interpretar com les quatre estacions, Tardor (d’esquena), Hivern, Primavera i Estiu. O també, interpretades com diferents fortunes, la pobresa, el treball, la riquesa i el plaer o luxe.

Va donar nom a la novel·la d’Anthony Powell.

[Podria simbolitzar que ens cal ballar com podem amb la música que toca el temps, és a dir, la circumstància que ens ha tocat viure a cada moment.  La joventut, l’edat adulta, la primera vellesa … ]

Posted on

El temps meteorològic

La terra  Meteorologia  el cicle hidrològic

[Els grecs contraposaven la immutabilitat dels moviments dels astres al firmament amb l’impredictible dels fenòmens del món meteorològics, la pluja, la neu, el vent, tot el que passava a l’esfera sublunar] Aquesta mutabilitat suggeria les forces divines, Zeus déu del llamp i el tro, Èol que governava els vents

El cel pot estar clar o cobert núvols, en calma o sotmès als vents, serè o amb pluja o neu. La pluja pot ser suau o una tempesta acompanyada de llamps i trons. Després surt l’arc de sant Martí. Quan la temperatura és baixa la precipitació pot ser en forma de neu. Els flocs de neu són cristalls amb diferents formes. En certes condicions es formen esferes de calamarsa (<5mm) o pedra (>5mm).

La pluja

Posted on

Writing Myself in History. Adam Lowe

At the end of the world, when the last great library is a forgotten ruin, an historic pile of architecture with foundations millennia old, I will dig through the rubble. I will find its summit, the monument of some dead queen rising from the colls of a rose and thrusting into the clouds an open book in her right palm, as faded as the idealism that built her. Inside, layers of books compress into fossils and the fossils of fossils, whilst the ghosts of fanatical librarians skulk around the book cases and data banks, behind full-moon glass visors, turned out in matching armour of black linen. There, buried beneath the carcasses of waste-lit, pre-apocalypse. I will find the last copy of my soul, bound in crumbling leather with pages that flutter like dust butterflies to the floor beneath my feet. It will contain my whole life. But I’ll bring new pages. jam them into the seams, offer my own prologue and epilogue, scrawl in handwritten footnotes. context, lies, if I must. In the end, I will close it, place it neatly atop the mess. And I will scream.

[la data és estimada, l’autor és nascut el 1985. Vist a l’exposició Belonging al Manchester Museum. Quan considero el problema del lliure albir des d’una perspectiva d’antropologia determinista resulta que per un observador extern, la nostra xarxa neuronal, les nostres experiències es van configurant a cada pas al llarg del temps de manera determinista, com el llibre del poema. I no obstant, a cada instant, en una situació donada, tenim una experiència de llibertat ja que a l’hora de fer uns llista dels factors que hi tenen a veure, hi sortirà el nostre caràcter, les memòries afectives, el nostre marc moral, les nostres expectatives, en definitiva, el que entenem com a jo.]

Posted on

Índex alfabètic

0000

Àfrica

Aigua dolça als llacs i rius

Algues

Amèrica

Amfibis

Angiospermes

Animals, tipus fonamentals

Aranyes

Arbre de la vida

Arqueologia, Expedicions arqueològiques i jaciments.

Àsia

Atmosfera, ciències, estructura

Auden

Aus

Autoreplicació cel·lular

Bacteris

Biomes

Cartografia

Catalunya: geografia, mapa vegetació, Evolució geològica,  Paisatges

Cèl·lula, Parts i funcions, Autoreplicació

Ciències, de la vida

Civilitzacions, 5 “cases” o territoris

Clades

Clima, Evolució del

Conducta animals

Corinne, base de dades d’espècies d’espais naturals

Creixement (espècies)

Cronologies Història

Crustacea

Darwin, sobre l’origen de les espècies

Demografia

Dinosaures, descobriment. Hipòtesi extinció

DNA. Descobriment de l’estructura, que compartim amb altres espècies.

Ecoregions

El mar

Embrions

Eratòstenes, forma i mida de la terra

Escalfament Global

Espai i temps

Espècies, llista

Esponges

Estratigrafia. Taula cronològica

Europa

Evolució, Teoria de, geològica, clima, espècies.

Falgueres

Fam

Firmament

Fisiologia (animals i plantes),fisiologia vegetal, fisiologia animal.

Fongs

Fòssils

França

Geografia del món amb els 7 continents

Geologia, estrats i els fòssils, evolució geològica, províncies geològiques

Gimnospermes

Grècia

Guerres

Hàbitats (terra), Fred, Temperat, Muntanya, Rius i llacs, Deserts, Tròpics, Mars i costes

Herència (organismes)

Història Les cases de la ha: Europa i Rússia. Orient. Àsia. Àfrica. Amèrica
Història, a l’Antiguitat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18,S19 i s20, Ciències humanes, Ciències auxiliars de la, Etapes.
Història, discussió. Veritat única o diverses narratives possibles?.Les societats en la història, determinisme, dialèctica, atzar.
Història:  … en mi  (la història que he explorat). La mirada a la història i l’efímer
Història: Visió global etapes, Prehistòria, Antiga, Medieval, Moderna, Contemporània,  Generacions. // Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000. Neolític -8000 -3300.  Primeres civilitzacions -3300 a -800. Antiguitat clàssica -800 a 5. Edat mitjana. 500 – 1500 CE. Moderna. 1500 – 1800. Contemporània 1800 – 1915. Actual 1915 – ara

Índia

Insectes

Israel

La Terra, exploració, Camp magnètic, 7 hàbitats, 15 biomes, 867 ecoregions. Forma i mida de la terra Eratòstenes. Estructura, estudi i model de l’interior. Els grans cicles, El cicle hidrològic.

Linneu

Mal, el. Vida i violència a les cases del món (Història)

Malalties

Mammalia

Meduses

Mendel, lleis (Herència)

Metabolisme: Catabolisme, Anabolisme

Meteorologia, Ciències i model

Minerals i roques, (col·lecció)

Mineria i metal·lúrgia.

Mollusca

Molsa

Nerviós, sistema animals

Núvols

Oceans

Orient

Origen de la vida

Orogènies

Patiment, societats (guerres, fam), el “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi.

Peixos

Plantes, tipus fonamentals

Plantes: Algues, Molsa, Falgueres, Gimnospermes, Angiospermes

Prehistòria, El “descobriment” de la

Primats

Procariotes

Protista

Refugiats

Regulació (organismes)

Reproducció (espècies)

Rèptils

Rius

Roques i minerals, (col·lecció), cicle de formació

Rosa dels vents

Rússia Europa, Rússia

Ruta de la seda

Schrödinger, What is Life

Sentits, sentits animals

Serralades i rius

Sistema solar explicació, Origen

Societats, models de grups, activitats, Les vides dels homes, biografies, Patiment. El món avui. Problemes actuals.

Sòl: argila, sorra, pedres

Suïssa

Taxonomia

Tectònica de plaques, Hipòtesi Wegener.

Terratrèmols

Vents

Vestits

VIDA. Índex.  Estudi de la, que tenim al voltant, Arbre de la , Ciències de, Origen de, Pensar la, Qüestions, Contemplació, full13

Virus.

Volcans

Xina

Zones climàtiques

Posted on

Índex

Entrada

Univers

La Terra i la vida. Geografia. La vida. Evolució.

Història

Cultura

La Vida Humana

JC

El Palau de la Memòria

Entrada

 La terra i la vida

Geografia

1) Explorar i observar:

(2) Estudiar:

(3) Visió general.

Explicació formació sistema solar,

La Vida, full13

Evolució

Cap a una explicació de l’origen

Model

Períodes de l’evolució. Posts cronologia de la terra. Evolució terra –

Història

Història i societat al voltant

Reconstruir la història

Pensar les societats

Recorregut de blocs -100.000, -10000, -3000, -800,  1  ,  500, 1000, 1500, 1800, 1900, 1945, 1989 ,  més opcions. Demografia. Viatge en l’espai i temps

Etapes

Història del territori i de la cultura. El paisatge humà. El fet cultural.  42h Història de la cultura. Museu de Tècnica. Museu de les idees. Museu de les històries i literatura. Evolució dels llenguatges. Pràctiques socials.

Posted on

La vida. Contemplació

La vida

La contínua restauració de l’ordre, el cos en constant reconstrucció. La diversitat del món viu. La meva continuïtat amb tot el vivent. Art i natura

La contínua restauració de l’ordre, el cos en constant reconstrucció.

La vida, doncs, és un procés que contínuament està restaurant les estructures que de manera natural es desintegren, com un mur de sorra que es va desfent per les onades i contínuament refem. Això passa (1) a nivell intracel·lular, fabricant noves molècules i mantenint la cèl·lula, un procés de metabolisme cel·lular que dura unes hores. (2) A nivell cel·lular quan les cèl·lules es reprodueixen per mitosi mantenint els teixits de l’organisme (setmanes a mesos, el cos en constant reconstrucció). (3) A nivell d’espècie, quan els organismes es reprodueixen, mesos a anys. I potser (4) a nivell global quan les espècies es modifiquen al llarg de l’evolució.  (milers d’anys) [a cada hàbitat les espècies s’ajusten les unes a les altres en un conjunt de relacions complexes i es modifiquen en l’evolució per mantenir la vida global]. Així, reconstruim per mantenir la cèl·lula, l’organisme, l’espècie i la vida global. Ontològicament és com un vaixell de Teseu, les peces van canviant contínuament, però la forma és un invariant.

El món viu

Les ciències de la vida, ens classifiquen les espècies, descriuen els òrgans i els seus processos, entren a mirar dins de la cèl·lula. Quina és la mirada global?

Que sapiguem, en un sol planeta a l’univers es van començar a donar uns processos complexos de creixement i reproducció (Pensar la vida ) que han anat evolucionant i trobant múltiples maneres d’existir (Espècies)  , a l’aigua, fora, com a planta, forma oberta, quietes fent la fotosíntesi, com a  animal, forma tancada, trobant nutrients. Amb esquelet els vertebrats, amb exoesquelet uns altres, invertebrats tous. Els fongs que digereixen fora. Cadascun trobant el seu nínxol en diferents hàbitats i comunitats, adaptant-se al clima de diferents regions. (  La vida que tenim al voltant).

Quina seria la demografia dels éssers vivents? Quines llavors han germinat avui, quantes parelles d’espècies s’han acoblat? Quantes cries han sortit de l’ou? Les fulles miren al sol, les arrels beuen aigua, uns busquen pastures, herbes a mastegar, altres preses a caçar, els paràsits troben hostes on passar una temporada. Uns busquen parella, els ocells emprenen viatges migratoris. Digestions, excrecions.

La meva continuïtat amb tot el vivent

L’evidència del dna que compartim amb altres espècies, la universalitat del codi genètic, la torxa de la vida (Lucreci, De la natura) ha anat passant d’un organisme a un altre, al llarg de l’evolució. Si féssim una galeria dels avantpassats recorreríem les generacions de la història, els homínids, els primats i mamífers , els amfibis sortint de l’aigua, un peix que va ser el nostre rebesavi.

La natura en les il·lustracions científiques, l’art, fotografia i vídeo.

L’exposició biomorfisme sobre art i natura (Caixaforum 2023) pretenia, suposo, posar costat per costat, obres d’artistes inspirades en la naturalesa, i formes de la naturalesa que semblen art abstracte. Kandinsky, Klee, Penone i una sorprenent escultura que era una bassa d’un líquid agitat, com una vida primària a punt d’emergir, de Pamela Rosenkranz. Pensava que hi podria afegir els dibuixos de Gemma Anderson, les il·lustracions de Kunstformen der Natur, de Haeckel, les fotografies de Feininger, els animals imaginaris de Paul Klee, una mirada a la diversitat de formes de la naturalesa, les fulles, les diferents mides, de les molses les sequoies, de la formiga a la balena, l’anatomia comparada de Cuvier amb els esquelets dels vertebrats, enllaços als concursos de macrofotografia, el microscopi, les formes dels teixits, l’arquitectura de l’interior dels ossos. I si tinc una exposició sobre la imatge de la natura, també en podria tenir una dels sons? i enllaçar amb el llenguatge dels animals? I les olors?

Tinc descarregats:

  • 1554. Gessner. Historia Animalium.
  • 1576. Lobel. Plantarum
  • 1580. Herbari de Brunfels
  • 1665 Robert Hooke. Micrographia
  • 1679-1717 Cartes de Leeuwenhoek
  • 1705 Metamorphosis insectorum Surinamensium de Maria Sibylla Meriam

I la sèrie de vídeos de Planet Earth de la BBC.

Animals petits

(Article Guardian)


Brookesia nana, camaleó Madagascar, 20mm


Musaranya Suncus etruscus, de 2g. També hi ha un ratpenat de 30 mm


Colibrí, Mellisuga helenae, Cuba, 50-60mm


L’amfibi més petit, la granota Paedophryne amauensis de Papua Nova Guinea


L’insecte més petit, vespa paràsita Dicopomorpha echmepterygis, 0.139mm


Mycena subcyanocephala, bolet fotografiat a Taiwan.

Wolffia globosa, la planta amb flor més petita.

Posted on

La Vida. Qüestions

La vida

Limitacions. Frontera animals i éssers humans, Drets. Biodiversitat.

Limitacions

No tenim una explicació prou bona quant a l’origen de la vida, tots els detalls de l’evolució, o el desenvolupament de l’embrió. Tampoc sabem per a què serveix cada fragment de DNA.

El 1993 va començar el projecte del Genoma humà, completat el 2003. Hi havia l’expectativa que, disposant del “plànol”, podríem modificar els “plànols  defectuosos”, és a dir, eliminar les malalties hereditàries, i fins i tot introduir millores. El problema és que no sabem interpretar els plànols. (Wired 30/12/2020), Quanta Magazin 08/09/2021). Molta part del genoma no sembla codificar proteïnes (Genome Dark Matter, BBC 12/4/2023).

Frontera animals persones.

Durant segles hem tingut una visió del món antropocèntrica, l’home amb l’ànima racional, i els animals amb l’ànima sensitiva. L’home pot tenir drets i els animals poden ser caçats i explotats.

La diferència no és tan gran.

DNA. Compartim un 88% de DNA amb els ratolins ( Dna que compartim amb altres espècies), [l’exposició sobre els avantpassats ens mostra els esquirols amb rebesavis i els llargandaixs com cosins].

Intel·ligència. Hi ha indicis de comportament intel·ligent en els animals. Organització social en els insectes. Llenguatge (New Yorker 13/06/2022 The strange and Secret ways that animals perceive the world ). Comportament dels ocells revelat a l’hospital dels Jain a la Índia (que van introduir les primeres lleis de respecte als animals) (Atlantic 2029).
El comportament  intel·ligent dels pops  (BBC 12/2021), que tenen només 86 vegades menys neurones que els humans, fa qüestionar-se si és lícit criar-los per menjar (sistema nerviós). No ho acceptem amb gats i gossos.

Emocions. Darwin va suggerir que les emocions tenien un paper en l’adaptació i que es donaven en animals a The Expression of the Emotions in Man and Animals. D’altres científics van alertar de projectar estats anímics humans a animals amb determinada expressió. [Però és evident que senten dolor]. Hi ha estudis amb diferents animals, gossos, cavalls, ocells, ratolins (wiki). 2024: Evidències de conducta intel·ligent, capacitat per jugar i estratègies per evitar el dolor (BBC). Emocions dels primats (Greater Good). Emocions als insectes ( BBC). Les mosques busquen aliment més intensament si pateixen gana. Hi ha indicis que poden patir dolor.

I alguns defensen l’existència de consciència en animals, no només mamífers (Vox).

Drets dels animals

Advocats pels drets dels animals van plantejar un judici per reclamar l’estatus de persona, amb tots els drets que comporta, a un elefant. (New Yorker 7/3/2022).

L’explotació ramadera manté els animals, pollastres, porcs, vedells, en unes condicions de patiment. Els limita l’espai i els moviment i els alimenta de manera antinatural. Alhora, la selecció i modificació genètica els altera per augmentar la producció. Els tracta com a fàbriques químiques i no com a éssers vius que senten. El 1944 a Anglaterra es van conscienciar que ser vegetarià no era suficient per evitar el patiment animal. La producció d’ous i làctics, no implica la mort de l’animal però sí unes condicions de vida inacceptables. El 1949 Leslie J Cross formula el veganisme com el “principi d’emancipació dels animals envers l’explotació dels humans.” The Vegan Society.

2024. Condicions cruels del transport de bestiar per mar (BBC)

Biodiversitat

L’explotació dels recursos i la destrucció d’hàbitats causa l’extinció d’espècies. Això suposa la pèrdua irreparable d’una riquesa i alhora una alteració dels hàbitats. El canvi climàtic ho agreuja.

World Wild Life vetlla per la protecció de les espècies amenaçades.

Projecte de seqüenciar el Genoma de totes les espècies (New Yorker  9/8/2023). Banc de llavors a Salvard.

Posted on

Noches en los ministerios de Europa. Julio Cortázar.

Vale la pena ser traductor free-lance porque poco a poco se van conociendo de noche los ministerios de Europa, y es muy extraño y está lleno de estatuas y de pasillos donde cualquier cosa podría ocurrir y a veces ocurre. Cuando se dice ministerio conviene entender ministerio pero también tribunal de justicia o palacio legislativo, en general enormes artefactos de mármol con muchísimas alfombras y lúgubres ujieres que según el año y el lugar hablan en finlandés, en inglés, en danés o en farsi. Así he conocido un ministerio de Lisboa, después el Dean’s Yard de Londres, un ministerio de Helsinki, una ominosa dependencia oficial en Washington, D. C., el palacio del senado de Berna, y no sigo por modestia pero agrego que siempre era de noche, es decir que si también los conocía de mañana o de tarde mientras trabajaba en las conferencias de las que eran sede momentánea, el verdadero y furtivo conocimiento ocurría de noche y de eso me jacto, porque no sé si otros habrán conocido tantos ministerios de Europa por la noche, cuando pierden la sílaba que los enmascara y se vuelven lo que quizá realmente son, bocas de sombra, entradas de báratro, citas con un espejo donde ya no se reflejan las corbatas o las mentiras del mediodía.

Siempre pasaba así: las sesiones de trabajo se prolongaban hasta tarde, y era un país casi desconocido donde se hablaban lenguas que dibujaban en el oído toda clase de objetos y poliedros inconducentes, es decir que en general no servía de nada entender algunas palabras que luego querían decir otra cosa y casi siempre remitían a un pasillo que en vez de llevar a la calle acababa en los archivos del sótano o en un guardián demasiado cortés para no ser inquietante. En Copenhague, por ejemplo, el ministerio donde trabaje una semana tenía un ascensor como no he visto en ninguna parte, un ascensor abierto que funcionaba sin fin como las escaleras rodantes, pero en vez de la tranquilidad que dan estos mecanismos en la medida en que si se calcula mal la entrada a un peldaño lo peor que puede suceder es que el zapato calce en el siguiente con una sacudida desagradable, el ascensor del ministerio de Copenhague proponía un vasto agujero negro del cual iban emergiendo lentamente las jaulas abiertas a las que había que entrar en el momento justo y dejarse llevar hacia arriba o abajo viendo pasar uno tras otro los pisos que daban a regiones desconocidas y siempre tenebrosas, o peor todavía, como me ocurrió por una manía suicida de la que nunca me arrepentiré demasiado, llegando al punto en que las jaulas, alcanzado el último piso, entraban en un arco de círculo completamente a oscuras y cerrado donde uno se sentía al borde de una abominable revelación porque además de la tiniebla había un largo segundo crujiente y bamboleante mientras la jaula franqueaba la zona entre el ascenso y el descenso, el misterioso fiel de la balanza. Desde luego se terminaba por entender ese ascensor y más tarde hasta era divertido subir a una de las jaulas y fumar un cigarrillo dando vueltas y dejándose mirar ocho o nueve veces por los ujieres de los diferentes pisos que estupefactos contemplaban al de ninguna manera dinamarqués pasajero que no terminaba de bajarse, de entrar en una conducta coherente, pero de noche no había ujieres y en realidad no había nadie salvo algún sereno a la espera de que los cuatro o cinco traductores termináramos nuestro trabajo, y precisamente entonces yo echaba a andar por el ministerio y así los fui conociendo a todos y a lo largo de quince años agregue habitaciones a mis pesadillas, les sumé galerías y ascensores y escalinatas con estatuas negras, las decore con banderas y salones de aparato y curiosos encuentros.

Basta quizá la imaginación para comprender el privilegio de esas estancias en los ministerios, el hecho casi increíble de que un extranjero pudiese vagar a medianoche por recintos a los que jamás hubiera tenido acceso un nacional del país. El guardarropas del Dean’s Yard en Londres, por ejemplo, sus filas de perchas cada una con su etiqueta y a veces un portafolio o una gabardina o un sombrero que permanecían allí vaya a saber por que extraños hábitos del honorable Cyril Romney o del doctor Humphrey Barnes. Ph. D. ¿Qué increíble juego de irracionalidades había permitido que un argentino sardónico pudiera pasearse a esa hora entre las perchas, abrir los portafolios o estudiar el forro de los sombreros? Pero lo que más me alucinaba era volver al ministerio en plena noche (siempre había documentos de última hora por traducir), franqueando una entrada lateral, una auténtica puerta del fantasma de la Ópera con un guardián que me dejaba entrar sin pedirme siquiera la tarjeta de pase, dejándome libre y casi solo, a veces completamente solo en el ministerio lleno de archivos y gavetas y obstinadas alfombras. Atravesar la plaza desierta, acercarme al ministerio y buscar la puertecita lateral, observado alguna vez con recelo por indígenas trasnochadores que jamás podrían entrar así en lo que era de algún modo su propia casa, su ministerio, esa ruptura escandalosa de una realidad coherente y finlandesa me sumía desde el comienzo en un estado propicio a lo que esperaba dentro, la lenta y furtiva divagación por corredores y escaleras y despachos vacíos. Mis escasos colegas preferían circunscribirse al territorio familiar de la oficina donde trabajábamos, los tragos de whisky o de slíbovitz antes de la última tanda de documentos urgentes; a mí algo me citaba a esa hora, tenía un poco de miedo pero con el cigarrillo en la boca me iba por los pasillos, dejaba atrás la sala de trabajo iluminada, empezaba a explorar el ministerio. Ya he hablado de estatuas negras, me acuerdo ahora de los enormes simulacros en las galerías del senado de Berna, en una oscuridad apenas estorbada por una que otra bombilla azul, sus bultos erizados de lanzas, osos y banderas que me precedían irónicamente hasta que empezaba la primera interminable galería; allí los pasos resonaban distintamente, marcando cada vez más la soledad, la distancia que me iba separando de lo conocido. Nunca me han gustado las puertas cerradas, los corredores donde una doble hilera de marcos de roble prolonga un sordo juego de repeticiones. Cada puerta me sitúa frente a la imposibilidad exasperante de vivir una habitación vacía, de saber lo que es una habitación cuando está vacía (no hablo de imaginarla o de definirla, tareas superficiales que consolarán a otros); el pasillo del ministerio, de cualquiera de esos ministerios a medianoche donde las salas no sólo estaban vacías sino que me eran desconocidas (¿habría grandes mesas con carpetas verdes, archivos, secretarías o antesalas con pinturas y diplomas, de qué color serían los tapices, qué forma tendrían los ceniceros, no se habría quedado un secretario muerto dentro de un placard, no habría una mujer juntando los papeles en la antesala del presidente de la Corte Suprema?), la lenta marcha por el exacto medio del pasillo, no demasiado cerca de las puertas cerradas, la marcha que en algún momento me devolvería a la zona iluminada, a la lengua española en bocas familiares. En Helsinki di una noche con un corredor que hacía un codo inesperado en la regularidad del palacio; una puerta se abrió sobre una vasta habitación donde la luna era ya el comienzo de una pintura de Paul Delvaux; llegué a un balcón y descubrí un jardín secreto, el jardín del ministro o del juez, un pequeño jardín entre altas paredes. Se bajaba por una escalerilla de hierro al borde del balcón, y todo era en escala mínima, como si el ministro fuera un turbio enano. Cuando otra vez sentí la incongruencia de estar en ese jardín dentro de un palacio dentro de una ciudad dentro de un país a miles de kilómetros de ese yo habitual de todos los días, recordé el blanco unicornio prisionero en el pequeño recinto prisionero en el tapiz azul prisionero en el Cloister’s prisionero en Nueva York. Al pasar otra vez por la gran sala vi un fichero sobre un escritorio y lo abrí: todas las fichas estaban en blanco. Tenía un lápiz de fieltro que escribía azul, y antes de irme dibujé cinco o seis laberintos y los agregué a las otras fichas; me divierte imaginar que una finlandesa estupefacta se topó alguna vez con mis dibujos y que acaso hay un expediente que sigue su marcha, funcionarios que preguntan, secretarios consternados.

Antes de dormirme recuerdo a veces todos los ministerios de Europa que conocí de noche, la memoria los va barajando hasta no dejar más que un interminable palacio en la penumbra; afuera puede ser Londres o Lisboa o Nueva Delhi, pero el ministerio es ya uno solo y en algún rincón de ese ministerio está lo que me citaba por las noches y me hacía vagar medroso por escaleras y pasillos. Acaso todavía me quedan algunos ministerios por delante y no he llegado todavía a la cita; otra vez encenderé un cigarrillo para que me acompañe mientras me pierdo en los salones y los ascensores, buscando vagamente algo que ignoro y que no quisiera encontrar.

La Vuelta al día en Ochenta Mundos.  L’imaginari

Posted on

El cos, vestits

Models per pensar les societats |  100mM de vides  |  La Història: Recorregut al llarg del temps |   Etapes  | Les 5 “cases”

Vestits. Parament de taula. L’ideal de bellesa

Vestits

DHUB Barcelona

El parament de la llar

Menjar cap el 1650. Com a coberts només una cullera, normalment cadascu duia el seu ganivet.

El 1750 ja es fa servir la forquilla.

La història dels llits. BBC

L’ideal de bellesa al llarg de la història

La necessitat de ser atractiu.

[chatGPT]

Grècia i Roma: cossos masculins atlètics i musculats, simbolitzant força i heroisme. Dones plenes, indicant fertilitat.

[índia i Xina ?]

Edat mitjana i renaixement: cos més ple i robust, reflectint la riquesa i la capacitat d’aliment. Els nobles tenien la pell pàl·lida, ja que no havien de treballar al sol.

Segles XVIII i XIX: El cos de la dona es vol més esvelt, amb una cintura fina que s’aconsegueix amb cotilles. Els homes es tornen més refinats amb menys èmfasi als músculs. A l’era victoriana les dones ideals tindran la forma d’un rellotge de sorra, amb cintura petita i malucs grossos.

Segle XX

1920s: les flappers tindran un aspecte més androgin, amb poc pit i malucs.

1950s: Torna la figura voluptuosa amb corbes, com Marilyn Monroe.

1960s: L’ideal torna a uns figures primes, com adolescents, com la model Twiggy.
Black is beautiful. L’ideal de bellesa sempre havia estat eurocèntric. Els principals fabricants de cosmètics ignoraven les necessitats dels negres, sense maquillatge o productes adequats per a les pells fosques, ni pels seus cabells.  Tant era així que quan una emprenedora negra, C.J. Walker, va desenvolupar una línia de productes orientats a les dones afroamericanes als anys 20,  i es va fer d’or. No hi havia presència negra als anuncis o revistes de bellesa.  I fins i tot la revista Ebony, la publicació de glamour dirigida al públic negre, privilegiava els tons de pell més clars, cabell allisat i rostres de trets menys africans.  El 1956 es va formar  The African Jazz-Art Society & Studio (AJASS) amb artistes, músics i dissenyadors. Entre ells hi havia el fotògraf  Kwame Brathwaite que el 1962 va organitzar un passi de moda amb el títol “Naturally ‘62: The Original African Coiffure and Fashion Extravaganza Designed to Restore Our Racial Pride & Standards,” que volia reivindicar la manera de dur el cabell africana i la moda dissenyada inspirant-se en la cultura africana. Hi participaven les Grandassa Models, un grup d’activistes de Harlem  convertides en models. El moviment va encoratjar els afroamericans a dur el cabell en el seu estat natural, afro, o pentinats en rastes, a valorar la fesomia africana, la pell més fosca, els llavis gruixuts, o els nassos més amples. El fotògraf va saber mostrar la bellesa de les models negres. Es va crear una moda de vestits i joieria inspirada en la cultura africana, amb teles Kente de Ghana o el vestit Dashiki. L’actriu Cicely Tyson va ser la primera a aparèixer amb el cabell afro a la televisió, també el 1962. També ho va fer en les seves aparicions públiques l’activista Angela Davis.

1980s: Cossos atlètics, cultura del fitness i aeròbic.

1990s: Cossos anèmics, com la model Kate Moss.

Segle XXI

Hi ha un moviment a favor d’acceptar diferents tipus de cos. Però en general els media segueixen afavorint cossos prims i tonificats. [Kardashian?]

La necessitat de ser atractiu,

[la diversitat de bellesa que he trobat]

Posted on

Salvador Dalí

421 Pintura

Pàgina   |   Fundació Gala-Dalí  Catàleg de pintures   / Postals: Dalí, Salvador (1904-1989)

Neix a Figueres el 1904, fill de pare notari. El 1916 descobreix la pintura moderna a casa de Ramon Pichot a Cadaqués. El 1922 es trasllada a Madrid on estudia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, on destaca pel seu estil de dandy. Farà amistat amb Luis Buñuel i Federico García Lorca. Estudia els clàssics al Prado i pinta quadres cubistes. Estarà influït per Raffael, Bronzino, Francisco de Zurbarán, Vermeer and Velázquez.[52] Exhibitio El 1925 fa una exposició a les Galeries Dalmau a Barcelona que serà un èxit. Viatja a París on coneix Picasso. és expulsat de l’Acadèmia poc abans d’examinar-se.

A partir de 1926 comença a fer pintura surrealista. Llegeix Freud. Es deixa un bigoti singular potser inspirat per Velázquez.

Paris 1929-1939

El 1929 col·labora amb Buñuel en el guió de Un Chien Andalou. Coneix la que es convertiria en la seva musa, Gala,  Elena Ivanovna Diakonova, aleshores casada amb el poeta surrealista Paul Éluard. El seu pare desaprova la pintura i la relació amb Gala i l’acaba desheretant. S’uneix al grup surrealista d’André Breton. Dalí i Gala compren una cabana a Port Lligat que amb els anys aniran engrandint amb les altres del costat.

[casa Port Lligat] 2021, expo 2018,

1929 El Gran masturbador (Reina Sofia, Madrid)

1931 La persistència de la memòria (MoMA)

Exposa a Paris amb èxit i el 1933 a New York.  El 1934 es casa amb Gala civiment. Ho tornarà a fer el 1958 a l’església de Sant Martí Vell. Gala s’encarregarà de l’aspecte econòmic. Alguns admiradors finançaran el seu temps, entre ells Edward James who would support him financially for two years.

1936 El telèfon llagosta

1936 Soft Construction with Boiled Beans (Premonition of Civil War) (Philadelphia Museum of Art)

Esclata la guerra civil. Dalí d’entrada no es posiciona però s’acomodarà al règim franquista. Breton l’expulsarà dels surrealistes i més tard Buñuel trencarà amb ell per aquest motiu.

1937 The Metamorphosis of Narcissus (Tate Modern).

El 1938 coneix Freud. Coco Chanel el convida a fer una estada a “La Pausa”. Les obres s’exposen a NY amb gran èxit.

1938 Rainy Taxi [un cotxe on plou a dins, reproduït al Museu de Figueres

USA 1940-1948

Quan els alemanys envaeixen França els Dalí escapen als USA.

El 1941 proclama la fi del surrealisme i el retorn del classicisme. [però segueix pintant paisatges surrealistes]. No té tant èxit.

1944 Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se (Thyssen Madrid)

1945 My Wife Nude Contemplating her own Body Transformed into Steps (privat)

1945 Atomic and Uranian Melancholic Ideal (Reina Sofia)

1945 Basket of Breads (Museu Figueres)

1946 La temptació de Sant Antoni (Museu Beaux Arts Brusel·les)

1947-1949 Leda Atòmica (Museu Figueres). Les proporcions en col·laboració amb un matemàtic.

Col·labora en alguns ballets, disseny de perfums i en el film de Hitchcock Spellbound. Destino amb Disney que no s’acabarà de fer.

Comença el seu període atòmic, que barreja l’interès per la ciència i una mena de misticisme. Obres d’aquest període són:

1947 Dematerialization Near the Nose of Nero (The Separation of the Atom)  (en préstec al Museu de Figueres)

1947 Intra-Atomic Equilibrium of a Swan’s Feather (en préstec al Museu de Figueres)

1948 Els elefants (col·lecció privada)

1948. 50 Secrets of Magic Craftsmanship

Port Lligat 1948 – 1989

[segueix el període atòmic] S’accentua el seu catolicisme i suport al règim.

1949, 1950. La madonna de Port-Lligat (Milwaukee, Fukuoka) [amb un eriçó]

1951 El Crist de Sant Joan de la Creu (Kelvingrove Glasgow)

1952 Galatea de les esferes (Museu Figueres)

1952-1954 La desintegració de la persistència de la memòria (Florida)

1960-1974 Projecte del museu a Figueres, que seguirà completant després.

1965 L’estació de Perpinyà (Museu Ludwig Colònia)

Interès per la ciència que es revela en imatges del DNA, corns de rinoceront que creixerien en espiral logarítmica, el tesseract, el cub de quatre dimensions. Estudia les il·lusions òptiques, anamorfosis, espais negatius, perspectiva, puntillisme.

1968 Compra el castell de Púbol per a Gala

1972 Sofà de Mae West

A partir de 1980 la seva salut es deteriora. Pateix depressió, addicció a drogues i tremolor a les mans.

Philip Halsman. 1948

1942 : «A sis anys volia ser cuinera, a set Napoleó, i la meva ambició no ha parat de créixer des d’aleshores».

Josep Pla: Ens trobem davant d’una exaltació sense fre del personalisme, davant d’una falta de pudor indecent, de l’estirabot final de la crisi del sentit del ridícul. Una obra saturada d’una imaginació desbordant, sovint divertidíssima. Un magma palpitant de vida barreja de perversitat i de puerilitat, d’arrauxament i de precaucionisme infal·lible. Una llibertat mental extraordinària. El cèlebre bigoti és un objecte que es penja i despenja a voluntat. Dalí voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l’envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d’intercanviar.

[No crec que calgui buscar un simbolisme ocult coherent. Semblaria que es tracta d’algú que té un talent extraordinari per la tècnica de dibuix i pintar, combinat amb un interessos més o menys seriosos en ciència i religió, obsessions segurament sexuals, però sobretot, unes ganes immenses de jugar i d’estar al centre de l’escena, provocant i sent l’objecte d’interès.
Què n’ aprofito? M’inspira les ganes de jugar amb els espais a Port Lligat i el museu de Figueres.

L’instant del somni del vol d’una abella de 1945, Galatea de les esferes que em serviria per il·lustrar que el jo està format per elements dispersos [com el d’Escher i la cinta], El Crist de Port Lligat, Leda atòmica, Gala mirant un mirall invisible.

[Biblioteca:  enllaç]

 

Posted on

Primats

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

(Arbre de la vida. Primats).

  • Strepsirrhini: P Estrepsirins (es distingeixen per la forma de les dents de davant i membrana als narius). Lorisifomes: 10 espècies de loris i potos, animals nocturns amb grans ulls, Eocè, 40Ma. Lemuriformes, 20 espècies localitzades a Madagascar, abans més extens, Eocè, 40Ma.
  • Haplorrhini
    • P H Tarsis, 3 espècies al suedst asiàtic, Paleocè 50Ma, Tarsius, petits d’ulls rodons.
    • P H Simiformes, els simis se separen dels Tarsis al Paleocè, 60Ma
      • P H S Platirins, els simis del Nou Món, narius que apunten al costat, que van evolucionar a partir dels Africans fa 40Ma, registre fòssil Oligocè, 50 espècies. (tabic nasal ample, cua prènsil, primats del nou món com el Uacari o el mico aranya)
      • P H S Catirrinos , narius que apunten cap avall,  Aegyptopithecus p.202 20Ma 34Ma, 5 famílies extingides.  (tabic nasal estret, sense cua, polze ben desenvolupat)
        • P H S C Cercotipecoideus: o micos del vell món, babuins, macacos, 80 espècies, Miocè 20Ma. (dentadura defensiva, babuins i mandrils de cul vermell). Un estudi sobre la seva vida social (Pinillos 54) ens diu que formen grups de 10 a 200, ocupant una àrea relativament petita de 5 a 10 km2 [en vanvi l’home paleolític ocuparà de 300 a 1000 km2; és com els infants que tenen un univers limitat a la casa i el carrer]. Són vegetarians i no coparteixen el menjar. La comunicació és gestual i molt limitada. No hi ha divisió del treball. La relació entre mascle i femella no és prolongada; hi ha promiscuïtat total i no hi ha tabú pel que fa a l’incest.
        • P H S C Hominoideus: 4 famílies extingides (20.4 Ma). (extremitats llargues, barbeta rodona, sense cua, neopalio (3er desenvolupament del córtex H0100) ben diferenciat). (  Driopitecus †, antecessor dels pòngids i els homínids. Procònsul i Ramapitecus. Miocè)
Posted on

Mamífers

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Mammalia. Originats a partir dels Synapsida, els “cosins” dels rèptils que van desenvolupar una obertura al crani rera l’ull (imatge). Els Sauròpsids, o bé o en tenen (anàpsids, extints i tortugues), o bé en tenen dues (diàpsids, dinosaures, rèptils, ocells). 6.000 espècies. Triàssic, Secundari. Revestiment de pèl, glàndules mamàries .  Sang calenta. Tenim els Prototeria (1) que encara ponen ous, els Marsupialia (2), Eutheria, la resta (3-18), després de la fecundació, l’embrió serà fetus i viurà en una bossa bescanviant metabolisme amb la mare, després de néixer s’alletarà del pit (mamífer=mamen). Això vol dir que tenen llavis i galtes per fer ventosa i xuclar (Folch).

  • Prototeria: primitius com l’ornitorrinc o l’equidna, regulació de la temperatura encara imperfecta.
  • Marsupialia: Sense placenta, cries amamantades i transportades en una bossa: koala, zarigüeya, cangur, dimoni de Tasmania.
  • Insectivora: Eriçó, musaranya, talp són els mamífers més primitius i segurament tot grup hi té un antecessor. Cretàcic, secundari.
  • Scandentia, Tupaies, petits rosegadors del sudest asiàtic
  • Chiroptera. Ratpenats que volen de nit orientant-se pel rebot d’ultrasons, insectívors.
  • Dermoptera. lemur volador, Asia.
  • Edentata. Gandul, armadillo
  • Pholidota. Pangolins, coberts d’escames, sense dents, llengua llarga per xuclar formigues
  • Rodentia Rosegadors, 2.000 esp, dos incisius que creixen contínuament. Hystricomorfa: Chinchillidae, porcespí, Myomorfa: Zapodidae, Platacanthomydae: esquirols, Giridae: lirons, Muridea amb Critecidae: rates, hamster i Muridae: ratolins, Sciuromorfa: Castoridae: castors, Sciuridae: esquirols, marmotes.
  • Lagomorfa: llebre i conill, similars als rosegadors però amb una filogènia independent.
  • Carnívors. Pinnipedia: foques, morses, Carnivora amb Aeluroidea (Felidae: gat, lleó, pantera, Hyaenidae: hienes, Viveridae: gineta. Arctoidea (Mustelidae: mustela, Procyconidae:, Ursidae: ossos, Canidae: gos, guineu, llop.
  • Tubulidentata: ós formiguer
  • [Subungulats]
  • Sirenia: vaques marines
  • Proboscidea: elefants
  • Hyracoidea: damans rosegador relacionat amb els elefants
  • [Ungulats]
  • Perissodactyla.(nombre senar de dits). Rinocerontidae: rinoceronts, Tapiridae: tapirs, Equidae: cavall, ase, zebra.
  • Artiodactyla. (nombre parell de dits). Suiformes: Hipopòtams, Tayasuidae, Suidae: Porc i senglar, Camelidae: camell (2 bonys), dromedari (1 bony), vicunya, llama, Ruminantia: (Girafa, okapi), Cervidae, Antilocapridae, Tragulidae, Bovidae (Bovinae: vaques, Antilopinae, Gazelinae, Ovinae: ovelles, cabres, isard).
  • Cetacea: derivats dels artiodàctils? Mysticeti balenes que s’alimenten de plancton filtrat, Odontoceti amb dents, catxalot, narval, dofí, marsopa.
  • Primats. (relació amb insectívors i scandentia). Miocè, Terciari. (Arbre de la vida. Primats).
Posted on

Aus

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Aves 9.000 espècies. Recobertes de plomes, quilla sortint a l’estern en un esquelet sòlid i lleuger, bec, musculatura i cor vigorós (500/min), ovípars, nidífars, esbarts, sang calenta. (Maluquer). Juràssic, Secundari. 5 ordres de Paleògnats colls i cames llargs, menys adaptats a volar i la resta que inclou la majoria. Despréa els 2 grups de Galloanserae i després la resta.

Posted on

Rèptils

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Reptilia 6.000 espècies.  Pell amb plaques i escames còrnees, ovípars, sang freda. Primari, Carbonífer.

    • Crocodilia (cocodrils, gavials, caimans i al·ligàtors): 27 espècies
    • Sphenodontia (tuatara de Nova Zelanda): 1 espècie
    • Squamata (sargantanes, serps i amfisbènids o «llangardaixos cuc»): aproximadament 11.052 espècies. Lacertilia: llargandaixos (60 cm.), dragó, sargantana, camaleó. Serpentes (Ofidis): escurçó (cap triangular i arremangat, pupil.la vertical, llocs humits, crepuscle 40-60 cm. verinós), colobra (cap i ull arrodonit, llocs secs, migdia, 120 cm.
    • Chelonia o Testudines (tortugues, tortugues d’aigua i tortugues d’estany): 361 espècies

Un cocodril es reprodueix sol. Partenogènesi. (BBC)

Posted on

Amfibis

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Amphibia 4.000 espècies. Larves aquàtiques, adults terrestres (els primers i més primitius) quatre extremitats, orifici nasal comunicat amb la boca, pell nua, sang freda.

    • Anura. sense cua, potes posteriors llargues, Ranidae (granotes), Bufonidae (Gripaus) (7 fam.)
    • Caudata o urodels. 695 espècies en 6 famílies. Salamandres, tritons.
    • Gymnophiona o àpodes, que han perdut les potes. 200 espècies. Depredadors subterranis.
Posted on

Peixos

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Peixos 36.000 espècies. Ordovicià i Silúric.

    • Sense mandíbula. Hyperoartia, llamprees. Myxini, en forma d’anguila. (fòssil Ostracoderma).
    • Gnatosthomata (amb mandíbula)
      • Cartil·laginosos: Chondrichthyes. Elasmobranquis (600 esp.: Selacea: taurons, bons nedadors, Batoidea: rajades,) Holocephala: quimeres
      • Osteictis, peixos amb ossos (peixos ossis, crani o tot l’esquelet ossificat, opèrcul branquial, veixiga natatòria, normalment fecundació externa) 20.000 espècies.
        • Actinopterygii, 99% dels peixos, aletes membranoses sostingudes per radis. Chondrostei, escames ròmbiques, esturions i peixos espasa. Holostei.  Teleostei, peixos ossis en sentit estricte, 30.000 esp.  Clupeiformes (Clupeidae: de mar, sardines, anxoves, Salmonidae: salmons (rius), Esocidae: lluci (rius)), Cypriniformis ( Cyprinidae: carpa, Cobitidae: colmilleja, locha, lobo, Siluridae: peix gat), Apodes ( Anguilidae: anguiles; Muraenidae: morenes), Gadiformes ( Gadidae: Bacallà, Merluccidae: lluç) ——– (Cottidae: cavilat (Vall d’Aran), Percidae: Perca, Serranidae: Lubina M, Mullidae: salmonete, Labridae: Maragota, Scombridae: Tonyina, pelàgic bon nedador, Gobidae: xanguet, Sparidae: Dorada, besugo, Soleidae: llenguado, Rodaballo, Lophiidae: rap.
        • Sarcopterygii, Peixos Pulmonats, antecessors dels tetrapoda: protopterus, latimeria, celacanto.

Museu de la pesca, 198 espècies de Mediterrani

Posted on

Mollusca

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Mollusca 93.000 espècies. Cambrià 540 Ma. Bivalves 9.000. Cefalòpodes 800 espècies Pops i calamars. Gasteròpodes 70.000 espècies cargols.
(A.135). No tenen el cos segmentat sinó massís amb quatre parts: el cap amb òrgans sensorials i cavitat bucal, el peu, muscle per reptar, nedar, convertit en tentacles en els cefalòpodes, sac visceral (vísceres) i plec del mantell on desemboquen l’intestí, ronyons i o.reproductors. Damunt del sac i el plec es forma la closca en anells successius. Els bivalves i cefalòpodes (petxines i pops) respiren per brànquies mentre que alguns gasteròpodes (caragols) ho fan ja amb pulmons. O. excretors, O.genitals sovint hermafrodites. Sistema nerviós ganglionar amb un cervell primitiu format a partir d’un gangli. No obstant els segments encara tenen certa independència respecte el cervell.

    • Altres: Aplacophora, Caudofoveata, Monoplacophora, † Rostroconchia, Scaphopoda (300 esp. closca com una banya, excavadors, cap amb filaments prensors.)
    • Bivalvia petxines, 9.000 espècies (abans anomenats Lamellibranchia), petxines, espècies fins a 1.3 m de diàmetre, excavadors, habitat sedentari. Protobranquia, 4 famílies, núcula. Filibranchia, 5 famílies (Mitilidae, musclos. Ostreidae, ostres). Eumelibranquia, 28 famílies.
    • Cephalopoda pops i calamars. 800 espècies. Formes més evolucionades. Tetrabranquiata, Nautilus, 2 parells de brànquies, molts tentacles, Oceà pacífic. Dibranquiata, 2 brànquies, sistema nerviós molt desenvolupat, ulls amb cristal·lí. Decàpodes, 8 braços i 2 tentacles enrotllables, sèpia, calamar, Architeutis (fins a 25 m.), expulsen tinta quan els ataquen. Octòpodes: cos en forma de sac, closca reduïda, pop, argonauta.
    • Gastropoda cargols, 70.000 espècies (nudibranquis, Haeckel). torsió i assimetria del sac visceral i la closca. Carbonífer, primari. / Prosobranquia, cargols marins dels que inclou la majoria, amb cordons viscerals, sistema nerviós creuat, closca robusta, inclou la majoria dels marins (18 famílies a GC 13, i pp.163). Ofistobrànquia, brànquies rere el cor, aliment de balenes. Pulmonata, la cavitat del mantell s’ha convertit en pulmó, sistema nerviós en anell. Basommatophora, pulmonats aquàtics. Stylommatophora, pulmonats terrestres.  Arionidae, sense closca, babosa. Zonitidae, Helicidae, Enidae, Clausiilidae, Succineidae.Amphineura (sistema nerviós en dos cordons, quitons amb 8 plaques calcàries, s’agafen a terra en zona de marees; cucs marins)
    • Polyplacophora: 1000 espècies primitives closca dividida.

Posted on

Insectes

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Hexapoda, insectes 1.000.000. [En la classificació antiga es dividien entre Aptera, sense ales, i Pterigota, voladors. Els aptera, arcais, mai haurient ingut ales.  (Collembola, Thysanura F/204: Peixet de Plata, puça).

Posted on

Crustacea

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Crustacea, crancs 40.000 (Copepoda Haeckel) Pentastomida [12], abans classificats a part, paràsits dels rèptils].

    • Entomostraca. Primitius, puces d’aigua, 9 famílies.
    • Malacostraca. Crustacis superiors. Peracarida: Isopoda: truges (cochinilla) que s’enrotllen; Amphipoda, puces de mar, part del plancton. Decapoda. Reptantia: s’arrosseguen el llobregant i el cranc de riu. gamba, llagostí, escamarlà.

Posted on

Chelicerata

44V La vida  |   Arbre de la vida   llista espècies  La vida que trobem al voltant

Chelicerata, aranyes, 70.000, primers animals terrestres (Haeckel) . Sense mandíbula. Primera parella d’antenes reduïda, segon parell pinces, cheliceros.

    • Merostomata. Limula, forma arcaica ara tropical com una cassola.
    • Aracnida. 36.000 esp., 8 potes. Escorpins: pinces, verinosos, Pedipalpi, Palpigradi, Pseudoescorpins, Aranae: Aranyes; abdomen no segmentat, teixeixen xarxa, 10 famílies a GC15. Opilions: potes allargades, no teixexen, Solifugae, Ricinulei (), Acari: 30.000 esp. paparra, paràsits.
    • Pantopoda. Aranyes de mar
Posted on

Coevolució

A l’evolució s’assenyala que insectes i plantes van evolucionar alhora, influint-se mútuament, així com els herbívors i les pastures.

Aquesta causalitat complexa, que no només va en una direcció, un causant que no canvia que afecta el causat, es dóna també en altres àmbits.

Per exemple, el gust dels consumidors, dóna forma a un producte, que inicialment els havia interessat. Un cas positiu és el dels vins, on el gust exigent dels anglesos va contribuir a establir uns vins de qualitat, el xerès, l’Oporto, els Bordeus francesos.

Un cas lamentable és el del turisme, on, inadvertidament potser, els visitants corrompem i alterem el país visitat que s’adapta al que volem. Pugen els lloguers, els llocs que abans podíem veure tranquil·lament, com la casa Batlló, o la Pedrera ara tenen cues inacabables, desapareixen les botigues de barri, es transforma el mercat de la Boqueria, apareix una oferta de brunchs amb quinoa bowls, cafès on tot està en anglès, la gent amb dignitat dels països amb rendes més baixes es converteix en un venedor sense escrúpols que assetja el turista, els nens pidolen regals, la gent demana diners a canvi d’una foto. Si els hem convertit en mercaderia que volem capturar a les nostres càmeres, ja és just que sigui així.

Posted on

Schloss Schönbrunn

Inicis Al s14 pertanyia al monestir de Katterburg. Destruït el 1605, l’emperador Matias el feia servir per caçar, i fou ell qui descobrí una “bonica font”.  El 1642 Eleonor de Gonzaga, esposa de Friedrich II va fer construir uns jardins formals. Van ser destruits pels turcs. Leopold i el seu fill van construir un nou palau i uns jardins dissenyats per Jean Trehet, deixeble de  Le Nôtre. Durant el regnat Marie Theresa es van reformar castell i jardins amb 32 escultures (1777)  i ornaments representant runes romanes. El s19 els jardins es van obrir al públic i una part es va reformar a l’estil anglès.

Galeria

Posted on

Schrödinger. What is Life

La Vida

Erwin Schrödinger. Què és la vida?

(A partir d’unes conferències a Dublin el 1943. Encara no s’havia establert l’estructura i paper del DNA).

The large and important and very much discussed question is:
How can the events in space and time which take place within the spatial boundary of a living organism be accounted for by physics and chemistry?
The preliminary answer which this little book will endeavour to expound and establish can be summarized as follows:
The obvious inability of present-day physics and chemistry to account for such events is no reason at all for doubting that they can be accounted for by those sciences.

  • Un cristall aperiòdic
    The most essential part of a living cell  the chromosome fibre  may suitably be called an aperiodic crystal. In physics we have dealt hitherto only with periodic crystals. To a humble physicist’s mind, these are very interesting and complicated objects; they constitute one of the most fascinating and complex material structures by which inanimate nature puzzles his wits. Yet, compared with the aperiodic crystal, they are rather plain and dull. The difference in structure is of the same kind as that between an ordinary wallpaper in which the same pattern is repeated again and again in regular periodicity and a masterpiece of embroidery, say a Raphael tapestry, which shows no dull repetition, but an elaborate, coherent, meaningful design traced by the great master.     [Ignorant això, a Layered Ontology jo apuntava que la Física és la ciència dels sistemes uniformes, gasos, líquids, sòlids, res a veure amb la complexitat de la vida].
  • Aleatori individual, predictible en grans números
    Per què han de ser tant petits els àtoms i tan grossos els nostres cossos?  (Suppose that you could mark the molecules in a glass of water; then pour the contents of the glass into the ocean and stir the latter thoroughly so as to distribute the marked molecules uniformly throughout the seven seas; if then you took a glass of water anywhere out of the ocean, you would find in it about a hundred of your marked molecules.) [Els àtoms estan vibrant i sotmesos a la incertesa, ab comportaments impredictibles. Només quan en tenim molts i podem tenir comportaments promigs que ens dóna la mecànica estadística. El moviment Brownià mostra les vibracions dels àtoms, l’agitació tèrmica. La inexactitud d’una llei quant al nombre de partícules n és de l’ordre de 1/√n. [Per tenir un comportament ordenat, doncs i protegit dels moviments monoatòmics aleatoris, un organisme viu ha de ser un sistema de moltes partícules.
  • El mecanisme de l’herència
    [Com aconseguim mantenir i transmetre un ordre?] In calling the structure of the chromosome fibres a code-script we mean that the all-penetrating mind, once conceived by Laplace, to which every causal connection lay immediately open, could tell from their structure whether the egg would develop, under suitable conditions, into a black cock or into a speckled hen, into a fly or a maize plant, a rhododendron, a beetle, a mouse or a woman.
    The egg divides into two ‘daughter cells’ which, at the next step, will produce a generation of four, then of 8, 16, 32, 64, . . ., etc. The frequency of division will not remain exactly the same in all parts of the growing body, and that will break the regularity of these numbers. But from their rapid increase we infer by an easy computation that on the average as few as 50 or 60 successive divisions suffice to produce the number of cells2 in a grown man  or, say, ten times the number,2 taking into account the exchange of cells during lifetime. Thus, a body cell of mine is, on the average, only the 50th or 60th ‘descendant’ of the egg that was I.
    [Podem estimar que un gen és de l’ordre d’uns 300 Angstroms, tot just 100 distàncies atòmiques. Els raigs X augmenten les mutacions].
  • Com expliquem que es mantingui l’ordre dels gens?
    How can we, from the point of view of statistical physics, reconcile the facts that the gene structure seems to involve only a comparatively small number of atoms (of the order of 1,000 and possibly much less), and that nevertheless it displays a most regular and lawful activity  with a durability or permanence that borders upon the miraculous? El gen es conserva a 36.6º!
  • Energia quantificada
    Les pertorbacions no tenen efecte perquè l’energia està quantificada i cal aportar un mínim per canviar d’estat. El temps esperat depèn de la temperatura segons τeW/kt. We believe a gene  or perhaps the whole chromosome fibre  to be an aperiodic solid.
  • Ordre, desordre i entropia
    Life seems to be orderly and lawful behaviour of matter, not based exclusively on its tendency to go over from order to disorder, but based partly on existing order that is kept up.
    To the physicist  but only to him  I could hope to make my view clearer by saying: The living organism seems to be a macroscopic system which in part of its behaviour approaches to that purely mechanical (as contrasted with thermodynamical) conduct to which all systems tend, as the temperature approaches the absolute zero and the molecular disorder is removed./ Living Matter Evades the Decay to Equilibrium  /  When a system that is not alive is isolated or placed in a uniform environment, all motion usually comes to a standstill very soon as a result of various kinds of friction; differences of electric or chemical potential are equalized, substances which tend to form a chemical compound do so, temperature becomes uniform by heat conduction. After that the whole system fades away into a dead, inert lump of matter. A permanent state is reached, in which no observable events occur. The physicist calls this the state of thermodynamical equilibrium, or of ‘maximum entropy’. /  It Feeds on ‘Negative Entropy’. How does the living organism avoid decay? The obvious answer is: By eating, drinking, breathing and (in the case of plants) assimilating. The technical term is metabolism. Thus a living organism continually increases its entropy  or, as you may say, produces positive entropy  and thus tends to approach the dangerous state of maximum entropy, which is death. It can only keep aloof from it, i.e. alive, by continually drawing from its environment negative entropy  which is something very positive as we shall immediately see. L’entropia és una mesura del desordre [uniformitat tèrmica] Entropia = k log (Desordre).
  • Is Life Based on the Laws of Physics?
    The unfolding of events in the life cycle of an organism exhibits an admirable regularity and orderliness, unrivalled by anything we meet with in inanimate matter. We find it controlled by a supremely well-ordered group of atoms, which represent only a very small fraction of the sum total in every cell. Moreover, from the view we have formed of the mechanism of mutation we conclude that the dislocation of just a few atoms within the group of ‘governing atoms’ of the germ cell suffices to bring about a well-defined change in the large-scale hereditary characteristics of the organism. 

    An organism’s astonishing gift of concentrating a ‘stream of order’ on itself and thus escaping the decay into atomic chaos  of ‘drinking orderliness’ from a suitable environment  seems to be connected with the presence of the ‘aperiodic solids’, the chromosome molecules, which doubtless represent the highest degree of well-ordered atomic association we know of  much higher than the ordinary periodic crystal  in virtue of the individual role every atom and every radical is playing here.
    Els sistemes físics: Even when the chemist handles a very complicated molecule in vitro he is always faced with an enormous number of like molecules. To them his laws apply. He might tell you, for example, that one minute after he has started some particular reaction half of the molecules will have reacted, and after a second minute three-quarters of them will have done so. But whether any particular molecule, supposing you could follow its course, will be among those which have reacted or among those which are still untouched, he could not predict. That is a matter of pure chance.
    Els sistemes biològics:  In biology we are faced with an entirely different situation. A single group of atoms existing only in one copy produces orderly events, marvellously tuned in with each other and with the environment according to most subtle laws…. Every cell harbours just one of them (or two, if we bear in mind diploidy). Since we know the power this tiny central office has in the isolated cell, do they not resemble stations of local government dispersed through the body, communicating with each other with great ease, thanks to the code that is common to all of them?
  • Si tot és física, no hi ha lliure albir?
    To the physicist I wish to emphasize that in my opinion, and contrary to the opinion upheld in some quarters, quantum indeterminacy plays no biologically relevant role in them, except perhaps by enhancing their purely accidental character in such events as meiosis, natural and X-ray-induced mutation and so on  and this is in any case obvious and well recognized.

    i) My body functions as a pure mechanism according to the Laws of Nature.
    (ii) Yet I know, by incontrovertible direct experience, that I am directing its motions, of which I foresee the effects, that may be fateful and all-important, in which case I feel and take full responsibility for them.
    [S apunta en la direcció dels místics que se senten connectats amb tot, the mystics of many centuries, independently, yet in perfect harmony with each other (somewhat like the particles in an ideal gas) have described, each of them, the unique experience of his or her life in terms that can be condensed in the phrase: DEUS FACTUS SUM (I have become God).
    Però també: Consciousness is never experienced in the plural, only in the singular. ..How does the idea of plurality (so emphatically opposed by the Upanishad writers) arise at all? Consciousness finds itself intimately connected with, and dependent on, the physical state of a limited region of matter, the body. [la negreta és meva. No tot està connectat, en un experiment sobre situacions en les quals jo deicideixo, els factors que influeixen són la meva identitat, la meva manera de ser, ls meves expectatives. Certament amb una base biològica i neurològica, però una part de l’univers que és el que anomenem “jo” o “self”.]
    The only possible alternative is simply to keep to the immediate experience that consciousness is a singular of which the plural is unknown; that there is only one thing and that what seems to be a plurality is merely a series of different aspects of this one thing, produced by a deception (the Indian MAJA); the same illusion is produced in a gallery of mirrors, and in the same way Gaurisankar and Mt Everest turned out to be the same peak seen from different valleys. [S suggeriria que el jo és il·lusori]Yet each of us has the indisputable impression that the sum total of his own experience and memory forms a unit, quite distinct from that of any other person. He refers to it as ‘I’. What is this ‘I’? If you analyse it closely you will, I think, find that it is just a little bit more than a collection of single data (experiences and memories), namely the canvas upon which they are collected. And you will, on close introspection, find that what you really mean by ‘I’ is that ground-stuff upon which they are collected. You may come to a distant country, lose sight of all your friends, may all but forget them; you acquire new friends, you share life with them as intensely as you ever did with your old ones. Less and less important will become the fact that, while living your new life, you still recollect the old one. ‘The youth that was I’, you may come to speak of him in the third person, indeed the protagonist of the novel you are reading is probably nearer to your heart, certainly more intensely alive and better known to you. Yet there has been no intermediate break, no death. And even if a skilled hypnotist succeeded in blotting out entirely all your earlier reminiscences, you would not find that he had killed you. In no case is there a loss of personal existence to deplore. [el jo és fràgil i canviant, però és l’experiència més important qie tenim, i menystenir-lo com a il·lusori  és pobre. Amb una antropologia determinista un dimoni de Laplace veure com es va fent i desfent aquest conjunt de records i d’expectatives i com a cada moment decideix. Determinisme subspecie aeternitatis i experiència de llibertat. I resulta que el nostre punt de vista, allà on estem en l’experiment, és dins la capsa, no fora sub specie aeternitatis]
Posted on

vegetació aigües

Geografia de Catalunya Vegetació

VEGETACIÓ D’AIGÜES DOLCES, SALABROSES O SALINES

78. Vegetació d’aigua dolça: Lemnion minoris, Potamion pectinati, Phragmition communis. (208 Ebre)
79. Vegetació d’estanys d’alta muntanya: Littorellion, Potamion pectinati, Magnocaricion elatae (253)
80. Vegetació d’aigües salabroses: Ruppion maritimae (48 Ebre)
81. Vegetació de marjals i altres ambients salins: Puccinellio-Salicornietea, Saginetalia maritimae (257) (Ebre Urgell)
82. Vegetació de platges: Ammophiletea (196)
83. Vegetació de penya-segats litorals: Crithmo-Staticion (111)

91. Embassaments (38)

Posted on

Prats

Geografia de Catalunya Vegetació

Prats i Matollars secs Oromediterranis

74. Pastures i matollars oromediterranis culminants: Erinaceo-Anthyllidetum montanae (i altres associacions de les aliances Ononidion striatae i Genistion lobellii) (188 Solsonès, Ebre)

Prats d’alta muntanya

75. Pastures calcícoles de l’estatge alpí: Elyno-Seslerietea (191)
76. Pastures i petites landes acidòfiles de l’estatge alpí: Juncetea trifidi (838)
77. Vegetació de les molleres i els aiguamolls de l’alta muntanya: Caricion fuscae, Caricion davallaniae, Oxycocco-Sphagnetea 226

Posted on

Roques i tarteres

 

84. Codolars i vegetació de llits de rambles i barrancs: Andryalo-Glaucion (30)
85. Vegetació de roques i tarteres calcàries de l’estatge submontà i de terra baixa: Asplenion glandulosi, Pimpinello-Gouffeion (1006)
86. Vegetació de roques i tarteres calcàries de l’estatge montà: Saxifragion mediae, Polypodion serrulati… (1180)
87. Vegetació de roques i tarteres calcàries d’alta muntanya: Saxifragion mediae, Iberidion spathulatae… (408)
88. Vegetació de roques i tarteres silícies de l’estatge montà i de terra baixa: Antirrhinion asarinae, Galeopsion segetum, Galeopsion pyrenaicae, Phagnalo- Cheilanthion, Pimpinello-Gouffeion (179) (Montseny, Cadí)
89. Vegetació de roques i tarteres silícies d’alta muntanya: Androsacetalia vandellii, Androsacetalia alpinae… (1025)
90. Terrers margosos o gresencs amb vegetació molt dispersa (771)

Posted on

Coníferes boreals

 

62. Boscos de pi roig (Pinus sylvestris) montans, calcícoles i xeròfils: Primulo columnae-Pinetum sylvestris teucrietosum catalaunici (1080
63. Boscos de pi roig (Pinus sylvestris) montans, calcícoles i mesòfils: Primulo columnae-Pinetum sylvestris typicum, Polygalo calcareae-Pinetum sylvestris (858 )
64. Boscos de pi roig (Pinus sylvestris) montans, acidòfils i xeròfils: Veronico officinalis-Pinetum sylvestris typicum (985)
65. Boscos de pi roig (Pinus sylvestris) montans, acidòfils i mesoxeròfils: Veronico officinalis-Pinetum sylvestris galietosum rotundifoliae (99 Pirineu)
66. Boscos de pi roig (Pinus sylvestris) montans, acidòfils i mesòfils, rarament amb avets (Abies alba): Hylocomio-Pinetum catalaunicae typicum i abietetosum (686 Pirineu)
67. Bosc de pi negre (Pinus uncinata) subalpí, calcícola i xeròfil: Arctostaphylo-Pinetum uncinatae rhamnetosum alpinae (671)
68. Bosc de pi negre (Pinus uncinata) subalpí, calcícola i mesòfil, rarament amb avets (Abies alba): Pulsatillo-Pinetum uncinatae (516)
69. Boscos de pi negre (Pinus uncinata) subalpins, acidòfils i xeròfils: Veronico officinalis-Pinetum sylvestris pinetosum uncinatae, Arctostaphylo-Pinetum uncinatae typicum (1909)
70. Boscos de pi negre (Pinus uncinata), subalpins, acidòfils i mesòfils, rarament amb avets (Abies alba): Rhododendro ferruginei-Pinetum uncinatae typicum, abietetosum albae, seslerietosum (1943)
71. Bosquina subalpina de bedolls: Thelypteridi limbospermae-Betuletum pubescentis (48)
72. Matollars acidòfils alpins: Rhododendro-Vaccinion, Loiseleurio-Vaccinion, Juniperion nanae (175)
73. Matollars acidòfils culminants del Montseny: Juniperion nanae (20)

Posted on

Vegetació de ribera

Geografia de Catalunya Vegetació

Boscos caducifolis de ribera

50. Freixeneda de plana al·luvial inundable. (11 Maresme Tordera)
51. Verneda de terra baixa: Lamio-Alnetum glutinosae (571 Girona)
52. Verneda muntanyenca: Equiseto hyemalis-Alnetum glutinosae (395 rius Pirineu) [cerdanya]
53. Pollancredes i salzedes pirinenques: Lathraeo clandestinae-Populetum nigrae (79 Montsec)
54. Albereda meridional amb Lonicera biflora i bosquines adjacents (omeda, tamarigar): Lonicero biflorae-Populetum albae, Hedero-Ulmetum minoris, Tamaricetum canariensis
55. Albereda amb roja (Rubia tinctoria): Rubio tinctorum-Populetum albae
56. Albereda amb vinca (Vinca difformis) i bosquines adjacents (omeda, sargar,gatelleda): Vinco-Populetum albae, Lithospermo purpurocaerulei-Ulmetum minoris, Hedero-Ulmetum minoris, Saponario-Salicetum purpureae
57. Albereda amb lliri pudent (Iris foetidissima) i boscos adjacents de freixes (Fraxinus angustifolia) i oms (Ulmus minor): Populetum albae, Rusco aculeati-Fraxinetum angustifoliae, Lithospermo purpurocaerulei-Ulmetum minoris
58. Bosc mixt de freixes (Fraxinus angustifolia) i oms (Ulmus minor): Rusco aculeati-Fraxinetum angustifoliae
59. Salzedes: Saponario-Salicetum purpureae, Salicetum atrocinereae-daphnoidis

Bosquines i matollars clars de rambles i rieres mediterrànies

60. Baladrar: Rubo-Nerietum oleandri (48 ebre)
61. Alocar i comunitats adjacents: Vinco-Viticetum agnicasti, Calicotomo-Myrtetum communis, Lithospermo purpurocaerulei-Ulmetum minoris. (73 rieres).

Posted on

Pensar la vida

La vida

Què és la vida?  |  Complexitat, ordre, individuació  |    Els museus de ciències naturals

Què és la vida?

[Mirant el que tenim al voltant veiem les plantes que creixen, els animals que creixen i es mouen, reaccionant tots es reprodueixen. ] Aristòtil va classificar els éssers segons les seves capacitats, atribuint-los una ànima vegetativa, sensitiva i racional. (Ciències de la vida fins sXVI ). L’observació dels éssers vius planteja si es tracta de matèria amb ànima, o bé de mecanismes complicats (Pensar la vida). No podem concebre gaire bé ni l’origen de la vida ni una explicació de la seva diversitat. (Ciències de la vida segles XVII i XVIII )

Amb el microscopi i s’afirma la cèl·lula com a unitat de la vida (Ciències de la vida. sXIX) , l’evolució com a explicació de la diversitat d’espècies. Al s20 arribem al nivell molecular ( Ciències de la vida. sXX-sXXI) i a formular hipòtesis sobre l’origen de la vida.

[La vida doncs, són unes estructures extraordinàriament complexes, molècules, cèl·lules, teixits, òrgans, organismes, duent a terme processos de:

  • Nutrició (agafar substàncies de l’ambient i transformar-les, obtenint components i energia i retornant els residus)
  • Creixement i proliferació cel·lular
  •  Diferenciació (els gens s’expressen segons diferents estímuls externs)
  • Senyalització (resposta a estímuls químics i físics, comunicació amb altres cèl·lules, per senyals químics com hormones, o neurotransmissors)
  • Evolució. Modificacions del codi genètic

[Com a estructura i fenòmen molt complex, a cada època hem l’hem entès com s’ha pogut, amb les metàfores que teníem disponibles. A l’antiguitat ho veiem com a matèria impulsada per un principi no visible, com un aire o alè, la metàfora del vent invisible movent matèria. Al segle 17 i 18, quan comencem a entendre algunes màquines, considerem la possibilitat que siguin una màquina, tot i que encara no sabem gaire de sistemes tèrmics. Al s19,  que ja es coneix més química, ho veurem com un laboratori químic on es transformen substàncies,  i es converteix energia en treball. Al s20, amb la química molecular i la informàtica, farem servir la metàfora de l’ordinador i el codi que programa.]

Complexitat, ordre, individuació

[Si bé l’estudi de la vida ens ha mostrat que la base de la vida no és diferent del món inorgànic, hi ha els mateixos àtoms, la seva complexitat sí que el diferencia. En lloc de parlar de món inanimat i món animat, podem parlar de sistemes uniformes i sistemes complexos. o ho formulava a Layered Ontology ignorant les observacions similars de Schrödinger a What is Life 50 anys abans. El món inanimat és bàsicament uniforme, ja es tracti de gasos, o de sòlids. El camí per entendre la vida ha estat passar de la idea general de “matèria animada” al coneixement detallat dels òrgans, teixits, cèl·lules i molècules. Segons el que arribem a entendre a cada època, passem pel model de mecanisme, similar a un rellotge, a la fàbrica química, al sistema d’informació codificat al DNA. J

Schrödinger parla de “cristall aperiòdic” i sobretot assenyala que els sistemes vius es caracteritzen per evitar el desordre, és a dir, la uniformitat, l’estat d’equilibri a la qual tendeixen tots els sistemes físics (2a llei de la termodinàmica).

[Hi pot haver un sistema que esquivi l’equilibri i la uniformitat si d’alguna manera està separat de la resta, alhora que s’hi comunica. L’individu biològic, per contraposició a un gas uniforme, és possible gràcies a la membrana, que estableix els límits i intercanvia energia i components amb l’exterior. En els estadis més primitius, la cèl·lula es troba en un entorn favorable, una “sopa orgànica”. En els estadis més evolucionats el sistema viu modifica l’entorn, cosa que també aplica a la vida humana en general (entorn habitable).  existir com a individu suposa aïllar-se, separar-se, i alhora connectar-se i modificar-s mútuament.]

La complexitat de la vida té diferents nivells que són difícils d’entendre. Com es va originar per primer cop el cicle de processos que sintetitzen molècules complexes? Un cop en marxa s’entén el seu avantatge però la  probabilitat que aparegui per atzar, és molt petita ( hipercicle a l’ Origen de la vida ). [una de les proves és la universalitat del codi genètic (la cèl·lula). Les cèl·lules vives tindrien de l’ordre de 109 parelles de bases al DNA i unes 10.000 proteïnes amb uns 2000 aminoàcids, 2 107 en total. (les peces de la vida).
Després, en els organismes multicel·lulars, ¿com es forma una comunitat organitzada de cèl·lules? Com es substitueixen ordenadament les que es degraden? Com es forma un nou ésser amb milers de milions de cèl·lules (de les 105 d’una mosca als 1012 d’animals superiors, Creixement i reproducció).
¿Com s’organitza un hàbitat on coexisteixen diferents espècies que interactuen i es reprodueixen? amb diferents processos? [en el cas de l’home, es podria parlar d’un ordre “narratiu”? un model del món compartit amb altres humans, una narració autobiogràfica?]

Els museus de ciències naturals.

Tots els museus de ciències naturals van començar com una col·lecció d’insectes i vitrines amb animals dissecats.  A mitjans del s19 totes les ciutats importants van fundar-ne. (Ciències de la vida sXIX). Com hauria de ser una museu que no sigui una acumulació de pedres i un seguit de vitrines? Què volem explicar? Un inventari de totes les espècies com Linneu? Preguntes sobre la vida? Com passem del que tenim al voltant a una visió ampliada? Coses a contemplar, la vida en aquest instant, organismes que es renoven, que neixen i que moren, els hàbitats, els avantpassats].

  • El museu blau
    Entrada: esquelet de balena, “Som natura”, mediateca i botiga, el terrat viu, espai nens, exposició temporal.
    Altres museus de ciències naturals a Catalunya per ordre d’antiguetat: Geològic del seminari, Zoo, museu Darder, Marimurtra, Cosmocaixa, Alcover, Montsià, Volcans, Granollers, Arenys de Mar, Conca de Deià, Cercs, Papallones a Sort, Crusafont Sabadell, Ter Manlleu.
    Gran esfera on es projecta la història de l’univers i la història geològica de la terra, mostrant els moviments dels continents. /  Història ràpida de la ciència, de Copèrnic, Lyell, Darwin…
    Biografia de la terra: meteorits. Arqueà 3.8 a 2.5, Proterozoic 2.5 a 542, Paleozoic inferior 542 a 416 Trilobites i peixos, Paleozoic superior 416 a 252, Mesozoic 252 a 65, Cenozoic 66 a 0. Presenten l’arbre de la vida i mostren quines branques han aparegut a cada període. Fòssils. / Evolució [molt breu, sense els arguments de Darwin].
    Animals. La cèl·lula animal [no entren a estudiar teixits i sistemes d’òrgans, ni bioquímica. Classificació, botons, nomenclaura, Linneu encara vigent. El moviment: volar, desplaçar-se, sostenir-se amb un esquelet. Aliment: predadors, hervívors, carnívors, com evitar ser menjat. Diferències entre individus, cicles biològics. conducta. Els grans animals. El gabinet de curiositats.
    Fongs. Plantes. La cèl·lula vegetal. Fulles, flors, herbaris, diversitat de fulles i llavors [no presenten una classificació general]. Algues. Microbis [hauria de sortir Haeckel?]. Biodiversitat a Catalunya.
    Univers. la Terra i la seva estructura. Roques i minerals. Formes i cristal·lografia. cicle geològic, ígnees, metamòrfiques i sedimentàries.  Geologia de Catalunya, Europa i nord-d’Àfrica. Mineria.
  • Cosmocaixa
  • London Natural History Museum
  • American Museum Natural History
  • Naturhistorisches Museum Wien
  • Kelvingrove Art Gallery and Museum. Concentrat però molt ben explicat, vista per hàbitats. Liverpool World Museum. Manchester Museum.
  • Berlin, Museum für Naturkunde .
Posted on

Dante. Paradiso. Bici

Lectura de la Divina Comèdia. Paradiso

El dia del Paradiso vaig fer 44 km recorrent la ciutat, en un recorregut més o menys definit pel punt de partida, la platja del Bogatell, el camí cap a Horta -on hi ha el carrer Dante-
passant  pel Besós i el Turó de la Peira, la biblioteca del Carmel, el claustre del monestir de Pedralbes, on vaig arribar massa tard igual que al telefèric.

Encara que els punts intermitjos estaven més o menys determinats, el camí no, i de tant en tant em sorprenia alguna escena o algun carrer, com per exemple aquest restaurant del Carmel. Algun dia hi he de tornar.

 

 

 

Amb la mateixa idea d’explorar barris a l’atzar del dia del Purgatori, penso que en una propera ocasió, en lloc de localitzar mercats i biblioteques, faré un treball de camp sobre bars, evitant, això sí,  els barris de les guies turístiques, Ciutat Vella, Gràcia i Eixample. Compararé què ofereixen, si tenen callos, qui executa la millor truita de patata, si algú encara prepara lletons. Un projecte apassionant pel futur.

Posted on

Dante. Purgatorio. Bus

Lectura de la Divina Comèdia. Purgatorio.

Suposo que gairebé tothom ha somiat alguna vegada de començar un viatge a l’atzar, un vol a un destí desconegut, agafar el primer tren que passa a una estació, arrencar el cotxe i anar conduint sense saber on. Molt pocs ho han fet realment. Estic content d’haver provat almenys, una versió modesta, la de passar un dia sencer saltant de bus en bus a l’atzar.
La sensació de no saber on em portarà, de no tenir decidit on baixar, és extraordinària. Aporta una dosi d’incògnita i d’incertesa dins d’un marc confortablement acotat. I realment és més emocionant que alguns viatges organitzats, ja sia de luxe o d’aventura, amb totes les parades programades.

Vaig fer 40 km en autobús, i quatre passejades a Sant Andreu, Nou barris, Sant Gervasi i Sants. A més de passar el dia llegint el Purgatori de la Divina Comèdia, observava la gent que hi havia al bus a diferents hores del dia, deambulava per carrers per on no havia passat mai.

 

 

Només molt de tant en tant deixem “d’anar a algun lloc”. És com si sempre
portéssim a dins un GPS amb una destinació programada: “45 minuts per arribar”, “gira a l’esquerra”, “tot recte”. Puc imaginar una funció amagada als GPS que  proposi, o bé una destinació a l’atzar, o bé que a cada cruïlla decideixi aleatòriament cap on anar.

Posted on

Dante. Inferno. Metro.

Lectura de la Divina Comèdia. Inferno.

El recorregut per les línies 1, 2, 3, 4 i 5, al final acumularà 117 km segons el traçat al mapa.

Tot i haver-lo associat amb l’infern de manera una mica arbitrària, és un espai i un món en si mateix que trobo molt atractiu. Tinc ganes de repetir l’experiència i tornar-hi a passar un dia sencer, observant la gent, escoltant els músics, menjant als bars que hi ha sota terra  …

Sempre em va agradar un anunci de la cocacola on un vagó es convertia en una festa amb la música de Chihuahua. I seria fantàstic tenir a Barcelona alguna cosa semblant a la festa dels vintage cars del NYC subway.

En algun moment cap al final d’una línia anava sol al vagó.  Imagino una història (potser ja se n’ha fet alguna pel·lícula) en què en una situació similar, el metro, en lloc d’acabar a una estació, s’endinsa per un ramal desconegut. Al cap de 10 minuts el passatger es comença a inquietar i aviat es troba  recorrent estacions subterrànies per un món diferent. De fet, és una mica semblant al que faria un explorador de barris de Barcelona desconeguts.

Fins i tot, en una variant experimental de l’inferno,
els cercles infernals serien diferents estacions de metro. El visitant acompanyat del guia, baixaria per unes interminables escales mecàniques, amb anuncis dels turments al costat i pujaria a un vagó de metro. Pel altaveus s’escoltaria: “propera parada … iracunds!”.
Baixaria i recorreria sales d’aquesta estació, que podrien ser una mena de Carceri de Piranesi. Acabada la visita esperaria el següent comboi, veuria baixar els condemnats per l’ira, i seguiria la línia fins a la
parada dels herètics.

Al metro hi llegeix molta gent. En alguns punts la gent fa bookcrossing i deixa llibres ja llegits per que se’ls emportin d’altres. Penso en tots els llibres que s’hi deuen haver llegit, novel·les, llibres de text, assaig …
També puc imaginar el metro, no com una via de comunicació pels
espais de l’infern sinó com una gran biblioteca, amb sales de lectura mòbils. Hi hauria 10 línies segons la classificació decimal de Dewey, i cada comboi a un subtema. Per exemple, un lector aniria a la línia 1 per filosofia, o la 8 per literatura, i esperaria el tren 850 de literatura italiana. Allà trobaria el prestatge on hi ha Dante i s’hi asseuria fins a acabar-se’l. Com a curiositat, trobaríem la literatura catalana juntament amb l’occità, al novè vagó (849), de la literatura francesa (840), i no pas al comboi de la literatura castellana (860).

Per  últim, no puc estar més d’acord amb el personatge del poeta Syme de Chesterton que, a “The man who was thursday” defensa la poesia del metro en contra d’un anarquista per a qui la poesia només pot ser desordre. De la meva collita, modestament, hi afegiria que, el que és interessant, o sublim, allò pel qual val la pena fer un viatge, o dedicar-hi les vacances, no són només les destinacions exòtiques dels catàlegs d’aventura, els llocs que encapçalen les classificacions del tripadvisor, sinó també el que és quotidià. Em confesso un ferm admirador del projecte de Xavier de Maistre: ser capaç d’emprendre un viatge de descoberta per les cambres i habitacions de casa.

An artist is identical with an anarchist,” he cried. “You might transpose the words anywhere. An anarchist is an artist. The man who throws a bomb is an artist, because he prefers a great moment to everything. He sees how much more valuable is one burst of blazing light, one peal of perfect thunder, than the mere common bodies of a few shapeless policemen. An artist disregards all governments, abolishes all conventions. The poet delights in disorder only. If it were not so, the most poetical thing in the world would be the  nderground Railway.” “So it is,” said Mr. Syme.
“Nonsense!” said Gregory, who was very rational when anyone else attempted paradox. “Why do all the clerks and navvies in the railway trains look so sad and tired, so very sad and tired? I will tell you. It is because they know that the train is going right. It is because they know that whatever place they have taken a ticket for that place they will reach. It is because after they have passed Sloane Square they know that the next station must be Victoria, and nothing but Victoria. Oh, their wild rapture! oh, their eyes like stars and their souls again in Eden, if the next station were unaccountably Baker Street!” “It is you who are unpoetical,” replied the poet Syme. “If what you say of clerks is true, they can only be as prosaic as your poetry. The rare, strange thing is to hit the mark; the gross, obvious thing is to miss it. We feel it is epical when man with one wild arrow strikes a distant bird. Is it not also epical when man with one wild engine strikes a distant station? Chaos is dull; because in chaos the train might indeed go anywhere, to Baker Street or to Bagdad. But man is a
magician, and his whole magic is in this, that he does say Victoria, and lo! it is Victoria. No, take your books of mere poetry and prose; let me read a time table, with tears of pride. Take your Byron, who commemorates the defeats of man; give me Bradshaw, who commemorates his
victories. Give me Bradshaw, I say!”

Posted on

Taj Mahal

Jardins   Mapa

The Taj Mahal is an ivory-white marble mausoleum on the right bank of the river Yamuna in Agra, Uttar Pradesh, India. It was commissioned in 1631 by the fifth Mughal emperor, Shah Jahan (r. 1628–1658) to house the tomb of his beloved wife, Mumtaz Mahal; it also houses the tomb of Shah Jahan himself. The tomb is the centrepiece of a 17-hectare (42-acre) complex, which includes a mosque and a guest house, and is set in formal gardens bounded on three sides by a crenellated wall. Construction of the mausoleum was essentially completed in 1643, but work continued on other phases of the project for another 10 years.

4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858

[Gairebé sempre es parla de l’edifici però la major part de l’experiència ve donada per la perspectiva que dóna el jardí, un espai buit d’edificis, l’efecte marc]

The complex is set around a large 300-metre (980 ft) square charbagh or Mughal garden. The garden uses raised pathways that divide each of the four-quarters of the garden into 16 sunken parterres or flowerbeds. Halfway between the tomb and gateway in the centre of the garden is a raised marble water tank with a reflecting pool positioned on a north–south axis to reflect the image of the mausoleum. The elevated marble water tank is called al Hawd al-Kawthar in reference to the “Tank of Abundance” promised to Muhammad.[39]

Elsewhere, the garden is laid out with avenues of trees labelled according to common and scientific names[40] and fountains. The charbagh garden, a design inspired by Persian gardens, was introduced to India by Babur, the first Mughal emperor. It symbolises the four flowing rivers of Jannah (Paradise) and reflects the Paradise garden derived from the Persian paridaeza, meaning ‘walled garden.’ In mystic Islamic texts of the Mughal period, Paradise is described as an ideal garden of abundance with four rivers flowing from a central spring or mountain, separating the garden into north, west, south and east.

Posted on

Fort Amber. Jaipur

Jardins   Mapa

Palau prop de Jaipur

A 11 km de Jaipur, exemple d’arquitectura Rajput, construït el 1592.

4AI01 Imperi del Gran Mogol de la India 1526 1858

The garden, located between the Jai Mandir on the east and the Sukh Niwas on the west, both built on high platforms in the third courtyard, was built by Mirza Raja Jai Singh (1623–68). It is patterned on the lines of the Chahar Bagh or Mughal Garden. It is in a sunken bed, shaped in a hexagonal design. It is laid out with narrow channels lined with marble around a star-shaped pool with a fountain at the center. Water for the garden flows in cascades through channels from the Sukh Niwas and also from the cascade channels called the “chini khana niches” that originate on the terrace of the Jai Mandir.

Posted on

Bach. Comentaris de Gardiner

Bach

Mülhausen.  Actus Tragicus BWV 106 i la qüestió de la fe a l’hora d’escoltar Bach.

1723: BWV 76, 25, 105, 46, 109, 70

1724: BWV 20, 101, 38, 36, 91, 121, 65, 127, 6, 103, 74, 68, 176, Passió segons Sant Joan BWV 245

Música i text, BWV 77. Teologia o música. BWV 78, 95. Motets 229 i 225

Bach a Leipzig, Darrer any 668a, Visió final

[Gardiner explica que la manera de rebre la música de Bach no era amb la devoció dels concerts d’avui. La cantata estava pensada per ser interpretada just abans del sermó dins d’un ofici religiós llarg, i la idea era preparar els fidels per escoltar-lo. Però coincidia que la gent important arribava just per fer-se veure al moment del sermó, irrompia i saludava els coneguts mentre s’asseien. Pintures d’Emanuel de Witte i Hendrick van Vliet, mostren gossos fent pipi a les parets blanques de la Oude Kerk a Delft. S’assajava a correcuita durant la setmana. Els textos eren anònims en general, amb una teologia sinistra que veu el món com “a hospital peopled by sick souls whose sins fester like suppurating boils and yellow excrement” Veure sinó la cantata BWV 199.]

Mülhausen

  • BWV106. Many of his later works, including the two great Passion settings, deal with the same subject as a dichotomy between a world of tribulation and the hope of redemption – quite standard in the religion of the day. But none does so more poignantly or serenely than the Actus tragicus.u This extraordinary music, composed at such a young age, is never saccharine, self-indulgent or morbid; on the contrary, though deeply serious, it is consoling and full of optimism. Unlike some of Bach’s busier contrapuntal inventions, it has good ‘surface’ attraction, no doubt as a result of its unusually soft-toned instrumentation: just two recorders, an organ and a pair of violas da gamba. With this restricted palette Bach manages to create miracles: the opening sonatina comprises twenty of the most heart-rending bars in all of his works. From the yearning dissonance given to the two gambas, to the ravishing way the recorders entwine and exchange adjacent notes, slipping in and out of unison, we are being offered music to combat grief. Jean-Philippe Rameau once implored one of his pupils: Mon ami, faites-moi pleurer! 24 Listening to Bach’s sonatina, we are shown what Rameau meant and are moved. The whole work lasts less than twenty minutes and flows seamlessly through several switches of mood and metre. As often in the best music, there is a brilliant use of silence. After inserting a sequence of pleas for release from this world in which the soprano sings ‘Yes, come, Lord Jesus!’ several times over, Bach ensures that all the other voices and instruments drop out one by one, leaving her unsupported voice to trail away in a fragile arabesque. Then he notates a blank bar with a pause over it. This active, mystical silence turns out to be the exact midpoint of the work.
    The Actus tragicus also raises the delicate issue of religious belief – whether the partial or total presence (or absence) in the listener can influence receptivity to music. It would be invidious to insist that a person needs to hold Christian beliefs in order to appreciate Bach’s church music. Yet it is certainly the case that without some familiarity with the religious ideas with which it is imbued one can miss so many nuances, even the way his later music can be seen to act as a critique of Christian theology.The problem is hardly new. In a letter to Erwin Rhode (1870) Friedrich Nietzsche wrote, ‘This week I heard the St Matthew Passion three times and each time I had the same feeling of immeasurable admiration. One who has completely forgotten Christianity truly hears it here as Gospel.’28 Yet in 1878 he was to complain, ‘In Bach there is too much crude Christianity, crude Germanism, crude scholasticism … At the threshold of modern European music … he is always looking back towards the Middle Ages.’ Nietzsche points to the conflict some people experience in relation to Bach’s church music: put off by the harshness of some of the language, they are nonetheless in thrall to the music and the way it carries the conviction of his faith.In the process of reconciling these opposite responses one can empathise with William James on the subject of religion in general – using ‘every fibre of his intellectual energy to defend and justify freedom of the will’ and, in his phrase, ‘the right to believe’. Religion, he recognised, ‘like love, like wrath, like hope, ambition, jealousy, like every other instinctive eagerness and impulse … adds to life an enchantment which is not rationally or logically deducible from anything else’.29 At the same time it can embrace the torments of the ‘sick soul’ finding consolation in conversion, as seen in Augustine, Luther and Tolstoy, and the fascination of the divided self, as seen in John Bunyan – and indeed Bach.30 With him, music inspires a religious sensibility that is very common but not necessarily tied to a specific dogma. Just as there are many non-religious aficionados of Bach’s church music, so there are atheists among Bach-loving professional musicians. One of the most widely revered figures among contemporary European composers, György Kurtág, recently confessed, ‘Consciously, I am certainly an atheist, but I do not say it out loud, because if I look at Bach, I cannot be an atheist. Then I have to accept the way he believed. His music never stops praying. And how can I get closer if I look at him from the outside? I do not believe in the Gospels in a literal fashion, but a Bach fugue has the Crucifixion in it – as the nails are being driven in. In music, I am always looking for the hammering of the nails … That is a dual vision. My brain rejects it all. But my brain isn’t worth much.

Comença el cicle amb el primer diumenge després de Trinitat.

Primer cicle 1723:

  • BWV75
  • BWV76 (salm 19, The idea of the entire cosmos celebrating God’s rich creation was a gift to a composer of Bach’s conceptual ability. It allowed him to contemplate and expound the meaning of infinity, a concept that was largely sidestepped throughout the Middle Ages, of the cosmos being aware of itself, of how ‘nature and grace speak to all of mankind’, showing us how as humans we can marvel about our own ability to do so. Bach’s vision is reflected in his choice of instruments: regal trumpets in Part I to symbolize God’s glory; a viola da gamba, that ancient instrument he uses at moments of the most intense feeling, to underline the human potential for faith and love in Part II. Treating the poverty/riches antithesis would have been enough for most other composers. Instead Bach and his unknown librettist (could it have been Gottfried Lange, the poet–burgomaster, who was acting almost as his patron in these early years of his cantorate?) looked for ways to enrich the connective tissue. In his First Epistle, John focuses on the meaning of love for humanity – conveyed by Bach in a majestic aria for bass and trumpet (BWV 75/xii) – and then, the following week, on brotherly love (die brüderliche Treue) as the basis of worldly life, the means by which mankind gives honour to God (BWV 76/xi).
  • BWV25. ‘The whole world is but a hospital’ declares the tenor at one point in BWV 25, Es ist nichts Gesundes an meinem Leibe: Adam’s Fall has ‘defiled us all and infected us with leprous sin’.k Sickness, raging fever, leprous boils and the ‘odious stench’ of sin are described in detail in the text of this cantata, making no concession to the listener’s delicacy of feeling or potential queasiness. Although the unknown librettist builds to an impassioned appeal to Christ as the ‘healer and helper of all’ to cure and show mercy, it is Bach’s music that completes the spiritual journey for us. As listeners we sense this happening, but it is difficult to say how he affects a change in our perception of what the words are saying. Take the opening chorus with its gloomy description of a sin-ridden world: ‘there is no soundness in my flesh because of Thine anger; neither is there any rest in my bones, because of my sin’ (Psalm 38:3). Having set things in motion to underscore the words by every corroborative means he could devise (two-voiced canons, sighing motifs and unstable harmonies modulating downwards), Bach had, one might imagine, exhausted his expressive arsenal, but not so. In the fifteenth bar he brings in a separate ‘choir’ made up of three recorders, a cornett and three trombones to intone the familiar ‘Passion Chorale’,l one phrase at a time. Bach has added an independent commentary of his own which gradually works its magic, instilling the idea of hope and consolation. Here he reaches out to his listeners, his music serving as a kind of spiritual blood transfusion, in which the critical agency in the healing process emanates from the music, not the words.
  • BWV 105 i 46 reflecteixen la nova manera de compondre cantates. With summer giving way to autumn, the focus of the appointed texts for each Sunday is on the hazards of living in society – with warnings against false prophets and hypocrites and how to live righteously in a sin-affected world./ Having already acquired the knack of how to vivify a doctrinal message and, when appropriate, of delivering it with a hard dramatic kick, he is now exploring ways of how and when to balance it with music of an emollient tenderness, humouring and softening the severity of his texts while in no way blunting their impact. Time and again one senses Bach’s exceptional level of engagement with the words, his music going far beyond literal mimesis or the codified use of conventional figures and symbols. / Autumn passes to winter the themes of the week become steadily grimmer as the faithful are urged to reject the world, its lures and snares, and to focus on eventual union with God – or risk the horror of permanent exclusion. From week to week this dichotomy appears to grow harsher, with the stress on sin and guilt deepening as the weather worsens.
  • BWV 109, BWV 70. To convey the inner conflict between belief and doubt in BWV 109, Ich glaube, lieber Herr, hilf meinem Unglauben!, we find him assigning two opposing ‘voices’, sung by the same singer, one marked forte, the other piano. / For his final cantata of the Trinity season, BWV 70a, Wachet! betet! betet! wachet!, with its play on words, Bach increases the voltage.
  • Nadal, Epifania.  For Epiphany + 4, what must count as Bach’s most ‘operatic’ cantata bursts into life: BWV 81, Jesus schläft, was soll ich hoffen? Here he gives his listeners a foretaste of the enthralling music they could expect when his imagination was torched by a particularly dramatic incident. Based on Matthew’s description of Jesus’ calming a violent storm on the sea of Galilee that threatens to capsize the ship in which he and his disciples are sailing, it makes a sea voyage into a metaphor for the Christian life. It begins with Jesus asleep on board ship, the backdrop to an eerie meditation on the terrors of abandonment./old-fashioned recorders added to the string band for an aria for alto, the voice Bach regularly uses for expressions of contrition, fear and lamenting. Here he challenges the singer to a serious technical (and symbolic) test of endurance: to hold a low B without quavering for ten slow beats and then to negotiate a series of angular leaps and twists (through diminished and augmented intervals) to evoke the gaping abyss of approaching death./ Life without Jesus – his somnolent silence lasts all the way through the first three numbers – causes his disciples, and of course Christians ever since, acute anguish and a sense of alienation that rises to the surface in the tenor recitative with its dislocated, dissonant harmonies. In the background of the night we hear the words of Psalm 13 – ‘How long wilt thou forget me, O Lord, for ever? How long wilt thou hide thy face from me?’ – and the image of the guiding star precious to all mariners and to the magi. Suddenly the storm bursts. A continuous spume of violent demisemiquavers in the first violins is set against an unabated thudding in the other instruments. It reaches a succession of ear-splitting cracks on diminished seventh chords conveying the rage of ‘Belial’s waters’ beating against the tiny vessel. It is similar to one of Handel’s powerful ‘rage’ arias, demanding an equivalent virtuosity of rapid passagework by both tenor and violins, but imbued with vastly more harmonic tension – what Paradise Lost might sound like if set as an opera. Three times Bach halts the momentum mid-storm for two-bar ‘close-ups’ of the storm-tossed mariner. Though it feels intensely real, the tempest is also an emblem of the godless forces that threaten to engulf the lone Christian as he stands up to his tormentors. It is extraordinary what a vivid scena Bach has created from its beginning in a simple allegro in G major for strings alone. Jesus, now awake (as if he could possibly have slept through all the mayhem), rebukes his disciples for their lack of faith. In an arioso with straightforward continuo accompaniment, almost a two-part invention, the bass soloist assumes the role of vox Christi. After the colourful drama of the preceding scena the very sparseness and deliberate repetitiveness of the music is striking. One wonders whether there is a pinch of dramatic realism here, of yawn-induced rebuke (the repetition of warum?) or even of mild satire – one of those occasions when Bach may be poking fun at one of his Leipzig theological task-masters. There follows a second seascape, almost as remarkable as the earlier tempest, this time as an aria for bass, two oboes d’amore and strings. The strings are locked in octaves, a symbol of order to show that even the pull of the tides, the undertow and the waves welling up can be checked just as they are about to break by Jesus’ commands Schweig! Schweig! (‘Be silent!’) and Verstumme! (‘Be still!’).
  • BWV 67.  The first in this sequence, BWV 67, Halt im Gedächtnis, is especially impressive: the music vibrates with a pulsating rhythmic energy and a wealth of invention. Bach’s task here is to depict the perplexed and vacillating feelings of the disciples, their hopes dashed after the Crucifixion. He conveys the palpable tension between Thomas’s doubts and the need within the group to keep faith (the corno blasts this out as a sustained single note in the opening chorus, an injunction to ‘hold’ Jesus in remembrance). / Three times their anxiety is quelled by Jesus’ beatific utterance Friede sei mit euch (‘Peace be unto you’). At its fourth and final appearance the strings abandon their storm-rousing and symbolically melt into the woodwind’s lulling rhythms. In this way the scene ends peacefully, the concluding chorale acknowledging the Prince of Peace as ‘a strong helper in need, in life and in death’.

Segon cicle 1724: Bach’s decision to ground his Second Leipzig Cycle on Lutheran chorales was by no means arbitrary: it was a key difference between this and the first cycle, in which a scriptural dictum (or Spruch) had provided the opening to most of his pieces. / At all events, to plan a full cycle grounded on hallowed and iconic Lutheran hymns was one of Bach’s most courageous decisions as a composer – one that he sustained for the next nine and a half months with extraordinary consistency. For the next year Bach stuck limpet-like to these hymns: a total of fifty-two new cantatas used them as their starting-point and, once elaborated, gave them fresh currency.

  • BWV 20. That much is clear from the outset of his first cantata, BWV 20, O Ewigkeit, du Donnerwort. It is an astonishing piece, one that sets the tone for the whole cycle and sums up so many of the original features we will encounter – a new range of expression, the use of operatic technique to enliven the doctrinal message and wild contrasts of mood./ Where the previous year’s vision was of a faith-propelled anticipation of eternity in BWV 21, fear, rather than comfort, is now the subtext of BWV 20 – the chilling prospect of an eternity of torture and pain. / Powerful cross-accents and a huge upward sweep for the basses on Traurigkeit (‘grief’) characterise the double fugue. Abruptly the orchestra screeches to a halt on a diminished seventh. Only a bold dramatist would risk stopping the forward momentum to convey trepidation – personal and petrifying – and Bach had good reason to be proud of this. (Any late-coming worshippers entering at that point would have been frozen to the spot, their neighbourly greetings silenced.) Out of the ensuing silence, terse and angular fragments are tossed from oboes to strings and back again in anticipation of the choir’s resumption. / Climbing back into his pulpit, the bass delivers the harrowing prospect of ‘a thousand million years with all the demons’. Then, as he moves from recitative into aria, he abruptly changes tack and tone. We appear to have been shunted into the world of opera buffa, or, rather, of ducks – three of them (all oboes) and a bassoon. /
    Perhaps Bach could see no further way to develop the theme of eternity before offering a speck of hope to the Christian soul now thoroughly battered and bruised. He reminds us that the solution to life’s problems is childlike in its simplicity. / Bach’s depiction of hell is far richer and more polychromatic than that of any other composer before Mozart and Berlioz. So much of his richness comes from the dissonance that runs from the smallest to the largest./ A logical choice for his theme would have been the call to the lost sheep to wake up and throw off the sleep of sin (Ephesians 5:14), the subject of the electrifying bass aria with trumpet and strings which opens Part 2 – Bach’s answer, as it were, to Handel’s ‘The trumpet shall sound’ from Messiah – a taxing piece for both singer and trumpeter, requiring dramatic delivery and technical control. As if that were not enough, the alto soloist now blasts off in a tirade against the carnal world, much along the lines of an Oxford Street sandwich-board-wearer: ‘Repent before it’s too late: the end is nigh.’w And with this message comes a twist calculated to bring the listener up short: ‘Consider … it could be this very night that the coffin is brought to your door!’ It is not very often that Bach resorts to lurid pictorialism of the Hieronymus Bosch kind; yet, in the ensuing duet delivered to the errant pilgrim as though by Bunyanesque angels (alto and tenor), he treats us to a ghoulish cameo of ‘howling and chattering teeth’, of the ominous approach of the hand-drawn hearse as it clatters across the cobbled street. Successions of first inversion chords over a disjointed bass line in quavers with parallel thirds and sixths in the voice parts give way first to imitative and answering phrases, then to an anguished chromaticism evoking the bubbling stream and the drop of water denied to the parched rich man. The voices join for a final flourish. We hear the gurgling of the forbidden water and the continuo playing a last furtive snatch of the ritornello. Then, dissolve … fade out … silence. Extraordinary.
  • BWV 101, Nimm von uns, Herr, du treuer Gott. Ten Commandments (Dies sind die heil’gen zehn Gebot). / Over the final tonic pedal Bach engineers a disturbing intensification of harmony and vocal expression for the words für Seuchen, Feur und großem Leid (‘contagion, fire and grievous pain’). Here we sense Bach working his chosen motifs as hard as he possibly can, a trait we associate more readily with Beethoven./There is a single moment midway, enough to strike horror in the listener, when Bach makes an abrupt Mahlerian swerve from E minor to C minor on the word Warum [willst du so zornig sein?]. Not even Purcell, with his penchant for a calculated spot-lit dissonance, was capable of matching this when setting the same words in his anthem ‘Lord, how long wilt Thou be angry?’ Sudden juxtapositions of sacred text and personal commentary are a potent new dialectical weapon in Bach’s expressive arsenal. / … whole fresh layer of minutely differentiated articulation and dynamic markings now appeared to enable him and future musicians to realise the precise nuances present in his imagination. Deciding to write out a new flute part for the musical highpoint of the cantata, the soprano-alto duet, and as economical as ever with manuscript paper, he wrote it on the back of the cornet part.
  • BWV38 The theme of the hidden granting of faith returns later in the season in BWV 38, Aus tiefer Not schrei ich zu dir, for Trinity +21, based on Luther’s paraphrase of Psalm 130: he describes the cry of a ‘truly penitent heart that is most deeply moved in its distress … We are all in deep and great misery, but we do not feel our condition. Crying is nothing but a strong and earnest longing for God’s grace, which does not arise in a person unless he sees in what depth he is lying.’15 Bach would have known that Luther’s hymn was linked to a time-honoured Phrygian tune, one so perfectly suited to archaic treatment in motet-style that it is hard to imagine him setting it in any other way. /Once again he doubles each of the four voices with a trombone – a technique one might associate more readily with Schütz or even with Bruckner than with Bach. Besides their unique burnished sonority, these noble instruments bring a sense of ritual and solemnity to the overall mood. Bach seems intent on pushing the frontiers of this movement almost out of stylistic reach through the abrupt chromatic twists he gives to its modal tune. / All three of the cantata’s final movements are equally stern and uncompromising. Bach marks the recitative for soprano a battuta – unusually, to be sung in strict tempo – while the continuo thunders out the old tune as if daring the believer to give in to doubts in a magnificent reversal of usual practice, the singer’s weakened faith scarcely having time to express its frailty. As with his cantata for this Sunday from the previous year (BWV 109), he delays the provision and granting of help until the last possible moment. With all the voices given full orchestral doubling (including those four trombones), this chorale is not simply impressive, it is even intimidating in its Lutheran zeal – especially its final Phrygian cadence, with the bass trombone plummeting to bottom E.
  • BWV26 The instrumental ritornello to the opening chorale fantasia of BWV 26, Ach wie flüchtig, ach wie nichtig, is a stupendous musical confectionery illustrating the brevity of human life and the futility of earthly hopes. / Fleet-footed scales, crossing and re-crossing, joining and dividing, create a mood of phantasmal vapour – a brilliant elaboration of an idea that first came to him ten years earlier in Weimar./ There does seem to be a proto-Romantic Gestalt to the way Bach set it as an aria for tenor, flute, violin and continuo: each musician is constantly required to change functions – to respond, imitate, echo or double one another – while contributing to the inexorable forward motion of the tumbling torrent and a brief episode of falling raindrops. Human life first as mist and spray, then as a mountain torrent; next, Bach turns to the inevitability of beauty’s withering like a flower and the moment when man succumbs to earthly pleasures and ‘all things shatter and collapse in ruin.
  • BWV 91 Christmas Day itself began with BWV 91, Gelobet seist du, Jesu Christ, Bach’s majestic setting of Luther’s hymn, whose opening ritornello has the special sense of expectation that is the hallmark of Bach in Christmas mode: fanfares for the horns and running G major scales in the oboes that suggest the dancing of angels. In the unselfconscious abandon of his setting of das ist wahr (‘this is true’) and the syncopated Kyrie eleis! (reminiscent of a similar word-setting in the Zwiegesänge of Michael Praetorius), Bach’s seventeenth-century roots are exposed; and this mood persists in the soprano recitative interwoven with the second verse of the hymn and in the festive tenor aria set for three oboes swinging along in genial accompaniment. / When Bach came to re-work this cantata during the 1730s, in order to illustrate the human aspiration to sing (and, by implication, dance) like the angels, he added lilting syncopations to the vocal lines that clash with the violins’ dotted figure. / The polarity between them is reinforced by means of upward modulations, once in sharps (as if to symbolise man’s angel-directed aspirations), once in flats (as if to represent Jesus’ humanity). The music brings to mind the vivid imagery of Botticelli’s dancing angels or Filippino Lippi’s angelic band in full cry on the walls of the Carafa Chapel in Santa Maria sopra Minerva in Rome. / He may have been inspired by the vision of St John Chrysostom (c. 347–407), which he surely knew – those ‘thousands of Archangels and ten thousands of Angels … six-winged, full of eyes, and soar aloft on their wings, singing, crying, shouting, and saying Agios! Agios! Agios! Kyrie Sabaoth! Holy, Holy, Holy, Lord God of Hosts!
  • BWV 121. Bach adopts a wholly different strategy for its sequel the next day. More than in any other cantata you sense a primitive root, an early Christian origin for the Marian text of BWV 121, Christum wir sollen loben schon, one of the oldest-feeling of all Bach’s cantatas. Luther had appropriated and translated a famous fifth-century Latin hymn, ‘A solis ortus cardine’ (‘From the rising of the sun’), used for Lauds during the Christmas season, and Bach sets its opening verse in motet style, the voices doubled by a cornett and three trombones in addition to the usual oboes and strings. There is something mystical about this tune, not least in the way it seems to start in the Dorian mode and end in the Phrygian (or, in the language of diatonic harmony, on the dominant of the dominant). Replacing the portrayals of dancing seraphim are images of those angular, earnest faces that fifteenth-century Flemish painters use to depict the shepherds gazing into the manger-stall at the reinen Magd Marien Sohn (‘little son born of a spotless maid’). The archaic feel of the opening chorus seems perfectly attuned to the mystery of the Incarnation. Unequivocally modern, however, is the startling enharmonic progression – a symbolic ‘transformation’ no less – at the end of the alto recitative (No. 3) describing the miracle of the virgin birth. This is the tonal pivot of the entire work and, appropriately, it occurs on the word kehren (‘to turn or reverse direction’); with wundervoller Art (Bach’s play on words is his cue for a ‘wondrous’ tritonal shift) God descends and takes on human form, symbolically represented by the last-minute swerve to C major. It is the perfect preparation for the bass aria (No. 4), where bold Italianate string writing and solid diatonic harmonies are used to describe how John the Baptist ‘leapt for joy in the womb when he recognised Jesus’.
  • BWV 65. One of the crowning glories of Bach’s first Christmas season was BWV 65, Sie werden aus Saba alle kommen, for Epiphany 1724, and it is fascinating to observe him attaining the same peak the following year in BWV 123, Liebster Immanuel, Herzog der Frommen – but via a different route. One of the keys to this lies in the instrumentation. Where the atmosphere of the earlier work is oriental and pageant-like, the second opens with a graceful chorus in a little reminiscent of an Elizabethan dance, with paired transverse flutes, oboes and violins presented in alternation./ With their haunting sonority these ‘hunting oboes’ seem to belong to the world of Marco Polo – of caravans traversing the Silk Route – and it remains something of a mystery how a specialist wind-instrument-maker, Herr Johann Eichentopf of Leipzig, could have invented this magnificent modern tenor oboe with its curved tube and flared brass bell around 1722 unless he had heard one of these oriental prototypes played by visitors to one of Leipzig’s trade fairs. / Bach draws on a most opulent scoring for this entrancing triple-rhythm aria for tenor (No. 6). Pairs of recorders, violins, horns, and oboes da caccia operate independently and in consort, exchanging one-bar riffs in kaleidoscopic varieties of timbre.bb The quality of the arias in BWV 123 is more telling still: a tenor aria (No. 3), with two oboes d’amore, describes the ‘cross’s cruel journey’ to Calvary with heavy tread and almost unbearable pathos belying the words ‘[these] do not frighten me.’ Four bars in a quicker tempo to evoke ‘when the tempests rage’ dissolve in a tranquil return to the lente tempo as ‘Jesus sends me from heaven salvation and light.’ This is followed by what is surely one of the finest, but also loneliest, arias Bach ever composed, ‘Lass, o Welt, mich aus Verachtung’ (‘Leave me, O scornful world / To sadness and loneliness!’). The fragile vocal line, bleak in its isolation, is offset by the flute accompanying the bass singer like some consoling guardian angel trying to inspire him with purpose and resolve. Even the B section (‘Jesus … shall stay with me for all my days’) offers only a temporary reprieve because of the expected da capo. Here voice and instrument are intimately linked, but with the wordless flute left to complete what the singer cannot bring himself to utter. A year later Bach returned to this mood of Epiphany blues with a second hugely demanding bass aria, ‘Ächzen und erbärmlich Weinen’ from BWV 13, Meine Seufzer, meine Tränen, describing how ‘groaning and piteous weeping cannot ease sorrow’s sickness.’
  • BWV 127, Herr Jesu Christ, wahr’ Mensch und Gott, occupies a crucial role, for Bach placed a ‘chorale Passion’ like a jewel at its centre, just as he had done the year before. There are features of BWV 127, a strikingly experimental cantata, that function in the same way. The first occurs in the elegiac chorale fantasia that opens the work: here Bach weaves together no fewer than three chorale tunes – an instrumental presentation of the Lutheran Agnus Dei with its clear reference to Christ’s Passion, a funeral lament by the French composer Claude Goudimel (1565), and finally several strains of a chorale melody we recognise as that of the Passion chorale, Herzlich tut mich verlangen, which will feature so prominently in the Matthew Passion. Next, it is noticeable that the following recitative for tenor links the individual’s thoughts of death to the path prepared by Jesus’ own patient journey towards his Crucifixion. / self-quotation unique in Bach’s church music: for the solo part for bass is identical with the four choral entries of the spectacular double chorus ‘Sind Blitze, sind Donner’, one of the highpoints of the Matthew Passion and rightly identified.
  • BWV 6 The ‘Great Fifty Days’ from Easter to Whitsun were rooted in the Jewish tradition of marking the seven weeks plus one day between Passover (the Feast of Unleavened Bread) and Pentecost/Shavuot (the Feast of the Weeks, and also the Day of the Ceremony (Bikkurim) of First Fruits – harvest, in other words). They signalled the completion of Jesus’ work on earth, his last appearances to his disciples, his valedictory message to them to bolster their faith, and his promise to protect them through the coming of the Holy Spirit. It is thus a season of contrasts – of joy at Christ’s resurrection and reappearances, clouded by the prospect of his departure and the adversarial pressures of life in the temporal world. / This duality between a world deprived of Jesus’ light and physical presence and a world of increasing spiritual darkness is very palpable in Bach’s cantata for Easter Monday, BWV 6, Bleib bei uns, denn es will Abend werden. / Bach finds a way of ‘painting’ these two ideas by juxtaposing the curve of descent via trajectories of downward modulation with the injunction to remain steadfast – threading twenty-five Gs, then thirty-five Bs played in unison by violins and violas all through the surrounding dissonance.
  • BWV 103 Ihr werdet weinen und heulen, takes its title. It seems a little strange, therefore, to find that it opens with a glittering fantasia for a concertante violin doubled on this occasion by another unusual instrument – a soprano recorder in D, known as a ‘sixth flute’.
  • BWV 74 Whit Sunday might seem a strange day for a graphic depiction of hell. That, however, is the purpose of the alto aria ‘Nichts kann mich erretten’ from BWV 74, Wer mich liebet, der wird mein Wort halten, which makes demands of a solo violin at the opposite end of the expressive spectrum usually associated with Bach’s writing for that instrument. He seems determined to convey to his listeners with stark realism the image of hellish chains being rattled by Jesus in his struggle with worldly forces. Accordingly he sets up battle formations for his three oboes and strings, asking his violinist to execute fiendish bariolage, with the lowest arpeggiated note falling not on, but just after, the beat. The effect is both disjointed and invigorating. Soon the vocal line embarks on arpeggios that appear trapped within the vehement dialectic, as though it were trying to work itself free from the hellish shackles. At times this search for belief is plaintive, with cross-accented phrases reinforced by the oboe and solo violin against a menacing thud of repeated semiquavers. In the B section victory seems assured and the singer ‘laughs at Hell’s anger’ against colossal smashing chords by the winds and strings in triple and quadruple stops
  • BWV 68 At this point Bach was near to completing his ambitious design for the twelve Sundays leading up to Trinity Sunday, based on biblical citations. His settings of John’s words are full of purpose, never more so than in the final chorus of BWV 68, Also hat Gott die Welt geliebt, when, in place of a chorale, he puts to his listeners the chilling choice between salvation and judgement in the present life: ‘He that believeth on him is not condemned: but he that believeth not is condemned already’ (John 3:18). Bach’s setting is as uncompromising as the text: a double fugue whose two subjects describe the alternatives, the voices doubled by his familiar alliance of archaic brass instruments, a cornett and three trombones.
  • BWV 176. Trinity Sunday marks the last in the sequence of nine cantatas to texts by Christiane Mariane von Ziegler. The title of BWV 176, Es ist ein trotzig und verzagt Ding, translates as ‘There is something stubborn [or defiant or wilful] and yet fainthearted [or despondent or despairing] about the human heart.’ All the permutations of these adjectives apply to Bach’s setting, an arresting portrayal of the human condition – and might also reflect his own views, particularly as regards the intractable attitude of the Leipzig authorities.
  • La passió segons sant Joan BWV 245
    No opera overture of the first half of the eighteenth century that I know comes closer to anticipating the moods of those to Idomeneo or Don Giovanni than the opening of Bach’s John Passion; nor is there a better direct ancestor to Beethoven’s three preludes to Leonore. For pictorial vividness and tragic vision, the turbulent orchestral introduction is without parallel. Like a true overture, it beckons us into the drama – not in a theatre, but in a church or, nowadays, often in a concert hall. The tonality – G minor – is one that from Purcell to Mozart usually implies lamentation. The relentless tremulant pulsation generated by the reiterated bass line, the persistent sighing figure in the violas and the swirling motion in the violins so suggestive of turmoil, even of the physical surging of a crowd – all contribute to its unique pathos. Over this ferment, pairs of oboes and flutes locked in lyrical dialogue but with anguished dissonances enact a very different kind of physicality, one that can create a harrowing portrayal of nails being driven into bare flesh.
    It is entirely possible that such a unique fusion of music, exegesis and drama might have perplexed its original biblically saturated listeners, just as much as it seems guaranteed to pass over the heads of an often biblically disabled modern audience, who do, nonetheless, still find it so gripping./ Bach had set himself the herculean task of composing (as far as conditions and time allowed) new music each week for all the festivals in the church year, his initial target (most likely) a minimum of three annual cantata cycles, each with a Passion setting as its climax. Accordingly, the John Passion was to become his first major ‘planet’ encircled by its co-orbital ‘moons’ – the cantatas he had fashioned so far in his first season. / was his largest-scale work to date, one comprising forty separate movements and lasting over one hundred minutes, greatly exceeding any liturgical needs or directives, and one of a small selection of works that would occupy his thoughts at intervals for the rest of his career. It is significant that for two last performances in the year of his death and one the year before, he reverted in all essentials to its original state.

They had had almost a year in which to become accustomed to a style of music which Bach himself later freely admitted to the authorities was ‘incomparably harder and more intricate’ than any other music performed at the time.

The da capo structure that Bach adopts is no mere formality or structured conceit, as so often in contemporary opera: it is a metaphor for the entire Passion story in miniature. In the A section we are shown Christ glorified as part of the Godhead (‘Glorify thou me with thine own self with the glory which I had with thee before the world was’, John 17:5). The B section then refers to his abasement and anticipates the way he is destined to lay down his life for mankind. Finally, the reprise of the A section serves to mark Christ’s return to his Father in glory and majesty (Jesus prayed earlier that his disciples ‘may behold my glory, which thou hast given me’, John 17:24).l

John’s account is stretched over three ‘acts’. Act I (John 18:1–27) opens with the arrest and interrogation of Jesus at dead of night in the Sanhedrin court and comes to a head with Peter’s denial. Act II (18: 28–40 to 19: 1–16) then deals with the Roman trial in seven scenes on a split stage: the Jewish clergy and the mob outside the Praetorium, Jesus within and Pilate hovering from one to the other. It culminates with the passing of the death sentence. In Act III (19:17–42) the action shifts to Golgotha for Jesus’ Crucifixion, death and burial. With a sermon to accommodate at some point, it looks at first glance as though Bach intends to replicate John’s tripartite structure by placing it at the end of John’s Act I – his Part I, closing with the crowing of the cock in a verse from Matthew (26:75) which he interpolates to voice Peter’s remorse and bitter weeping.

For years I was struck by the way Bach seems to show an instinctive feel for knowing exactly when to interrupt the narrative and slow the pace down, when to intercalate solo arias in order to attach personal relevance to the unravelling of events, and when to insert ‘public’ chorales in which his listeners could voice (or hear voiced) their collective response.

There were sound theological precedents for his scheme in the way Lutherans were instructed first to read their Bible, then to meditate on its meaning, and finally to pray – in that order.

Two features of the trenchant crowd choruses immediately stand out: the rising chromaticism of the four voice lines in canonic imitation, and a manic whirling figure – usually in the flutes, once in the first violins, several times in both – that attached itself to the ‘mob’ ever since they first sent a search party out to arrest Jesus in Part I. Readily identifiable, too, is an incipient dactylic figure (long-short-short) first associated with the ‘delivering up’ of Jesus to Pilate but soon to be used with obsessive insistence – first by the Evangelist to convey (harshly) the whip-lashing ordered by Pilate and then (tenderly) in the long tenor aria meditation on that scourging. This figure will soon become the motto of the two fanatical Kreuzige choruses; but in those its remorseless bellicosity is welded to grinding dissonance, the product of fugal entries that have sprung out of the original oboe/flute collisions we noted in the opening chorus. The ferocity and sheer nastiness of these outbursts is chilling, especially as it reflects on us all (not just on the Jews and Romans): in Luther and Bach’s view we are all simul iustus et peccator, both sinless and sinning, and therefore inescapably implicated in the mob frenzy and mindless brutality that saw an innocent man condemned to be crucified. Bach finds two very different but equally compelling strategies to round out this portrayal: a sarcastic triple rhythm piece for the Roman guard ordered to stage Jesus’ mock coronation (with another of those twirling-whirling figures in the woodwind suggestive of a grotesque game of Blind Man’s Buff); and a pompous swaggering fugue-subject – of the kind that Handel was soon to use in his English oratorios to characterise his Old Testament baddies. Bach uses it to capture the self-righteous laying down of the secular law by the High Priest and his cronies – a clear trap for Pilate. Painters from Giotto to Hans Fries and Pieter Bruegel the Elder had found ways of bringing a vernacular realism to biblical scenes and to faces contorted by hatred.

Next he points to the way each of the five turbae encompasses the full span of chords associated with the ‘ambit’ of each particular key in which they are set and finds here ‘a striking resemblance to the ancient idea of Christ as Creator-Logos binding all things together into a cosmic system, or systema’.

My experience is that in performance this chorale, despite the ravishing cadence that precedes it, as though to herald a reflection of great importance – of fate having been ordained – does not register either as the axis of the trial scene or as the hub of the entire Passion. That prerogative goes to the immensely impressive tenor aria ‘Erwäge’ (No. 20) – a meditation on Christ’s self-sacrifice in which, after the escalating savagery of the turbae, we are offered the metaphor of ‘the most beautiful rainbow’ reflecting the blood and water on Jesus’ flailed back as a reminder of the ancient covenant between God and Noah after the flood.bb Significantly Bach has placed it precisely to straddle the chapter division in John’s Gospel: immediately after the mob’s insistence on Barabbas as the prisoner to be released and culminating in the scourging of Jesus, one of two exceptional moments when Bach lays aside the Evangelist’s narration and gives theatrical specificity and horror to the gruesome reality of Jesus’ flogging by the Roman soldiers. This is one of the most shocking juxtapositions in the whole work: the Evangelist’s outraged and outrageous burst of loud melismatic ‘rage’, followed immediately by the dulcet tonality of the ensuing arioso (‘Betrachte, meine Seel’, No. 19). One moment we see Jesus’ back torn and blood-streaked by flogging, and the next we are encouraged to see it as something beautiful – as the sky in which the rainbow appears as a sign of divine grace – close to what J. G. Ballard had in mind, perhaps, when he refers to the ‘mysterious eroticism of wounds’.31 That Bach attached exceptional importance to this arioso and its succeeding aria is manifest both from their length (with the full da capo of the aria, the scene runs to more than eleven minutes) and its highly unusual scoring – for two violas d’amore and a continuo of (implied) lute, gamba and organ.cc Outwardly this looks like a high-risk strategy: to halt the gripping dramatic forward momentum of the Roman trial scene with its layers of political posturing, collusion and refutation. Yet Bach’s instinct was sound. This, the nadir of Jesus’ physical degradation, was precisely the moment to halt the motion and to reflect and meditate on its consequences for mankind – to balance an arioso and aria of moving subjectivity in response to the overall objectivity of John’s account. The listener is led by means of suggestive (and theologically loaded) metaphors – and still more by beguiling musical textures – to contemplate the lacerated body of Jesus, rather as Grünewald does in his Isenheim Altarpiece and Hans Holbein does in his Dead Christ in the Tomb, with ängstlichen Vergnügen (‘anxious pleasure’) in so far as it leads to a pained, uneasy gratitude.dd The eruptive force, sensuality and eroticism in Bach’s expression of religious sentiment in this central aria may have been another moment to unsettle the Orthodox clergy of Leipzig and turn them against him. In the arioso that follows we are presented with the equivalent of Dürer’s Passiontide woodcuts in which flowers, in this case Himmelschlüsselblumen (primroses or cowslips), bloom from the crown of thorns. Bach is ultra-precise in his choice of instruments here: a pair of violas d’amore, the most tender, consoling instruments in his locker, with their ‘sympathetic’ strings, contrasted with the lute (or, in a later version, harpsichord) to suggest the pricking of the thorns, and serving to point up the contrast by very obvious tonal means – a tritone leap in the voice from C to F on Schmerzen to instigate sharpened harmonies whose raised pitches and upward tritone give instantly recognisable musical equivalence to the forms, with the ensuing celestial relaxation going to the flat keys (G minor) for the blooming of the ‘key-to-heaven-flower’.

Most poignant of all is the way his last words – Es ist vollbracht – are carried through, imitated and transposed by the viola da gamba in the celebrated alto aria (No. 30). The use of this already old-fashioned instrument, with its highly individual and plangent sonority, an etiolated reflection of the human voice, is a calculated device – one that he had used only once previously, in his first cantata cycle (BWV 76) and was to use again in the Matthew Passion. Again, as in ‘Ach, mein Sinn’, Bach adopts the majestic gestural language of the High French style, but here with the opposite effect: where in Peter’s aria it was speeded up to convey extreme agitation, here it is dirge-like to explore the borderline between life and death.hh In the B section the gamba’s tone and melody disappear completely in the wild arpeggiation of the string band – a cameo image of Christ as the hero of Judah.

This aria is Bach’s strongest yet most balanced way of interpreting John’s account – as both a meditation on Christ’s suffering and as the victorious affirmation of his identity, the hidden God revealed through faith on the Cross.

There has to be an explanation why, in our secular age, listening to the John Passion seems to provide so uplifting an experience for so many people. I would suggest that the multilayered structure underpinning Bach’s Passion can be ‘felt’, if not immediately seen or heard, by the listener, in the same way that flying buttresses, invisible to the visitor when entering a Gothic church, are essential to the illusion of lightness, weightlessness and the impression of height.

Pasió segons Santr Mateu BWV 244

Bach’s autograph manuscript score of the Matthew Passion is a calligraphic miracle. /
Uniquely among his autographs, he uses red ink – but generally only for the Gospel words, which thus stand out from the rest like some medieval missal and from the brown-black sepia that was his norm.

… the case of ‘Erbarm es Gott!’ (No. 51) it is not just the hard edge to the rhythms which softens the bridge to the aria ‘Können Tränen’, but the extreme instability of the underlying harmony, made up of chains of seventh chords, which veers from sharps to flats, back to sharps and (just when you expect a final cadence in F minor) makes a last-minute enharmonic swerve to flats – to G minor. Picander’s arioso text refers to a ‘vision of such pain’ (der Anblick solchen Jammers).

… final reminder of this comes in the unexpected and almost excruciating dissonance Bach inserts over the very last chord: the melody instruments insist on B – the jarring leading tone – before eventually melting in a C minor cadence. Looking back at the conclusion of the Matthew Passion, one is struck by how the character of Jesus – a much more human figure than the one portrayed in the John Passion – is delineated powerfully and subtly, even when reduced, as in the whole of Part II, to three lapidary utterances: his final Eli, Eli, lama asabthani?

Bach knew perfectly well what opera was and seems to have decided quite early in life that it wasn’t for him. What most distinguishes his Passions from operas of the time is the way he does away with the convention of a fixed point of reference for the audience, rejecting the idea of a listener who surveys the development of the dramatic narrative more like a consumer – entertained, perhaps moved, ingesting spoon-fed images, but never a part of the action.

In his book The Death of Tragedy, George Steiner maintains there has been no specifically Christian mode of tragic drama even in the noontime of the faith. Christianity is an anti-tragic vision of the world … The Passion of Christ is an event of unutterable grief, but it is also a cipher through which is revealed the love of God for man … Being a threshold to the eternal, the death of a Christian hero can be an occasion for sorrow but not for tragedy … Real tragedy can occur only where the tormented soul believes that there is no time left for God’s forgiveness. ‘And now ’tis too late,’ says Faustus in the one play that comes nearest to resolving the inherent contradiction of Christian tragedy. But he is in error. It is never too late to repent, and Romantic melodrama is sound theology when it shows the soul being snatched back from the very verge of damnation.

Bach set in motion a new burgeoning of the genre, leading his listeners to confront their mortality and compelling them to witness things from which they would normally avert their eyes. Perhaps Steiner might concede that, in this regard, such is the mythic charge to Bach’s two great Passions, they could be considered the natural sequel to the spoken dramas of Racine and the English early-seventeenth-century writers, in so far as their themes resonate far beyond their temporal and liturgical borders, demonstrating that ‘context of belief and convention which the artist shares with his audience’. While there is enough documentary evidence to make it possible to reconstruct the original liturgical setting of Bach’s Passions,p we cannot of course recover the way people experienced them at the time. Since they have proved that they can survive treatments as different as the old massed-choir Victorian rituals (with their strong whiff of sanctimoniousness) and, at the other extreme, the minimalist nostrums of historically informed practice (HIP) – and still move people – we can be certain there is no one definitive way of interpreting them, whether in church, in concert halls or within the secular embrace of the theatre.

Sobre la relació entre música i text

People often complain that music is too ambiguous,’ wrote Mendelssohn in 1842. Everyone understands words, of course, but listeners do not know what they should think when they hear music. ‘With me,’ he said, ‘it is exactly the opposite, and not only with regard to an entire speech but also with individual words. These, too, seem to me so ambiguous, so vague, so easily misunderstood in comparison to genuine music, which fills the soul with a thousand things better than words. The thoughts which are expressed to me by music that I love are not too indefinite to be put into words, but on the contrary, too definite’. It is a startling statement, one many musicians would subscribe to but the very opposite of what some others would expect. The relation of music to language is as complex as that of language to thought. Language can elucidate, but it can also throttle sensibility in the process of its transmission. Music, on the other hand, when it is performed, allows that channel of transmitted thought and sensibility to flow with total freedom: it might not be very good at expressing our everyday mundane transactions, but the thoughts it does express are conveyed more clearly and fully than they would be by words. So what happens when you put the two together – as has happened from the beginning of time until the latest pop song? Any opera or cantata by necessity places text and its musical voicing in a symbiotic relationship, one that creates both opportunities and constraints for the composer.

It is, I hope, obvious from the previous three chapters that in Bach we are dealing with a composer who was never satisfied just to ‘set’ religious texts, whether cantatas, motets or Passions. Emanuel Bach told Forkel that his father ‘worked diligently, governing himself by the content of the text, without any strange misplacing of the words, and without elaborating on individual words at the expense of the sense of the whole, as a result of which ridiculous thoughts often appear, such as sometimes arouse the admiration of people who claim to be connoisseurs and are not’.2 That may well have been the impression Emanuel wanted to give – that his father did not normally flout eighteenth-century conventions of text-setting. But the truth is that Bach’s texted music is far from compliant: it opens the door to all-encompassing moods, which he evokes far more powerfully and eloquently than words could alone, particularly as his textures are so often multilayered and thus able to convey parallel, complementary and even contradictory Affekts.

As Laurence Dreyfus has shown, ‘he develops selective ideas from his texts that spark a dominating instrumental melody, but he also attaches signs, genres and styles foreign to the text that impose, by way of a kind of performance or execution of the text, an obscuring palimpsest on the poetry.’

Abstract music provides us with emotions purified of prescribed narratives and untethered from any pressing reality. / We get the sadness of loss without loss itself, the sensation of terror without any object of terror to which we have to respond, the luminescence of joy that melts away as we perceive it. / Bach was unwilling to have his orchestra reduced to the role of a docile accompanist simply laying down material in an opening ritornello that the singer would later develop and embellish.

Take BWV 169, Gott soll allein mein Herze haben, composed in October 1726, the last and most consistently beautiful of his cantatas for alto solo. Here we find Bach approaching a text in his most collusive manner, formulating a rondo motif to match the motto-like phrase extrapolated from the Sunday Gospel (Matthew 22:34–46): ‘God alone shall have my heart.’ This simple idea (the propositio in rhetorical terms) provides the basis for an overarching unity, while permitting an implied dialogue between this figure – the repeated self-offering to the love of God – and the gloss (confirmatio) given to it by poet and composer.

  • BWV77 i l’ús de la trompeta
    Coming as the climax of a series-within-a-cycle in his first Jahrgang, BWV 77, Du sollt Gott, deinen Herren, lieben, was an opportunity for Bach to give resounding, conclusive expression to the core doctrines of faith already adumbrated in the first four Sundays of the Trinity season. His aim is to demonstrate by means of every musical device available to him the centrality of the two ‘great’ commandments of the New Testament and how ‘on these two commandments hang all the law and the prophets’. This leads him to construct a huge chorale fantasia in which the chorus, preceded by the upper three string lines in imitation, spells out the New Testament statement. At this point he decides to encase the sung New Testament Commandments with a wordless presentation of the Lutheran chorale melody ‘Dies sind die heilgen zehn Gebot’ (‘These are the holy Ten Commandments’) to demonstrate how the entire Law is contained within the commandment to love. Calculating that he can count on his listeners to make the link between tune and text, he introduces it in canon, a potent symbol of the Law, between the tromba da tirarsi (slide trumpet) at the top of his ensemble and the continuo at its base – a graphic device to demonstrate that the Old Testament serves as the bedrock of the New, or rather that the entire Law is understood to frame, and be inseparable from, Jesus’ injunction to love God and one’s neighbour.
    The strange thing is that whenever the chorale tune stops (in fact even before it gets going) the music reveals a searching, almost fragile quality – a quiet innocent introit without the usual eight-foot bass. Then comes a loud stentorian entry of the commandment theme (guaranteed to grab the attention of his congregation, you would think) and the choral voices thunder out ‘Thou shalt love the Lord thy God’ like so many evangelising sculptors chiselling the words out of the musical rock face. Suddenly a huge chasm in pitch, structure and dynamics opens up between the gentle interweaving of the imitative contrapuntal lines and the full, impressive weight of the double canon. Some find it helpful to hear this emphatic representation of height and depth as a spatial metaphor for the divine and human spheres – distant, yet interconnected. Beyond the obvious meshing of Old and New Testament commandments, the former strict in its canonic treatment, the latter freer and more ‘human’ in the working through of its vocal lines, is the symbolic separation of God’s control of the spheres of ‘above’ and ‘below’ (five statements of each, making ten in all). The music at this point is stupendous, the voices first in downward pursuit, then in upward, under the canopy of the trumpet’s final blast of the chorale tune. This is one of those breathtaking, monumental cantata openings that defies rational explanation. The end result is a potent mixture of modal and diatonic harmonies which leaves an unforgettable impression and propels one forwards to the world of Brahms’s German Requiem and beyond, to Messiaen’s Quartet for the End of Time – both overpowering works in which their very different music takes on Bach’s mantle of extending the biblical message through music to answer to the ultimate questions of fear and faith. What follows is a meditation on how ineffectual the believer’s will proves to be when attempting obedience to God’s commandments, and a foretaste of eternal life. Deceptive in its apparent simplicity and intimacy, an aria for alto is couched in the form of a sarabande, its weak phrase-beginnings and feminine cadences holding up a mirror to man’s proneness to fall short.
    As a foil to the singer, Bach decides at this point to recall his principal trumpet – so assured and majestic in the opening chorus, but now single and unsupported except by continuo alone. His role here is to convey human imperfection (Unvollkommenheit) in the baldest terms. If he had set out to write an obbligato melody for the natural (or valveless) trumpet, Bach could hardly have devised more awkward intervals and more wildly unstable notes – recurrent C sharps and B flats, and occasional G sharps and E flats, which either do not exist on the instrument or else emerge painfully out of tune. In other words Bach is putting on display the shortcomings and frailty of mankind for all to hear and perhaps even to wince at.
    To be the agent for illustrating the distinction between God (perfect) and man (flawed and fallible) is a tough ordeal for any musician unless you are a sad, white-faced clown, accustomed to playing your trumpet (badly) at the circus. But before jumping to the conclusion that Bach is being sadistic here, we should look beyond the surface of the music. Richard Taruskin claims that on occasion he ‘seems deliberately to engineer a bad-sounding performance by putting the apparent demands of the music beyond the reach of his performers and their equipment’.14 For that to be true, Bach would have had to allow for no remedial action to be available to his trumpeter using his large mouthpiece to ‘bend’ or ‘lip down’ (or ‘up’) the non-harmonic tones so as to make them slightly more acceptable, or to ask him to play the part on a tromba da tirarsi such as he often calls for in other contexts. The point is the effort Bach is concerned to illustrate as part of the music, and then, in blatant contrast, the ease with which, in the B section of the aria, he coasts through a ten-bar solo of ineffable beauty made up entirely of the diatonic tones of the natural trumpet without a single accidental: like some gleaming aircraft he emerges from a cloud bank into pure sunlight. Suddenly we are permitted a glorious glimpse of God’s realm, an augury of eternal life, in poignant juxtaposition to the believer’s sense of difficulty, incapacity, even, in executing God’s commandments unaided.i The device might be a bit drastic, but it is brilliantly effective. It requires the in-built unevenness of the natural trumpet to make its impact, which is simply lost when played on a modern chromatic valved trumpet. This is just a single example of the advantages historical instruments can bring to Bach performances. The techniques he uses in this cantata are extreme in their sophistication – in the first chorus by laying down the Law and in this aria by presenting the harsh dichotomy between God’s perfection and man’s efforts to imitate it. We are left wondering how an over-worked church musician, locked into numbing routines, could have come up with anything so inventive – and not as an isolated work but, as we saw in Chapter 9, as part of a coherent and highly impressive cantata cycle.
  • Teologia? Música?
    What can have spurred Bach to invent music of such density, vehemence and highly charged originality that it holds us spellbound? It is a question that has exercised scholars from the very beginning. Was it genuine religious fervour and the kind of single-minded dedication he exhibits on his title pages and in signing off each cantata with ‘SDG’ (‘To God alone the Glory’), or rather his innate sense of drama and an imagination instantly fired by strong verbal imagery?
    However, we should not condone the tendency of theologically motivated commentators to treat the cantatas as doctrinal dissertations, as opposed to discrete musical compositions, any more than accept the glee with which aggressive atheists try to debunk any theological basis for Bach’s musical exegesis… the final analysis nothing can gainsay or diminish the overwhelming transformative force of Bach’s music, the very quality that makes his cantatas so appealing to Christians and non-believers alike. When we are presented with thoughts and feelings in music, with far more candour, clarity and depth than we would otherwise be capable of, this can bring a huge sense of relief. We might at first feel preached at or lectured, and resist.

    • BWV78
      BWV 78, Jesu, der du meine Seele, opens with an immense choral lament in G minor, a musical frieze on a par with the exordia of both his Passions for scale, intensity and power of expression. Bach casts it as a passacaglia on a chromatically descending ostinato with the ‘ground’ acting as a counter-balance to a hymn tune, and weaves all manner of contrapuntal lines around it. Where you might expect the three lower voices to provide a respectful accompaniment to the cantus firmus, Bach gives them unusual prominence, mediating between passacaglia and chorale, anticipating and interpreting the chorale text just as the preacher of a sermon might do. Indeed, such is the power of exegesis here, one questions whether Bach was once again inadvertently stealing the preacher’s thunder by the eloquence of his musical oratory. It is one of those opening cantata movements in which you hang on every beat of every bar in a concentrated, almost desperate attempt to dig out every last morsel of musical value from the notes as they come within earshot. Not in one’s wildest dreams, then, could one envisage a more abrupt sequel to this noble opening chorus than the delicious, almost frivolous duet that follows – ‘Wir eilen mit schwachen, doch emsigen Schritten’ (‘We hasten with weak but diligent steps’). Any straightforward reading of the text itself would not suggest a piece of such irreverence and frippery: you expect something dutiful, and instead you get a playful romp. With its moto perpetuo cello obbligato there are echoes of Purcell (‘Hark the echoing air’) and anticipations of Rossini. Bach’s wizardry encourages you to smile, tap your foot or nod in assent to the plea ‘May thy gracious countenance smile upon us.’
    • Passió o asèpsia?
      Passion in a Bach performance is a rare commodity in today’s climate of antiquarian purity and musicological correctness, but its absence jars with the miracle of Bach’s technical expertise, his mastery of structure, harmony and counterpoint, and his having imbued them with such vehemence, meaning and – exactly that – passion.
    • Ocasions en que està menys inspirat
      Though we are accustomed by now to Bach’s original, dramatic and sometimes wayward settings of words to music, we occasionally stumble across a movement that seems misconceived or indicative of a rare lapse of concentration. Take the melody of the soprano aria ‘Lebens Sonne, Licht der Sinnen’ from BWV 180, Schmücke dich, o liebe Seele, for instance. It starts out attractively, but after nineteen consecutive bars in which the singer continues to repeat the same words over and over again (‘Sun of life, light of the mind’), it risks becoming unbearable. The aria ‘Ich bin herrlich, ich bin schön’ from BWV 49, Ich geh und suche mit Verlangen, is not much better. It feels like an early draft of ‘I feel pretty, oh, so pretty’ from West Side Story; but, unlike Bernstein’s (and unlike, say, ‘Nur ein Wink’ from the Christmas Oratorio, where one welcomes each repetition), Bach’s tune does not have enough intrinsic interest beyond a certain surface attraction to warrant so many repetitions of the same words.
    • Trompetes
      One way Bach found to get around the rules and constraints of word-setting was to select an overall idea from the text that sparked the idea of a dominating instrumental sonority in his imagination. He came to know, for example, exactly how best to use the resources of the ceremonial trumpet-led orchestra and choir of his day to convey unbridled joy and majesty without knowing scientifically that the trumpet’s upper partials have a stimulating effect on the nervous system of the listener. /
      One has only to think of the high trumpet writing in any of the choruses of the B minor Mass to realize what a potent and enthralling power this put at Bach’s disposal. / Take the opening of BWV 130, Herr Gott, dich loben alle wir – a song of praise and gratitude to God for creating the angelic host. Bach presents us with a tableau of the angels on parade: these are celestial military manoeuvres, some of them even danced, in preparation for combat. In the cantata’s centrepiece – a C major bass aria scored exceptionally for three trumpets …. Probably no composer before or since has written such a profusion of celestial music for mortals to sing and play – and no one could show off a trio of trumpets to such dazzling effect as Bach.
    • Acceptar la incertesa
      It is in this context that Keats’s famous formulation of negative capability has special pertinence – ‘when a man is capable of being in uncertainties, mysteries, doubts, without any irritable reaching after fact and reason’. Keats’s rationalisation of the subjective allows joy and uncertainties to coexist, and provides an unintended denotation of the effect on the listener of Bach’s consoling music.
    • BWV95
      Bach’s imaginative capacity to convey through music and words the final stretch of the Christian pilgrimage reaches a peak in the second part of the opening chorus of BWV 95, Christus, der ist mein Leben. Here he depicts the struggle between the forces of life and death before the soul reaches its longed-for destination.
      The only true aria in this cantata is one for a high-flying tenor – the mesmerising ‘Ach, schlage doch bald, selge Stunde’ (‘Ah, strike then soon, blessed hour’) – in which two oboes d’amore proceed in almost naked fourths, pausing every now and again to alight on a dissonance (the effect is similar to the way the echo of cracked bells hangs in the air) always accompanied by a persistent pizzicato of the Leichenglocken. But what exactly do they represent? Are they simply symbols introduced to resonate in his listeners’ minds, non-verbal means to trigger rhythmic patterns and sonorities in the aural imaginations of the bereaved?
    • Motets 229 i 225
      Equal fervour, but of a less militant, more sensuous kind, is to be found in the most intimate and touching of his double-choir motets, BWV 229, Komm, Jesu, komm. Bach’s explorations of the dialectical possibilities of eight voices deployed as two antiphonal choirs here, and in his Matthew Passion (see this page), goes many steps beyond the manipulation of spatially separate blocks of sound pioneered by the Venetian polychoralists and the rhetorically conceived dialogues of Gabrieli’s star pupil, Heinrich Schütz.
      ‘Hardly had the choir sung a few bars when Mozart sat up startled; a few measures more and he called out: “What is this?” And now his whole soul seemed to be in his ears. When the singing was finished he cried out, full of joy: “Now there is something one can learn from!” ’29 And why not? BWV 225, Singet dem Herrn, is by far the meatiest and most technically demanding of Bach’s double-choir motets, but that is not what dazzled Mozart in the Thomaskirche in Leipzig in April 1789, leading him to call for the parts, which he then ‘spread all around him – in both hands, on his knees, and on the chairs next to him – and, forgetting everything, did not get up again until he had looked through everything of Sebastian Bach’s that was there’. Nothing in Mozart’s previous experience of church music had prepared him for this – some of the most exhilarating dance-impregnated vocal music Bach ever wrote.
      Passages such as these remind us that Bach’s is a Baroque version of medieval ‘danced religion’. Just as many African languages lack distinct words for music and dance, so these two were once considered inseparable in Christian worship, their pagan, Dionysian fusion legitimised by the early church Fathers.
      To invoke ‘zest and delight of the spirit’, according to Clement of Alexandria (150–216), Christians were to ‘raise our heads and our hands to heaven and move our feet just at the end of the prayer – pedes excitamus’.30 He also instructed the faithful to ‘dance in a ring, together with the angels, around Him who is without beginning or end’ – an idea that, despite successive attempts of the church from the fourth to the sixteenth centuries to crack down on religious dancing in church, still held currency for Renaissance painters such as Botticelli and Filippino Lippi – and, I suggest, Bach, too, particularly in his Christmas music. At least Bach could claim the guarded backing of Luther, who, in accepting the legitimacy of ‘country customs’, said ‘so long as it’s done decently, I respect the rites and customs of weddings – and I dance anyway!’31 This is not very far from Émile Durkheim’s notion of ‘collective effervescence’ – the ritually induced passion or ecstasy that cements social bonds and which, he proposed, forms the ultimate basis of religion.v32 Suddenly we have a window on to those regular get-togethers of the Bach family – how their pious chorale-singing at the start of the day slipped into bibulous quodlibets at nightfall. Bach shared with his relatives a hedonistic vision of community based on the conviviality of human intercourse, one that in no sense clashed with his view of the seriousness of his calling as a musician or the funnelling of his creative talents to the greater glory of God. When Bach is in this mood, you sense that, for all its elegance, its dexterity and its complexity, his music has primitive, pagan roots. This is music to celebrate a festival, the turning-point of the year – life itself.
      He brilliantly chooses to persist with the Singet motto that accompanied the imitative effusion of his initial prelude now as a funky, offbeat commentary to his four-part fugue. This pays high dividends in the build-up of this long movement, as one by one the voices of both choirs re-enter emphatically, this time in reverse order (B-T-A-S), while the rich ‘accompaniment’ is re-distributed among the fugally unoccupied voices. In his second pairing, the finale of the motet, Bach achieves a different type of transition from prelude to fugue by narrowing the focus: suddenly and without a break, eight voices converge and become four. Out of the hurly-burly the united basses of both choirs step forward in a passepied set to the words ‘Let everything that hath breath praise the Lord.’ This might sound straightforward enough, but in practice it is a challenge to achieve a seamless and fluent transition at this point of liftoff. It needs a readjustment of the singers’ ‘radar’ to pass from a full, dense eight-part polyphony in common time to fusion as a single line, one-in-a-bar, with spatially distanced voices now airborne, insubstantial and still dancing. Several episodes follow in quick succession – exposition, stretto, sequence, re-appearance of the subject in the super-tonic, sequence, stretto – each with expectations of an imminent conclusion. But Bach’s high-wire act still has 113 bars to run, and what promised to be a sprint to the line turns out to be a 1,500-metre race. As the singers move into the final straight, you sense the crowd’s excitement. Suddenly it’s no longer a flat race – there’s a big hurdle ahead, one to take the sopranos up to a top B before they can breast the finishing tape, using up the last Odem (‘breath’) of which they are capable.
      Their popularity in our time goes a little way towards reversing the process of desocialisation that chased the choral dance first out of church and then from communal recreation of the kind we are told that the Bach family practised.33 (This was also a feature of my childhood, thanks to my parents’ no doubt unconscious re-creation of this pattern – intense sessions of a cappella singing, followed by physically liberating sessions of English country dancing based on John Playford’s The English Dancing Master (1651)). Through their extraordinary compression and complexity, Bach’s motets make colossal demands of performers, requiring exceptional virtuosity, stamina, and sensitivity to the abrupt changes of mood and texture as well as to the exact meaning of each word. Towards the end of his more than thirty years as music director of Berlin’s Singakademie in 1827, Carl Friedrich Zelter wrote to his friend Goethe, ‘Could I let you hear some happy day one of Sebastian Bach’s motets, you would feel yourself at the centre of the world, as a man like you ought to be. I hear the works for the many hundredth time, and am not finished with them yet, and never will be.’34 After knowing them for more than sixty years I feel exactly the same.
      This music – playing it, participating in it, listening to it – conveys a strong sense of being in the present and screens out all else. The very act of performing such a Bach piece produces a type of realised eschatology, one which implies that ‘end times’ are in a sense already here.

Bach a Leipzig

Had he stayed in Cöthen (a Calvinist court) the project would have never got off the ground. Had he taken up the Halle offer in 1713, he might well have suffered the same fate as his eldest son, Wilhelm Friedemann, and become enmeshed in sectarian controversy there. In worldly Hamburg his energies, like those of his second son Emanuel later on, might gradually have been sapped by administrative duties and by the need to spread his music around the city’s churches even more thinly than in Leipzig. There, too, he would have become easy prey to the sardonic mockery of Johann Mattheson and other fashion-conscious advocates of the modern galant style. In beguiling, Catholic Dresden, with its richly endowed Capelle, he would not have been free to create and perform the succession of Lutheran church cantatas that he carried through.

It was the last time Luther could speak – vicariously but authoritatively – to his flock without widespread dissent. It had to be then, in that decade. Any later and the percolation of enlightened thought into middle Germany might have taken the edge off Bach’s creative zeal as the doors of fashion began to shut him out.

Now Bach the church cantata composer-performer starts to fade out of vision, and for the first time he opens doors to other composers’ works. Churchgoers no longer know, and perhaps do not even care, if he performs works by Telemann, Stölzel or his cousin Johann Ludwig Bach, and the text booklets on sale do not tell them what they are listening to. Compare this to the coffee-house concerts, where the public can see who is in charge at close quarters, even if as part of a throng of enthusiastic listeners they are scattered throughout different interconnected rooms. They are free to get up, move around, stand in the doorways, and comment on the music and the musicians in the style of a genteel academy of cognoscenti. Bach’s role in the mid and late 1730s embraces an increasingly secular world: urban Leipzig on the threshold of the Enlightenment.

  • BWV668a, la darrera composició?
    In acknowledging Bach’s humanity we begin to see how similar to us he was. If we forgo attempts to explain his genius (as a divine gift, or the result of genetics or nurture) we gain something richer – a sense of connection as well as a more nuanced, ‘grainier’ idea of how his music is put together and a clue as to why it should have such a deep emotional affect on us. Perhaps music gave Bach what real life in many respects could not: order and adventure, pleasure and satisfaction, a greater reliability than could be found in his everyday life. It was also there to complete those experiences that otherwise might have existed only in his imagination – part-compensation for those stimulating adventures denied to him but not to Handel, whose travels to Italy provided him with such a fertile source of inspiration. Bach found security in sticking to a regular structure, to proportion and numbers, and to the calendar. It was a trait that took a particular shape, gaining impetus, in his fifties through his almost obsessive absorption with genealogy and family trees.

    Like his early mentor Dietrich Buxtehude, Bach may have kept alive a dream of joining the angelic choir (or ‘concert’) after death, seen by many at the time as the privileged gateway to heaven for musicians. / Buxtehude refers to it in the touching Klag-Lied he composed on the death of his own father, who, like him, had been an organist: Er spielt nun die Freuden-Lieder / Auf des Himmels-Lust-Clavier (‘He is now playing songs of joy / on the heavenly keyboard’). Far from trying to evoke the heavenly music his father was now hearing, Buxtehude’s setting is impregnated with dissonance and a persistent tremulous throb in the strings: it is as though wave after wave of filial love is inspiring him, while inconsolable sorrow buffets him in the act of pinning his music to the page. /
    August Pfeiffer and Heinrich Müller, recognised the role of music in transporting believers to that ideal as part of the ars moriendi.There are signs of this in what could well have been Bach’s very last composition. C. P. E. Bach was not in Leipzig at the time, he reported that his father’s so-called ‘Deathbed’ chorale, BWV 668a, Wenn wir in höchsten Nöten sein, was dictated shortly before his death ‘on the spur of the moment’ (aus dem Stegreif), to an unnamed friend.

    All through this final phase of his life, Bach was searching and penetrating musical terra incognita. It has taken generations of composers and performers to explore the equivalent of those blanks on a map cartographers once charmingly described as ‘here-be-dragons’: to re-trace his routes and come to terms with his findings. Two and a half centuries after his passing, no one could claim that the process is complete. Ignored for a time, then patchily revived, misrepresented, inflated, re-orchestrated, then in a puritanical overreaction scaled down, diminished and minimalised – there seems to be no end to the ways that Bach’s music can be manipulated to fit with the prevailing Zeitgeist and commercially exploited or used for political ends. All the while his music beckons us to view life through his eyes, the eyes of a consummate artist, as though to imply: this is a way of fully realising the scale and scope of what it is to be human within it. Therefore study and listen to it closely – and not just any performance will do, however well intentioned. In the words of a recent biographer, ‘There is no music so demanding to realise in sound, and so quick to reveal a lack of understanding or lack of integrity in approaching it’.

    Herder grasped the crucial idea that the creative and spiritual activity of man leads to expressions of an individual’s vision of life, to be understood only by sympathetic insight – the ability to ‘feel oneself into’ (sich hineinfühlen) the aspirations and concerns of others. One imagines that he might have understood the supreme value of Bach’s vocal works – not primarily as objects or artefacts, but as individual visions of life and as priceless forms of communication with his fellow man. For this is what is so distinctive when we compare Bach’s legacy to that of his forerunners and successors. Monteverdi gives us the full gamut of human passions in music, the first composer to do so; Beethoven tells us what a terrible struggle it is to transcend human frailties and to aspire to the Godhead; and Mozart shows us the kind of music we might hope to hear in heaven. But it is Bach, making music in the Castle of Heaven, who gives us the voice of God – in human form. He is the one who blazes a trail, showing us how to overcome our imperfections through the perfections of his music: to make divine things human and human things divine.

Posted on

L’escola d’Atenes. Rafael. 1510

Identificació possible dels filòsofs i contemporanis en qui s’hauria inspirat.

  • 14: Plató (Leonardo da Vinci), sostenint el Timeu i assenyalent al cel [les idees]
  • 15: Aristòtil amb l’Ètica a Nicòmac.[amb la ma estesa a terra]

  • 1: Zenó de Cítion o Zenó d’Elea? ,  2: Epicur amb una corona de fulles de parra simbolitzant els plaers [interpretació errònia] al cap i un llibre.
  • 3: Desconegut (Frederic II de Màntua?) — 4: Boeci o Anaximandre o Empèdocles? (Prenent nota de Pitàgore)s— 5: Averrois (anacronisme però important per haver transmès els clàssics al Renaixement).
  • 6: Pitàgores (a la pissarra el epogdoon, que mostra les relacions que hi ha entre l’harmonia de la música i les lleis matemàtiques). — 7: Alcibíades o Alexandre el Gran? — 8: Antístenes o Xenofont (historiador)?

  • 9: Hipàcia (Francesco Maria della Rovere o l’amant de Rafael Margarida) 10: Èsquines o Xenofont?
  • 11: Parmènides? — 12: Sòcrates — 13: Heràclit (Michelangelo. els dos amb mal geni?)

  • 16: Diògenes el cínic, al centre, separat dels altres, amb roba deixadai un bol d fusta.  17: Plotí?

  • 18: Euclides o Arquímedes amb estudiants (Bramante)? — 19: Estrabó (geògraf, amb una esfera terrestre) o Zoroastre? (Baldassare Castiglione o Pietro Bembo) — 20: Ptolemeu (sostenint una esfera celeste)— R: Apel·les (el pintor, Rafael) — 21: Protògenes (Pintor, Perugino).

Posted on

Balada del llaüt. Bai Juyi

(el poeta explica que, trobant-se amb un amic al vespre en un vaixell va sentir algú que tocava el llaüt en una embarcació. Era una prostituta de la capital, ara ja gran, que havia après a tocar amb els mestres Mu i Cao. Després d’una joventut admirada per tothom, en fer-se gran i decaure la seva bellesa s’havia casat amb un mercader.  (Antologia de Barnstone i Ping p. 174)

Seeing off a guest at night by the Xunyang River,
I felt autumn shivering on maple leaves and reed flowers.
I dismounted from my horse and my guest stepped on the boat;
we raised our cups for a drink without the music of pipes or strings.

We got drunk but not happy, mourning his departure.
When he embarked, the moon was half drowned in the river.
Suddenly we heard a lute sing across the water
and the host forgot to return home, and the guest stopped his boat.

Following the sound we softly inquired who the musician was,
the lute fell silent and the answer came after a pause.
We steered our boat close and invited her to join us,
with wine refilled and lamp relit, our banquet opened again.
It took a thousand pleases and ten thousand invitations before she appeared,
though with her lute she still hid half her face.
She plucked a few times to tune her strings.

Even before the melody formed one felt her emotion.
Each string sounded muted and each note meditative,
as if the music were narrating the sorrows of her life.
With eyebrows lowered she let her hands freely strum on and on,
pouring pent-up feelings out of her heart.
Softly strumming, plucking, sweeping, and twanging the strings,
she played “Rainbow Garment” then “Green Waist.”

The thick strings splattered like a rain shower,
the thin strings whispered privately like lovers,
splattering and whispering back and forth,
big pearls and small pearls dropping into a jade plate.
Smooth, the notes were skylarks chirping under flowers.
Uneven, the sound flowed like a spring under ice,

the spring water cold and strained, the strings congealing silence,
freezing to silence, till the sounds couldn’t pass, and were momentarily at rest.

Now some other hidden sorrow and dark regret arose
and at this moment silence was better than sound.
Suddenly a silver vase exploded and the water splashed out,
iron horses galloped through and swords and spears clashed.
When the tune stopped, she struck the heart of the instrument,
all four strings together, like a piece of silk tearing.
Silence then in the east boat and the west.
All I could see in the river’s heart was the autumn moon, so pale.

Silently she placed the pick between the strings,
straightened her garment and stood up with a serious face.
She told us, “I was a girl from the capital,
lived close to the Tombs of the Toad.
I finished studying lute at the age of thirteen,
and was first string in the Bureau of Women Musicians.
When my tunes stopped, the most talented players were humbled,
other girls were constantly jealous when they saw me made up,
the rich young city men competed to throw me brocade head scarves,
and I was given countless red silks after playing a tune.
My listeners broke hairpins and combs when they followed my rhythm.
I stained my blood-colored silk skirt with wine
and laughed all year and laughed the next,
and autumn moon and spring wind passed unnoticed.
My brother was drafted and my madame died.
An evening passed, and when morning came my beauty was gone.
My door became desolate and horses seldom came,
and as I was getting old I married a merchant.
My merchant cared more about profit than being with me.
A month ago he went to Fuliang to buy tea.
I am here to watch this empty boat at the mouth of the river.
The bright moon circles around the boat and the water is very cold.
Deep into the night I suddenly dreamed about my young days
and wept in dream as tears streaked through my rouge.”

I was already sighing, listening to her lute,
but her story made me even sadder.
I said, “We both are exiled to the edge of this world
and our hearts meet though we’ve never met before.
Since I left the capital last year,
I was exiled to Xunyang and became sick.
Xunyang is too small to have any music;
all year round I heard no strings or pipes.
My home is close to the Pen River, low and damp,
and yellow reeds and bitter bamboo surround the house.
What do you think I hear there day and night?
Cuckoos chirping blood and the sad howls of apes.
Spring river, blossoming morning and autumn moon night-
I often have my wine and drink by myself.

It is not that there are no folk songs or village flutes,
but their yawps and moans are just too noisy for my ear.
Tonight I heard your lute speak and my ear pricked up, listening to fairy music.
Please don’t decline, sit down to play another tune,
and I’ll write a ‘Song of the Lute’ for you.”

Touched by my words she stood there for a long time,
then sat down and tuned up her strings and speeded up the rhythm.
Sad and touching it was different from her last song
and everyone started to weep.
If you ask, “Who shed most tears in this group?”
The marshal of Jiangzhou’s black gown was all wet.

Balada de la tañedora del laúd

De noche fui a la orilla del río
para despedirme de un amigo.
Sentía el melancólico susurro
de la hojas de los arces
y de las flores de los juncos.
Bajé del caballo.
Ya me esperaba en la barca.
Levantamos las copas y apuramos.
¡Qué lástima no tener
laúdes y flautas
para aprisionar el instante!

El vino no nos dio alegría.
Bajo una luna bañada
en la inmensidad del agua
íbamos a separamos,
tristes, cuando de repente
nos llegaron cautivantes
dulces voces de un laúd
y fuimos retenidos.
Preguntamos en voz baja
quién lo pulsaba.
Cesó la música
sin adelantar respuesta.
Aproximamos la barca.
De nuevo encendí la lámpara.
Volvimos a poner la mesa;
llenamos de vino las copas,
y a la tañedora invitamos.
Sólo tras ruegos repetidos
apareció, con el laúd en los brazos,
y medio cubierto el rostro.

Templa las cuerdas
y, aún sin interpretar,
llena el espacio de emoción.
Una a una vibran de tristeza,
y cada acorde es un lamento
de indescriptibles sufrimientos.
Inclinando la cabeza,
ella sigue tocando,
y así se desahoga
de infinitas penas.
Ora puntea las cuerdas,
ora las rasga;
tañidos fuertes,
después ligeros.
Primero nos endulza
«Vestido de Arco Iris»,
y luego «Verde Cintura».
De las cuerdas gruesas
se desata una furiosa tormenta,
y de las delgadas,
el alegre murmullo de muchachas.

Notas sonoras se mezclan
con susurrantes notas.
Perlas grandes y pequeñas
caen en un plato de jade,
y en medio de frescas flores
trinar y trinar alegres.
Por debajo del límpido hielo,
vienen sollozos de un arroyo.
Congélanse y cesan luego.
¡Qué tristeza más profunda
mora en el fondo del alma!

Por instantes el silencio
expresa más que la música.
De pronto, quebrado jarrón de plata
y agua esparcida, cristalina.
Oigo el galope de corceles
y furiosos ruidos de sables y jinetes;
la ejecución termina.
Por entre las cuerdas
que suenan como al rasgarse
una tela de seda,
el plectro se retira.
De silencio están cubiertas
las dos barcas.
Sólo la luna plateada
yace en el centro del río.

Indecisa, la tañedora
guarda el plectro.
Se estira la ropa,
grave la expresión,
se levanta y dice:
«Nací en la capital;
vivía mi familia
cerca del Mausoleo Siamo.
A la edad de trece
aprendí a tañer el laúd,
y mi nombre estaba en la lista
de las tañedoras más destacadas.
Cada vez que interpretaba,
los maestros me prodigaban elogios,
y con mi bello rostro
me convertí en la envidia
de las artistas celebradas.
Los jóvenes ricos se disputaban
por galantearme y obsequiarme.
Para escuchar una sola pieza
me regalaban con seda abundante;
quebraban, para llevar el compás,
mis horquillas floreadas de plata,
y el vino que derramaban
regaba mi falda púrpura.
Entre acordes y risas
un año siguió al otro.
Pasó el viento de primavera.
Se ocultó la luna de otoño.
El ejército se llevó a mi hermano,
y la muerte, a mi tía.
Se marchitó la flor de mi vida.
Cada vez menos carruajes
se estacionaban frente a mi puerta.
Casé con un comerciante,
quien me trajo a esta aldea.
La separación le importa nada:
a él sólo le atraen las ganancias.
Salió a comprar el mes pasado,
dejándome sola en la barca,
acompañada de la luna
y el gélido río.
Muchas veces, en las noches avanzadas,
sueño con mis felices tiempos pasados,
y corren las lágrimas
como por arroyuelos rosados.»

Escuchando la ejecución,
me penetraba su lamento,
y la desconsolada narración
me carga un pesado dolor.
Estamos en orfandad de la suerte,
y para comprendernos
nos basta un solo encuentro.

«Abandoné la capital el año pasado,
y vine desterrado, enfermo.
En este lugar apartado
no oí ni una canción hermosa
desde tan largo tiempo.
Vivo a la orilla del río,
en húmedo y bajo paraje;
mi casa está rodeada
de cañas amargas
y amarillos juncos.
A mis oídos sólo llegan
desgarradores lamentos de cucos
y aullidos melancólicos de monos.
En las florecientes mañanas de primavera
y en las otoñales noches de luna,
ante una jarra de vino, bebo solo.
Aunque se oyen coplas y flautas,
son feas y me desagradan.
Esta noche me ha sido deleitante
al escuchar su interpretación.
Me purificó el corazón
y me parecieron melodías
de las divinidades.
Le ruego que nos toque algo más.
Improvisaré un poema titulado
La Tañedora del Laúd
y a usted va dedicado.»

La bella dama, conmovida,
permanece de pie largo rato.
Luego se sienta
y, con cadencias aceleradas,
pulsa las cuerdas.
Vibran tan desconsoladas,
que arrancan a todos lágrimas.
El que compone este poema,
bañada su túnica,
es quien llora con más tristeza.

Bai Juyi (772 – 846)

També anomenat “Pipa Xing”.

Posted on

Du Fu. Poesia

Literatura xinesa Tang

[llegit a les tardes d’estiu de 2024, fresc a la banyera a la terrassa]

LA BONA PLUJA D’UNA NIT DE PRIMAVERA

[Maria:  (Haver estat com una pluja)]

La bona pluja sap quan és bonic que vingui.
Ve a l’abril per la llavor amagada;
la fosca tria i un ventet amic,
i en silenci la terra deixa tota amarada.

Són negres sobre el camp els núvols en repòs.
L’única llum al riu, en una barca, brilla.
Demà veurem que tot, roig i humit, s’esparpilla
i Txengtú somriurà, ben coberta de flors.

(Marià Manent)

La bona pluja sap triar el seu temps:
és primavera quan tot ho fa créixer.
Seguint el vent, oculta entra en la nit.
Calant el món, cau fina i sense fressa.

Camins del camp, i negres tots els núvols,
barques del riu i encès un sol fanal:
a l’alba veus el sòl rogenc xop d’aigua
i amb flors pertot la Ciutat del Brocat.

(Joan Ferrater)

JÚBILO POR LA LLUVIA DE UNA NOCHE PRIMAVERAL

La benigna lluvia conoce su temporada
y llega justamente en primavera.
Con la brisa, se desliza en la noche negra.
Y calladita, reparte frescor y caricias.

Se vuelven obscuras las nubes y las sendas.
Sólo brilla la débil luz de un barco que llega.
El alba nos muestra la ciudad Brocado entre flores
encarnadas, que, totalmente empapadas, inclinan las ramas.

(Guojian Chen)

Spring Night Happy About Rain

The good rain knows when to fall,
It comes when spring blossoms.

It steals in on the wind, submerged in night,
moistening all things gently without sound.

Black wilderness, black paths, black clouds;
only a torch on a riverboat sparks.

At dawn I see all things red and wet,
and flowers drown the City of Brocade. [ChengDu]

(Barnstone)

GOOD RAIN ON A SPRING NIGHT

A good rain falling
Just when it should
In springtime; riding
On the wind it fills
A whole night, soaking
The land with its goodness;
Clouds hang heavily over
Country paths; a lone light
Shines from a passing boat;
Morning and I see a damp
Redness on the branches,
Laden down with flowers.

(Antologia bilingüe)

EL POETA SOMNIA

Que trista cau la pluja! Diguem ara:
el cel plora el temps clar. L’avorriment,
com un núvol feixuc, ens aclapara.
On són joia i enginy? Seurem, lluny del rellent.

Fem versos que recordin l’estiu. Damunt la fulla
haurem de dibuixar-los suaument
com les flors ben obertes que als arbres pren el vent.
Cada cop que el pinzell la tinta mulla,
bec el vi de l’estiu en glop ardent.
Així no em volaria
com els núvols i el fum el pensament,
car el temps, amor meva, se’ns esmuny cada dia,
més lleuger que un vol d’ànecs a ponent.

LA PLUGETA

Quin seny tan fi, plugeta lleu! Ja la llavor t’espera;
dus al quintà cremat de sol frescors de primavera.
Vas néixer fosa al cor del vent, alguna nit estranya:
els solcs s’amaren del teu plor, i és verda la muntanya.

Ahir molts núvols abrandats pel cel feien corrua,
i cada llum dels mariners era una estrella nua.
Avui tot són colors frescals i papallons i merles:
ai, quina olor, jardí del Rei, brodat amb tantes perles!

(mmad)

Song of a Thatched Hut Damaged in Autumn Wind

Wind howled angrily in high autumn’s September
and tore off three layers of reed from my thatched roof.
The reeds flew over the river and scattered on the bank.
Some flew high and hung from the trees.
Some flew low and swirled and sank into pools.
The kids from the southern village took advantage of my old age,
played pirate and stole my reeds while I watched them
openly carrying armfuls into the bamboo groves.
My lips cracked, my throat dried, and I couldn’t yell out.
I returned home and leaned on my stick, sighing.
In a moment the wind stopped and clouds stood ink black,
the autumnal sky stretched into darkness in desert silence.
My cotton quilt is tattered from use and cold as iron.
In an ugly dream, my small son rips the lining with his feet.
The roof is leaking by my bed’s headboard and nowhere is dry.
The rain like yarn spins down forever.
I’ve had little sleep since the An Lushan Rebellion.
Such a wet and long night, when will it end!
I wish I had a house with thousands of rooms
to shelter all the cold people under the sky and give them happy faces.
We’d be calm as mountains when it stormed and rained.
Oh, let this big house appear before my eyes
and I will die of cold in my damaged hut, happy.

SONG OF THE AUTUMN WIND AND THE STRAW HUT

An autumn wind ripped clear
Three layers of thatch from my hut
Spreading it over the river,
Along the banks, into the marsh
Or driving it up into branches
Of tall trees.
Over from the south village ran
A bunch of boys, seeing me old
And feeble, stealing the thatch
In front of my eyes; hauling it
Off to their bamboo grove,
I Shouting at them until my mouth
Was dry, throat sore; then
Going inside with a sigh, leaning
On my stick; the gale stopped
But black clouds gathered
Hastening the night.
I looked at my bedding quilt, now
As cold as iron, all torn with
The restless feet of my children;
Rain streamed through the roof
Like unbroken strings of hemp
Drenching all, and I pondered on
How much sleep I had lost since
This rebellion began, hoping
The night would pass swiftly,
Wondering in my dream whether
It would be possible to build
An immense house with thousands
Of rooms, where all who needed
Could take welcome shelter; a mansion
As solid as a hill, not fearing
Wind or rain; then thinking how
If only such could be,
Would I be content to see my poor hut
Demolished with I myself
Frozen to death.

EL CREPÚSCULO

Han vuelto a los establos ovejas y vacas.
Todos han cerrado sus puertas de leño.
Brisa. Luna. Noche plateada.
Ríos y montañas pintorescos, mas ajenos.
El sosegado arroyo murmura entre las peñas.
El rocío perla las hierbas de otoño.
La luz del candil baña mi blanca cabeza.
¿Por qué parpadea con tanto gozo?

IMPROVISACIÓN

La luna, en el río,
por poco la alcanzo
con mi mano.
El farol del mástil
brilla solitario
a media noche.
Silenciosas,
las garzas pernoctan
sobre las arenas.
Detrás de la barca,
los peces, ruidosos,
saltan en el agua.

ON SEEING THE SWORD DANCE OF A PUPIL OF MADAME GONGSUN

In the second year of the Da Li period, the tenth month, the nineteenth day, at the home of Yuan Chi, magistrate of Kuizhou, I saw the girl Li the Twelfth from Linying do a sword dance. She was so good that I asked her who was her teacher, and she told me that she was taught by Gongsun the First, who I saw in the third year of Kai Yuan do both the Sword Dance and the Felt Cap Dance at Yancheng. Gongsun did her dance with strength and freedom. In the beginning of Xuan Zong’s period, Gongsun was the best of the two schools Pear Garden and Spring Court. Her beauty faded as my white bairs grew, and now even her student does not look young. I saw how the movements of teacher and pupil were the same. This thing I have seen has caused me to write a poem. Once Zhang Xu of Wu, a calligrapher, saw Gongsun doing the West River Sword Dance at Ye, and afterwards his writing improved vastly, showing both strength and rbythm.

Once there was a beauty called
Gongsun whose Sword Dance
Was loved by all; row on row
The audience looked spellbound at her,
Feeling as they were seeing heaven
Struggling against the earth;
She bent back and it seemed
There came the suns shot out by Yi;
When she rose in the air it was
As if there were gods astride
Dragons in the clouds; watching her
One could see thunder, lightning,
Storm, then quiet rays over
A peaceful sea; but soon her
Loveliness was heard of no more;
Now her art is carried on but
By this beauty of Linying in far
Kuizhou, where she dances and sings;
Talking with her I think of
Other days, and am filled with sadness;
In the old court were eight
Thousand ladies, and of them Gongsun
Led in the Sword Dance;
This fifty years have passed
Like the turning of a hand
And the old court has been
Submerged under the waves of war;
Pear Garden dancers have vanished
Like the mist, and now but
The beauty of this one shines
In the chill sunlight; trees
By the imperial graves have
Grown high; grasses in this old city
By the Qutang Gorge have faded;
Feasting, music and song have ended;
After-pleasure comes the sadness
Of watching the moon in the east;
Just an old man like me, not knowing
Where he goes, but simply pushing
Unwilling legs up lonely hills.

 

Posted on

Estudiar la vida

[Entendre la vida és un camí que va de l’observació del que tenim al voltant fins a conèixer les complexes estructures i processos d’òrgans formats per teixits, formats per cèl·lules, formades per molècules orgàniques que duen a terme reaccions per obtenir energia, substituir el que es degrada i reproduir-se. Un camí que comença amb la mirada a través del microscopi, segueix amb experiments de química que reprodueixen els processos de la vida, i acaba amb l’intent de desxifrar el codi de la vida amb observació i manipulació a nivell molecular]

  • Classificació
  • Com neixen els animals i plantes? A un nivell molt bàsic observem que les plantes sorgeixen de llavors que germinen a terra, creixen si tenen llum i aigua, i es reprodueixen. Els animals, neixen petits, d’ous o placentes, creixen alimentant-se de plantes o altres animals, i es reprodueixen aparellant-se.
  • Com va començar la vida?
  • Conreu i ramaderia, com creixen? com es transforma l’aliment inanimat en part del cos? Quins són els òrgans? Com funcionen? Esquelet cor i venes, pulmons. [no es deu conèixer gaire la fisiologia dels invertebrats]
  • Què és la vida? què anima els organismes vius que els fa diferents de les pedres i l’aigua?

Ciències de la vida fins sXVI. Observant amb els ulls, herbaris, il·lustracions en llibres fets a mà. Aristòtil.  Escala dels éssers, ànima nutritiva en tots els éssers vius. Ànima sensitiva en els animals. A partir de 1500, espècies del nou món. S’han descrit unes 500 espècies animals i 500 plantes.

  • D’on ve la diversitat d’espècies? Poden barrejar-se i anar canviant?
  • Què trobem en mirar a través d’un microscopi?
  • Els animals, tenen ànima o són màquines?
  • Com s’origina el nou ésser, es va desenvolupant progressivament? o ja està acabat en miniatura? La vida, pot aparèixer per generació espontània?
  • Com funciona la “màquina animal”? Respiració i digestió.

Ciències de la vida segles XVII i XVIII. Observant amb el microscopi Hooke i Leeuwenhoek. Jardins botànics. 1757 Linneu 4326 animals i unes 6.000 plantes. Llista espècies. Reproducció sexual de les plantes. Nutrició de les plantes i moviment de la saba. Reproducció, respiració i nutrició en tots els éssers vius. Descartes veu els animals com a mecanismes complexos. Es veurà que les espècies són fixes.  Els organismes es desenvolupen progressivament (hipòtesi epigenetista). La respiració involucra oxigen i suggereix alguna mena de combustió. Experiments que exploren la digestió, músculs i nervis.

  • els organismes, estan formats per teixits i cèl·lules?
  • els processos de la vida, són processos químics?
  • què es transmet i què no per herència?
  • com es distribueixen les espècies segons el clima?
  • Com expliquem la diversitat d’espècies i les que s’han extingit que presenta la paleontologia?

Ciències de la vida. sXIX [amb millors microscopis i tècniques de tinció “veiem” les cèl·lules, bacteris i virus]. Schleiden i Schwann proposen que els organismes estan formats per cèl·lules, Rudolf Virchow que tota cèl·lula prové d’una altra. Detalls de la divisió celular mitosi i meiosi. La química de la vida: processos de fotosíntesi, respiració i digestió. Cuvier i Anatomia comparada. 300m plantes i 400m espècies d’animals identificades. Wallace i els reialmes biogeogràfics. Teoria de l’evolució de Darwin i nou criteri de classificació per clades. Mendel  i l’herència, al·lels dominants i recessius.

  • Quins components i processos tenen lloc dins les cèl·lules? Quines són les molècules de la vida?
  • Com es sintetitza una macromolècula de tanta complexitat com les proteïnes? [Com es codifica la informació de la vida?] La podem modificar?
  • Com es diferencien les cèl·lules per donar lloc als diferents teixits? Podem cultivar cèl·lules per obtenir teixits?
  • Com es relacionen animals i vegetals, entre sí? equilibri i ecologia]

Ciències de la vida. sXX-sXXI. Noves tècniques: Raigs X, cultius de cèl·lules.
Els materials de la vida: Glúcids, Lípids, greixos, proteïnes. Les parts de la cèl·lula: nucli, cromosomes, aparell de Golgi, mitocondries i cloroplasts. Bacteris.
Herència i genètica: cromosomes, DNA i la seva estructura 3 bases codifiquen un aminoàcid. Origen de la vida: Miller obté molècules orgàniques, hipòtesi de la simbiosi de Lynn Margulis. Enginyeria genètica, clonació, CRISPR. Determinació del genoma de les espècies. Nova classificació de la vida basada en la genètica: Bacteris, Arquebacteris, Fongs, plantes i animals. Identificades unes 390m plantes i 1.7M d’animals amb una estimació de 10M possibles.
Biosfera, ecologia, protecció de la biodiversitat. Conducta animal.

Posted on

Arquitectura clàssica

Art  |    Arquitectura   |   Grècia

Edat de ferro

1700-1580 BCE Palau de Minos a Knossos (excavat per Arthur Evans)

s14 BCE Grècia Micènica. Micenes. Schlieman.

Grècia arcaica

Els temples no  eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment només hi havia un terreny sagrat, un santuari, amb un munt de pedres on fer l’ofrena. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat. Inicialment els temples eren de fusta, fang i maons, una casa per la divinitat a prop de l’altar on s’oferien sacrificis.

A partir del 650 coneixen l’arquitectura egípcia i substitueixen la fusta per pedra. Es defineix l’ordre dòric, possiblement a Corint i més tard, cap el 600 el jònic, més a orient.

Tenien els següents elements:

  • Timpà o Pediment, sovint decorat amb escultures
  • Cornisa
  • Fris, alternant triglífs i mètopes on hi podia haver escultures
  • Arquitrau que sostenia el sostre
  • Columnes, en l’ordre dòric, joni o corinti. Capitell,  fusta, base
  • Plataforma


Les colònies d’Itàlia i Sicília són pròsperes i edifiquen grans temples a siracusa i Acragas, amb terra cuita ja que no disposen de marbre pentèlic.

Es defineix una planta que té els següents elements

  • naos, on s’exposa l’escultura, a vegades en una habitació a part (Adyton)
  • pronaos, porxo a l’entrada, i opistòdom a l’altre extrem, sense accés a la naos, afegit per simetria, que podia servir de magatzem o tresor.
  • perístasi: perímetre amb columnes.

També n’hi havia amb planta circular, “Tholos”

Reproducció estàtua Atenea a Nashvile

Grècia clàssica

Els temples seguien unes proporcions determinades per les mides de la planta o diàmetre de les columnes.La proporció entre columnes frontals i laterals era de n / (2n+1), per exemple 5×11, 6×13, o en el cas del Partenó, 8×17. COm que la línia recta visualment sembla caure a la meitat, els arquitectes hi afegien un subtil curvatura per compensar-ho. Les columnes estaven lleugerament inclinades cap a dins. La majoria estaven orientats a l’est, en honor al sol. L’oest s’associava amb l’entrada a l’Hades.
Els elements estaven pintats, blanc en general, blau als trigífs i vermell a les metopes i el pediment. Aquests sovint estaven decorats amb escultures .

Pericles va impulsar la construcció de diferents edificis a l’Acròpolis a Atenes. L’arquitecte Ictinus va disposar diferents edificis:

  • l’entrada amb el Propyleum i el temple d’Atena Nike a la dreta
  • L’Erectèon, seu de cultes més antics, evoca la disputa entre Atena i Posidó, el fundador de la ciutat, Erecteu, amb un traçat condicionat pel fort desnivell. Té dos porxos laterals, un d’ells amb les cariàtides.
  • El Partenó que allotjava la gran estàtura d’Atena de Fídies.

Temples dòrics

  • Temple de Zeus a Olímpia 460 BCE (6×13)
  • Temple d’Apol·ló a Delos (6×13)
  • Partenó (8×17), temple d’Hefest (6×13)a Atenes
  • Temple de Posidó a Súnion (6×13)
  • Temple de Zeus a Nemea, Temple d’Atena a Thegea
  • Temples d’Hera i Posidó a Paestum [Magna Grècia, sud de Nàpols), Olimpeion a Agrigent, Apol·ló a Siracusa

Temples jònics

  • Heraion a l’illa de Samos a l’Egeu (560)
  • Artemision a Èfes (Jònia, Turquia)
  • Apol·ló a Dydima (Jònia)
  • Atena Polias a Priene (Jònia)
  • Artemision a Magnesia (Jònia)
  • Parts de l’Erectèon a l’Acròpolis
  • Asclepi a Epidaure (Peloponès)
  • Jandial (Pakistan)

Període hel·lenístic

Alexandre expandeix l’imperi i les construccions més importants seran fora de Grècia. Pèrgam a Jònia (Turquia, Museu Berlin 2004), Alexandria a Egipte (el far i la biblioteca), Rodes (amb el colós). L’auster estil dòric passa de moda i predomina el decorat corinti. Serà seguit pels romans.

Temples corintis

  • Serapium i Hermòpolis a Alexandria
  • Temple de Zeus Olímpic a Atenes (175-146 BCE)

Roma

Vitrubi (80-15 BCE). Va escriure els 10 llibres d’arquitectura del que en circulaven còpies a l’Edat mitjana i va ser copiat per l’Scriptorium de Carlemany. Redescobert a la biblioteca de Sant Gall el 1414, tindrà la seva editio Princeps el 1486, sense il·lustracions. Cesare Cesariano en fa il·lustracions el 1521.
Vitrubi sostenia que l’arquitectura havia de tenir utilitas, firmitas i venustas, utilitat, fermesa i bellesa.

  1. Urbanisme, enginyeria civil i qualificacions per a ser arquitecte o enginyer
  2. Materials de construcció
  3. Temps i ordres d’arquitectura, proporcions en edificis i el cos humà (que va dur Leonardo a dibuixar el seu home de Vitrubi).
  4. Continuació del llibre III
  5. Edificis civils
  6. Edificis domèstics
  7. Paviments i revestiments decoratius
  8. Subministrament d’aigua i aqueductes
  9. Ciències, geometria, mesuraments, astronomia, rellotge de sol
  10. Màquines, setge militar, molins d’aigua,  drenatge, pneumàtica
Si els grecs havien fet servir sobretot el marbre pentèlic els romans faran servir el travertí de Tivoli. Aquest era decoratiu, sota hi havia parets de maó. Per les construccions més simplex enguixaven parets de maons sense coure. Com a ciment feien servir pozzolana barrejat amb argila. Van modificar els ordres grecs, afegint el toscà i barrejant el jònic i el corinti, aquest el més popular (descrits per Palladio al primer llibre d’arquitectura):
Si inicialment segueixen els models grecs, a l’època d’August les plantes ja difereixen i la decoració es carrega amb temes florals.  [La volta de les Basíliques i el Panteó és una innovació romana?]

Temples

Els temples [potser perquè estaven menys aïllats] s’orientaven en relació amb els altres. Eren més amples i el peristil a vegades es reduïa a columnes enganxades a la paret.

  • Fortuna Virilis, Mars Ultor, Castor i Pòl·lux, Concord i Antoninus, Faustina a Roma
  • Temple de Minerva a Assís, Pompeia
  • Temple de Bacchus a Baalbek, temple del sol a Palmira a Síria.
  • Maison Carrée a Nimes

Temples circulars

  • Temple des Vesta (deessa de la família) a Roma i Tivoli , Venus a Baalbek.
  • El Panteó a Roma, dedicat a tots els déus, de 44 metres de diàmetre i parets de 6 metres de gruix.

Altres tipus d’edifici

  • Tombes: Cecilia Metella, Adria, Via Appia.
  • Basíliques: edificis civils per administrar justícia o fer transaccions comercials. Basíliques Júlia i Emilia. Basílica de Maxentius prop del Colisseu. [Com és que les esglésies cristianes van seguir el model de la basílica més que el dels temples? potser perquè volien que fos un lloc de trobada?].
  • Banys i termes, Caracalla
  • Amfiteatres: el Colisseu
  • Circus per les curses de cavalls: Circus Maximus de Roma, fragment a Tarragona
  • Teatres, Arles, Nimes [Tarragona]
  • Arcs triomfals: Titus a Roma, Arc de Berà, Jerash
  • Palaus i residències al turó del Palatí. Domus Àurea de Neró.  Villa Hadriana a Tivoli. Palau de Dioclecià a Split. Villa dei misteri a Pompeia.
  • Domus, amb habitacions al voltant d’un pati. Insulae que eren com blocs de pisos.  (L’imaginari, llocs on hauria viscut).
  • Ciutats, amb planificació rectangular seguint el cardo (E-W) i el decumanus (N-S) amb el Forum al centre. Roma tenia la Cloaca Maxima i al museu de Badalona es veu també traçat de clavegueram. Traçat a Barcelona a Catalunya Romana. Algunes ciutats del nord d’Àfrica (Timgad, Tebessa a Algèria, Thuburbo majus a Tunísia [i Jerash a Jordània?]) conserven intacte el traçat.
  • Ponts i aqüeductes (Tarragona).

Basílica de Maxentius

Domus Aurea

Model de Domus ( llocs on hauria volgut viure)

[infñuència Palladio, Piranesi

Piranesi (1720-1778), arquitecte i gravador, va recórrer Roma, excavant i aixecant plànols de les restes romanes. Considerava l’arquitectura romana superior a la grega. Va dur a terme moltes planxes de gravats, Vedute di Roma, Antichità Romane, dirigides als turistes i alhora amb l’aspiració de documentar l’art romà. Especialment interessants són les reconstruccions imaginàries de grans edificis, que semblen apuntar a un paisatge metafísic, i les presons.

walhalla de LudwigII

L’armari de Castellar

Posted on

Escultura clàssica

Art  |    Escultura   |   Grècia

S’han conservat molt poques obres, les integrades en l’arquitectura i tenim un coneixement indirecte a través de les còpies romanes. Galeria 

(en negreta les que he vist)

Art ciclàdic

3000-2000 BC Edat de bronze

A les illes cíclades hi ha una cultura pròspera, contemporània de la minoica, que fa unes escultures de formes simplificades, usualment deesses. (museu art ciclàdic)

[foto casa]

Grècia pre clàssica

900-800 BC Període geomètric

800-650 BC Període orientalitzant

650-480 BC Període Arcaic: sota la influència d’Egipte s’esculpeixen cossos de joves, kouroi homes, kore, dones, inicialment molt estàtics seguint un model teòric.

Grècia clàssica

480-330 S’aconsegueix una representació natural del cos.

Primer

  • Mestre d’Olímpia. Pediments del temple de Zeus. Les mètopes il·lustren els 12 treballs d’Hèrcules.
  • Miró (sV): El Discòbol (còpia romana al museu nacional de Roma). Va treballar sobretot en bronze.
  • L’auriga de Delfos. Delfos.
  • Poseidó. Museu arqueològic d’Atenes
  • Guerrers de Riace

[afegir fotos o galeria]

Plenitud: la figura humana s’idealitza, sense mostrar trets representatius de l’edat, joventut o vellesa, ni les emocions. No es representa un individu sinó un ideal d’home. Acabades les guerres amb Persia el 449, els recursos es poden dedicar a reconstruir i embellir la ciutat d’Atenes, sota Pericles.

  • Fídias: Se li atribueixen Atena en or i ivori pel Partenon, i Zeus assegut a Olímpia (337) (Obres perdudes). Disseny general de les figures del temple del Partenon (British Museum). Les mètopes il·lustren la batalla entre centaures i lapites.
  • Policlet (480-410): Va escriure un canon sobre les proporcions ideals del cos masculí, perdut. A través de còpies romanes coneixem el Dorífor i el Diadumen.
  • Escultures que mostren el cos femení de manera més natural, revelant les formes a través dels plecs del vestit. Fris del temple d’Atena victoriosa (Niké) de Paeonius a l’Acròpolis.

Dorífor de Policlet. Còpia romana del museu de Nàpols.

Tardà:

  • Praxíteles: 395-330 Figures més naturals i relaxades.
    • Hermes portant Dionisos ( possible original, Olímpia),
    • Afrodita de Cnidos . Cap Kauffman al Louvre, suposadament una bona còpia. [7′ el tabic nasal ample i al mateix nivell que el front, l’expressió com de determinació, fermesa i interès i un esbós de somriure confiat). Venus Colonna al museu del vaticà. ). A Villa Hadriana hi ha una reproducció del temple circular i l’escultura. L’original s’hauria encarregat al sIV BCE per al temple de Venus a Cnidos i va ser una de les primeres representacions del cos femení nu, fins aleshores dominat per figures d’herois i atletes masculins. Se’n van fer molts còpies i que va establir un cànon pel cos femení.
    • Apol·ló Saurocton (còpia romana Louvre, postal).
    • Potser Hermes del Belvedere, o deixeble (Museu vaticà)
  • Escopes de Paros: (395-350) Arquitecte dels temples d’Atena a Arcàdia, Àrtemis a Efes, Mausoleu Halicarnas. Tenia renom per l’expressió que donava a les escultures.  Pothos, el desig al museu arqueològic de Nàpols.
  • Lisip:  (390-310) Les escultures es poden apreciar recorrent-les al voltant. Retrat d’Alexandre. Apoxiomenos als museus vaticans. Els Corredors de la Villa dei papiri a Herculanum (museu arqueològic de Nàpols). L’Hèrcules Farnese també s’atribueix a l’escola de Lísip.

Grècia hel·lenística

S’accentua l’expressivitat de les emocions, amb el gest i els plecs de la roba. És en aquesta època que es comencen a fer còpies de les escultures clàssiques.

  • Altar de Pergamom (Berlin)
  • Victòria (Nike) de samotràcia (Louvre)
  • Tors de Belvedere (museu vaticà), que serà molt admirat al renaixement.
  • El Laocoont (museu vaticà)
  • Venus de Milo, nombroses còpies romanes (Louvre)

Roma

Accent en el retrat. Còpies d’originals grecs.

L’escultura clàssica, grega a través de les còpies romanes tindrà una influència enorme al renaixement. Escultors: Donatello (c. 1386-1466).. Michelangelo Buonarroti (1475-1564), Benvenuto Cellini (1500-1571), Bernini (1598-1680) i més tard Antonio Canova (1757-1822). I també pintors com Leonardo da Vinci (1452-1519) i Raphael (1483-1520).
Malgrat diverses evidències, durant segles hem cregut que les escultures clàssiques eren de marbre blanc sense pintar.  [els romans ja no les pintaven?] Els crítics contraposaven la “puresa” i classicisme de l’escultura clàssica a les policromades medievals. (New Yorker 2018/10/29 ).
Als temples budistes i hindus tenim budes, monstres i ganeshes pintats de colors vius com els Orient tenim els “caballitos”.

2005  Museu arqueològic de Delfos. Museu arqueològic d’Olympia. Museu art ciclàdic. Museu arqueològic d’Atenes. (Arquitectura,  Escultura)

Nàpols 2018 [completar galeria]

Roma 2022 [completar galeria]

Posted on

PM Cuina de la mare

[esborrany]

Infantesa:

  • Pa, xocolata, llet fresca
  • Pollastre rostit, bismarck (peix de nata) de postres

Solius

  • Bunyols
  • Torrades a la llar de foc
  • pebrassos
  • carn a la brasa
  • un cep a llesques mig cru

Sopars i celebracions a Vilafranca 33

  • Entremesos: foie, mousse de pernil amb torradetes
  • arròs amb pèsols i maionesa
  • albergínia a daus amb salsa de tomàquet acompanyant pasta
  • braó de xai, croquetes
  • tortada

Posted on

PM Scarlatti

Sonata en Do major, K.421

Sonata en Do major, K.132

Sonata en Fa major, K.541

Sonata en La major, K.208

Scarlatti  Palau de la memòria

Posted on

Ésser a través dels altres, l’ànsia per ser valorat

La vida bona

Instagram
Tots volem ser valorats i recorrem al que creiem que ens farà ser-ho.
Arriscarem la vida per fer-nos un selfie a un lloc interessant, un lloc “instagram”, ja sia uns quadres de Miró, un carrer, o un precipici on ens jugarem la vida (i alguns la perdran, fer fer la foto). Ens estimula més l’anticipació dels “likes” que obtindrem que no pas la contemplació.
Anirem tots a fer la Pica d’Estats, l’Aneto, el Montblanc, l’Everest o el K2 (polèmica dels escaladors que van passar al costat d’un ferit, vídeo, s’està omplint de caca), segons les nostres possibilitats, per poder dir que ho hem fet.  2024, diverses morts per dones obsessionades a fer els 14 8000. (Outside)
2023 Un poble de Vermont es veu assaltat a la tardor per fotògrafs i instagramers (BBC).
La gent fa trampa a les curses per poder dir que ha guanyat.

Turisme
Tots volem fer vacances on ens diuen que és interessant. Així, col·lapsem Roma, Barcelona, Paris. El problema de la massificació del turisme

La necessitat de ser atractiu
Volem ser valorats i tenir bon aspecte. Gimnàs, dieta, trastorns alimentaris, maquillatge i moda, mediació, cirurgia estètica, influencers.

 

Posted on

Regulació, sistema nerviós i conducta

La vida

Regulació hormonal. Els sentits, interacció amb senyals. Sistema nerviós, senyal, sistema, aprenentatge i memòria. Cordats i cervell trino.  Conducta Cicles vitals, pautes de comportament. Moviment, conductes heretada, adquirida i aprenentatge, social, etiologia.

Regulació hormonal

Els organismes han de mantenir regulada la temperatura, el nivell d’aigua o de sucre, entre altres. La regulació hormonal regula i coordina els diferents processos de l’organisme amb substàncies que activen o inhibeixen la producció d’enzims. [funcionem con un conjunt d’aixetes, cosa que es correspondria una mica amb la teoria dels quatre humors dels antics]. Es tracta de de substàncies que no són generades a la mateixa cèl·lula sinó en altres cèl·lules especialitzades que les segreguen immediatament o les emmagatzemen fins que són requerides i passen a la sang. Poden ser proteïnes (insulina), isoprè, o esteroides [lípids] (gl. suprarenal, h.sexuals) fabricant-se en glàndules, el sistema nerviós central o en cèl·lules  especialitzades de teixits com el budell. Regulen el creixement i funcions fisiològiques incrementant la producció d’enzims (transcripció mRNA) o activant-ne de ja fets.
Al s19 Berthold observa que la castració dels galls en disminueix l’agressivitat (1849). Edward Sharpley-Schafer veu que el nivell de sucre de la sang està regulat per les hormones insulina i glucagón, segregats pel pàncrees. Als insectes les hormones regulen la metamorfosi. A les plantes l’auxina actua sobre el creixement.

  • Hipotàlem-hipòfisi. L’hipotàlem enllaça el sistema nerviós amb el sistema hormonal a través de la hipòfisi. Segrega neurohormones que estimulen o inhibeixen la secreció d’hormones de la hipòfisi (glàndula pituitària). Controla la temperatura corporal, la gana, la set, la fatiga, la son i el ritme circadià.
    (A.329) L’activació de la secreció es deu tant a la concentració de substàncies a la sang, fet que suposa una regulació feedback (excés de sucre → secreció d’insulina que el frena), com a un senyal del sistema nerviós (adrenalina) [resposta del cos a un estímul]. L’hipotàlem està en contacte amb el cervell (endomorfines pel dolor), activa els sistemes simpàtic i parasimpàtic, i segrega liberina i estatina que passen a la hipòfisi. Aquesta segrega unes altres hormones glandotròpes que activen les glàndules perifèriques (tiroides, pàncrees, suprarenal, sexuals). Regula la temperatura.
  • Glàndules sexuals: fabriquen els gàmetes, espermatozous i òvuls, així com hormones reguladores de caràcter i comportament sexual. La testosterona és una hormona que accentua els caràcters masculins i augmenta la massa muscular. Els estrògens són hormones femenines entre les quals hi ha l’estradiol que regula la formació d’òrgans sexuals femenins a l’embrió, i els cicles de fertilitat [ els dos tipus es troben en els dos sexes, amb efectes més o menys intensos].
  • Tiroides. Situada rere la tràquea segrega la tiroxina (iode+tirosina) a instàncies d’estímuls (emocions, fred, calor, llum, son, fam, fosca) que actuen sobre l’hipotàlem que ho passa a la hipòfisi. Té un paper fonamental en la diferenciació cel·lular i el creixement, així com en els reaccions a les emocions. Un excés crema greixos, puja el pols, la humitat i dóna un temperament alegre i excitable. En canvi un defecte disminueix el ritme metabòlic i el creixement i fomenta un caràcter apàtic.
  • Glàndula Suprarenal: Segrega l’adrenalina a instàncies no de la hipòfisi sinó de senyals del simpàtic que reclamen una reacció d’urgència (excitació provocable també per la cafeïna). S’inhibeixen les funcions digestives, augmenta la pressió sanguínia i el sucre [energia a punt]. La crosta suprarenal segrega aldosterona que regula l’equilibri la concentració de les sals actuant sobre la secreció de saliva i orina, corticosterona que regula el metabolisme de proteïnes i hidrats de carboni (ritme dia-nit, activitat, estat anímic).
  • Pàncrees: Regula el nivell de sucre a la sang. Mentre que el glucogen l’augmenta, la insulina el redueix [Els diabètics se l’han d’injectar. El nivell de sucre també és intervingut per la tiroides [estat general], la suprarenal (corticoides i adrenalina (reacció ràpida)).

Els sentits

Procés d’interacció, no metabòlic sinó mecànic o electromagnètic, amb l’entorn mitjançant els òrgans dels sentits, per regular d’altres processos del cos, en els superiors moviment i conducta sovint a través d’un sistema nerviós. [L’entorn supera el nivell de contacte químic. Informació. Les cèl·lules simples viuen depenent d’un medi favorable. Amb uns inputs assegurats, els organismes superiors desenvolupen un metabolisme i una regulació hormonal globals amb divisió del treball. El següent pas és actuar abans de l’alteració de les magnituds internes, és a dir, actuar davant les causes externes que provoquen aquestes alteracions. Això suposa uns òrgans capaços de recollir aquests senyals externs. Un organisme cec “interacciona” mecànicament amb una pedra que li cau i segurament mor, si l’organisme pot reaccionar a ones de llum, pot evitar-la. Amb l’aparició del sistema nerviós neix un nou tipus d’interacció. L’energia d’interacció entre l’objecte extern i l’organisme és rebuda pel sistema nerviós, processada i genera una resposta d’acord amb les pautes de conducta fixades al llarg de l’evolució. Així el comportament global de l’organisme NO ÉS LA SUMA de les interaccions físiques. La mateixa energia lluminosa sobre un organisme amb el SN espatllat només escalfaria el conjunt mentre que la conducta fixada al llarg de l’evolució pot desencadenar un moviment general posant en joc diversos músculs.]

Estímuls de les plantes
Responen a estímuls lluminosos, gravitatoris, de contacte o químics, que exciten membranes cel·lulars. El senyal es transmet (en la mimosa >50cm a 10cm/s) per potencials d’acció o transport químic. La reacció consisteix en moviments intracel·lulars (desplaçament de nucli o orgànuls com els cloroplastos davant la llum), canvi de lloc o tàxia (en protistos, algues, cèl·lules reproductores de falgueres que tenen capacitat de moviment) i moviment d’òrgans (canvis en la direcció de creixement, turgència) o tropismes. El fototropisme es manifesta en l’orientació de les fulles i direcció de creixement de la tija. El creixement de les arrels és geopositiu [cap a la gravetat] i el de la tija geonegatiu. Les nàsties són alteracions de la turgència sota contacte i les trobem a la mimosa, als estams i sobretot a les plantes insectívores que es poden tancar en 0.02 seg.

Sentits dels animals
[Pinillos, evolució dels sentits. Els organismes primitius van anar desenvolupant receptors, estatocists per la gravetat, a la llum (de la simple reacció a claredat foscor, a captar formes en els insectes, cefalòpodes i més tard els colors), l’oïda a partir dels estatocists. L’olfacte i el gust només existeixen en els insectes i vertebrats.]
Excitació de membranes celulars a partir d’un llindar. Quimioceptors, gust (dolç, salat, amarg, àcid), olfacte (1000 olors), vista, oïda). La captació de senyals es fa per òrgans especialitzats [cal aprofitar millor la informació perquè es disposa de mobilitat]. Les cèl·lules sensorials tenen una membrana amb un potencial en repòs de -60 a -120 mV. L’estímul despolaritza el potencial del receptor tot extenent-se fins al soma i l’axón des d’on es transmet sinàpticament a d’altres cèl·lules. Els quimioceptors es troben en els mol·luscs, artròpodes i vertebrats. Un molècula de substància estímul és fixada per una proteïna. El gust té un llindar d’estímul (>1016 mol/ml) més alt que l’olfacte (107 mol/ml en l’home i 102 en alguns animals) i només presenta quatre qualitats (dolç, salat, amarg, àcid) contra més de mil qualitats olfactives difícils de determinar.

  • Vista. Un fotó activa un fotoreceptor (canvi d’energia de rodopsina després de l’absorció), bastó o con, activant el nervi òptic. Es capta forma, color, moviment (combinat amb moviment muscular del cos) i distància (esforç enfocament).El sentit de la visió és la capacitat de reacció a vibracions electromagnètiques mitjantçant uns fotoreceptors sensibles a unes determinades longituds d’ona. La qualitat més simple de captar és la lluminositat (cucs de terra). La direcció demana un conjunt de fotoreceptors disposats en forma de cassola (vesícula òptica) (A.350D)[segons la direcció de la llum s’activen uns o altres], permetent la variació de la direcció captar el moviment. La percepció de la forma es pot aconseguir amb els ulls compostos, presents en insectes, crustacis i alguns mol·luscs, que consten d’un nombre d’ulls simples amb lent cuticular i cristal·lí, i també amb els ulls cambra dels vertebrats. Aquests deriven de la vesícula òptica on la reducció de l’orifici hauria permès un principi d’enfocament. L’ull com a aparell òptic consta d’un diafragma per variar l’obertura, la còrnia (lent convergent) i el cristal·lí com a lent biconvexa que enfoca la imatge a la retina segons la distància on es trobi l’objecte. Quan el globus ocular és massa gran i la imatge es forma abans tenim miopia que es corregeix amb una lent divergent. La hipermetropia és el cas invers. L’apreciació de la distància i relleu s’aconsegueix comparant les imatges dels dos ulls. La retina consta d’una densa capa de fotoreceptors, cons i bastons, (20 106 per mm2) connectada a una segona capa de cèl·lules nervioses bipolars que després passa a una capa de cèl·lules ganglionars i el nervi òptic. Aquesta densitat permet un poder de resolució de 0.4′ al falcó o 2′ en l’home [Amb un camp visual de 54 graus suposa que tenim una pantalla d’uns 2000×2000 punts]. Els bastons receptors tenen rodopsina [proteïna] que es transforma (retinal-cis -> retinal-trans) quan absorbeix un fotó, tot activant ions Ca i canviant el potencial de la membrana de manera que en superar un llindar s’activa el nervi. Després la rodopsina torna a la configuració inicial [deu estar vibrant contínuament entre un estat i l’altre. Els diferents colors són percebuts pels cons que reaccionen de diferent manera segons les longituds d’ona. Amb tres tipus de cons diferents tindríem els tres extrems del triangle dels colors. Sabem que l’objecte està immòbil quan la imatge varia pel desplaçament de l’ull perquè el sistema nerviós combina la informació del moviment muscular amb la visual [quan movem el cap “espera” un desplaçament de la imatge]. El mateix mecanisme [esforç d’enfocament de l’ull] fa que interpretem com a gran un objecte gran que es veu petit perquè està lluny.
  • Oïda. Vibracions de membranes com el timpà, cèl·lules ciliades connectades a neurones. La informació sobre la posició del cos s’obté a través de cilis externs o vesícules que contenen corpuscles mòbils que actuen sobre uns receptors o altres de la vesícula segons la posició. El sentit de l’oïda es basa en la velocitat del so en artròpodes i en variacions de la pressió en els vertebrats. A l’home les vibracions són recollides per l’orella fins a la membrana del timpà (oïda externa) d’on es transmeten les vibracions per una cadena d’ossos (oïda mitjà) fins a l’oïda interna on són recollides per unes cèl·lules ciliades (¸15.000) connectades a neurones. L’oïda humana abasta un ventall de freqüències de 16Hz a 20.000Hz amb un nivell màxim entre 500-3000. D’altres sentits mecànics són els del tacte o pressió. També hi ha percepció de la temperatura, dolor i informació interna com la posició de les articulacions, el seu moviment o l’esforç muscular que s’està fent per vèncer una resistència.
  • [quins altres sentits hi ha? els ratpenats?]

Sistema nerviós

Conjunt de neurones formant una xarxa. Procés de relació entre entrades sensorials i sortides motores per transmissió de senyals d’acord amb els pesos de la xarxa. Coordinació. Variació dels pesos: aprenentatge.
[La cèl·lula regula els processos metabòlics per la concentració de substàncies necessàries i els nutrients de l’entorn. Hi ha un contacte químic. L’organisme ha de coordinar un gran conjunt de cèl·lules i un entorn més complex enriquit per la informació que aporten els sentits.]

Senyal.

Ara el contacte pot ser “a distància” captant variacions en la pressió de l’aire (vibracions de l’objecte origen), part de l’espectre electromagnètic emès pels objectes de l’entorn, o bé partícules químiques característiques despreses per l’objecte i transportades per l’aire. Aquí no es contacta amb una partícula d’aliment a engolir sinó amb un senyal a processar. Això suposa l’existència d’un sistema nerviós que comença a aparèixer, encara que de manera molt simple, després dels celenterats. El SN recull senyals, les passa a la CPU i envia ordres d’activació als òrgans. Només  en tenen els animals perquè només els animals amb moviment tenen capacitat de moure’s, de reaccionar]. Així cada cèl·lula nerviosa és un node que recull informació d’una o vàries cèl·lules nervioses/receptors, el condueix llarga distància i el transmet a una o vàries cèl·lules o efectors [inductor de moviment. Es forma una immensa i complexa xarxa neuronal].

Evolució del psiquisme
El sistema nerviós comença als celenterats com un generador de polsos i després passa a una xarxa central amb separació de procés automàtic i resposta a estímuls externs. El nombre de neurones estimat:

  • Insectes: de 103 a 105
  • Crustacis de 105 a 106
  • Pop 0.5 a 1 109, tenen part de les neurones distribuides als tentacles.
  • Peixos de 103 a 106
  • Amfibis de 105 a 106
  • Rèptils: de 105 a 106
  • Aus: 103 a 106 (cervells relativament grans en proporció al cos)
  • Gossos: 70 a 500 106
  • Ésser humà: 86 109, unes 100 vegades més que un pop

  • Primitius: (celenterats), SN ganglionar en escala al voltant del tub digestiu (cucs, mol.luscs i artròpodes).
  • Cordats: SN central amb cervell:
    • i) C.Anterior (olfacte) → telencèfal i diencèfal (córtex que evoluciona paleocórtex olfactori, arquicórtex de telencefalització sensorial i neocórtex associatiu
    • ii) C. Mig (vista) → Mesencèfal
    • iii) C.Posterior (equilibri) → Cerebel i bulb raquidi

(Pinillos parla de l’origen del psiquisme com de capacitat d’adaptació, més enrere que el tractament d’informació. Tenim tàxies i tropismes a plantes i animals. El parameci presenta un moviment coordinat dels cilis)
Als celenterats apareix un sistema nerviós reticular. Als Plathelmintes o cucs plans comença la diferenciació del sistema nerviós amb l’agrupament de cossos en ganglis disposats al llarg d’una mena d’escala i tres tipus de neurones, eferents cap als músculs, aferents dels receptors i connexions. Això suposa una jerarquització.
En els mol·luscs i artròpodes es forma una mena de cervell a partir d’un gangli. El sistema nerviós està segmentat al llarg del tub digestiu seguint els anells del cos. Tot i que poden presentar conductes tan complexes com la construcció de formiguers o la comunicació en les abelles, les parts del cos (anells) encara tenen independència respecte del cervell. Els mol·luscs ja es poden sotmetre a condicionament simple, clàssic o operant. Un calamar necessita una fibra d’un diàmetre de 650 10-9 m (0.65 mm) per transmetre a una velocitat de 25 m.p.s. [què és aquest m?] mentre que als mamífers disminuirà 2000 vegades.
Amb els cordats i l’esquelet comença el veritable control centralitzat. D’una banda la medul·la quedarà encapsulada a la columna vertebral i de l’altra el cervell es desenvoluparà a partir de tres protuberàncies inicials. El cervell anterior donarà lloc al telencèfal (còrtex) i diencèfal (Hipotàlem i hipòfisi)[Olfacte]. El cervell mig  al mesencèfal o “peduncles cerebrals” [connexió nervi òptic?]. El cervell posterior al cerebel i bulb raquidi  [Equilibri]. El desenvolupament fou desigual ja que mentre els peixos necessiten un bon sentit de la vista i de l’equilibri, no fou fins que començà la vida terrestre (amfibis i rèptils), que l’olfacte [medi gasós amb moltes propietats diferents a ensumar] va ser important i van créixer els hemisferis del telencèfal.
En els mamífers, començà el desenvolupament del còrtex a partir del bulb olfactori (paleocòrtex). Per poder integrar la creixent informació sensorial que desbordava les possibilitats del tàlem va aparèixer l’arquicòrtex amb àrees per la vista, l’equilibri o la motricitat. De la necessitat d’integrar i relacionar les diferents dades sensorials va néixer el neocòrtex o còrtex associatiu, sense connexions sensorials, una àrea lliure destinada a relacionar informació.

Transmissió del senyal nerviós
En repòs les cèl·lules tenen un potencial (entre el plasma i el líquid extracelular) entre -55 i -110 mV. La membrana funciona com un condensador entre dues solucions salines,  de 6 nm de gruix. Aquest condensador es carrega traient fora ions K+ contra el gradient elèctric ( transport actiu). Sota un estímul o excitació, aquesta situació de repòs es torna inestable i es desencadena un potencial d’acció que despolaritza la membrana fins a +30mV tot recuperant després la situació de repòs inicial. Aquesta excitació en un punt de la membrana es transmet al llarg de tota la cèl·lula. [amb la mateixa llei del tot o res] que evita el debilitament del senyal [amplificació]. Després d’una excitació la cèl·lula no es pot tornar a activar fins que recuperi la polarització, durant uns 4 10-3 s [aquesta seria la unitat de temps fisiològica?]. El senyal es va transmetent per les fibres formades per nòduls de Ranvier. Al final de l’àxon hi ha un cap que conté vesícules amb acetilcolina (Ca++) que es desprenen en rebre el senyal i són captades per la membrana de la dentrita de la cèl·lula en contacte (sinapsi química) alliberant-se després i tornant a l’emissora. Aquest mecanisme fa l’efecte d’amplificació del senyal, efecte de vàlvula que només deixa passar senyals en el sentit axon → dentrita, i capacitat de modificació de l’eficàcia de la transmissió ( capacitat d’aprenentatge, memòria) [xarxes neuronals]. El cap de l’àxon pot estar dividit de manera que transmeti l’impuls a diverses cèl·lules nervioses (principi de divergència) [no es debilita]. Així les fibres aferents [sentits], després d’entrar a la mèdula espinal informen diverses cn i queden informats n.motores (reflexos), el cerebel i la crosta cerebral. Aquesta xarxa múltiple té diferents mecanismes d’excitació, suma d’impulsos, realimentació (quan s’excita un múscul s’inhibeixen els antagonistes). El senyal es transmet sempre en la mateixa direcció (de dentrites a axon).

Sistema Nerviós
Les cèl·lules nervioses sempre formen part d’un sistema que, en general, acompleix la funció de coordinar les funcions dels òrgans juntament amb les hormones, i estableixen un vincle entre els sensors i els efectors (músculs).
En els celenterats hi ha unes xarxes simples que distribueixen el senyal en totes les direccions i on s’observa la producció d’impulsos rítmics (moviments natatoris de les meduses, digestió actínia), és a dir, activitat espontània en absència d’estímuls externs.

Sistema nerviós als cordats
Gangli=cossos cel·lulars, nervi=axons, medul·la espinal=(nervis sensibles i motors, sistema vegetatiu autònom =(simpàtic (activació) + parasimpàtic (relax)), xarxa formada per tronc cerebral i encèfal.
En els animals superiors les cèl·lules es disposen agrupant els cossos cel·lulars en ganglis que formaran centres aïllats i els axons conductors en nervis. Se separen les vies aferents [input sensorial] i eferents [output motriu]. Aquesta organització general constitueix un sistema nerviós central. Seguim trobant producció de patrons d’impulsos juntament amb una complexa organització jeràrquica de nivells d’activació amb mecanismes d’autoregulació. Algunes cèl·lules s’alteren segons la freqüència d’activació [entrenament d’una xarxa neuronal]. [Topologia a tenir en compte en la recerca de xarxes neuronals]. Hi ha moltes neurones, 1011  i cada una rep inputs de moltes altres, entre 103 i 105. Això vol dir que és possible connectar dues neurones qualsevol amb només quatre sinapsis (1016 accessibles) amb un promig de 104 connexions) (PDP:4). Als vertebrats el sistema nerviós consta de les parts següents:

  • Encèfal
    • cervell anterior (telèncefal): Ganglis Basals, Escorça cerebral (substància gris amb unes 15 109 cèl·lules, medul·la o substància blanca connexions. [2]
    • cervell Intermig o diencèfal: tàlem  (conex. vies sensibles), Hipotàlem (metabolisme i SN autònom), Hipòfisi i glàndula pineal. [3]
  • Tronc cerebral [4]
    • C.Mig o Mesencèfal [5]
    • Protuberància [6]
    • C.Posterior o cerebel, orientació en l’espai [8]
    • Bulb raquidi, connexió encèfal i medul·la espinal [7]
    • 12 parells de nervis, òrgans sensorials i cap
  • Medul·la espinal (substància gris interna) [9]
    • 31 parells de nervis raquidis: sensible i motor
    • SN nerviós autònom o vegetatiu (ganglis): S.simpàtic (activació), S.Parasimpàtic (relaxament)
  • Sistema nerviós intramural, independent del SNC, cor, intestí, veixiga ¦

[El 1960s Paul D. MacLean va proposar el model del cervell trino, que ara no es considera vigent, però que dóna una visió simplificada:

  • Complex reptilià format pels ganglis basals [i el cerebel] corresponent als instints primaris.
  • Sistema límbic, paleomamífer associat amb els primers mamífers i corresponent a les emocions.
  • Complex neomamífer, el neocòrtex, associat amb el pensament racional.

(WK emocions). Quan van aparèixer els mamífers actius a la nit, l’olfacte va passar a ser més important que la visió. Això els permetia sobreviure mentre els rèptils dormien. Se suposa que això va desenvolupar l’emoció i la memòria i finalment aquestes rutes de l’olfacte van donar lloc al sistema límbic.

Sensibilitat

  • Area Cortical de Motivació Impuls d’actuar [PLA – PROGRAMA]
  • Ganglis Basals/Cerebel
  • Tàlem, motricitat dirigida
  • Escorça motora
  • Tronc cerebra, motricitat de suport
  • Interneurones espinals, EXECUCIO
  • Neurones motores α i γ → músculs

En principi es distingeix entre el SN vegetatiu que controla els òrgans interns i el somàtic [músculs voluntaris]. Hi ha un SN vegetatiu perifèric (A.377) amb ganglis (nou cos cel·lular) entre la medula i els òrgans (ex. intestí) de manera que distingim entre neurones preganglionars (medul·la → gangli) i postganglionars (gangli → òrgan). El sistema simpàtic fa una excitació difusa mentre el parasimpàtic activarà el contrari però de forma localitzada. Així es regulen reflexos viscerals, cutanis i intestinals. Hi ha centres superiors a l’hipotàlem i sistema límbic (influència de les emocions en els processos digestius) que actuen en combinació amb les hormones. [Davant d’un perill] el sistema simpàtic activarà el cor, mobilitzarà glucosa i interromprà l’activitat del sistema digestiu. [Després] El parasimpàtic reduirà el ritme cardíac i tornarà a activar la musculatura intestinal i glàndules digestives.

Les vies sensorials condueixen els senyals sensibles dels òrgans a la medul·la espinal (1a neurona) on una 2 neurona les connecta al tàlem o cerebel. Una 3a neurona passa el senyal a l’escorça. Tant el tàlem com l’escorça té diferenciades les zones corresponents a cada receptor i es parla de camps de projecció sensorials. Uns camps sensorials secundaris estan relacionats amb la interpretació (identificació, aprenentatge, memòria) de la percepció. El tronc cerebral regula motricitat de posició que segueix funcionant inclús amb l’animal sense cervell. La motricitat dirigida (moviment voluntari) parteix d’un estímul a un hemisferi de l’escorça on es poden localitzar zones específiques (gir de cap, cames) que causarà el moviment corresponent a l’altra meitat del cos. La motricitat de posició [moviment general] s’adaptarà a aquesta acció.

Les vies motores surten del cervell amb l’ordre d’activació fins al segment de la medul·la espinal d’on es connecta amb el múscul. Els moviments reflexos no arriben al cervell sinó que s’originen en algunes connexions entre neurones aferents i eferents que tenen lloc a la mateixa medul·la espinal obtenint així respostes ràpides i fixes.

Aprenentatge i memòria. Memòria distribuïda

El SNC fa una funció integradora a més del control separat d’òrgans. A mesura que avança l’evolució l’àrea de l’escorça cerebral inespecífica, és a dir, integradora i no fent una feina concreta, és cada vegada més important. Entre ells hi ha el ritme circadiari son-vigília. Es important la fase del son REM (Rapid Eye Movement) durant el qual es mou l’ull i baixa molt l’activitat muscular [procés de les vivències diàries?]. La consciència només es pot estudiar introspectivament, tot i que per estudis de lesions cerebrals s’ha pogut veure que l’hemisferi esquerre és la base neuronal de la consciència (el que s’observa amb l’hemisferi . esquerre i va al dret, no pot ser anomenat). Sembla que l’hemisferi esquerre està relacionat amb el llenguatge i el dret amb l’orientació espacial. L’aprenentatge i la memòria encara estan poc estudiats. Es distingeix una memòria sensorial que dura <1s. [buffer del perifèric], una memòria primària que guarda uns segs. informació verbal (hi té un paper una proteïna) que per entrenament i repetició passa a la memòria secundària, de gran capacitat i llarga durada (minuts o anys) amb recuperació lenta. Quan l’entrenament ha estat molt intens es passa a una memòria terciària de recuperació ràpida i pràcticament permanent. La memòria que suporta l’aprenentatge d’hàbits i reconeixement de patrons és distribuïda (PDP), no simbòlica.

Conducta

Introducció
[Tenim la “vida” de les cèl·lules, refent les proteïnes que es desfan, duplicant-se per mantenir els teixits. Quina és la “vida” dels organismes?  Què els passa i què fan? Diferents actes com moviment, posició o segregació química, heretats, o adquirits en funció de l’estat interior i l’entorn (coordinació nerviosa) (i a l’entorn hi ha d’altres organismes, en especial) per garantir els processos bàsics de l’organisme (reproducció, creixement, metabolisme).
Etiologia [Del metabolisme i reproducció de la cèl·lula inicial immersa en l’entorn perfecte de la sopa orgànica hem passat a organismes pluricel·lulars que desenvolupen teixits i òrgans amb una divisió del treball, autoregulats per hormones i una integració nerviosa entre els senyals dels sensors i els músculs. Però a més de tenir òrgans especialitzats per moure’s, captar aliment, digerir-lo, protegir-se d’enemics, etc, els animals tenen incorporades unes pautes de comportament que no són simples reaccions per contacte amb el medi o reflexos, són seqüències d’accions encaminades a aconseguir un fi. Part d’aquest comportament s’adquireix per herència genètica (instint) mentre que l’altre és fruit d’un aprenentatge. Aquí començaria el que es podria anomenar herència cultural, que es superposaria a l’herència genètica pura, amb el benentès que la simple herència genètica no garanteix la vida, cal un medi favorable. Però un entorn “educador” és més que un entorn favorable metabòlicament.]

Cicles vitals
Visió global de la conducta animal. De major a menor, els processos d’un animal serien els següents, cada un d’ells contenint l’inferior:

  • Procés lineal de naixement, creixement, maduresa i mort (i reproducció).
  • Processos estacionals (període anual) com hivernació, migració, aparellament.
  • Processos diaris: repòs, obtenció d’aliment. Hi ha un ritme cíclic de son i vigília [no igual per a tots. No tots els animals dormen de nit, d’altres tenen cicles estacionals com els ossos que hivernen. Però sembla clar que, els organismes superiors “descansen”. Les amebes van funcionant la sopa orgànica de manera contínua. Dormen les formigues? Comença el ritme cíclic quan són necessaris els sentits per dur a terme una activitat coordinada amb els senyals que es reben del medi?]

Pautes de comportament
Cada acció estacional o diària (aparellament, metabolisme) es duu a terme segons una pauta de comportament (seqüències d’accions) que se superposa a la “fisiologia vegetativa”. La pauta de conducta té en compte l’hàbitat (geografia d’aliment, refugi, perill, identificació de coses), els altres membres del grup (competència, protecció mútua) i pot ser:
i) resultat d’un contacte químic (sopa orgànica).
ii) resposta heretada o apresa sota un senyal nerviós extern (el món codificat en informació, senyals de primer ordre) o intern (motius de gana, set, agressivitat, sexe).

  • tàxies i motricitat de coordinació (caminar, vol).
  •  conductes instintives per a l’estratègia de caça, aparellament, migració.
  • conducta (heretada) modificada per un aprenentatge d’habituació, sensibilització o condicionament clàssic i operant. [Podríem dir que cada estímul busca en el repertori d’instints la resposta que toca]. (Senyal, un nou tipus d’interacció objecte/energia-informació/organisme, que difereix de la suma d’interaccions sobre els àtoms en tenir un sistema (SNerviós) que tracta aquesta energia com a informació per desencadenar una conducta).

[Cada senyal i resposta de l’etiologia es podrà reduir a la fisiologia dels sentits i motricitat corresponent. En termes antropològics diríem que hi ha una infraestructura pel que fa a la nutrició i reproducció (estratègies de caça i aparellament), una certa estructura en l’organització del grup o ramat (líder, paper del mascle i les femelles) i una superestructura cultural pràcticament nul.la. En nivells decreixents tenim:

  • Fisiologia dels òrgans, processos de Reproducció, Creixement, Metabolisme, regulació hormonal, sistema nerviós, Moviment.
  • Bioquímica de la cèl·lula,  Metabolisme, Catabolisme, Anabolisme amb biosíntesi, moviment i transport, duplicació DNA i còpies RNA.
  • Físico-química

[Quina seria la simulacio de la vida d’un animal?

  • i) Organisme i entorn en paràmetres i equacions d’evolució.
    Per exemple a l’entorn cicles dia-nit, estacions i temperatura, senyals lluminosos i olfactius d’objectes, contacte amb objectes. A l’organisme concentració de sucre, sals, receptors mecànics, dolor [ex. cama: repòs, activació, dolor], cicles metabòlics amb temps de consum.
  • ii) Repertori de programes input-procés-output (inicialment innats). Exemple: dolor -> reflex evitació, senyal de menjar -> secreció salival-aproximació per caça, senyal hormonal de fertilitat -> conducta d’aparellament.
  • iii) Evolució en el temps. Al llarg de la vida es van rebent inputs 1), es reacciona amb la conducta 2). La resposta modifica el medi, l’organisme evoluciona sol i en dependència de la resposta i l’exercici de ii fa que es modifiquin els programes d’actuació o bé que n’apareguin de nous (conducta apresa).

[En l’home H0000 també hi haurà:

  • Un cicle vital amb etapes i ritmes estacionals i diaris (l’etapa infantil és molt més llarga, els ritmes estacionals ja són més convenis culturals -vacances- que naturals).
  • Pautes de comportament on i) Es processen senyals de segon ordre, ii) hi ha una motivació cultural -expectatives-, iii) Les accions sobre el medi es fan en l’estructura de divisió del treball de la societat. iii) hi ha herència i comunicació cultural. iv) Hi ha propositivitat.
    En definitiva, un estímul no busca l’instint adequat en el limitat repertori de l’espècie sinó que s’inscriu en el model del món del subjecte, en les expectatives creades per la seva història personal en un cert entorn sociocultural. la conducta dependrà menys dels estímuls i més de la història personal.
    Les expectatives si projectes a llarg termini es descomposen en petites unitats [sèries encaixades] on entorn + situació interna configuren una acció a resoldre per càlcul, fugida, etc.
    Cada reacció té el seu corresponent a nivell de xarxa neuronal alhora que es pot veure com dues xarxes nervioses (SNC, SNA) intentant controlar el sistema de musculatura esquelètic i visceral. Després, com en els animals, hi haurà la fisiologia (BM200) i la bioquímica (B1200).

Moviment
Procés de d’òrgans (músculs) amb canvi de posició o desplaçament de l’organisme en l’entorn. Creixement plantes, moviments autònoms (orientació fulles, budell, cor), moviments reflexos, locomoció per retropropulsió, rem de cilis, vol, salt, marxa.
(A.389) (A les plantes es basa en creixement de teixits i òsmosi) (Animals → moviment de cada cèl·lula, filaments, cilis, desplaçament d’actina i miosina per activació de Ca+ consumint ATP) Es distingeix entre músculs ràpids i lents. Activacions poden provocar un tètanos on la força muscular és quatre vegades la normal. Hi ha moviments autònoms que es basen en condicions internes. A les plantes hi ha l’orientació de les fulles o l’enganxament de les heures. En els animals hi ha la motricitat del budell prim i l’activitat cardíaca basada en el ritme sinusal. Els moviments reflexos són regulacions estímuls resposta.
Formes de Locomoció. A l’aigua es desplacen per retropropulsió meduses i cefalòpodes, per rem d’extremitats crustacis, insectes, granota, castor o pingüí, per moviment ondulatori de tot el cos (anguila) o les aletes (peixos). El vol s’ha desenvolupat igual en insectes, rèptils, aus i ratpenats. A part del planejament, el batre les ales, que demana una forta musculatura i un perfil adequat, el moviment cap avall impulsa el cos amunt i endavant, tot replegant-se l’ala per recuperar la posició inicial. El colibrí oscil.la les ales com un helicòpter. Per terra el desplaçament pot ser per reptació peristàltica en els cucs (es recolza on el cos es fa gruixut), reptació basal als caragols i r.serps. Els vertebrats caminen recolzant alternativament les diferents extremitats. Les llagostes salten amb les potes de darrera.

Conducta heretada
Instint: Moviments i accions ordenats per aconseguir un fi desencadenats per estímuls interns (gana, hormones, estat de creixement) o externs (motivació). Jerarquitzats en graus creixents de complexitat. Fixat al codi genètic. Són respostes fixes a estímuls fixes. Coordinació hereditària, tàxia (orientació sota estímul extern). B2920.1.OS Equilibri, prensió d’objectes, caça, aparellament, migració.
(A.403) L’instint seria “un mecanisme nerviós jeràrquicament organitzat que reacciona davant d’uns impulsos desencadenants, tant interns com externs, responent amb uns moviments ben coordinats destinats a la conservació de la vida i de l’espècie”. La coordinació hereditària (moviment instintiu) és una seqüència complexa de moviments pròpia de l’espècie amb un marge de variació més petit fins i tot que els caràcters morfològics (ex. moviment de festeig dels ànecs, agafar un objecte, caçar una mosca amb la llengua una granota). La tàxia és un moviment d’orientació desencadenat per un estímul extern (ex. orientació de la granota abans de caçar la mosca per una granota).
La motivació (A.404), el desencadenament de l’acció es pot deure a factors interns:

  • Estímuls sensorials interns: la gana es basa en l’excitació d’unes cèl. que reaccionen davant d’una determinada concentració de glucosa o sal a la sang. El llindar de l’estímul pot variar segons si la necessitat ha estat molt satisfeta (puja) o fa temps que està pendent (baixa).
  • Les hormones.
  • Els ritmes endògens, circadians (ritme dia-nit, freqüència de cant dels ocells) o circanuals (reproducció, migracions, acumulació de reserves).
  • Estat de maduresa. L’animal reacciona de diferent manera segons l’edat.
  • Història prèvia a l’acció: Experiències anteriors amb èxit reforcen la resposta i viceversa [on s’acumula aquest aprenentatge?]
    Els factors externs poden ser:
  • Estímuls. Primer es detecten patrons d’estímuls que són aplegats en un acumulador. Després són comparats i avaluats d’acord amb les necessitats internes.
  • Influències ecològiques
  • Influències cícliques

(A.410) Les cadenes d’accions instintives tenen una jerarquia que va des d’instints d’ordre superior (apetència de migració primaveral) [caça, reproducció], desencadenats internament per una hormona que se subdivideixen en varis d’ordre inferior (Recerca del territori, lluita amb rivals) [moviment d’aproximació, ritual de festeig] condicionats per factors interns i externs com poden ser les condicions de l’entorn i que després, es descomponen en coordinacions hereditàries (cop de bec, mossegar, córrer)[moviment coordinats d’extremitats en arrossegar-se o sacsejar el cap] i finalment en moviment muscular (on encara podríem distingir un centre per l’extremitat sencera, una altre pels diferents radis d’uan aleta, els feixos de fibres musculars d’un radi i finalment la neurona motora d’un únic feix de fibra muscular).
La base genètica de pautes de comportament així com la seva localització cerebral s’ha pogut comprovar en animals sense aprenentatge que presenten un comportament determinat (amenaça, atac, fugida) per estimulació cerebral directa a diferents punts de la crosta. Es pot veure que els diferents estímuls que poden desencadenar unes accions són agrupats i avaluats.
El comportament heretat es basa en informacions acumulades al llarg de la filogènia i fixades al material hereditari [un gen que genera una proteïna per sintetitzar una hormona d’acord amb el ritme de les estacions?] A més de la paleontologia morfològica hi hauria una paleontologia etiològica  A.425. Hi ha proves que la fixació genètica de pautes de comportament constitueix un avantatge. Així s’observen pautes similars en espècies diferents emparentades filogenèticament], constituint una memòria de l’espècie. Té l’avantatge d’una resposta ràpida amb la contrapartida la rigidesa; funcionarà bé en condicions de vida estacionàries.
Migracions. al s19, Audubon a Amèrica, Hans Christian Mortensen i  Hans Christian Cornelius Mortensen que marquen els ocells amb anells, aporten coneiement sobre els patrons de migració. Nikolai Przhevalsky i Vladimir Kovshov ho fan pels mamífers a l’Àsia.  Es troba que hi ha un coneixement innat de les rutes que pot ser modificat amb l’aprenentatge. Why animals Don’t Get Lost. Kathryn Schulz (New Yorker 201/04/05)

Conducta adquirida i aprenentatge
Moviments i accions fixats [en pesos de la xarxa neuronal] per habituació, sensibilització, condicionament clàssic (associació estímul neutre a un real), condicionament operant (reforç o atenuació). Adapta respostes a entorns (estímuls) més concrets i variables que els instints fixes. Es una memòria no simbòlica, distribuïda. La conducta heretada està fixada genèticament i permet una resposta ràpida. En l’aprenentatge tenim una experiència individual gravada al SNC, una memòria individual [alteració de les connexions neuronals? on es grava la informació?].
Diferents tipus d’aprenentatge poden ser l’habituació (quan es repeteix un estímul sense conseqüències) o sensibilització segons si baixa o puja la reacció a un estímul:
El condicionament clàssic crea una resposta a un estímul inicialment neutre per associació (Pavlov, gos, os i campaneta, 1891). s19 Douglas Spalding (1841-1877) estudia la conducta  dels animals, innata i adquirida i assenyala l’efecte Baldwin, quan la conducta adquirida és un avantatge per a la supervivència en l’evolució.
El condicionament operant reforça una tendència ja existent. Skinner, observa que un animal que havia accionat una palanca de menjar, era capaç de repetir-ho. Throndike creia que així es podrien explicar la majoria de conductes d’animals que semblen intel·ligents, simplement la repetició del que s’ha trobat per atzar. (Skinner). L’aprenentatge pot ser per assaig i error (premi i càstig), per entrenament motor (repetició d’un moviment fins que es domina ex. ballar o conduir).
Però Wolfang Köhler, estudiant ximpanzès en captivitat notarà que són capaços de solucionar problemes, és a dir que tenen un propòsit [una pregunta, depassa l’assaig i error]. Fan servr un pal o apilen capses per abastar un objecte inaccessible. A partir de 1970, l’etologia considerarà també la genètica i l’ecologia. Hi ha aprenentatge per observació o imitació (simis), per intel·ligència. En els vertebrats és una tendència heretada la curiositat d’explorar nous materials i comportaments, tendència que va desapareixent amb l’edat. El joc és un altre aspecte de la curiositat i l’aprenentatge per assaig i error present en alguns mamífers. L’empremta és una conducta que només es pot adquirir en una fase sensible, sovint curta, i que després queda fixada irreversiblement. (Konrad Lorenz estudia aprenentatge adquirit en ocells i assenyala l’existència de la empremta, l’adquisició d’una conducta que té lloc a una edat determinada. Tinbergen, el ritual de festeig del peix espinós. )
Alguns vertebrats presenten capacitats d’aprenentatge superior similars a les de l’home: memòria (elefant, cavall), concepte d’igual i diferent, número en aus i mamífers i algunes nocions verbals en primats. A vegades hi ha pautes de comportament desencadenades per estímuls ja difícils d’identificar. Domesticació.

[Emocions. Indicis d’emocions en insectes, BBC, ex les mosques busquen aliment més intensament si pateixen gana. Hi ha indicis que poden patir dolor.]

Conducta social
Conducta pròpia de relacions entre organismes. Divisió del treball, competència, agressivitat, territori, comunicació.
Alguns espècies constitueixen societats, que poden ser anònimes quan no hi ha papers individuals (a vegades agrupacions obertes com ramats o bancs de peixos, o tancades i identificables per l’olor com clans de rosegadors, estats d’insectes, o individualitzades amb jerarquies. Presenten avantatges d’organització i divisió del treball com poden ser la defensa dels enemics, caça en comú, cura comunitària de les cries, construcció de refugis.
L’agressivitat intraespecífica es basa en la rivalitat per triar parella, i serveix per garantir la salut de l’espècie en la reproducció. Hi ha un comportament d’amenaça (l’antílop mostra les banyes) que anticipa la lluita i un d’exhibició (l’antílop mostra els flancs, la mida). Alguns combats estan ritualitzats en pautes fixades.
Els territoris es denfensen contra competidors de la mateixa espècie i poden ser per reproducció i/o alimentació. El territori es pot delimitar per l’olfacte amb excrements i orina, òpticament (maques als arbres dels ossos), o acústicament (aus).
Llenguatge. Algunes espècies (en societat) presenten alguna mena de comunicació. La reina dels ruscs d’abelles regula la comunitat amb segregacions químiques. Les danses de les abelles poden informar sobre fonts d’aliment i la seva distància al rusc. Els primats tenen 25 sons que combinen per comunicar dades. [Quin és l’origen del llenguatge i la representació? La dansa de les abelles, resumeix els moviments que caldria fer per arribar a un aliment situat a 5m direcció nord? Els sons són els que s’emetrien en contacte amb l’objecte real (bang)? En tot cas es pot repetir aquí el mateix que amb el codi genètic: potser no és l’única possibilitat, però un cop establerta, té un immens avantatge selectiu.] Sobre el llenguatge dels animals (New Yorker  2022/06/13)

Etiologia Humana

Conducta heretada fixada genèticament al llarg del paleolític afectant ingestió d’aliments, sexualitat i agressió. Modificada per conducta adquirida i per herència cultural que tindrà un paper fonamental.
(A.435) S’accepta que en l’home predomina l’adquisició cultural a l’instint: “l’home és fins a tal punt un ser cultural que no té sentit parlar d’una naturalesa de l’home, doncs aquesta varia segons les diferents condicions socials” (Kentler 1971). No obstant sí que hi ha un comportament heretat. Aquest pot ser reprimit o alterat culturalment (agressió). Es interessant demanar-se què roman de l’hereditari, si és un avantatge o un inconvenient i com pot ser alterat culturalment.
Hauser ha mostrat que hi ha gestos independents de la cultura (el somriure i aixecar les celles per saludar, amagar la cara per timidesa, somriure i mirada de flirteig, cop de puny a la taula, el petó derivat de l’alimentació boca a boca és independent de la cultura, i que cecs i sords de naixement presenten gestos expressius típics. Els nou nats tenen una motricitat heretada de succió, de prensió, de caminar, reptar, anar penjat o nedar. Algunes d’aquestes capacitats desapareixen al cap de poques setmanes perquè no es desenvolupen.
Sembla que alguns tipus de comportament es poden identificar com derivats de mecanismes hereditaris: esquema infantil (ser graciós, generar protecció), esquema femení (forma de guitarra, accentuat pel vestit), esquema masculí (amples espatlles i musculatura) [?].
La motivació seria hereditària (modificable culturalment) pel que fa a la ingestió d’aliments, la sexualitat i l’agressió. Com que la societat humana ha evolucionat molt ràpidament des de la superació de la societat de caçadors i recol·lectors (amb la revolució agrícola del neolític), cal suposar que els mecanismes de conducta fixats genèticament no han canviat des d’aleshores. Això voldria dir que sota la capa cultural tenim els instints del caçador del paleolític. Des d’aleshores el paper de l’herència cultural i la influència de la societat sobre l’individu és molt important. Quan la resta d’instint (ex. homosexualitat) s’oposa a l’establert socialment hi ha conflicte. L’agressivitat i la guerra és el natural, encara no hem après a viure en pau ara que tenim armes globals (futbol com a substitutiu?). Hi ha la tendència a formar grups, clans amb signes distintius tot marginant els estranys (els nens es burlen dels que tenen defectes físics). Hi ha llaços afectius que compensen l’agressivitat, especialment la relació mare-fill o sexualitat perdurable amb la parella. Hi ha tendència a la submissió (el líder d’un experiment induí a fer electroxocs que simulaven gran dolor). La conducta humana se suposa determinada per (models cibernètics A.440): Disposicions heretades o “valors teòrics vitals”, – Normes socials o v.t. socials., Decisions personals o v.t. racionals.

 

Posted on

La cèl·lula

La vida [estructures i processos complexes]

Introducció

[La cèl·lula en la seva versió més simple és com una bossa de plàstic, com a membrana, surant dins de l’aigua. A través de la membrana intercanvia nutrients [quins, oxígen, co2]. A dins hi té els “plànols” de DNA per generar noves proteïnes, proteïnes i enzims per fer el catabolisme i anabolisme, i eventualment, duplicar-se.
Els organismes pluricel·lulars som una “societat” de cèl·lules, pròpies i convidades que  generem un entorn “aquàtic” adequat per a les nostres cèl·lules, com un aquari. Un aquari líquid en els organismes aquàtics, i un aquari sòlid pels terrestres.]

Il·lustracions de Goodsell.

Teoria cel·lular:”la cèl·lula és una unitat morfològica de tot ésser viu; és a dir, que en els éssers vius tot està format per cèl·lules o pels seus productes de secreció.” No hi ha generació espontània,  Omnis cellula ex cellula (Rudolf Virchow). Les funcions vitals dels organismes tenen lloc o bé dins de les cèl·lules, o en el seu entorn immediat. Cada cèl·lula és un sistema obert que intercanvia matèria i energia amb el seu ambient augmentant l’entropia de fora. Cada cèl·lula conté tota la informació hereditària necessària per al control del seu propi cicle i el desenvolupament i funcionament d’un organisme de la seva espècie, així com per la transmissió d’aquesta informació a la següent generació cel·lular.” (Ciències de la vida sXIX)

Parts i funcions

Característiques funcionals: Nutrició (agafar substàncies de l’ambient i transformar-les, obtenint components i energia i retornant els residus), Creixement i proliferació cel·lular,  Diferenciació (els gens s’expressen segons diferents estímuls externs), Senyalització (resposta a estímuls químics i físics, comunicació amb altres cèl·lules, per senyals químics com hormones, o neurotransmissors). Evolució.

Mida [Tal com indica l’article New Yorker 7/3/2022 encara no podem observar què passa dins d’una cèl·lula, a un escala entre els àtoms de 1 å, 10-10m, i els bacteris de 2 μm, 10-6m de longitud. El mycoplasma genitalium és de 0.2 μm i el límit teòric seria de 0.17 μm. En l’organisme humà, els hematies fan 7 μm, els espermatozous 53 μm, els òvuls de 150 μm.

Membrana: Individus gràcies a una membrana que les separa i comunica amb l’exterior, que controla els moviments cel·lulars i que manté el potencial elèctric de la cèl·lula.
Dues capes de lípid (45%) que envolten unes proteïnes flotants (55%). Formen una barrera (¸10-8m) selectiva que deixa passar l’aigua i algunes substàncies (reconeixement per enzims) arribant a tenir un paper actiu en el transport [aliments i deixalles). La paret cel.lular, no sempre present, està formada per polisacàrids amb un gruix d’uns 20 nm i evita que la cèl·lula exploti quan no està limitada per altres. Deixa passar molècules petites. A la membrana hi ha també els enzims que converteixen els aliments en ATP, tasca que a les cèl·lules eucariotes acompliran els mitocondris.
Dutrochet (1827) descobreix el paper de l’òsmosi a la membrana i més tard Van’t Hoff i Arrhenius n’enuncien les lleis (1884). 1935 Danielli i Dawson indiquen que la membrana cel·lular oleica està recoberta de proteïnes. El 1972 Singer i Nicolson ho refinaran dient que estan intercalades.

Citoplasma: el que hi ha a l’interior de la membrana, diversos orgànuls en una una dissolució d’aigua, sals inorgàniques, proteïnes del metabolisme i intermediaris del procés metabòlic, el citosol. Pot tenir un citoesquelet amb microtúbuls i microfilaments que li aporta certa consistència i ordena l’espai.

Material genètic. Cromosomes [no em queda clar si sempre està organitzat en cromosomes o bé només ho fan en el moment de la divisió] , una doble hèlix de DNA de 2 nm de diàmetre i 1 mm de llarg enrotllat molt compacte.[108 elements!]. Servirà per transcriure proteïnes  i autoreplicar-se. les ARN polimerases transcriuen ARN missatger contínuament, que, exportat al citosol, és traduït a proteïna segons les necessitats fisiològiques. A més, depenent del moment del cicle cel·lular, aquest ADN pot entrar en replicació com a pas previ a la mitosi. [Àcids nucleics]
A les cèl·lules eucariotes està separat de la resta del citoplasma per una membrana formant un nucli.

Ribosomes: boles de 18 nm en un nombre de 15000 a l’E.Coli (l’organisme més ben conegut) on els RNA copiat del DNA codifiquen la síntesi de proteïnes. [es copia una part dels plànols del DNA, al mRNA i es du al “taller” on es construirà la proteïna]. Poden estar agrupats al reticle endoplasmàtic. Els processos de les proteïnes són facilitats per l’estructura de l’aparell de Golgi.

El m-RNA, RNA missatger, copia el “negatiu” a partir del DNA. Es troba amb un t-RNA  que ha acoblat l’aminoàcid corresponent. [Si ho entenc bé, el m-RNA tindria la longitud d’un gen, i el t-RNA només un codó per un aminoàcid]

Grànuls de reserva: polímers de sucres, reserves d’energia per a l’organisme.

Mitocondris: orgànuls encarregats de l’obtenció d’energia a través de la respiració cel·lular. Intervenen en el cicle de Krebs, la fosforilació oxidativa i la cadena de transport d’electrons de la respiració. S’haurien assimilat de bacteris per endosimbiosi i tenen material genètic independent.

Als eucariotes vegetals hi trobem:

  • Cloroplasts: Orgànuls de color verd que duen a terme la fotosíntesi [només són a les fulles? no a les arrels?]. Segons la hipòtesi de la simbiosi s’haurien integrat a partir de cianobacteris i tenen material genètic independent.
  • Vacuoles: acumulen reserves, faciliten l’intercanvi amb l’exterior i mantenen la turgència de la cèl·lula.

Als eucariotes animals hi trobem liposomes, enzims hidrolítics que serveixen per degradar molècules.

Les peces de la vida

[Si volem fer una estimació grollera de quantes i quines peces formen la vida tenim, els 4 nucleòtids del DNA, les bases adenina (A), timina (T), citosina (C) i guanina (G), cadascuna formada per uns 10 àtoms, i els 20 aminoàcids que formen les proteïnes.]  Bioquímica.

Al bacteri E. coli hi ha uns 4300 gens que codifiquen proteïnes. Les proteïnes tenen uns 300 aminoàcids de mitjana. Així tindríem 1.29 106 aminoàcids. Amb uns 12 àtoms per aminoàcids tenim 2.3 107 àtoms de proteïnes. [no sabem quantes còpies de cada proteïna, però]. En els humans hi hauria de 20.000 a 25.000 proteïnes, entre 300 i 10000 aminoàcids. Així que en una cèl·lula hi hauria 22.000×2.000 uns 4.4 107 aminoàcids, amb uns 5 108 àtoms de proteïnes.

A l’E. coli hi ha 4.6M de parelles de nucleòtids que donarien uns 9.2 107 àtoms. En una cèl·lula humana hi ha uns 3.000 M de parelles de bases, que serien uns 6 1010 àtoms.

Les cèl·lules vives tindrien de l’ordre de 109 parelles de bases al DNA i unes 10.000 proteïnes amb uns 2000 aminoàcids, 2 107 en total.

Procariotes: (bacteris i arquebacteris) les cèl·lules no tenen estructura interior ni nucli definit, tots els orgànuls estan dispersos al citosol.

Eucariotes animals
Diàmetre 20µm (0.002 mm) En un cm3 n’hi ha 106 deixant espai intercelular i tot. (Lehninger p.35, Atlas pp.23-51).
La membrana té més proporció de lípids que els procariotes.
El nucli fa uns 5 nm diàmetre. La doble hèlix del DNA s’enrotlla sobre proteïnes histones formant un filament de cromatina. Aquests s’agrupen en cromosomes, bastonets d’uns 0,0002 mm que es dividiran en la divisió nuclear. El número de cromosomes és fix per cada espècie, són dobles en les cèl·lules somàtiques (diploides) i simples en les c.sexuals (haploides). Els nucleols són concentracions de RNA. [el material genètic adopta la forma de cromosoma en la fase de mitosi del cicle de vida).
Els mitocondris produeixen energia oxidant glúcids. Origen per endosimbiosi. N’hi ha uns 500, 20% citoplasma, elipsoides de 1µm d. plens d’enzims on els glúcids, lípids i aminoàcids més O2 s’oxiden a CO2 i H2O alliberant energia que serveix per formar ATP.
Complex de Golgi, un reticle de cossos buits que aïlla certes substàncies del citoplasma tot expulsant-les a l’exterior. Serà important en les cèl·lules especialitzades en secreció. Peroxisomes: Vesícules amb enzims d’oxidació. Lisosomes: vesícules amb enzims (fosfatasa àcida) que digereixen substàncies absorbides o les deixalles.
Reticle endoplasmàtic, xarxa de conductes de superfície rugosa on hi ha els ribosomes que duen a terme la síntesi proteica.

Eucariotes vegetals
Com la procariota, membrana, citoplasma, nucli (separat), mitocondries, reticle endoplasmàtic, i pròpiament vegetal, cloroplastos i vacuoles. (Lehninger p.37). Cloroplast, receptors d’energia lluminosa que converteixen en ATP alliberant oxígen i consumint CO2 i H2O. Vacuoles, orgànuls que van absorbint restes dels processos, expulsant deixalles i augmentant de volum al llarg de la vida de la c. Contenen sucres dissolts, sals, proteïnes.

Cicle de vida

Interfase [cèl·lula nova després d’una mitosi]

  • G1: Creixement cel·lular amb síntesi de proteïnes i d’ARN. transcripció i reactivació del mRNA, concentració de nucleòtids.
  • S: s duplica l’hèlix de DNA, es produeixen histones. cada cromosoma es duplica i queda format per dues cromàtides idèntiques.
  • G2: Continua la síntesi de proteïnes i ARN. Es fon el reticle endoplasmàtic, la cèl. perd contecte amb les veïnes i s’arrodoneix. S’acaba quan els cromosomes comencen a condensar-se al principi de la mitosi.

Mitosi (Atlas p.39)

  • Profase: la cromatina [el material genètic] es concentra en cromosomes. Prometafase: es desfà la membrana del nucli i entren microtúbuls que desplacen els centrosomes.
  • Metafase: S’acaben d’espiralitzar les cromàtides, els cromosomes s’alineen entre els dos centrosomes.
  • Anafase: els cromosomes de separen i es desplacen, , se separen les cromàtides germanes dirigint-se als pols.
  • Telofase i citokinesi: Els cromosomes tornen a disposar-se normalment i es dissolen en cromatina. A partir del reticle endoplasmàtic es torna a formar l’envoltura nuclear entorn de cada centròmer. A l’equador es genera una biomembrana que separarà les dues noves cèl·lules.

[Quin és el rellotge que indica el ritme de reproducció i mort?]

(En el procés de meiosi de la reproducció a la metafase es fusionen les cromàtides del pare i la mare (2N →N), a l’anafase se separen (N→2N) i a la telofase es divideixen (2N). Després a la meiosi II es tornen a dividir i tindrem 4 gàmetes haploides.)

[Procés general de reproducció, creixement i mort, setmanes, mesos, anys? El cos en constant reconstrucció] [ Procés cíclic d’assimilació de nutrients  i biosíntesi, hores]

[Manca una explicació de la degradació de la cèl·lula, la mort]

Gemma Anderson

Metabolisme

[igual que explotem la terra per obtenir energia i materials, l’organisme fa com una “mineria” del medi, ingerint nutrients i respirant oxígen. Amb el que “excavem” (1) carreguem les nostres bateries de ATP, (2) preparem materials i reconstruïm tot el que es va desfent (3) i tenim un circuit d’eliminació de deixalles]
Catabolisme: Reaccions químiques per obtenir components i energia. La ruta catabòlica degrada les grans molècules ingerides (proteïnes, polisacàrids i lípids) a components (aminoàcids, pentoses i àcids grassos), a acetil-CoA i finalment a NH3, H2O i CO2.
Anabolisme: biosíntesi, transport i contracció muscular. La ruta anabòlica parteix d’aquí per sintetitzar també en tres fases, els components superiors. La ruta catabòlica descendent i exergònica convergent a elements simples no passa pels mateixos passos intermitjos que l’anabòlica que puja i es divergeix en components superiors especialitzats. Això es deu a causes energètiques. Són regulades per diferents enzims (Lehninger p.381).

Cicle del carboni: Autòtrofs (llum) i heteròtrofs (química) es complementen mútuament formant un cicle on el CO2 es torna glucosa amb energia lumínica (plantes) que després és cremada en CO2 altra vegada amb la respiració animal [i vegetal] dissipant calor.
Cicle del Nitrogen: El gas nitrogen N2 és molt inert i només pot ser fixat per bacteris que el deixen com a amoníac o Nitrat → (Plantes superiors) → aminoàcids → (animals superiors) → amoníac/urea → (bacteris nitrificants, nitrosomes) → Nitrit (B.Nitrificants, nitrobacter) → Nitrat. [els grans cicles]

Catabolisme

Hidrats de carboni: Obtenció d’energia a partir de la glucosa [que es genera a les plantes per fotosíntesi] per glucòlisi i respiració cel·lular (i fermentació en alguns bacteris).
Greixos: trencament dels triglicèrids en àcids grassos i glicerol, mitjançant la incorporació de tres molècules d’aigua i l’ajuda d’enzims anomenades lipases. Els àcids grassos, guardats en forma de triglicèrids, són una reserva d’energia més concentrada que els sucres (9 kcal/g contra 4 kcal) i es fan servir pels animals superiors en cassos de dejuni o hibernació. Són esterificats fins a formar un acetil-CoA i després carreguen ATP a les mitocondries. Un exemple és: àcid palmític + 23O2 + 129Pi + 129 ADP = 16CO2 + 145 H2O + 129 ATP
procés on es recupera en ATP un 40% de l’energia de l’àcid.
Proteïnes: Escissió de les cadenes polipeptídiques en els seus aminoàcids mitjançant enzims anomenats proteases. Els aminoàcids constitueixen una altra font d’energia en els vertebrats. Les proteïnes són descomposades en el tub digestiu (tripsina) i passen a la sang per on seran conduïdes al fetge on tindrà lloc el seu catabolisme. Una degradació oxidativa els deixa en Acetil-CoA amb amoníac com a subproducte (asparagina+H2O -> Aspartato+ NH3). L’amoníac s’excreta com a urea, format-se així un cicle del nitrogen (cicle de la urea, Krebs 1930). La síntesi de la urea consumeix quatre grups fosfat:
2NH3+CO2+3ATP+3H2O -> urea + 2ADP + AMP + 4Pi

 

(0) Fotosíntesi: llum + CO2 → sucres

Als cloroplasts de les cèl·lules de les fulles té lloc la fotosíntesi, que en resum és:

6 CO₂ + 12 H₂O + llum → C₆H₁₂O₆ + 6 O₂ + 6 H₂O

Cicle de Calvin (1961)

 

Garreu (1849) mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes. Liebig mostrarà que l’humus i els fems no aporten altra cosa que minerals. Sachs i altres determinaran els que són essencials: nitrogen, fòsfor, sofre, calci, potassi i magnesi. A més tenen un paper en petites quantitats, el ferro, zenc, magnanesi, i boro. Juntament amb l’aigua, carboni i oxigen són els 13 elements que componen les plantes.

En el cas dels bacteris sulfurats el donador d’electrons és sofre en lloc d’oxígen, la reacció general seria 2H2D + CO2 = (CH2O) + H2O + 2D, on D és el donador d’electrons.
La meitat de la fotosíntesi que es fa a la terra es duu a terme per plantes superiors i l’altra per les algues microscòpiques dels oceans, diatomees i dinoflagelats. Un m2 de fulla origina 1g sucre per hora. Es calcula que s’aprofita un 0.12% de la radiació incident. La reacció té lloc als cloroplasts que contenen els pigments capaços d’absorbir la llum ( Lehninger p.608-610). Els pigments presenten un màxim d’absorció per llum de 700 nm i 680 nm.

Fase lluminosa: [carreguem les piles ADP a ATP] Dos fotosistemes es complementen per incorporar els e- de l’oxígen de l’aigua (contra la tendència natural redox) a un enzim NADP alhora que carreguen ADP a ATP:
2 H2O + 2 NADP+ + 3 ADP + 3 Pi + llum → 2 NADPH + 2 H+ + 3 ATP + O2

La fase fosca: [fem servir la pila que obtenir sucre a partir de CO2]
3 CO₂ + 9 ATP + 6 NADPH + 6 H+ → C₃H₆O₃-fosfat + 9 ADP + 8 Pi + 6 NADP+ + 3 H₂O

Respiració aeròbica

C1 indica CO₂, C6 indica 6 àtoms de carboni, glucosa

El procés es resumeix (en el cas que el sucre sigui la glucosa) com:
C₆ H₁₂ O₆ + 6O₂ → 6CO₂ + 6H₂O + energia (ATP)  ΔG = −2880 kJ per mol of C6H12O6

i té 4 etapes (és regulat per la càrrega energètica, és a dir, és estimulada per la concentració de ADP o AMP i inhibida per la de ATP.)

  • (1) Glucòlisi: sucres → Piruvat: glucosa + 2 NAD+ + 2 ADP + 2 Pi → 2 piruvat + 2 NADH + 2 ATP + 2H+ + H₂O. Té lloc al citosol de la cèl·lula. Ho duen a terme totes les cèl·lules vives. glucosa + 2ADP + 2Pi -> àcid làctic + 2ATP + 2H₂O, glucosa + 2ADP + 2Pi -> 2etanol + 2CO₂ + 2ATP + 2H₂O
  • (2) Descarboxilació oxidativa : Piruvat → Acetil-CoA Té lloc als mitocondris. El piruvat és oxidat després a Acetil-CoA. (Lehninger p.450)
    Àcid pirúvic + NAD + HSCoA → Acetil-CoA + NADH + H+ + CO₂
  • (3) Cicle de Krebs (1937) Un conjunt de 9 reaccions. Per cada glucosa es fan dues voltes. L’acetil-CoA és acabat d’oxidar pels processos següents (Atlas p.303) Té lloc a les mitocondries i segueix les etapes: CH3CO-S-CoA -> Acetil-CoA, Citrat, Isocitrat, Ó-Oxoglutarat, Succinil-CoA, Succinat, Fumarat, Malat, Oxalacetat, Acetil-CoA. A cada volta s’incorpora una molècula d’àcid acètic, se n’alliberen dos de CO2 i 8 H+ i 8 e- que seran usats en el procés posterior (Lehninger p.456). Els àcids intermitjos es recuperen llevat de quan els productes intermitjos són aprofitats per a la biosíntesi. Aleshores cal reposar-los amb reaccions laterals.  [ Surt NADH i H+ que en la següent fase es combina amb oxígen per donar aigua i es recupera el NADH]
  • (4) Cadena respiratòria i Fosforilació oxidativa. També té lloc als mitocondris.  [Aquí és on entra l’oxígen per acceptar electrons i el 2H+ O- es convertiran en aigua, aquí hi hauria la combustió que suggeria Lavoisier] Es reoxiden els coenzims que que s’han reduït en les etapes anteriors i es produeix energia en forma de ATP. Els electrons i els protons implicats en aquests processos són cedits definitivament l’O₂ que es redueix a aigua.
    Transport Electrònic (Lehninger p.505) Els electrons alliberats en el cicle anterior són transportats pels enzims NADH i NADPH en reaccions del tipus: substrat.reduït + NAD+ <-> s.oxidat + NADH + H+, i posteriorment a deshidrogenases, proteïnes ferro sulfurades i citocroms. Cada etapa és una reacció redox amb uns potencials estàndar de l’ordre de 0.5V (Len.p.490). En aquest procés de transferència electrònica s’allibera molta energia lliure: AG=nFAE (n núm. e- transferits, F=23.000 cal, AE diferència de potencials redox) ¸ -52.7 kcal/mol [l’hidrogen s’oxida a aigua cedint e- a l’oxígen atmosfèric. La gran energia perduda s’usa per ADP -> ATP]
    Fosforilació oxidativa es duu a terme amb l’energia proporcionada pel transport electrònic: ADP+Pi+(2H++1/2O2)=ATP+H2O + 7kcal/mol. Aquest procés demana uns gradients de concentració d’ions que tenen lloc a les membranes dels mitocondris.

Alguns bacteris poden obtenir energia sense oxígen, amb respiració anaeròbica:  10H+ + sulfat ( SO24) + 8e- → H2S + 4 H₂O. És 15 vegades menys eficient que la respiració aeròbica. [no veig on entra la glucosa]
La fermentació, descoberta per Pasteur, no hi ha transferència d’electrons .

Anabolisme

Els components i energia obtinguda del catabolisme servirà per:

  • Treball químic, biosíntesi. En general la ruta de la síntesi és diferent a la de la degradació catabòlica. La síntesi és possible gràcies a l’acoblament amb reaccions que hidrolitzen l’ATP subministrant l’energia per convertir en endergònic un procés exergònic. La ruta anabòlica està regulada per la concentració del producte final (que actúa sobre l’enzim de la primera etapa de manera que el procés mai s’interromp a la meitat). L’economia dels processos cel·lulars millora ja que només se sintetitza si manca producte, aleshores es consumeix ATP i es desencadena el procés catabòlic just per compensar la pèrdua.
  • Treball mecànic, contracció, divisió cel·lular.
  • Treball osmòtic o de concentració, transport a membranes.
  • (Treball elèctric i tèrmic)

BIOSÍNTESI

  • Biosíntesi de glúcids i lípids
    Glúcids. (L. 23) és el procés més important de la bioesfera. Als autòtrofs és: CO₂ → hexoses→ midó (reserva) i cel.lulosa (parets) a les plantes. Als heteròtrofs: piruvat o lactat o aminoàcids → glucosa → glucogen (quitina insectes). El procés comença als mitocondris i acaba al citosol. Als vertebrats es fa al fetge.
    Lípids. (L. 24) són un mitjà de guardar energia de manera més concentrada que els sucres i també tenen un paper regulador (prostaglandines). A partir del Acetil-CoA i) Acids grassos → Prostaglandines i triglicèrids, ii) Hidroximetilglutaril-CoA → (terperns i cetones) Colesterol → àcids biliars, esterols fecals, hormones esteroides. Els procés té lloc als citosols a partir de l’acetil-CoA resultant de la respiració mitocondrial. En els vertebrats es fa al fetge, teixit adipós i glàndules mamàries.
  • Biosíntesi d’aminoàcids i proteïnes
    (L.25) Alguns organismes són capaços de fixar directament el nitrogen atmosfèric (bacteris i les plantes lleguminoses que els contenen). Totes les plantes són capaces de sintetitzar els 20 aminoàcids precursors de les proteïnes a partir d’amoníacs, nitrits (N2O3) o nitrats (N2O5) mentre que alguns animals superiors com l’home o la rata només en poden sintetitzar 10, havent d’ingerir els altres. Tots els aminoàcids es formen a partir de subproductes de processos catabòlics com la glucòlisi o el cicle de Krebs.
    De la glucòlisi la 6fosfat-glucosa és precursor de la histidina, el 3fosfoglicerat és precursor de la glycine i cysteine; phosphoenol pyruvate + , 3-phosphoglycerate-derivative erythrose 4-phosphate forma tryptophan, phenylalanine, and tyrosine.
    Del cicle de Krebs α-ketoglutarate és convertit en glutamate i després  glutamine, proline, and arginine. L’oxaloacetate passa a aspartate i després a  asparagine, methionine, threonine, and lysine.
    La síntesi dels no essencials fa oxoglutarat → àcid glutàmic → glutamina i prolina, piruvat i oxalacetat → alanina i àcid aspàrtic, fenilalanina → tirosina, metionina → cisteïna, fosfoglicerat → serina → glicina. Els aminoàcids essencials són: → àcid aspàrtic → treonina i metionina, piruvats → valina, isoleucina, leucina, àcid glutàmic → ornitina → arginina, → histidina, àcid pirúvic → aromàtics com fenilalanina i triptòfan.
    El pas d’aminoàcids a proteïnes és tan complex que ha de ser codificat amb molècules d’informació com és el RNA. [té lloc als ribosomes]
  • Biosíntesi de nucleòtids
    (L. 26) La poden fer gairebé tots els organismes. Fosfo-D-ribosa+ … + 2 anells → purines → adenina i guanina (AMP i GMP). Acid oròtic + ribosa → uracil i citosina (UMP i CTP). Els ribonucleòsids s’obtenen per reducció dels Desoxir.
    La síntesi dels àcids nucleics demana la intervenció de molècules d’informació, del codi genètic.

MOVIMENT
Conversió d’energia química ATP a energia mecànica per desplaçament de filament de proteïna miosina sobre els d’actina. (Tubulina) L’ATP es converteix en energia mecànica mitjantçant la contracció de filaments. Aquesta contracció és la base de i) moviment muscular (normalment consumeix un 30% de l’ATP produït, arribant al 85% en una cursa de sprint, amb tensions de 3.5 kg/cm2 arribant a 30 tones en tot el cos!) ii) organització del contingut celular iii) divisió cel. iv) activitat de cilis i flagelos v) transport de material.

  • Moviment muscular
    Miofibrilles, conjunt de sarcòmers miosina i actina. Un múscul està format per miofibrilles amb uns segments, els sarcòmers, que poden ser de dues menes, gruixuts i anisòtrops o prims i isòtrops. Cada segment està format per un tipus de filament, els prims d’actina i els gruixuts de miosina que es poden desplaçar al llarg dels anteriors. La longitud de cada filament es conserva, només varia la posició relativa (L. p.761). La proteïna actina, globular, s’uneix formant cadenes d’unes 150 peces que s’enrotllen format hèlixs dobles (filament prim). Cada 7 unitats hi ha una molècula de troponina que pot fixar el ió Ca2+. La molècula de miosina és una molècula molt llarga (160 nm) amb un cap globular. La miosina forma un complex amb l’ATP i quan hi ha l’impuls nerviós l’hidrolitza tot activant el cap que formarà una unió amb el segment molecular més proper. Aquestes molècules són al mig d’un sarcoplasma i un reticle sarcoplasmàtic entre el qual s’intercanvien Ca+. L’impuls nerviós introdueix Ca del reticle al sarcoplasma. El Ca es fixa a la troponina, en varia la configuració i lliga la miosina tot produïnt-se la contracció. El retorn del Ca del sarcoplasma al reticle allibera els ponts relaxant el muscle.
  • Cilis, flagels
    Conjunt de microtúbuls formats per tubulina, una proteïna de forma allargada que en grups de 10-14 forma un microtúbul de 10-5 mm de diàmetre i 10-2 de llarg. Els microtúbuls donen rigidesa a les regions plasmàtiques. Grups d’uns 27 microtúbuls formen centriols que intervenen en la divisió celular. Varis microtúbuls es poden unir per formar un cili (nombrosos i curts) o un flagel (2 o 3 per cel. i llargs). L’energia de l’ATP serveix per desencadenar una variació dels angles de segments correlatius que resulta en un moviment de fuet (Atlas p.17).
  • Transport
    Desplaçament de molècules a favor o contra un gradient de concentració. Passiu si és a favor d’un gradient de concentració i actiu quan a través d’una membrana es força l’entrada de solut contra el gradient. A la membrana hi ha enzims transportadors que s’acoblen al substrat que per si sol no la pot traspassar, i el fan entrar tot consumint ATP. Així ho fa la Na+K+ATPasa amb els ions K+, la concentració dels quals intervé en processos de glucòlisi, ribosomes i senyals nerviosos. En els mamífers es manté una concentració alta de K+ i baixa de Na+ dins la cèl·lula mentre que el fluid extracel·lular té concentracions inverses. (L. 28, Atlas p.25).

Autoreplicació i transcripció, DNA i RNA

Síntesi d’una cadena de DNA per aparellament de nucleòtids complementaris.(Lehninger 31 i 32)(Atlas p.33s) [DNA a química orgànica]. El pes molecular del DNA dels virus més petis és de 106, el dels bacteris de 109  i el dels cromosomes eucariòtics de 80 109 [Hi ha més diferència entre un virus i un bacteri, 103 que entre un bacteri i l’home, 80. Comptant que cada nucleòtid pesa 102 i que la cadena és doble, tenim ¸ 108 unitats d’informació, cabria en un disc de 100 Megabytes!].En els virus el DNA és lineal enrotllat, als bacteris és un llaç continu, a les cèl·lules eucariotes està associat a proteïnes com la histona formant la cromatina.

  • Replicació. El mecanisme (Meselson-Stahl 1958) és semiconservador: la doble hèlix es desenrotlla i cada una forma la seva complementària, de manera que el nou DNA està format per un bri vell i un de nou (el mecanisme conservador, sense desenrotllar-se, produiria un DNA fill totalment nou). El procés comença quan la RNA-polimerasa identifica els punts d’iniciació, trenquen la doble hèlix i sintetitzen 500 unitats de RNA com a cebador [iniciador, desencadenant], la DNA polimerasa Ó segueix a partir del RNA inicial afegint DNA (120-1000 unitats), la DNA polimerasa ß acaba la feina ( avegades intervé una gamma) i finalment s’elimina el RNA inicial. El nou bri té una polaritat complementària [les parts 3’i 5′ de la pentosa estan oposades]. La DNA-ligasa lliga els dos brins complementaris amb ponts d’hidrogen formant la doble hèlix.
  • Morfogènesi. Estructura 3D de l’hèlix de DNA, cromosoma. (L. 36) L’autocatàlisi del DNA explica la duplicació d’una seqüència lineal de nucleòtids o aminoàcids (→ codi genètic). Cóm es forma l’estructura 3D del DNA i el cromosoma? cóm es formen les parts 3D com els complexos enzimàtics, les membranes i orgànuls i les diverses estructures supracelulars?  El plegament es deu a minimitzar l’energia lliure. La mateixa raó explica l’associació de diferents molècules sense que arribin a formar enllaços covalents. Així es formen capes, fils. (S’ha estudiat en estructures simples com els virus o ribosomes).
  • Mitosi. (veure més amunt).Duplicació celular

Transcripció i Síntesi de Proteïnes
B1420.1.DP Un gen és transportat pel mRNA, s’aparella amb tRNA que té 3 nucleòtids que s’aparellaran amb un aminoàcid d’acord amb el codi genètic. Síntesi de proteïnes regulada per gens repressors fixats a l’operon.
Les RNA-polimerases(-DNA-dirigides) transcriuen tres menes de RNA a partir del codi de DNA (eines per a la síntesi de proteïnes):
rRNA: RNA ribosòmic, de paper encara sense esclarir del tot, possiblement amb funcions catalítiques, RNA-pol I. Fixa el mRNA.
mRNA: RNA missatger, per la RNA-pol II, transporta una seqüència de codi. Hi ha uns punts d’iniciació i de final.
tRNA: RNA de transferència, per la RNA-pol III, és una estructura en forma de trèbol, amb un dels braços anticodó (3 nucleòtids) que encaixa amb un codó (3n) del mRNA, i un altre braç aceptor amb capacitat de fixar aminoàcids.

Codi genètic

Cada grup de tres nucleòtids (­ codó) correspon a un aminoàcid (hi ha redundància de 64=43 codons contra 20 aminoàcids):

UUU Phe UCU Ser UAU Tyr UGU Cys
UUC Phe UCC Ser UAC Tyr UGC Cys
UUA Leu UCA Ser UAA End UGA End
UUG Leu UCG Ser UAG End UGG Trp

CUU Leu CCU Pro CAU His CGU Arg
CUC Leu CCC Pro CAC His CGC Arg
CUA Leu CCA Pro CAA Gln CGA Arg
CUG Leu CCG Pro CAG Gln CGG Arg

AUU Ile ACU Thr AAU Asn AGU Ser
AUC Ile ACC Thr AAC Asn AGC Ser
AUA Ile ACA Thr AAA Lys AGA Arg
AUG Met ACG Thr AAG Lys AGG Arg

GUU Val GCU Ala GAU Asp GGU Gly
GUC Val GCC Ala GAC Asp GGC Gly
GUA Val GCA Ala GAA Glu GGA Gly
GUG Val GCG Ala GAG Glu GGG Gly

[El mRNA es trasllada al ribosoma?] Els aminoàcids es fixen al t-RNA per acció d’uns grans enzims (pes molecular 150.000), les sintetases de l’aminoacil-tRNA, tot consumint ATP. Els anticodons del t-RNA van encaixant a la seqüència del m-RNA alhora que un altre enzim va separant els aminoàcids ja enllaçats del t-RNA. Arribats al final de la seqüència se separa el darrer tRNA, el mRNA i el polipèptid acabat de formar. El conjunt de DNA que correspon a una proteïna determinada (que transcriu una seqüència de mRNA) es diu gen.

El codi genètic és universal, comú a tots els sers vius. El “dogma central de la biologia molecular” (Crick 1958) afirma que la informació sempre flueix del polinucleòtid al polipèptid i no a l’inrevés. L’aparellament codó-anticodó i l’assignació codó-aminoàcid no té una explicació en termes d’energia d’enllaç que justifiqui el codi universal. El codi funciona gràcies a l’existència dels enzims que guien el procés. I aquests enzims existeixen gràcies a estar codificats en DNA mitjantçant el codi universal. Es a dir que potser el codi no és únic però un cop se n’ha format un per atzar entre diverses fluctuacions, l’avantatge selectiu que té és tan gran que és el que es reprodueix més ràpid, tot consumint la majoria de recursos i eliminant els competidors (Hipercicles Eigen 1971).

La meitat de les proteïnes sintetitzades és estructural i l’altra meitat enzimàtica.
Regulació de l’expressió genètica (L. 35)(A.467) Als procariotes, quan certs productes ja no són necessaris per a la cèl.lula, la producció del conjunt d’enzims que els genera és reprimit, (o estimulat e cas contrari). El conjunt de gens corresponent a aquest grup d’enzims s’anomena operon. Un operon conté els gens estructurals codificadors dels enzims, un gen regulador que codifica la proteïna repressora i un operador units entre sí. Si hi ha substrat pels enzims (→ regulació de l’anabolisme), aquest s’uneix a la proteïna repressora tot alliberant l’operador (Model de Jacob-Monod, 1961). La producció d’enzims es pot regular segons el medi, de manera que en unes condicions el repressor és fixat a l’operon inhibint la síntesi.
Als eucariotes la regulació és molt més complexa tot intervenint les hormones a més de la presència dels substrats dels enzims. (A.471 → paper de les histones, model de Britton-Davidson).

Altres

La unitat de vida mínima

No coneixem del tot els detalls de què passa dins d’una cèl·lula. Per això la recerca intenta crear la unitat viva més simple possible, 35 cops més petita que la Escherichia Coli, amb només uns centenars de gens en lloc de 5.000. (New Yorker 7/3/2022).

It was by accident that Antoni van Leeuwenhoek, a Dutch cloth merchant, first saw a living cell. He’d begun making magnifying lenses at home, perhaps to better judge the quality of his cloth. One day, out of curiosity, he held one up to a drop of lake water. He saw that the drop was teeming with numberless tiny animals. These animalcules, as he called them, were everywhere he looked—in the stuff between his teeth, in soil, in food gone bad. A decade earlier, in 1665, an Englishman named Robert Hooke had examined cork through a lens; he’d found structures that he called “cells,” and the name had stuck. Van Leeuwenhoek seemed to see an even more striking view: his cells moved with apparent purpose. No one believed him when he told people what he’d discovered, and he had to ask local bigwigs—the town priest, a notary, a lawyer—to peer through his lenses and attest to what they saw.
Today, we take for granted that we are made of cells—liquidy sacs containing the Golgi apparatus, the endoplasmic reticulum, the nucleus. We accept that each of us was once a single cell, and that packed inside it was the means to build a whole body and maintain it throughout its life. “People ought to be walking around all day, all through their waking hours, calling to each other in endless wonderment, talking of nothing except that cell,” the physician Lewis Thomas wrote, in his book “The Medusa and the Snail.” But telescopes make more welcome gifts than microscopes. Somehow, most of us are not itching to explore the cellular cosmos. Today, although there’s still no microscope capable of showing everything that’s happening inside a living cell in real time, biologists grasp the strangeness of the zone, bigger than atoms but smaller than cells, in which the machinery of life exists. They’ve analyzed the tiny parts from which cells are made and learned how those parts interact. They’ve frozen cells, photographed them, and used computer simulations to revivify the pictures. They’ve studied the apparently empty spaces inside cells and discovered that they contain a world governed by unintuitive physical laws.

Several groups of “synthetic biologists” are now close to assembling living cells from nonliving parts. If we could design and control such cells with precision, we could use them to do what we want—generate clean energy, kill cancers, even reverse aging. The work depends on understanding a cell’s inner workings to a degree that van Leeuwenhoek could not have imagined.

They’ve modified a species of bacterium to create a “minimal” cell. It contains only what’s necessary for life—it’s the cellular equivalent of a stock car onto which new components can be bolted. John Glass, one of the project’s leaders, described the minimal cell to me as “a platform for figuring out the first principles in biology.”
J. Craig Venter, an instrumental player in efforts to sequence the human genome, felt a need to simplify. Why not create a cell with as few genes as possible, and use it as a model organism? If you wanted to understand a more complicated biological process, you could add the genes for it to your minimal cell. Venter assembled a team of biologists that included Glass, who was one of the world’s leading experts on a bacterium called Mycoplasma. “If you went to the zoo and lined up all the mammals and swabbed their urogenital tracts, you would find that each of them has some mycoplasma,” Glass told me. Because the bacteria live in such a nutrient-rich environment, they rarely have to forage for food, or even do much to digest it;
By 2016, after a few revisions, they had devised a minimal Mycoplasma genome half the size of the original. A researcher named Carole Lartigue spent years during her postdoc solving the daunting problem of implanting the genome in a cell. The bacterium that eventually resulted from the work was called JCVI-syn3.0. It was an engine bolted to some wheels.
For contrast, Cook had prepared samples that contained both JCVI-syn3A and E. coli. The lab rat of biology, E. coli grows quickly and uniformly, and is genetically manipulable. It also hunts and eats, has a rudimentary kind of memory, and possesses around five thousand genes, compared with the minimal cell’s roughly five hundred. After Cook loaded the syn3A slide, I peered through the eyepiece, but struggled to distinguish the minimal cells from the floaters in my eyes. Then I looked at the other slide. An E. coli swam by. It was about thirty-five times bigger than the minimal cell by volume, and crenellated with complexity—a destroyer rather than a dinghy.
He showed me a poster noting all of JCVI-syn3A’s genes. About a third were labelled as having an unknown function. When the project began, there were a hundred and forty-nine mystery genes. Now about a hundred were left.
Generally, what a gene does depends on the protein it tells our cells to make. It’s proteins that run the cellular world, by sparking chemical reactions, sending signals, and self-assembling into biological machines. To understand and control a cell, or to design a new one, biologists need to know exactly how a given protein behaves in the cellular environment. What shapes can it take? What does it interact with? What happens when a small molecule, like a drug, gets lodged in one of its crevices?
Our best pictures of the protein-rich cellular interior have come not from a microscope but from the brush of David S. Goodsell, a sixty-year-old biologist and watercolorist at the Scripps Research Institute. When I met Goodsell at Scripps, which is just down the road from J.C.V.I., he had long hair, a full beard, and a funky face mask. A painter since the age of ten, he illustrated his first E. coli during his postdoc, in 1991; the article that resulted, “Inside a Living Cell,
Roseanna N. Zia, a physicist who studies cells, emphasized the importance of physicality in biology. She told me that there were other “colloidal” properties of the cytoplasm, besides liquid-liquid phase separation, that nature might be using to its advantage—for instance, the fact that a shove at one end of the cytoplasm propagates, nearly instantly, to the other. Her group models how individual molecules subtly interact. “This area of understanding how colloidal-scale physics is regulating and orchestrating cell function—this is the frontier,” she said.

[ semblava que la biologia es reduïa a química i la química a física, i tot just estem aprenent a mirar les cèl·lules més simples!]

Cells, not DNA, are the master architects of life. No podem explicar encara què determina l’organisme a partir del DNA, sense l’entorn de la cèl·ula. No podem generar un ésser viu simplement a partir de la informació. I mlagrat les esperances inicials, tampoc podem posar una cèl·lula mare en una placa de Petri i desenvolupar el teixit que vulguem, cal un entorn determinat d’un conjunt de cèl·lules.

Posted on

Fenomenologia de l’esperit. Hegel.

[esborrany] Hegel

Dialèctica del senyor i el serf. La Consciència dissortada.

Dialèctica del senyor i el serf

[master slave]

Com de bell antuvi són desiguals i oposats, alhora que llur reflexió en la unitat encara no s’ha produït, tots dos moments són com dues figures oposades de la consciència. L’una és la consciència suficient per a la qual l’ésser per a si és l’essència, l’altra és la consciència insuficient per a la qual la vida o l’ésser de l’altre és l’essència. Aquella és el senyor, aquesta és el serf. (p.200)

El senyor és la consciència que és per a si, per bé que ja no és solament el concepte d’aquesta consciència, sinó una consciència que és per a si i que està relacionada amb si mateixa mitjançant una altra consciència, és a dir, mitjançant una consciència de tal mena, que pertany a la seva essència el fet que és sintetitzada amb l’ésser suficient o la reïtat simplement. El senyor es refereix en aquests dos moments, a una cosa com a tal, l’objecte de l’apetència, i a la cons ciència per a la qual la reïtat és allò que és essencial. Alhora, tot essent a) com a concepte de l’autoconsciència referència immediata de l’ésser per a si, per bé que tot essent b) des d’ara ensems com a mediació o com un ésser per a si que només és per a si mitjançant un altre, el senyor es refereix a) immediatament a tots dos moments i b) mediatament a cada un mitjançant l’altre. El senyor es refereix mediatament al serf mitjançant l’ésser suficient, car precisament a això està fermat el serf. Aquesta és la cadena de la qual no pogué abstraure’s en la lluita i per això es mostrà com a insufi- cient, per això mostrà que tenia la seva suficiència en la reïtat. El senyor, tanmateix, és el poder sobre aquest ésser, car mostrà en la lluita que aquest ésser només valia per a ell com a quelcom de negatiu. Tot essent el senyor el poder sobre aquest ésser, per bé que aquest ésser és el poder sobre l’altre, en aquesta conclusió el senyor té al seu dessota aquest altre. De la mateixa manera, el senyor es refereix mediatament a la cosa mitjançant el serf. El serf, com a autoconsciència simplement, es refereix també a la cosa d’una forma negativa i la supera.

[(WK) The lord’s self-consciousness is dependent on the bondsman for recognition and also has a mediated relation with nature: the bondsman works with nature and begins to shape it into products for the lord. As the bondsman creates more and more products with greater and greater sophistication through his own creativity, he begins to see himself reflected in the products he created, he realizes that the world around him was created by his own hands, thus the slave is no longer alienated from his own labor and achieves self-consciousness, while the lord on the other hand has become wholly dependent on the products created by his bondsman; thus the lord is enslaved by the labour of his bondsman.]

[Jo només puc arribar a la meva autoconsciència si sóc reconegut per una altra consciència. Però en la relació amo-esclau, l’amo és reconegut per algú que no li és igual. El serf no és res, però el senyor només ho és en tant que reconegut pel serf ]

  • Only fans (BBC).  La gent paga a treballadors de sexe músics celebrities per contingut exclusiu 5bn. 3M de creadors i 240M de fans. Patreon és un altre projecte. En la relació pornogràfica o en la prostitució, l’amo obté un plaer sense ser desitjat com, i alhora el servent tampoc és reconegut.
  • Els fans de K-Pop pretenen determinar la vida privada de les estrelles que adoren. BBC. [Cap dels dos té una vida pròpia. Els fans viuen a través de la vida de luxe de les estrelles i aquestes tampoc són lliures perquè depenen de l’adoració dels fans].
  • Al film Vertigo de 1958, la tragèdia del personatge de Kim Novak és que James Stewart només se l’estima en tant que s’assembla a una altra que no és ella.  I l’amor d’ell també és desesperat, perquè no té un objecte real. Potser aquest és un risc de tots els enamoraments, que projectem una imatge

La consciència dissortada

La duplicació de l’autoconsciència en si mateixa, duplicació que és essencial en el concepte de l’esperit, és amb això present, però encara no és present en la seva unitat, alhora que la consciència dissortada és la consciència de si mateixa com a essència doble que només es contradiu.

[hi ha un salt massa gran entre el sant que voldríem ser i el que som, aleshores vivim dues realitats, la pública virtuosa, i els desigs naturals reprimits són vistos com a vici. EL virtuós és infeliç pel desig reprimit i el viciós també perquè se sent culpable].

Posted on

Penhurst Place and Gardens

421 Jardins   Jardins en un mapa

El castell de Penhurst Place data del sXIV. El 1552 va ser adquirit per Sir William Sidney, soldat i poeta, cortesà de Henry VIII.  Els jardins van començar amb un traçat renaixentista i al sXVII s’hi incorporà el jardí italià i el porxo. Va ser renovat al sXIX pel 1st Lord De L’Isle amb l’estany de nenúfars i el Nut Garden.

Galeria

Posted on

Sissinghurst Castle Garden

421 Jardins   Jardins en un mapa

El terreny ha estat ocupat des de l’edat mitjana. El 1554 va passar a Thomas Sackville, 1st Earl of Dorset, un avantpassat de Vita Sackville-West. Els  segles 18 i 19 va quedar en desús i el 1930 va ser adquirit per Vita Sackville-West, escriptora i poeta. Ella i el seu marit,Sir Harold Nicholson van dedicar els següents 30 anys a fer créixer un jardí concebut com una sèrie de cambres diferents que ofereixen perspectives i ambients cambiants. És notable la col·lecció de roses antigues.

Galeria

Blog dels jardiners

 

 

Posted on

Herència

La vida  Evolució

Espècie i Herència. Procariotes. Eucariotes. Lleis de Mendel. Sexe. Mutacions. Clonació. Domesticació

Espècie i herència

Conjunt d’organismes amb característiques prou semblants com per reproduir-se entre ells i heretar-les. [la vida suposa complexitat i ordre, els trets es perpetuen. Linneu
Schrödinger assenyalava com d’extraordinari era que es pogués mantenir.] Els individus de l’espècie, en un hàbitat ecològic adequat, van naixent, reproduïnt-se, morint i, eventualment, evolucionant o extingint-se.
L’herència és el procés de transmissió de caràcters morfològics i fisiològics d’un organisme a la seva rèplica per informació genètica. (A.443) En una espècie, els organismes que se succeeixen cada generació són semblants gràcies a la constància relativa de la informació genètica que hereten (replicació DNA) tot i que hi ha alguns caràcters variables degut a la recombinació i, en temps llargs, mutacions que alteren el material genètic. (1865 Mendel, 1950 Morgan).

  • Genotip: en un individu, caràcters deguts a material genètic fix.
  • Fenotip: caràcters deguts a l’herència+ambient. El fenotipus és la suma de caràcters morfològics i fisiològics resultat del genotipus, el material genètic fix, i  la influència de l’entorn. (A.449) En general la correspondència 1 fen=1 gen no sempre és certa. A vegades un caràcter és controlat per varis al·lels (4 gens pel grup sanguini), o bé un sol al·lel controla varis fens alhora.
  • Al·lel: Conjunt de gens d’una espècie que regulen un mateix caràcter, posició cadena DNA, dos a cada organisme diploide. Els gens que regulen un mateix caràcter i estan a la mateixa posició en la cadena de DNA reben el nom d’alel·ls. A tots els organismes diploides, per un caràcter hi ha dos grups de gens que el regulen, una parella d’al·lels. Es podran combinar barrejant-se o bé dominant un sobre l’altre. Si no estan barrejats se simbolitzaran per AA, BB,… Quan un sigui recessiu, que es deixi dominar per l’altre s’escriurà aa, bb.

La mida del genoma en mitjana per a diferents organismes és, en parells de bases:

  • Fongs: 10-50 Mb
  • Angiospermes: 0.1 a 1.50 Gb
  • Insectes: 0.1 a 1.50 Gb
  • Aus: 1 a 3 GB
  • Mamífers: 1 a 6 Gb, 3.2 en el cas dels humans. la mida d’un gen pot variar però rau al voltant de 10m-15m parelles de bases. El genoma humà té de l’ordre de 20m-25m gens que codifiquen proteïnes, tot just un 2% dek genoma total [i com ho saben?] [No és un procés de còpia exacta. L’ambient determina quins gens s’expressen. (Cells, not DNA, are the master architects of life). S’estima que només un 2% del DNA està dedicat a codificar proteïnes (BBC the mistery of human genome dark matter). S’observen casos d’epigenètica en que es propaguen característiques adquirides sense que hi hagut canvis en el DNA. v[epigenètica, què s’expressa, genoma dark matter]

Herència en els Procariotes

(A.459) [Són més simples d’estudiar, com el bacteri Escherichia Coli, i en ells es va poder determinar la seqüència de nucleòtids del DNA). El DNA d’un virus es pot introduir en un bacteri i reproduir-se. (A.462, Meselsohn-Stahl el DNA de diferent tipus es determina per centrifugació, quedant a diferents posicions del tub segons la seva densitat).

Herència en els Eucariotes

Lleis de Mendel

[Es creia, amb raó, que els individus hereten característiques dels pares. Però com? Per exemple creuant flors blanques i vermelles, se n’obtindríen de rosades? Els experiments de Mendel amb pèsols van dur-lo a la conclusió que les característiques del color, el que més endavant s’anomenaria gen, s’heretaven senceres, és a dir, o blanc o vermell. Una dominava sobre l’altra (gen recessiu). Aquest darrer podia quedar emmascarat fins a una propera generació.]

  • LLei d’uniformitat. El creuament de dues races homozigòtiques [pures, per un tret com el colro té Aa o aa] que es diferencïin només en un parell d’al·lels donaran una generació F1 amb tots els híbrids iguals (flors blanques + vermelles = f.roses, RR + BB = RB + RB).
  • Llei de Segregació El creuament de membres de F1 dóna F2 RB+RB+RB+RB = RR + BB + RB + RB [Es recupera RR per segregació dels R durant la divisió).
  • Llei de recombinació. Quan les races difereixen en dos o més al·lels aquests es barregen i recombinen donant lloc a tipus nous (A.444 B). Així la barreja de races diferents pot recuperar algún caràcter atàvic. La recombinació genètica, possible gràcies a la reproducciósexual dels haplontes, té un paper important en l’evolució doncs 10 mutacions simples poden donar lloc a 210 races diferents. La recombinació és a nivell de cromosoma, per la qual cosa no es poden recombinar de qualsevol manera sinó que el grup que pertany a un mateix cromosoma segueix junt (grup de lligament) (1950, Morgan Mosca del Vinagre, Drosophila Melanogaster, amb 500 gens agrupats en 4 grups i per tant 4 cromosomes).

Determinació del sexe
Totes les cèl·lules són potencialment bisexuals. En les algues, fongs, talòfits i hermafrodites (falgueres i espermatòfits), el caràcter és determinat per l’ambient. A les plantes inferiors, les cè·lules diploides són hermafrodites però en la fase haploide es determinen d’un sexe o un altre, és a dir, durant la meiosi (det. haplogenotípica). En la determinació diplogenotípica, durant la meiosi es formen gàmetes X X (femella) o X Y (mascle). Si la fecundació és XX tindrem femella i si és XY un mascle (en alguns peixos i rèptils és a l’inrevés).

Herència extracromosòmica
A part del DNA nuclear que es troba en els cromosomes hi ha processos de replicació basats en DNA del citoplasma que duplica mitocondris i plàstids (origen de la vida). A l’home l’estudi és complicat donat que els caràcters (fens) observables com color de cabells, ulls i pell, alçada, intel·ligència i personalitat estan controlats per gens diversos i molt influïts pel medi ambient. Hi ha 23+23 cromosomes de manera que la dona és 44+XX i l’home 44+XY. [no tenim una configuració a demanda, triar sexe, alçada, color dels cabells].

Mutacions
La informació hereditària pot quedar alterada per mutacions. A les cèl. somàtiques (mitosi, regeneració teixits) està relacionat amb la diversitat d’anticossos, el [creixement desordenat] dels tumors i l’envelliment fisiològic que afecta la síntesi proteica. Les alteracions a les cèl. sex. afectaran totes les cèl. del fill, amb el resultat de que no reculli les caràcterístiques pròpies de l’espècie i estigui mal adaptat, o bé que el canvi sigui avantatjós.
La mutació pot ser puntual si afecta un parell de nucleòtids de la seqüència de DNA, cromosòmica quan es perden fragments sencers de DNA del cromosoma o de ploidia si canvia el nombre de cromosomes sencers. Les causes de l’alteració poden ser un mal funcionament del DNA-polimerasa, l’absorció de fotons de raigs ultravioleta, i és afavorida per un augment de temperatura. En el cas de ploidia l’alteració es deu a problemes en el procés de duplicació cromosòmica a la mitosi.

Clonació i edició
Clonat de gens. Les tècniques de manipulació genètica permeten clonar gens amb el procediment següent: es trenquen molècules de DNA usant endoRNA-ases específiques que després s’uneixen amb ligases i la mostra s’introdueix a l’Escherichia Coli [com un virus] que el fabrica amb gran eficàcia.
Clonat d’individus. Per reproducció asexual es poden obtenir vegetals a partir de cèl·lules somàtiques i es milloren les espècies d’interès agrícola. El 1996 es va aconseguir clonar l’ovella Dolly. I en un futur s’espera poder generar embrions a partir de qualsevol cèl·lula del cos (New Yorker 2023). El 2018 He Jiankui va editar el genoma d’uns humans (New Yorker 2023), i posteriorment fou empresonat.

Domesticació
El canvi de les condicions fisiològiques [forma de vida] de bèns i porcs on la selecció natural és substituïda per la selecció de les cries per part de l’home, afecta els organismes amb pèrdua de sentits que ja no necessiten i disminució de la mida cerebral. [Cóm queda fixat? També per alteració mutació o bé queda fixat d’una generació a l’altra cosa que implicaria el Lamarckisme?]
Les plantes cultivades tenen uns fruits més grans. Es parla de caràcter Gigas i s’atribueix a un augment del genoma per diploidia. El canvi no només pot ser de mida sinó de durada, passant a vegades d’anuals a bianuals. La selecció es fa produint les varietats que s’han mostrat millors i assajant creuaments entre varietats per combinar qualitats diferents com mida del fruit i resistència al clima. [Hi ha modificacions que produeixen animals amb una vida més difícil, ja sia vaques per produir més llet o gossos per satisfer capricis dels compradors]

Posted on

Fisiologia. Metabolisme d’organismes

La vida  Metabolisme cel·lular

Introducció. Respiració Fisiologia vegetal Nutrició, transport xilema i floema, excreció. Fisiologia animal. Digestió extracel·lular. Excreció. Respiració. Transport. Músculs.

Processos dels òrgans de l’organisme amb entrada de nutrients, assimilació i evacuació de deixalles [metabolisme global] garantint el metabolisme cel·lular i el seu entorn. [Una tribu autosuficient tindria aigua, conreus, ramat, minerals, i es podria proveir de tot. En el meu pis, jo no sóc autosuficient, hi ha un sistema que em fa arribar aigua, gas, llum, els aliments, els vestits, els mobles, es fabriquen en altres llocs i un sistema me’ls deixa a una botiga del barri o me’ls fa arribar Amazon. Jo contribueixo -contribuïa- en una part del sistema de control].

Les necessitats metabòliques individuals de les cèl·lules de l’organisme es resolen a nivell global gràcies a l’especialització de cèl·lules i òrgans (diferenciació i teixits).
Després que les plantes han fabricat glucosa amb la fotosíntesi, tots els organismes duen a terme un procés de respiració. [ La respiració en animals i plantes, és una mena de combustió lenta que té lloc en tots els teixits [la fermentació que fa el llevat convertint el sucre en alcohol la fan també les zimases a tots els teixits vegetals i animals. Felix Hope-Seyler descobreix com l’oxigen és recollit per la sang]. Hi ha una respiració sense oxigen, anaeròbica, observada per Cagniard de la Tour el 1838. El 1897 Büchner troba que extractes de llevat (sense la cèl·lula sencera) també poden fer fermentar la glucosa, ho fan els enzims.

Fisiologia vegetal

Nutrició. Les plantes necessiten

  • aigua
  • gasos com O₂ i CO₂
  • nitrògen (nitrats → metabolisme del nitrogen)
  • fòsfor (fosfats → ATP i àcids nucleics)
  • sofre (sulfats → aminoàcids que contenen S) per als processos orgànics
  • una sèrie de components minerals (anions i cations) que formen part d’alguns enzims, processos de transport i estructura del citoplasma. K+ i Ca++ intervenen inflant i desinflant citoplasma. Mg++, Mn++, Fe++ són necessaris per alguns enzims i citocroms de la fotosíntesi.

Transport
(A.289) Les sals minerals i l’aigua són absorbides per les arrels mitjançant osmosi (deixa entrar aigua i solvent i només deixa sortir aigua). Aquestes substàncies s’han de transportar als llocs de producció i magatzem (ràpid 95%) i del magatzem als llocs de consum (lent 5%). El transport a curta distància es fa a través dels espais intercelul·lars i el protoplasma comú a totes les cèl·lules. (A.288) fins que s’arriben a les conduccions especialitzades en conducció (xilema i floema).
Xilema: Transport general de líquid, aigua i minerals  de les arrels a les fulles.  Entren per osmosi a les arrels i es transporta cap amunt per capilaritat a través dels vasos del xilema. (Strasburger 1891), evaporació a les fulles segons el nombre d’estomes (Garreu 1849) Les fulles cedeixen vapor d’aigua provocant una succió que arriba als 40 bars i que pot ser prou com per impulsar-la fins a 140 m.
Floema. Com es fa arribar a tot l’organisme els nutrients [equivalent a la circulació de la sang]? Hi ha un altre sistema de vasos, el floema, per on circulen els sucres des de llocs d’alta pressió, com les fulles, a llocs de baixa pressió, com les arrels. (Münch ∼1930, i més tard Sussex i Sadava el 1983). Els espais intercel·lulars permeten l’intercanvi de gasos per simple difusió. Nutrients. (1930 Ernst Munch) . DK 154

Excreció
(A.295) A part de l’aigua s’eliminen excés d’hidrats de carboni mentre que no hi ha un mecanisme d’excreció de nitrogen com la urea en els animals degut a que les plantes gairebé sempre són deficitàries en Nitrogen. Algunes substàncies com olis, resines i cautxú surten de les cèl·lules i queden guardats en bosses (explotació comercial).

Fisiologia animal

Cal un entorn amb nutrients vegetals. Els heteròtrofs necessiten aminoàcids que no són capaços de sintetitzar, hidrats de carbó (glucosa) o greixos com a combustible energètic, components inorgànics com Na, K, Ca, Mg, Cu, per processos nerviosos, enzims, i vitamines per sintetitzar enzims. La digestió intracelular (protozous i cèl·lules  fagocitàries) té una fase àcida on l’aliment es descompon en components que seran incorporats o expulsats per excreció.

  • Digestió extracelular
    Als annèlids, artròpodes i vertebrats l’especialització cèl·lular permet una digestió extracelular (A.284 B) on els aliments recorren un tub on van essent transformats fins a la seva incorporació o excreció: digestió bucal (trituració+saliva), digestió gàstrica (àcid clorhídric i altres a la paret de l’estómac que descomponen les proteïnes i mata els bacteris), digestió intestinal (midó a glucosa, proteïnes a polipèptids, greixos a àcids grassos) mitjançant la secreció alcalina del pàncrees. La bilis del fetge activa els moviments de l’intestí col.laborant al procés. Els resultats de la digestió de baix pes molecular són absorbides a l’intestí (a.enteral) afavorides per les vellositats i moviments de l’intestí estret. S’anomena metabolisme basal a la producció d’energia necessària per mantenir les funcions vitals en estat de repòs (5800-8400 kJ a l’home segons edat, pes i sexe) i depèn de la massa segons M0.73 (més un ratolí que un elefant).

    • Proteïnes: la pepsina a l’estómac talla les proteïnes en pèptids. A l’intestí prim s’acaben de dividir en aminoàcids.
    • Hidrats de carbó: la amisala de la saliva degrada el midó a maltosa. A l’intestí prim de maltosa a glucosa.
    • Greixos (lípids): intestí prim, la lipasa pancreàtica passa als quilífers [?]
    • Fibra: passa de llarg i s’acumula a l’intestí gruixut.
    • Aigua: Se n’absorbeix una mica a l’estómac i intestí prim; la majoria a l’intestí gruixut.
    • Vitamines liposolubles (A, D, K): Intestí prim amb la bilis del fetge es preparen. Al gruixut bacteris generen la K i s’absorbeixen totes.
    • Vitamines hidrosolubles: s’absorbeixen als intestins prim i gruixut.
    • Minerals (Fe, Na, Ca): S’absorbeixen a l’intestí prim.

     

Excreció
S’expulsen productes metabòlics sobrers o tòxics i es defequen substàncies no digeribles (no arriben a entrar en el procés). Entre els primeres s’eliminen sense transformar el CO2 i NH3, àcids grassos i aminoàcids quan estan en concentracions elevades, s.actives i toxines mentre que el nitrogen requereix la preparació d’àcid úric enzimàticament i amb despesa d’energia. Mentre els mesozous i celenterats expulsen els productes sense intervenció d’òrgans, els animals superiors han desenvolupat els ronyons on es genera l’orina (amb els productes de deixalles) que serà traspassada als conductes urinaris. El CO2 és eliminat pels pulmons, la suor elimina sals inorgàniques i les brànquies dels peixos l’excés de sal.

Respiració
Els unicelul·lars han d’estar en contacte amb l’oxigen per dur a terme la respiració que els dóna l’energia necessària. Els animals superiors han desenvolupat un sistema de transport eficaç que manté les cèl·lules en estat permanent de saturació de O2. El gas es transmet per difusió ajudat per moviments (brànquies de crustacis, compressió i expansió d’òrgans en caragols pulmonats, insectes i vertebrats) i passa a l’organisme a través d’un sistema traqueal (insectes) o circulatori (vertebrats).

Transport
Procés pel qual es posa en contacte els diferents òrgans a través del sistema circulatori, sang. Els nutrients de la digestió (sucre), i O2 (hemoglobina) de la respiració són transportats a les cèl·lules on té lloc el metabolisme que allibera CO2 i deixalles. Aquestes són transportades als pulmons i sistema excretor. Funció d’immunologia ( leucocits ) protecció de coagulació ( trombocits ).
Als celenterats el transport es fa pels espais intercelul·lars i a través de les cèl·lules. Els animals superiors han desenvolupat un sistema de vasos sanguinis que en els insectes és obert i en els annèlids i vertebrats és tancat. El sistema de vasos capil·lars (diàmetre de 5-10μm ) intercanvia CO2 i O2 als pulmons, i cedeix productes residuals als òrgans excretors. El líquid intersticial és substituït per plasma nou sanguini i queda acumulat a les vies limfàtiques on va a parar a les venes. El líquid és impulsat pel cor. [En el líquid intersticial que envolta la cèl·lula, com se separen en artèries i venes el que és aliment del que és deixalla?]
Sang. El transport de substàncies a través de la xarxa de vasos sanguinis acompleix funcions de respiració, nutrició-excreció, amortiguació (regulació concentració H+), cessió de calor i immunobiologia. Consta d’unes cèl·lules  [carros de transport, arteria ­autopista] leucocits (immunologia i reparació, originats al teixit conjuntiu), trombocits o plaquetes (coagulació) i eritrocits o glòbuls rojos (produïts a la medul·la òssia, cèl·lules contenint molta hemoglobina, proteïna amb ferro que fixa l’oxigen). En la respiració l’aire captat pels pulmons es difon en la sang, queda fixat a l’hemoglobina i és alliberat al plasma quan troba molta concentració de CO2. Aquest es dissol a la sang en forma de HCO3– la qual cosa suposa una acumulació d’àcids a la sang que és compensada amb l’aportació de bases (amortiguació). La funció de la sang és tan important que els organismes superiors han desenvolupat un sistema de coagulació per evitar pèrdues en cas de ferida (trombocits). També hi ha un sistema de defensa contra microorganismes nocius com la secreció de lisozima, els interferons i cèl·lules fagocitàries, alhora que hi ha també una defensa cel·lular específica en els vertebrats (en l’organisme humà el sistema immunitari pesa un kg i té 1020 anticossos) que consisteix en la generació dels enzims específics per destruir el cos detectat com a estrany. L’al·lèrgia és una reacció immunitària inadequada. Quan la sang roba cèl·lules amb el nivell d’oxigen baix, l’hemoglobina els el cedeix. L’energia de la respiració es fa servir per la divisió cel·lular, construcció de proteïnes i DNA i transport.

Músculs
Es contrauen per l’acció de dues proteïnes la miosina (Kühne 1864) i l’actina (Halliburton 1887). 1954 Andrew Huxley i Jean Hanson mostren que als músculs, els filaments de la proteïna actina llisquen sobre la miosina per contraure’l tot consumint energia ATP.)
En repòs els filaments fins de l’actina se superposen una mica sobre els de la miosina. Quan es rep un senyal nerviós, els filaments d’actina llisquen sobre la miosina escurçant el múscul i consumint energia ATP.

Posted on

Et in Arcadia Ego. 1637

Uns pastors al bosc contemplen una tomba amb la inscripció “Et in Arcadia ego”. S’interpretaria com a memento mori, la mort que ens avisa “jo també sóc a l’Arcàdia” [i no us en podeu escapar]. Podia haver-se inspirat en l’Ègloga V de Virgili on apareix la tomba de Dafne.

Louvre

Poussin n’havia fet una versió anterior el 1627, i abans Guercino, la primera amb aquest tema. Les crítics assenyalen que el pastor que ressegueix l’ombra de l’altre simbolitza el descobriment de l’art segons la tradició descrita per Plini el vell (Història natural  XXXV 5, 15). Així, l’art és la manera que té l’home d’enfrontar la mortalitat. L’art estaria simbolitzat per la figura femenina.]
Erwin Panofsky suggereix que aquesta segona versió no és tant un avís de la mort com una acceptació contemplativa. Parlaria el difunt dient “jo també vaig ser a l’Arcàdia”, seguint a Herder, schiller i Goethe,  “Auch ich war in Arkadien (geboren)”. [aquesta interpetació podria enllaçar amb l’actitud d’Epicur d’acceptar que la vida és efímera, gaudir el que es pugui (Carpe Diem), i estar agraït pel que hem pogut viure].

L’Arcàdia simbolitzava la vida senzilla sense els afanys de poder i prestigi. Una vida cantada per Horaci a diversos poemes i sobretot al Beatus Ille, o la Oda a una vida solitària de Fray Luis de Leon.

[ jo en tinc una versió modificada i és que ja no tenim on fugir per trobar la pau, la vida al camp ja no és viable, tot està urbanitzat i el món virtual ple de soroll i missatges. Ens cal construir activa i tenaçment un entorn habitable mantenint a ratlla l’abocador de deixalles que ho envaeix tot .
També podem pensar que “et in Arcadia Ego” es pot generalitzar a tot el que és finit. La mort és el final definitiu però tota la vida està plena de finals. Hi ha un final de la infantesa, un final de la joventut, una final d’una etapa vivint a un lloc, un final d’una feina, una final d’una relació. Igual que l’organisme, constantment ens estem reconstruint.]

L’any 2005 en un viatge a Grècia vaig voler passar per l’Arcàdia i fer una excursió pel riu Lousios.

Posted on

Religió i mites a l’antiga Grècia

Grècia   | contenidor  Mites grecs  |   Introducció i fonts   |  La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega]

MITES

Introducció

[ El seguit de narracions protagonitzades per divinitats gregues que hi ha a la nostra cultura, com el descens d’Orfeu als inferns és completament diferent a les narracions i rituals de la religió cristiana majoritària a occident. No podem sentir el mateix tipus de devoció per Jahvé o Crist que per un Zeus que es converteix en cigne per seduir Leda. La idea de religió que tenim a partir del cristianisme difícilment es pot aplicar a Grècia. No hi ha una divinitat única que crea el món i és un jutge moral.

Darrera aquestes narracions, ¿quines creences i quines pràctiques religioses hi havia? Responien a inquietuds espirituals universals com quin era l’origen de tot, quin final, si hi ha vida després de la mort, si hem de negociar amb forces superior o complir uns rituals?

[la major part del contingut dels mites pertany més a la literatura que no pas a la religió. És difícil imaginar una devoció per aquesta colla de déus que es barallen, violen, enganyen i es revengen. I dins de la literatura i llegenda, una bona part és anecdòtica i fins i tot tragicòmica però hi ha mites d’un simbolisme potent que ressonen en tots els temps.]

Fonts

En cap moment hi ha haver una autoritat que fixés unes creences determinades, així, les fonts són diverses.

Textos: La Teogonia d’Hesíode (8 BCE), Homer, 87 himnes d’Orfeu (text) compilats a l’època hel·lenística. Les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides, les metamorfosis d’Ovidi.

Art: Ceràmica, escultures, inscripcions en antics edificis.

Santuaris: Un espai especial, alguns amb temples alguns dels quals oferien oracles a qui consultar el futur, com el temple d’Apol·lo a Delfos, amb la Pítia, o el de Zeus a Dodona.

Cosmogonia

  • Graves esmenta diverses cosmogonies. Les tres principals, el mite pelàgic, amb Eurínome i la serp Ofió (G1), el mite homèric i òrfic, on tot ve de la nit o del mar Tetis (G2), i el mite olímpic que descriu Hesíode (G3):
    A l’inici tenim tres poders: Caos (el buit que ocupa un buit), Gea (la Terra) i Eros (la renovació). Úranos [d’on surt? i Gea engendren 6 titans, Ceos, Crios, Cronos, Hiperíon, Jàpet i Ocèan i 6 titànides, Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia (Teia o Tea), 3 cíclops , Brontes (el tro), Estèropes (el llampec) i Arges (el llamp), i 3  Hecatonquirs, gegants de 100 braços, Briàreu (fort), Gies (de membres grossos) i Cotos (copejador). Alguns titans es van aparellar, de Jàpiet i Clímene (filla d’Ocèan) van sortir quatre titans de segona generació: Atlas, Epimeteu, Meneci i Prometeu.
    Dos mites filosòfics, la teogonia d’Hesíode, Ovidi (G4).
  • Les cinc edats de l’home. En l’edat d’or, súbdits de Cronos, vivien sense preocupacions ni feina, mejaven glans, fruita, mel, bevien llet de les cabres, mai no envellien. ballaven, reien, i per a ells la mort era com un somni. En l’edat de plata menjaven pa, els homes estaven sotmesos a les seves mares, no feien la guerra, podien viure fins als 100 anys.  Ignorans i buscaraons, Zeus els destruí a tots. A l’edat de bronze els homes van caure com fruits dels freixes, amb armes de bronze, menjaven pa i carn, eren insolents i cruels. La pesta va acabar amb ells. La quarta raça també era de bronze, més noble i generosa, van lluitar al setge de Tebes, l’expedició dels argonautes  la guerra de Troia, es van convertir en herois i habiten els camps elisis. La cinquena edat és la de ferro, descendent de l’anterior, són cruels, injustos i traidors. (G5)
  • La castració d’Urà (G6) Uranus tanca els titans al Tàrtar però aquests es rebelen dirigits per Chronos que castra Uranus. (G6). Cronos s’aparella amb Rea però va devorant els seus fills, Hera, Hestia, Démeter, Hades, Posidó, fins que Rea, furiosa, amaga Zeus enlloc d’ell li dóna a menjar una pedra. Chronos va acabar vomitant la pedra i els altres germans. Comença una guerra contra els Titans (Tinanomàquia o Gigantomàquia, sovint representada als frisos, frescos al Palazzo Te) amb l’ajuda dels Cíclops. Zeus va posar a Delfos la pedra vomitada per Chronos. Atles fou castigat a aguantar el firmament a sobre. [La interpretació de la Gigantomàquia seria la dels helens -devots de Zeus- ocupant la Tessàlia que seguia els Titans. Pot semblar estrany, però de fet, no hi ha també una narrativa de Déus i sants intervenint en les guerres contra l’islam? Potser l’única diferència és el nivell de la qualitat poètica].(G7)
  • Naixement d’Atenea (G8), filla de Zeus i Metis, neix del cap G9).
  • Erebus, hauria sortit del Caos i personifica la foscor. Amb la nit (Nyx) que, també hauria sorgit del Caos, hauria engendrat les tres parques, Cloto (Nona en romà), que estira el fil de la vida, Laquesis (Decima) que el mesura amb la seva vara, i Àtropos (Morta), que el talla.(G10)
    [WK Nyx amb Erebus engendra Éter i Hemera (el dia) [hemeroteca]. Sense que intervingui un pare, tindrà Moros (fat, destí), Ker (destrucció), Thanatos (mort),  Hypnos (Son), els Oneiroi (somnis) [oníric], Momus (blames), Oizys (dolor, patiment), les Hespèrides, les Moirai (Fates), les Keres (deesses de la mort), Nèmesi (Indignació, venjança), Apate (engany), Philotes (amor), Geras (vellesa) [geriatria], i Eris (discòrdia). Amb Hipnos tindrà Morfeu [morfina], que podia prendre qualsevol forma per aparèixer als somnis dels homes].
  • Naixement d’Afrodita de l’escuma a l’illa de Citera (G11). Ares, Hefest i Hebe amb Hera (G12). Zeus era infidel i insolent i una vegada els altres déus e van lligar mab cent nusos però la Nereida Tetis va anar a buscar Briareu, el gegant de cent mans, i el va deslligar (G13). Zeus engendra Hermes amb Maia, Apol·lo i Artèmis amb Leto, Dionisos amb Sèmele. (G14). Naixement d’Eros (G15).

Els 12 Olímpics

  • Zeus (Júpiter). El déu del cel, el tro i el llamp i també l’artífex cultural suprem. Pare de tots els déus, panhel·lènic, patró de l’hospitalitat i dels juraments. Els seus atributs són el llamp, l’àguila i el ceptre. Se’l sol representar o bé dempeus amb el llamp a la mà dreta alçada, o assegut majestuós. Es podia convertir en qualsevol animal. Casat amb Hera amb qui va engendrar Ares, Hefest i Hebe. Amb Mnemòsine, la deessa de la memòria, les nou muses,Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato. Amant de Ganímedes. Amb Alcmena engendrà Heracles. Seduí Leda en forma de cigne. es convertí en pluja daurada per arrinar a Dànae que estava tancada a una torre i amb ella engendrà Perseu. Va raptar Europa convertit en toro i se l’endugué a Creta on van tenir Minos, rei de Creta, el valent Sarpèdon i el just Radamantis. [Reforçaria la interpretació de tribus patriarcals consolidant domini de pobles amb deesses com a divinitat principal].
  • Hera (Juno). Deessa del matrimoni. Sempre friosa i buscant venjança per les infidelitats de Zeus.
  • Posidó (Neptú). Déu dels mars, palau amb carros i cavalls-es diu que n’era el creador, aparellat amb Amfítrite gràcies a les arts de Delfí, té per fills a Tritó, Rode i Bentesicime. Gelosa, d’Escila, Amfítrite la va convertir en un monstre amb sis caps. Es va disputar Atenes amb Atena, però se li va atorgar a ella per haver-los fet donatiu de l’olivera. En una ocasió que Démeter s’havia fet egua, la va cobrir, cosa que l’enfurí per sempre. (G16)
  • Ares (Mart). Nascut de Zeus i Hera, el déu traci de la guerra, que es complau en la mortandat i el saqueig de ciutats [odiat pels atenesos que només farien la guerra per defensar la llibertat]. Odiat pels altres déus llevat d’Afrodita i Hades que rep de grat les víctimes de la guerra. (G19)
  • Hermes (Mercuri). Nascut de Maia i Zeus, es desenvolupà molt de pressa, i va robar unes vaques a Apol·lo. Va inventar una lira feta amb closca de tortuga i unes tripes de vaca, i la tocava a l’Arcàdia. Va fer el primer sacrifici de carn. Després va fer una flauta de canya, que també va agradar molt a Apol·lo i li va canviar pel ramat. De tracte en tracte, fou acceptat per Zeus com a encarregat dels tractats i del comerç, la llibertat de trànsit pels passatgers [l’època actual és de comerç i tecnologia, Hermes i Hefest]. Com a Herald duia un barret rodó per protegir-se de la pluja i sandàlies alades que el duien d’un lloc a l’altre en un moment. [icones a olga?]. Va inventar l’alfabet, l’astronomia, l’escala musical, el pugilat, el gimnàs. Entre els seus fills, el lladre Autòlic, i Dafnis, inventor de la poesia bucòlica. [Tenim l’Hermes de Praxíteles a Olímpia?]. (G17)
  • Hefest (Vulcà). Va néixer esmiriat i Hera el llençà de dalt de l’Olimp. El recolliren Tetis i Eurínome que el cuidaren, s’instal·là en una cova submarina on construí la seva primera farga i els féu ornaments. Quan Hera ho veié el tornà a l’Olimp i el féu casar amb Afrodita. Lleig i coix d’una altra vegada que Zeus el rebotà. Era mol hàbil. Va fabricar unes dones mecàniques i uns trespeus que es movien sols (Homer). [van divinitzar la metal·lúrgia, el déu de la tècnica i del bricolatge és el que domina avui; els trespeus que es mouen representen les estacions i el sol] (G23)
  • Afrodita (Venus). Nascuda de l’escuma marina sorgida dels genitals d’Urà llençats per Chronos al mar. No deixava a ningú el seu cenyidor màgic que feia que qualsevol se n’enamorés. Maridada amb Hefest, però amant d’Ares amb qui va tenir tres fills. Va jeure també amb Hermes que havia dit que la desitjava, amb qui va tenir Hermafrodita. Va tenir fills també amb Posidó, amb Dionisos va tenir Príapo, deforme i amb un gran membre. Per castigar-la Zeus va fer que s’enamorés d’Anquises, de qui va tenir Eneas. La mare d’Esmirna va pretendre que era més bella que Afrodita, i va ser castigada fent-la jeure amb el seu pare, de qui va tenir el bell Adonis, que va ser custodiat per Persèfone. Les dues el desitjaven i el volien com a amant. Calíope va arbitrar dividint l’any en tres parts, dues per les deesses i una per descansar. Per gelosia, Ares en forma de senglar va matar Adonis, que va baixar a l’Hades. (G18)
  • Atena (Minerva). Deessa de la guerra, encara que no en gaudia com Ares, inventora de la flauta, la trompeta, l’olla de terrissa, el jou, la brida, el carro i el vaixell. Era també deessa dels números i de les arts de les dones, com filar i teixir. Sense voler-se aparellar amb ningú, en un malentès demanà l’ajuda d’Hefest aquest va creure que li permetia acoblar-s’hi, l’atacà per darrera, ella s’apartà i l’esperma caigué a terra. Ella el va llençar prop d’Atenes, fecundant la mare terra. En sortí Ericteu, un nen amb el cos de serp de cintura en avall. Espantà uns ciutadans que s’estimbaren i en veure-ho Atena, de pena, deixà caure la roca que duia per completar la fortalesa de l’Acròpoli, i d’aquí en va sortir el Mont Licabetus. En una disputa amb Aracne, que havia teixit una tela més bella, esquinçà la seva obra. Aracne es penjà i Atena la convertí en aranya.
    (Pels atenesos la virginitat d’Atena volia dir que la ciutat era invencible. Seria una evolució de la triple deessa transferint els mites i qualitats de la nimfa [la fèrtil] a Afrodita). Hauria nascut del front de Zeus (un recurs mitològic per sotmetre el matriarcat d’un culte existent al nou patriarcal).(G25)
  • Apol·lo. fill de Zeus i Leto, demanà l’arc i fletxes a Hefest i a Dolfos, i matà la serp Pitó, enemiga de la seva mare. Gaia es queixà a Zeus i fou obligat a fundar els jocs Pítics. A l’Arcàdia prengué al déu Pan el do de la profecia. Va competir amb el flautista Marcias amb la seva lira, el va vèncer i en venjança pel repte li llevà la pell. Empaità moltes nimfes, entre elles Dafne, que es convertí en llorer [escultura de Bernini]. Apol·lo també s’enamorà del bell príncep espartà, Jacint, i competia amb el poeta Tàmiris i el vent del nord, que al final va fer caure un disc i el matà, de la seva sang en brollà la flor del Jacint. Després de tants tràngols i ser castigat per Zeus, aprengué moderació i sempre deia les sentències “coneix-te a tu mateix” i “res sense mesura”. [A l’època clàssica va acabar essent la deitat de la música, la poesia, la filosofia, l’astronomia, la matemàtica, la medecina i la ciència].(G21)
  • Àrtemis (Diana). germana d’Apol·lo, també sempre amb arc i fletxes, un arc de plata fet pels Cíclops, protectora dels nens petits i dels cadells, caçadora, amb el poder de causar la pesta i mort súbita, però també de guarir. Verge. Un carro tirat per cèrvoles. Àcteon la va veure com es banyava nua, i ella el convertí en cèrvol i fou devorat pels seus propis gossos. [font a Reggia di Caserta] (G22)
  • Demèter (Ceres). deessa dels sembrats; les seves sacerdotesses inicien les parelles en els secrets del llit. Va tenir fills amb Zeus i a Plutó (diferent de Hades) amb el tità Yasió, a qui Zeus castigà. Demèter era alegre i benèvola fins que Persèfone li fou arrebassada per Hades, raptada -la terra s’obrí i un carro de cavalls amb un auriga invisible se l’endugué a les profunditats. Mentre la cercava fou acollida pels reis d’Eleusis. Un dels seus fills morí per error, però Demèter va prometre grans dons a Triptòlem que li va dir, com la vella Hècate, que Coré havia estat raptada. Quan Demèter sabé que la seva filla havia estat raptada per Hades, no volgué tornar a l’Olimp, recorria la terra impedint que els arbres donessin fruit i que germinés el blat fins que Coré no tornés. La humanitat estava a punt d’extingir-se. Ho hauria pogut fer si no hagués tastat cap aliment. Al final s’arribà a un compromís, Perséfone/Coré s’estaria tres mesos en companyia d’Hades com a reina del Tàrtar, i els nou mesos restants amb Demèter. Abans de tornar a l’Olimp Demèter mostrà a Triptòlem la iniciació als seus cultes i misteris, li donà gra per sembrar, una arada de fusta i un carro tirat per serps. [veure el relleu on es veu Démeter i triptòlem amb una espiga de blat] (Graves assenyala que Core, Démeter i Hècate són la triple deessa, com a donzella, nimfa i vella, també el gra verd, l’espiga madura i el blat ja collit. (G24)
  • Hèstia. deessa de la llar, la construcció, va romandre sempre verge, al marge de les disputes dels olímpics. La primera ofrena sempre era per a ella. (G20)
  • Dionís (Baccus) que va rellevar Hestia. 12. Dionisos, nascut de Zeus i (?) fou desmembrat pels Titans, a instàncies d’Hera, i els trossos bullits en una caldera. Reconstruit per Rea, la seva àvia, Zeus va fer que Hermes el convertís en boc i el deixés amb les nimfes que el van cuidar i mimar. Va inventar el vi. En arribar a l’edat viril, Hera el va reconèixer com a fill de Zeus tot i l’afeminament degut a la seva educació, i el va fer embogir. Anava per tot arreu, amb una colla de sàtirs i mènades. Amb l’ajuda de les amazones va vèncer els titans. Viatjà per la Índia, tornà a Europa. Rea el purificà dels molts assassinats que havia comès. Licurg capturà l’exèrcit de Dionisos, Rea el tornà i féu embogir Licurg, que va confondre el seu fill amb una vinya i el tallà amb una destral, podant-li el nas, orelles i dits com si fossin branques. Va tornar a Beòcia, i a Tebes va convidar les dones a participar a les orgies. Penteu s’hi oposà i empresonà les seves Mènades, que es van escapar, desmembrant els vedells que trobaven, i quan Penteu provà de contenir-les embriagades pel vi, li van arrencar un membre rera l’altre. A uns pirates que el volien vendre com a esclau sense saber que era un déu, va fer brotar una vinya del màstil, un heura s’enroscava als aparells, els rems es van tornar serps, i tot el vaixell era ple d’animals fantàstics; els pirates van saltar a l’aigua i es van convertir en dofins. Es va casar amb Ariadna, abandonada per Teseu. Va castigar Perseu a Argos, que s’hi oposava i feia matar els seus seguidors, fent embogir les dones argives que devoraven crus els seus fills. Acabà pujant a l’Olimp i segué al costat de Zeus, Hestia li cedí el lloc. (Graves diu que Dionisos està relacionat amb la difusió de la vinya a Europa). (G27)
  • Hades , déu de l’inframón no era a l’Olimp.
  • Pan  germà de Zeus, o engendrat per Hermes segons les versions, no era un dels dotze olímpics, amb potes de cabra, un gran membre, vivia a l’arcàdia cuidant ramats, tocava la flauta, s’amagava a l’herba per espiar les nimfes i fer migdiades [Debussy!] . Prenia part en orgies amb les nimfes de la muntanya. Els olímpics el menyspreaven, però en treien partit, Apol·lo n’obtingué el do de la profecia i Hermes la flauta. En un moment donat va córrer la veu que havia mort i de l’espant de la gent en ve l’adjectiu “pànic”. (G26)

[L’armari dels déus: el llamp de Zeus, els cavalls i trident de Posidó, les sandàlies d’Hermes, el cenyidor d’Afrodita, l’arc i la lira d’Apol·lo, arc de plata d’Àrtemis, el casc de la invisibilitat d’Hades.]

Les muses i Orfeu

  • Cal·líope (Καλλιόπη, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’). Musa de la poesia èpica. Atributs: una tauleta de cera per escriure.
  • Clio (Κλειώ, ‘aquella que els fa famosos’); Musa de la història. Atributs: un volum enrotllat.
  • Èrato (Ἐρατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica. Atributs: normalment una lira.
  • Euterpe (Ευτέρπη, ‘la molt agradable, la d’agradable geni o La de bon ànim’). Musa de la música. Atributs: una flauta.
  • Melpòmene (Μελπομένη, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’). Musa de la tragèdia. Atributs: una màscara tràgica i coturns (sandàlies que munten fins als genolls amb plataforma de suro, com les que portaven els actors).
  • Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes i la geometria. Atributs: els colzes repenjats en un pedestal i la mà sostenint-se el mentó.
  • Talia (Θάλεια, ‘la que floreix, la festívola’). Musa de la comèdia. Atributs: una màscara còmica.
  • Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Atributs: una cítara per acompanyar els dansaires amb la música.
  • Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l’astronomia. Atributs: una esfera.

 

Orfeu

Fill del rei Eagre de Tràcia i de la musa Calíope. Apol·ló li reglà una lira i les Muses el van ensenyar a tocar-la. Encantava les feres i els arbers i les roques es desplaçaven per escoltar-lo. Va embarcar amb els argonautes en cerca del velló d’or a la Côlquide i en tornar es casà amb Eurídice. Aquesta moriria per la mossegada d’una serp. Orfeu baixà als inferns i va encantar Caronte, Cerber i el mateix Hades que accedí a deixar tornar Eurídice amb la condició que Orfeu no mirés enrere fins estar els dos a fora. Però Orfeu es girà un cop hagué arribat i perdé Eurídice per sempre.
A Tràcia Orfeu no honorà Dionisos, criticà els sacrificis humans i els excessos sexuals de les Mènades, saludant Apol·lo com al més gran dels déus. Dionisos va fer que les Mènades matessin els seus marits i desmembressin Orfeu. El seu cap tallat, surant al riu, va seguir cantant.(G28).
[en una altra versió, les manades se’n van enamorar però ell les va rebutjar. Aleshores en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar.

Orfeu als inferns, Jan Brueghel, 1594

L’inframón

(G31). Les ànimes baixen a l’inframón per una entrada prop d’un bosc d’oms negres al costat de l’oceà. Els parents els posen una moneda sota la llengua per pagar el barquer Caront que els durà en una barca a l’altre costat de la llacuna/riu Estígia. El gos Cèrber, amb tres caps en vigila la riba, tant per les ànimes que voldrien fugir com pels vius que hi voldrien entrar. A més hi ha el riu Acheron, de la misèria, el Phlegeton, el Cocytus i el Leteu, el riu de l’oblit. L’Erebus, la foscor, el primer lloc on arriben. A mesura que van arribant, les ànimes són jutjades per Minos, Radamantis i Èac, aquest els europeus, Radamantis els asiàtics i per a Minos queden els casos més difícils. Segons la sentència se’ls envia als camps dels Asfòdels si no són ni bones ni dolentes, al camp de càstigs del Tàrtar si són dolentes o als camps Elisis si són virtuoses. El Tàrtar hi ha tancats els titans i els castigats. A la dreta el palau d’Hades i Persèfone. A l’esquerra, un xiprer blanc fa ombra a l’estany de Leteu on beuen les ànimes comuns. D’altres que en saben més beuen de l’estany del Record.
Els camps Elisis són governats per Cronos, el dia perpetu, no fa mai fred, sempre hi ha música i jocs. En qualsevol moment poden triar renéixer a la terra. A prop hi ha les illes dels benaurats, pels que han passat tres cops per la terra i les tres vegades han assolit l’Elisi. Alguns diuen que es troba prop de la desembocadura del Danubi, ple d’animals, amb les ànimes d’Aquiles i Helena en festa contínua.

Hades és un déu ferotge, amb un carro d’or tirat per quatre cavalls negres. Posseeix el cascde la invisibilitat i són d’ell totes les pedres precioses que hi ha sota terra. Viu sempre a les profunditats llevat de quan té un atac de luxúria. La seva dona Perséfone, no té fills amb ell i prefereix la companyia de la vella Hécate, deessa de les bruixes (que té tres caps lleó, gos i egua).

Les Erínies viuen prop del Erebus i actuen quan un mortal es queixa d’un greuge, més velles que Zeus, amb caps de gos, serps per cabells, ales de ratpenat, els ulls injectats en sang.

Ganímderes, Tique, Nèmesi, Nereides

  • Ganímedes, el més bell dels mortals, raptat per Zeus en forma d’àguila. (G29). Zagreu (G30).
  • Tique i Nèmesi: la primera, la capriciosa fortuna, que a uns els dóna molt i a altres gens. La segona, humilia els que, havent rebut fortuna, no en sacrifiquen una part als déus ni ajuden a alleujar la pobresa dels altres.(G32)
  • Els habitants del mar, 50 Nereides, amables sirenes. Les Gorgones, belles fins que Atena convertí Medusa en un monstre alat d’ulls que enlluernaven, grans dents,llengua sortint, urpes esmolades, cabells de serp, i amb una mirada que convertia els homes en pedra. Les Graies, com cignes. Les hespérides, filles de la nit que canten melodiosament al jardí més occidental que la terra donà a Hera, aquí hi havia lespomes d’or custodiades per la sep Ladó.  (G33) Equidna, meitat dona i meitat serp, devorava homes a la seva cova. Amb Tifó va tenir una descendència monstruosa: Kerberos, el gos de l’infern amb tres caps, la Hidra de Lerna, serp amb molts caps, la Quimera, cabra que respirava foc amb cap de lleó i cos de serp, Ortro, un gos que va jeure amb Equidna altra vegada i va engendrà l’esfinx (cap de dona, cos de lleó,ales d’àliga, cua de serp) i el lleó de Nemea. (G34)

La rebelió dels gegants

  • Enfadats perquè Zeus havia confinat els seus germans Titans al Tàrtar, 24 gegants ataquen el cel llençant roques i torxes enceses. Atacaran els déus que els combatran però només Heracles podrà matar-los. , que lluiten contra el cel (G35)
  • Irada, la mare terra va jeure amb Tàrtar i va engendrar Tifó, el monstre més gran que mai hagi existit, serps enroscades de cintura en avall, braços que s’estenien centenars de llegües amb caps de serp en lloc de mans, cap d’ase que tocava les estrelles i ales enormes que amagaven el sol. Va atacar els déus i va aconseguir tallar els tendons de Zeus que no es podia moure fins que Hermes els va recuperar. Al final va poder llençar-lo al volcà Etna. (G36)
  • Els Alòades, Efialtes i Oto eren gegants que segons una profecia ningú podria matar. Van atacar l’Olimp, el primer volia Hera i el segon Àrtemis. Àrtemis els confondrà i es mataran l’un a l’altre. (G37)

[Altar de Zeus a Pèrgam]

La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora

  • El diluvi de Deucalió, que Zeus envià per destruir la raça humana indignat pel sacrifici d’un nen per Licaon d’Arcàdia. El va convertir en llop. Deucalió va demanar al seu pare, el tità Prometeu, que construís una arca. Tota la humanitat morí llevat de Deucalió i Pirra. La humanitat es renovà quan les roques llençades per ells es convertiren en homes. Però a l’Arcàdia van seguir sacrificant nens i convertint-se en llops. [elaboració de la Grècia civilitzada sobre els costums de l’Arcàdia]. (G38).
  • Atlante i Prometeu. Atlant, el més gran dels Titans, governava l’Atlàntida, un regne amb una costa escarpada, en una terra més enllà de les columnes d’Heracles. Els seus habitants es van tornar malvats i van ser castigats. Atlant i Mebenio es van unir als gegants i Cronos en la lluita contra l’Olimp. Atlant va ser castigat a aguantar el cel. Era el pare de les Plèiades, les Híades i les Hespèrides.
    Prometeu, un altre dels titans, tenia per germans Epimeteu, Atlant i Menecio. Aprengué les arts i ciències d’Atena i persuadí Zeus de perdonar la raça humana. Escollit per determinar com repartir un bou sacrificat, deixà en una part ossos i greix i a l’altra l’estómac -la part menys valorada- i la carn, enganyant Zeus que trià la primera; i encara avui és la part que s’ofereix als déus. Zeus castigà la humanitat a menjar carn crua. Prometeu va robar el foc i l’entregà a l’home. La venjança de Zeus consistí en fer una dona d’argila, que els quatre vents li donessin vida. Pandora, la dona més bella mai creada, fou oferta a Epimeteu, que la rebutjà. La ira de Zeus va fer que encadenés Prometeu a una roca del Càucas on un voltor li devorava el fetge un dia rere l’altre, a la nit se li regenerava. Espantat, Epimeteu es casà amb Pandora. Prometeu havia aconseguit tancar en una capsa tots els mals que podien afligir la humanitat, la vellesa, la fatiga, la malaltia, la bogeria, el vici i la passió. Pandora, la primera d’una llarga casta de dones, bella, però també tonta, malèvola i gandula, no va fer cas de l’advertència de no obrir la capsa, i tots els mals es van escampar. Si no fos que dins la capsa hi havia també l’esperança enganyosa, la humanitat s’hauria suicidat. (G39) (en una altra versió es diu que tenia tots els dons: pan dora i que Zeus li dóna una gerra amb la indicació que no l’obrís sota cap concepte, però Pandora no va resistir la curiositat i la obrir. Aleshores es van escampar tots els mals, les plagues de les collites, les malalties. Al fons de la gerra només hi quedà l’esperança [com al genesi on Eva és temptada a tastar la poma de l’arbre del coneixement i )
    Èsquil, Prometeu encadenat

Eos, Helios, Heleno, Èol

  • Eos, l’aurora, que acompanya Helios fins a occident com a Hesperia. (G40) Orió, caçador, el més bell dels homes. (G41).
  • Helios, que recorre el cel en el seu carro des del palau a l’orient, i retorna per l’oceà, dormint en un vaixell. Culte a Rodos. El seu fill Faetont intentà conduir el carro però no dominava els cavalls, i o bé anava massa lluny, o massa a prop, cremant els humans. (Inicialment de menor importància que la lluna, fins que Apol·lo se’n va apoderar). (G42)
  • Heleno, fill de Deucalió, va tenir com a fills Eol, Juto i Doro. Juto va anar a Atenes on va tenir com a fills Ió [jonis] i Aqueu. Doro va anar al mont Parnàs i va fundar la primera comunitat doria. Així, les principals nacions gregues, jonis, eolis, aqueus i doris, descendeixen d’Heleno.
    Èol va ocupar les illes eolies del mar Tirré on hi havia tancats els vents en una cova. Els deixava anar seguint indicacions de Zeus. Bòreas, el vent del nord a l’hivern. El Zèfir, vent de l’oest a la primavera que fa florir les plantes, Notos el vent del sud que ve d’Etiòpia, Euros, vent de l’est que porta tempestes i pluja.
  • Ió, fill d’Apol·ló i Creüsa, sacerdot a Delfos. [ Eurípides] (G44). Alcione i Ceice (G45).
  • Tereu de Tràcia, es casa amb Procne filla de Pandió, rei d’Atenes. Però s’enamora de l’altra germana, FIlomela, que cantava molt bé i fa veure que procne ha mor, i li talla la llengua per que no parli. Quan es descobreix les anava a matar però els déus el converteixen en puput, Filomela en rossinyol i Procne en oreneta (sense llengua).  (G46), les orenetes sense llengua. Erecteu i Eumolpo (submissió d’Eleusis a Atenes) (G47). Bòreas, Bòreas el vent del nord que una vegada va fecundar tres mil egues. (G48). Àlope o Hipotoont (G49).

Asclepi, oracles, alfabet

  • Asclepi. fill d’Apolo i Corónide, va aprendre medecina del centaure Quiró i d’Apolo. Va aprendre molt i Atenea li va donar dos pots de sang de la medusa, l’extreta de les venes del costat esquerra podia ressucitar els morts i l’altra matar instantàniament. (G50).
  • 51 Els oracles a Grècia: Zeus a Dodona, amb coloms. Olímpia. Delfos, Patras. (G51).
  • Les tres parques van inventar les cinc vocals i les consonants B i T,  Palamedes, fill de Nàuplio, les altres onze consonants. Hermes va reduir els sons a caràcters fent servir formes cuineiformes perquè les grulles volen en forma de cunya. (G52) [Els alfabets]
  • Els dàctils, 5 dits homes que eren ferrers i van fer una cursa que dóna lloc als jocs olímpics, 5 dits dones (G53). Els Telquins, éssers marins amb cap de gos i aletes (G54). Les Empuses, dimonis femenins que podien prendre la forma, de gosses, vaques, o belles dones que jeien amb els homes i els xuclaven les forces vitals fins que morien. (G55).
  • Io, filla del déu fluvial. Zeus se n’enamorà i quan Hera sospità la convertí en una vaca blanca. Però Hera la reclamà i la posà sota la custòdia d’Argus panoptes que tenia cent ulls, i encara que alguns dormissin els altres sempre vetllaven. Hermes, el més hàbil dels lladres l’adormí amb la flauta i el matà. Hera posà els seus ulls a la cua d’un paó reial i féu que un tàvec empaités sense parar a Ió. Io va recórrer Europa, Àsia, sempre turmentada pel tàvec fins que va arribar a les fonts del Nil on Zeus li retornà la forma humana. Es va casar amb Telègon, donà a llum el fill de Zeus i va instituir el culte a Isis (o Dèmeter). (G56). El seu germà Foroneu va fundar la primera ciutat amb mercat i va ser el primer a fer servir el foc robat per Prometeu. (G57)

Cadme, Belo, Leda, Centaures, Endimió, Pigmalió i Galatea, Sísif, alcestis

  • Agenor, fill de Líbia i Posidó, es va establir a Canaan i va tenir per fills a Cadme, Fènix, Cílix, Taso, Fineu i Europa. Zeus se’n va enamorar i es convertí en un toro blanc, bell i dòcil. Hermes portà el ramat prop d’on passejava Europa. Veient que el toro era dòcil, Europa hi començà a jugar, i li posava flors, i garlandes a les banyes. Zeus va entrar a l’aigua amb Europa espantada agafada a les banyes i anà fins a Creta, on es transformà en àguila i violà a Europa. En van tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpédon. El pare va enviar els fills a cercar-la. Van fundar Fenícia, la illa de Taso i altres. Cadme, després de molt voltar, es va trobar Atena que li va dir que abandonés la cerca, seguís una vaca i allà on caigués fatigada, fundés una ciutat. Aquest és l’origen de Tebes. Cadme volgué sacrificar la vaca i anar a buscar aigua a la font de Castàlia, que abans es deia font d’Ares. Però resulta que estava guardada per una serp que matà la majoria dels homes de Cadme. Quan aquest aconseguí occir-la, Atena li digué de sembrar les dents. D’aquí en van néixer homes armats, espartans que es van posar a lluitar entre ells fins a matar-se. Només en van quedar cinc que es van posar al servei de Cadme. Aquest hagué de fer d’esclau d’Ares durant un any per haver mort la seva serp.(G58)
  • Cadme es va casar amb Harmonia, aquestes van ser les primeres noces de mortals i hi van assistir els dotze Olímpics. Démeter va jeure amb Yasion tres vegades en un camp llaurat per assegurar les collites. Més tard Cadme va renunciar al seu tron en favor del seu net Penteu, que la seva filla Àgave havia tingut amb Eguió, un dels cinc homes sembrats. Però en desdenyar Dionís, aquest féu embogir les dones de Tebes i Penteu fou desmembrat per les bacants, amb la seva mare al davant (Eurípides, les bacants). Dionisos va dir que algun dia Cadme conduiria bàrbars contra els grecs. Van emigrar al país dels Enqueleus i van ser elegits governants. Àgave que s’havia casat amb Licoterses, el matà i enrregà el regne a Cadme. Ares al final els perdonà i per evitar això els convertí en serps negres amb taques blaves, i els envià a les illes dels benaurats.(G59)
  • Belo, germà d’Agenor va tenir tres fills, Egipte, Dànau i Cefeu. El primer regnà a Aràbia i a Egipte, el segon a Libia i va tenir 50 filles, les Danaides. A la mort de Belo, Egipte pretenia casar els seus prínceps amb les danaides. Però Dànau sospitava que en realitat les volien matar i va embarcar cap a Grècia i va dir que estava predestinat a ser rei d’Argos [recordo que a la Ilíada sempre parlen dels dànaus i dels aqueus]. Els prínceps d’Egipte ho van tornar a intentar però a la nit de noces, totes les danaides menys una van clavar una agulla que duien amagada al cap al cor dels seus marits. Un dels fills de les danaides, Aminone fou Nàuplio, que descobrí l’art de la navegació i va fundar aquesta ciutat.(G60). Làmia, filla de Belo, governà a Líbia i Zeus li atorgà poder treure’s els ulls i tornar-se’ls a posar. Hera li matà els fills per gelosia i ella matà els dels altres amb crueltat. Es va afegir a les Empuses (G55), jaient amb joves i xuclant-los la sang mentre dormien.
  • Zeus va cobrir Nèmesi (G32) que s’havia transformat en oca prenent la forma d’un cigne. D’aquí en sortiria un ou que seria posat entre les cames de Leda (o Zeus hauria fecundat LEda en forma de cigne). D’ella en naixerien Helena, Càstor i Pòlux. (Dalí, Leda atòmica) (G62).
  • Íxion, hereu del tron lapita acordà casar-se amb Dia però matà el seu pare a traició. Zeus el salvà però intentà seduir Hera per la qual cosa Zeus va formar una falsa Hera, Néfele, a partir d’un núvol i quan el va sorprendre copulant el va lligar  auna roda ardent que gira al firmament. Néfele va infantar el nen Centaure que va jeure amb eugues donant origen a la raça dels centaures, entre els quals el savi Quiron. (G63).
  • Endimió, fill de Zeus i Càlice era molt bell. Selene (la lluna) el va veure quan dormir i el besà suaument. Li va venir una son infinita i no ha envellit mai més. (G64).
  • Pigmalió es va enamorar d’Afrodita  i en no poder-la aconseguir va fer una estàtua de marfil que s’hi assemblés. En jeure-hi Afrodita hi entrà com a Galatea i li donà dos fills.(G65)
  • Èac, fill de Zeus i Egina, patí la ira d’Hera que envià serps al país fent morir la població de set i verí. Èac va demanar a Zeus que tornés a poblar el país amb tants súbdits com formigues pujaven a  una alzina que estava consagrada consagrada a Zeus. Aquesta va tremolar sense que hi hagués vent i Èac, tot i espantat, la va besar. L’endemà havia acabat la plaga, queia la pluja i s’apropava una multitud d’homes que havia vist en somnis. Els anomenaren “mirmidons“, és a dir, formigues, i són frugals i pacients. Lluitaran amb Aquil·les a Troia. Èac era piadós, just i respectat i en morir es convertí en un dels jutges del Tàrtar. (G66)
  • Sísif, fill de Eol, descobrí que Autòlic el robava. Va seduir la seva filla Anticlea, muller de Laertes i amb ella va engendrar Odisseu. Més tard Zeus el castigà a l’Hades per haver revelat secrets. Sísif va enganyar Hades dient que l’ensenyés com funcionaven unes manilles i el va deixar tancat uns dies. Ningú es moria! Després enganyà Perséfone dient que volia fer un bon funeral i tornaria. EL va haver de retornar Hermes a la força i com a càstig el van obligar a oujar una gran pedra pel pendent d’un turó però mai arribava a dalt, sempre queia. (G67)
  • Salmoneu, insolent, morí per un llamp de Zeus, la seva filla Tiro va ser violada per Posidó i va tenir dos bessons, Pelias i Neleu. Després Tiro es casarà amb Creteu amb qui tindrà Eson, pare de Jàson.(G68)
  • Alcestis (Eurípides), filla de Pelias, es casà amb Admet que amb l’ajudà d’Apol·lo, aconseguí enganxar un senglar i un lleó al seu carro, condició de Pelias. Apol·lo també li concedí que, arribat el dia de la seva mort, se li perdonaria la vida si algú de la seva família estava disposat a morir per ell. arribat el dia Admet suplicà els seus pares, que s’hi van negar. Alcestis va acceptar morir per ell però arribada a l’Hades, Persèfone la va tornar a enviar al món superior. (G69).
  • Atamante, germà de Sísif es casà amb Néfele per ordre d’Hera, i va tenir com a fills Frixo, Leuconte i Hele però l’enganyà amb Ino. Aquesta volia fer creure que Beòcia només tindria collites si sacrificaven a Frixo. Ja ho anaven a fer quan Hera va enviar un xai d’or amb ales al qual van pujar Frixo i Hele i van fugir a la Côlquide. Hele va caure i d’aquí el nom d’Helespont. Frixo va sacrificar el xai a Zeus i serà el famós velló d’or que cercaran els argonautes. (G70). Glauc tenia unes eugues a qui no deixava criar, ofenent a Afrodita. Ella ofesa va fer que es desboquessin i el devoressin (G71).
  • Melampo, nét de Creteu, fou el primer mortal amb dons profètics, i medecina. Podia entendre el llenguatge dels animals perquè unes serps joves que havia salvat li havien netejat les orelles llepant-les. Gràcies a això aconseguí un ramat de bous i guarir les dones embogides de Tirint. (G72)

Perseu, Minotaure, Dèdal

  • Perseu:  Fill de Zeus i Dànae, per fer retirar el pretendent de la seva va acceptar enfrontar-se a la medusa, la Gorgona que tenia serps per cabells i petrificava amb la mirada (G73). Per evitar-ho anà acostant-s’hi d’esquena fent servir un escut de mirall, elevant-se amb les sandàlies alades que li havia prestat Hermes i Atena li va guiar la mà. (Escultura vaticà, Canova Caravaggio). Va veure Andròmeda, nua i encadenada a una roca per aplacar Posidó que s’havia irat quan la seva mare, Cassiopea havia dit que ella i Andròmeda eren més belles que les Nereides.Mata el monstre i prengué Andròmeda per muller.(Arnold Böcklin). Va fundar Micenes.
  • Els bessons Dioscurs, Càstor i Pòlux, herois d’Esparta. (G 74). Belerofont matà el monstre femení de Quimera, que projectava foc i tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp- (G. 75). Antíope (G76). Níobe (G77). Cénide i Ceneu (dones marines G78).  Erígone (G79). El senglar de Calidón i Meleagre (G80). Telamon i Peleu (G81). Aristeu Cirene (G82).
  • Midas (G83), que acollí el Centaure Silè. Aquest li explicava històries d’un continent meravellós, un pou amb dos rierols, un amb arbres el fruit dels quals feien plorar i defallir, i l’altre que rejovenia convertint els vells en joves, després infants fins que desapareixien. Midas tornà Silè a Dionisos i aquest agraït li concedí un desig. Midas demanà que tot el que toqués es convertís en or. Però això també afectava el menjar i es moria de gana. demanà ajuda a Dionisos que li indicà que begués aigua del riu Pàctol. Encara avui té sorra daurada. Més endavant, en no acceptar que Apol·lo havia vencedor d’un concurs demúsica, aquest el castigà amb unes orelles d’ase. (G 83).
  • Cleobis i Biton (G84). Narcís, enamorat de si mateix en veure’s reflectit. La nimfa Eco que només podia repetir mots, castigada per Hera, es clavà una daga i de la sang en sortí la flor del Narcís. (Quadre de Waterhouse) (G85).  Fílide i Cària (G86). Arion (G87).
  • Minos, fill de Zeus i Europa, va ser rei de Creta. Demanà als déus que sortís un toro del mar per sacrificar a Posidó i aparegué un toro blanc tan bonic que Minos en sacrificà un altre. Posidó enfadat va fer que Pasífae s’enamorés del toro, així que ella va demanar ajuda a Dèdal, l’artesà atenenc desterrat a Cnossos, que feia estàtues de fusta, i aquesta va fer l’escultura d’una vaca buida per dins on es col·locà Pasífae que va ser així va ser muntada pel toro. El fill va ser el Minotaure. Per amagar la vergonya Minos féu que Dèdal construís un laberint on viurien amb la seva dona i el Minotaure (G88). Com va Minos era sovint indifel Pasífae l’encantà fent que quan ejaculés en lloc de semen sortissin serps, escorpins i centpeus (G89). Entre els fills que van tenir hi va Glauc i Ariadna (G90). Més tard Minos es convertí en el jutge de les ombres a l’inframon juntament amb el seu germà Radamantis. Catreu, fill de Minos, va tenir tres filles i un fill, que el matà per error. Aèrope es casà amb Clístenes i engendrà Agamèmnon i Menelau. Clímene es casà amb Nauplio, el cèlebre navegant. [ciutat Grècia]. Escila i Niso (G91).
  • Dèdal, un hàbil ferrer que havia après de la mateixa Atenea, va ser desterrat per haver matat el seu deixeble Talos que l’havia superat. Es refugià a Cnossos i fabricà molts enginys per a Minos (G92). Quan volgué escapar, juntament amb el seu fill Ícar, fabricà unes ales amb les plomes enganxades amb cera i avisà al fill que no volés ni massa prop del sol, que la cera no es fongués, ni massa prop del mar, que s’humitegés. Però Ícar volà massa amunt, la cera es va fondre, i va morir. Catreu i Artémenes (G93)

Teseu i Ariadna

Teseu. Va néixer d’Etra i Egeu (i/o Posidó, que també va jeure amb Etra), descendent d’Erecteu, rei d’Atenes. Egeu va amagar en una roca, les sandàlies, escut i espasa a l’espera que Teseu es fes gran i movent la roca pogués de demostrar el seu llinatge.  No el va dur a Atenes per evitar que fos assassinat pels seus nebots. Egeu es va casar amb Medea que havia fugit de Corint després de matar el fill que havia tingut amb Jàson. (G94) Als 16 anys Teseu va recuperar els objectes del seu pare i es dirigí cap Atenes, no per mar, sinó per terra. Volia imitar Heracles i enfrontar-se als perills, els bandits que assaltaven el camí. (G95)
A Epidaure arrabassà la maça de bronze a Perifetes, el matà i se la quedà. Sinis matava la gent lligant-los a dos pins doblegats que els desmenbraven en deixar-los anar. La truja de Cromió. Esciró que s’asseia a una roca d’un penyasegat i obligava els passatgers a que li rentessin els peus; quan s’ajupien els llençava al mar d’una patada. Cerció a Eleusis reptava els viatgers a lluita cos a cos i els matava estrenyent-los amb una abraçada. Damastes (Procust) feia jeure els passatgers a un llit, i si no hi arribaven els estirava els membres amb un potro, i si els sobrava els serrava [metàfora d’algú poc adaptable]. (G96) A Atenes serà reconegut per Egeu i sobreviu l’intent de Medea d’enverinar-lo, que volia afavorir el seu fill.(G97)
L’envia a Creta on Minos havia establert que cada 9 anys s’enviessin 7 nois i 7 noies al laberint on eren devorats pel Minotaure. Egeu li va donar unes veles blanques per assenyalar si havia sobreviscut en tornar, i negres si no era així. Ariadna, la filla de Minos s’enamorà de Teseu i li dóna un cabdell de fil vermell per poder sortir del laberint a canvi de la promesa que es casaria amb ella. Teseu matà el Minotaure i fugí de Creta amb Ariadna. Però l’abandonà a Naxos. Més tard es casà amb Dionisos (G98). De tornada Teseu oblidà canviar les veles i Egeu es llençà al mar, que des d’aleshores s’anomena així. El vaixell de Teseu que va fer el viatge de Creta a Delos va haver de ser reparat i moltes fustes substituides. Federalitzacio de l’Àtica (G99)Teseu farà més endavant una expedició contra les amazones (G100) i raptà Antíope que li donarà Hipòlit (G101). Però es casarà amb Fedra néta de Minos. Farà amistat amb Piritous. En el casament d’aquest amb Hipodàmia, els centaures convidats, no coneixien el vi però quan el van olorar, van rebutjar la llet, es van emborratxar i van violar dones i nois fins que els lapites els van expulsar.[tema del Partenon] (G102)
Amb Piritous raptaran Helena i més endavant voldran pretendre Persèfone, la filla d’Hades. Aquest simulà acollir-los però els feu seure a la cadira de l’oblit, que es transformarà formant part d’ells i per tant no en podien sortir sense mutilar-se. Més tard serà alliberar per Heraclea que a l’arrencarà de la cadira però un tros de carn hi quedarà enganxada. Per això els descendents de Teseu tenen el cul petit (G103). Morirà poc després de tornar. (G104).
Tragèdies d’Eurípides: Medea, Hipòlit.

La tragèdia tebana

Èsquil, Set contra Tebes. Sòfocles, Edip rei, Antígona, Edip a Colonos. Eurípides, Les Suplicants (vídues els argius que havien anat a lluitar contra Tebes), Les Fenicies, Les Bacants.
[el 2005 vaig voler passar-hi, una població petita i normal]

Edip (G85). Cadme, va sembrar els camps amb les dents de la serp, i en van sortir els homes “sembrats”.

  • Laios, es casà amb Iocasta, i fou predit que el fill el mataria. Repudià la dona però aquesta l’emborratxà i així aconseguí quedar embarassada. El fill fou abandonat, però un pastor el trobà i fou acollit pels reis de Corint. L’oracle de Delfos li predigué que mataria son pare i jeuria amb sa mare. Així que abandonà el palau i se n’anà a córrer món. Pel bosc es creuà amb Laios amb qui discutí, i el matà. Tebes estava assolada per l’esfinx, cap de dona, cos de lleó, cua de ser i ales d’àliga [era a Schonbrun a Viena que n’hi havia? al kerameikos?] i a cada viatger li plantejava l’enigma de l’animal que primer va a quatre potes, després a dos, i finalment a tres. Edip resolgué l’enigma, els tebans el van fer rei, i es maridà amb Iocasta.
    Una pesta assolà Tebes i l’oracle digué que cerquessin l’assassí de Laios. Edip prometé desterrar-lo. L’endeví Tirèsias (cec, uns diuen que ho féu Atena quan la sorprengué banyant-se nua, però que a canvi la serp Erictoni li llepàles orelles per tenir el do de la profecia; d’altres que en matar una serp es convertí en dona, i arribà a ser una prostituta famosa, intervení en una disputa entre Zeus i Hera sobre qui gaudia més de l’acte sexual i va dir que “dividint el plaer en deu parts, nou van a la dona i una a l’home”. Tirèsias ho revelà, Edip es cegà i marxà a l’exili, expulsat per Creont, acompanyat per Antigona fins a Colonos, prop d’Atenes, perseguit per les Erínies; on morí. (Graves diu que és una construcció “errònia a partir d’il·lustracions”, si bé no cal exagerar com Freud, la força de la narració és extraordinària).
  • Set contra Tebes (Èsquil, Eurípides Fenícies) G106. Després que Edip fos desterrat, els seus fills Eteocles i Polinices van acordar regnar en anys alterns. Però Eteocles en nega a tornar el poder i Polinices fou desterrat. S’alià amb Adrast per atacar Tebes juntament amb sis cabdills més. Amfiarao i els jocs de Nemea. Cadascun se situa davant de cadascuna de les set portes. Després d’una lluita seran derrotats. Eteocles i Polinices lluiten i es maen l’un a l’altre. El seu oncle Creont pren el tron. No deixa enterrar els enemics morts però la seva germana Antígona ho farà en secret. Creont ho descobreix i ordena el sue fill Hemón, amb qui estava promesa, que l’enterri viva. Però Hemón s’hi casarà d’amagat. Anys més tard Creont ho descobreix i els farà morir els dos. [Antígona]. Els Epígons (G107)

    D’Atreu a Orestes, Tàntal

  • El suplici de Tàntal (G108) era amic de Zeus i convidat menjar amb els déus. Però revelà els seus secrets i robà menjar diví per compartir amb els mortals. També serví als déus el seu propi fill Pèlops, esquarterat i guisat. Va ser castigar a patir gana i set, penjat d’un arbre ple de peres i figues que no pot abastar, i amb l’aigua que li arriba a la cintura però de la qual no pot arribar a beure mai.
  • Pèlops. Zeus farà ressucitar Pèlops, tall bell que Posidó se n’enamorarà. Hereta el tron del seu pare. Pretén Hipodàmia i haurà de competir en una cursa de carros amb Enomao, el seu pare, que tenia unes egües filles del vent. Qui perdia, moria. El podrà vèncer gràcies a un carro i cavalls que li dona Posidó. S’estableix al centre de la península que s’anomenarà Peloponès. G109. Va tenir diversos fills (G110), entre ells Atreu i Tiestes (G111). Aquests competeixen pel tron de Micenes. El segon sedueix la Aèrope, la dona del primer, i aconsegueix que se sàpiga que havia amagat la pell d’un be dedicat a Artemis. Però Zeus afavoreix Atreu fen tornar el sol enrere i aquest recupera el tron. Més tard Atreu convida Tiestes fent veure que l’ha perdonat però abans mata els seus fills, els cuina i serveix a Tiestes en un banquet. Tiestes fuig i seguint l’oracle de Delfos viola la seva filla Pelopia que engendrarà Egist que acabarà matant Atreu.
  • Agamèmnon, fill d’Atreu tornarà fent fora Tiestes i Egist i es casa amb Climmenestra. Tindran com a fills Orestes, Electra, Ifigènia i Crisotemis.  Menelaus es casa amb Helena. (G112). Paris rapta Helena i es desencadena la guerra de Troia. Agamèmnon i Menelaus estarien fora deu anys. Ifigènia seria sacrificada a Aulis [Eurípides]. Egist sedueix Climmenestra i quan aquest torna de la guerra amb Casandra, Climmenestra i llença una xarxa quan es banyava i Egist el mata.
  • Orestes és criat als boscos per uns pastors i Electra viu al palau, pobra.(G113) Quan es fa gran torna a Micenes i amb l’ajuda d’Electra maten Egist i Climmenestra. Però com a càstig pel matricidi Orestes és perseguit per les Erínies, que tenen serps per cabells, cap de gos i ales de ratpenat. (G114). Serà condemnat a mort però salvat per Apol·ló. Desterrat i perseguit per les Erínnies, serà sotmès a judici a Atenes. [ és una escenificació entre el poder matrilineal, representat per les Erínnies i el patriarcat, representat per Apol·ló]. Tot i que és absolt, les Erínnies clamen venjança. Seran pacificades per Atenea que els proposa d’estar-se a una cova i que els facin sacrificis a canvi de que invoquin vents favorables i bones collides. [Èsquil, les Eumènides](G115). Però queden tres Erínnies que persegueixen Orestes fins a Tàuride, on hi havia culte a una imatge sagrada d’Artemis. En tenia cura Ifigènia, que secretament havia estat salvada de ser sacrificada per Artemis. (G116).  Orestes anava a ser executat per Toante, rei de Tàuride però Ifigènia reconeix el seu germà i el salva enganyant el rei. Orestes acabarà tornant a Micenes (G117) i quan mor Menelaus els espartans el faran rei.

Heracles

Sòfocles, Les dones de Traquis. Eurípides, La follia d’Heracles, Alcestis, Els fills d’Hércules. [Tema d’escultures amb al garrot]

  • Naixement i joventut.
    Zeus jeu durant tres nits amb Alcmena fent-se passar per Amfitrió, havent demanat al sol que apagués la llum, les hores que no avancin i la lluna que vagi més lentament. Donaria llum a Heracles, que vol dir “glòria d’Hera” (G118). Alcmena abandona el nen al bosc tement la ira d’Hera però atenea per indicació de Zeus enganya Hera per que l’alleti i el nen xucla tan fort que s’escapa un raig al cel: la via Làctia. Rebrà lliçons de conduir carros, tir a l’arc, lluita, cant, lira i literatura. (G119). Les filles de Tespi (G120). Derrota d’Ergino. (G121). DEgut als seus excessos, Hera el fa embogir i mata els seus fills. Consulta l’Orale de Delfos que li diu que haurà de servir euristeu durant dotze anys i dur a terme els treballs que li encarregui.(G122).
  • Els dotze treballs d’Hèrcules.
    Primer treball: el lleó de Nemea (G123).  Segon treball: la Hydra de Lerna, que tenia cos de gos amb vuit caps, un d’ells immortal i que matava només amb l’alè; quan se li tallava un cap en sortien dos més (G124). Tercer treball: capturar viva la cérvola de Cerínia (G125). Quart treball: el senglar d’Erimant (G126). Cinquè treball: netejar els fems dels estables d’Augies (G127). Sisè treball: les aus estinfàlides (G128). Setè treball: el toro de Creta (G129). Vuitè treball: les eugües de Diomedes (G130). Novè treball: el cinturó d’Hipòlita, la reina de les amazones (que trencaven els braços i cames dels nens mascles per limitar-los a fer les tasques domèstiques. (G131). Desè treball: els bous de Gerió que era un gegant que vivia a Tartessos, l’home més fort del món, amb tres caps i sis braços; les columnes d’Hércules a Cadis (G132). Onzè treball: les pomes de les Hespèrides, d’una pomera d’or regal de la mare Terra a Hera que l’havia plantat al seu jardí diví, al mont Atlas, on els cavalls del sol acabaven el seu viatge. Les Hespérides, filles d’Atlant, les robaven i Hera ho va fer vigilar per un drac. Heracles substituirà Atlant a sostenir el firmament mentre ell agafa tres pomes. De tornada lluita amb Anteu, que recuperava forces quan tocava terra de manera que Heracles li trencarà les costelles a l’aire. A les muntanyes de Câucas troba Prometeu encadenat i suplica a Zeus que el perdoni, cosa que farà. Però per simbolitzar que segueix castigat a ser presoner, durà un anell amb una pedra engastada, el primer de tots. Heracles mata el voltor que cada dia li devorava el fetge. (G133). Dotzè treball: la captura de Cerber (G134). Per això va iniciar-se en els misteris d’Eleusis, restringit als atenesos, per la qual cosa es va fer fill adoptiu. Baixarà al Tàrtar i creuarà el riu Estígia amb Caront, dominant el gos de tres caps.
  • Altres
    L’assassinat de Ífitus (G135). Heracles és venut com a esclau a la reina Onfale. Captura els bessons Cercops que no la deixaven dormir, una bandolers i entabanadors. Heracles els penja de cap per avall i aleshors li veuen el cul que estava bronzejat perquè la pell del lleó n el cobria. Van esclatar a riure i al final Heracles amb ell (d’aquí es va treure el nom de l’homínid Cercopitecus). En una ocasió Heracles i Ònfale es van intercanviar la roba i quan Pan que s’havia enamorat d’ella es va introduir al llit i va intentar fer l’amor a Heracles crient que era ella, va sortir rebotat. Òmfale al final l’allibera i H tornarà a casa amb regals (òmfale, “el melic”, simbolitzaria com un home fort es converteix en esclau d’una dona lasciva i ambiciosa).  (G136). H va a Troia i allibera Hesíone que estava encadenada a una roca i amenaçada per un monstre. El seu pare Laomendont li prometé les egües immortals que Zeus li havia donat per haver raptat Ganímedes. H venç el monstre però Laomedont no li vol donar les egües i h ataca la ciutat amb Telamon. Abans havia embolicat el seu fill acabat de néixer, Àiax, amb la pell de lleo, fent-lo invulnerable excepte al coll i l’aixella que no van quedar coberts. H mata Telamon i tots els seus fills excepte Podarces que havia mantingut que s’havien de donar els cavalls a H. És venut com a esclau però Hesíone el redimirà i canviarà el nom a Príam. (G137).  La conquesta d’Hèlide, Zeus espantamosques, Jocs olímpics. (G138). La presa de Pilos, lluiten Heracles i Atenea contra Ares, Hera, Posidó i Hades. (G139). Els fills d’Hipocoon, Heracles ataca Esparta (G140). Auge (G141). H combat amb Aqueloo per aconseguir Deianira. Aqueloo podia prendre la forma de toro, serp, o home amb cap de toro. Després de matar un coper per accident, marxava a Traquis amb Deianira quan es troben que havien de travessar el riu Eveno que tenia com a barquer el centaure Nesos. Aquest diu que farà creuer Deinaria mentre H el travessa nedant. Però intentarà violar-la. En demanar auxili, H el mata de lluny amb una fletxa. Nesos per venjar-se enganya Deianira dient que si barreja la seva sang amb el semen i oli d’oliva, H sempre li serà fidel. (G142). Heracles a Traquis, combat amb Cicnos (G143). H ataca Ecalia en represàlia perquè no li han entregat Yole (G144). Deianira decideix fer servir la roba impregnada amb la sang de Nesos. En posar-se-la, se li desfan les carns. Serà cremat en una pira i la part divina puja a l’Olimp on, malgrat l’oposició d’Hera, es convertirà en un dels olímpics i farà de porter del cel (G145). Els fills d’Heracles (G146).

La guerra de Troia

Homer, La Ilíada, L’Odissea. Sòfocles, Àiax, Filoctetes. Eurípides, Helena, Hècuba, Les Troianes, Andròmaca, Resos, El Cíclop.

  • Troia i el rapte d’Helena.
    Fundació de Troia (G158). Antecedents, saqueig d’Heracles que l’entrega a Príam. Va tenir molts fills entre els quals Héctor, Paris i Cassandra. Aquesta tindria el do de la profecia i alhora la maledicció que ningú mai no la creuria. Menelaus es casa amb la bella Helena, filla de Tindareu. Paris, bell i intel·ligent, és reclamat per Hermes a jutjar quina és la deessa més bella, Hera, Atenea o Afrodita. Es decideix per aquesta que li promet que farà que Helena s’enamori d’ell. (G159). Agamémnon i Menelaus demanen reparació però Príam no en sabia res ja que Paria encara no havia arribat, i a més Hesíone, la germana de Príam, havia estat raptada per grecs. Aquests començaran a reclutar un exèrcit. Els costarà convèncer a Odisseu d’íTaca, casat amb Penèlope, suposadament fill de Laertes però en realitat de Sísif i Anticlea. Néstor. Aiax de Salamina, Idomeneu de Creta. Aquil·les (amb els seus mirmidons) a qui la seva mare Tetis havia submergit al riu Estigia fent-lo invulnerable, subjectant-lo pel tendó. Va ser criat pel savi centaure Quiró. Diomedes. La flota es reuneix a Àulide. (G160).
  • La guerra.
    Les naus no poden salpar per l’ira d’Artemis que només s’aplicarà amb el sacrifici d’Ifigènia, salvada in extremis per Artemis. [Eurípides] (G161). Segueixen nou anys de guerra (G162). Els grecs conquereixen moltes ciutats del voltant. Enees, i els dardànides, de Romania, serà aliat de Troia. Odisseu acusa amb enganys a Palamedes que serà jutjat i executat. Havia estat inventor del joc de daus, els fars, la balança i les mesures, el disc, l’alfabet i els sentinelles. Aquil·les s’ofen quan Agamémnon es queda Briseida, una esclava que li havia estat assignada. Ell i els seus mirmídons es retiren (G163). Combat de Menelaus i Paris que serà salvat per Afrodita. Àiax i Héctor combaten sense que guanyi ningú i intercanvien regals. Odisseu matà Resos i els seus cavalls. Havia estat profetitzat que Troia no cauria mentre els conservés. Patrocle ataca Troia que hauria caigut sense la intervenció d’Apol·ló. Héctor el mata. Combat entre Aquil·les i Héctor, a qui mata. Príam s’entrevista amb Aquil·les per acordar el rescat del cadàver [una de les millors escenes de la Il·líada]. Segueix la lluita. Una fletxa de Paris guiada per Apol·ló ferirà Aquil·les al taló, l’únic lloc on era vulnerable (G164). Agamémnon concedeix les armes d’Aquil·les a Odisseu causant la ira d’Àixax. Aquest voldrà atacar els grecs en venjança per Atenea el fa embogir i en canvi mata el bestiar. Quan recupera el seny se suïcida. [Sòfocles]. (G165). Els oracles de Troia. L’arquer Filoctetes mata Paris [Sòfocles] (G166). Odisseu es fa seva l’estratagema d’Atena de construir un cavall on s’amagarien 23 guerrers, presentar-lo com a regal als troians en tant que ofrena a Atenea (Timeo Danaos et dona ferentes) i fer veure que la resta de l’exèrcit abandona i el campament i es fa a la mar.  Abans havia convençut Helena de tornar a Micenes (G167) . [Eurípides les troianes]. Laocoont avisava que era un engany i volia fer un sacrifici a Posidó però Apol·lo envia dues serps que van matar-lo a ell i als seus fills [Laocoont]. Els troians refiats fan un banquet. Els grecs baixen del cavall, obren le sportes i saquegen Troia. Hécabe els maleeix (G168) [Eurípides, Hécabe]. El retorn serà difícil. Menalaus marxa sense voler fer sacrificis a Atena però no troba vents propicis. A l’illa de Faros la nimfa Idòtea li diu que només podrà vèncer l’encanteri si captura el seu pare, el déu Proteu, que era capaç de transformar-se en Lleó, serp, pantera, senglar, aigua o arbre [ la poesia ]. Haurà de fer una visita a Egipte i fer sacrificis als déus. Arribarà a Micenes després que Orestes hagi venjat l’assassinat del seu pare Agamémnon a mans d’Egist i Climmenestra. (G169). Diomedes, Idomeneu i Filoctetes tornen a casa i es troben que les dones els han estat infidels. Només el savi Néstor tindrà una vellesa tranquil·la.
  • Els viatges d’Odisseu- [Homer] (G170).
    Els lotòfags, amb el fruit que feia oblidar la missió. El Cíclop Polifem. L’odre que tancava els vents. Els lestrígons que els apedreguen. La deessa Circe que converteix els mariners en porcs. El viatge a l’Hades a consultar Tiresias. Les sirenes, Escila i Caribdis, Odisseu lligat al pal de la nau i els mariners amb les orelles tapades. La nimfa Calipso. Nausicaa. Quan arriba a casa (G171), Penélope fa esperar els pretendents teixint un tapís de dia que desfà de nit. Odisseu es disfressa de captaire i demanarà provar a tensar l’arc. Maten els pretendents.

Jàson i els argounautes, Medea

[Eurípides, Medea]

  • Apol·ló hauria tingut un fill amb Psàmate, Linus, que van ser morts pel pare d’ella Cròtopo, per la qual cosa Apol·ló va castigar la ciutat d’Argos fins que li van fer ofremes (G147). Pelias, fill de Posidó va arrabassar el tron de Yolco i feu matar tots els descendents d’Eol llevat d’Eson que havia renunciat al tro. Però aquest havia tingut un fill d’amagat que va ser enviat al mont Pelió on va ser creiat pel centaure Quiró. Aquest, anomenat primer Diomedes i després Jàson, recuperarà el tron després de prometre alliberar el país d’una maledicció. Havia de tornar amb l’ànima de Iolco i el velló d’or [la pell d’un be]. El velló estava penjat d’un arbre a la Côlquida, més enllà del mar negre, vigilat dia i nit per un drac. Per a la missió, Argos va construir una nau, anomenada Argo. El van acompanyar 55 herois, els argonautes, entre els quals hi havia Orfeu, Càstor, Pòl·lux, Peleu, Hèracles, Teseu, Laertes, Atalanta i Meleagre. (G148).
  • A Mirínia, les Lemnies van matar tots els seus marits que es queixaven que feien mala i olor i prenien noies de Tràcia com a concubines. Però Hipsípila va salvar el seu pare, el rei Toante posant-lo en una barca de rems. Quan va arribar l’Argo d’entrada es disposaven a lluitar però després una anciana eñs va aconsellar que els acollissin i tinguessin fills amb ells. S’haurien quedat allà si Heracles no els hagués recordat el seu deure. Es vanf er a la mar i van ser acollits pel rei Cícic. Tornats a la mar, un vent els va fer tornar enrere i en la negra nit van ser atacats per uns guerrers. Era Cícic que els prenia per pirates i a qui van matar.(G149)
  • Hilas, el preferit d’Heracles, va anar a buscar aigua. Era tan bell que les nimfes se’n van enamorar i se’l van endur a una cova sota l’aigua. Heracles i Polifem el van cercar en va. A Bébricos Pòl·lux derrotarà el rei Àmic que desafiava els visitants a pugilat i els matava. Fineu els aconsellarà sbre què fer a la Côlquide. (G150)
  • A l’estret del Bòsfor hi havia les roques Simplègades que quan s’acostava un vaixell es tancaven i l’esclafaven. Per consell de Fineu van enviar un colom  a qui les roques només van rtallar les ales de la cua i quan retrocedien va passar l’Argo. Després es van protegir dels estols d’aus que ferien els mariners amb ales de bronze. (G151).
  • La presa del velló d’or. El rei Eetes fa veure que accedeix a lliurar el velló però exigeix unes proves impossibles, llaurar el camp d’Ares amb dos toros salvatges que exhalaven foc i sembrar-hi les dents de serp que havien sobrat de Tebes. Afrodita farà que Eros dispari una fletxa i Medea, la filla de Eetes, facilitarà a Jàson un ungüent per protegir-se dels toros. Sembra el cap i de les dents en neixen guerrers armats que lluiten entre ells. Eetes refusa de donar-li el velló i els vol fer matar. Però Medea condueix Jàson al recinte d’Ares on hi ha el velló protegit pr un drac que Medea encantarà. Prenen el velló i fugen amb l’Argo (G152).
  • Els argonautes maten el germà de Medea i tornen a Tessàlia però Jàson i Medea han d’anar a veure Circe per que els purifiqui de l’assassinat. (G153)
  • Tornada de l’Argos, esquiven les sirenes perquè Orfeu encara canta millor. A Creta Medea desactivarà el sentinella de bronze que apedrega els vaixells, destapant la vena per on corria el licor diví que servia de sang. (G154).
  • Entretant Pelies havia mort els pares de Jàson, pensant que no tornaria. No s’atreveixen a atacar la ciutat però Medea simularà ser Àrtemis i prometrà a Pelies que el rejovenirà si el trossegen i bullen en una olla. Els argonautes ocuparan la ciutat sense resistència però Jàson és desterrat.(G155)
  • Jàson i Medea regnaran a Corint. Deu anys després Jàson sospita que Medea aconseguí el tron enverinant el rei i voldrà casar-se amb la tebana Glauce, filla de Creont. Medea els envia com a regal una corona d’or i una túnica blanca. Quan Glauce se les posa és consumida per les flames així com tots els que eren a palau llevat de Jàson que salta per una finestra. Els corintis mataran els fills de Medea. En la versió d’Eurípides és ella qui hauria mort els seus fills. Eurípides ho hauria presentat així després que els corintis li paguessin una suma de diners.(G156)
  • Medea fuig a Tebes però aquests la rebutgen per haver mort Creont. Tampoc l’accepten a Atenes per haver intentat enverinar Teseu.(G157)

Altres

  • Cupido i Psique. (Grec, Eros i psique, llatí, Cupido e Anima[Vitralls a Chantilly. Frescos al Palazzo Te]. Història de Luci Apuleu. Venus estava gelosa de la bella Psique i demanà a Cupido que la ferís amb una fletxa de manera que s’enamorés d’un monstre. però per accident es va ferir ell mateix. Com que no es casa els pares consulten un oracle dient que està destinada a algú que fins i tot els déus temen i l’han de deixar al cim d’un precipici vestida de núvia. Pe`ro no troba cap monstre sinó el vent Zèfir que de l’enduu volant a un palau on es atesa per servents invisibles i a la nit fa l’amor apassionadament a les fosques, amb un amant desconegut. Enyora les germanes i demana al vent que les hi porti. Aquestes per enveja li diuen que talli el cap al monstre desconegut. Descobrirà que és Cupid que se’n va, decebut. Psique, desesperada, cerca Cupido per tot arreu fins que troba el temple de Demèter a qui prega. Aquesta li dirà que Venus ho ha descobert tot i ha empresonat CUpido. Ni ella ni Juno la voldran ajudar. Es lliura voluntàriament a Venus, i és assotada per les seves esclaves Inquietud i Tristesa. Li encarrega la tasca de triar tot de grans de cerals barrejats prometent-li que si ho fa en unes hores aprovarà la unió amb Cupido. L’ajudarà una colònia de formigues. Passa una altra prova d’obtenir llana d’unes ovelles salvatges. I encara li dirà d’anar a buscar aigua del riu Cocit, a l’inframón. Per últim, li ordena baixar a l’Hades i demanar a Proserpina [Persèfone] una mica de la seva bellesa i guardar-la en una capsa negra. Anava a llençar-se des d’una Torre quan aquesta li parla i l’aconsella com superar Cerber (amb uns pastissos de blat), el barquer Caront (pagant-lo amb una moneda). Un cop fora, Psique obre la capsa però en lloc de la bellesa hi ha el son de l’Estígia, que la deixa adormida. Cupido, però, ha pogut escapar-se i li neteja el son dels seus ulls. Els déus els perdonen i podran casar-se, un cop atorgada la immortalitat a Psique. La seva filla es dirà Voluptas (Plaer).
    Il·lustrat als vitralls de Chantilly i frescos del Palazzo Te a Mantova.

Origen dels mites, història de la religió

Segons Robert Graves el mite seria la traducció a taquigrafia narrativa de la pantomima ritual representada als festivals públics i registrada gràficament tot sovint a les parets dels temples, gerros. Tota l’Europa neolítica, a jutjar pels artefactes i mites que han sobreviscut, tenia un sistema d’idees religioses notablement homogeni, basat en l’adoració de la deessa mare de molts títols.
El símbol principal era la lluna, que es veia com a reguladora de les estacions. 28 dies el cicle lunar, 28 dies la menstruació, 364 (?) dies l’any, que donaria lloc a un sistema de 13 mesos de 28 dies. En les seves tres fases podrien representar tres edats de la vida, o bé els tres móns, l’aire, la terra i el subterrani (Selene, Afrodita, Hècate). Alguns ritus suposaven fer una pila que es pintava de blanc (la lluna) i s’hi enterrava un ninot fet de cereals per assegurar la collita. (Nota, al National Geographic de juny 2005 s’esmenta que l’ètnia Csango de Romania presenta a “Baba Maria”, la deessa de la lluna o la verge Maria els nou nats). Quan es va establir la relació entre el coit i la reproducció, el paper dels homes es va tornar més important. Un cop l’any la nimfa o reina tribal elegia un amant anual que era sacrificat quan s’acabava l’any. Més tard la mort va ser simbòlica. Quan el rei representava la reina en algun acte es posava els seus vestits, amb pits falsos.

Molts mites grecs es poden llegir com a elaboracions poètiques de la invasió de tribus aries de culte patriarcal que saquegen temples de deesses, així, tots els herois i déus masculins que maten monstres femenins: Belerofont que mata la Quimera, Perseu la Gorgona medusa, Apol·ló mata la serp Pitó a Delfos. Tots els mites de déus seduint nimfes es poden llegir com a casos de cabdills helens que s’unien a sacerdotesses de la lluna locals. I totes les violacions, en el mateix sentit, cultes patriarcals que substitueixen per la força a cultes matriarcals.

(Història de la religió grega a WK):  Aquesta hipòtesi no és acceptada per tothom. El que sí sembla evident és que els 12 olímpics amb Zeus com a “pare del cel” tenen una arrel indoeuropea. A l’època arcaica i clàssica s’han consolidat unes pràctiques de lleialtat a la polis [com les devocions als sants locals] i alguns santuaris que són venerats a tota Grècia [com Montserrat]. A l’època hel·lenística alguns reis inverteixen molt en construcció de temples, com l’altar de Pèrgam, ara a Berlin, apuntant a una divinització. Això és més evident en la dinastia dels Ptolomeus, per la tradició egípcia.

(Mircea Eliade) Amb Alexandre Magne la cultura grega va arribar fins a la Índia i el grec comú (koiné) es parlava i s’escrivia a laÍndia, Iran, Síria, Palestina, Egipte i Itàlia. Hi haurà influències de l’hinduisme i el budisme.

El Panteó romà
En aquesta època s’incorporen els cultes a altres divinitats. El culte a Isis originari d’Egipte, revernciada com a deessa de la fertilitat i màgia. Atargatis de Síria, Cibeles d’Anatòlia (Frígia), la Gran Mare, amb rituals que incloïen música i dansa,  duts a terme per sacerdots eunucs. Apareix Serapis [Villa Adriana], una evolució dels déus egipcis amb influència grega que els Ptolomeus impulsaran el segle III. De les campanyes a Àsia els soldats van tornar amb un culte mistèric a Mitra, una deïtat d’origen persa.  El cristianisme va tenir els seus adeptes i es va convertir en religió oficial amb Constantí i l’edicte de Milà que acabava amb la seva persecució.  El culte a Dionisos, el déu del vi, la llibertat i l’èxtasi s’expressava en les  Bacchanalia, festivals desinhibits, inicialment secrets [ els festivals pop i les discoteques, amb la música ensordidora, l’alcohol i les drogues estimulants en serien la versió actual]. El maniqueisme (Mani s3 BCE) veia l’univers com una lluita còsmica entre les forces del bé i del mal. Durant el regne d’Aurelià es va imposar el culte a Sol Invictus, el déu sol.

Amb Teodosi (381) es van prohibir els cultes pagans no cristians.
(Mircea Eliade) El 396 Alaric, seguit de monjos cristians, incendia el santuari d’Eleusis. Però el culte a Dèmeter hauria seguit en la devoció a santa Demetra, una estàtua de la qual va ser expoliada a Cambridge. El 1940 una dona vella iu prima va pujar a la parada d’autobús d’Atenes-Corint i com que no duia diners el conductor la va fer baixar a la següent parada, que era Eleusis. Però l’autobús no arrencava fins que els altres passatgers es van posar d’acord per pagar-li el bitllet. Aleshores arrencà i la vella els recriminà el seu egoisme i que serien castigats. I tot seguit va desaparèixer.

Creences

[Graves diu, i jo hi estaria d’acord, que els mites no tenen res a veure amb el subconscient de Jung, que es poden interpretar en clau històrico-política, que no són més misteriosos que les modernes caricatures electorals. Però aleshores, i el culte i els sacrificis? Alguna part d’autèntica fenomenologia religiosa hi deuria haver, penso. I d’altra banda, la “reducció” dels mites a propaganda religiosa política els treu la dimensió poètica universal]

Cada deïtat estava associada amb un aspecte del món o de la vida humana, el sol, el llamp, el mar, l’amor, la guerra. Cada ciutat retia culte a una divinitat en especial [aquest politeisme perdura en els sants cristians, cadascun associat amb alguna cosa, santa Llúcia amb la vista, sant Pancraç, així com la “màgia” de les relíquies i que cada vila tingui el seu sant o mare de déu particular].

No hi havia una cosmogonia equivalent al Gènesi. La Teogonia d’Hesíode era una creació literària. La vida més enllà de la mort tampoc tenia un paper important. Els déus no eren sancionadors de la moral com en el judici final cristià. L’éxcés d’ambició, la hibris, era avorrida i a Atenes constituïa un crim. Però no era equivalent al pecat. A les tragèdies  serà castigat. Tampoc hi havia uns textos sagrats.

(Cornford) Els déus estaven sotmesos al destí, la moira. Hi ha una noció que la naturalesa està ordenada  moralment i que les transgressions tenen conseqüències. Un acte humà immoral contamina la terra. La moira és un ordre superior al dels déus.  És impersonal i no té un designi. [això hauria facilitat la idea d’un món governat per la raó].`Inicialment la naturalesa estaria repartida en diferents dominis [mars, vents] i assignada a diferents daimons impersonals que després  prendrien forma divina. Aquest ordre primordial abastava tant el món físic com el món moral, les forces de la naturalesa i els costums socials. Quan els daimons es personalitzen tenim d’una banda un déu mistèric, Dionisos, que a través dels ritus d’iniciació està en contacte amb els humans, i els déus olímpics que viuen separats i [malgrat les intervencions a la Ilíada], no s’interessen gaire pels afers dels homes. Cornford ho compara amb la figura de Jesús i Déu pare
La tesi fonamental de Cornford és que els filosòfs i científics no arriben a conclusions estudiant les dades de l’experiència sinó per defensar “les creences que va aprendre als genolls de la seva mare”.

(Mircea Eliade). La vida de l’home està plena de patiment i el destí ja està decidit. No es pot esperar una compensació després de la mort, que és una vida disminuïda; no hi ha premi ni càstig, llevat d’Ixíon, Tàntal i Sísif. Els homes haurien de buscar la virtut però si s’enorgulleixen massa i cauen en la hibris, seran castigats. L’home s’ha de conèixer a sí mateix, ser conscient de les seves limitacions i treure el que pugui del dia.
Els Olímpics es reparteixen diferents dominis. Zeus el cel, Posidó el mar i els cavalls,  de tanta importància pels indoeuropeus que van arribar a Grècia. Hefest és el mag i artesà. Apol·lo té la lira i l’arc i anuncia la voluntat de Zeus a través dels oracles, que entraven en uns estats extàtics. Hermes és el menys olímpic dels déus, el company de l’home, astut, que afavoreix lladres i enganys. Serà recuperat per l’alquímia.

Pràctiques

Ofrenes i sacrificis
(WK) Les pràctiques depenien de les tradicions de cada temple. Cadascun tenia els seus sacerdots o sacerdotesses.  Els sacrificis d’animals o ofrenes es feien a un altar que estava davant del temple (arquitectura clàssica). Quan se sacrificava un animal es cremaven les entranyes i s’enduien la carn per menjar. Libacions: ofrenes de vi que es vessava a l’altar. A vegades es llençava un gra d’encens al foc per que cremés [ les ofrenes que veiem als temples budistes ].

Festivals
Les ciutats tenien dates en que dedicaven un festival a una divinitat, Pan a l’Arcàdia, Zeus a Olímpia amb els jocs panhel·lènics, Atenes. Hi havia sacrificis i ofrenes, festes, la gent es vestia millor, s’engalanaven els carrers [com el diumenge de rams]. El festival de Thesmophoria estava dedicat a Dèmeter i Persèfone. Dionisíaques.

Temples i oracles
No eren un lloc de trobada ja que el sacrifici es feia a l’altar fora. Inicialment era un terreny sagrat, un santuari. S’haurien començat a fer edificacions per allotjar una estàtua de la divinitat.

  • Atenes: el Partenó a Atena, L’Erecteion amb les cariàtides, dedicat a Atenes i Posidó. Hephaisteion dedicat a Hefest [el déu del bricolatge].
  • Olímpia: temples dedicats a Zeus (amb una gran estàtua). Cada quatre anys se celebraven els jocs olímpics. Un dels cultes més importants que van començar el 776 aC. Els atletes competien en curses a peu, boxa, curses en quadrigues i s’oferien sacrificis als altars. A l’època Helenistica els reis el van començar a fer sobretot per a consolidar el seu poder polítics. Els romans hi prenien part però aleshores el seu esperit religiós s’havia debilitat força. Van acabar essent prohibits pels emperadors convertits al cristianisme. Temple dedicat a Hera, jocs Hereus per noies. [Recuperats el 1894 per Pierre de Coubertin].
  • Èfes, temple d’Àrtemis
  • Delfos, temple d’Apol·lo, potser el centre de la religió al món grec. Peregrins d’arreu hi arribaven per consultar la Pítia. [ inicialment era una cova, situada al centre del món (centre que s’havia determinat quan Zeus va enviar dues àguiles a donar la volta a l’univers el vol de les quals es va creuar justament a Delfos). El temple dedicat a Apol·ló era habitat per una sacerdotessa, la Pitia, que entrava en un estat d’extasi durant el quales comunicava amb els déus i podia profetitzar sobre el futur (Apolló era el déu de la llum i de la profecia). Al començament nomésprofetitzava un copl’any, després va passar a fer-ho cada mes. Molta gent viatjava a Delfos per consultar l’oracle; calia sacrificar una cabra. Sovint la pregunta era “faig això? o no?” i la Pitia simplement triava ea l’atzar entre faves blanques o negres. D’altres vegades parlava sobre el que li havien revelat els déus. Es fascinant, que al temple hi havia inscrita la frase “coneix-te a tu mateix” (no seria aquesta la resposta implícita a les preguntes sobre el futur?). Igual que els jocs olímpics, Teodosi va tancar l’oracle.]
  • Súnion, a Posidó.
  • Dodona, a Zeus, amb l’oracle més antic.
  • Dydima a Apol·lo
  • Epidaure, dedicat a Asclepi, el déu metge, va ser el “centre de salut” més importat de l’antiguitat fins que va decaure al segle segon.

Misteris
A més de la pràctica pública, qui tenia necessitat o inclinació per una visió mística de l’existència i del més enllà, i una comunitat amb qui compartir aquesta pràctica, podia iniciar-se en un culte que restringia les creences i pràctiques als iniciats.

  • Misteris d’Eleusis dedicats a Demèter i Persèfone. Rituals que simbolitzen el cicle de la vida i la mort, i que oferirien una camí per renéixer a una vida millor. (Mircea Eliade) Hi havia uns misteris petits, oberts a tothom, que se celebraven a la primavera amb ritus de dejuni i purificació [com la quaresma]. A la tardor tenien lloc els misteris grans, que duraven vuit dies, amb processons i sacrificis. Es pot especular sobre els rituals secrets o teleté a partir d’alguns textos d’apologistes cristians. Els rituals reproduïen l’experiència de morir i ressucitar, passant per les tenebres i després trobant un esclat de llum, llocs purs, prats, música i dansa. O potser consistien en arribar a ser acceptats per les deesses Persèfone i Dèmeter, de qui depenia l’agricultura i la renovació de la vida a les collites. La insistència en el secret inspiraria altres ritus iniciàtics [els maçons?]
    (intro 2005: No és probable que puguem visitar Eleusis, però en aquest santuari s’hi van celebrar uns rituals d’iniciació secrets durant més de dos mil anys, desde després del , del 2000 aC fins a la imposició del cristianisme. El mite diu que Démeter, la deessa de l’agricultura, va perdre la seva filla Perséfone quan Zeus la va donar en
    matrimoni al seu germà Plutó, el déu del regne de les profunditats (els morts, les ombres). Indignada, Démeter va marxar de l’Olimp-on vivien els déus-i va intentar suplir la seva absència intentant convertir en immortal el fill humà d’un rei, alimentant-lo amb ambrosia, el menjar dels déus, i posant-lo damunt brases enceses. Però no ho va aconseguir per poc. Moguda pel dolor de no poder veure la seva filla va provocar una sequera terrible. Al final Zeus va accedir a demanar a Plutó que Perséfone sortís dels inferns, tot i que almenys quatre mesos l’any hauria de tornar al costat del seu espós. Així va tornar a créixer el verd a la terra. [Noteu el simbolisme amb el cicle de vida de les plantes anuals, durant quatre mesos sembla que hagin mort, fins que tornen a brotar, créixer i donar fruita, per “morir” altra vegada i tornar al món de les profunditats]. Aleshores Démeter va tornar a l’Olimp però abans va transmete el seus rituals i els seus misteris a uns pocs escollits, amb l’ordre que no podien ser divulgats. El mite es pot entendre en un sentit doble, Démeter transmet als grecs el secret de la vida, en sentit de l’agricultura, que els permetrà conrear cereals i aliments i sobreviure, però també el secret de la vida en el sentit de la immortalitat. Els misteris se celebraven durant vuit dies, un cop l’any, i hi podien prendre part tots aquells que parlessin grec i tinguessin les mans pures-fins i tot les dones i els esclaus, que estaven exclosos de la democràcia. Se saben algunes coses del començament dels ritus, en que els aspirants es purificaven, cantaven i ballaven en honor a la deessa. Del que venia després sembla que hi havia una experiència similar a la de la mort, caminar en la foscor, passar perills [això devia ser com el túnel del
    terror], fins que s’arriba a una gran llum en un prat verd, com si fos la nova vida.)
  • Misteris òrfics, evocant el descens i retorn  dels inferns d’Orfeu. Creien en la transmigració de les ànimes. La purificació permetria un renaixement millor [molt similar al budisme?] (Mircea Eliade. Originari de Tràcia, una deïtat arcaica, i de les primeres a fundar ritus iniciàtics. A l’obra perduda d’Èsquil, les Bassàrides, pujava cada matí al mont Pangeu per adorar al sol, associat amb Apol·lo. En seria el devot per excel·lència i comparteix amb ell la lira. Com realitzar la unió amb el diví? “una certa unió entre el diví i l’humà es realitzava durant les orgies dionisíaques, però era temporal i s’obtenia amb el cost d’una obnubilació (=Trastorn mental caracteritzat per la lentitud de pensament i l’ofuscació. de la consciència. Els òrfics van acceptar la lliçó dionisíaca -la participació de l’home en el diví, i en van treure la conclusió que l’ànima era immortal i divina. Però en lloc de l’orgia el que farien seria la katharsis, la purificació d’Apol·lo. A través de Pitàgores arriba a Plató una idea de l’ànbima immortal tancada en el cos (soma) com si fos un sepulcre (sema). En morir som jutjats i passat un temps ens reencarnem després d’oblidar en beure de l’aigua del Leteu. [Plató, el mite d’Er. Semblança amb el budisme] Però els purs i iniciats en els ritus òrfics arriben a la vida divina sense reencarnar-se [semblant al Nirvana]. S’hi arriba després d’unes deu reencarnacions passant un període de 1000 anys a un lloc de càstig o benaurança. Els òrfics haurien estat els primers a creure en l’infern. Pitàgores uneix la pràctica de la purificació amb la ciència de l’astronomia i la música que justificarien l’existència de quelcom immutable i immortal. Plató trobà en l’orfisme de Pitàgores una base des d’on combatre el relativisme dels sofistes que seria la causa de la corrupció moral humana i ciutadana. Si en general la religió grega no tenia una escatologia, Plató situarà l’ànima immortal com al principal mode d’existència, i no l’ombra de l’Hades (El Banquet, Gorgias, Menó, Fedó, República, Fedre on el l’ordre dels estels al cosmos s’assimila al de l’ànima. [A través de Sant Pau, el dualisme platònic influirà el cristianisme en la negació de la vida terrenal per guanyar una vida divina després de la mort].
    (intro 2005: L’Orfisme. Orfeu, fill d’Apolló, era un dels músics amb més talent. S’estimava Euridice amb passió. Un dia una serp va mossegar-la i Euridice va morir, baixant a l’Hades. Orfeu estava tant trist que va començar a cantar i a tocar amb la lira un lament que expressava la seva desesperació. Tant trista i bella era aquesta música que va arribar a commoure el mateix Plutó, el déu del món de les ombres. Aquest va accedir que Euridice pugués tornar a veure la llum del dia, amb la condició que Orfeu no es giraria en cap moment per assegurar-se que Euridice la seguia. Orfeu va avançar gairebé tot el llarg camí, de les profunditats de l’Hades fins a l’exterior, amb Euridice al darrera i quan ja gairebé era fora es va tombar per veure la seva estimada. A l’instant Euridice va haver de tornar a les profunditats. Després d’això, Orfeu no volia saber res més de les dones, i passejava pels boscos tocant la seva lira. Algunes de les sacerdotesses de Dionisos, Mènades, però, se’n van enamorar, ell les va rebutjar i elles, en el decurs d’una orgia, el van matar i desmembrar. El seu cap va quedar flotant a les aigües i seguia cantant. Orfeu és, amb Ulisses, un dels pocs que ha visitat el món dels morts i n’ha tornat. La história simbolitza el poder de la musica i l’art per vèncer la mort. Seguint aquesta derivació de la història, per primera vegada es va concebre que hi pugués haver una vida espiritual separada de la material (fins ara les ànimes dels morts no es concebien com a espirituals, sinó com una mena d’existència menor, com un fantasma). Els seguidors del culte a Orfeu duien una vida segons unes regles estrictes que els purificava i evitava que l’esperit es contaminés amb la carn. L’anima espiritual era immortal i no desapareixia amb la mort del cos sinó que passava a allotjar-se en un altre (transmigració de les ànimes). Així, a vegades podriem tenir records de vides passades. [Amb això l’orfisme presenta punts de semblança amb el budisme].
  • Misteris dionisíacs, devoció a Dionisos, el déu del vi, la fertilitat i l’èxtasi. Els rituals incloïen música, dansa i substàncies estimulants per induir un estat de possessió divina [com els festivals musicals actuals]. (Mircea Eliade: El març se celebraven les Antesteries i després les Grans Dionisíaques, tastant el nou, fent desfilades i homenatjant els morts que tenien a veure amb la fertilitat i les collites. A les bacants Eurípides descriu l’orgia de les mènades, que recorren els boscos i despedacen bèsties amb les mans menjant la carn crua. A banda de les celebracions públiques hi havien cerimònies secretes iniciàtiques. Entraven en contacte amb el déu i es renovaven.  Diversos testimonis parlen que els participants quedaven  com posseïts d’una mania que els alliberava de totes les prohibicions. Un aspecte tenia a veure amb el mite del Dionisos-nen Zagreu, desmembrat pels titans i en couen els trossos. Però Zeus castigarà els Titans i Rhea farà reviure Dionisos. Els iniciants serien “morts” pel Titans per renéixer després. Embriaguesa, erotisme, mania, fecunditat, són aspectes que atrauran diferents religions, pagesos i intelectuals [que perdura en les raves i concerts avui]
    (intro 2005: Les Dionisíaques eren festivals populars dedicats a Dionisos, un déu diferent dels olímpics, més subversiu, relacionat amb la vida, la reproducció, i l’embriaguesa. Es diu que quan va arribar a Grècia va ser rebutjat pels reis de les ciutats, i aleshores ell va respondre portant les dones a un estat d’èxtasi que les feia sortir de la ciutat i reunir-se al bosc, on ballaven i cantaven buscant Dionisos amb qui fer una orgia. Si se les deixava no passava res, però qui les veia i se’n burlava era desmembrat (el que li va passar a Penteu) i devorat. Se suposava que les adoradores de Dionis, en l’estat d’eufòria, arribaven a tenir una gran força i podien matar i desmembrar qualsevol animal del bosc.
    A les festes dionisiaques, es bevia vi, hi havia reproduccions de fal-lus, i se suposava que enmig d’aquests excessos s’arribava a una vida superior. Era un tipus de culte molt diferent al normal Olimpic, més subversiu ja que no s’acatava l’ordre i a més les dones, fortament oprimides, tenien un paper més rellevant. En una altra versió del mite, Dionisos apareix com un nen que és desmembrat i devorat, i després ressucita. Així, poc a poc arribarien també a la celebració d’uns misteris que recorden de lluny el d’Osiris (també desmembrat i després ressucitat). El culte va evolucionar cap a rituals mistèrics, relacionats amb els d’Eleusis; els iniciats executarien cerimònies que els permetrien esquivar la mort o arribar a un nivell de vida superior. Els rituals consistirien en matar i desmembrar un animal, com si fos Dionisos [i si trobem que això és molt fort, només cal que recordem que a l’Eucaristia evoquem la mort de Jesús i que, simbòlicament, mengem la seva carn i bevem la seva sang].

[intro 2005] Aquests van ser els cultes i ritus més importants fins l’adveniment de l’Helenisme. Tenim un domini d’una eligió politeista, la dels déus olímpics, amb el culte a Dionisos com una mena d’alternativa. Quan grècia s’expandeix per Egipte i Pèrsia amb Alexandre Magne, apareixen nous cultes que competeixen amb els antics. Hi haurà temples dedicats a Isis, a Zoroastre i en alguns casos es barrejaran diferents tradicions. Tota aquest mercat d’ofertes religioses, per dir-ho així, toparà al segle I amb l’incipient cristianisme que pretén ser l’única religió vertadera.

  • Misteris d’Isis, deessa de la fertilitat, màgia i el mar, originaris d’Egipte però populars a Grècia i Roma. Ceremònies d’iniciació i rituals de purificació.
  • Misteris Cabirs a Samotràcia, associats a Hefest i Demèter, (divinitats de sota terra).
  • Misteris mitraics, rituals complexos amb diferents jerarquies, popular entre els soldats. Èmfasi en el coratge, lleialtat, promesa d’immortalitat.

Els filòsofs

[Els filòsofs grecs, en general, no van ser teòlegs. Hem vist que hi havia una devoció social, una creença en el destí i ordre de les coses que, amb l’excepció de l’orfisme, no creia en la immortalitat de l’ànima. Els misteria iniciàtics dionisíacs i d’Eleusis oferien una esperança d’escapar la vida frustrant terrenal.]

(CGPT) Els presocràtics estaven més interessats a entendre la natura que no pas en la religió i els mites. Sòcrates més aviat era escèptic i el seu qüestionar les pràctiques públiques el van dur a ser jutjat i executat. Plató (428-348)  va introduir l’ànima immortal i les formes ideals. Aristòtil (384-322) concebia un déu que posava en marxa el món [sense emocions ni sancionador de la moral], la vida bona és la vida moderada. Epicur (342-270) tenia una visió materialista de l’univers, potser amb uns déus aliens a tot el que passava i proposava viure en pau i feliç, l’ataràxia. Zenó de Cítion (336 -264) inicià l’estoicisme, un univers regit per la raó, i una proposta de vida indiferent al plaer i el dolor. (amb similituds amb el budisme, indica Mircea Eliade, l’ànima s’ha d’alliberar del desig) [en broma jo deia que seria epicuri quan pogués gaudir, i estoic quan em toqués aguantar]. El neoplatonisme de Plotí concebia una jerarquia de nivells d’existència que culminava en l’U d’on emanava tot.

[Un museu de mites i religió grega?]

[com l’exposició que hi havia a Manchester?]

[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.

La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.

Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal de les dionisóaques [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.

Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.

No hi ha una “teologia” semblant a la d’un déu que imparteix justícia en una vida futura tot i que els mites mostren els déus intervenint contínuament, ja sia per preferències o per castigar atrocitats, però només coneixem els càstigs eterns de Tàntal i Sísif. El diví és més aviat un concepte, l’U perfecte de Plató i Plotí, el primer motor d’Aristòtil.

Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.

Al s20 i 21 hi ha hagut un certa recuperació de la religió grega.

Un lladre s’atura a llegir un llibre sobre la Ilíada narrada del punt de vista dels déus i és detingut (BBC)

Posted on

Grècia

Introducció Geografia   |    Història   |    Mites i religió |   Literatura   |   Art    | Filosofia    |   Altres Música Cuina. |    El llegat

Geografia

Mapa ecoregions: Boscos mediterranis d’escleròfiles, Boscos de caducifolis a Ilíria a la costaW, Muntanyes del Pindus que s’estenen fins a la península del Peloponès, boscos mediterranis. Muntanyes de Ròdope entre Tràcia i Macedònia. Mont Olimp entre Tessàlia i Macedònia.

Regions de la Grècia Antiga:

  • Península Àtica, Atenes, illes cíclades (illa sagrada de Delos), Illa Salamis
  • Grècia central, Epirus, Tessàlia, Locris
  • Península del Peloponès, Arcàdia al centre, Argos (argius, aqueus) i Nauplio, Esparta, Micenes, Olympia, Pylos, les illes Saròniques (Hydra). [Illa de Citera, d’on era Afrodita)
  • El nord: Tràcia tocant a Bulgària, Macedònia
  • El mar Egeu a orient, Àsia Menor, Jònia [tot i que el mar jònic és l’oest], la costa de l’actual Turquia, Troia a l’estret dels Dardanels, les illes de Lesbos, Chios, Samos, Naxos, arxipèlag Espòrades.
  • El mar jònic a occident, Zacintos, Cefalònia, Lucas

Història

2NEG0 Neolític Grècia t1: -6000 t2: -2000. Cultures de l’edat de bronze a Creta (Palau de Knossos), illes Espòrades i Cíclades, d’on prové l’art Ciclàdic. (museu art Ciclàdic a Atenes)

2HEG0 Grècia Micènica t1: -2000 t2:-800. Micenes, anomenats Aqueus per la resta de grecs, on situem l’Agamemnon de la Il·líada. 1200 Guerra de Troia (Excavacions de Schlieman). Invasions de tribus del nord.

2HEG1 Grècia Arcaica t1:-800 t2: -500.  [afegir kouros, linear B] arcaica succeeix l’anomenada “edat fosca” després del període micènic. S’estableixen les ciutats estat, les polis, estableixen colònies al mediterrani. Es consolida l’alfabet grec, es fixen els poemes homèrics, escultura monumental, ceràmica vermella, els guerrers hoplites a l’exèrcit. Soló i Clístenes funden la democràcia a Atenes.
Primers jocs olímpics (776 BCE). Homer. Lírica grega (Arquíloc, Simònides). Homer. Expansió pel mediterrani (-575 Empúries). Safo a Lesbos (650-750).

2HEG2 Grècia Clàssica t1:-500 t2: -330. Pericles, matemàtica, filosofia, sòfocles, fídias (Museu nacional Atenes, Delfos, Olímpia, teatre Epidaure).
Guerres Mèdiques contra la Pèrsia Aquemènida (Herodot). Victòria de Marató. Guerres del Peloponnès entre Atenes i Esparta. Lliga de Corint.

2HEG3 Grècia Hel·lenística t1:-330 t2: -146. Alexandre estén la cultura grega fins a la Índia.

Grècia Romana  2HER2 Imperi romà t1: -146 a 280. 2HER3 280 a 500 (390) Imperi tardà. Els romans van dominar Grècia militar i políticament, però van assimilar i conservar la seva cultura. De fet, l’aristocràcia romana enviava els seus fills a estudiar a Atenes.
Guerres civils entre Marc Antoni i Octavi (100 BCE). Sant Pau predica el cristianisme a Atenes. L’emperador Adrià (117-138) supervisa la reconstrucció d’Atenes. Els gots saquegen Atenes (200). Constantí s’estableix a Constantinopla i es converteix al cristianisme. Teodosi en farà la religió oficial. Tanquen les escoles de filosofia.

Bizanci. 3EB01 Imperi bizantí 500-643. 3EB02 Bizanci2 643-1071. 3EB03 Decadència 1071-1453. L’emperador Teodosi estableix el cristianisme i se suspenen les tradicions antigues i les acadèmies de filosofia. L’església oriental (ortodoxa) se separa de Roma (1054). Museu Benaki a Atenes, monestir Ousios Lukas.
Els normands conquereixen Grècia, passen les croades. Assassinat de ROger de Flor i atac als Almogàvers (1305) seguit de la venjança catalana.

Imperi Otomà. [es talla la ruta de la seda i el comerç passarà del Mediterrani a l’Atlàntic]. 4OT01 Imperi Otomà 1453-1566. 4OT02 Declivi imperi otomà  1566-1840.  Els turcs conquereixen Constantinopla i Venècia controla la majoria de les illes gregues. No queden gaires vestigis otomans perquè els van redecorar després. Edificis venecians a Nauplio, el barri popular de Plaka a Atenes és de l’època turca.
Derrota turca a Lepanto (1571).  Ali Pasha crea un poderós regne a Albània i Grècia.(1700)

Grècia Contemporània. 5EG01 Grècia i Xipre cap a la Independència 1840-1914. 5EG02 Grècia s20 1914-1979. 5EI01 Grècia s21 1979-2020.
1801 Lord Elgin s’endú els frisos del Partenon. El 1820 Grècia aconsegueix la independència, consolidada sobretot amb la desfeta turca en la WWI. És un país pobre i inculte, com Espanya, que ha de recuperar la llengua mig inventant-se-la. L’església ortodoxa esdevé un símbol d’identitat. 1970-1974 Dictadura dels coronels. Amb l’entrada a la UE el país es comença a modernitzar.

Religió i mites a l’antiga Grècia

Introducció i fonts   |  La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega]  contenidor  Mites grecs

[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.

La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.

Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.

Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.

Et in arcadia ego

Literatura

 

Filosofia

L’Escola d’Atenes de Rafael

Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.

Art

Escultura : En queden molt poques originals. La majoria les coneixem a partir de còpies romanes. No obstant, la influència que tindran en l’art europeu a partir del renaixement serà enorme.  Hi ha evidències que eren policromades. 650-480 BC Període Arcaic: kouroi i korés estàtics. Període clàssic: 480-330, l’ideal de l’home. Miró, Fídies, Políclet, Praxíteles. Escopes, Lisip. Període hel·lenístic. 330-146. Expressivitat. Laocoont.

Arquitectura  [A través de Roma, la forma del temple grec ha quedat en tota la cultura occidental]

Altres

Música a l’antiguitat: els modes grecs que resulten de combinar dos tetracords que formen una quarta (proporció 4/3). [Zorba el grec que escoltava a Solius]

Cuina: tzatziki, mussaca

El llegat grec

Els romans, els àrabs, el renaixement, dominació turca, independència.

(El ressó de Grècia en l’idealisme alemany de Ludwig II de Baviera amb el Walhalla, o Hölderlin. ]

[La meva experiència: als 14 anys, adolescent impertinent, llegia Homer i les tragèdies de Sòfocles i una vegada que em van castigar a copiar, ho vaig fer en grec, sense entendre’n res. Vaig fer un any de grec en començar Filosofia, sense anar gaire més enllà de l’alfabet.
Als ’80 vaig rellegir Homer, Sòfocles i la Lírica arcaica. Vaig recollir citacions a mà, en una llibreta, ja que encara no hi havia ordinadors.
A Filosofia, 90s vaig llegir diàlegs de Plató i Aristòtil.
2005  Viatge a Grècia,  vaig rellegir Sòfocles, Eurípides, Èsquil. Explicava a les filles que anar a Grècia era com tornar a casa, moltes de les nostres paraules i idees, venien d’allà.
[el viatge a Grècia dels pares d’on la mare va portar la mussaka].
Art grec al British Museum i al Pergamom Museum de Berlin.
L’ideal grec a Alemanya amb el Walhalla al Donaradweg el 2004, Danubi 2019 i nord el 2023.
2024. El sopar dels erudits, Deipnosophistaí, Ateneu de Nàucratis (170-238). A propòsit d’eliminar l’àlbum físic de Grècia treballo i incorporo els mites al museu. Imprimeixo i rellegeixo les cites d’Homer, Lírica i Tragèdia. Escultura grega.

La nostàlgia d’una Grècia clàssica al costat de la Grècia present la vaig viure en veure el rètol a la petita ciutat que és Tebes actualment, i la Tebes d’Èdip i Antígona, on Cadme sembrà les dents de serp.

Posted on

Hip-hop

as

[com fer un collage i pintar a sobre, collage de ritmes i motius ja fets i rapejar a sobre] La manera de fer i consumir música hip-hop

Inicis 1973-1989

1973 Al mes d’agost, davant l’apartament 1520 Sedgwick Ave (Bronx NYC) on la seva germana organitzava una festa, el DJ de funk i Soul  va tenir la idea de mesclar dos tocadiscos per fer sonar contínuament un break instrumental de música funky, per exemple James Brown, (“Give It Up or Turnit a Loose”) que era el que aportava més energia per ballar. Aquesta tècnica se’n deia el “The Merry-Go-Round”.

Inicialment només es feia amb giradiscos i mescladors. A mitjans dels 80 es comencen a disposar de sintetitzadors i drum machines com els Roland  TR-808 and TR-909. Samplers digitals com el E-mu SP-1200 permet més flexibilitat que els giradiscos analògics.

Public Enemy – “Fight the Power” (1989): Known for its political message and association with Spike Lee’s film “Do the Right Thing,” this video is a classic example of conscious hip-hop.

 

  • Fatback Band. King Tim III (Personality Jock). Hustle! the Ultimate Fatback.
  • The Sugarhill Gang. Rapper’s Delight – Single Version. The Sugarhill Gang – 30th Anniversary Edition (Expanded Version)
  • The Sequence. Funk You Up – 12” Version. A Complete Introduction to Sugar Hill Records
  • Kurtis Blow. The Breaks. The Best Of Kurtis Blow
  • Funky 4 + 1. That’s the Joint. That’s the Joint
  • Spoonie Gee,The Sequence. Monster Jam. Monster Jam
  • Blondie. Rapture. Greatest Hits: Blondie
  • Grandmaster Flash & The Furious Five. The Adventures of Grandmaster Flash On the Wheels of Steel – Extended Mix. The Greatest Mixes
  • Afrika Bambaataa,The Soulsonic Force. Planet Rock. Planet Rock
  • Grandmaster Flash. The Message. Kings of the Streets – The Definitive Anthology
  • The Fearless Four. Rockin’ It. Rockin’ It
  • Cold Crush Brothers. Punk Rock Rap. Tuff City Records: Original Old School Recordings, Vol. 1
  • Herbie Hancock. Rockit. Future Shock
  • Afrika Bambaataa,The Soulsonic Force. Looking for the Perfect Beat – Original 12 Version. Planet Rock: The Album
  • Run–D.M.C.,Jason Nevins. It’s Like That. The Greatest Hits
    • Whodini. Friends. The Collection
    • Cold Crush Brothers. Fresh Wild Fly & Bold. Tuff City Records: Original Old School Recordings, Vol. 2
    • T La Rock. It’s Yours (Radio Mix). It’s Yours
  • Worlds Famous Supreme Team. Hey DJ. Hey DJ (1984)
    • Newcleus. Jam On It. Jam On Revenge
  • Utfo. Roxanne, Roxanne. Hits (1984)
    • Roxanne Shante. Roxanne’s Revenge. The Ol’ Skool Flava of…Nia
  • Fat Boys. Fat Boys. Fat Boys (1984)
  • Slick Rick,Doug E. Fresh. La-Di-Da-Di. The Art Of Storytelling (1986)
  • LL COOL J. I Can’t Live Without My Radio. Radio (1985)
  • Schoolly D. P.S.K. ‘What Does It Mean’?. Schoolly D (1986)
  • Run–D.M.C.,Aerosmith.Walk This Way (feat. Aerosmith). Raising Hell (1986)
  • Beastie Boys. Paul Revere. Licensed To Ill  (1986)
  • Ultramagnetic MC’s. Ego Trippin’. Critical Beatdown (Re-Issue) (1986)
  • ICE-T. 6 ‘N the Mornin’. Rhyme Pays. (1986)
  • Kool Moe Dee. How Ya Like Me Now. How Ya Like Me Now (Expanded Edition). (1987)
  • LL COOL J. I Need Love. Bigger And Deffer. (1987)
    • Eric B. & Rakim,Marley Marl. Eric B. Is President. Paid In Full.
  • Mantronix. King Of The Beats – Instrumental. The Best Of Mantronix (1985 – 1999). (1988)
  • DJ Jazzy Jeff & The Fresh Prince. Parents Just Don’t Understand. He’s the DJ, I’m the Rapper (Expanded Edition). (1988)
  • Audio Two. Top Billin’. 100 Greatest Hip-Hop. (1988)
  • MC Lyte. Lyte as a Rock. Lyte As A Rock. (1988)
  • Big Daddy Kane. Raw (Edit) – 45 Version. Raw (Edit) / Word to the Mother (Land) [45 Version]. (1988)
  • Marley Marl,Big Daddy Kane,Craig G,Kool G Rap,Masta Ace. The Symphony. In Control Volume 1. (1988)
  • MC Lyte. I Cram to Understand U. Lyte As A Rock.(1988)
  • Tone-Loc. Wild Thing. Loc-ed After Dark. (1989)
  • Rob Base & DJ EZ Rock. It Takes Two. It Takes Two.(1988)
  • Jungle Brothers. I’ll House You. Straight Out The Jungle.
  • N.W.A – “Straight Outta Compton” (1988) Vídeo.
  • N.W.A.. Fuck Tha Police. Straight Outta Compton.
  • Public Enemy. Fight The Power. Fear Of A Black Planet. (1989)
  • Too $hort. Life Is …Too $hort. Life Is…Too $hort. (1989)
  • Slick Rick. Children’s Story. The Great Adventures Of Slick Rick (Deluxe Edition).(1988)
  • 3rd Bass,Zev Love. The Gas Face. Best Of 3rd Bass. (1989)
  • Queen Latifah,Monie Love. Ladies First. All Hail the Queen. (1989)
  • Public Enemy. Bring The Noise. It Takes A Nation Of Millions To Hold Us Back.(1988)
  • De La Soul. Me Myself And I. Rap Story, Vol. 1.(1989)
  • Biz Markie. Just a Friend. Biz’s Baddest Beats: The Best of Biz Markie.(1989)
  • The D.O.C.. It’s Funky Enough – Remastered Single. No One Can Do It Better.(1989)
  • 2 LIVE CREW. Me So Horny. As Nasty As They Wanna Be.(1989)

1990s:

Nous samplers com la sèrie Akai MPC. Ús del protocol MIDI per integrar teclats i sintetitzadors. Les DAW, digital audio workstations es tornen més accessibles i es poden muntar diferents pistes en un ordinador. Programes seqüenciadors.
El 1996 2Pac és assassinat per una banda. El 2023 es deté el responsable (BBC)

  • Digital Underground. The Humpty Dance. Sex Packets. (1990)
  • MC Hammer. U Can’t Touch This. Please Hammer Don’t Hurt ‘Em. (1990)
  • Vanilla Ice. Ice Ice Baby. Vanilla Ice Is Back! – Hip Hop Classics (1990)
  • Brand Nubian. All for One. One for All. (1990)
  • Geto Boys. Mind Playing Tricks on Me. We Can’t Be Stopped. (1991)
  • A Tribe Called Quest,Busta Rhymes,Dinco D,Charlie Brown. Scenario (feat. Busta Rhymes, Dinco D & Charlie Brown) – LP Mix. The Low End Theory.(1991)
  • Black Sheep. The Choice Is Yours. A Wolf In Sheep’s Clothing.(1991)
  • Salt-N-Pepa. Let’s Talk About Sex. Blacks’ Magic. (1991)
  • Yo-Yo,Ice Cube. You Can’t Play with My Yo-Yo (feat. Ice Cube). Make Way For The Motherlode. (1991)
  • Naughty By Nature. O.P.P. Naughty By Nature.(1991)
  • Dr. Dre,Snoop Dogg. Nuthin’ But A G Thang. The Chronic.
  • Ice Cube. It Was A Good Day. Greatest Hits.(1992)
  • Sir Mix-A-Lot. Baby Got Back. Mack Daddy.(1992) (amb la simfònica de Seattle)
  • Arrested Development. Tennessee. 3 Years, 5 Months And 2 Days In The Life Of….
  • Digable Planets. Rebirth Of Slick (Cool Like Dat). Reachin’ (A New Refutation Of Time And Space).(1993)
  • House Of Pain. Jump Around. House of Pain (Fine Malt Lyrics).(1993)
  • Positive K. I Got A Man. The Skills Dat Pay Da Bills.(1993)
  • Pete Rock & C.L. Smooth. They Reminisce Over You (T.R.O.Y.). Mecca And The Soul Brother.(1993)
  • UGK. Pocket Full of Stones. Too Hard To Swallow. (1993)
  • Wu-Tang Clan,Method Man,Raekwon,Inspectah Deck,Buddha Monk. C.R.E.A.M. (Cash Rules Everything Around Me) (feat. Method Man, Raekwon, Inspectah Deck & Buddha Monk). Enter The Wu-Tang (36 Chambers) [Expanded Edition].(1993)
  • Cypress Hill. Insane in the Brain. Black Sunday.(1993)
  • The Pharcyde. Passin’ Me By. Bizarre Ride II The Pharcyde.(1993)
  • 8Ball & MJG. Comin’ Out Hard. Comin Out Hard. (1993)
  • Common. I Used to Love H.E.R.. Resurrection.(1994)
  • Da Brat. Funkdafied. Funkdafied.(1994)
  • Nas. N.Y. State of Mind. Illmatic.(1994)
  • Craig Mack,Busta Rhymes,LL COOL J,Rampage,The Notorious B.I.G.. Flava in Ya Ear Remix (feat. The Notorious B.I.G., LL Cool J, Busta Rhymes, Rampage). Bad Boy’s 10th Anniversary- The Hits.(1994)
  • Beastie Boys. Sabotage. Ill Communication.(1994)
  • The Notorious B.I.G.. Juicy – 2005 Remaster. Ready to Die (The Remaster).(1994)
  • Gang Starr,Nice & Smooth. DWYCK. Hard To Earn.
  • Warren G,Nate Dogg. Regulate. Regulate… G Funk Era.
  • Snoop Dogg,Daz Dillinger. Murder Was The Case (feat. Dat Nigga Daz). Doggystyle.
  • E-40,Suga T. Sprinkle Me (feat. Suga-T). In A Major Way.
  • Goodie Mob. Cell Therapy. Soul Food.(1995)
  • Coolio,L.V.. Gangsta’s Paradise. Gangsta’s Paradise.(1995)
  • 2Pac. Dear Mama. Me Against The World.
  • Mobb Deep. Shook Ones, Pt. II. The Infamous.
  • Method Man,Mary J. Blige. I’ll Be There For You / You’re All I Need To Get By. Tical (Deluxe Edition).
  • Foxy Brown,JAY-Z. I’ll Be. Ill Na Na.
  • Lil’ Kim. No Time. Hard Core.
  • Bone Thugs-N-Harmony. Tha Crossroads. E. 1999 Eternal.
  • Wu-Tang Clan,Ol’ Dirty Bastard,Inspectah Deck,Method Man,Cappadonna,U-God,RZA,GZA,Masta Killa,Ghostface Killah,Raekwon. Triumph (feat. Ol’ Dirty Bastard, Inspectah Deck, Method Man, Cappadonna, U-God, RZA, GZA, Masta Killa, Ghostface Killah & Raekwon). Wu-Tang Forever.
  • Busta Rhymes,Jamal. Put Your Hands Where My Eyes Could See (feat. Jamal). When Disaster Strikes…. (1997)
  • Master P,Silkk The Shocker,Mia X,Fiend. Make ‘Em Say Ugh. Ghetto D.
  • Missy Elliott. The Rain (Supa Dupa Fly). Supa Dupa Fly. (1997)
  • Ms. Lauryn Hill. Doo Wop (That Thing). The Miseducation of Lauryn Hill.
  • DMX. Ruff Ryders’ Anthem. It’s Dark And Hell Is Hot.
  • The Roots,DJ Jazzy Jeff,Jazzyfatnastees. The Next Movement. Things Fall Apart.
  • Mos Def. Mathematics. Black On Both Sides.
  • B.G.. Bling Bling. Chopper City In The Ghetto.

Els 2000

Els sintetitzadors i instruments virtuals comencen a substituir els instruments reals. Apareix l’ Auto-Tune que faran servir artistes com T-Pain i Kanye West. Inicialment per corregir l’afinació però que també permeten alterar la veu. Es comença a distribuir música online, a la dècada següent apareix Spotify i Apple Music.

  • Dead Prez. Hip-Hop. Let’s Get Free.(2000)
  • Eminem,Dido. Stan. The Marshall Mathers LP.
  • Outkast. Ms. Jackson. Stankonia.
  • Nelly. Country Grammar (Hot Shit). Country Grammar.
  • Ludacris,Pharrell Williams. Southern Hospitality (Featuring Pharrell). Back For The First Time.
  • Nas. One Mic. Stillmatic.
  • 50 Cent. In Da Club. Get Rich Or Die Tryin’.
  • Lil Jon & The East Side Boyz,Ying Yang Twins. Get Low. Crunkest Hits.
  • Talib Kweli. Black Girl Pain. The Beautiful Struggle.
  • Kanye West. Jesus Walks. The College Dropout.
  • Three 6 Mafia. Stay Fly. Most Known Unknown (Explicit).
  • Rick Ross. Hustlin’. Port Of Miami.
  • Lupe Fiasco,Nikki Jean. Hip-Hop Saved My Life (feat. Nikki Jean). Lupe Fiasco’s The Cool.
  • Jeezy,Nas. My President. The Recession. (2009)
  • David Banner,Chris Brown,Yung Joc. Get Like Me. The Greatest Story Ever Told.
  • Lil Wayne,Robin Thicke. Tie My Hands. Tha Carter III.
  • Jay Electronica. Exhibit C. Exhibit C.

2010s

Es comença a poder crear música en smartphones i tablets. A les actuacions  s’integren pantalles gegants. Es comencen a fer servir eines AI.

  • Nicki Minaj. Super Bass. Pink Friday (Complete Edition).(2011)
  • Macklemore & Ryan Lewis,Macklemore,Ryan Lewis,Wanz. Thrift Shop (feat. Wanz). Thrift Shop (feat. Wanz).
  • J. Cole,TLC. Crooked Smile (feat. TLC). Born Sinner (Deluxe Version).
  • Kanye West. Blood On The Leaves. Yeezus.
  • Drake. Started From the Bottom. Nothing Was The Same (Deluxe).

[completar vídeos,

enllaçar ha dansa hiphop

elements culturals de moda

 

enllaç amb la nova manera de crearmúsica dilla

Missy Elliott – “Work It” (2002): Missy Elliott’s innovative and visually striking videos have made a significant impact, and “Work It” is one of her most iconic works.

Eminem – “Stan” (2000): This video tackled themes of obsession and celebrity culture, and it remains one of Eminem’s most powerful visual works.
OutKast – “Hey Ya!” (2003): Known for its creative use of split screens and vibrant visuals, this video captured the eccentric style of OutKast.
Kanye West – “Stronger” (2007): Kanye West is known for his groundbreaking videos, and “Stronger” is a visually captivating example that drew inspiration from anime.

2008 Lil Wayne a Milli

 

 

Beyoncé – “Formation” (2016): While not exclusively a hip-hop video, “Formation” addresses social and political issues and showcases Beyoncé’s influence on hip-hop culture.

Posted on

Lavoisier. Química i respiració

1743 – 1794 Seguint la tradició familiar fa la carrera d’advocat però pel seu compte estudia botànica amb Bernard de Jussieu, física amb l’abat Nollet, química amb Laplanche i Guillaume François Rouelle, i mineralogia amb Jean Étienne Guettard.

Compra accions de la Ferme générale, una empresa privada contractada pel govern francès per recaptar els impostos indirectes. Es casa amb Marie-Anne Pierrette Paulze, de catorze anys que estudià llatí i anglès, i dibuix amb Jacques Louis David. Il·lustrarà obres de Lavoisier.

El 1772 entra a l’Acadèmia Francesa de les Ciències i munta un laboratori a l’arsenal. Acusat per Marat, serà condemnat i guillotinat.

La combustió i teoria del flogist. Fins aleshores s’explicava la combustió per la presència d’una substància de pes negatiu que s’alliberava en creamr, fusta → cendra + flogist. Però Lavoisier va escalfar en recipients amb aire un diamant, sofre, plom, estany, i va poder observar que es formava una capa d’òxid que pesava més. Per tant alguna mena de material havia passat de l’aire al metall.

El gasòmetre. El gas obtingut escalfant per una reacció química  A passava per un tub a una campana sobre un bany de mercuri (anteriorment aigua) [el desplaçament del nivell d’aigua mesuraria la pressió i volum?].

La composició de l’aire. Va observar que una part de l’aire intervenia en la respiració, combustió i calcinaci,  i l’anomena “oxigène”, originador d’àcids. L’altre l’anomena “azote”, sense vida.

La composició de l’aigua. Boyle i Cavendish havien obtingut l’anomenat “aire imflamable” aplicant àcids a metalls. Priestley havia escalfat òxid de mercuri amb llum concentrada i observat que s’alliberava un gas que anomena “aire desflogisticat”. Aquest era el que intervenia en la respiració i la combustió. Combinat amb l’altre, donava aigua, i per això l’anomenà “hidrogène”, generador d’aigua. Fent passar vapor d’aigua damunt ferro molt calent s’obtenia òxid de ferro i hidrogen. Això demostrava que l’aigua no era un element [des dels grecs es pensava que tot estava format per combinació dels quatre elements].

La respiració. Va observar que els animals inspiraven oxigen i expiraven hidrogen de carboni i va especular sobre l’origen de la calor en els animals. Va construir un calorímetre que es mantenia a 0º per un embolcall de gel. Posant un conillet d’índies i mesurant el pes del glaç que s’havia fos tenien una mesura de la clor despresa.

La llei de conservació de la massa. On voit que, pour arriver à la solution de ces deux questions, il fallait d’abord bien connaître l’analyse et la nature du corps susceptible de fermenter, et les produits de la fermentation ; car rien ne se crée, ni dans les opérations de l’art, ni dans celles de la nature, et l’on peut poser en principe que, dans toute opération, il y a une égale quantité de matière avant et après l’opération ; que la qualité et la quantité des principes est la même, et qu’il n’y a que des changements, des modifications. (Al tractat de Química de 1789)

Tractat de Química. 1789 Traité Elementaire de Chimie PDF

  • De la formation des fluides aeriformes et de leur descomposition, de la combustion des corps simples & de la formation des acides. (anàlisi de l’aire de l’atmosfera, descomposició del gas oxigen amb sofrem fòsfor i carbó, formació d’àcids, quantitat de calòric en diferents reaccions)
  • De la combination des acides avec les bases salifiables & de la formation des dels neutre. (Taules de reaccions químiques).
  • Description des Appareils & des Opérations manuelles de la Chimie. (Gasòmetre, calorímetre)

Es descarta definitivament la idea antiga dels quatre elements i es proposen la llum, el calor i 33 elements que no es poden descompondre: oxigen, nitrogen, hidrogen, sulfur, fòsfor, clor, fluor, carboni, ferro, coure, plata, or, mercuri, plom, estany, antimoni, arsènic, bismut, cobalt, manganès, molibdè, níquel, platí, tungstè i zenc. (link)

Els àcids que es formen amb l’oxigen es denominen amb els sufixs “ic” i “ous” segons si tenen més o menys oxigen, per exemple, àcid sulfúric. I les sals corresponents: “ate” (sulfat de coure) o “ite” (sulfit de coure).

 

Experiments i aparells de Lavoisier del Museo Galileo

Posted on

Ciències de la vida. sXX-sXXI

Ciències de la vida

La cèl·lula. Cromosomes i herència | L’estructura del DNA Origen de la vida i evolució  |   Enginyeria genètica i clonació  |  Biosfera. Ecologia i ecosistemes. Conservació   |  Conducta animal
SXXI: tècniques enginyeria genètica, CRISPR

[Tècniques. Millores en els microscòpis òptics, binocular (Ives 1902), il·lumianció ultraviolada, tècniques de tinció, micromanipulació i cultiu de teixits fora de l’organisme permetran explorar la cèl·lula amb més detall. Els raigs X permetran una nova manera de mirar] amb el microscopi electrònic] [Conreus de teixits en plaques de Petri, un dels elements més comuns als laboratoris] [ enzims de restricció per manipular DNA]. Els reptes de la biologia animal: desenvolupament de l’embrió i la diferenciació de cèl·lules.

La cèl·lula i química de la vida. Es coneixen més parts, nucli, cromosomes, aparell de Golgi, mitocondries i cloroplasts. Bacteris.  El citoplasma és un col·loide, un gel electronegatiu Glúcids, Lípids, proteïnes i aminoàcids. Glúcids i proteïnes formen enormes macromolècules. Krebs determina el pel qual [“es carreguen les piles de ATP” a partir de glúcids i oxígen”. Carrel fa cultius de teixits fora de l’organisme. Estudi de la mitosi. Diferenciació somàtica: teixits conjuntiu, ossi, hematies, sistema immunitari.   Protistes i virus: cultius de flora microbiana. Pasteur va considerar que hi deuria haver microorganismes invisibles al microscopi en no trobar l’agent de la rabia.  Loeffer, Frosch, stanley segueixen la recerca iniciada per Beijerinck. Fisiologia. Respiració: Wieland i Thunberg (1912-1920), després Warburg i Keilin (1921-1949) identifiquen les etapes de l’oxidació i el paper dels metalls com a catalitzadors. Cicle de Krebs (1937)  Zoologia. Invertebrats. Estudi d’hormones, sistema nerviós i reproducció. Botànica. Paper de l’hormona auxina en el creixement. Transport al Floema per gradient de pressió, Munch 1930, Sussex i Sadava 1983.

Genètica
Cromosomes i herència. El botànic Hugo de Vries amb l’onagre, i Carl Correns van localitzar als cromosomes els elements que transmetien l’herència. Theodor Boveri ho farà amb cucs i Walter Sutton amb llagostes (insecte). Morgan farà experiments amb la Drosophila, la mosca del vinagre. Confirmarà les lleis de Mendel, a la segona generació, 1/4, la meitat dels mascles, té els ulls blancs, que és un al·lel recessiu. Això prova que la informació es transmet a través dels cromosomes sexuals. Fenotip:  estudi de com es manifesta el genotip segons l’ambient.(genètica fisiològica). Evolució. S’altera artificialment els gens per causar i estudiar-ne les mutacions.

Placa de Petri (Petri 1887, a partir de Koch 1881)

L’estructura del DNA. Oswald Avery ja havia especulat que la informació genètica era al DNA i no a les proteïnes. El 1941 George Beadle i EdwardTatum van fer experiments introduint errors en el DNA i van comprova que les proteïnes sortien defectuoses. El 1929 Phoebus Levene havia establert que el DNA està format per nucleòtids, un monosacàrid, un fosfat i una base que podia ser Adenina, Citosina, Timina o Guanina. La foto 51 de Rosalind Franklin va ser interpretada per James Watson com a corresponent a una hèlix i amb Francis Crick van proposar una estructura de doble hèlix. Les dues cadenes s’uneixen per les bases, amb G-C, i A-T.

El 1961 van observar que si inserien tres nucleòtids en un virus, aquest fabricava una nova proteïna, un nou aminoàcid, però no si només s’inserien una o dues bases. Així, el “codi de la vida”, consistia entre 3 bases per a cada un dels 22 aminoàcids.

Les proteïnes es sintetitzen els ribosomes. el rmRNA, és el missatger que fa una còpia del “plànol” del DNA i el trasllada.

[Origen de la vida]. Miller obté molècules orgàniques simulant les condicions de la terra prebiòtica i confirma la hipòtesi d’Oparin.
Simbiosi. Lynn Margulis recull els treballs de Schimper, Mereschkowski i Paul Jules Portier, juntament amb els resultats més detallats sobre cloroplasts i  mitocondris obtinguts amb el microscopi electrònic i fonamenta la hipòtesi de la simbiosi per explicar l’origen dels eucariotes: dos organismes s’haurien unit per simbiosi, els cianobacteris  donant lloc als cloroplasts i bacteris Rickettsiales els mitocondris.

Enginyeria genètica. Joshua Lederberg observa que alguns bacteris poden intercanviar gens. A la dècada dels ’60  Arner i Matthew meselson descobreixen els enzims de restricció, els bacteris es poden “defensar” de la infecció d’uns virus amb uns enzims que tallen el seu DNA. Als ’70 Hamilton O. Smith, Thomas Kelly and Kent Wilcox iaïllen enzims que tallen el DNA per un lloc determinat [fan un únic tall al cromosoma? o tallen tots els punts?]. 1973 Herbert Boyer i Stanley Cohen tallen DNA de bacteris a lloc específics. I amb l’intercanvi de plàsmids, fan servir un altre enzim per unir fragments. El 1977 aconsegueixen sitetitzar una hormona, i el 1978 insulina, que serà aprovada per la FDA el 1982.
Clonació. En principi les cèl·lules somàtiques només fan còpies d’elles mateixes, només les de l’embrió tenen capacitat de generar un organisme o altres cèl·lules. El 1984 Willadsen aconsegueix fusionar cèl·lules extretes de l’embrió amb un òvul, però no progressarà. Wilmut i Campbell a l’Institut Roslind d’Escòcia aconseguiran fecundar un ou amb material genètic de la pell, i trasplantant després l’embrió a un úter, obtenint un clon de l’ovella donant.

Biosfera.
El 1926 Vernadsky té una visió global dels cicles de la vida, combinant geologia, química i biologia, i assenyalant la influència dels èssers vius en la circulació de la matèria:
Cicle de carboni, CO2 capturat per les plantes de l’atmosfera i absorbit també per les arrels, traslladat de les plantes als herbívors i d’aquests als carnívors, alliberat per la respiració d’animals i plantes. Els cadàvers es descomponen per bacteris i fongs tornant al sòl.
Cicle del nitrogen. Les plantes l’obtenen del sòl a través de les arrels i els animals l’obtenen a partir d’elles. Els bacteris i els fongs descomponen els cadàvers i alliberen amoníac, uns altres el converteixen en nitrits, uns altres a nitrats, poden tornar a ser absorbits per plantes o tornar a l’atmosfera per bacteris desnitrificants. Els llamps poden tornar a convertir el nitrogen en nitrats.

Ecologia i ecosistema. La noció de competència pels recursos introduïda a l’Evolució de les Espècies de Darwin el 1859 du a estudiar les relacions dels organismes entre ells i amb l’ambient.
El botànic Eugen Warming veu com algunes plantes s’adapten a temperatures extremes. Eugene i Howard Odum identifiquen les interaccions entre espècies com a perjudicials o [col·laboratives]. Per tal de coexistir les espècies han de trobar un “nínxol” que encaixi en la cadena tròfica. Arthur Tansley aportarà una visió global veient que hi ha un flux d’energia que comença amb el sol [fotosíntesi] fins a la pèrdua de calor dels éssers vius.
Conservació. Es pren consciència que cal conservar la diversitat biològica, i es funda la IUCN i el WWF.

Aportació de la genètica a la classificació de la vida i evolució. Nova classificació. El 1960, quan es pot observar el nucli cel·lular dels eucariotes es proposa 4 regnes: Procariotes (sense nucli: bacteris, virus), Eucariotes (Protistes, plantes, animals). El 1969 Whittaher remarca que els fongs tenen un metabolisme diferent d’animals i plantes i els situa en un regne a part dels eucariotes, 5 regnes. El 1977 Woese distingeix entre bacteris i Arquebacteris, basant-se en RNA i el metabolisme (rebutjat per Lynn Margulis).

Conducta animal. Konrad Lorenz estudia aprenentatge adquirit en ocells i assenyala l’existència de la empremta, l’adquisició d’una conducta que té lloc a una edat determinada. Tinbergen, el ritual de festeig del peix espinós. Skinner, observa que un animal que havia accionat una palanca de menjar, era capaç de repetir-ho. Throndike ceria que així es podrien explicar la majoria de conductes d’animals que semblen intel·ligents, simplement la repetició del que s’ha trobat per atzar. Però Wolfang Köhler, estudiant ximpanzès en captivitat notarà que són capaços de solucionar problemes, és a dir que tenen un propòsit [una pregunta]. A partir de 1970, l’etologia considerarà també la genètica i l’ecologia.

  • 1902 Teoria cromosòmica de Sutton i Boven
  • 1905 William Bateson proposa el terme “genètica”.
  • 1910 Equacions de Lotka-Volterra per descriure les poblacions d’espècies predadors-presa.
  • 1910 Mereschkowski proposa per primer cop la teoria de la simbiosi  The Theory of Two Plasms as the Basis of Symbiogenesis, a New Study of the Origins of Organisms
  • 1910 Carrel fa cultius de cèl·lules embrionàries, els teixits poden sobreviure fora de l’organisme.
  • 1911 Morgan descobreix que els gens són als cromosomes.
  • 1913 Es funda la British Ecological Society sota de direcció de Arthur Tansley.
  • 1916 Lennart von Post estudia la disribució d’espècies vegetals mitjançant el pol·len.
  • 1918 Paul Jules Portier a Les Symbiotes afirma que els mitocondris es van originar per simbiosi.
  • 1920 Hans Winkler proposa el terme “genoma”
  • 1924 Oparin formula la hipòtesi sobre com s’haurien pogut ensamblar molècules orgàniques.
  • 1926 Vladimir Vernadski: “tota la matèria passa per cicles naturals” (La Biosfera).
  • 1930 Ernst Munch proposa la translocació per explicar el transport de nutrients a les plantes al floema.
  • 1930 El microscopi electrònic
  • 1933 Morgan. El paper dels cromosomes en l’herència
  • 1933 Severo Ochoa identifica el RNA, rebrà el Nobel el 1959.
  • 1935 Arthur Tansley proposa el terme “ecosistema”.
  • 1935 Danielli i Dawson indiquen que la membrana cel·lular oleica està recoberta de proteïnes. El 1972 Singer i Nicolson ho refinaran dient que estan intercalades.
  • 1937 Krebs mitocondries. Cicle.
  • 1939 Ruska observa un virus amb un microscopi electrònic
  • 1941 Herman Kalckar descobreix l’ATP com a molècula que transporta energia en les cèl·lules.
  • 1943 Oswald Avery demostra que el DNA conté els gens de les cèl·lules
  • 1945 Dorothy Hodgkin descobreix l’estructura de la penicilina.
  • 1948 Es funda la International Union fort the Conservation of Nature.
  • 1952 Experiment de Miller i Urey que simulen la terra prebiòtica i obtenen aminoàcids a partir de metà, amoníac, aigua i hidrogen sotmetent-lo a descàrregues elèctriques. Confirmen la hipòtesi d’Oparin i Haldane.
  • 1953 Watson i Crick expliquen l’estructura de la doble hèlix de DNA.
  • 1953 Frederick Sanger determina la seqüència d’aminoàcids de la insulina.
  • 1954 Andrew Huxley i Jean Hanson mostren que als músculs, els filaments de la proteïna actina llisquen sobre la miosina per contraure’l tot consumint energia ATP.
  • 1955 Joe Tin Hijo compta els cromosomes humans, 46 [2×23].
  • 1958 F.C. Stewart obté pastanagues a partir de les seves cèl·lules.
  • 1958 Joshua Lederberg descobreix que alguns bacteris poden intercanviar gens enviant-los en petits anells de DNA anomenats plàsmids.
  • 1959 Edelman i Porter descobreixen l’estructura de proteïnes dels anticossos.
  • 1961 Melvin Calvin rep el Nobel de química per les reaccions de la fotosíntesi.
  • 1961 Peter Scott funda el World Wildlife Fund.
  • 1965 Hayflick descobreix el creixement anormal de cèl·lules que poden dur al càncer.
  • 1967 Lynn Margulis, On the origin of mitosing cells. 1981  Symbiosis in Cell Evolution
  • 1967 Kornberg, Goulian i Sinsheimer sintetitzen la molècula del DNA.
  • lorenz, pavlov, conducta animal
  • 1970 S’identifiquen les bases del gen d’un virus
  • 1973 Herbert Boyer i Stanley Cohen tallen DNA de bacteris a lloc específics. I amb l’intercanvi de plàsmids, fan servir un altre enzim per unir fragments.
  • 1975 Miklos Udvardy actualitza els reialmes biogeogràfics de Wallace.
  • 1976 Dawkins gen egoista, EO Wilson societats formigues
  • 1977 Carl Woese proposa classificar els éssers vius en Bacteria, Archea i Eucaria. Es basa en la seqüència de mRNA.

 

  •  1979 James Lovelock. Gaia, la terra com un organisme que s’autoregula.
  • 1983 Sussex i Sadava sobre el floema.
  • 1990 Inici del projecte el Genoma humà.
  • 1995 Publicació del primer genoma d’un bacteri
  • 1996 Dolly, ovella clonada
  • 1998 Genoma d’un cuc Caenorhabtidis

S XXI

Tècniques

Aplicacions de clonació.  2008 clonació terapèutica per guarir el Parkinson a ratolins. Intents de clonar espècies en perill o fins i tot espècies desaparegudes com el mamut. Les promeses de teràpies basades en cèl·lules mare no s’han fet realitat. (Technology Review).

Genoma. Projecte de seqüenciar el DNA de totes les espècies (New Yorker)

CRISPR. Edició de cèl·lules somàtiques per eliminar malalties. L’aplicació en embrions que perpetuarien la mutació està prohibida perquè el risc de conseqüències no previstes és massa gran. No

  • 2000 Genoma de la mosca del vinagre
  • 2002 Primer virus artificial
  • 2006 Es completa el Genoma humà
  • 2012, Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier fusionen dos mol·lècules de RNA i ho combinen amb Cas9 de manera que podran tallar el DNA per on es vulgui. El 2020 rebran el premi Nobel.
  • 2018 He Jiankui edita 7 embrions que després seran fecundats in vitro. Dos dels quals han progressat. Ha estat condemnat per la comunitat internacional. (New Yorker)
Posted on

Ciències de la vida. sXIX

Ciències de la Vida

Tècniques   |   Teoria cel·lular  |   Digestió    |    Anatomia comparada, Classificació, Inventari de la vida  |    Reialmes biogeogràfics   |    Teoria de l’evolució   |    Herència

Tècniques. El microscopi millora (Abbe 1878, amb Carl Zeiss), amb lents acromàtiques. Preparació de talls fins gràcies als micròtoms. Coloració de preparacions amb anilines que permet identificar diferents components orgànics, proteïnes, greixos o teixits nerviosos. Eines per micromanipulació, agulles i escalpels. Fotografia (1870) i cinema per enregistrar el moviment.
Apareixen els grans museus d’història natural, com els de París, Londres i New York [Viena]. Es creen parcs geològics, jardins i botànics i col·leccions d’herbaris. Apareixen les revistes especialitzades.

Teoria cel·lular. Bichat comença l’estudi dels teixits, la histologia, amb tècniques com la dissecació, maceració o cocció) i n’identifica 21, alguns especilitzats i també el teixit conjuntiu.
Schleiden (1804-1881), professor de Botànica a Jena, el 1838 conclou que tots els teixits de les plantes estan formats per cèl·lules i que l’embrió de la planta es desenvolupa a partir d’una sola cèl·lula. El 1839 Theodor Schwann (1810-1882), zoòleg a Berlin afirma el mateix pels animals. Col·laboren i encara no conceben la divisió per mitosi, així que pensen que les noves cèl·lules “cristalitzen” d’alguna manera en el material que hi ha entre elles. [això és el que deuria passar a l’origen de la vida ?]. El 1858 Rudof  Virchow i després Pasteur confirmaran que tota cèl·lula ve d’una altra cèl·lula i que no hi ha generació espontània. Les tècniques de coloració permetran visualitzar els cromosomes [quants augments?]. Fleming, Hertwig i Weisman observaran els processos de reproducció de cèl·lules de la mitosi i la meiosi. En la mitosi es duplica el material genètic i després es divideix el nucli i la cèl·lula. En la meiosi primer es donen dues cèl·lules amb la meitat de cromosomes, i després aquestes es tornen a dividir per donar 4 gàmetes haploides. (Reproducció). Dutrochet (1827) descobreix el paper de l’òsmosi a la membrana. 1877 Pfeffer sobre la permeabilitat cel·lular.  Van’t Hoff i Arrhenius n’enuncien les lleis (1884).

Microorganismes. Observats al sXVII per Leeuwenhoek, 1828 Ehrenberg els dóna nom. Ferdinand Cohn les classifica per la forma, bacils (bastonets), cocos (esferes), espirils (helicoïdals), vibrions (coma). 1870, Pasteur i Koch.  Algunes poden obtenir energia de minerals en un procés similar a la fotosíntesi (Vinogradski). Algunes aprofiten l’amoníac dels cossos en descomposició obtenint energia i fent nitrats que podran fer servir els vegetals. (Procariotes). [l’estudi dels virus requereix el microscopi electrònic]

Fisiologia animal
Digestió. [Com es transformen els aliments?] els sucres es dissolen directament, la amilanasa desfà el midó, Theodor Schwamm va veure que la mucosa gàstrica desfeia les proteïnes. Kühne els anomenarà enzims. Claude Benard troba que el pàncrees segrega sucs capaços d’actuar sobre tots els nutrients.  Poc a poc s’identifica què passa a cada etapa: boca, estómac, intestí prim, intestí gruixut. (Fisiologia animal). La glucosa és el combustible que circula per la sang i es crema als teixits. La combustió amb què havien especulat Lavoisier i Laplace, origen de la calor del cos, no té lloc als pulmons sinó als teixits.
Respiració. 1838 fermentació o respiració anaeròbica observada per Cagniard de la Tour.  Felix Hope-Seyler descobreix com l’oxígen és recollit per la sang. El 1897 Büchner troba que extractes de llevat (sense la cèl·lula sencera) també poden fer fermentar la glucosa, ho fan els enzims.
Músculs. Es contrauen per l’acció de dues proteïnes la miosina (Kühne 1864) i l’actina (Halliburton 1887).

Fisiologia vegetal. [fins ara es pensava que les plantes es nodrien només amb aigua i podien ser ajudades pels fems. Saussure farà una sèrie d’experiments, publicant-ne els detalls per tal que d’altres els puguin replicar. Fotosíntesi Priestley ja havia indicat que les plantes sanejaven aire enrarit per combustió, és a dir, descomponien el CO2 fixant el carbó i alliberant oxigen. Això es produïa a la llum del sol i no amb la calor. Saussure prova que el carboni de les plantes l’han obtingut de l’aire. Proposa que el nitrogen l’adquireixen del sòl i no de l’atmosfera. A la nit no hi ha un procés de fixació del carboni però sí respiració, idèntic al dels animals, una mena de combustió lenta a tots els teixits. S’investiga el paper dels fongs en la fermentació i es treuen extractes de llevat que poden fer el mateix, per exemple transformar el sucre en alcohol. Els anomenen zimasa o diastasa i se’n van descobrint: emulsina (Liebig 1937), Lipasa (Claude Bernard 1849), Sacarasa (Berthelot).
Transport. L’òsmosi pot explicar l’absorció d’aigua a les arrels, però l’ascensió de la sàvia pel xilema s’ha de deure a un altre fenomen; la capilaritat encara està poc estudiada. Garreu (1849) mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes.  Strasburger 1891 mostrarà el paper de la capilaritat). El transport de nutrients pel floema no s’entendrà fins al s20)
Liebig mostrarà que l’humus i els fems no aporten altra cosa que minerals. Sachs i altres determinaran els que són essencials: nitrogen, fòsfor, sofre, calci, potassi i magnesi. A més tenen un paper en petites quantitats, el ferro, zenc, magnanesi, i boro. Juntament amb l’aigua, carboni i oxigen són els 13 elements que componen les plantes. Boussingault demostra que les plantes no obtenen nitrogen de l’aire, mentre que es troba un augment de nitrats, el nitrogen amoniacal del sòl s’ha oxidat. Julius von Sachs demostra que la producció de midó es deu a l’activitat clorofílica de la llum.

Regulació i conducta. Berthold observa que la castració dels galls en disminueix l’agressivitat (1849). Edward Sharpley-Schafer veu que el nivell de sucre de la sang està regulat per les hormones insulina i glucagón, segregats pel pàncrees. Douglas Spalding (1841-1877) estudia la conducta  dels animals, innata i adquirida i assenyala l’efecte Baldwin, quan la conducta adquirida és un avantatge per a la supervivència en l’evolució. Audubon a Amèrica, Hans Christian Mortensen i  Hans Christian Cornelius Mortensen que marquen els ocells amb anells, aporten coneixement sobre els patrons de migració. Nikolai Przhevalsky i Vladimir Kovshov ho fan pels mamífers a l’Àsia.  Es troba que hi ha un coneixement innat de les rutes que pot ser modificat amb l’aprenentatge. Cap el 1850 Helmholtz estudia el calor animal, transmissió de senyals pel sistema nerviós, i els sentits de l’oïda i la vista. El 1891 Pavlov comença els experiments de condicionament amb gossos. Karl Ludwig.

Anatomia comparada. Cuvier estudia fòssils i espècies vivents i creu poder arribar a formular lleis, fins al punt que a partir d’un sol os es pot reconstruir l’animal sencer. Comparant els òrgans, distingeix vertebrats, mol·luscs, articulats i radiats. Estableix el principi de les correlacions orgàniques. Segueix la recerca Geoffroy Saint-Hilaire que assenyala la importància de les connexions entre els òrgans a l’hora de trobar la mateixa organització bàsica en tots els vertebrats. Els alemanys  Kielmeyer, Oken, fan notar la semblança entre els estadis de desenvolupament de l’embrió i l’escala de les espècies [“l’ontogènia resumeix la filogènia”]. Meckel compara la placenta a les brànquies dels peixos. Richard Owen proposa la teoria teoria  vertebral del crani que després serà descartada per Th. Huxley que observa que en els embrions el crani es comença a formar abans que  front i mandíbula, nas i maxilar superior, cintura pectoral i occipital, parietals. Gegenbauer situarà l’anatomia comparada del punt de vista de l’evolució.
Classificació. Malgrat l’observació de microorganismes per Hooke (1665) i Leeuwenhoek (1674), Linneu (1735) no els esmenta i no és fins el 1866 que Haeckel proposa tres regnes: Protoctista, Plantae, Animalia.
Inventari de la vida. La classificació de les espècies que Linneu havia deixat en 4370 [animals], es transformarà a partir de Darwin i mirarà d’incorporar les troballes de l’anatomia comparada, l’embriologia i la paleontologia. S’incorporen els cucs plans, paràsits nematodes, tardígrads i s’amplia enormement el coneixement de mol·luscs i insectes. [Una estimació de chatGPT dóna 300m espècies de plantes i 400m espècies d’animals identificades.

Reialmes Biogeogràfics. Expedicions per estudiar la fauna marina [la fauna del fons del mar encara està pendent] Zoogreografia, per saber com estan distribuits els animals (Schmarda 1853), Wallace. Huxley proposa tres grans zones, Arctogea (paleàrtic, neàrtic, oriental i etiòpica), Neogea (neotropical) i Notogea (austràlia). Es plantegen preguntes sobre com és possible que hi hagi la mateixa fauna en regions separades. Alexander von Humboldt va observar que el clima determinava el tipus de vegetació encara que les espècies fossin molt diferents. Alfred Russell Wallace generalitza les regions a Philip Sclater havia identificat pels ocells i proposa els següents reialmes biogeogràfics: Neàrtic, Paleartic,  Etiopia (Afrotropic), oriental (Indomalaia), Austrià (Australàsia i oceania), i neotròpic. (ecoregions).  Haeckel introdueix el concepte d’ecologia i Spencer estudia l’evolució de les poblacions. La idea de la competència per uns recursos limitats serà fonamental en Darwin.

Teoria de l’evolució. [Les espècies, són fixes o canvien?]  Les troballes de fòssils que corresponen a espècies diferents de les actuals. Com que no creu en l’evolució Cuvier afirma que alguna catàstrofre les va fer desaparèixer.  Lamarck creu que els trets adquirits es poden transmetre, i així s’explicaria la diversitat d’espècies. Charles Darwin, tenint en compte Malthus i les observacions proposa a l’origen de les espècies de 1859, que es donen una diversitat de modificacions. Aquestes entren en competència i en sobreviu una.

Herència. Es creia, amb raó, que els individus hereten característiques dels pares. Però com? Per exemple creuant flors blanques i vermelles, se n’obtindrien de rosades? Els experiments de Mendel el 1866 amb pèsols al jardí del monestir on era abat, van dur-lo a la conclusió que les característiques del color, el que més endavant s’anomenaria gen, s’heretaven senceres, és a dir, o blanc o vermell. Una dominava sobre l’altra (gen recessiu). Aquest darrer podia quedar emmascarat fins a una propera generació.  Els seus resultats van ser redescoberts el 1902 per Hugo de Vries Carl Correns. Més endavant es localitzarà el suport dels trets hereditaris als gens dels cromosomes.

  • 1800s Bichat Traité des membranes.
  • 1801 Persoon classifica els bolets
  • 1804 NT Saussure estableix que la fotosíntesi és un procés químic. Recherches chimiques sur la végétation.
  • 1806 Lamarck. tableau du règne animal. 1815. Histoire naturelle des animaux sans vertèbres.
  • 1811 Christian Sprengel descobreix el paper dels insectes en la polinització.
  • 1817 Cuvier Le régne animal. Basant-se en l’anatomia comparada estableix quatre tipus fonamentals: vertebrats, mol·luscs, articulats i zoòfits.
  • 1818 Geoffroy saint Hilaire, Philosophie anatomique.
  • 1821 Fries. Systema mycologicum
  • 1822 Es troben ossos d’Iguanadon que suporten la hipòtesi d’extinció d’espècies. 1861 Descobriment de l’Archaeoteryx.
  • 1827 Dutrochet, òsmosi.
  • 1828 Christian Ehrenberg observa bacteris.
  • 1831 Borwn descriu el nucli cel·lular.
  • 1833 Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen.
  • 1837 Karl von Baer. Sobre els embrions. Über Entwickelungsgeschichte der Thiere
  • 1838 Schleiden. estudi cèl·lula
  • 1839: Purkyně observà el citoplasma cel·lular.
  • 1842 Justus von Liebig estableix que el calor corporal es deu a processos químics.
  • 1847 Theodor Schwann 214 tot està format de cèlules.
  • 1848 Richard Owen. On the Archetype and Homologies of the vertebrate skeleton.
  • 1848s Helmholtz mesura la velocitat de transmissió d’un estímul nerviós. Estudis dels sentits, acústica i òptica.
  • 1849 Arnold Berthold observa que la castració dels galls fa que disminueixi l’agressivitat.
  • 1849 Garreu mostra que l’evaporació d’aigua a les fulles és proporcional al nombre d’estomes.
  • 1850 Claude Benard troba que el pàncrees segrega sucs que actuen sobre tots els nutrients. Aïlla el glucogen i estableix la funció del fetge.
  • 1851 Garreu i Mohl, per separat estableixen la respiració de les plantes com un procés separat, similar al dels animals, que fixa oxigen i allibera CO2.
  • 1851 Wilhem Hofmeister estudia l’alternança de generacions en el cicle reproductiu de les plantes.  (DK 152) Biologia vegetal (DK 154)
  • 1854s Pasteur estudia el llevat de la cervesa i el vi. Amb esterilització rigorosa prova que no hi ha  generació espontània. Ho aplicarà a las malalties contagioses com el carboncle i la rabia. 1864. Demostra que els microbis presents a l’aire fan fermentar els liquids. 1870 teoria microbiana juntament amb Robert Koch. 1879 vacuna contra el còlera. 1882 vacuna contra la tuberculosi
  • 1857 Kölliker identificà els mitocondris.
  • 1857 Kelulé proposa l’estructura dels àtoms de carboni.
  • 1858 Rudolf Virchov generalitza que tota cèl·lula, inclosos tumors i pus, ve d’una altra cèl·lula: Omnis cellula e cellula. Die Cellularpathologie.
  • 1859 Primera edició de L’origen de les espècies de Darwin. 1871 L’origen de l’home.
  • 1860 Boussingault, experiments sobre el procés de nitrificació de les plantes.
  • 1860. Wallace. The geographical distribution of animals.
  • 1862 Julius Sachs descobreix el paper de la llum solar. Lehrbuch der Botanik. Formula l’equació clàssica de la fotosíntesi: 6CO2+6H2O→C6H12O6+6O2.
  • 1864 Wilhem Kühne aïlla la miosina que actúa als músculs. 1878 denomina els  “enzims” que descomponen les proteïnes.
  • 1866 Haeckel introdueix el terme Oecologia per designar les relacions dels animals i plantes amb el seu ambient.
  • 1866. Gregor Mendel proposa que certes característiques s’hereten a través d’uns partícules que anomenarà gens.
  • 1867. Spencer, Principes of Biology, amb teories sobre la població d’animals segons la seva fertilitat.
  • 1869 Lechartier i Bellamy mostren que la fermentacio alcohòlica és un fenomen general, la glucòlisi anaeròbia (en absència d’oxígen).
  • 1870 Carl Gegenbauer. Grunzüge der vergleichenden Anatomie.
  • 1874 Johann Lieberkühn troba unes fisures a l’intestí que alliberen més enzims.
  • 1875 Strasburger. Divisió cel·lular i cromosomes a les plantes.
  • 1876 Hertwig estudia la reproducció d’eriçons de mar, la fecundació de l’òvul per l’espermatozou i dedueix que el material cel·lular s’havia de dividir.
  • 1877 Pfeffer Osmotische Untersuchungen.
  • 1879 Fleming. Divisió cel·lular i cromosomes als animals. Un tint d’anilina es fixa al material àcid de la cèl·lula i l’anomena cromatina. Va poder observar com en la divisió cel·lular, la mitosi, aquest es duplicava.
  • 1880 Vinogradski descobreix la quimiosintesi, procés pels quals alguns bacteris poden sintetitzar components orgànics a partir de CO2 o metà fent servir l’oxidació de compostos inorgànics com sulfit d’hidrogen, o ions de ferro. Hi ha les Gammaproteobacteria que oxiden sulfurs, les Campylobacterota, les Aquificota, archea que es basen en metà, o les neutrofíliques que oxiden el ferro. Va inventar una columna amb fang, aigua i cel·lulosa per  conrear diferents tipus de bacteris. El 1890 descobreix bacteris que intervenen en la nitrificació.
  • 1883 August Weissman detallarà les dues fases de la meiosi, fins a obtenir 4 gàmetes.  Proposa que els trets hereditaris es transmeten només a través de les cèl·lules sexuals i no les somàtiques. Estudiant l’herència, talla la cua a generacions de rates per demostrar que les característiques adquirides no s’heretaven. Descobrí que les cèl·lules actuals comparteixen una semblança estructural i molecular amb cèl·lules de temps remots.
  • 1883 Andreas Schimper observa que la divisió de cloroplasts a les plantes s’assembla  a la que duen a terme els cianobacteris i suggereix que les palntes es van originar per la unió simbiòtica de dos organismes.
  • 1884. Tinció de Gram, en les preparacions per al microscopi.
  • 1884 Van’t Hoff i Arrhenius formulen les lleis d l’òsmosi.
  • 1886. Mercllin Berthelot descobreix com el nitrogen és fixat per bacteris.
  • 1887 Halliburton aïlla la proteïna muscular actina.
  • 1888 Waldeyer-Hartz  estudia els filaments de cromatina de Fleming i els anomena “cromosomes”.
  • 1891 Strasburger, transport per capilaritat al xilema.
  • 1891 Pavlov comença els seus experiments sobre fisiologia de la digestió i condicionament a l’institut de medecina experimental de Sant Petersburg.
  • 1891 Hans Driesch descobreix que les cèl·lules dels embrions d’eriçons de mar poden generar qualsevol altra cèl·lula del cos: cèl·lules mare.
  • 1898 Martinus Beijerinck observa el virus del tabac.
Posted on

Ciències de la vida segles XVII i XVIII

Estudiar  la vida

SEGLE XVII

L’enciclopèdia d’Aldrovandi publicada el 1616 encara és bàsicament un recull del que s’ha escrit sobre els animals, no conté observacions pròpiament dites. La classificació distingeix entre: (1) Animals de sang vermella (vertebrats): quadrúpedes vivípars, ovípars, aus, peixos i cetacis, serps i dracs (éssers fabulosos. (2) Tous (llimacs, pops i calamars), testacis (caragols i petxines), crustacis, insectes (que inclou també els cucs de terra [semblança erugues i cucs?], zoòfits (animals que Aristòtil tampoc havia pogut classificar, anèmones de mar, holotúries. Tampoc presenta avenços la Historia Naturalis de Jonston. Els anatomistes de formació mèdica estudien els músculs i sistema digestiu, limitant als vertebrats, majoritàriament, i posen les bases per una anatomia comparada.

 

El microscopi. El 1590 Hans i Zachaias Janssen construeixen el primer microscopi compost. .Robert Hooke amb la seva Micrographia (1665) mostra per primer cop les potes d’una mosca i les ales dels insectes. Observa cèl·lules de suro, 40 μm. Malpighi estudia l’anatomia dels invertebrats. Leeuwenhoek construeix un microscopi millorat. Observa els microorganismes d’una bassa, els espermatozous, pugons, cloroplasts de 60 μm i potser bacteris de 2 μm. Jan Swammerdam avançarà en l’anatomia dels invertebrats. [ aquest avenç encara no arriba a concebre els organismes com a conjunt de teixits formats per cèl·lules.]. Claude Perrault comença a examinar els vegetals. (Vídeos A journey to the microcosmos)

Fisiologia. Treball pioner de Van Helmont sobre la digestió. Harvey descriu la circulació de la sang en els dos sentits, venes i artèries. Els vasos limfàtics. El moviment muscular i el sistema nerviós. Descartes i la glàndula Pineal.

Preguntes. Els animals, tenen ànima o són màquines? Descartes tenia el model dualista amb la connexió a la glàndula pineal. El progrés en la construcció de màquines  com rellotges permet imaginar els animals com a mecanismes complicats. S’hi oposarà Willis (1672 De anima brutorum)

  • 1605 Michal Sedziwoj suggereix que a l’aie hi ha un “elixir de vida”.
  • 1623 Gaspard Bauhin (1560-1620), metge i anatomista suís descriu unes 6000 espècies a la seva obra Pinax Theatri Botanica. Anticipa Linneu en fer servir una nomenclatura binomial.
  • 1627 Francis Bacon investiga sobre el paper dels nutrients i l’aigua en el creixement de les plantes. Sylva Sylvarum.
  • 1628 Harvey. Exercitationes anatomicae de motu cordis et sanguinis. sobre la circulació de la sang. 1651, que les cries dels animals es desenrrotllen a partir d’ous.
  • 1644 Van Helmont, estudia diferents ciències i medecina. Va ser un pioner de la química, procedent de l’alquímia que va introduir el terme “gas”, identificant el diòxid de carboni. Va estudiar la digestió assimilant-la a quelcom semblant a la fermentació més que no pas a una “cocció” o “agitació mecànica”. Fa un experiment amb un salze, mesurant la seva alçada, el seu pes, el de la terra i l’aigua. En 5 anys l’arbre va guanyar 74kg mentre que la terra era pràcticament la mateixa, 57 grams menys. D’aquí que el guany havia de venir de l’aigua (1648).
  • 1653 Thomas Bartholin, Vasa lymphatica. Vasos que recullen fluids als intersticis de les cèl·lules i els retornen a les venes. Més endavant es descobrirà el paper que tenen de distribució de limfòcits del sistema immune.
  • 1658 Jan Swammerda observa els glòbuls rojos al microscopi.
  • 1665 Robert Hooke. Micrographia. Observant el suro introdueix per primer cop el terme “cèl·lula”.
  • 1666. Marcello Malpighi estudià medecina i filosofia a Bologna i serà professor a la Universitat de Pisa. Anatome Plantarum, De viscerum structura exercitatio, De pulmonis epistolae, De polypo cordis. Identifica dos moviments de la sàvia de les arrels cap amunt i de les fulles cap avall. Observació dels estomes. Vasos espirals que compra, erròniament, amb la tràquea dels animals. [anticipa que els éssers vius estan formats per cèl·lules?]. 1671 Anatomia Plantarum.
  • 1669 Nicolas Steno proposa que els fòssils són restes d’animals extingits.
  • 1670. Thomas Willis. De Motu musculari. Distingeix entre els moviments voluntaris i els reflexes.
  • 1674. Leeuwenhoek descriu Infusoria (protistes), bacteria (obtingudes en general de la saliva humana), 1677 la vacuola als espermatozous, 1682 les fibres musculars. És el primer a tenyir les preparacions. [PDF Opera Omnia]
  • 1679. Abat Mariote, científic que formulà independentment la llei de Boyle, observà la nutrició de minerals i l’ascensió de la sàvia a les plantes que es compara a la circulació de la sang en els animals.
  • 1682. Grew. The anatomy of plants.
  • 1694 Rudolf Camerarius, professor de medecina i director dels jardins botànics a Tübingen descobreix la reproducció sexual de les flors tallant els estams: De sexu plantarum epistola (1694). Quan assenyala que el pol·len és transportat pel vent cita Virgili que a les Geòrgiques deis que algunes eugues eren fecundades pel vent de l’oest. [ això revela com va costar d’arribar a tenir clars els detalls de la reproducció]
  • 1686-1704. John Rey. Historia Plantarum on descriu  18699 espècies. [no totes serien acceptades com a espècies diferents avui] Introdueix la idea que cal indicar la comunitat a la qual pertany l’espècie vegetal. El 1710 es publicarà pòstumament The History of Insects.

SEGLE XVIII

D’on ve la diversitat d’espècies?
Fins aleshores era una creença comuna que en les espècies inferiors, la vida podia aparèixer de qualsevol cosa, com una humitat. I en les superiors, que es podien creuar totes. Poc a poc amb Ray i Linneu s’imposa el fixisme, alhora que s’admet que algunes espècies puguin modificar-se. Buffon considera els canvis deguts al clima (exterior), aliment (interior) i la domesticació. Així creu que les 200 espècies de quadrúpedes descrites es podrien agrupar en 38 tipus originals. L’avi de Darwin considerava que totes les formes de vida es remuntarien a un filament orgànic primordial a partir del qual haurien anat evolucionant els altres.

Com s’origina el nou ésser? És que hi ha un organisme en miniatura a l’espermatozou, o a l’òvul (germen)? o és que l’organisme es va desenrotllant progressivament (epigenetistes)? No hi havia una noció de com es poden barrejar o unir esperma i òvul per donar lloc a un embrió. Wolf demostrarà la hipòtesi epigenetista.

Generació espontània, hi ha animàlculs arreu? Si posem matèria orgànica en un pot, aviat s’enterbolirà i al microscopi es podran veure microorganismes. Buffon creu que hi ha per tot arreu unes molècules orgàniques que poden donar lloc a la vida en qualsevol moment. Un experiment de posar en un pot amb suc de carn i mirar d’esterilitzar-lo també va donar lloc a gèrmens (Needham 1745), per Spallanzani ho farà de manera més estricta, i no apareixen.

FISIOLOGIA ANIMAL. Respiració. Lavoisier fa experiments amb conillets d’índies mesurant el calor que desprenen (en un calorímetre de gel). Dirà que la “màquina animal” és regulada per la respiració, que consumeix hidrogen i carboni i subministra calor, la transpiració, que ajusta la calor, i la digestió, que retorna a la sang el que perd en respirar.  L’alliberament de calor tindria lloc als pulmons.  Spallanzani apuntava que tenia lloc a tots els teixits. Quant a la digestió Réaumur va fer experiments amb ocells i mamífers arribant a la conclusió que era mecànica en els granívors i química en els carnívors; no hi havia putrefacció.  Spallanzani va fer més experiments. Per obtenir mostra dels sucs gàstrics els feia ingerir petites esponges que recuperava fent-los vomitar o obrint-los. Encara no es va identificar el caràcter àcid del suc gàstric. Es formulen diverses teories inspirades en ebullició i explosió per explicar la contracció dels músculs. Boorhaave especulava els nervis eren com un tub que enviava pressió als músculs [model hidràulic]. Haller troba que els músculs tenen la propietat “d’irritabilitat” que conserven just després d’extirpar-se encara que no estiguin connectats als nervis. [ alguns invertebrats tenen fibres estriades com els vertebrats però hi ha diferències, en alguns sobretot en no estar lligats a una estructura d’esquelet sinó en molts cassos a una closca externa, [mentre que cargols i pops no tenen extremitats amb articulacions, insectes i crustacis, sí]]. Sistema nerviós. Els moviments reflexos (esternut, contracció de la pupil·la) tindrien lloc sense necessitar un senyal del cervell però en canvi requereixen la medula espinal tal com es veu amb granotes decapitades. Whytt, Unzer i Prochaska proposen teories que, sense tornar a l’animisme, refusen el mecanicisme de Descartes [hi ha sistemes físics que no són engranatges i molles]. Amb el descobriment de l’electricitat Galvani farà el primer experiment d’excitar una pota de granota.

La zoologia avança amb el microscopi, les col·leccions i les edicions il·lustrades com les de Maria Sibylla Merian (que inspiraria l’interès per les papallones a Nabokov), Lyonet, Frisch, Roesel von Rosenhof. Les col·leccions particulars creixen. S’amplien els dominis coneguts amb expedicions a Sibèria i Àsia Central, organitzades per Caterina la Gran, Islàndia (Dinamarca), i el Pacífic (James Cook). Linneu classifica els animals coneguts. Apareixen les Faunes, que descriuen els animals d’una regió determinada. Buffon compara les faunes del Vell i Nou món. Gràcies al microscopi es va completant l’inventari: protozous, celenterats (es descobreix la naturalesa animal dels pòlips), cucs intestinals, rotífers, briozous i braquiòpodes, mol·luscs, insectes (Réumur).

Classificació de les plantes. El 1690 Paul Herman havia distingit entre plantes amb llavors contingudes en un receptacle (angiospermes), i plantes amb llavors nues. El sistema de Linneu, reconegut per ell mateix com a artificial, es basava en el nombre d’estams, i tipus de flors. Això donava lloc a 24 classes dividides en diferents ordres. A França serà important el treball de Jussieu al Jardin du Roi. Adanson voldrà tenir en compte tots els aspectes i no tan sols els de reproducció. Aquest projecte només es completarà amb la genètica al s21. Igual que amb els animals, es compilen “flores” de regions determinades. El 1748 La Mettrie publica L’homme Plante, on identifica les grans funcions de tots els éssers vius: nutrició, respiració i generació. Els tres grans temes de recerca eren la circulació de la sàvia (Hale), els intercanvis de gas (Ingenhousz)[llum i fotosíntesi] i els moviments dels vegetals, les flors que s’obren i tanquen [ Rilke  Sonets a orfeu 2.V], les fulles que s’orienten.

Reproducció de les plantes. Es consolida la idea de la reproducció sexual, amb els òrgans masculins, els estams i el femení, el pistil. Sprengel trobarà el paper dels insectes a l’hora de propagar el pol·len. Els fruits, a més de contenir reserves per la planta són ingerits per animals que els escampen. Hedwig descobreix el cicle reproductor de les molses, amb alternança de generacions. Hofmeister al s19 comprendrà que sempre hi ha una alternança de generacions, en molses i falgueres en organismes diferents, i en les plantes amb flor els gametòfits viuen sobre l’esporòfit.

Fisiologia vegetal. Bacon i Van Helmont havien establert que les plantes absorbien aigua. Hales (1727) observa que l’aigua s’evapora a les fulles i és substituïda per la que s’absorbeix del terra.  Ingenhousz que les plantes necessiten llum, aigua i diòxid de carboni. (No serà fins el 1804 que Saussure descriurà la fotosíntesi i el 1961 Melvin Calvin el detall de la reacció química. El 1930 E.Münch proposarà la translocació pel transport de nutrients a través del floema).

[Notem que al s18 es comencen a publicar les obres  en francès o anglès, en lloc del llatí.]

  • 1727 Hales. Vegetable staticks. Mesura i compara la quantitat d’aigua absorbida per les arrels amb la que alliberen les fulles, i ho compara amb el que passa amb tubs capil·lars. 1733 Hemostaticks sobre transport de nutrients en els animals.
  • 1734-1742, Réaumur. Memoires pour servir a l’Histoire des insectes, 6 vols, descrivint-ne l’anatomia, fisiologia i conducta.
  • 1735 Linneu, que ja des de petit col·leccionava plantes, es farà metge i al Systema Naturae proposa una classificació jeràrquica de tota la natura en cinc nivells: regne, classe, ordre, família, Gènere i espècie. 1753 Species Plantarum. 1758 estén la nomenclatura binomial a totes les espècies.
  • 1740. Charles Bonnet descobreix la partenogènesi en pugons.
  • 1745 Needham descriu la presència d’animàculs o infusoris.
  • 1749 a 1783 Buffon. Théorie de la Terre (1749), Histoire naturelle de l’homme (1749), Histoire naturelle générale et particullière avec la description du Cabinet du Roi (44 volums). Histoire des oiseaux en 9 vols (1770-1783), Histoire des quadrupèdes (1755-1767). Matemàtic i després intendent du Jardin du Roi. A Montbard feia experiments per determinar si es podien creuar gossos i llops, o llebre i conill, per afinar el concepte d’espècie. Va assenyalar les diferències entre les faunes del vell i nou continent i que hi havia espècies que s’havien perdut.
  • 1749 Kew Botanical Garden
  • 1752 Réaumur, Sur la digestion des oiseaux.
  • 1759 Caspar Friedrich Wolf, Theoria Generationis. Estudia el desenvolupament d’un pollastre al microscopi i demostra que els òrgans no estaven preformats d’acord amb la hipòtesi epigenetista. Però no es troba una explicació de com apareix un organisme determinat a partir d’un embrió aparentment indeferenciat [ encara avui no ho sabem explicar del tot].
  • 1763. Michel Adanson. Familles des plantes.
  • 1768. Spallanzani observa que els ous de les granotes requereixen l’esperma per donar lloc a embrions (fecundació externa).  Aconseguirà fecundar artificialment una gossa. Abans Jacobi havia fent el mateix amb peixos. 1783 Demostra que els sucs gàstrics dissolen la carn.
  • 1770 Lavoisier planteja que els aliments alliberen calor en el cos com si fos una combustió.  1777. Memoire sur les changements que le sang eprouve dans les poumons et sur le mécanisme de la respiration. 1798 Sur la respiration des animaux.
  • 1779. Jan Ingenhousz. Experiments Upon vegetables. Seguint a Lavoisier, mostra que les plantes emeten oxígen de dia, quan estan a la llum, i gas carbònic a la nit. I que obtenen tot el carboni de l’atmosfera.
  • 1782 Senebier. Memoires physico-chimiques sur l’influence de la lumière solaire fa experiments amb llum artificial i veu que el carboni també és absorbit per les arrels,
  • 1782 Johann Hedwig estudia el cicle reproductor de les molses i les falgueres.
  • 1783 El metge i anatomista John Hunter va arribar a tenir 14.000 espècimens d’animals. Va establir que els animals de sang calenta mantenien la temperatura constant.
  • 1789 Gilbert White. The Natural History and Antiquities of Selborne . Descriu les plantes i animals a Selborne i les seves interaccions, anticipant l’ecologia. Assenyala el paper dels cucs de terra a l’hora de mantenir un terra sa.
  • .1791 Galvani. De viribus electricitatis in motu musculari commentarius.
  • 1793 El jardin i cabinet du Roi es converteixen en el Múseum d’Histoire Naturelle
  • 1793. Sprengel. Das endeckte Geheimnis der Natur. Estudia fins a 1000 tipus de pol·len i du a terme 500 hibridacions en 138 espècies.
  • 1796 Jean Senebier demostra que les plante absorbeixen CO2 inorgànic.

 

Posted on

Bucòlica II. Virgili

Virgili

FORMOSUM pastor Corydon ardebat Alexim,
delicias domini, nec quid speraret habebat;
tantum inter densas, umbrosa cacumina, fagos
adsidue veniebat.

El pastor Coridó s’abrusava pel formós Alexis, delicies del seu amo; però no en podia esperar res. Tan sols anava assiduament enmig de l’espessor dels faigs d’ombrívola capçada. Allà, solitari, adreçava amb inútil afany a les muntanyes i als boscs aquests mots confusos:

«Cruel Alexis, ¿no et commouen gens els meus versos? ¿No et compadeixes de mi? Acabaràs fent-me morir. Ara fins les ovelles cerquen la fresca i les ombres, ara fins les bardisses oculten els verds llangardaixos, Testilis matxuca alls i cerfull, oloroses herbes, per als segadors cansats de la calor abrusadora. Però jo, mentre segueixo els teus passos, sota el sol ardent, amb les ronques cigales faig ressonar les arbredes. ¿No hauria valgut més sofrir les penoses ires d’Amarillis i els seus desdenys superbs? ¿O Menalcas, per més que ell fos negre, per més que tu siguis blanc? Bell vailet, no creguis gens en el color! Hom deixa marcir les blanques olivelles, hom cull els negres nabius. Em desdenyes, Alexis, i no em demanes qui sóc, quina és la meva riquesa en bestiar, quina és la meva abundància en blanca llet. Tinc mil ovelles que pasturen en llibertat per les muntanyes de Sicilia; no em falta la llet fresca du rant l’estiu ni durant l’hivern. Canto el que Amfion de Dirce en l’àtic Aracint quan aplegava el ramat. I no sóc pas tan lleig! Fa poc em vaig mirar a la platja, quan els vents deixaven encalmada la mar; jo no temeria Dafnis,? prenent-te a tu per jutge, si les imatges mai no enganyen.

-Oh!, si tan sols et plagués habitar amb mi uns camps que et semblen pobres i unes cabanes humils, i ferir els cérvols i menar un ramat de cabres al verd malví! En companyia meva, dins el bosc, imitaràs Pan” amb les teves cançons. Pan va ser qui primer ensenyà a soldar amb cera unes quantes canyes; Pan té cura de les ovelles i dels pastors d’ovelles. I no et desplagui de passar el flabiol pels teus llavis delicats: per aprendre’n, ¿què no feia Amintas? Tinc una flauta formada per set canons desiguals: va donar-me-la Dametas temps ha, i em digué quan moria: “Tu ets ara el seu segon amo”. Així parlà Dametas; el beneit d’Amintas en sentí gelosia. Altrament, tinc dos petits cabirols, que vaig trobar en una vall desprotegida; la seva pell és encara clapejada de blanc: cada dia eixuguen dues mamelles d’ovella; per a tu els guardo. Des de fa un quant temps Testilis em demana que els hi deixi emportar; i ho farà, ja que els meus presents et repugnen.

Vine aquí, bell vailet: heus ací que les Nimfes et por ten cistelles plenes de lliris; per a tu la blanca Naiade cull les pàlides violes i les cabeces del cascall, ajunta el narcis i la flor del fonoll aromàtic; després, barrejant-los amb el marfull i amb altres herbes oloroses, guarneix els tendres mirtils amb el groguenc galdiró. Jo mateix colliré fruits blanquinosos de tendre borrissol, i les castanyes que rant estimava la meva Amarillis; hi afegiré prunes de color de cera; també rebrà el seu honor aquest fruit; i vosaltres, llorers, també us colliré, i tu, murtra, veïna d’ells, puix que posats així mescleu les vostres suaus sentors.

Ets un pagès, Coridó: li importen poc, a Alexis, els presents, i, si lluitaves a cops de presents, lollas no tindria pas desavantatge. Ai jo!, ¿què és el que he volgut? En la meva torbació he llançat el migjorn contra les flors i els senglars contra les fonts cristal·lines. ¿De qui fuges, insensat? També els déus i el dardani Paris” habitaren els boscatges. Visqui Pallas a les ciutadelles que fundà; a nosaltres, ens plaguin sobretot els boscatges. La lleona ferotge persegueix el llop; el llop, la cabreta; la cabreta juganera persegueix el ginestell florit; a tu, Alexis, Coridó; tothom és atret pel seu delit. Guaita: els vedells ja tornen l’arada penjada del jou i el sol ponent duplica les ombres que s’allar guen; tanmateix, a mi l’amor m’abrusa: ¿Quin límit hi ha per a l’amor?

»Ah!, Coridó, Coridó, ¿quina demència t’ha pres? La teva vinya resta a mig podar sobre l’om frondós. Prepa- ra’t, doncs, més aviat a trenar amb vímets i amb jonc flexible algun objecte que hagis de menester. Ja trobaràs, si aquest et desdenya, un altre Alexis».

Posted on

Bucòlica IX. Virgili.

Virgili

LÍCIDAS: Ah!, és possible concebre un crim tan gran? Ah!, Menalcas, les consolacions dels teus versos, ¿ens haurien pogut ésser preses juntament amb tu? ¿Qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant? O, ¿qui hauria compost aquells versos que vaig sentir l’altre dia, sense tu saber-ho, quan te n’anaves a veure Amarillis, la nostra estimada? Titir, fins que jo torni-no vaig pas gaire lluny-peix les cabres; després de la pastura, mena-les a beure, Titir, i, mentre les menis, guarda’t de trobar-te amb el boc-escomet amb els corns-, vigila!”.

L. Heu, cadit in quemquam tantum scelus? Heu, tua nobis
paene simul tecum solatia rapta, Menalca?
quis caneret nymphas; quis humum florentibus herbis
spargeret, aut viridi fontes induceret umbra?
vel quae sublegi tacitus tibi carmina nuper,
cum te ad delicias ferres, Amaryllida, nostras?
Tityre, dum redeo—brevis est via—pasce capellas,
et potum pastas age, Tityre, et inter agendum
occursare capro, cornu ferit ille, caveto.

Versió de Miquel Dolç
Ai las! ¿Pot concebre ningú un crim com aquest? Ai las! Les consolacions que et devem, ¿haurien pogut ésser-nos arrabassades amb tu, Menalcas?Aleshores, ¿qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria escampat per terra les herbes florides o cobricelat les fonts d’una ombra verdejant? ¿Quin altre hauria compost aquells versos que et vaig replegar l’altre dia, sense dir-te res, quan anaves prop d’Amaril·lis, la nostra delícia? “Títir, fins al meu retorn -no vaig gens lluny- pastura les meves cabres i, una vegada sadolles, mena-les a beure, Títir; però quan les menis, mira de no trobar el boc: fereix amb les banyes, para compte!

Posted on

Virgili. 70-19 BCE

Virgili

Virgili, fill del terrissaire Maró i d’una dona lliberta, anomenada Magia. El pare, home laboriós i intel·ligent, pogué recollir una petita fortuna, a força de treballs i privacions, cosa que li va permetre donar al fill una bona educació. Virgili estudià a Cremona fins als disset anys; el 15 d’octubre de 699 de la fundació de Roma vestí la toga viril i passà a Milà a continuar els seus estudis. Un any després el trobem a Nàpols dedicat al ple coneixement dels autors grecs, especialment d’Homer, Teòcrit de Siracusa i Hesíode, els quals va saber assimilar correctament, tal com es pot veure en les seues obres. També estudià quelcom de medicina, cosmologia, matemàtiques i filosofia. Adquirint, així doncs, una cultura molt universal i selecta, i sobresortint en el difícil art de saber utilitzar allò que s’ha aprés per aplicar-ho amb tota oportunitat en tots els casos en què una descripció o una simple menció d’un tema científic podia donar relleu o interès a llurs descripcions o enumeracions poètiques.

En la crònica d’Eusebi (addicionada per sant Jeroni) es diu que Virgili passà a Roma després d’haver estat a Milà, extrem que és objecte de discussió entre els biògrafs virgilians i que no ha estat esclarit encara. El que sí que resta plenament clar és que en l’any 705 de la fundació de Roma tornà a les seves terres de Màntua, on posseïa la modesta heretat paterna, que cuidava i administrava amb tanta assiduïtat com absència d’ambició. La vida del camp era llur encant i més ferma afició.

La taciturnitat, l’observació continuada, la tossuda reflexió, la memòria tenaç i la bondat i sinceritat eren les notes distintives del seu caràcter. Els seus biògrafs ens el presenten “corpore et statura grandi, aquilo colore, varia valetudino, facie rusticana”, mentre d’altres el comparen a un Apol·lo, “de blanca cara, cabell ros, cos esvelt i delicat, veu sonora i maneres finíssimes”. Entre aquestes dues descripcions oposades no seria desencertat decantar-se per un terme mitjà. De la seva afició a la vida camperola s’originaren els seus deu poemes bucòlics anomenats Èglogues, vertader tresor de poesia camperola, que sense ser absolutament original, és un vertader primor artístic i literari.

Gai Asini Pol·lió era llegat del triumvir Marc Antoni, i en nom d’aquest governava la regió de Màntua l’any 713 (de Roma) quan foren repartides les terres de la regió entre els soldats d’Octavi. La hisenda paterna de Virgili tocà en sort a un centurió anomenat Arri, i en veure’s el poeta despullat de la seva llar i patrimoni, es valgué de la seva amistat amb Asini Pol·lió, i de la que la unia amb Cornelius Gal, per tal que Octavi August retornés a Virgili la seva heretat paterna. El Cèsar va satisfer els desitjos dels amics del poeta i anomenà Alfeni Var governador de la Gàl·lia Transpadana, on radicaven les terres de Virgili. El nou governador havia estat condeixeble del poeta en l’escola de filosofia Sissó, i s’esforçà a satisfer els desitjos del seu amic, però la soldadesca tornà a apoderar-se de la finca de Virgili, i aquest es va veure no solament despullat de bell nou, sinó que va estar a la vora de morir víctima de la rapacitat dels soldats, havent de passar nedant el riu Minci per salvar la vida.

En aquell temps, Virgili havia ja escrit alguna de les seves famoses èglogues, i els seus amics l’aconsellaren que anés a Roma a implorar la clemència d’August. Tant aquest com el seu ministre i privat Mecenàs acolliren amb cura el poeta, i no solament li foren retornades les seves possessions, sinó que fins i tot se li atorgà una crescuda indemnització pecuniària. En dues de les seves millors èglogues, Virgili agraeix la llibertat dels seus egregis afavoridors i lamenta de passada els infortunis dels seus compatriotes. Virgili passà a residir en una casa del barri Esquilí de Roma, molt pròxima als jardins de Mecenàs. Allà reuní una escollida biblioteca, i restà constituït en el poeta àulic per excel·lència.

La cort d’August es complaia de veure’s envoltada i celebrada pels millors enginys de les lletres llatines. Virgili compartia amb Horaci el favor de Mecenàs, i no és de meravellar que en escriure el seu primer poema, l’Eneida, i en cantar la genealogia de la família d’Octavi August entreteixís una corona de lloances i vaticinis tan grats com hiperbòlics en pro de la família imperial regnant. Es diu que en llegir a la seva llar August el cant en què Virgili fa desfilar els herois i successors de la família Octàvia, en descriure l’adveniment del jove Marcel (mort en la flor de llurs anys), i declamar aquell Tu Marcellus eris, tan famós en els grats vaticinis, l’emperador plorà d’emoció i regalà al poeta una enorme suma de sestercis.

A més d’Horaci, Virgili fou bon amic de Tibul, Properci, Agripa, Mesal·la i Asini Pol·lió. Gaudí d’una popularitat eixordadora i l’envoltà una atmosfera d’afecte i veneració no igualada en cap època anterior i posterior. Model de candor, de sinceritat, de gratitud i de benevolència amb tothom, Virgili assolí a ser el vertader model i prototipus de l’home perfecte i exemplar, dintre de la cosmogonia pagana. El seu amor a l’estudi fou considerable, i encara més ho fou la seva laboriositat i la cura amb què esporgava, corregia i esmenava cent vegades, si era menester, els seus versos. En totes les seves obres s’observa la cura i seny amb què el poeta s’esforçava a deixar per a la posteritat obres que resistissin els embats del temps.

Als trenta-quatre anys es retirà a Nàpols, per a dedicar-se a escriure el seu poema geopònic Les Geòrgiques, que va compondre per consell de Mecenàs, el qual desitjava encaminar les energies del poble romà a l’exercici de l’agricultura, en què veia una font de riquesa i prosperitat molt oblidada d’un poble guerrer, que necessitava, per altra banda, els tresors amagats en el si de la terra per a no finir esgotat per la penúria. Virgili acabà el 714 (de la fundació de Roma) el seu poema Les Geòrgiques i emprà els deu anys següents a escriure l’Eneida, el poema nacional dels orígens, grandesa i esplendor de Roma.

Per això s’encaminà a Grècia, visitant, a més, tots els llocs i comarques de l’Àsia Menor, on Homer enquadrà i emplaçà les accions de les seves epopeies. No li mancaren a Virgili ocasions ni motius d’inspiració per a la seva epopeia. Residí a Patres, Corfú, Creta i, sobretot, a Atenes, on el trobà August al seu retorn d’Orient. L’emperador de l’Orb volgué que el poeta l’acompanyés de nou a Roma, i així ho feu, però no havia desembarcat a Brindis l’any 19 aC quan morí a conseqüència de la seva dèbil i malaltissa complexió, menyscabada per les fatigues d’una turbulenta navegació.

Les seves despulles foren traslladades a Nàpols i respectant-ne la seva última voluntat foren incinerats en el camí de Puteoli (Pozzuoli) a 3 km d’aquella ciutat. En el seu sepulcre es posà aquesta inscripció, atribuïda al mateix poeta, tot i que sense una font clara:

«
Mantua me genuit; Calabri rapuere; tenet nunc Parthenope. Cecini pascua, rura, duces. (Màntua m’engendrà. Els calabresos em retingueren. Ara em posseeix Nàpols. Vaig cantar els pastors, els camperols i els cabdills).
»
Instituí hereus en Valeri Pròcul, a August, Mecenàs, Luci Vari i Ploci Tucca. Aquests dos últims foren qui cuidaren de les primeres transcripcions de llurs obres, sense que es posseeixi cap còdex contemporani, ja que les primeres conegudes són, com a molt antigues, del segle v o v

Posted on

Bardo Thodol

Conegut també com a “El llibre tibetà dels morts” , és un conjunt d’instruccions a tenir en compte abans o just després de morir, pre evitar tornar a entrar en el seguit infinit de reencarnacions de vids de patiment, el samsara. Hauria estat escrit pel lama Padmasambhava al segle viii i després amagat per tal que fos descobert en el futur.

Les descripcions de les visions i presències de deïtats són d’una imaginació desbordant. La seva complexitat de detall demana l’ajuda de ser visualitzat com edificis i entitats en l’espai, un mandala.

  • 1. Natural Liberation of the Nature of Mind: The Four-session Yoga of the Preliminary Practice.
    Trobar refugi en certes meditacions. Mandala del mont Meru

  • 2 A Prayer for Union with the Spiritual Teacher, [entitled] Natural Liberation, without Renunciation of the Three Poisons.
  • 3 Root Verses Of The Six Intermediate States.
    According to this cycle of teachings, the circle of birth and death can be seen as being composed of six intermediate states. These six modalities of existence: our waking living state, dreaming, meditation, the time of death, and the two successive phases of the after-death state.
  • 4. The Introduction to Awareness: Natural Liberation through Naked Perception
    Just like the nucleus of the sun, which is itself naturally originating. Look at your own mind to see whether it is like that or not!
    Be certain that all that appears is naturally manifest [in the mind], Like the images in a mirror which [also] appear naturally. Look at your own mind to see whether it is like that or not! Be certain that all characteristics are liberated right where they are, Like the clouds of the atmosphere, naturally originating and naturally dissolving. Look at your own mind to see whether it is like that or not!
    If, upon looking outwards towards the external expanse of the sky, There are no projections emanated by the mind, And if, on looking inwards at one’s own mind, There is no projectionist who projects [thoughts] by thinking them, Then, one’s own mind, completely free from conceptual projections, will become luminously clear. [This] intrinsic awareness, [union of] inner radiance and emptiness, is the Buddha-body of Reality, [Appearing] like [the illumining effect of] a sunrise on a clear and cloudless sky,. It is clearly knowable, despite its lack of specific shape or form.
    Now follows the esoteric instruction which reveals the three times to be one: Abandon your notions of the past, without attributing a temporal sequence! Cut off your mental associations regarding the future, without anticipation!
    There is no duality between the object viewed and the observer. Without focusing on the view, search for the observer! Though one searches for this observer, none will be found.
    There is no duality between the object of meditation and the meditator. Without meditating on the object of meditation, search for the meditator! Though one searches for this meditator, none will be found.
    There is no duality between the action and the actor. Without focusing on the action, search for the actor! Though one searches for this actor, none will be found.
  • 5. The Spiritual Practice entitled Natural Liberation of Habitual Tendencies
    [Visualització de deïtats que bloquegen les tendències naturals que ens fan seguir en el cicle]
    This divine assembly of the awareness holders will emerge from the throat [centre], And fill the space before us. Amidst a plethora of musical sounds they will manifest in myriad dancing postures, Pounding and vibrating throughout all world-systems, [And generating] a vibrant beaming path of light, Indicative of spontaneously arising pristine cognition. [ fa pensar en les assemblees beatífiques del cel de Dante ]
    In the central channel branch of the skull, within one’s brain, Amidst an expanse of light, composed of naming seminal points of rainbow-light, [Stands] Samantabhadra in the form of Mahottara Heruka. He has three faces: brown, white and red; and six arms: The three right arms brandish a vajra, a khatvariga, and a small drum, And the left hold a bell, a blood-filled skull, and a noose of entrails. Mahottara Heruka is joyously and indivisibly embraced by Krodhesvari. May these two, the central male and female consorts, guide all beings [to liberation]! OM. [ és com un rosari per anar recorrent deïtats de memòria, però molt més acolorit!]
  • 6 Natural Liberation of Negativity and Obscuration through [Enactment of] the Hundredfold Homage to the Sacred Enlightened Families.
    I bow down to Krodhesvari, wrathful Queen of [Reality’s] Expanse, Dark blue, holding a vajra, Offering a blood-filled skull to her consort’s mouth, She joyously embraces him, in supreme bliss.
    I bow down to PukkasI of the south-eastern direction, Acting on behalf of living beings as one of the Matarah, Wrathful, red-yellow, and aloof on her throne of human corpses, [Clutching and] devouring entrails To draw [sentient beings] free from the dissonant realms.
    I bow down to Candall of the north-western direction, Acting on behalf of living beings as one of the Matarah, Wrathful, pale yellow, and aloof on her throne of human corpses, Tearing apart the head and body of a bloated corpse To sever erroneous thoughts [at their roots].

  • 7 Natural Liberation through Acts of Confession
    From beginningless time, without end, I have roamed throughout cyclic existence – Led astray by the momentum of my mistaken past actions and improper past behaviour, 1 have mistaken the path and become lost on the path. I regret with powerful remorse the negative past actions I have committed, of any kind. Drawn by the momentum of momentary yet violently resonant past acts, I have sunk into this ocean of suffering, the sea of cyclic existence. The fires of blazing hatred have unabatingly seared my mind, The dense darkness of delusion has blinded my discriminative awareness, The ocean coasts of desire have drowned my consciousness, The mountain of fierce pride has entombed me in the lower existences, The cruel whirlwind of envy has sucked me into these turning worlds, Where, entwined by the tight knot of egocentricity, I have fallen into the pit of desire, this chasm of blazing fires. Unbearably brutal misery has poured down on me like heavy rain. [Damaged] by such extreme and unbearable suffering, [Seared] by the blazing ferocious fires of my negative past actions, The shoots of my consciousness and sense faculties have been blunted. If my body, this illusory aggregate, can no longer withstand [all this pain], How can you bear [to witness] this, O Compassionate Lord of Loving Kindness?21 Obscured fool [that I am, burdened by] the most negative, evil past acts, Propelled by the momentum of these past actions, I have taken birth as the personification of rampant egohood within this world-system of desire. I regret having taken such birth, and am dismayed by my past acts! Yet, regardless of my regret and my dismay, past actions cannot be re-made. The momentum of past actions is as strong as a river’s inexorable flow, So how can the mighty river of past actions be reversed in a mere moment! All that ripens is born from one’s own past actions, And I am one who has been swept along by the violent whirlwind of my past actions, And accordingly have roamed over countless past aeons, Lost within the dark prisons of cyclic existence. O Lord of Loving Kindness, through the blessing of your compassion, Purify the obscurations [generated by] my past actions and dissonant mental states, And secure me in the presence of your mother-like loving kindness!
    [totes les vides viscudes, quànta carn i sang acumularien][quàntes accions absurdes] During countless births in countless aeons, That if our flesh and bones were to be collected together, Their accumulated mass would fill this world, And if our pus and blood were to be collected together, Their accumulated mass would fill a vast ocean, And if the residue of our past actions were to be collected together, Their extent would be beyond conception and inexpressible. Though I have continued endlessly in a cycle of births and deaths, Throughout the three world-systems, The actions that I have committed have been pointless and unproductive. Yet, from amongst all these many countless births, The actions committed in the course of just a single lifetime Could have been worthwhile if only I had trained well, Pursued the path of unsurpassed enlightenment, And thus attained the genuine final nirvana.
    But, swayed by the virulence of past actions and the great potency of dissonant mental states, I have assumed bodies, these networks of flesh and blood, and roamed throughout cyclic existence, Thrust into [a succession of] prison-like existences, Where the suffering is hard to bear. All my transgressions, resonant with such unbearably intense suffering, Have been born out of my own past actions. Please, through your great compassion, shatter the momentum of [these] past actions, And reverse the vital energy of past actions, [generated by] dissonant mental states! When, overpowered by the influence of perverse past actions [rooted in] fundamental ignorance, I wander perpetually within the darkness of unknowing, Why do you not release me, [suffusing me] with the lamplight of your pristine cognition? When I can no longer bear the continuing fruition of my transgressions and past actions, Why do you not embrace me with the enlightened activity of your great compassion? When I fall into the abyss of error, Why do you not catch me in the palm of your swift compassion? When I am afflicted by the irresistible diseases of the three poisons, Why do you not cure me with the medicine of your compassionate skilful means? When the fires of my suffering – the continuing maturation of my own past actions – blaze, Why do you not release a compassionate shower of cooling rains? When I sink into the swamp of suffering in cyclic existence, Why do you not draw me up with the hook of compassionate skilful means? Were I to attain the resultant [states of enlightenment], By training, again and again, in the three world-systems of cyclic existence, What need would there be for your sublime compassion then? Given that this [release] would be the potent inheritance of my [positive] past actions, Would there be anyone to whom I would need to express my gratitude? [But], O spiritual warrior, you who are endowed with the power of compassion, Since the momentum of my [negative] past actions is so potent, Do not be ineffective! Do not be indifferent! Do not be inactive! From your heart, O compassionate conquering deity, gaze upon me now! Draw me up from the swamp of cyclic existence! Lead me swiftly to the supreme level of the three buddha-bodies.
  • 8 Natural Liberation through Recognition of the Visual Indications and Signs of Death [observar els indicis de la pròxima mort per estar preparat].Indicacions de quina mena de reencarnació tindrà.
    [when dying] the right hand quivers, one talks nonsensically, And bodily warmth recedes from under the right armpit, [This indicates that] one will be born as an antigod. If nasal mucous and vital wind flow through the left nostril, And bodily warmth recedes from the left eye, [This indicates that] one will be born as a human being. If animal sounds are emitted from the mouth, urine is secreted from the urethra, And bodily warmth recedes from the genitals, [This indicates that] one will be born as an animal. If the skin turns yellowish and lustreless, And there is salivation, accompanied by sensations of hunger, While reproductive fluid is secreted, [This indicates that] one will be reborn as an anguished spirit. If the right leg shakes, defecation takes place, Anger is felt, and bodily warmth recedes from the soles of the feet, It is said that this person will be born in the hells. If one experiences intense pride, bodily warmth recedes from the ears, And consciousness is emitted via the ears, [This indicates that] one will be born as a yaksa.46 If good circumstances prevail [at the time of death], And if there is minimal impairment of the vital organs, and clear mindfulness, And if one’s spiritual teacher and fellow practitioners gather together, with an inspired perspective, And if serum and other signs appear at the crown of the head, And consciousness is transferred from the crown of the head, Then, it is said that one will achieve liberation, or take birth among the higher realms.47 Therefore, it is most important [to create] the right circumstances at the time of death. Furthermore, there are indications and signs of a higher or lower rebirth That arise after the death of a sentient being. These relate to changes occurring in the sky, which should be examined over [an appropriate] number of days: If the sky turns dark brown, or vaporous [clouds] well up, Or if there are winds, chilling breezes, blizzards and so forth, All these are indications that the [deceased] will be born among the hell realms. If a lustreless mist hangs in the sky, and the sun and moon fade, If there is no wind or breeze, and the sun is obscured, Or if there are traces of rain, or else if it rains in the evening, All these are indications that the [deceased] will be born among the realms of anguished spirits. If the sky turns brownish, and there is unbroken black cloud, Or if there is a mist and an unpleasantly brown sky, All these are indications that the [deceased] will be born among the animal realms. If the clouds in the sky turn yellowish black and assume terrifying forms, And hurtle fiercely back and forth, driven by the wind, Or if there is thunder and lightning, and the sun and moon become invisible, All these are indications that the [deceased] will be born among the antigod realms. If the sky is bright and the sun and moon are clearly visible, [Or the atmosphere is] utterly clear, without wind or breeze, All these are indications that the [deceased] will be born among the god realms. If the sky is bright and clear, and fine white silken clouds appear, Or if the sun and moon are encircled by aureoles of light, All these are the indications that the [deceased] will be born among the human realms.
  • 9 Natural Liberation of Fear through the Ritual Deception of Death
  • 10 Consciousness Transference: Natural Liberation through Recollection [coses a tenir en compte en el moment de la transició, visualitzar llums, apretar el cul]
    Then, sitting on a comfortable seat in the posture of the bodhisattvas, one should, in the following manner, close the orifices [of the body which lead to rebirth] within cyclic existence: The body should be upright and erect. The hands should cover the knees, forming the earth-touching gesture,10 and the shoulders should be drawn upwards. Then, in one’s own heart one should visualise an azure blue syllable hum, blazing with light, from which a single syllable hum breaks away and descends to the rectum, precisely blocking the orifice through which the hells are entered.
    Furthermore, if consciousness is transferred through the pathway of the eyes, [it is said that] one will be born as a universal monarch, and if it is transferred through the left nostril, one will obtain an unimpaired human body. These are the three optimum apertures [associated with those of superior capacity]. One will, however, be born as a yaksa if [consciousness is transferred] through the right nostril, or as a god of the world-system of form if [it is transferred] through the ears, and as a god of the world-system of desire if [it is transferred] through the navel. These are the three medial apertures [associated with those of average capacity]. Lastly, one will be born as an animal if [it is transferred] through the urethra, as a anguished spirit if [it is transferred] through the sexual passage,29 and as a hell being if it is transferred through the rectum. These are the three inferior apertures [associated with those of inferior capacity].
  • 11 The Great Liberation by Hearing [el que s’ha de narrar en veu alta al moribund per tal que pugui fer una bona transició][descripció de les llums que veurà]
    O, Child of Buddha Nature, listen very intently and without distraction. There are six kinds of intermediate state, namely: the intermediate state of living or natural existence, the intermediate state of dreams, the intermediate state of meditative stability or concentration, the intermediate state of the time of death, the intermediate state of reality, and the intermediate state of consequent rebirth.
    O, Child of Buddha Nature, from the hearts of the male and female buddhas of the five enlightened families, the light rays of the ‘four pristine cognitions combined’, very fine and clear, like a spider’s web, will dawn before your heart, [like the] entwined light rays of the sun. First, a sheet of radiant white48 light rays, bright and awesome, [indicative of] the pristine cognition of reality’s expanse, will emanate from the heart of Vairocana, and touch your heart. Above49this sheet of light, a white seminal point resembling a mirror facing downwards will arise, emanating light rays, extremely radiant, bright and dazzling, adorned with five distinct seminal points of like nature, each of which in turn will be adorned by greater and lesser seminal points, [forming an array] with no centre or horizon. [Second], a sheet of radiant blue light, [indicative of] the mirror-like pristine cognition, [will emanate] from the heart of Vajrasattva. Above this, like a turquoise bowl facing downwards, a radiant blue seminal point will arise, [also] adorned by [an array of] greater and lesser seminal points. [Third], a sheet of radiant yellow light, [indicative of] the pristine cognition of sameness, [will emanate] from the heart of Ratnasambhava. Above this, like a gold cup facing downwards, a radiant yellow seminal point will arise, [also] adorned by [an array of] greater and lesser seminal points. [Fourth], a sheet of radiant red light, [indicative of] the pristine cognition of discernment, [will emanate] from the heart of Amitabha. Above this, like a coral bowl facing downwards, a radiant red seminal point will arise, extremely luminous and dazzling, [resplendent] with the luminosity of pristine cognition. It too will be adorned with five distinct seminal points of like nature, each of which in turn will also be adorned by greater and lesser seminal points, [forming an array] with no centre or horizon. All of these [lights and seminal points] will indeed arise, and touch your heart.
  • 12 Aspirational Prayers
  • 13 A masked drama of Rebirth
  • 14 Liberation by Wearing

Els centenars de deïtats amb 2 caps i 6 braços és com una mena de rosari. Es resa per que en el moment de la reencarnació, en lloc de tornar a començar el cicle, l’accés al retorn quedi bloquejat i entri al Nirvana. Aquí l’infern no és al més enllà, és la vida normal que tenim. I la pregària un fórmula que es ven com a màgia per evitar que es repeteixi l’infern que vivim. COm en el cas del cristianisme, també és basa en una amenaça de la condemnació eterna.

Si els escrits de l’església, i els concilis, estan tots orientats a assegurar el poder, amb el xantatge de la condemnació eterna i la persecució de la competència dels que anomenen heretges, aquí tenim el xantatge de la condemnació del cicle etern de reencarnacions i la propaganda a buscar un mestre espiritual. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat sumisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí una societat escapista que es tanca a un monestir

[bona part dels textos són “trucs” per trobar la sortida correcta en el moment de transició, com si estiguessim al metro a pl Catalunya i en la confusió poguessim anar cap a una de les diverses línies disponibles, verda, vermella, FGC, Renfe, . Al tantu per ons’escapa la consciència, si surt pel cap, budahood, si pel cul, a l’infern]

 

Budisme, la indústria de la salvació

Posted on

La indústria de la salvació

Introducció  Abans de les Teràpies  Teràpies     Autoajuda    Pastilles    Alternatiu

Introducció

L’experiència de l’home és sovint de patiment i des de sempre ha trobat alleujament en diferents sistemes de creences o tècniques. Això atorga un poder als qui subministren aquestes creences o tècniques.

Les religions abrahàmiques plantegen que el patiment és resultat d’un pecat original que du inevitablement a la condemnació eterna. L’única manera d’evitar-ho és apuntar-se al seu sistema de protecció, seguir els seus rituals i fer les aportacions econòmiques que calgui. És com un xantatge mafiós. D’aquí que inevitablement han de ser intolerants amb les altres creences, han d’eliminar la competència com sigui. Tant el paradís com l’infern són transcendents i eterns, així que la vida actual en sí té poca importància, només compta per salvar-se o condemnar-se.

Les religions dàrmiques no tenen un infern transcendent, l’infern ja és aquí en la nostra vida de cada dia. No ens n’alliberem ni quan morim ja que ens reencarnem, en un animal, humà o semidéu, seguint un cercle infinit de vides, el samsara. Només ens en podem alliberar seguint un entrenament de meditació i unes tècniques. Aquí no hi ha el monopoli de la salvació de l’església però sí una competència entre mestres i escoles per tenir més deixebles. I es donen casos d’abús com en les esglésies abràmiques (BBC, i BBC, abusos budistes a Myanmar contra roghinyes) . Les tècniques són complicades i insisteixen en la necessitat del mestre a qui s’ha de seguir cegament. En trobem exemples al Bardo Thodol, el Llibre Tibetà dels morts. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat submisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí tenim una societat escapista que es tanca a un monestir.

La versió vigent de la indústria de la salvació ja no recorre a l’amenaça de l’infern, o a la promesa de la il·luminació budista però segueix l’esquema general que estem malament i que necessitem “contractar” alguns serveis de salvació. Semblaria que durant dècades, els terapeutes de l’escola psicoanalítica haurien donat per descomptat que tots tenim traumes sexuals de la infantesa pendents de superar, en sessions setmanals. Aquesta escola ha estat desacreditada, o ha passat de moda, però segueix essent un lloc comú que la vida normal ens porta inevitablement a l’estrès i la frustració, o solitud, i que necessitem un terapeuta, gestalt, meditació, ioga, Txiqung, el que sigui, per trobar la pau. Tots necessitem teràpia o guia, i així trobem serveis de coach de motivació o per que algú ens digui què hem de fer de gimnàs. (Autoajuda).

I per completar aquest mercat de la indústria de la salvació tenim l’adquisició d’objectes i remeis. Des de sempre s’han venut pedres, cristalls, creus, estampetes, escultures de Ganesh, gongs tibetans amb propietats meravelloses. [jo vaig comprar un sant Pancraç de plàstic]. Pocions, ungüents, olis essencials, alcohol, tabac, antidepressius, tranquil·litzants, drogues. Sembla que no podem viure sense l’ajuda d’aIguna substància. [Cada estiu milers van a concerts a embriagar-se d’alcohol i so, fugint de la seva vida; cada vespre milers van a les platges o discoteques buscant un moment que o arriba i deixant-ho tot brut d’ampolles i embalatges de menjar].

[ Vénen ganes de fugir d’aquest mercat de salvadors, sacerdots, mestres zen, gurus, coachs i quedar-me tranquil acceptant les meves limitacions en la línia d’Epicur que recollia Horaci, sense esperar un món millor futur]

Abans de les teràpies

  • (CGPT)Religió. Les cultures antigues [cristianisme] creien que la depressió o altres trastorns eren càstigs divins o possessions demoníaques. Religions abràmiques: Pregàries, rituals, peregrinacions, benediccions de Sants, confessió, exorcismes. [De fet, el baptisme, confessió, últims sagraments i ser enterrat en cementiri sant són com una mena d’exorcisme]. Religions dàrmiques: Meditació. A les religions indígenes els xamans feien rituals simbòlics.
  • Supersticions:/Alternatius: amulets o objectes per allunyar els mals esperits.
  • Filosofia. [Grècia]. Acceptar el que no podem controlar. Gaudir de plaers moderats.
  • Remeis populars i medicina. Infusions d’herbes calmants com la valeriana. Banys calents o freds. Règims, dejunis.
    Seguint la teoria dels quatre humors, la melancolia causada per un excés de bilis negra es tractava amb sagnies i purgants.
  • Ingrés en asils als s18 i s19.
  • [les societats premodernes tenien un treball més físic, no tenien temps per deprimir-se. Alhora la família i la comunitat estaven més a prop; avui tenim el repte de viure més sols]
  • Alcohol. Als s18 i 19, l’opi es va fer popular.
  • Richard Burton, la cura de la melancolia

Teràpia

[En el marc religiós la preocupació és “estic condemnat”, en el marc de teràpia la preocupació és “no sóc feliç”].

Psicoanàlisi i psicodinàmica
Sigmund Freud, 1886. Converses que, a través de l’associació lliure, explicació dels somnis i la transferència, revelarien experiències de la infantesa, sovint de natura sexual, de les quals no en som conscients i que serien la causa de les neurosis.
Alfred Adler i Carl Jung, influïts per Freud, se centren en experiències anteriors, processos inconscients i relacions interpersonals per entendre la conducta i estat actual.

Behavioral Therapy
Basada en les teories de B.F. Skinner, John Watson i Ivan Pavlov. 1920s-50s. Condicionar els subjectes [com, parlant?], per canviar la seva conducta o hàbits problemàtics.

Teràpia humanística centrada en el client
Carl Rogers. 1940s-50s. Cada individu té un potencial per desenvolupar. El terapeuta orientarà i estimularà el seu creixement personal.

Teràpia Gestalt
Fritz Perls, Laura Perls,  Paul Goodman. 1940s-50s. Creen un espai on el client expressa els seus pensaments i emocions. Si es detecten temes no resolts es fa servir la tècnica de la cadira buida per establir un diàleg imaginari que fa aflorar conflictes no resolts.

Cognitive Behavioral Therapy (CBT)
Aaron Beck  (Cognitive Therapy) i Albert Ellis (Rational Emotive Behavior Therapy – REBT).  1960s-70s. les emocions i conductes serien resultat de pensaments negatius que no s’adapten a la realitat. Canviant aquests pensaments concentrant-se en el present i la solució dels problemes es pot millorar l’ansietat i la depressió [com els estoics].

Existential Therapy
Viktor Frankl, Rollo May, Irvin Yalom. 1950s. Explora el sentit de la vida, la lllibertat, la mort. [reflexió filosòfica].

Teràpia de família i parella
Murray Bowen, Salvador Minuchin. 1950s. Detecta conflictes derivats de tensions en les relacions a la família. [Constel·lacions familiars].

Mindfulness (Atenció plena)
Adaptació al món occidental de les pràctiques de meditació del budisme zen i l’hinduisme. Thích Nhất Hạnh, Joseph Goldstein, Herbert Benson, Jon Kabat-Zinn, Richard J. Davidson. 1970s. Prendre consciència del moment present com a cos que respira, està assegut i camina. Això allunyaria l’ansietat i emocions negatives.
[Karl Graf Dürckheim, noble alemany [en cerca de l’excel·lència], s’adherí al partit nazi, per després resultar que tenia sang jueva i enviat al Japó. Trobà sintonia amb la idea de superioritat ària i la disciplina samurai i zen. Va concebre el terapeuta algú que acompanyava el pacient en un camí de transformació. Leibterapia Laia Monserrat.

(CGPT 2024), Als USA uns 42M d’adults, un 16.5% de la població, reben teràpia. Entre 1.5 i 2M recorren a coachs.

Autoajuda

(CGPT)

Llibres
Cobreixen des de la salut mental, benestar emocional, productivitat, crrera professional, finances. Recorren a Mindfulness, positive thinking, hàbits i planificació d’objectius. Brené Brown (Daring Greatly), James Clear (Atomic Habits), and Mark Manson (The Subtle Art of Not Giving a F*ck).

TikTok, youtube
Influencers, terapeutes, life coaches, publiquen vídeos curts sobre gestió de l’ansietat, productivitat, consells sobre relacions [com l’Helena Francis i els consultoris sentimentals]. Dirigits especialment Milenials i GenZ. Dirigeixen a compres de llibres o subscripcions.

Apps i subscripcions
Apps: Talkspace, Headspace, Calm, BetterHelp, and Shine guien els usuaris a meditar, teràpia o wellness.  Amb l’ajuda de la AI poden automatitzar una teràpia personalitzada (Woebot i Wysa). A vegades connecten a terapeutes titulats per vídeoconferència.
Apps de recordatoris i formar hàbits com Fabulous, Habitica, o Strides fan un seguiment dels hàbits fent servir behavioral psychology.

Drogues, alcohol, antidepressius, analgèsics

Abús de medicaments legals. Abús de substàncies legals. Abús de substàncies il·legals. Debat

Craddle to grave, instal·lació al British Museum. Les pastilles més comunes als tractaments mèdics.

Alternatiu

Astrologia
(Cgpt)El 2018 un 29% dels adults als USA afirmaven creure en l’astrologia. [la pràctica es remunta als Egipcis, ampliar]

Tarot i predicció del futur
(Cgpt) El 2019 un 22% dels adults a USA van recórrer a predicció del futur en pràctiques com el tarot o la quiromància. La indústria de serveis psíquics facturaria uns 2.2B.

Cristalls i olis essencials
Almenys un 42% als US creuen en “energia espiritual” localitzada en muntanyes, arbres, o pedres. Un 30% dels adults fa servir alguna forma de medecina alternativa, entre elles l’aromateràpia. El mercat d’olis essencials estaria valorat en 18,6B el 2020. Millenials i genZ busquen alternatives a les receptes farmacèutiques, amb propostes holístiques espirituals i New Age.

Reiki
Iniciat per Mikao Usui el 1922. Se suposa que hi ha una energia espiritual a tot arreu que el practicant canalitza al pacient a través de les seves mans. El “International Center for Reiki Training (ICRT)” diu haver format 4M de persones i que 1M el practica. Als US, 1.2M haurien rebut alguna mena de teràpia energètica el 2006. Alguns hospitals a US i UK ho ofereixen com a complement a la medecina tradicional.

El frau de Castaneda, que es va inventar les experiències i explotava sexualment les seguidores. (2024 Altaonline)

Witchtok, cobrant 1.500$ per llegir cartes de Tarot (The Independent)

L’explotació de la indústria wellness (The Walrus)

Posted on

Horaci 65 BCE – 8 BCE

Obres

Quintus Horatius Flaccus, va néixer un 8 de desembre del 65 BCE a Venosa, fill d’un esclau alliberat. Va estudiar a Roma i després filosofia a Atenes on pren contacte amb la filosofia d’Epicur. Brutus li dóna un càrrec a l’exèrcit però no té aptitud per a militar. Treballa d’escriba. Virgili el presenta a Mecenàs amb qui acabarà tenint una bona amistat i que li regalarà una finca.

Va ser respectat en seu seu temps i al Renaixement s’identifica amb la màxima expressió literària.

[ Recull la moral epicúrea d’acceptar el destí recollint el que podem cada dia]

Posted on

Beatus Ille. Epodes II. Horaci

Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empalta de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿ Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?

I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragorosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!”

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.

422 Horaci

‘Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
5neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
10altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
15aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
20certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
25labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
30imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
35pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
40domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
45claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
50magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
55iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
60vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
65positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.’
haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
70quaerit kalendis ponere.

 

 

Posted on

Qui pot saber si els déus afegiran el dia de demà?. Odes IV.VII. Horaci

Han desaparegut les neus, ja torna l’herbatge als prats i el fullam als arbres; la terra es renova i els rius, en llur minvada, corren dintre de llurs marges. Una de les Gràcies, amb les Nimfes i amb les seves germanes bessones, es posa a menar nua les danses. No esperis pas que res sigui immortal; t’ho adverteixen el curs de l’any i l’hora que s’emporta el dia vivificador. Els freds s’assuaugen amb els ponentols, la primavera és trepitjada per l’estiu, que morirà bon punt la tardor, carregada de fruita, haurà vessat a dojo els seus dons, i ben tost torna l’hivern inert.

Tanmateix les ràpides llunes reparen els danys del cel; però nosaltres, quan hem baixat allà on baixà el pietós Eneas, allà on baixaren, tot i llurs riqueses, Tullus i Ancus, no som més que pols i una ombra. ¿Qui pot saber si els déus celestials afegiran el dia de demà a la suma dels dies viscuts fins avui? Tot allò amb què hauràs regalat el teu cor, que t’és amic, escaparà a les mans àvides d’un hereu. Quan t’hauràs mort i Minos haurà pronunciat, respecte a tu, la seva fulgurant sentència, ni el teu llinatge, Torquat, ni la teva eloqüència ni la teva pietat no et restituiran a la vida; car ni Diana allibera de les tenebres dels Inferns el cast Hipòlit ni Teseu és prou fort per a rompre les cadenes letees del seu estimat Pirítous.

422 Horaci

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

Diffugere nives, redeunt iam gramina campis
arboribusque comae;
mutat terra vices et decrescentia ripas
flumina praetereunt;

Gratia cum Nymphis geminisque sororibus audet
ducere nuda choros:
inmortalia ne speres, monet annus et almum
quae rapit hora diem.

frigora mitescunt Zephyris, ver proterit aestas
interitura, simul
pomifer autumnus fruges effuderit, et mox
bruma recurrit iners.

damna tamen celeres reparant caelestia lunae:
nos ubi decidimus
quo pius Aeneas, quo dives Tullus et Ancus,
pulvis et umbra sumus.

quis scit an adiciant hodiernae crastina summae
tempora di superi?
cuncta manus avidas fugient heredis amico
quae dederis animo.

cum semel occideris et de te, splendida, Minos
fecerit arbitria,
non, Torquate, genus, non te facundia, non te
restituet pietas;

infernis neque enim tenebris Diana pudicum
liberat Hippolytum
nec Lethaea valet Theseus abrumpere caro
vincula Pirithoo.

 

Posted on

Vixi. Odes III. XIXX

Mecenas, llinatge de reis etruscs, per a tu hi ha, de fa temps, a casa meva un vi suau dins una gerra encara mai no abocada, i roses i gla aromàtica

per als teus cabells. Desix-te de tot destorb, no estiguis 182 sempre contemplant l’aiguosa Tíbur, el territori d’Efules en pendís i els turons del parricida Telègon.

Deixa l’opulència que t’enfastideix i aquesta torre que s’acosta als alts nuvolats; oblida’t del meravellós espectacle del fum, de les riqueses i del brogit de la venturosa Roma. Sovint, als rics, els agrada un canvi, i uns sopars polidament preparats en una modesta llar de gent humil, sense cortinatges ni porpra, han desarrugat més d’un front consirós.

Ja el pare resplendent d’Andromeda mostra el seu foc ocult, ja s’enfereeixen Proció i l’estel del furibund Lleó, i el sol torna a portar els dies xardorosos;

ja el pastor amb el seu ramat llangorós cerca, cansat ombres, el rierol i els matolls de l’esborrifat Silvà, i a la ribera silenciosa manquen els vagarívols vents.

Tu et preocupes pel bon governament de l’Estat i, anguniós per la Ciutat, temoreges pensant què poden preparar els seres i Bactres, que fou el reialme de Cirus, i els pobles, ara desunits, del Tànaïs,

Provident, el déu tanca dins una espessa nit els esdeveniments del temps venidor i riu si un mortal es neguiteja més que no li és lícit. Pensa que és el present

que has d’endegar amb esperit serè; la resta flueix com el riu, que adés llisca pacífic dins la seva llera fins al mar Tirrè, adés fa rodolar pedres esmolades,

troncs arrencats de soca-rel, bestiar i cases, tot ensems, amb clamor de les muntanyes i del boscatge proper, quan el feroç devessall

enfureix les aigües quietes dels rius. Serà amo de si mateix i viurà content aquell qui dia rere dia ha pogut dir: «He viscut. Demà pot el Pare omplir el cel de negres nuvolades

o d’un sol clar; no, per això, invalidarà allò que he deixat rere meu ni canviarà i farà que no hagi existit allò que l’hora fugissera ha portat una vegada».

La Fortuna, que es complau a ésser cruel i s’obstina a fer el seu capritxós joc, trafega els fugaços honors, ara generosa amb mi, ara amb un altre.

La lloo quan roman amb mi; però, si bat les seves ràpides ales, renuncio a allò que m’ha donat, m’embolco dins el meu valer i vaig en cerca de l’honesta pobresa sense dot.

No és el meu tarannà, si l’arbre mestre cruix als embats del garbí, d’abaixar-me fins als llastimosos precs i de fer tractes amb els déus, mitjançant vots, per evitar que les mercaderies de Xipre i de Tir

augmentin les riqueses de la mar cobdiciosa; en tal cas, amb la protecció d’un bot de dos rems, em duran per les marors de l’Egeu l’oratjol i els bessons Pòlluxs.”

 

Tyrrhena regum progenies, tibi
non ante verso lene merum cado
cum flore, Maecenas, rosarum et
pressa tuis balanus capillis

iamdudum apud me est: eripe te morae
ne semper udum Tibur et Aefulae
declive contempleris arvum et
Telegoni iuga parricidae.

fastidiosam desere copiam et
molem propinquam nubibus arduis,
omitte mirari beatae
fumum et opes strepitumque Romae.

plerumque gratae divitibus vices
mundaeque parvo sub lare pauperum
cenae sine aulaeis et ostro
sollicitam explicuere frontem.

Iam clarus occultum Andromedae pater
ostendit ignem, iam Procyon furit
et stella vesani Leonis,
sole dies referente siccos;

iam pastor umbras cum grege languido
rivumque fessus quaerit et horidi
dumeta Silvani, caretque
ripa vagis taciturna ventis.

tu civitatem quis deceat status
curas et urbi sollicitus times
quid Seres et regnata Cyro
Bactra parent Tanaisque discors.

prudens futuri temporis exitum
caliginosa nocte premit deus
ridetque, si mortalis ultra
fas trepidat. quod adest memento

conponere aequos; cetera fluminis
ritu feruntur, nunc medio alveo
cum pace delabentis Etruscum
in mare, nunc lapides adesos

stirpisque raptas et pecus et domos
volventis una, non sine montium
clamore vicinaeque silvae,
cum fera diluvies quietos

inritat amnis. ille potens sui
laetusque deget cui licet in diem
dixisse “vixi: cras vel atra
nube polum pater occupato

vel sole puro; non tamen inritum
quodcumque retro est efficiet neque
diffinget infectumque reddet
quod fugiens semel hora vexit.”

Fortuna saevo laeta negotio et
ludum insolentem ludere pertinax
transmutat incertos honores,
nunc mihi nunc alii benigna.

laudo manentem; si celeres quatit
pennas, resigno quae dedit et mea
virtute me involvo probamque
pauperiem sine dote quaero.

non est meum, si mugiat Africis
malus procellis, ad miseras preces
decurrere et votis pacisci
ne Cypriae Tyriaeque merces

addant avaro divitias mari:
tunc me biremis praesidio scaphae
tutum per Aegaeos tumultus
aura feret geminusque Pollux.

 

Posted on

Licímnia, quell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades. Odes II.XII. Horaci

No voldries pas que les llargues guerres de la feroç Numància ni l’aferrissat Hannibal ni la mar de Sicília, enrogida de sang púnica, s’avinguessin amb les suaus melodies de la meva cítara

ni, encara menys, que s’hi avinguessin els cruels Làpites i Hileu, feixuc de vi, ni els fills de la Terra, dominats pel braç d’Hèrcules quan, davant el perill de llur assalt, va tremolar la casa refulgent

del vell Saturn. Tu, en la prosa dels historiadors, narraràs millor els combats de Cèsar, Mecenas, i la desfilada pels carrers, amb cadenes al coll, d’uns reis que adés ens amenaçaven.

Quant a mi, la Musa ha volgut que celebri amb dolços cants madona Licímnia, que lloi la claror dels seus ulls resplendents i el seu cor fidelíssim a un amor recíproc.

No desdigué de la seva gentilesa prendre part en les danses, ni competir en plasenteries, ni en els jocs allargar els braços a les noies vestides de festa, el dia sagrat en què tothom acut a venerar Diana.

¿Que potser tu donaries a canvi de les riqueses que tingué Aquèmenes o dels tresors de Migdó, rei de la fèrtil Frígia, un rull de la cabellera de Licímnia, o a canvi dels palaus opulents dels àrabs

donaries aquell moment que torç el coll per rebre les teves ardents besades o que, amb una severitat fàcil de vèncer, et nega uns besos que li agrada que li robis, més que no pas a tu, que els hi demanes, i que de vegades ella et roba primer?

422 Horaci

Nolis longa ferae bella Numantiae
nec durum Hannibalem nec Siculum mare
Poeno purpureum sanguine mollibus
aptari citharae modis

nec saevos Lapithas et nimium mero
Hylaeum domitosque Herculea manu
Telluris iuvenes, unde periculum
fulgens contremuit domus

Saturni veteris: tuque pedestribus
dices historiis proelia Caesaris,
Maecenas, melius ductaque per vias
regum colla minacium.

me dulcis dominae Musa Licymniae
cantus, me voluit dicere lucidum
fulgentis oculos et bene mutuis
fidum pectus amoribus;

quam nec ferre pedem dedecuit choris
nec certare ioco nec dare bracchia
ludentem nitidis virginibus sacro
Dianae celebris die.

num tu quae tenuit dives Achaemenes
aut pinguis Phrygiae Mygdonias opes
permutare velis crine Licymniae
plenas aut Arabum domos,

cum flagrantia detorquet ad oscula
cervicem aut facili saevitia negat
quae poscente magis gaudeat eripi,
interdum rapere occupet?

Posted on

Quis non Latino sanguine. Odes II.I. Horaci

¿Quina planura hi ha que, grassa de sang llatina, no testimonii amb sepulcres els nostres combats impius i l’estrèpit, sentit fins pels medes, de l’esfondrament d’Hespèria?

¿Quin gorg o quins rius han ignorat aquesta luctuosa guerra? ¿Quin mar no ha perdut el seu color amb els carnatges de la Dàunia? ¿Quina costa hi ha on no hagi rajat la nostra sang?

Però, Musa massa agosarada, no abandonis els teus jocs, no cantis unes complantes pròpies de Ceos; vine amb mi a cercar, dins la cova de Venus, melodies amb un plectre més lleuger.

quis non Latino sanguine pinguior
campus sepulcris inpia proelia
testatur auditumque Medis
Hesperiae sonitum ruinae?

qui gurges aut quae flumina lugubris
ignara belli? quod mare Dauniae
non decoloravere caedes?
quae caret ora cruore nostro?

sed ne relictis, Musa procax, iocis
Ceae retractes munera neniae,
mecum Dionaeo sub antro
quaere modos leviore plectro.

 

Posted on

Carpe Diem. Odes I. XI. Horaci

Tu, no esbrinis és sacríleg de saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui!

Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com 5 si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.

Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el de demà.

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati.
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques et spatio brevi
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem quam minimum credula postero.

Posted on

Mapa arquitectura

421 Arquitectura

Posted on

Temple Komyo-ji. Tadao Ando. 1999

421 Arquitectura   Mapa arquitectura

Capella de la Ibaraki Kasugaoka Church, membre de la United Church of Christ al Japó. Un contenidor de formigó que deixa passar la llum per unes obertures

Reconstrucciño d’un antic temple budista de la secta Terra Pura.   COnstrucció de fusta que es reflecteix en una bassa. (Architectuul)

Galeria

Posted on

L’església de la llum. Tadao Ando. 1989

421 Arquitectura   Mapa arquitectura

Capella de la Ibaraki Kasugaoka Church, membre de la United Church of Christ al Japó. Un contenidor de formigó que deixa passar la llum per unes obertures que formen una creu.

Galeria

Posted on

Utilitats

Mapa |   Galeria de fotos   |     posts per categoria i tag

Mapes amb OSM

Shortcode punt

*osm_map_v3 map_center=”39.8823, 116.4066″ zoom=”10″ width=”100%” height=”450″ tagged_type=”post” marker_name=”mic_black_pinother_02.png” map_border=”thin solid grey” tagged_color=”black”]’

“osm_map_v3 map_center=”38,-7.38″ zoom=”8″ width=”95%” height=”450″ map_border=”thin solid grey” file_list=”http://meumon.synology.me/museu/fonsimatges/mapes/2000Portugal.kml”]

Per etiquetar un post amb localització:

  • OSM_geo_data: latitud i longitud
  • OSM_geo_icon : mic_green_pinother_02.png
  • *osm_map_v3 map_center=”52.795,23.51″ zoom=”2″ width=”75%” height=”300″ tagged_type=”post” marker_name=”wpttemp-yellow.png” tagged_filter=”jardins“]

Galeria de fotos

(1) Actualitzar la base de dades: A Picasa, determinar les fotos a exportar amb tag webfoto+data. Exportar i posar al directori meumon.synology.me/fotos. Verificar que     museu/wp-content/themes/twenty17museu/templates/directorisfotos.txt té el directori correcte. Executar http://meumon.synology.me/museu/pagina/zactualitza-fotos/  (crida actualitzaBDfotos.php) [controlar les entrades a la BD amb phpmy admin]. marcar bdfotosxx. ULL, no admet més de 150 fotos alhora: procediment, exportar fotos de picasa a fotos2, passar-ne 50 a fotos1 i executar actualitza fotos, buidar de fotos1 a fotos. Repetir fins al final.
Galeria: http://meumon.synology.me/museu/wp-content/themes/twenty17museu/templates/galeriafotosp.php?tag1=Poblenou&tag2=pepa obre una finestra amb una galeria corresponent als tags Poblenou i pepa.
si l’argument té blancs posar %20
galeriafotosp2 només diu l’alçada
Per afegir un tag a fotos que ja hi són. Posar nou tag a Picasa, exportar i copiar al directori fotos1. Actualizat el template de la pàgina de treball http://meumon.synology.me/museu/pagina/èr-provar/ per que demani actualitzatagfotos. Crida actualitzatagfotos.php on s’ha d’entrar manualment el nou tag a la variable $noutag=’casesbonpastor’.
Per informar coordenades a una imatge que no en té: exif pilot > edit exif/iptc> gps: indicar ref nord o sud, graus decimals i informar les coordenades [ ULL! em duplica el fitxer]
ULL, entro les dades en format decimal però sembla que les extreu malament, el proper cop entrar en format decimal però seleccionar degrees minutes secs
[ en principi, totes les fotos identificades amb tag1 i ag2, que tinguin informades les coordenades i s’hagin entrat a la bdfotos, han de sortir ]
Per enllaçar a una galeria d’imatges d’un track: en un mapa amb tracks, inserir després de placemark name

<description>\n<![CDATA[<br><a href=’http://meumon.synology.me/museu/wp-content/themes/twenty17museu/templates/galeriafotosp.php?tag1=llacunavila’ target=’_blank’>galeria</a><br>]]></description>

Posts per categoria i tag per paràmetre:

“http://meumon.synology.me/museu/pagina/qct/?categoria=sensacions&tag=res&titol=Sensacions”

“http://meumon.synology.me/museu/pagina/qct/?categoria=jardins&tag=jardins&titol=Jardins&ordre=ta1”

“http://meumon.synology.me/museu/pagina/qct/?temapoesia=amor&titol=Poesia%20amor

querycattag.php

 

Posted on

Ciències de la vida fins sXVI

La vida   |    Ciències de la vida

Antiguitat: Aristòtil, Teofrast. sXVI Catàlegs. [Observació]

343 BCE. Aristòtil. Història dels animals  on fa una biologia general dels animals, descrivint 400 espècies de les quals n’havia dissecat 50. Són especialment acurades les observacions de la vida marina a voltant de l’illa de Lesbos. A Parts dels animals  fa anatomia i fisiologia comparades i a Generació dels animals el seu desenvolupament. Ens arribà a través de l’àrab del Kitāb al-Hayawān (850) i la primera traducció llatina és del s13.  No serà fins al s19 que es tradueix a l’anglès i francès.

  • Llibre I:  Els animals i parts del cos humà.
  • Llibre II: Parts dels animals amb sang vermella, extremitats i dents dels gossos, els cavalls, l’home, l’elefant, els simis, el cocodril, el camaleó, els ocells, els peixos i les serps.
  • Llibre III: Els òrgans interns, les venes, els tendons, els ossos, la sang, la medul·la òssia, la llet, el quall i el formatge, i el semen.
  • Llibre IV: animals sense sang (invertebrats), cefalòpods, crustacis. Els sentits dels animals i el son, consideració sobre si els peixos dormen.
  • Llibres V i VI: La reproducció, espontània i sexual d’invertebrats marins, ocells, quadrúpedes, serps, peixos i artròpodes.
  • Llibre VII: La reproducció en l’home, pubertat, concepció, embaràs, lactància, l’embrió, el part, alletament i malalties dels infants.
  • Llibre VIII: El caràcter i els hàbits dels animals, aliment, migració, salut, malalties i influència del clima.
  • Llibre IX: La conducta social dels animals, signes d’intel·ligència en ovelles i ocells.

Al llibre VIII proposa una escala dels éssers:

I. Els éssers humans,
II. quadrúpedes vivípars,
III. cetacis,
IV. animals amb sang ovípars,
V. cefalòpodes,
VI. crustacis,
VII. els animals segmentats,
VIII. els mol·luscs amb conquilles,
IX. els oòfits (entre animals i vegetals),
X. les plantes superiors,
XI. les plantes inferiors,
XII. els éssers inanimats.

Atribueix una ànima vegetativa a les plantes, amb capacitat de créixer i reproduir-se.  Una ànima sensitiva als animals, amb capacitat de sentir i moure’s i una ànima racional als humans.

Teofrast  (372-287 BCE), deixeble d’Aristòtil, conegut com el pare de la botànica, hauria plantat el primer jardí botànic al Liceu d’Aristòtil. A De Historia Plantarum descriu l’anatomia de les plantes i les classifica en arbres, arbusts, herbàcies perennes, i herbes. A De Causis Plantarum tracta de la propagació i creixement, com a guia per a pagesos.

37 BCE Varro Rerum Rusticarum. 29 BCE Virgili a les Geòrgiques Sobre agricultura.

79 CE Plini el Vell. Naturalis Historia. Els llibres VIII-XI tracten de zoologia. XII al XXIII de botànica i aplicacions medicinals.

Edat mitjana

850? Al-Jahiz. (776-868) Llibre dels animals on descriu 350 espècies. Introdueix idees sobre la lluita per sobreviure, amb implicacions per a l’evolució, i la cadena alimentària, amb implicacions per l’ecologia.

SEGLE XVI

Al s16 s’incorporen les espècies descobertes al Nou Món, Orient i Àfrica. Encara no hi ha un sistema clar per classificar tots els animals i plantes. Alguns ho faran per ordre alfabètic, segons si tenen sang o no (seguint Aristòtil), segons si es creu que neixen de la terra (abelles, granotes, rates!), o sexualment (animals superiors). Il·lustradors com Belon (1557) contribuiran a la divulgació. En botànica es comencen a compilar herbaris i s’editen obres com el Herbarum vivae eicones de Otto Brunfels (1530). Seguint també a Gesner es comença a sistematitzar la classificació de les plantes, dicotiledònies, monocotiledònies (labiades, lleguminoses. L’estudi de les plantes està orientat sobretot a les seves propietats medicinals i gairebé tots els autors eren metges d’ofici que van impulsar jardins botànics a les universitats.

  • 1530. Brunfels. Herbarum vivae eicones [pdf 115]
  • 1542 Leonard Fuchs, 500 espècies vegetals descrites a De Historia Stirpium
  • 1555 Andrea Cesalpino (1519-1603) professor de medecina i responsable del jardí botànic a la universitat de Pisa. A De Plantis, estableix un sistema de classifica basat en els fruits i llavors, en lloc de fer-ho en ordre alfabètic o segons les propietats medicinals. Esbossa una “fisiologia” de les plantes, identificant nutrició, creixement i reproducció i situant “l’ànima de la planta” on el tronc s’uneix a les arrels. Com si fos un animal cap per avall, veu les arrels com la boca, i la sàvia que va fins als òrgans reproductors, equivalents a l’úter (HaC200).
  • 1559 Conrad Gessner (1516 – 1565), metge a Zürich, va compilar una Bibliotheca universalis i un tractat de Zoologia, Historia animalium i treballava en una botànica quan va morir. Va recollir exemplars als Alps i mantenia correspondència amb estudiosos de tot Europa que li enviaven materials. [pdf 116]
  • 1561 Aldovrandi, metge a la Universitat de Bologna i impulsor del seu jardí botanic, lectura philosophiae naturalis ordinaria de fossilibus, plantis et animalibus.
  • 1574. Lobel. Plantarum seu Stirpium historia. [pdf 114]
  • 1577 Geronimo Mercuriale suggereix la les mosques transmeten malalties.
Posted on

La reproducció i generació d’un nou organisme

La vida   |    La vida que tenim al voltant

Reproducció: asexual, sexual, aspectes evolutius
Diferenciació i teixits: la societat de cèl·lules. Vegetals: teixits parènquima i meristema. Òrgans: arrels, tija, fulles. Tipus fonamentals. Animals. Teixits de revestiment, conjuntiu, muscular, nerviós. Òrgans: Pell, Esquelet, Músculs, sistema respiratori, digestiu, excretor, endocrí, sanguini, immune, nerviós, reproductor. Tipus fonamentals d’animal: celenterats, cucs, mol·luscs, artròpodes, vertebrats.
Creixement, microorganismes. Tres fulls embrionaris, ectoderma, endoderma, mesoderma. Animals, forma tancada. Plantes, forma oberta.

[ De quines maneres es reprodueixen els éssers vius? La reproducció de l’organisme suposa la rèplica de la “societat” de cèl·lules. De la simple divisió cel·lular asexual dels protistos, que no tenen cèl·lules especialitzades, en la reproducció sexual passem a tenir gàmetes mascle i femella per a la reproducció (amb N cromosomes) que es fusionen per donar lloc a un nou organisme. Aquest està format per cèl·lules somàtiques que es copien per mantenir un teixit però que no poden donar lloc a un nou organisme. Mentre que la simple divisió fa còpies, la reproducció sexual barreja materials de diferents organismes].

Moltes espècies presenten alternen reproducció sexual i asexual. Alguns protists es  poden reproduir sexualment després de diverses generacions asexuals. En algues, fongs, molses i falgueres, creix un esporòfit d’on sortiran gàmetes mascle i femella. També es dóna en els celenterats.

Reproducció asexual

  • En els protistes tot l’organisme es torna una cèl·ula germinal asexual. En les colònies (esponges), talòfites, fongs i falgueres només una part de l’organisme conserva la totipotència. En el volvox és la meitat de la colònia mentre que d’altres produiran espores que després generaran un organisme sencer. Aquesta és una reproducció asexual monocitògena, que parteix d’una sola cèl·lula. A les plantes hi ha reproducció asexual policitògena (a partir d’una part del cos pluricel·lular). Sense un òrgan reproductor especialitzat, una part del cos pot subsistir i créixer independentment. Per exemple el despreniment d’un tal·lòfit a causa d’un cop, un esqueix, etc. Als animals hi ha divisió asexual policitògena per divisió d’embrions (bessons i cucs de terra), per formació de borrons i separació de la forma juvenil en celenterats i alguns cucs paràsits, pel mateix d’organismes adults com al divisió i separació longitudinal de la hidra o l’actinia en els celenterats.
  • Fissió: Els Procariotes es divideixen en dues cèl·lules iguals. Els eucariotes com protistes i fongs unicel·lulars també ho poden fer per mitosi. [la nova cèl·lula té el mateix nombre de cromosomes].
  • Espores: Moltes plantes produeixen espores haploides per meiosi (reducció de 2N a N cromosomes) que, en lloc de fusionar-se amb una altra cèl·lula haploide com en la reproducció sexual, es divideixen fins a formar un individus multicel·lulars,  gametòfits mascle i femella [és com si l’estratègia de la reproducció encara no ha aconseguit que tingui lloc la fecundació d’esperma i òvul de seguida]. Aquesta generació produeix cèl·lules gàmetes per mitosi [. L’esperma fecunda l’òvul i creix un nou esporòfit.
    En les  molses l’esporòfit (2N) es veu com una tija que sobresurt de les fulles amb un sac a dalt. Hi ha una alternança de generacions. N’hi ha de sinoiques i d’heteroiques.
    En les falgueres el que veiem com fulla és l’esporòfit (2N). Dels sacs sota les fulles en cauen les espores que donen lloc a gametòfits mascle (anteridis) i femella (arquegònides), N haploides. Després de la fecundació creixerà un nou esporòfit.
  • Fragmentació: una part se separa i esdevé un nou organisme. Pot ser una part del miceli en els fongs, les gemmes en les hepàtiques, els líquens que són la unió d’un fong i una alga, el despreniment d’una part del tal·lus en una alga, o un esqueix en una planta superior que desenvoluparà arrels.
    En els animals es dóna en diversos cucs, celenterats com la hidra o l’actínia, i estrelles de mar.
  • Partenogènesi: un ou sense fecundar evoluciona en un nou organisme. Acostuma a donar-se en casos que normalment serien de reproducció sexual però que per circumstàncies adverses no hi ha gamet masculí disponible.  S’ha observat en 2000 espècies, la majoria invertebratsm rotífers, àfids, insectes pals, i alguns vertebrats, peixos, amfibis i, recentment, el dragó de Komodo i Varanos. En les plantes es dóna en falgueres i altres angiospermes com la dent de lleó. En aquest cas s’anomena apomixis.

Reproducció sexual

Els metazous són organismes amb dotació genètica de cromosomes duplicats, o diploide (diploide dominant), fabriquen cèl·lules gàmetes, esperma o òvuls, per meiosi, un procés que divideix una cèl·lula dues vegades fins a obtenir-ne quatre amb només una còpia de cada cromosoma, haploide. Quan un òvul és fecundat es converteix en un zigot diploide que combina el material genètic dels dos.
Els protistos i les algues viuen tot el cicle com a haploides, s’uneixen dos individus per formar un zigot diploide i seguidament una meiosi dóna quatre individus haploides.
Els gàmetes s’especialitzen en òvul immòbil i espermatozou mòbil. El gran avantatge de la reproducció sexual és la mescla de dotacions genètiques diferents, la del mascle que aporta l’espermatozou i la de la femella que aporta l’òvul. Té un paper important de cara a l’evolució. (les dotacions genètiques no es barregen en la paidogàmia (A.157) on els gametos procedeixen d’un mateix individu; permetent així la reproducció en espècies de difícil aparellament, com els pòlips sèssils o gasteròpodes).

Fases de la meiosi

  • meiosi I: Profase I parelles de cromosomes amb material procedent del pare i la mare. Cadascun està format per dues cromàtides unides al centre. Metafase I: es recombinen les cromàtides barrejant els gens [es divideix el material, si abans teníem 3 parelles, ara només 3]. Anafase I: se separen les cromàtides [3 parelles]. Telofase I: es divideix la cèl·lula [2 cèl·lules amb 3 cromosomes]. Profase II
  • meiosi II: Metafase II els cromosomes tenen dues cromàtides que ja no són idèntics sinó barreja. Anafase II. Les cromàtides se separen i es desplacen als pols ([6]. Telofase II. Les cèl·lules es tornen a dividir . Citocinesi: al final tenim quatre gàmetes haploides.
  • La fecundació té lloc entre cèl·lules haploides i en resulta una diploide. La fusió requereix una trobada de les gàmetes que es facilitada químicament. L’espermatozou contacta amb l’òvul, desfà la membrana, i l’activa. Després els dos nuclis es fusionen s’aparellen els cromosomes en una placa equatorial quedant un zigot diploide.

Inicialment els gàmetes no es diferenciaven de les altres cèl·lules mitòtiques i les diferents funcions quedaven determinades per condicions ambientals. Després el que inicia la fecundació es va tornant més mòbil i l’altre més reposat (anisogamia) fins que als metazous i plantes superiors trobem un macrogàmeta immòbil amb força reserves i un espermatozou petit, mòbil, amb cilis que busca l’òvul per fecundar-lo. A les plantes superiors i animals els gàmetes es formen en òrgans diferents (ovari i estams), a vegades en un mateix organisme (sinoics) i d’altres en organismes diferents (heteroics). La cèl·lula de l’esperma es divideix per meiosi i en resulten quatre espermatozous mentre que la femella resulta en l’òvul (macrogàmeta) i tres corpuscles.

[El creixement i regeneració cel·lular somàtic dels teixits d’un organisme és per mitosi. Es duplica una cèl·lula amb dotació diploide.] [Podria haver-hi hagut reproducció que combinés material genètic de dos organismes sense haver-se d’especialitzar en mascle i femella?]).

  • els fongs poden tenir reproducció sexual i asexual, adaptant-se a les circumstàncies. Dos fongs haploides poden unir les hifes dels micelis sense arribar a fusionar cromosomes (dicariota), produint un bolet on es fusionen els nuclis (diploide) que per meiosi fan una espora haploide. Aquesta germinarà i donarà lloc a un miceli haploide. Esquema.
  • Plantes
    A les angiospermes i ginospermes la disposició de la flor permet una trobada més eficaç entre gàmetes ♂ i ♀ sense haver de recórrer a l’aigua. Quan el gra de pol·len cau damunt l’estigma fecunda l’òvul → i) el nucli → zigot → embrió ii) nucli secundari → endosperma i teixit nutritiu que juntament amb els teguments seminals convertits en coberta formen una llavor amb tres parts. [Això és la llavor, a diferència de les espores dels pteridòfits. A les angiospermes està coberta i a les gimnospermes nua] .

    • les molses i falgueres alternen generacions asexuals (esporòfits, més amunt) i sexuals .
    • Gimnospermes: L’arbre que veiem normalment és l’esporòfit, diploide (2N cromosomes), en el qual creixen [ a la mateixa planta, no a terra] els gametòfits mascle i femella, haploides que en fusionar-se donaran lloc a un embrió [el pinyó] diploide. [no tenim doncs organismes mascle i femella adults i independents].
    • Angiospermes: plantes amb flor, òrgans masculins, els estams (amb l’antera que conté el pol·len i el filament) i l’òrgan femení, el pistil, format per un o més carpels (amb l’estigma on quedarà enganxat el pol·len que desenvoluparà un filament fins arribar a l’ovari que conté els òvuls). L’òvul fecundat donarà lloc a una llavor d’on germinarà la planta. Així hi pot haver reproducció sexual al mateix lloc alhora que en col·laboració amb els insectes s’optimitza la difusió. Camerarius (1694) ho va demostrar tallant els estams. La disposició de la flor permet una trobada més eficaç entre gàmetes sense haver de recórrer a l’aigua com en les molses i falgueres. Quan el gra de pol·len cau damunt l’estigma fecunda l’òvul, es crea un zigot, després embrió, i després un nucli secundari envoltat per teixit nutritiu i uns teguments que formen una coberta protectora. Això és la llavor. Sprengel (1811) descobreix el paper dels insectes en la pol·linització.
  • Animals (En algunes espècies de difícil aparellament, un individu pot fabricar gàmetes mascle i femella. És el cas dels pòlips sèssils o alguns gasteròpodes. (A.157).
    • Esponges: Una esponja adulta mascle allibera esperma que va a parar a una altra esponja femella on fecunda un òvul. Es desenvolupa una larva que serà emportada pel corrent i que donarà lloc a una nova esponja adulta. Celenterats: Pot ser asexual, per divisió, o alternant estadis de pòlip i meduses. La medusa és l’esporòfit que produeix gàmetes ♂ i ♀ que en unir-se formen un pòlip del qual es desprenen discs que es converteixen en meduses.
    • Cucs : reproducció sexual per divisió i cicles sexuals poc coneguts encara.  Mol·luscs: hi ha reproducció sexual, en alguns cargols amb conductes de festeig que inclouen el llançament d’uns “dards de l’amor”. Són hermafrodites i l’òrgan masculí d’un fecunda el femení de l’altra i viceversa. Els cefalòpodes es reprodueixen sexualment. Conducta de competència i agressió entre mascles.
    • Artropoda. Els crustacis es reprodueixen sexualment, ocasionalment per partenogènesi. Els insectes es reprodueixen sexualment. En algunes espècies d’abelles es dóna haplodiploidia . Els mascles es desenvolupen a partir d’òvuls no fecundats i són organismes haploids, i les femelles a partir d’ous fecundats (diploids). Molts presenten un procés de metamorfosi, ja sia substituïnt l’exoesquet, o passant per fases completament diferents com les erugues que es tornen papallones.
    • Vertebrats. Peixos: la majoria tenen òrgans sexuals, testicles i ovaris, i són ovípars. Els ous són petits, una mitjana de 1mm de diàmetre i proveeixen aliment. En neixen unes larves que hauran d’alimentar-se de plàncton  durant les setmanes que té lloc la metamorfosi. Amfibis:  Els mascles fertilitzen els ous que la femella ha deixat fora a l’aigua. En surten larves adaptades al medi aquàtic, com els capgrossos. Després passen una metamorfosi que els permet estar als dos medis.  Amniotes: la resta de vertebrats estan més adaptats a la vida terrestre, gràcies a que l’embrió està protegit per tres capes, el còrion per intercanvi de gas, els al·lantoides per a les deixalles metabòliques i l’amni per protegir l’embrió. Així s’obté un medi aquòs fora de l’aigua, on pot respirar i alimentar-se. Els rèptils i les aus tenen els ous protegits per una closca o pell que els permet sobreviure fora de l’aigua. Majoritàriament no té lloc metamorfosi. En els mamífers l’embrió es desenvolupa dins de la mare, no a l’ou, i necessita ser alletat després del part.

Animals: invertebrats  /   vertebrats: Medi aquàtic peixos i amfibis, ous rèptils i ocells, mamífers sense ou

Aspectes evolutius

Dimorfisme:  El dimorfisme primari és l’adaptació dels gàmetes i dels òrgans sexuals que els fabriquen. El dimorfisme secundari és la modificació d’òrgans no sexuals. Així hi ha una variació de mida que deixa la femella més gran en mol·luscs, insectes, peixos i amfibis, i més petita en els carnívors i mamífers superiors. Varia la mobilitat, essent la femella més quieta. Es desenvolupen òrgans secundaris com les antenes de l’escarbat rinoceront, els sentits del mascle per localitzar la femella, etc.

Comportament sexual: Apareixen conductes prèvies a la fecundació que ajuda la perpetuació de l’espècie: atracció de la femella amb senyals sonors, d’olor o color (ales vistoses), lluita amb rivals, etc.
A les plantes, flors i insectes evolucionaran alhora.

Inseminació: La fecundació externa, l’esperma impregna els òvuls fora de la femella, requereix el medi aquàtic i es dóna en mol·luscs, celenterats i peixos . La fecundació interna suposa una còpula que introdueixi els espermatozous en l’organisme femení (forat davant forat en els ocells, penis en platihelmints (cucs plans), caragols, insectes i mamífers).

Cura. La reproducció es completa en els animals superiors amb una cura del nou organisme. Pot ser només dels ous (es posen en lloc protegit i prop d’aliment, granotes, escarabats, ocells) o de les cries amb subministrament d’aliment, protecció davant d’enemics i educació. (A.177) Alguns duran les cries damunt. Els embrions que no creixen a l’aigua (com els amfibis) demanen una estructura més complexa amb un entorn de desenvolupament artificial, l’ou o el ventre de la mare. En alguns cassos la cura de les cries és del grup, la “societat animal” [és que això ja seria una cultura?].

Diferenciació i creixement

De la cèl·lula individual autosuficient a la societat de cèl·lules
[Els organismes pluricel·lulars poden especialitzar les cèl·lules per fer millor algunes tasques encara que sigui al preu que la cèl·lula deixi de ser autosuficient. La cèl·lula passa a ser part i la unitat de la vida és el conjunt de cèl·lules. Les cèl·lules especialitzades no estan distribuïdes a l’atzar sinó que adopten una disposició d’acord amb la tasca que han d’acomplir. Això vol dir que formen teixits i òrgans. Cada part està al servei del conjunt i la pregunta clau és “quina funció té un òrgan determinat”? Així per exemple, si una cèl·lula té una membrana semipermeable i només sap fer alguns processos, els organismes tenen un òrgan, la boca, que condueix els aliments fins a la zona on hi ha les cèl·lules més preparades per tractar-lo, com els teixits de l’estómac i el fetge. Després un altre sistema de transport s’encarrega de conduir les matèries digerides allà on convé. L’entorn d’una cèl·lula és millorat per la col·laboració o divisió del treball fet per altres cèl·lules. En el cas dels animals, el desplaçament permet buscar-se un entorn global millor i en alguns cassos (niu ocells, home) ser capaços de crear-lo artificialment.
En principi doncs, les necessitats de les cèl·lules individuals justificarien l’existència d’òrgans la funció dels quals seria satisfer aquestes necessitats. Però un cop tenim l’organisme també hi ha el punt de vista recíproc, és a dir, que l’existència de les cèl·lules està justificada per la seva aportació al funcionament del conjunt.
[La vida va començar a “veure” i a “pensar” per poder menjar millor. Ara mengem per pensar o contemplar.]

Un organisme no és una impressió dels plànols de DNA
[Encara no entenem del tot la influència de l’entorn de cèl·lula pel que fa al desenvolupament de l’organisme o dels teixits. Semblava que un cop desxifrat el genoma, i identificades les cèl·lules mare (stem cells), podríem “editar” els “motlles” de la vida per eliminar malalties, o millorar-nos. O bé podríem fabricar nous organismes i teixits a partir de les cèl·lules mare. Res d’això ha passat.]
Malgrat els anuncis de cures miraculoses a partir de cèl·lules mare, o la possibilitat d’obtenir embrions a partir de qualsevol cèl·lula del cos (NewYorker), el cert és que 25 anys després no hi ha cap tractament basat en les cèl·lules mare (Technology review).
Arguments de Alfonso Martinez Arias sobre la importància de la cèl·lula per damunt del determinisme dels gens: Cells not DNA are the master architects of life. The Case against the selfish gene:
En contra de la visió determinista que un organisme està totalment definit pel DNA, l’estudi de l’epigenètica revela que les condicions del voltant tenen un paper molt important a l’hora de determinar quins gens s’expressen. Només un 2% del genoma està dedicat a codificar proteïnes mentre que la resta, el que s’anomena “genome dark matter” estaria dedicat a regular l’anterior (BBC).

Diferenciació de cèl·lules vegetals, vacúols i paret.
Les cèl·lules comencen el creixement amb una fase embrionària normal. L’especialització comença quan entra aigua i vesícules petites s’uneixen per formar un gran vacúol que ho ocupa gairebé tot i desplaça el citoplasma. Acostuma a guardar reserves com sucres o principalment midó i en alguns cassos alcaloides com cafeïna, nicotina, estricnina i pigments. L’alteració de la paret està relacionada amb la formació del vacúol i consisteix en un augment de gruix acompanyat a vegades de lignificació, les cèl·lules seguiran sostenint un cop mortes, suberificació,impermeabilització amb suro o mineralització (fulles de gramínies).

Formes
(A.79) Es classifiquen en isiodiamàetriques o arrodonides (parènquima, epidermis, pètrees de les closques i pinyols, glangulars segregadores de resina i similars) i prosenquimàtiques o allargades (tubs, pels o tricomes, colènquima amb capes de celulosa i pectina per al sosteniment, fibroses de l’esclerenquima i traqueides per a la conducció de l’aigua). Aquestes darreres a vegades es fusionen formant vasos.

Teixits

  • Parènquima o teixit fonamental. Assimilador de clorofil·la a les fulles amb els cloroplats. Teixit de reserva on s’acumulen sucres, proteïnes, midó, aigua. Revestiment amb l’epidermis aïllant i protectora, els pèls absorbents de les arrels que s’adapten al terra i amb membrana prima per a l’absorció, i els estomes que, situats a la part inferior de les fulles asseguren el bescanvi de gasos. [I el teixit de la tija?] El suro i la crosta són un meristema secundari que es genera quan la protecció de l’epidermis és insuficient. [El parènquima no es reproduiria, només els extrems amb meristema].
  • Meristema o teixit de creixement. Hi ha unes cèl·lules apicals que es van dividint creixent en una o vàries direccions tot generant el teixit. Als talòfits és única mentre que als espermatòfits n’hi ha diversos grups [diferents borrons de les branques].

Òrgans

  • Tija. Medul·la amb xilema (arrel → fulles), cèl. mortes, càmbium (meristema de creixement), floema (fulles → arrels), crosta. Funció de suport a les fulles per fotosíntesi i transport d’aigua i altres substàncies. Té una zona inicial embrionària [borró], una una sèrie de nusos i entrenusos de determinació des d’on es formen les fulles i una altra de diferenciació on es forma l’estructura interna. Aquesta estructura consta de crosta i medul·la. Dins la medul·la [teixit fibrós, esclerènquima] hi ha diversos tubs conductors disposats en un cercle perifèric a les dicotiledònies i uniformement a les monocotiledònies. Cada tub té un part dirigida a l’exterior, el xilema llenyós amb un teixit de traqueides que condueix aigua i sals nutritives de les arrels a les fulles (alguns arbres hi fan passar 200 litres/dia), una part intermitja dita cambium i una part dirigida a l’interior, el floema per on passen, molt més lentament, substàncies orgàniques de les fulles cap a les arrels. El càmbium és un teixit de creixement (meristema) que en les dicotiledònies permet un creixement secundari de gruix. Els diferents ritmes de creixement segons l’estació de l’any es noten en els anells anuals que es veuen en tallar un arbre. A dins queda la llenya morta amb traqueides pel transport d’aigua i fora el floema.
  • Arrel. Teixit de conducció (xilema i floema) amb superfície porosa per absorció d’aigua. No té nusos. El con vegetatiu [punta de creixement] va protegit per una caliptra que s’enfonsa a terra.
  • Fulla. Teixit amb cloroplasts, parènquima assimilador per fotosíntesi a dalt, parènquima amb estomes per la respiració de CO2 i O2. llimb foliar sostingut per pecíol amb una base foliar unida a la tija. Està recorregut per una xarxa de canals conductors (nervis) reticulada a les dicotiledònies i paral·lela a les monocotiledònies.

Tipus fonamentals de vegetals
El principi general de formació de les plantes és la formació de grans superfícies d’acord amb el seu autotrofisme. Amb els animals passarà el contrari. Les diferents formes en que es poden disposar els tres òrgans [diferents solucions als problemes de la vida vegetal], així com les adaptacions a determinades funcions, metamorfosi, permeten classificar-los. Els tal·lòfits no tenen òrgans mentre que els cormòfits s’estructuren en arrel, tija i fulles. (A.113).

  • Tal·lòfits: algues. líquens, briòfites (molses)
  • Cormòfits o plantes vasculars: Pteridòfits sense flor, gimnospermes, angiospermes.
  • Tipus de fulles, filotàxia (disposició de les fulles). Quan a cada nus de la tija hi ha més d’una fulla, normalment parelles enfrontades, diem que és una disposició verticil·lada. El nombre de fulles per nus i l’angle amb la tija són fixes per a cada espècie. En la disposició alternada només hi ha una fulla per nus. Les fulles presenten adaptacions com cotiledons (sovint funció de reserva), vegetatives o nomòfiles (assimiladores), florals o antòfiles (reproducció). Adaptacions menys freqüents són les fulles de captura de les plantes carnívores, les espines, les carnoses (suculentes) i circells per enfilar-se (pèsol). (A.123) L’alteració en flor més simple és la bràctea (flor petita), Als pteridòfits es troba en forma d’esporòfit, a les gimnospermes són poc vistoses i a les angiospermes presenten gran varietat i color. En una flor hi ha: i) Periant amb sèpals (calze) i els pètals (corol·la). Acostumen a estar acolorits per atraure els insectes que repartiran el pol·len, ii) Androceu conjunt d’estams amb sacs de pol·len que també procedeixen de fulles (nenúfar com a forma transitòria) iii) Gineceu conjunt de carpels ajuntat que conté els ovaris amb substància enganxosa per captar el pol.len.
  • Tipus de tija. Als tal·lòfits i les licopodials (pteridòfits) hi ha ramificació dicòtoma, la tija es va dividint en dos. A la resta hi ha ramificació lateral. A les angiospermes totes les fulles porten un borró lateral mentre que a les gimnospermes només el tenen algunes fulles. No tots arriben a desenrotllar-se. En general les herbàcies estan poc ramificades i les llenyoses ho estan força. La relació de les branques amb la tija principal s’anomena monopodial si les branques laterals són més petites que la principal, que aleshores queda formant un eix (coníferes). En cas contrari, com les liles o marduix, la relació. és simpodial. La tija també es transforma per acumular reserves com en les cebes i els bulbs (tija engruixida i subterrània), els rizomes, els tubercles, dits caulinars quan es formen a la tija, com la patata, tiges suculentes que guarden aigua (cactus), estolons de creixement horitzontal i espines, circells a les trepadores.
  • Tipus d’arrels. Tenen una estructura similar a la tija i presenten metamorfosi en arrels acumuladores de reserves com les napiformes (pastanaga) o tubercles, tuberosos quan són a les arrels, com en les orquídies o moniatos, metamorfosi en arrels aèries com en les plantes enfiladisses (arrels adventícies), tiges suculentes (cactus).

Animals

Tipus de cèl·lula
Hi ha unes cèl·lules germinals capaces de reproduir-se i perpetuar l’espècie [les que fabriquen espermatozous i òvuls?] i les somàtiques que moren i es regeneren. A mesura que van creixent es van transformant en part per elles mateixes i en part per la influència mecànica i química de les cèl·lules veïnes. Tenim cèl·lules lliures a la sang (plasmòcits, leucòcits, trombòcits (plaquetes), i glòbuls rojos),  el teixit connectiu (histiòcits) i que envolta els teixits de revestiment, conjuntiu, muscular i nerviós [amb els seus tipus de cèl·lules, ¿on són les digetsives i glandulars?].

Teixits animals
Tots els eumetazous comencen com a embrions amb una capa o fulla embrionària externa o ectoderma, una interna o endoderma i la zona intermitja, el mesoderma. Aquestes fulles embrionàries donen lloc a quatre tipus de teixits:

  • Revestiment o teixit epitelial, barreja de les tres fulles, que forma una capa contínua de diferents estratificacions i que es pot diferenciar per formar l’esquelet dels artròpodes, la pell, les superfícies dels òrgans interns i les diverses glàndules (A.87-89).
  • Conjuntiu i de suport. Originat a partir del mesoderma. Aquí juga un paper important la substància intercel·lular segregada. D’una banda hi ha el teixit conjuntiu que es troba a l’interior del cos, recobert per epiteli, i una substància intercel·lular formada per (i) una substància fonamental inflable amb més o menys aigua juntament amb proteïnes, (ii) uns elements de suport i rigidesa que són fibres de col·lagen. També hi ha cèl·lules lliures. (A.91). Hi ha el teixit conjuntiu embrionari que serveix d’entorn als òrgans de formació i els vasos, el reticular, l’adipós amb funcions de reserva i coixí i el fibrós (sobretot als vertebrats).
    El teixit de suport es caracteritza per una substància intercel·lular més resistent. Els cartílags (invertebrats i peixos) tenen fibres elàstiques i de col·lagen. Els ossos estan formats per osteòcits generats per osteoblastos (formadors d’ossos) amb uns substància interior formada sobretot per Ca que es va mineralitzant.
  • Muscular. Mesoderma. Capacitat de contracció ( anabolisme). Té cèl·lules musculars llises i allargades d’uns 0.1 mm que mantenen una tensió constant a alguns òrgans com les vísceres o les partes dels vasos als vertebrats. A d’altres òrgans hi ha fibres estriades de cm de llarg, originades per fusió de cèl.lules, amb un sarcoplasma (citoplasma muscular) i miofibril·les (filaments que es contrauen).
  • Nerviós. Procedeix de l’ectoderma i té la funció de captar estímuls i conduir-los. Es troben a tots els eumetazous [de les esponges en endavant]. Les neurones estan formades per un cos, àxon (eix llarg que pot arribar a tenir 1m) i les dendrites (connexions amb altres neurones properes). Presenten diferents tipus de prolongacions, monopolars (mucosa olfactiva i retina dels vertebrats), bipolars (ganglis dels peixos, cons i bastonets dels vertebrats) i multipolars (vertebrats superiors). Hi ha una prolongació principal, la neurita (1m en el nervi ciàtic de l’home) que neix del citoplasma i les dentrites. Les prolongacions consten d’un eix que transmet estímuls elèctro-químics aïllats per una beina de mielina. Les fibres nervioses s’uneixen en feixos que constitueixen nervis.

Òrgans dels animals

  • Pell. Epidermis (ectodèrmica), pigmentada segons l’exposició a la llum, alimentada per la limfa. La dermis és un teixit conjuntiu mesodèrmic. Com a formacions especials tenim pels, escates, plomes, ungles, unglots etc.
  • Sistema respiratori. Capta aire per les foses nasals i passa per faringe, tràquea, arbre bronquial recobert per la pleura que acaba en uns bronquiols on a través dels alveols es fa l’intercanvi gasós amb la sang [això evita que cada cèl·lula hagi d’estar en contacte amb l’aire, ja li porta la sang]. Brànquies.
  • Esquelet. Ossos i articulacions
  • Muscular
  • Sistema digestiu. Cavitat bucal on es trituren i amassen els aliments amb la llengua, les dents i la saliva. El resultat passa a l’esòfag per on arriba a l’estómac, dilatació del tub digestiu amb 4 106 cèl. que produeixen 2 l. de sucs gàstrics al dia tot amassant una polpa que surt per l’esfínter cap a l’intestí prim de 6 m de llarg. El primer tros s’anomena duodè i es connecta al fetge, la glàndula més important de l’home que segrega 0.5 l de bilis al dia, emmagatzemada a la vesícula biliar. També es connecta al pàncrees (0.7l/dia de suc pancreàtic). Segueix l’intestí prim fins que arriba al gruixut i l’anus.
  • Sistema excretor. Els ronyons eliminen els productes del metabolisme amb 106 corpuscles renals, les glàndules suprarenals i esl converteixen en orina que passa pels uréters fins a la veixiga.
  • Sistema sanguini. El transport als diferents òrgans es fa en vasos tancats en els vertebrats i obert en els insectes. El flux és impulsat pel cor en dues direccions independents: circulació corporal o major (sang amb O2 dels pulmons al cos), per les artèries que desemboquen en capil·lars que buiden els líquids als teixits. Allà són transportats per la limfa que els retorna bruts a la circulació pulmonar o menor (sang bruta del cos als pulmons) per les venes.
  • Sistema immune. Conjunt de limfòcits segregats pel tim i melsa, amb macromolècules, immunoglobulines identificadores de substàncies. Autoregulades per rebutjar les externes (defensa), identitat somàtica. Capaces d’aprenentatge.  És la segona xarxa de transport. Retorna a la sang el plasma que surt dels cpail·Lars sanguines a causa de la pressió. Transporta els greixos absorbits a l’intestí, evitant així que arribin massa concentrats al cor. Produeix anticossos, limfòcits, als ganglis limfàtics es generen limfòcits. [ Varela li dóna molta importància a “Pensar la Complexitat”. Ve a ser un sistema d’identitat molecular el cos. Els receptors identifiquen molècules constituint “classes d’equivalència”. Els humans en tindríem unes 108 diferents. Els limfòcits tenen una funció de defensa, abracen les molècules estranyes i les expulsen del cos. Formen una xarxa complexa de relacions de manera que les concentracions dels nocius acabin essent insignificants i només quedin els actius. Aquesta xarxa constitueix una “identitat somàtica” o molecular de l’organisme. És capaç d’aprenentatge. La història del cos hi queda reflectida. Aquesta part que respon als atacs exteriors és el 85-90%. Un 20% dels linfocits es renova cada dia, de manera que la xarxa es regula molt ràpidament.
  • Sistema nerviós. A part de les coordinacions de cilis que trobem als paramecis, el primer sistema nerviós és el dels celenterats, en forma reticular, xarxa homogènea on les parts conserven una independència total. Als cucs plans la xarxa ja s’ha estructurat en forma d’escala, amb ganglis on arriben neurones aferents, eferents i d’interconnexió. Als mol·luscs i artròpodes el sistema nerviós ganglionar desenvoluparà una mena de cervell a partir d’un gangli. El sistema nerviós està disposat al llarg del tub digestiu i els segments encara són independents respecte del cervell, així el mascle de la mantis segueix copulant encara que se li hagi arrencat el cap. En els cordats ja no seguirà al tub digestiu i s’allotjarà al notocordi que més tard serà la medul·la espinal a l’extrem de la qual el crani contindrà el cervell.
    i) El sistema cerebroespinal consta de l’encèfal (ganglis, crosta amb substància gris que té 15 109 de cèl.lules i la mèdula espinal, fibres nervioses (500000 km en l’home), el cervell intermig on el tàlam connecta les terminals nervioses amb la costra i l’hipotàlem que regula el sistema nerviós autònom. També hi ha el cervell mig, el cerebelo i el bulb raquidi. A la mèdula espinal hi arriben i en surten les terminals nervioses (31 parells de nervis raquidis).
    ii) El sistema nerviós autònom o vegetatiu que consta del sistema simpàtic (fibres connectades a una xarxa de ganglis) i el parasimpàtic (el contrari)
    iii) Sistema nerviós intramural format per xarxes perifèriques independents.
    Organs dels sentits.
  • Sistema reproductor. Organs primàriament destinats a la producció de cèl·lules germinals (testicles i ovaris) i per tant englobables en l’endocrí i també amb la funció de permetre la fecundació (còpula, penis, vagina) i d’altres aspectes de la conducta sexual.
  • Sistema endocrí: Glàndules segregadores de substàncies amb funcions de regulació de concentració de sucre, sistema immune, conducta sexual, etc.

Tipus fonamentals d’animal
[(1)Celenterats i cucs.  (2) Animals tous que poden modificar la forma, mol·luscs com calamars i cargols. (3) Articulats amb esquelet exterior, crustacis, insectes (4) Amb esquelet interior, vertebrats.]

  • Celenterats. (A.125) ). Simetria radial [medi aquàtic], dues fulles embrionàries, tub amb endoderma de cèl·lules digestives, glandulars i musculars, ectoderma de cèl. sensorials, epitelials i nervioses. El tub té un únic orifici d’entrada i sortida envoltat de tentacles. Les cèl·lules reproductores estan distribuïdes per les dues capes. La simetria bilateral en lloc de la radial es deu a la locomoció orientada. Hi ha un pol locomotor, un pol sensorial i un pol nutritiu (orifici bucal). D’ara endavant hi haurà una tercera fulla embrionària, el mesoderma.
  • Cucs
    Cucs plans (A.127) Entre l’ectoderma i l’endoderma hi ha un mesènquima format a partir del tercer full, on hi ha els òrgans interns, tenen un sistema nerviós ganglionar. L’intestí és un sac cec en els Plathelmintes i un tub en els Nemathelmintes. En els P. els òrgans sexuals són hermafrodites (penis, testicles i ovaris). [òrgans interns, sexualitat] Ex. ascaris.
    Cucs segmentats (A.129) Tenen un cos cilíndric dividit en segments semblants. Hi ha una epidermis recoberta de cutícula, una túnica muscular, un intestí de punta a punta, una cavitat secundària [la primària era la simple bossa amb ectoderma fora i endoderma a dins, ara hi ha entre els dos una altra cavitat], el celoma, amb parets del mesoderma que ve de la tercera fulla que conté els òrgans. Hi ha un sistema de vasos sanguinis. Reproducció hermafrodita [celoma, sistema sanguini]. Ex. cuc de terra
  • Artròpodes (A.131) Tenen una estructura semblant a la dels anèl·lids (cucs segmentats). Els crustacis tenen tres segments: cap, tòrax i abdomen. Les extremitats de cada segment s’han especialitzat. Al cap hi ha antenes, mandíbules i maxil·les. Al tòrax cames i a l’abdomen s’han atrofiat. Intestí, òrgans genitals, òrgans excretors, cor, sistema nerviós en escala de corda. Els aràcnids tenen junt cap i tòrax. Els insectes tenen un cap amb antenes, un tórax amb tres segments soldats d’on surten potes i ales (expansió laminar cutànea, no ve d’una pota).
  • Mol·luscs (A.135) No tenen el cos segmentat sinó massís amb quatre parts: el cap amb òrgans sensorials i cavitat bucal, el peu, muscle per reptar, nedar, convertit en tentacles en els cefalòpodes, sac visceral (vísceres) i plec del mantell on desemboquen l’intestí, ronyons i òrgans reproductors. Damunt del sac i el plec es forma la closca en anells successius. Els bivalves i cefalòpodes (petxines i pops) respiren per brànquies mentre que alguns gasteròpodes (caragols) ho fan ja amb pulmons. Òrgans excretors i òrgans genitals sovint hermafrodites.
  • Equinoderms (A.137) Tenen una simetria radial (secundària, que deriva d’una bilateral observada en les larves, no primària com els celenterats) amb una cara oral i una altra apical (Eriçó i estrella de mar). Tenen un esquelet calcari derivat del mesènquima i un sistema vascular acuós (s.ambulacral).
  • Vertebrats (A.139) En el més simple dels cordats, l’amfiox, s’observa per primera vegada el notocordi o corda dorsal, òrgan de sosteniment damunt del qual hi ha un tub neural (sistema nerviós central) i una aleta contínua. Té intestí, sistema circulatori tancat sense cor, una cavitat general envoltada de mesoderma que ve del celoma, i òrgans reproductors. En els vertebrats superiors, a la corda dorsal s’hi afegirà un esquelet axial amb un crani on s’allotjaran cervell i boca així com els ossos de les orelles (primer cartilaginós als taurons i amb una progressiva ossificació) i unes extremitats (dos parells → tetràpodes) derivades de les aletes inferiors dels peixos (A.138 B) on els radis de l’eix evolucionen fins a l’estructura d’húmer (fèmur), radio+cúbito (tíbia+peroné), carp de nou ossos (tars), metacarp i cinc dits (extremitat pentadàctil). El sistema circulatori dels peixos té un cor que impulsa sang a 5 artèries branquials. Els arcs branquials van desapareixent, els amfibis en tenen 3, els rèptils 2 mentre que aus i mamífers només en conserven la meitat d’una.

Creixement

Procés de l’organisme des de la cèl·lula embrionària fins a la forma adulta per assimilació de nutrients amb duplicació organitzada de cèl·lules, fins a l’envelliment i mort. Forma tancada als animals i forma oberta en plantes. L’envelliment (A.473) es produeix per mutació somàtica, acumulació d’enzims inactius que no s’eliminen i deficiència creixent dels processos de reparació, transcripció i traducció del DNA.

El procés de creixement va de l’òvul fecundat fins a l’organisme adult, generant per mitosi (teixit meristema en plantes, cèl·lules germinals en animals), un conjunt de cèl·lules  somàtiques diferenciades que formen un teixit i s’organitzen en òrgans que duen a terme certes funcions. Es produeix una diversitat perceptible (ROUX).

Els metazous passen per una etapa embrionària on els òrgans ja estan esbossats, una etapa juvenil i una etapa adulta. Cada etapa està rigorosament determinada i dirigida a un estat adult propi de l’espècie. Diem que té una “forma tancada” [causa final d’Aristòtil]. En canvi a les plantes el nombre d’arrels, branques i fulles no està determinat a l’embrió, havent-n’hi molts més en l’adult que a més té les flors com a òrgan nou. Diem que és una forma “oberta”.  Un desenrotllament determinat no és conseqüència directa de l’herència genètica. Aquesta només dóna unes possibilitats de desenvolupament sota unes condicions concretes [condicions que a vegades garantirà l’organisme pare].

Creixement de Microorganismes
Morfogènesi d’una colònia d’amebes. Alguns com el ficomicete Saprolegnia tenen un desenrotllament obert, això és, que creix de diferent manera segons si està damunt la terra o a l’aigua, o segons si la temperatura és alta o baixa. El desenvolupament tancat es dóna en algues verdes com l’acetabulària que mostra un rizoide basal i un barret, una diferenciació que es deu a un gradient de polaritat (substàncies que van cap amunt o avall). Té una capacitat de regeneració extraordinària.
L’adquisició d’una forma determinada segueix uns principis encara no del tot coneguts i que es poden estudiar en una colònia d’amebes: i) Agregació i contacte cèl·lular. Una cèl·lula fundadora atrau les altres amb el senyal químic acrasina, senyal que repeteixen al seu torn les cèl·lules afegides. ii) Moviment morfogenètic: El moviment en una direcció determinada atrau cèl·lules i determina una estructura [direcció de creixement] iii) Significat futur: la posició inicial de les cèl·lules es conserva i per tant es correspon amb l’òrgan futur. iv) Regulació: una part es pot separar de l’evolució prevista en benefici del conjunt. v) Camp d’autoregulació

Creixement de Metazous
Desenvolupament tancat amb òrgans a l’ovocèl·lula, o obert i regulat per ambient. Ontogènesi. Diferenciació cel·lular per regulació transcripció).
(Polaritat), ou → Segmentació: blàstula → gastrulació: 2 fulls embrionaris endoerma i ectoderma → mesoderm: 3er full → organogènesi: òrgans
El desenrotllament d’un individu (ontogènesi) passa per una fase embrionària (fins que té vida autònoma), juvenil (normal o amb metamorfosi), adulta (maduresa sexual) i la decadència senil. Segons les espècies el període més llarg pot ser el juvenil (larves cigarres) o l’adult (aus i mamífers). Les cèl·lules dels diferents teixits mostren proteïnes i enzims específics havent estat codificades per uns gens que procedeixen per mitosi d’una cèl·lula única. Aquesta diferenciació no s’explica per una alteració del DNA al llarg del creixement (s’ha vist que el DNA d’una cèl·lula somàtica és totipotent i transplantada a un ou torna a poder generar l’organisme sencer) sinó que es deu a diferències en la transcripció DNA → mRNA [regulada externament?].

  • Polaritat de cèl·lula germinal
    La primera determinació de les cèl·lules germinals és una polaritat (A.187) [direcció diferenciada?] manifestada com a estats diferents en els extrems de l’òvul, estructura o gradient de concentració. Aquesta polaritat es pot atribuir a factors ambientals, propietats moleculars o influència dels teixits circumdants (úter als mamífers). L’organització inicial de l’ovocèl·lula  pot ser de mosaic amb els òrgans ja esbossats i preformats que tindran un desenvolupament rígid, o de regulació en que només hi ha uns factors que es diferenciaran en començar la segmentació.
  • Segmentació de l’ou fins arribar a una blàstula (ectoderma)
    La segmentació consisteix en unes mitosis que divideixen l’òvul fecundat en uns blastòmers fins que formen una blàstula (ectoderma) amb cèl·lules més riques en DNA respecte del citoplasma. La forma de la blàstula depèn de la quantitat de vitel inicial (rodó, disc, etc.)
  • Gastrulació.(invaginació) de la blàstula
    Es genera un segon full a l’interior, l’endoderma, ja sia per invaginació o migració de manera que queda una cavitat (tub digestiu) amb un orifici (blastòpor).
  • Mesoderma
    Els celenterats es queden amb dos fulls mentre que en els celomats apareix una capa entre l’ectoderma i l’endoderma, el mesoderma. El blastòpor queda com a entrada de l’intestí als gastroneuralia o protòstoms [1a boca (mol.luscs, annèlids, insectes)] desenvolupant un anus secundàriament, mentre que els notoneuralia o deuteròstoms [2ona boca (vertebrats)] desenvolupen una segona boca i el blastòpor queda com a anus. Del mesoderma en sortiran les cavitats celomàtiques (esquelet, muscles, circulació).
  • Organogènesi a partir dels tres fulls embrionaris.
    i) Ectoderma: epidermis, closques, inici i fi del tub intestinal, cèl·lules sensorials (ulls, nervis). [exterior]
    ii) Mesoderma: teixit conjuntiu i de sosteniment, musculatura, vasos sanguinis, ronyons. [sosteniment i auxiliar]
    iii) Endoderma: intestí, notocorda, pulmó, brànquies, glàndules [dins]. Eriçó (polaritat animal(ecto) i vegetativa (endo).
  • Neurula, notocorda i nervi
    En els primer cordats com l’amfíox, el contacte entre endoderma i ectoderma provoca l’esbós de notocorda i nervi respectivament formant-se una neurula. En els amfibis s’ha pogut comprovar que els blastòmers (primeres cèl·lules dividides) ja tenen una predisposició (autodiferenciació) a convertir-se en uns òrgans en contra de la hipòtesi d’un zigot totalment uniforme (experiments per cultius aïllats i transplantament).
  • Ous
    Aus i rèptils (A.207) [ou amb aliment, gran quantitat de vitel, els mamífers no en necessitaran tant perquè amb l’úter tindran un mecanisme mitjançant el qual la mare els traspassarà aliment]. Als mamífers l’ou es fixa a la cavitat uterina i s’estableixen unes relacions entre els dos teixits formant-se la placenta.

Factors interns de creixement

El creixement de les plantes està regulat per factors interns com la polaritat (branques dalt i arrels a baix) determinació i correlació (influència d’unes cèl·lules sobre les veïnes forçant-les a un tipus determinat).[animals? per arribar a la forma tancada?]

Factors externs de creixement
[Ja tenim l’individu reproduït i creixent. Abans de considerar els processos que fa com són el metabolisme, els sentits i el moviment, cal considerar el sistema organisme-entorn: l’ecologia].

  • Plantes
    Com a forma oberta la planta depèn molt dels factors ambientals com terra, aigua, sals nutritives, CO2, O2, gravetat, temperatura i principalment la llum (A.219). Així, les branques enterrades donaran arrels o tubercles, mentre que les fulles i tiges s’orienten a la llum, etc. La dependència de les plantes respecte de l’entorn és molt gran degut a que en ser autòtrofes depenen de l’oferta de substàncies inorgàniques (terra i clima) i no es poden traslladar per trobar condicions millors. L’aigua és el factor que sovint està més escàs i determina la distribució geogràfica de les plantes. Les poiquilohidres (bactèries, fongs, líquens) no en necessiten gaire i tenen vacúols petits mentre que les homeohidres (majoria de les plantes terrestres) en necessiten força per la qual cosa tenen un sistema radicular absorbent molt eficaç, una cutícula que frena la transpiració i grans vacuoles. El terra conté les sals minerals i l’aigua necessària. La intensitat de llum és proporcional a la fotosíntesi (fins que arriba a un valor estacionari). La longitud d’ona també té un paper important (la UV inhibeix el creixement de bacteris i per això hi ha sanatoris per malalts de pulmó a l’alta muntanya). Cada planta té una temperatura òptima per desenrotllar-se i un àmbit en que resisteix. Poden anar dels 0º C d’alguns bacteris als 45º de plantes del desert, havent-hi resistència entre -60º i 89º C. CO2 també influeix havent-hi normalment una concentració baixa.
  • Animals. En ser una forma tancada estan menys influïts però també presenten diferenciacions davant la temperatura (color de la pells de conills i guineus), l’abundància d’aliments, etc. Els desplaçaments que fan degut a l’entorn s’anomenen efecte direccional i poden anar des d’encongir un tentacle en un pòlip, a petits desplaçaments, fins a la captura d’una presa que dista km per part d’un voltor o les migracions. Una mateixa espècie s’adapta a diferents entorns per l’efecte modificador. Així els animals són més grans en temperatures baixes (regla Bergman), amb extreminats proporcionalment més petites a temperatures baixes (r.Allen) [bola], un percentatge de pes de cor més gran, una major pigmentació en estar en un clima càlid, etc.

[L’altra gran adaptació de les espècies serà la vida col·lectiva que permeti la divisió del treball. [La comunitat animal és u antecedent de la cultura?]. Es com si l’organisme es creés el seu propi entorn.]

Nombre de cèl·lules als organismes

  • Medusa: 103 a 106
  • Mosca: 105
  • Cargol: 104 a 105
  • Pop: 106 a 1012
  • Peix vermell: 1013
  • Llargandaix: 106 a 1012
  • Oreneta: 1013
  • Ratolí: 40-60 1018
  • Gat: 50-70 1018
  • Ësser humà: 30-40 1018
  • Molsa: 103 a 106
  • Falgueres: 106 a 1012
  • Pins: 1012 a 1018
  • Roser: 106 a 1012
Posted on

Die Sünde. Franz von Stuck. 1912

Una de les diferents versions (altres a Munic i a Villa von Stuck) [ Juntament amb la Judit de Klimmt, ambdós del moviment Sezession, representa una dona segura del seu poder de seducció]

Franz von Stuck. Alte Nationalgalerie. Berlin. 1912