El cos humà. Anatomia.  Fisiologia animal.

Processos del cos humà: Reproducció i Creixement. Metabolisme: digestió, excreció, respiració, circulació. Músculs. Regulació hormonal. Sistema nerviós autònom (neurotransmissors). Sentits. Sistema nerviós central. Moviment i conducta. Qüestions, avortament, esquivar la mort.

Reproducció i creixement

Producció d’espermatozous i òvuls. Cicle menstrual. Fecundació. Zigot. Embrpgènesi. Part. Cicle Vital ( Reproducció animals.)

Zigot
La primera cèl·lula del nou organisme, després que un espermatozou fecunda l’òvul. En la reproducció, els 46 cromosomes dobles de la cèl·lula s’obtenen per combinació aleatòria de 23 masculins i 23 femenins [això dóna de l’ordre de 1.000 gens reguladors per cromosoma] [això suposa 23! combinacions possibles de cromosomes. Si hi afegim les desconegudes combinacions de gens, tindrem un nombre tan elevat que fa que tots els homes siguin diferents].
Només són del mateix genotipus els bessons idèntics, procedents d’un mateix zigot (univitelins) mentre que els bessons fraterns, dizigòtics o bivitelins (un òvul i dos espermatozous), només en comparteixen la meitat.

Embrió i organogènesi
El zigot es va dividint, diferenciant formant una bàstula i el dia 7 s’implanta a l’úter. Comença la gastrulació en què es formen els tres fulls embrionaris, ectoderma, mesoderma i endoderma.  Quan es comença a formar el teixit neural l’embrió s’anomena neurula.
Entre la tercera i vuitena setmana comencen a desenvolupar-se els òrgans.
Al mesoderma es comença a fabricar sang. El cor es forma i comença a bombejar als 22 dies. El sistema digestiu es comença a formar a la setmana 3 i a la 12 els òrgans són al seu lloc. Cor i pulmons. sistema urinari. Rostre, coll, ulls setmanes 3-10. (Correspondència amb la forma corporal, somatotipus).

Fetus
Cap a la setmana 9, [amb la majoria dels òrgans formats, es comença a parlar de fetus].
Setmanes 9-16 (3.6 mesos). 30mm i 8 grams, el cap gairebé la meitat. Moviments de respiració per estimular la formació dels pulmons. [setmana 12-14  límit per avortament a europa]
Setmanes 17-25 (6.6 mesos). La mare comença a notar els moviments cap a la setmana 21. Cap al cinquè mes fa uns 20 cm. [setmana 24 límit per avortament a USA i UK].
Setmanes 26-38. Ossos, ungles, pèls, connexió entre sentits i tàlem. Es considera format entre les setmanes 37 i 40. En néixer acostumen a fer 48-53 cm.

Dibuix de Leonardo [la wikipedia no mostra el gràfic de l’embrió i fetus com un mateix ésser ampliant-se, potser per l’ús que se’n fa en el debat de l’avortament. ]

Cicle vital
Es divideix en desenvolupament, maduresa i involució. La wikipèdia té les etapes:

• Infant-nadó
• Toddler-nen petit (1-3 anys)
• child-nen/nena (4-8)
• preadolescent (9-12)
• adolescent (10-19)
• Emerging and early adulthood [proposat al 2000, indica quan comencen a considerar amor i treball // Young adult
• Middle adult (40-60)
• Old adult (60-xx)
• Dying

Una tercera part és plàstica. L’home es va formant fins als vint anys, edat en que assoleix uns valors que es mantindran més o menys estacionaris fins a l’envelliment [0-20 formació, 20-40 jove adult, 40-60 adult, 60-80 vellesa]. El desenvolupament de l’organisme i el psicològic no és uniforme en tots els aspectes. Així per exemple (Pinillos 626), es veu que el sistema nerviós creix molt ràpidament assolint un màxim entre els 8 i 14 anys per decréixer després fins als vint. El desenvolupament genital és inapreciable fins a la pubertat (12-14 anys) en que creix ràpidament. El desenvolupament limfàtic creix asimptòticament.
[Anatòmicament també hi deu haver unes etapes. Les proporcions entre les parts del cos van des del nen petit rodanxó i amb un cap gran, l’estirament infantil, els canvis a la pubertat amb els pits i anques a les noies, bigoti als nois, el creixement de la musculatura al final de l’adolescència. Després vindrà la panxa de l’home casat, les arrugues.]
[Segons la història i les cultures, el que es fa  cada estadi quant a treball, casament  i relacions sexuals, varia molt. La Julieta de Shakespeare es considerava per a ser casada als 14 anys]
[desenvolupament psicològic]

Regeneració cel·lular

• Cèl·lules de la sang: glòbulsvermells, 120 dies. Leucòcits, 1-2dies. Trombòcits 7-10 dies.
• Cèl·lules de l’epidermis, 28-30 dies.
• Cèl·lules gastrointestinals: estómac, 2-9 dies. Intestí, 2-6 dies.
• Ungles mans 3mm/mes, ungles peus 1mm/mes, cabells 1 cm/mes.
• Ossos: s’estima que l’esquelet es renova tot sencer cada 10 anys.
• Músculs, regeneració límitada.
• Fetge, 300-500 dies.
• Neurones: no es regeneren.

Mort
A banda de les malalties, s’ha establert que la població de cèl·lules humanes es pot dividir unes 50 vegades (límit de Hayflick). A cada divisió cel·lular, els telòmers als extrems dels cromosomes s’escurcen fins que arriba un moment que es tornen senescents o moren. En el millor dels cassos arribaríem als 120-130 anys. S’estudien tractaments per protegir els telòmers.

• Aturada cardiorespiratòria: implicava la mort abans dels procediment de recuperació. El procediment ECMO (extra corporeal membrane oxygenation)  permet durant uns dies, substituir el cor i pulmons. Es connecta una vena a un sistema extern que fa l’intercanvi CO2 O2 i es torna a inserir a una artèria.
• Mort cerebral: sense resposta a estímuls externs, absència de reflexos (llum a la pupil·la), sense respiració espontània (test apnea). Amb respiració assistida el cos pot sobreviure unes setmanes. Es fa en cas de donació d’òrgans.
• Mort biològica: Fi irreversible de totes les funcions biològiques

Digestió

Digestió extracel·lular [“el jo com a cos” al lavabo de A733]  Òrgans cavitat toràcica i abdominal.
(F 182) Per satisfer la demanda d’energia un home de 70 kg necessita unes 2000 Kcal (8400 KJ) al dia. Aquesta demanda és satisfeta per uns 65g de greix, 70 de proteïnes i 370 d’hidrats de carbó. A més són necessàries aigua (1.5l al dia) i sals minerals. A part dels components necessaris en la biosíntesi, el metabolisme consisteix a cremar combustibles (sucres, greixos, proteïnes) amb O2, per donar aigua i H2O. Els greixos i sucres es metabolitzen completament i tenen uns valors de combustió de 9.3 Kcal/g i 4.1 Kcal/g. En canvi les proteïnes no es cremen del tot sinó només fins al nivell de la urea i tenen un valor de combustió fisiològic (diferent del físic que seria la combustió total) de 24 Kcal/g.

Digestió bucal
Els aliments són ingerits, mastegats i insalivats a la cavitat oral (BM190). En uns 10s arriben a l’estómac. (F188)

Digestió gàstrica
Procés de l’estómac (BM161). (F192) A l’estómac se li afegeix el suc gàstric del qual se’n segreguen uns 3l al dia. Unes contraccions musculars ajuden a la barreja. Al duodè rep la bilis (BM164) (procedent del fetge i que permet la digestió dels greixos) i el suc pancreàtic (BM163) (aporta bicarbonat i enzims digestius) (F198). El procés acaba a les 3 hores de la ingestió. Aquí comença la digestió de les proteïnes amb pepsines (activades per un pH 2-4 degut a l’àcid clorhídric) que queden en polipèptids.

Digestió intestinal
Procés de l’intestí prim (BM162) i gruixut (BM165). A l’intestí prim es desintegren els aliments, s’absorbeixen els seus productes [sucres, aminoàcids, vitamines, sals]. 7-9 hores després de la ingestió (3-4 a l’intestí) passa a l’intestí gruixut on s’extreu l’aigua per solidificar les farinetes alimentàries i formar els excrements al cap de 25-30 hores. Aquests poden sortir de seguida o quedar al colon sigmoide fins a una altra defecació que pot ser fins a les 120 hores (!).
Els aliments absorbits per l’intestí passen al fetge a través de la vena porta (BM134) mentre que part dels greixos passa al circuit general de venes a través de la limfa de l’intestí sense passar pel fetge. La bilis del fetge, a més de servir per la digestió dels greixos [i si resulta que els greixos no van al fetge serà que la bilis passa a la sang i actúa fora?] també té la funció excretora (BM300) d’eliminar la bilirubina resultant de la destrucció dels hematies (BM131.1) en un circuit fetge-intestí fins que és eliminat per l’orina.
Els hidrats de carbó s’han començat a digerir a la boca, arriben al duodè com midó, i s’acaben de desdoblar a l’intestí per l’acció d’enzims com la maltasa, sacarosa, quedant com a glucosa, fructosa i galactosa d’on passen a la sang. (F204).
La digestió de les proteïnes s’atura a la part neutre de l’intestí quan s’inactiven les pepsines. Les tripsines aportades pel pàncreas al duodeno seguiran la descomposició fins als aminoàcids que seran absorbits per la sang. (F206)
L’aigua i les sals minerals són absorbits al jejú (F208).

[Pàncrees: aporta enzims per la digestió, hormona insulina per regular el nivell de sucre
Fetge: bilis per digerir els lípids. Processos de metabolisme de carbohidrats, lípids i proteïnes. Endocrí, metabolització residus, converteix amoníac en urea.]

Excreció
Processos del ronyó (BM171)(F108). La sang arriba al ronyó per les artèries, al glomèrul de les nefrones (1 milió) es filtra retenint proteïnes i d’altres elements mentre que l’aigua amb d’altres substàncies dissoltes passen als túbuls connectats als conductes urinaris. Per les parets retornarà a la sang la part reutilitzable (reabsorció), mentre que la nociva s’expulsarà (excreció).

• Eliminació d’aigua i sals. Manté constant el volum i l’osmolaritat de l’espai extracel·lular. Eliminació de sals NaCl (F 118) de la que n’ingerim uns 8-15 gr/dia mantenint constant la concentració de Na+.
  Cada dia passen pels ronyons uns 180l d’aigua de la qual se n’elimina 1.5l amb l’orina regulant l’osmolaritat de l’aigua plasmàtica. (En tenim uns 40l, BM100). Cada dia ingerim uns 2.5l (1.3l en beguda, 1l en aliments sòlids, aigua d’oxidació produïda pel metabolisme) que s’elimina per l’orina (1.5l), el suor i les femtes. El balanç hidrosalí (F 126) és controlat hormonalment.
• Equilibri àcid-base. Manté constant el pH de la sang regulant l’eliminació de ions H+ i HCO3+. (F 130)
• Urea. Eliminació dels residus metabòlics. Així com les substàncies no digeribles s’eliminen directament, el nitrogen requereix la conversió a urea amb despesa d’energia [com les empreses ecològiques] ja que l’amoníac és tòxic. L’urea es converteix en orina.
• Nivells glucosa. Manteniment dels nivells de glucosa i aminoàcids a la sang

Respiració

(F 68-97) Pulmons, alveols, pleura (BM153).   Òrgans cavitat toràcica i abdominal.

Intercanvi de gasos per difusió
Mentre que en els organismes elementals la cèl·lula està en contacte amb el O2 i CO2 del medi, en els animals superiors cal un sistema de transport per dur a terme l’intercanvi gasós.
L’aire inspirat té unes proporcions de pressions parcials de O2 (21.3), CO2 (0.3), H2O (5.7), Nitrogen i gasos nobles (79)(en kPA, kilopascal, 1mm Hg=133 Pascals). En passar per la tràquea se satura d’aigua. Als alveols (O2 (13.3), CO2 (5.2), H2O (6.27), Nitrogen (77)) s’entra en conctacte amb la sang venosa (O2 (5.3), CO2 (6), H2O (6.7), Nitrogen (77)) on té lloc una transferència de O2 i CO2 per gradients de concentració. Així la sang es converteix en arterial (O2 (12.7), CO2 (5.47), H2O (6.27), Nitrogen (77)). Als teixits (O2 (<5.33), CO2 (>6), H2O (6.27), Nitrogen (77)) hi torna a haver un intercanvi per difusió i la sang torna a quedar venosa. L’aire espirat queda (O2 (15.33, CO2 (4.4), H2O (6.27), Nitrogen (75)).

Mecànica respiratòria
El volum dels pulmons és comprimit per les costelles i el diafragma en l’expiració i expandit en la inspiració. El pulmó queda fixat a les costelles i diafragma mitjançant les dues capes de la pleura. El volum d’aire inspirat normalment és d’uns 0.5l (vol. inspiratori) podent arribar a un màxim de 2.5l (vol. inspiratori de reserva). En estat de repòs encara queda 1.5l que es poden espirar (vol. espiratori de reserva). Havent-ho espirat tot encara queden 1.5l a dins. Això dóna una capacitat total de 6l (4.5l) que entren en joc.

[2026 L’oxígen als alvèols passa al plasma sanguini, travessa la membrana dels eritròcits (per difusió) i s’uneix a l’hemoglobina. L’hemoglobina lliure al plasma seria problemàtica: és una molècula gran que augmentaria molt la viscositat de la sang i que, a més, s’eliminaria ràpidament pels ronyons. Empaquetar-la dins eritròcits permet concentracions molt altes d’hemoglobina (uns 280 milions de molècules per eritròcit) sense aquests problemes.
El diòxid de carboni s’expulsa un 10% dins del plasma, un 20% es fixa a l’hemoglobina a l’eritròcit i el 70% entra a l’eritròcit, reacciona i es converteix en àcid carbònic i després en H+ i bicarbonat que torna al plasma.

Transport de CO2 i O2
(F 84) Els teixits alliberen CO2 que en els eritròcits (BM131.1) es converteix en HCO3- amb l’aportació d’aigua. El procés és catalitzat per la carboanhidratasa perquè la reacció es pugui fer en el temps <1s en que els hematies es queden als capilars. El H+ sobrer queda regulat pel sistema tampó de l’hemoglobina (glòbuls rojos). Aquesta pot estar en estat oxigenat OxiHb, alliberar O2 quedant Hb-, capturar un H+ i quedar Hb-H.
En total hi ha un 10% de CO2 dissolt i un 90% fixat com a HCO3- en eritròcits (31), plasma (46) i enllaç carbamino als teixits. L’oxígen pràcticament no es troba dissolt i tot està fixat en l’hemoglobina. Un gram de Hb fixa com a màxim 0.062 mmol de O2.

Circulació

Sistema circulatori
(F140-180) (BM131-132 Sang i linfa), (BM133-135 Vasos sanguinis i linfàtics), (BM136 Cor) [Entenc que les venes no duen “sang bruta” en el sentit de residus metabòlics. Només pel que fa a CO2. Els productes i residus van donant voltes al circuit, recollint-ne més cada vegada que passen per l’intestí, aportant-ne als teixits i deixant-ne uns quants al sistema excretor. La renovació a ritme de pulsació només és pel que fa a oxígen, els demés productes duren hores i dies. Les venes doncs també porten aliment, i les artèries residus]. [5 litres de sang en un adult]

Fisiologia del Sistema circulatori
Irrigació sanguínia dels òrgans del cos. El sistema circulatori té la funció de transport de O2, CO2, substàncies alimentàries (sucres i components pel creixement), residus metabòlics, transport de calor, transport de senyals químics hormonals, regulació del pH, i defensa contra substàncies estranyes.
Dels 5l de sang que té el cos, un 8% del sistema corporal, un 80% es troba a les venes i vasos de circulació menor (pulmonar) que, conjuntament, formen el sistema de baixa pressió (2 mm Hg). Va dels teixits al cor, es neteja als pulmons i torna al ventricle esquerre on passa al sistema d’alta pressió (120-80 mm Hg), les artèries. Si el cor té un volum 0.07l, resulta que a 70n pulsacions per minut s’envien 1l de sang cada minut (VMC volum minut cardíac) [si es té el cor molt gros, com l’Indurain, només calen 40 pulsacions].
Les prioritats d’irrigació són el cervell (13%) (les cèl. mortes per manca d’oxígen no es poden regenerar) i el propi cor (5%). El ronyó reb un 20%. El treball muscular esquelètic intens pot arribar al 60% i el sistema digestiu també. Per això s’han d’alternar. En el cas del múscul esquelètic la irrigació pot anar de 1l/min en repòs fins a un màxim de 8l/min segons l’entrenament. L irrigació del tracte gastrointestinal va de 1 a 5.5. La regulació pot ser local (basant-se en concentracions de O2 i productes metabòlics i contraccions de les parets dels vasos) o central sota el sistema simpàtic (BM270). Així per exemple, quan s’envia una ordre a un múscul també s’envia una ordre per augmentar-ne la irrigació.
La sang va del cor als teixits per artèries cada vegada més petites (BM133) fins que arriba al líquid intersticial on té lloc l’intercanvi gasós (BM243) i es filtren 20l de líquid plasmàtic al dia, dels quals 18 retornen per les venes i 2 per la limfa.

Fisiologia del cor
Sístole, Diàstole, Electrocardiograma. (BM136) A cada batec el cor es passa per quatre fases:

• i) Tensió isovolumètrica de la sístole. Vàlvules tancades. Augmenta la tensió (80 mm Hg) al ventricle esquerre [perquè el múscul es contrau) fins que supera la de l’aorta.
• ii) Expansió de la sístole. Amb els ventrículs plens s’obre la vàlvula i la sang surt per l’aorta (v.esquerre) cap als teixits i cap als pulmons per l’artèria pulmonar (v.dret).
• iii) Relaxament isovolumètric. S’han tancat les vàlvules i s’eixampla.
• iv) S’obren les vàlvules, entra sang venosa a l’aurícula dreta i arterial procedent del cor (vena pulmonar) a l’esquerra. Seguidament s’omplen els ventricles i es tanquen les vàlvules.

[Com una manxa, en la diàstole s’expandeix absorbint sang del sistema de reserva (venes), mentre que en la diàstole l’impulsa cap als pulmons i teixits]. (F 151) El ritme de les excitacions és marcat pel nòdul sinusal [cóm funciona aquest rellotge?, és el que se substitueix per un marcapassos] de manera autònoma al sistema nerviós. El senyal P es transmet al nòdul auriculo ventricular (PQ), s’activen les aurícules, arriba l’impuls en uns 125 ms, s’activen les branques de Tawara (Q 145ms), les fibres de Purkinje (R, potencial màxim 150 ms [i jo tinc un espai PR de 0.11), la part interna del miocardi (ventrícle dret) en 190 ms (S) i l’externa en 225 ms. La part del nòdul AV a les ventrícules s’anomena complex QRS. Les variacions de potencial en diversos punts de la pell permeten obtenir un ECG o electrocardiograma. Aquest potencial representatiu és suma de varis potencials (components vectorials) que exciten el cor en diferents direccions (F 155).

Equilibri pH
La concentració de H+ en la sang i el líquid intersticial és important per mantenir la forma de les proteïnes i per tant la seva funcionalitat. La digestió dels aliments aporta diversos ions que són contrarestats per dos sistemes reguladors (FQXXX). D’una banda els pulmons aporten CO2 i els ronyons HCO3- i H+.

Músculs
Sistema muscular 

Activació dels músculs
Motoneurona. (BM120) La neurona motora (BM147) i el múscul que depèn d’ella formen una unitat motora. D’una motoneurona poden penjar des de 5 fibres musculars (ull) fins a 700 (bíceps). El senyal nerviós allibera acetilcolina al final de l’àxon, canvia el potencial i excita la cèl·lula nerviosa contraient-la (B1322.2) mitjançant el mecanisme de Ca2+. L’acetilcolina és recuperada novament per la neurona (F 31).

Mecànica i energia
Glucòlisi aeròbia, Treball dinàmic, Treball postural estàtic. El múscul té un 50% de pes en fibril·les, un 30% de mitocondris [per cremar sucres], un 5% de reticles sarcoplasmàtics i un 15% de teixit conjuntiu.
La contracció es produeix quan els filaments gruixuts del sarcòmer (miosina) es desplacen al llarg dels prims (actina) (B1322.2). L’alliberament de Ca2+ a cada grup [sense-miosina-sense] o túbul del sarcòmer canvia el potencial al voltant de la membrana que envolta el sarcòmer i causa el desplaçament dels filaments. En 20 ms s’eleva la concentració de Ca 500 vegades, fins a 7 mol/l, la unió queda inestable i descarregant-se l’ATP en ADP, s’allibera la unió i es desplaça quedant sense energia i rígid (com els cadàvers), reb ATP relaxant-se i torna el Ca fora del sarcòmer.(F 37). El múscul guarda glucògen com a reserva energètica, per carregar el ADP en ATP. Com a producció d’energia ràpida hi ha la glucòlisi anaerobia i el procés del Fosfat de Creatinina (KrP) que s’esgota en 10-20s. [cursa 100 m]. L’única manera d’obtenir energia de manera perllongada és la glucòlisi aerobia (B1312). La meitat de l’energia es dissipa en calor. El cicle metabòlic produeix lactat que ha de ser tractat pel fetge amb més consum d’oxígen. El consum d’oxígen pot augmentar en 500 vegades entre l’estat de repòs i el de màxima activitat. El múscul té una eficàcia d’un 25%.

El treball que fa el cos pot ser:

• i) Treball dinàmic positiu. Contracció que fa treball, ex. pujar escales, i distensió.
• ii) Treball dinàmic negatiu. Distensió de frenada, ex. baixar escales.
• iii) Treball postural estàtic.

Musculatura llisa
Els músculs del òrgans no tenen el sarcòmer amb una estructura tubular. No hi ha un potencial de membrana estable [que permeti el moviment voluntari] sinó que varia de manera periòdica [ritmes del cor i l’estómac].

Veu
Cordes vocals. Els músculs de la larinx condicionen les formes de les cordes vocals i la glotis, inervats i controlats des del còrtex motosensorial (anada i tornada per control realimentat).
La glotis està tancada en els tons baixos i forts i s’obre en els aguts i murmuris. Les vocals a mateixa freqüència i intensitat es distingeixen pels harmònics.

Formen l’anomenat triangle de vocals:

A
A Ä
O Ö E
U Ü I

[Les consonants són transitoris em sembla] En parlar un home va aproximadament de la greu (clau de fa) al mi, mentre que la dona ho fa del la al mi3 de l’escala superior. Cantant s’arriben a les dues octaves. (La veu humana)

Regulació hormonal. Sistema endocrí

BM270.DP Procés de regulació i coordinació dels diferents processos de l’organisme amb substàncies que activen o inhibeixen la producció d’enzims (B2600).
En els organismes elementals la cèl·lula és un espai únic, totes les parts estan en contacte i les reaccions químiques es poden equilibrar. En un organisme complex cal una integració i coordinació de moltes parts separades. Això s’aconsegueix mitjançant el sistema nerviós, especialitzat en respostes ràpides [sobretot musculars, afectant el moviment voluntari el SNC BM290 i el metabolisme el SNA BM270], i el sistema endocrí, especialitzat en la transmissió lenta i crònica [periòdica, no puntual?] de senyals a través del sistema circulatori (BM250). El s.endocrí regula el metabolisme (BM220-BM240), el creixement físic i psíquic, els mecanismes de reproducció (BM210), l’adaptació al rendiment i l’homeostasi del medi intern (moviment BM2A0, circulació BM250) en estreta col.laboració amb el sistema nerviós autònom (BM270). L’esquema general (F 217) s’inicia amb una neurosecreció a l’hipotàlem i hipòfisi per activar les glàndules hormonals perifèriques que generaran les hormones finals. Hi ha un mecanisme de realimentació (F 218) que retorna el punt de partida, ja sia que la hormona final inhibeixi la neurosecreció inicial, o bé que les concentracions de determinats factors metabòlics informin l’hipotàlem.

Hormones
Hormones peptídiques, esteroides, prostaglangines.
Les hormones són substàncies transmissores que actuen modificant la configuració d’enzims, inhibint o estimulant la síntesi d’enzims, o bé canviant la permeabilitat de les membranes cel·lulars (la insulina regula així la disponibilitat intracel·lular de glucosa).
Donat que la concentració d’hormones a la sang és molt petita 10-5 mol/l, cal que l’afinitat entre la cèl·lula objectiu de l’hormona (target o receptor) i aquesta, sigui molt gran.
Pel que fa a l’estructura les hormones es classifiquen en peptídiques (els receptors estan a la membrana cel·lular on s’activa una substància transmissora secundària) (F222), esteroides (poden penetrar dins la cèl·lula i trobar dins els receptors específics) (F224) i derivades de la tirosina.
Les hormones tisulars no pertanyen al sistema centralitzat endocrí i actuen de manera local (prostaglandines i digestives).

Neurosecreció a l’hipotàlem i hipòfisi
Les neurones de l’hipotàlem (BM144.2) segreguen hormones que es lliuren a la sang sota un senyal nerviós. Hi ha doncs la transformació d’un senyal nerviós a un senyal químic. L’hipotàlem està en contacte amb el cervell (endomorfines pel dolor), activa els sistemes simpàtic i parasimpàtic, i segrega un primer grup d’hormones (liberina i estatina i d’altres F 215, F 217) que estimulen o inhibeixen la secreció d’un grup secundari al lòbul anterior de la hipòfisi (BM144.2). El lòbul posterior s’activa sol. Aquest grup secundari activarà les glàndules perifèriques. Oxitocina, alliberada en l’acte sexual  i en el moment de parir.

Glàndules sexuals
Testosterona, Estrogens, Progesterona.
(BM172 BM173) G.sexuals fabriquen els gametos, espermatozous i òvuls, així com hormones reguladores de caràcter i comportament sexual. La testosterona segregada pels testicles és una h. que accentua els caràcters masculins i augmenta la massa muscular. Els estrògens són hormones femenines entre les quals hi ha l’estradiol que regula la formació d’òrgans sexuals femenins a l’embrió, i els cicles de fertilitat [Tots els tipus, tant masc. com fem. es troben en els dos sexes amb efectes més o menys intensos]. La progesterona té l’efecte invers.

Tiroides
Tirosina, Caràcter emocional, creixement.
(BM154) Situada rere la tràquea segrega la tiroxina (iode+tirosina) a instàncies d’estímuls (emocions, fred, calor, llum, son, fam, fosca) que actúen sobre l’hipotàlem que ho passa a la hipòfisi. Té un paper fonamental en la diferenciació cel·lular i el creixement, així com en els reaccions a les emocions. Un excés crema greixos, puja el pols, la humitat i dóna un temperament alegre i excitable. En canvi un defecte disminueix el ritme metabòlic i el creixement i fomenta un caràcter apàtic. (F 230)

Suprarenal
Adrenalina i cortisol, Resposta a perill.
La medul·la segrega adrenalina (i noradrenalina i norepinefrina) davant d’un senyal d’urgència del simpàtic (B2800) [No hipotàlem] porta sucre, activa la circulació desviant la irrigació de la digestió que queda interrompuda i portant-la al sistema muscular. S’inhibeixen les funcions digestives, augmenta la pressió sanguínia i el sucre [energia a punt]. [Això també ho fa una mica la cafeïna].
La crosta suprarenal segrega aldosterona que regula l’equilibri la concentració de les sals actuant sobre la secreció de saliva i orina, corticosterona que regula el metabolisme de proteïnes i hidrats de carboni (ritme dia-nit, activitat, estat anímic). Activació per hipotàlem.

Ronyons i paratiroides
Regulacio Ca, creixement dels ossos.
Regulen la integració celular (creixement i duplicació) mitjantçant la concentració de Ca2+ que té efectes sobre la permeabilitat de les membranes celulars. Creixement dels ossos.

Pàncrees
Glucèmia, insulina, glucàgon.
Regula el nivell de sucre a la sang (glucèmia). Mentre que el glucagó l’augmenta la insulina el redueix [Els diabètics se l’han d’injectar. El nivell de sucre també és intervingut per la tiroides [estat general], la suprarenal (corticoides i adrenalina (reacció ràpida)). Hi ha uns 6-10mg d’insulina al pàncreas.

Fetge
Colesterina, metabolisme de greixos.
Regulació del balanç hidrosalí (BM231, F 126)

Hormones amb impacte emocional
Oxitocina (lligam de parella o grup  ), Adrenalina i cortisol (activa al circulació aturant la digestió per reaccionar), insulina (pàncrees, estat d’ànim, millora la memòria i la cognició, el dèficit afecta la dopamina i la motivació, i augmenta el cortisol), sexuals (estrogen, testosterona), tiroxina (excitació i alegria / apatia,  tiroides).

Sistema nerviós autònom

El SN autònom o vegetatiu controla funcions orgàniques sense que intervingui el control voluntari del SN Central. (BM148 AF 107 i F49). Consta de dues parts, el simpàtic i el parasimpàtic que actuen sovint de manera antagònica. [El simpàtic posa el cos en estat d’alerta general preparant energia pels músculs i interrompent el procés digestiu. El parasimpàtic tornarà a activar la digestió localment].[ULL, no és que el simpàtic activi i el parasimpàtic relaxi. El simpàtic alerta tot el cos en general, el parasimpàtic regula separadament] El primer augmenta el ritme cardíac, el segon el frena.

Hipotàlem: És el gran integrador de la resposta autònoma. Rep informació de l’ambient (fred, perill, olor de menjar) i de l’estat intern (glucosa, temperatura, hormones). Des d’allà, sense que el còrtex prefrontal faci un raonament, pot ordenar activar simpàtic (por, lluita, fugida) o parasimpàtic (repòs, digestió).
Tronc cerebral: Conté nuclis autònoms específics, que actuen com a relleu i també com a generadors de patrons fixos. Es podria dir que té un repertori de reflexos automàtics, per exemple el reflex cardiovascular, respiratori.

Neurotransmissors
Els neurotransmissors són missatgers del sistema nerviós, produïts per vesícules a les neurones, actuant entre els espais de les sinapsis de les neurones. Actuen molt localment i ràpidament (m-3s a 1 s). Disparen reaccions musculars, pensaments o emocions. (en canvi les hormones són segregades per glàndules i actuen sobre cèl·lules de tot el cos que tenen receptors per a , viatjant pel corrent sanguini. Regulen processos a llarg termini (minuts a dies) com el creixement, metabolisme o reproducció.)

• Glutamat: el neurotransmissor principal, present a la majoria d’enllaços que es poden modificar [com el el model de representació distribuïda]. Un excés causa sobreestimulació i pot tenir repercussions en ansietat, depressió, ictus i Alzheimer.
• GABA: inhibidor i tranquilitzador; els nivells baixos s’associen amb ansietat i estrès.
• Glicina: inhibidor a la medul·la espinal.
• Acetilcolina: Activa o inhibeix músculs i òrgans al sistema nerviós autònom. És el principal connector entre nervis i músculs. També actua al cervell.
• Dopamina: sistema de gratificació sense de plaer i eufòria , el defecte està relacionat amb la malaltia de Parkinson, i l’excés, amb l’esquizofrènia.
• Serotonina, produït als intestins (90%)  i SN central. Seria l’estabilitzador d’estats d’ànim, regulant la gana, la son, memòria, estat d’ànim i funcions del sistema cardiovascular i endocrí.  Nivells baixos s’associen amb ansietat, irritabilitat i depressió.
• Norepinefrina, sintetitzat al SN perifèric, estimula la segregació de l’hormona de l’estrès epinefrina (adrenalina) a les glàndules suprarenals  en situacions de fugir o atacar preparant el cos per reaccionar. Contribueix a la por i l’ansietat. El mateix l’epinefrina (adrenalina) que augmenta el pols, la pressió i el sucre.
• Endorfines, generades a la glàndula pituitària. Bloquegen la percepció del dolor i augmenten la sensació de benestar. Produïdes quan es fa exercici físic o a l’orgasme.

Neurotransmissors implicats en les emocions: Glutamat/GABA (general, excitació o repòs), Dopamina (plaer i eufòria), Serotonina (estabilitzador estats d’ànim), Norepinefrina i epinefrina (reacció estrès), Endorfines (bloqueig dolor i benestar).

Simpàtic
Les fibres preganglionars s’activen amb acetilcolina. Després del gangli es ramifiquen en una proporció 1:20 i l’activació és amb noradrenalina. En els òrgans hi ha receptors alfa (generalment estimulants) i ß (generalment inhibidors). [En situacions d’emergència posa el cos en estat d’alerta. La medula suprarenal -similar a l’hipotàlem- transforma senyals nerviosos en secreció d’adrenalina i noradrenalina].

• Ull: Dilatació
• Glàndula submandibular: secreció mucosa espessa.
• Cor: Transmissió ràpida de l’estímul, augment de la freqüència.
• Bronquis: Relaxament.
• Estómac i intestí: Relaxament.
• Pàncreas: Inhibició/Activació de secreció d’insulina.
• Medula suprarenal: Activació de secreció [d’adrelina].
• Vasos: contracció.
• Músculs: Glucogenósi.
• Veixiga orina: Contracció esfínter i relaxament detrusor.
• Genitals: ejaculació.

Parasimpàtic
Els ganglis estan situats sovint dins dels mateixos òrgans [així la cadena de ganglis del SNA és només simpàtic, per això es diu que el simpàtic fa una excitació difusa i el parasimpàtic més local]. Aquí la substància transmissora és sempre l’acetilcolina. Té contacte amb l’hipotàlem hi ha connexions al nervi gandul.

• Ull: Contracció. Glàndules llagrimals
• Glàndula submandibular: saliva acuosa, quinines.
• Cor: Transmissió lenta de l’estímul, baixa la freqüència.
• Bronquis: Contracció, activació secreció.
• Estómac i intestí: Activació del to muscular i secreció.
• Pàncreas: Activació de secreció d’exocrina.
• Intestí gruixut: Activació del to muscular i secreció.
• Veixiga orina: Contracció del detrusor.
• Genitals: Erecció (vasodilatació).

Sentits

Psicologia, sensacions i percepció: Receptors sensacions

Els receptors del cos es projecten als lòbuls parietals (BM144.12) [on ho fan els receptors de les vísceres?, el mal d’estómac], l’olfacte al frontal (BM144.11), l’oïda als temporals (BM144.13) i la vista a l’occipital (BM144.14).

Sentits dèrmics
Receptors de dolor, temperatura i pressió.
(BM1A0) La pell registra pressió, contacte i vibració amb receptors mecànics (cèl.lules de Meiner, corpuscles de Meiner i c. de Pacini) que reaccionen a la pressió mecànica o als estiraments del cabell. Per la temperatura hi ha receptors de fred T<36C, i receptors de calor per T>36. Hi ha un domini d’adaptació entre 20 i 40 fora del qual s’avisa de fred o calor a evitar.
Hi ha receptors de dolor, terminals nervioses lliures que reaccionen a danys del cos (tall, aixafament, calor). Hi ha un primer dolor (agut) i breu que condueix a un reflex de retirada i un segon dolor (greu), més llarg, que duu a postures de precaució.

Sensibilitat profunda
Propioceptors. (BM121) Els propioceptors es troben als músculs. Els receptors articulars mesuren l’angle i velocitat de les articulacions en moviment. Els fusos musculars i receptors tendinosos recullen la longitud muscular (contracció) i tensió múscul-tendons.

Olfacte
Les substàncies olfactòries són inhalades, dissoltes en una capa de mucosa i arriben als receptors (106). Els llindars de recepció depenen de la humitat i temperatura de l’aire, i de la substància. Es detecten 108 mg de metilmercaptana en 108 m3 d’aire. Hi ha una adaptació ràpida. Per exemple l’octanol, al cap de tres minuts ja no es detecta, ni a una concentració 100 vegades superior a la inicial. D’altres com els àcids, afecten a terminals lliures que no s’adapten (dolor). [En algún lloc he llegit que s’han registres més de 1000 olors diferents]. Les neurones van convergint (200 en una) i van cap a l’hipotàlem, a l’escorça cerebral i el sistema límbic on tenen influència sobre la situació afectiva. Poden desencadenar secreció salival i gàstrica.

Gust
Les cèl·lules del sentit del gust s’agrupen en poncelles gustatives situades a la llengua. Es detecten quatre qualitats bàsiques amb punts receptors distribuïts en quatre regions diferents: dolç (extrem), salat (cantó frontal), àcid (laterals) i amarg (enrera). Els llindars són molt més elevats que en l’olfacte (1g/l pel NaCl (sal), o 4mg/l per la quinina (amarg). [A la llengua també hi ha sensors dèrmics per la temperatura i la textura, suposo.]

Equilibri
En la còclea (caragol) (BM182) hi ha tres canalículs que contenen una ampolla immersa en un líquid, la endolimfa. Quan es mou el cap, la inèrcia de l’endolinfa que tarda en seguir el moviment actúa sobre els cilis de l’ampolla que registren. Hi ha tres canalículs per recollir el moviment en les tres dimensions. Si els canalículs recullen l’acceleració de rotació, l’orgue vestibular té també dos epitelis sensorials més que recullen la posició cel cap respecte la vertical de la gravetat (macula sacculi i màcula utriculi). Aquesta informació es coordina al cerebel per modificar els músculs i mantenir l’equilibri així com amb la informació visual per saber si el canvi del camp visual es deu a una rotació del cap o al moviment de l’objecte observat.

Oïda
L’orella humana percep freqüències entre 16 i 20000 Hz (disminuint fins a 5000 a la vellesa) amb unes intensitats que van des de 3.2 10-4 din/cm2 fins al límit dolorós de 640 din/cm2. Subjectivament les ones sonores es perceben amb diferent intensitat segons la freqüència (F297) (a igual intensitat les freqüències baixes se senten més fortes, pujant altra vegada a les altes amb un mínim cap als 4000 Hz. Les freqüències agudes es recullen a la part de la coclèa més a la vora de la finestra oval mentre que les baixes ho fan prop de l’helicotrema. A la rampa mitjana, una coberta vibra d’acord amb les ones de pressió que recorren l’endolimfa i excita els cilis de les cèl·lules receptores que activen el senyal nerviós [els cilis potser només s’han desplaçat 10-11 m, de l’ordre del radi de l’àtom d’hidrogen].
Del so se’n recull la freqüència (amb un “poder separador” que distingeix entre 1000 i 1003 Hz [què és, un quart de to? Segurament separem més dos dos simultanis que successius]), la intensitat, la direcció i la distància del focus de so. La direcció es capta comparant la diferència de temps per arribar a cada orella mentre que la distància es troba, comparant un so conegut amb el sentit i recordant que els aguts són més amortits que els greus.

1: Orella externa. 5: Orella mitjana. 13: Orella interna: 14: Laberint: 15: Conducte semicircular, 16: Vestíbul: 17: Finestra oval, 18: Finestra rodona. 19: Còclea. 20: Nervi vestibular, 21: Nervi coclear, 22: Conducte auditiu intern. Altres: 11: Os temporal, 23: Nervi auditiu

Vista
Miopia, Hipermetropia, Poder separador, cons, bastons, rodopsina, visió estereoscòpica.
Els raigs són refractats per la còrnea, l’humor vitri i el cristal·lí que fan la funció d’una lenta convexa formant una imatge invertida a la retina. El múscul ciliar estira la lent pels objectes llunyans i es relaxa arrodonint la lent pels propers. Quan el globus ocular és massa llarg la imatge de l’objecte llunyà es forma abans de la retina i es corregeix amb una lent còncava. Quan és massa curt l’objecte proper té una imatge passada la retina i es corregeix amb una lent còncava.
L’ull té una resolució o poder separador d’un minut (1mm a 3.5 m). Al centre [fòvea] hi ha uns 6M de cons que van disminuint a mesura que es desplacen a la perifèria (-90 i 90 graus) amb una corresponent disminució de l’agudesa visual. Capten bé els detalls d’objectes ben il·luminats, visió clara. Tenim uns 6M Els bastons estan distribuïts amb un pic al centre i baixen molt més enllà de 30 graus. S’usen per visió de clar i fosc amb mala il·luminació.
La rodopsina dels bastons (clar-fosc) és sensible a totes les longituds d’ona. Els cons recullen el color gràcies a que n’hi ha tres tipus, corresponents als colors blau-violeta, verd i vermell-groc, amb els quals es poden generar tots els altres per combinació.
La conversió del senyal lluminós en senyal nerviós la fa la molècula rodopsina als bastons [i quina la fa als cons?] que gira d’estat cis a trans i excita un senyal elèctric tornant a ser carregada amb despesa d’energia.
L’adaptació a la intensitat lluminosa és possible per i) la variació del diàmetre de la retina, ii) la densitat de molècules [rodopsina] a punt per rebre el senyal lluminós (carregades), que és més baixa sota llum intensa i iii) variació del número de receptors connectats a terminals del nervi òptic [mecanisme de xarxa neuronal].
La visió estereoscòpica i apreciació de la distància es fa integrant els camps visuals lleugerament diferents de cada ull (i avaluant l’esforç muscular d’acomodació).
Dels 1.2 M de cèl·lules ganglionars, 1.05 correspondrien als 6M de  cons i uns 0.1M als 120M de bastons. Del 1.05 corresponents als cons, 0.2 serien de la zona central de la màcula (Màcula (fòvea + parafòvea + perifovea), 0.5 de la perifèria mitjana i 0.5M a la perifèria extrema.

Diagrama complet d’un ull humà (secció horitzontal del dret vist des de dalt) 1. cristal·lí; 2. zònula ciliar; 3. cambra posterior; 4. cambra anterior; 5. trajecte de l’humor aquós; 6. pupil·la; 7. corneosclera; 8. còrnia; 9. sistema trabecular i canal de Schlemm; 10. limbe esclerocornial; 11. escleròtica; 12. conjuntiva; 13. úvea; 14. iris; 15. cos ciliar amb a: pars plicata i b: pars plana; 16. coroide; 17. ora serrata; 18. humor vitri amb 19. conducte hialoide; 20. retina; 21. Màcula retinal; 22. fòvea central de la retina; 23 disc òptic, papil·la òptica → punt cec; 24. eix òptic de l’ull; 25. eix de l’ull; 26. nervi òptic; 27. beina dural; 28. càpsula de Tenon; 29. tendó. 30. segment anterior, 31. segment posterior 32. artèria oftàlmica, 33. artèria i vena centrals de la retina → 36. vasos sanguinis de la retina; artèries ciliars: 34. posteriors curtes, 35. posteriors llargues i 37. anteriors, 38. Artèria lacrimal, 39. Vena oftàlmica, 40. Vena vorticosa 41: Etmoide, 42. Múscul recte intern, 43. Múscul recte extern, 44. Esfenoide

Sistema nerviós central

El sistema nerviós regula l’organisme mitjançant la transmissió de senyals d’òrgans i receptors cap al SN (medul·la i encèfal), senyals aferents, i del SN cap als òrgans i músculs, senyals eferents.
Es calcula que rebem uns 10⁹ bit/s d’informació de l’ambient del qual només tenim consciència d’uns 10² bit/s. La informació que tornem al medi mitjançant el llenguatge i el gest es podria avaluar en 10⁷ bit/s. [Una pantalla de televisió representa 10⁶ bit/s, una pàgina de llibre 4000 bit/s].

Topologia
Vies sensorials del cordó posterior i anterolateral, nervis cerebrals. Via motora piramidal (moviment voluntari) i extrapiramidal. Sistema reticular d’activació. Córtex.
[(AB) Principi de convergència: sobre les dentrites d’una neurona hi arriven terminals d’axons de diferents neurones. Principi de divergència: una neurona en pot activar d’altres, de 15 en el cas de músculs oculars a 900 en cas del peu].(Veure BM141-BM149) [ connexió en 3 parts: encèfal  (1) tàlem (2) medul·la (3) òrgan o sentit]

• i) Pel sistema motor i els sentits dèrmics, va una primera neurona dels òrgans a la medul·la oblonga. Una segona neurona les duu al cerebel o el tàlem on una tercera les connectarà al còrtex. Es localitza conscientment la zona afectada (mapa sensitiu). (Via del cordó posterior, inexistent als vertebrats inferiors).
• ii) Els nervis de dolor i temperatura, canvien a la medul·la tot passant a l’altre costat (1a neurona) i una segona connecta al tàlem, la tercera projecta al còrtex la zona del dolor. (Via del cordó anterolateral)
  [Les fibres de la regió cefàlica també van al tàlem. I tinc entès que els sentits de la vista, oïda i gust també van al tàlem mentre que l’olfacte aniria al córtex].
• iii) Els nervis cerebrals (vista, oïda, olfacte [nervis procedents d’òrgans sensorials específics mentre que la resta són un mapa muscular del cos]) van al córtex passant pel tàlem (1a neurona del sentit al tronc, 2a del tronc al tàlem, 3a projecció al córtex) Aquesta tercera neurona s’hauria afegit als mamífers amb la telencefalització. En els vertebrats inferiors el diencèfal era suficient (H0110).
• iv) Via piramidal. Moviment voluntari. Es tracta d’una via similar a la posterior on una neurona va directament de les zones motores del córtex (1 neurona) fins a les cèl·lules motores de la medul·la espinal (2) que inervarà els músculs voluntaris.
• v) Via extrapiramidal. Es un sistema poc homogeni [poc clar] i són interrompudes almenys una vegada entre còrtex i medul·la espinal (al diencèfal o al tronc. Distribueix el to muscular. Facilita o inhibeix complexos de moviments voluntaris.
• vi) Al tronc cerebral (medula oblonga=bulbe raquidi?) hi ha el sistema reticular que rep unes aferències polisensorials (Visió, audició, gust, olfacte). També rep i envia senyals al còrtex afectiu via tàlem, al sistema vegetatiu via l’hipotàlem, a la consciència pel sistema límbic i al còrtex motor a través dels ganglis basals [A tot arreu sembla AB 378]. Aquests senyals no es projecten sobre una àrea sensorial concreta ni produeixen una resposta específica sinó que envien uns senyals generalitzats a diferents zones del còrtex provocant un estat d’atenció o arousal. Es parla de ARAS (Ascending Reticular Activating System). Té un paper important en els cicles de son i vigília. El sistema reticular també pot ser activat pel córtex [Una obsessió que no em deixa dormir?].

Córtex
[Topologia a tenir en compte en la recerca de xarxes neuronals]. Hi ha moltes neurones, 1011 i cada una rep inputs de moltes altres, entre 103 i 105. Això vol dir que és possible connectar dues neurones qualsevols amb només quatre sinapsis (1016 accessibles) amb un promig de 104 connexions) (PDP:4). Es parla de sis capes de neurones al còrtex associatiu.
Tant el tàlem com la crosta té diferenciades les zones corresponents a cada receptor i es parla de camps de projecció sensorials. Uns camps sensorials secundaris estan relacionats amb la interpretació (identificació, aprenentatge, memòria) de la percepció. (BM144.12).
Veure també xarxes neuronals a H1100.

(Sistema nerviós Cordats i cervell trino. Anatomia: Sistema nerviós.  Fisiologia: Sistema nerviós central. Cervell i xarxa neuronal )

Mecanismes de procés
[Actualitzat 2025, veure neurones i sinapsis] Un potencial d’acció es desplaça per l’àxon fins arribar a la sinapsi on s’alliberen neurotransmissors que arribaran a la neurona receptora. Aquesta presenta plasticitat per reforçar o inhibir la connexió.
[segons 1990x Inhibició. [: Cada neurona rep aferències de moltes altres. El potencial que es transmet va codificat en pulsos més que en altura del potencial [F254, així que els senyals del cos estan digitalitzats?]. El nou potencial és funció dels que es reben, havent-hi mecanismes de comparació i inhibició (F255). La inhibició pot ser presinàptica si una dentrita és “interceptada” per un altre abans del contacte, amb la qual cosa allibera menys acetilcolina, o bé postsinàptica [funció dels impulsos F260]. La neurona que activa un múscul flexor connecta també amb una que inhibeix l’extensor antagònic. (AB 373). Veure també xarxes neuronals a HXXXX.]

Moviment i conducta

Reflexos. Motilitat de sosteniment. Conducta vegetativa, instints. Moviment voluntari. Son i vigília.
[on acaba la medecina i comença la psicologia?] [La conducta de l’organisme humà és objecte d’estudi de la psicologia. Allà es parlarà de subjecte. El subjecte-organisme es troba immers en un medi físic, social i cultural del que rep matèria, energia (metabolisme), senyals de primer ordre (informació sensorial) i de segon ordre (codi de símbols culturals com el llenguatge) i al qual retorna també matèria, energia (excreció, calor, treball mecànic), i senyals de primer i segon ordre. L’home és doncs un sistema biològic, membre d’un grup social (SXXXX) i un consumidor de cultura (CXXXX).]
[A nivell biològic baix el sistema evoluciona per mantenir un equilibri dinàmic de processos químic. A nivell de processament de senyals baix, xarxes neuronals, el sistema es comporta ajustant els valors de connexió (resposta) i els pesos (aprenentatge) per arribar a un mínim “energia” (veure PDP). A nivell psicològic el subjecte en el sentit de Skinner és una capsa negra que respon a estímuls de manera modificable. Dit d’altra manera, aquí la causalitat no és l’equilibri químic biològic, ni l’ajustament de la xarxa neuronal sinó la satisfacció de necessitats biològiques i instints (gana, set, sexe). Al nivell de personalitat [narrativa], el motor de la conducta és la satisfacció de “necessitats” o expectatives socio-culturals.]

• Reflexos
  Arc reflex, reflex propioceptiu, reflex exteroceptiu. En l’arc reflex l’aferència de l’òrgan connecta amb una motoneurona a la medula sense passar pel cervell. Quan l’estímul i la resposta estan al mateix òrgan es parla de reflex propioceptiu (pot passar pel cerebel i pel córtex). En cas contrari es tracta d’un reflex heteroceptiu (receptor i òrgan executor separats). Així per exemple un estímul al peu dret provoca la flexió de tots els músculs del peu dret. D’altres cassos poden ser reflexos digestius, l’esternut, la tos, etc. (F 260). (Xarxes neuronals HXXXX, respostes nivell H0 i H1).
• Motilitat de sosteniment
  A més dels reflexos propioceptius hi ha una gestió integrada de la posició del cos respecte de medi amb l’objectiu de mantenir un equilibri. El centre principal d’aquesta funció és el cerebel i per tant funciona fins i tot en un animal descerebrat. Parteix d’un estímul a un hemisferi del córtex on es poden localitzar zones específiques (gir de cap, cames) (BM144.11, BM144.12) que causarà el moviment corresponent a l’altra meitat del cos (veure topologia BM2A1). La motricitat de posició [moviment general BM2B2] s’adaptarà a aquesta acció. [S’activen de manera coordinada d’altres músculs per acompanyar un moviment voluntari (ex. jugar a tenis o tocar el piano) i per respondre a un estímul (reflex heteroceptiu). Això té una explicació en PDP. Pel que fa a conductes motores coordinades i complexes s’hauria de distingir entre la capacitat bàsica de coordinació, les tàxies hereditàries, i aprenentatges complexos com el tenis o el piano]. Al cerebel li arriba informació de l’òrgan de l’equilibri (BMXXX), informació dels propioceptors de l’aparell locomotor i còpies de les ordres motores que està enviant el córtex. La sortida torna informació al córtex motosensorial i als centres motors del tronc cerebral d’on surten via medula espinal ordres motores coordinades (F 266), tant per via piramidal com extrapiramidal.
• Conducta vegetativa. Instints
  Hipotàlem i s. límbic. Reacció de defensa, metabolisme basal, reproducció. Instints d’agressió, nutrició i sexe. Programa de conducta inconscient. L’hipotàlem regula els processos vegetatius (SNA) i endocrins, integrant els moviments interns. Per això reb dades dels termoceptors per regular la temperatura, dels osmoceptors per regular l’osmolaritat de la sang, etc. Això permet preparar l’organisme per i) Una reacció de defensa davant d’un perill [SNA simpàtic amb adrenalina, augment pressió i respiració], ii) conducta nutritiva estimulant els processos digestius [parasimpàtic, secreció salival, irrigació estómac][metabolisme basal], i iii) conducta reproductiva (regulació nerviosa central davant del company, erecció, regulació hormonal de l’embaràs). [No són aquests els instints bàsics d’agressió, nutrició i sexe?]. Les ordres de l’hipotàlem van al SNA simpàtic i parasimpàtic, al sistema somàtic nerviós [musculatura esquelètica] i al sistema endocrí -hormones- a través de la hipòfisi (BM270).
  El sistema límbic consta de les zones cerebrals següents: cos amigdalí, corn de Ammon, gyrus cinguli, nucli septal [se suposa que són parts de l’hipotàlem]. Se suposa que intervé en l’elaboració del programa de conducta de de l’hipotàlem [inconscient] recollint les necessitats corporals, consultant l’aprenentatge i tenint un paper fonamental en els instints i la part afectiva d’emoció i motivació. Seria el responsable de les expressions d’emocions com cólera, ràbia, alegria [i riure]. Una de les dades que té gran influència és l’olfactiva que anirà a parar el lóbul frontal [del córtex per tant. El nervi olfactori no aniria al tàlem sinó directament al córtex. Em sembla que Pinillos deia que el córtex associatiu es formà per evolució del bulb olfactori]. La relació entre el lóbul frontal i límbic serviria per subordinar o controlar associativament pautes de comportament innates [Freud 100%].(Pel que fa a la preparació de l’organisme per a l’activitat es parla de sistema d’activació reticular ascendent ARAS).
• Moviment voluntari
  A més de la medul·la espinal, el tronc cerebral i el cerebel, en la regulació del moviment hi intervenen el còrtex i els ganglis basals (dividits en estriat, pàl·lid i substància nigra) (BM144.1). En el còrtex es pot traçar un mapa de les diferents zones motosensorials. Les parts corporals amb moviments fins com la cara i els dits hi són intensament representades. Hi trobem agrupades en forma de columna les cèl.lules nervioses que connecten el còrtex amb motoneurones de la medul·la; s’anomenen cel. piramidals. Les vies piramidals estan agrupades no tant per músculs independents com per grups de moviments. Transmeten ordres als músculs esquelètics per dur a terme moviments intencionals ràpids. A més d’aquesta eferència directa hi ha una via extrapiramidal que passa pel tronc cerebral. El pas pels ganglis basals permet preparar programes pels moviments lents i uniformes (anomenats “trepadores” [climbing?] [Aquesta és una via piramidal o extrapiramidal?].
  El procés es resumeix així. Arriba un estímul per un moviment i a l’àrea subcortical [cervell mig amb tàlem i hipotàlem, tronc cerebral] es produeix un projecte de moviment que passa als camps corticals associatius. Es diu que a tot el cervell s’estableix un “potencial de voluntat”. El projecte voluntari passa al cerebel per coordinar l’equilibri (moviments ràpids) i als ganglis basals pels moviments d’escalada. D’aquí, a través del tàlem arriben a les àrees corticals motores que enviaran l’ordre final a les motoneurones de la medul·la via piramidal. (F 268)
• Son i vigília
  BM2B5.DE Ones alfa, ones beta, electroencefalograma, REM, ritme circadià.
  Tots aquests processos constitueixen la conducta de l’organisme que ja gairebé és un subjecte. El ritme d’activitat varia cíclicament al llarg del dia (ritmes circadians), alternant son i atenció (arousal). Els nivells d’activitat de la crosta cerebral es pot recollir en el potencial de la pell (Electroencefalograma, EEG). En estat de vigília (despert en repòs amb els ulls tancats [sense mirar ni fer, només contemplar?], hi ha les ones alfa (10Hz, 50 µV), en estat d’atenció (ulls oberts, fent coses) hi ha ones ß (20Hz, < 50 µV). En el son hi ha un estadi BC amb ones Ú de 6 Hz i un altre de son profund DE amb ones Ù de 1 Hz. Durant l’estadi B apareixen moviments ràpids de l’ull [acció virtual?] REM. Els somnis d’aquest estadi es recorden amb més intensitat que els NO REM. Sembla que es recorren aquests estadis fins a cinc vegades al llarg de la nit (períodes despert BCDE d’una hora).
  El son no suposa una interrupció de l’activitat cerebral sinó una forma d’organització cerebral diferent de la de la vigília [procés batch de les experiències diàries?].
  El ritme circadià sembla ser de 25 hores en absència d’informació ambiental. L’entorn ens el fa sincronitzar a 24h [i jo el dec tenir de 27 i per això me’n vaig a dormir tard, amb siesta al mig].

Qüestions, límits de la condició humana

El debat de l’avortament
Als USA abans que es tombés Roe v. Wade, a UK i austràlia, l’avortament és permès fins a la setmana 24. A Europa fins la setmana 12 i fins la 24 en cas de risc de malformació o risc per la mare. Del punt de vista legal per ser considerar subjecte de dret i tenir dret a heretar, a molts països s’exigeix que sobrevisqui 5 dies. Actualment n’hi ha prou amb que hagi nascut. Això vol dir que entre la setmana 12-14 i la setmana 39 que neix, el fetus té un estatut especial, és objecte de protecció però no és persona jurídica. De la setmana 14 a 22, es permet l’avortament en cas de risc per la vida de la mare (ella podrà prendre la decisió) però a partir de la 22, que el fetus ja sobreviuria en una incubadora, es protegirà aquesta vida. Una agressió a una embarassada que li fa perdre el fetus no permet acusar l’agressor d’homicidi. Si l’infant neix i sobreviu un segon i després mor com a resultat de l’agressió, sí.
[on traçar la línia? Un zigot humà és molt semblant a un zigot d’un ratolí, però és un ésser humà en potència. A les 12 setmanes fa 30mm i 8 grams, el sistema nerviós està a mig formar.] [ Si els homes que han engendrat el fetus que es considera avortar se n’haguessin de fer responsables, segurament la llei seria més permissiva. El paper de l’església, oposant-se als mètodes de control de natalitat ha demonitzat el plaer sexual, com si fos quelcom dolent llevat que estigui orientat a procrear.]

La bona mort, testament vital, eutanàsia, suïcidi assistit
La mort es certificava per criteri Criteri circulatori (o de parada cardíaca): És el mètode clàssic. Es declara la mort quan es constata l’absència total i irreversible de bateg cardíac i de respiració espontània durant un temps determinat.
El 1952 el metge anestesista Björn Ibsen a Copenhague va idear l’ús generalitzat de la ventilació mecànica amb pressió positiva a través de traqueostomies.
El 1968 un Comitè de Harvard defineix la mort cerebral amb quatre condicions que s’han de mantenir durant 24 hores. Manca de resposta a qualsevol estímul extern, incloent-hi els estímuls dolorosos més intensos com el nervi supraorbital. Absència total de moviments espontanis i de respiració (test de l’apnea desconnectant l’aparell 3 min). Absència total de reflexos com la manca de resposta de les pupil·les a la llum, la falta de reflex corneal (parpelleig), l’absència de moviments oculars en moure el cap i l’absència de reflexos tendinosos profunds. EEG pla.
A Espanya la llei 30/1979 va introduir el concepte de mort cerebral com a equivalent legal a la defunció tradicional per parada cardíaca i considerant tots els ciutadans com a donants potencials a no ser que ho haguessin expressat en contra.
La tecnologia actual de respiració assistida permet, a un cost elevat de recursos i patiment, allargar la vida unes setmanes. Per evitar-ho està previst el testament vital.
La noció de cura paliativa en el sentit d’alleujar el patiment va néixer a finals dels 196s amb les aportacions de Cicely Saunders de Elizabeth Kübler-Ross [i deixa considerar el cos com a valor principal per remarcar l’experiència humana; és a dir, no torturarem l’experiència humana per mantenir el cos en marxa]: A]n approach that improves the quality of life of patients and their families facing the problem associated with life-threatening illness, through the prevention and relief of suffering by means of early identification and impeccable assessment and treatment of pain and other problems, physical, psychosocial, and spiritual.
[Quan rebem tractament mèdic, som com un cotxe que entra al taller i li fan la reparació correcta? O bé també mereixem que se’ns expliqui quin és el problema i quina és la reparació que es farà -de fet com si fóssim l’amo del cotxe]
[Fins fa unes dècades els humans morien aviat. Ara vivim més anys però són anys de dependència. Entrevista a Henry Marsh . A partir dels 75 anys hi ha un 30% de possibilitats de patir Alzheimer, 50% als 90.  Més enllà del testament vital, que Es planteja si hem de poder decidir si només volem viure amb un mínim de qualitat de vida. (Acabar la vida NewYorker)
Alguns països permeten el suïcidi assistit en certes circumstàncies (Bèlgica, Holanda, Canadà  (2024, un 4.7% de les morts són per eutanàsia BBC) , Espanya, Austràlia i Nova Zelanda). [2024  una parella a Holanda decideix eutanàsia (BBC).
2025. El difícil debat sobre mort assistida degut a patiment psíquic. (Undark). Pacients demandant el govern pel dret a morir (Mclean)

Vida augmentada. Longevitat
Bryan Johnson gasta 2M$ anuals en tractaments per mirar d’estendre la seva vida ( Time). S’especula que nous tractaments que evitin la senescència de les cèl·lules podrien estendre la vida fins als 150 anys o fins i tot arribar a la immortalitat. Peter Attia investiga com allargar la vida amb exercici i alimentació (NewYorker, PeterAttia.com)

El cos humà

Introducció. Esquelet (211 ossos). Sistema muscular (>600). Sistema circulatori. Sistema nerviós.  Òrgans cavitat toràcica i abdominal.  Òrgans del cap (sentits i digestius). Epidermis.

Introducció

L’home pertany a l’ordre dels primats  dins de la classe mamífers dels vertebrats. Hi trobem els deu (onze si posem a part l’immune) sistemes d’òrgans localitzats en diverses parts d’un cos sostingut per un esquelet. Aquest esquelet ha desenvolupat un cap i quatre extremitats a partir de la columna vertebral, amb les parts mòbils gràcies a un conjunt de músculs controlats pel sistema nerviós. Els òrgans s’allotgen en quatre cavitats, toràcica, abdominal (cavitat ventral), craneal i espinal (cavitat dorsal).

Percentatges de pes: pell i músculs (56%), Vísceres (34%), Cervell (2%), esquelet (8%). Un nadó té un 75% d’aigua, percentatge que baixa a 63% al jove varó (53% dona) i un 53% i 46% en els madurs. La sang és un 8% del pes total.

(Howard Shatz)

(WK) El cos humà té de l’ordre de 30 10¹² cèl·lules humanes i un nombre semblant de no humanes. Les cèl·lules resideixen en un espai format per col·lagen i fluids.  n un cos d’uns 70kg, 45 correspondrien a cèl·lules humanes i 25 a no humanes i no cel·lular.

El Human Cell Atlas ha estudiat 67M de cèl·lules de 10m individus, identificat milers de tipus  classificats en 18 grups (Adipós, pit, desemvolupament, ull, diversitat genètica, intestins, cor, sistema immune, ronyó, fetge, pulmó, múscul i esquelet, sistema nerviós, oral i craneofacial, organoid, pàncrees, reproducció, pell).

Esquelet

Hi ha 211 ossos: 22 al crani, 33 vértebres a la columna, 12 parells de costelles i esternó (25), extremitats superiors (68) i inferiors (63).

Teixit
L’os està envoltat pel teixit compacte disposat en estructures cilíndriques (sistema de Havers) travessat per vasos sanguinis i canals per on circulen els productes metabòlics. Les capes externa i interna (periosti i endosti) generen noves cèl.lules pel creixement en diàmetre. Dins hi ha el teixit esponjós amb la medula òssia que genera els glòbuls rojos.
En un os llarg hi ha dos caps als extrems (epífisis) entre els quals hi ha la diàfisi. Uns cartílags de conjunció permeten el creixement longitudinal. Els cartílags de l’epífisi permeten l’articulació lubrificats pel líquid sinovial.
La substància orgànica (osteïna) arriba a un 30% del pes mentre que la resta és aigua i sals minerals, principalment fosfat de calç.
A més dels ossos llargs hi ha els curts (vértebres, mans i peus) i els plans (crani, omoplat, esternó). Tenim l’esquelet axial i l’apendicular (extremitats).

Esquelet axial (80): crani (29), Columna (26), Tòrax (25)

Crani
Frontal, Occipital, parietals, temporals, esfenoide, etnoide (8). Os malar, maxilars superiors (2), maxilar inferior (1), zigomàtic [pòmul] i altres: cartíleg nasal (2) i lacrimals (2), orella (6), iode al coll

Columna
Vértebres cervicals (7), dorsals (12), lumbars (5), sacro  i coxis.
Les cervicals formen el coll. La que sosté el cap s’anomena atlas, la segona és l’axis. Estan articulades. Les dorsals estan connectades a les costelles. Tenen un sortint enrera (apòfisi espinosa) i dos als costats (apòfisis transverses). Estan connectades per cartílags. Les vértebres del sacro i coxis estan soldades.

Tórax
12 parelles de costelles i l’estèrnum.
Els primers set parells són costelles de debó, unides a l’esternó per un cartílag propi, els tres següents són costelles falses unides a l’esternó pel cartílag de la setena. Els dos darrers parells són costelles flotants que no s’uneixen a l’esternó i es dilaten en la inspiració.

Esquelet apendicular [extremitats] (126): clavícula i omòplat (4), braços (60), pelvis (2) cames (60)

Extremitats superiors 64 (4+30+30)
Clavícula, omoplat (4). Braç, húmer, radio, cúbito (3). Mans (27), carp(8), metacarp (5), falanges(14, 3 als quatre dits i dos al polze).
La clavícula està unida a l’esternó d’una banda i es recolza en l’omoplat que conecta amb les costelles per uns músculs. Junts formen la cintura escapular. A l’articulació del braç, el cúbito, extern i més llarg, s’uneix a l’húmer (del colze al dit petit). El radi pot girar al voltant quan ho fa el canell (carp) passant de supinació (mà palmell) a creuar-se en la pronació. La mà té 27 ossos, tars, metatars i els dits amb tres falanges cada un llevat del polze.

Extremitats inferiors (62) pelvis 2, cames 4 peu 26
Osos coxals o ilíac (2), fèmur, ròtula, tíbia, peroné (4), tars (7), metatars (5), falanges(14) (3+2×30).
Els ossos ilíacs estan soldats formant la pelvis on s’allotja el cap del fèmur que s’articula al genoll amb la tíbia. El peroné, més petit, està unit a la tíbia i no pot girar com el radi.

Articulacions

• Ossos sense moviment a la unió (sinartrosi) com les sutures del crani i la tíbia i el peroné.
• Articulacions cartilaginoses (ossos del pubis)
  • Articulacions sinovials amb cavitat articular. Aquestes darreres es classifiquen així (AF 9)
  • 1. Troclear, tipus frontissa, monoaxial, flexió i extensió (colze i dits).
  • 2. Trocoide, pivot, rotació, monoaxial (ràdio i cúbito).
  • 3. Artrodia, lliscant (carpo, tarso, costelles i vértebres).
  • 4. Condílea, elíptica permetent flexió i rotació, biaxial (Occipital sobre atlas, radi i carpo). També el polze.
  • 5. Enartrosi, en allotjament esfèric, triaxial (genoll, espatlla).

Sistema muscular

Els músculs són feixos de fibres musculars formades per cèl·lules miofibril·les  suportades per teixit conjuntiu fibrós. Propioceptors.
Músculs estriats o vermells (cor i esquelet), i llisos o blancs. Tendó i ventre.  (Cada feix de fibres té unes 25 fibres, cada una d’elles amb 1000 miofibrilles de 1µm. En la miofibril·la es distingeixen segments o discos, els sarcòmers, formats per filaments gruixuts i prims). Les fibres dels músculs vermells (esquelètics) tenen un diàmetre d’unes 100 micres i una longitud d’uns 5 cm. Les dels músculs blancs només arriben a 150 micres (per això no es distingeixen les estries i s’anomenen blancs, llisos). Els esquelétics, són inervats per neurones motores somàtiques i produeixen els moviments voluntaris mentre que el cor i els músculs llisos, presents a les vísceres, ho són pel sistema nerviós autònom.
Hi ha més de 600 músculs i constitueixen de l’ordre del 40% del pes de l’home.
Els esquelètics estan fixats als ossos per tendons. Es classifiquen pel nombre d’insercions (bíceps o tríceps), per l’os sobre el que actuen, per la direcció dels feixos (recte, oblic, transversal), la mida i forma, o el tipus de moviment (flexor, extensor, pronador, supinador).

El tríceps té tres caps que s’uneixen al colze, el llarg a l’escàpula, el lateral o extern a l’húmer, i el medial o intern a l’húmer. El bíceps té dos caps, el curt de l’escàpula més prop del pit, i el llarg a l’escàpula més amunt.

Músculs del cap
Frontal, temporal, orbicular parpelles i llavis, elevador llavi superior, masseter (baixar mandíbula), esterno-clido-mastoidal.

Músculs del tòrax
Deltoide, pectoral major, serrat (costelles), oblic major (costat), recte abdominal (amb tres interseccions tendinoses). Trapezi, dorsal. Diafragma.

Músculs del braç
Bíceps, tríceps. Avantbraç interior: supinador, palmars (flexor dels dits). Avantbraç extern: radial (pronador), extensors dels dits.

Músculs de la cama
Darrera: Gluti, vast extern (cuixa exterior), bíceps crual i femoral (flexió cuixa), [isquiotibials] adductors (obrir cuixa), bessons amb tendó d’Aquiles, flexors dels dits. Davant: Banda iliotibial amb tensor de la fascia lata(del maluc al genoll), quàdriceps, tibial anterior, extensors dels peus.

Sistema circulatori

Xarxa de conductes, artèries, venes i vasos, teixit epitelial per on circula la sang i el plasma format per proteïnes i fibrinogen, impulsat pel cor.

[Les cèl·lules dels organismes primitius han de viure en un entorn líquid ric en nutrients i on s’aboquen els residus. En els vertebrats el sistema circulatori duu aquest entorn a cada cèl.lula a través d’una xarxa circulatòria. És el mateix organisme que fa el manteniment d’aquest entorn, aportant oxígen i eliminant CO2 (ruta pulmonar), recollint i distribuïnt els nutrients dels teixits i distribuint i reciclant els limfocits del sistema immune (sistema limfàtic).]
F 145, a cada interstici del cos hi arriben capil·lars connectats a arterioles, vènules i vasos limfàtics. Es filtren 20l al dia dels vasos capil·lars cap als intersticis, dels quals se’n reabsorbeixen 18 per les vènules i 2 tornen a través de la xarxa de vasos limfàtics.
La circulació es reparteix així: encèfal 15%, cor 10%, fetge i intestí 20%, ronyons 25%, altres òrgans 30% (Atlas Biol 108).

Sang
Per cada mm³ 5.10⁶ eritrocits, 4-10.000 leucocits i 2.10⁶ Trombocits. (Indico els valors a l’analítica de 2022).

• Eritròcits o glòbuls rojos fixen i transporten el O2 i el CO2. Es produeixen a la medul·la òssia. Duren uns 120 dies. (Hematies per mm3 4.44M, Hematòcrit % en volum 40%, hemoglobina, la proteïna que transporten els glòbuls rojos, 14g/dl).
• Els leucòcits o glòbuls blancs fan funcions de defensa. Es produeixen al tim, ganglis limfàtics o la melsa. Hi ha un 67% de granulòcits, un 27% de limfòcits i un 6% de monòcits. (4.2m/mm3, limfòcits 32%, monòcits 14%))
• Els trombocits o plaquetes tenen el paper de tapar els vasos lesionats mitjantçant la coagulació. (162m/mm3)
• Líquid que conté els elements anteriors, amb una osmolaritat de 290 mosm/lamb 72g de proteïnes (albúmina i globulina) i fibrinogen usat en la coagulació.

Tots els components

• Cèl·lules i derivats: Glòbuls rojos, glòbuls blancs i plaquetes.
• Proteïnes plasmàtiques (albúmina, globulines, fibrinogen) — que tenen funcions pròpies (transport, defensa, coagulació), però no són la font d’aminoàcids per a les cèl·lules.
• Nutrients energètics i estructurals:
  • Lípids (colesterol, triglicèrids, àcids grassos lliures, fosfolípids) transportats per lipoproteïnes.
  • Sucres (principalment glucosa, també fructosa i galactosa).
  • Aminoàcids lliures — aquests són els que realment utilitzen les cèl·lules per sintetitzar les seves pròpies proteïnes.
• Altres substàncies: vitamines, sals minerals, hormones
• Productes de rebuig a eliminar
  • Nitrogenats (provinents del metabolisme de proteïnes i àcids nucleics)
    • Urea: El més abundant. Es forma al fetge a partir de l’amoníac (tòxic) procedent del catabolisme d’aminoàcids. S’elimina pels ronyons.
    • Àcid úric: Producte final del metabolisme de les purines (bases nitrogenades de l’ADN i ARN). S’elimina pels ronyons (i en petita part per l’intestí).
    • Creatinina: Producte de rebuig de la degradació de la creatina del múscul. És un bon indicador de la funció renal.
    • Amoníac (NH₃) : Molt tòxic, normalment es troba en concentracions molt baixes perquè el fetge el converteix ràpidament en urea.
  • Productes del metabolisme dels glòbuls vermells. Bilirrubina: Prové de la degradació de l’hemoglobina. Es transporta unida a l’albúmina fins al fetge, on és conjugada i excretada per la bilis (i després a la femta).
  • Gasos i productes respiratoris: Diòxid de carboni (CO₂) : Principal producte de rebuig del metabolisme cel·lular. Es transporta dissolt, com a bicarbonat (HCO₃⁻) o unit a l’hemoglobina. S’elimina pels pulmons.
  • Altres: Lactat: Producte de la fermentació làctica en situacions d’hipòxia o exercici intens. Normalment el fetge el recicla (cicle de Cori). Cossos cetònics (acetoacetat, β-hidroxibutirat): En dejuni o diabetis descontrolada, poden acumular-se i ser considerats productes de rebuig.

Indicadors

• Glucèmia: nivells de sucre (76 mgr/dL)
• Indicadors del funcionament del ronyó: Urèmia (residus que queden a la sang no eliminats pel ronyó) (14 mgr/dL), Creatinina (residus del treball muscular) (0.8 mgr)/dL. Uricèmia (àcids úric) (5mgr/dL)
• Colesterol, component important en les membranes cel·lulars, precursor de certes vitamines i hormones. Un nivell alt pot donar lloc a malalties cardiovasculars.  Colesterol total (146 mg/dL<200), HDL “bo” transport lipoproteïnes  cap al fetge (62 mg/dL>60),  colesterol LDL “dolent” per embussar artèries (71mg/dL<130).
  Triglicèrids (64mgr/dL < 150).
• Indicadors del funcionament del fetge. Transaminases que enzims que descomponen aminoàcids i sintetitzen els no essencials. Transaminasa SGOT-AST (24 U/L < 40). Transaminasa SGPT-ALT (15 U/L < 40). Gamma GT, enzim al cicle hamma-glutamil, indicador de la salut del fetge (13 U/L<50).
• Antígen específic prostàtic (PSA), indicador de càncer de pròstata. (1.27 ng/mL < 4).
• Hemoglobina Glic HbA1c, indicador diabetis (4.4< 5.6% < 6.4)
• Ferritina, nivell de ferro (13.92 ng /mL < 22 a 275) molt baix
• LDH (Lactat deshidrogenasa) indicador de lesions, malaltia del fetge, càncer (125 < 201 U/L < 243).
• 25 Hidroxicalciferol, vitamina D, calci als ossos (30 < 30.4 mg/mL< 100 )

Una història de la sang, medecina i cultura (NewYorker)

Limfa
Líquid grogós i transparent que banya tots els teixits i constitueix una quarta part del pes del cos (15l. per 65 kg.). No tot està en els vasos linfàtics, gran part es troba als intersticis. Com que no té fibrinògen [trombocits] no coagula tant fàcilment com la sang.

Artèries
Aorta. Cap: caròtides i vertebral. Braç: humeral, radial i cubital. Cama: femoral, tibial i peroneal. Tronc: pulmonar, renals, mesentèrica (intestins). Vasos capil·lars. Passem d’un diàmetre 2.6 cm a l’aorta, 0.8 cm a les grans artèries, 0.1 a les branques arterials, 0.002 a les arterioles i 0.0009 als capil·lars. L’artèria coronària regula l’activitat del cor.

Venes
Vena cava superior. Cap: iugular i cervical. Profundes com les artèries i superficials. Vena cava inferior. Vena porta (intestí al fetge), Vena hepàtica (fetge a cava). El volum que circula per les venes és superior al de les artèries. Dels capil·lars de 0.0009 cm de diàmetre es passa als 3.2 de les dues venes cava. Així com les artèries circulen profundament, les venes van per dins i també superficialment.

Vasos limfàtics
Els leucòcits fabricats pel tim, ganglis limfàtics i la melsa passen per vies limfàtiques a la sang per on circulen exercint funcions de defensa. [No em queda clar per on es connecta la xarxa linfàtica al circuit d’artèries i venes de la sang. (AF 67) i bé ho han de fer si són impulsats pel cor. O bé és que no hi ha circulació i el contacte és a nivell de teixits, passant els leucòcits i els residus a la sang per concentració? Els ganglis serien centres de processament. Quin líquid de base hi ha als vasos?] (F145) La limfa sembla ser una xarxa independent estàtica i l’intercanvi seria als intersticis. Al cap del dia 20l hi arriben, se’n tornen 18 per les vènules i 2 donen la volta per la limfa fins que s’afegeixen a la vena cava. Per això es parla de “drenatge” limfàtic. (AF 95 Ganglis i vasos limfàtics del cap).

Cor
Aurícula, Ventricle, Miocardi, Nòdul sinusal.
Múscul format per per quatre cavitats, aurícules (dalt) i ventricles esquerre i dret que es contrauen alternativament juntament amb tancament de vàlvules. La sang bruta arriba per les venes cava a l’aurícula dreta en el moment de la diàstole, passen al ventrìcle dret d’on són impulsades per l’artèria pulmonar cap als pulmons on té lloc l’intercanvi de CO2 i oxígen. Tornen a l’aurícula esquerra per la vena pulmonar i passen al ventricle esquerre on són impulsades per a l’aorta cap als teixits. El múscul del cor s’anomena miocardi.

1. Endocardi, 2: Miocardi, 3. Epicardi, 4. Pericardi.
5. Cambres: Aurícules (6. Dreta i 7. Esquerra) i Ventricles (8. Dret i 9. Esquerre).
10. Vàlvules: 11. Mitral, 12. Aòrtica, 13. Pulmonar, 14. Tricúspide.
Vasos: 15. Aorta, 16. Artèria pulmonar dreta, 17. Venes pulmonars (superior i inferior dretes). 18. Vena cava superior, 19. Vena cava inferior, 20. Vasos coronaris

Sistema nerviós

Teixit nerviós, neurones formant nervis, ganglis, medul·la i encèfal. ( Sistema nerviós als animals, tipus de  teixit). Els cossos de les neurones es troben al cervell, medul·la i ganglis. mentre que els àxons ho connecten tot agrupats en nervis.

• Sistema nerviós central, amb l’encèfal i la medul·la espinal, protegit per ossos [integració]
• Sistema nerviós perifèric
  • Sistema nerviós somàtic [motoneurones i receptors]
  • Sistema nerviós autònom [òrgans interns]

SISTEMA NERVIÓS CENTRAL, encèfal i medul·la espinal

Encèfal

• • cervell anterior (telèncefal): Ganglis Basals, Escorça cerebral (substància gris amb unes 16 10⁹ cèl·lules., medul·la o substància blanca connexions. [2] [neocórtex, processos racionals]
  • cervell Intermig o diencèfal: tàlem  (conex. vies sensibles), Hipotàlem (metabolisme i SN autònom), Hipòfisi i glàndula pineal. [3] [sistema límbic] [paleocórtex o paleomamífer, emocions] [inclou el gyrus, còrtex cingulat]

Tronc cerebral [4][complex reptilià, conducta instintiva]

• • C.Mig o Mesencèfal [5]
  • Protuberància [6]
  • Bulb raquidi, connexió encèfal i medul·la espinal [7]
• C.Posterior o cerebel, orientació en l’espai, coordinació de moviment [8]

Medul·la espinal [9]

Tenim 12 parells de nervis cranials i 31 espinals. En aquests van barrejats vies del S.N.Autònom i del somàtic.

Neurones
(Gràcies a la neurocientífica brasilera Suzana Herculano-Houzel)

• Sistema nerviós central 89 10⁹[El hardware de computar]
  • Cerebel 69 10⁹, coordinació motora i equilibri
  • Telencèfal (escorça) 16 10⁹, funcions executives, el llenguatge, la consciència i el pensament abstracte. Tot i ser minoritària en nombre, la seva complexitat de connectivitat és immensament superior a la del cerebel.
  • Diencèfal 1 10⁹. Aquestes relativament poques neurones controlen les funcions autònomes bàsiques (respiració, ritme cardíac, son i vigília). Són regions molt antigues evolutivament i amb una densitat de connexions enorme.
  • Medul·la espinal  1 10⁹. No són només un “cable” de transmissió; la medul·la conté circuits complexos capaços de generar patrons motors (com la marxa) i reflexes sense intervenció cerebral .
• Sistema nerviós perifèric 0.5 10⁹ [el cablejat] (aquí no hi ha procés, el SNP està format principalment per ganglis (agrupacions de cossos neuronals fora del SNC) i nervis (feixos d’axons). Els nervis són, essencialment, vies de comunicació.

(Sistema nerviós Cordats i cervell trino. Fisiologia: Sistema nerviós central. Cervell i xarxa neuronal

Encèfal
16mM de neurones
El cervell està envoltat del líquid cerebroespinal o cefaloraquidi i conté quatre ventricles interiors connectats entre sí i amb el canal de la medul·la espinal. Al centre de l’encèfal hi ha el plexe coroideu que produeix 0.65 l de líquid al dia que es torna a absorbir. L’intercanvi de substàncies entre el líquid cfr i la sang està impedit a excepció de CO2, O2 i H2O. Quan el líquid no pot sortir es produeix una compressió cerebral.

Telencèfal

• L’escorça cerebral. (lòbuls). Substància grisa externa | Percepció, pensament, llenguatge, planificació, memòria (els directius i treballadors processant la informació i prenent decisions)
• La substància blanca. Axons mielinitzats (el sistema de telefonia i xarxes internes)
• Els nuclis basals. Substància grisa subcortical, nucli caudat, putamen, control i modulació del moviment voluntari
• El sistema límbic (hipocamp, amígdala, àrea septal, gir del cíngol…). Substància grisa subcortical. Emocions, memòria, motivació (el departament de recursos humans i gestió emocional)

Telencèfal Escorça
Camps de projecció sensorial, motora, memòria i llenguatge. Hemisferi esquerre (llenguatge), hemisferi dret (espai). Dividit en dos hemisferis i amb nombrosos plecs que permeten una superfície de 2200 cm2 té a l’exterior la substància gris formada per 15 109 neurones (cossos) interconnectades amb un gruix d’uns 4mm i sis capes de neurones interconnectades. El cos callós connecta els dos hemisferis.
Els hemisferis estan dividits per la cesura central que separa el lòbul frontal dels parietals. Aquests són seguits per l’occipital. Lateralment una altra cesura separa els parietals dels temporals. L’hemisferi esquerre està especialitzat en el llenguatge i el dret en el reconeixement de formes espacials. [Si separem els hemisferis, els objectes vistos amb la meitat esquerra són projectats a la banda dreta del cervell i no poden ser anomenats. En canvi els percebuts amb la meitat dreta sí. Això situaria la consciència a l’hemisferi esquerre (AB 385).

• Lòbul frontal:
  Controla el moviment voluntari, el raonament, la planificació, la personalitat i part del llenguatge (àrea de Broca).
  S’hi localitza el pensament productiu, la formació i emissió de frases (Neocórtex H0110), una petita àrea de projecció sensorial olfactiva (Paleocórtex H0110) i prop d’ella un neocórtex afectiu, i l’àrea del moviment voluntari amb moviments aïllats al llarg de la cisura central i seqüències de moviments davant (Paleocórtex H0110). A part de l’àrea de projecció olfactiva la resta és totalment àrea lliure per a l’associació [la recepció sensorial es troba als parietals pel que fa el cos, als temporals per l’acústica i a l’occipital per a l’oïda].
• Lòbuls parietals:
  Processa la informació sensorial (tacte, pressió, dolor, temperatura) i integra la percepció espacial.
  S’hi localitzen els camps de projecció sensorial (AB 378) (paleocórtex): Cames, maluc, tronc, coll, cap, espatlla, braç, Peu i dits (mans> Dits de la mà), ll, nas, rostre, Genitals, llavis, llengua i coll. Noti’s la major extensió relativa de les àrees de sensibilitat fina dels dits de mans i peus i els llavis. Recordi’s que els receptors de la meitat dreta són projectats a l’hemisferi esquerre i viceversa. Als lòbuls parietals també hi ha unes àrees motores (per exemple, s’hi localitzen accions constructives com escriure [i tocar el piano?]. També hi ha un camp de memòria tàctil.
• Lòbuls temporals: S’hi localitzen la percepció acústica (si falta tenim sordesa cortical) i els camps de memòria pel reconeixement de paraules i sons musicals (si falta tenim sordesa psíquica). Es interessant remarcar que les àrees de fonemes i de música són diferents [Així la comprensió d’una cançó cantada té a veure amb les dues].  La comprensió del llenguatge (àrea de Wernicke), aspectes de la memòria i l’emoció.
• Lòbul occipital: S’hi localitza la percepció visual (associada a ceguera cortical) i els camps de memòria visual (memòria de llocs, reconeixement de números, càlcul, lectura, identificació d’objectes, reconeixement dels colors) associats a la ceguera psíquica. (A.Biol 111, 382, AF 99, F 263).

Frontal blau, Parietal groc/temporal verd, Occipital rosa

Telencèfal, substància blanca. Axons mielinitzats

• Fibres de projecció: escorça → estructures subcorticals (tàlem, tronc, medul·la). Porten ordres del cervell al cos (moviment) i sensacions del cos al cervell
• Fibres comissurals: coordinen els dos hemisferis (que la mà esquerra sàpiga què fa la dreta) [veure experimentsd e Gazzaniga] hemisferis
• Fibres d’associació : connecvten diferents àrees d’un mateix hemisferi, integració d’informació per exemple connectar l’àrea visual amb l’àrea del llenguatge).

Telencèfal Nuclis basals
Substància grisa subcortical, nucli caudat, putamen, control i modulació del moviment voluntari.
Modulen i regulen el moviment voluntari [iniciat al córtex]. Inhibeixen els moviments no compatibles (com tancar el puny o estendre els dits incorrectament quan volem agafar un got). Controlen el to muscular i la postura incorporant. Incorporen moviments apresos com conduir, lligar-se les sabates, tocar un instrument. Component de circuit de recompensa (al Nucli accumbens, que és part de l’estriat ventral) → relacionat amb la motivació i l’addicció. Si fallen tenim les malalties de Parkinson (degeneració de la substància negra, moviments lents, rigidesa, tremolor (perquè els nuclis basals queden desinhibits) o Huntington (degeneració de l’estriat, moviments involuntaris i espasmòdics)

Telencèfal Sistema Límbic
(anell d’estructures profundes que envolten el cos callós)

• Hipocamp. Formació de nous records (memòria declarativa a llarg termini). Relacionat amb l’aprenentatge i la navegació espacial.
• Amígdala (cos amigdalià). Processa les emocions bàsiques (por, ira, plaer, ansietat). Important per a les respostes emocionals i l’agressivitat. Una amígdala a cada hemisferi, tractant informació abans d’enviar-la a l’hipotàlem.
• Cingulate Girus (i gir parahipocamp) . Integra emocions amb memòries i sensacions viscerals. Regula l’empatia, la motivació i l’atenció emocional.
• Cos mamil·lar (part de l’hipotàlem). Implicat en la memòria (amb l’hipocamp a través del fòrnix).
• Àrea septal (zona de plaer), nucli accumbens (gratificació, addicció) i fòrnix. Centres de recompensa, plaer i addiccions. Connecten l’hipocamp, l’hipotàlem i l’amígdala.
• Àrees corticals: lòbul límbic, còrtex orbitofrontal (presa de decisions), còrtex piriforme (olfacte), còrtex Entorinal (memòria), fòrnix (matèria blanca connectant l’hipocamp amb altres estructures),

[mostra el sistema límbic embolicant el diancèfal]

Diencèfal
Situat entre el tronc cerebral i els hemisferis cerebrals-

• Tàlem: Relé sensorial: processa i transmet gairebé tota la informació sensorial (excepte l’olfacte) cap a l’escorça cerebral. Regula l’estat de consciència, l’atenció i el son.
• Hipotàlem: Centre de control homeostàtic: regula la fam, la set, la temperatura corporal, el son i l’activitat sexual. Controla la hipòfisi (sistema endocrí) i respostes automàtiques com la lluita o fugida.
• Epitàlem (inclou la glàndula pineal). Regula els ritmes circadians (cicle son-vetlla) mitjançant la melatonina.
• Subtàlem. Participa en el control del moviment (relacionat amb els ganglis basals).

Cerebel o cervell posterior.
Sota del telencèfal a l’occipital, és el centre de l’orientació i la coordinació motora. 69mM de neurones.

Tronc cerebral

• Mesencèfal o cervell mig. [Atrofiat en l’home, en els animals inferiors connecta òrgans sensibles i musculars, funció que en els mamífers fa el diencèfal). Processa reflexos visuals i auditius (moviment dels ulls en seguir un objecte, sobresalt per un soroll). Regula el to muscular i el moviment (via substància negra i nucli vermell). Intervé en l’estat d’alerta i en el control del dolor.
• Protuberància (o pont de Varoli)
  Connecta el cervell amb el cerebel i la medul·la. Coordina els moviments facials i la sensibilitat de la cara (amb parells cranials V a VIII). Participa en la regulació de la son i el control respiratori bàsic.
• Bulb raquidi. Connexió entre l’encèfal i la medul·la. Centre autònom vital: controla el ritme cardíac, la pressió arterial, la respiració (ritme i profunditat), la deglució, el vòmit, la tos i el reflex del esternut. Conté nuclis de parells cranials (IX, X, XI, XII) per a llengua, faringe i coll.

Medul·la espinal (substància gris interna) [9]

Neurones formant substància gris (cossos que reben arrels nervis) envoltat de substància blanca (nervis cap a l’encèfal). Els cossos de les neurones motores són a la substància gris. Aquí es reben també les terminals de les neurones sensibles dels ganglis espinals repartits pel cos. La medul·la té forma de trebol. D’ella surten 31 parells de nervis raquidis (hi ha 33 vèrtebres, un per cada interstici llevat d’un), amb vies eferents (motores) amb una arrel ventral i aferents (sensibles) amb arrel dorsal. Veure AF 24-27.
La substància blanca o medul·la formada per fibres nervioses (500.000 km) (els axons de la substància gris) amb vies d’associació que connecten diferents camps corticals, vies d’unió entre els dos hemisferis (cos callós), i vies de projecció que connecten amb la medul·la espinal i d’altres parts de l’encèfal. En forma reduïda hi ha també l’arquipallium i el paleopallium que reben el nervi olfactiu [? a d’altres llocs sembla que aquests siguin parts antigues del còrtex, i no parts subcorticals]. També hi ha els ganglis basals.
D’aquesta part primitiva del cervell (el telencèfal es desenvolupà més tard a partir dels lòbuls olfactoris) en surten 12 parells de nervis cerebrals que van cap als sentits. Olfacte, ulls auditius, el nervi vague (nervus vagus) innerva  la faringe, l’esòfag, la laringe, la tràquea, els bronquis, el cor, l’estómac i el fetge. Neix del bulb raquidi. i ?, el desè és el nervi vague].

SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC

Nervis les neurones s’uneixen formant uns cordons, sobretot àxons i cèl·lules glials. Un sol àxon recorre tot el nervi (ChatGPT). Connecten els diversos ganglis amb la medul·la.
Glanglis [nusos de comunicacions] hi ha grups de neurones
Motoneurones, neuroreceptors. Format per vies aferents i eferents que recorren el cos amb un esquema similar al circulatori, controlant el moviment voluntari i la recepció d’informació [tàctil, temperatura, dolor] de tot el cos. (Veure diferents capítols d’Af).
Camí sensació (3 neurones),exemple del tacte o la propiocepció. Neurona1: perifèria a gangli de la medul·la (o al tronc cerebral pels nervis del cervell). Neurona2: medul·la/tronc al tàlem. Neurona3: tàlem-còrtex sensorial.
Camí motor (2 neurones). Neurona1: còrtex motor (gyrus precentral del lòbul frontal) o tronc cerebral a la matèria gris de la medul·la (ventral horn of the spinal cord) o nuclis motors del tronc cerebral. Neurona2: de la medul·la al múscul.

SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM

(F 49) (AF 107)
Sistema simpàtic. Cadena de ganglis d’uns 4mm interconnectats amb els n.raquidis de les vértebres del tórax i lumbars que en situacions d’emergència dilata l’ull, activa glàndules del sistema endocrí, el cor, dilata els vasos circulatoris, el metabolisme del sucre, etc. Es parla de neurones preganglionars (medula-gangli) i postganglionars (gangli-òrgan).
Sistema parasimpàtic. Restableix la situació de repòs oposant-se al sistema simpàtic, [després d’una activació d’alerta, no és que sigui l’oposat al simpàtic; el actua separadament a cada organ]  amb connexions a les vèrtebres cervicals i de la pelvis. Té origen al mesencèfal. Paper del nervi vague.
Sistema entèric.  Controla l’aparell digestiu, integrat als teixits de l’esòfag, estómac, intestí prim i el còlon. Regula la secreció, moviments dels intestins, vòmits i diarrees. (AB 111) Xarxes perifèriques controlades pel SN autònom.

ALTRES

Connexió entre el sistema nerviós i el sistema immune.
El control de l’organisme no es duu a terme exclusivament amb la xarxa de neurones. Candace Pert (NG, juny 1995, p.26) afirma que “the mind is not only in the brain. It is also in the flow of neurocommunicators throughout the brain, glands, and immune system”. La teoria és que pel cos circulen també cadenes d’aminoàcids, neuropèptids, que s’enganxen allà on troben un receptor [on es generen?]. Aquests neuropèptids permeten la comunicació entre el cervell i el sistema immune. Es poden considerar com uns activadors d’emocions. Fins ara se n’han descobert uns 60.
El control del cos mitjantçant una xarxa ocupada per neuropèptids que enllacen el cervell amb d’altres òrgans, recuperaria la noció de la medecina xinesa, (4.000 anys), segons la qual el cervell és influenciat pel cor, els pulmons, etc, a través de canals d’energia que són intervinguts en l’acupuntura.
La relació entre processos mentals i la salut, una noció tradicional que ja es troba en l’antic testament (“un cor alegre ajuda com una medecina, però un esperit desfet asseca els ossos”, llibre dels proverbis), també la retrobaríem aquí. L’explicació física estaria en els neuropèptids alliberats per un estat d’ànim determinat.

ÒRGANS DEL TÒRAX i l’ABDOMEN

Òrgans de la cavitat toràcica
Tub: (larinx, cordes vocals), esòfag, tràquea. Pulmons. Glàndula Tiroides, tim. [Teixit epitelial (membranes òrgans) i conjuntiu] El que està entre parèntesi es tracta a part. Entre el cap i l’abdomen del que queda separat pel múscul del diafragma. AF 68-72.

• Esòfag
• Tràquea, bronquis. Envoltat per anells cartilaginosos i en contacte amb la tràquea, es divideix en dos bronquis que penetren en els pulmons. Els bronquis es ramifiquen en bronquiols cada vegada més petits.
• Pulmons, alvèols, pleura. Recoberts per la pleura contenen els bronquiols que acaben en uns sacs anomenats vesícules pulmonars. La paret d’aquests sacs és rugosa, amb petits bonys, els alvèols, d’un diàmetre de 0.2 mm, on té lloc l’intercanvi de gasos amb les vènules i arterioles.
• Glàndula tiroides. [Com una papallona a la base del coll] (AF 125). Hormona tiroxina.
• Tim. Glàndula a l’esternó, damunt del cor, d’uns 5 cm (AF 125).

Òrgans abdominals

• Estómac. Cavitat amb teixit muscular extern i capa interna de teixit epitelial amb glàndules secretores. La sortida passa pel pílor i el duodè.
• Intestí prim. Conducte (t.epitelial) de 3 cm de diàmetre i 8m de llarg que comença al duodè, segueix com a jejú i íleum fins que desemboca a l’intestí gruixut. Té nombrosos plecs (vellositats, 3000 per cm2) amb glàndules intestinals que segreguen sucs.
• Pàncreas. Glàndula (teixit epitelial) Hormona Glucagó i insulina. Segrega cada dia uns 2l de suc pancreàtic (ions bicarbonat i enzims per a la digestió) que van a parar al duodè.
• Fetge. Glàndula (t.epitelial), vesícula biliar. Hormona Somatomedina. Funció metabòlica i excretora. Amb uns 2 kg, és la víscera més gran del cos. Segrega bilis cap a l’intestí pel conducte hepàtic i colédoc (f. metabòlica). La bilis està formada per bilirubina, esteroides, àcids biliars i colesterina, a més d’aigua i electròlits (serveix per la digestió dels greixos). Les secrecions internes regulen el sucre de la sang, dipòsit de ferro, sintetitza urea i transforma àcids grassos.
• Intestí gruixut, Còlon. Conducte (t.epitelial) amb colon ascendent, transvers, descendent i anus.
• Melsa. Teixit epitelial. Sistema limfàtic. Massa ovalada de color vermell fosc, d’uns 200 gr sota el diafragma rera l’estómac.

Òrgans urogenitals

(AF 80-88)

• Ronyons. (t.epitelial), conducte urinari, veixiga. 1 milió de nefrones (F 108) Hormona Eritropoyetina.
• Aparell reproductor masculí. Testicles (glàndules), vesícula seminal, penis, gland, espermatozous. Hormona Testosterona.
• Aparell reproductor femení. Ovaris, Fons uterí, vagina, llavis, clítoris, orifici vaginal, orifici urinari. Òvuls. Placenta. Hormona Estrogen.
• Glàndula suprarenal. Hormona Corticoesteroides.
• Medula renal. Adrenalina.

1. Aparell urinari humà: 2. Ronyó, 3. Pelvis renal, 4. Urèter, 5. Bufeta urinària, 6. Uretra. (Costat esquerra amb secció frontal) 7. Glàndula suprarenal Vasos: 8. Artèria i vena renals, 9. Vena cava inferior, 10. Aorta abdominal, 11. Artèria i vena ilíaques Transparències: 12. Fetge, 13. Intestí gros, 14. Pelvis

Aparell reproductor femení: 1. Trompa de Fal·lopi, 2. Ovari, 5. Glàndules de Skene, 7. Clítoris, 8. Vestíbul de la vulva, 9. Llavi menor, 10. Llavi major, 11. Fímbria o franja ovàrica, 13. Úter, 14. Fòrnix, 15. Coll uterí, 17. Vagina. 3. Bufeta urinària, 4. Símfisi púbica, 6. Uretra, 12. Còlon sigmoide, 16. Recte, 18.

Òrgans al cap

Òrgans dels sentits

• Ull. Parpella, llàgrimes, globus ocular, còrnia, humor vitri, iris, cristal·lí, retina, bastons, cons, nervi òptic. Exterior amb parpelles, glàndula lacrimal [entre cella i ull] que rega la còrnia i desemboca al sac lacrimal al nas. Aparell òptic amb globus ocular, escleròtica, còrnia, humor vitri, iris, cristal·lí tensat pel múscul ciliar.
  Receptors: retina que cobreix la major part de l’interior del globus llevat de la sortida del nervi òptic. La part oposada al cristal·lí és la fòvea central. Està formada per cèl·lules receptores (20 106 per mm2 segons l’AB i 130 106 segons F), bastons al centre i cons a la perifèria. Les receptores estan connectades entre sí per una capa de cèl.lules horitzontals i, passant per unes capes de cèl. bipolars i amacrines, a les cèl. ganglionars del nervi òptic [Hi ha un terminal del nervi per cada receptor? Això té tota la pinta d’una xarxa neuronal (F281). F 290 ens diu que per 130 M de receptors hi ha 1 M d’àxons al nervi òptic. A la perifèria la relació és més gran >1000:1 mentre que al centre la correspondència és menys directe [xarxa neuronal].
• Oïda. Orella externa, timpà, oïda mitjana, martell, mall, estrep, oïda interna, còclea, òrgan equilibri, ductus coclearis, endolinfa. L’orella externa acaba al timpà que connecta amb l’oïda mitjana, cavitat amb accés a la larinx amb els ossos martell, mall i estrep. Aquest que connecta amb l’oïda interna per una membrana a la finestra oval traspassant la vibració a l’orella interna formada per una espiral, còclea o caragol i l’òrgan de l’equilibri format per tres canalículs. Tot el recinte està ple d’un líquid, la perilinfa dins del qual sura un conducte (que recorre l’espiral i els tres canalículs), el ductus coclearis ple de l’endolinfa. La vibració va de la membrana de la finestra oval cap a dins seguint la rampa vestibular fins que al centre de l’espiral es troba amb el camí de retorn, la rampa timpànica que torna a l’oïda mitjana per la finestra rodona. Enmig de les dues rampes hi ha el ductus coclearis amb la rampa mitjana. F 299.
• Nas. Embà nasal, bulb olfactori.

Òrgans digestius del cap

• Cavitat oral. LLavis, dents, llengua, glàndules salivars, paladar, faringe oral, epiglotis, glàndula paròtida, amígdala.
• Larinx. Faringe de la laringe [!], glotis, cordes vocals, músculs vocals. [Què separa l’aire cap a la tràquea i el menjar cap a l’esòfag, els músculs de la larinx?].

Epidermis

Pell, pèls, ungles. Sentits dèrmics. Estrat germinatiu, estrat dèrmic [ com saben les cèl·lules de tornar a generar la mateixa empremta digital?]

La superfície de la pell es pot calcular amb la fórmula de Mosteller:

Superfície (en m²) = (pes(kg) x alçada(cm))/3600)^1/2

• PDFs Vesalius, Bourgerie, Gray, PernKopf

La vida humana

El cos que ens trobem. Ha de la medecina. Anatomia i fisiologia. Genoma. Salut  La percepció del cos. Qüestions. Contemplació Museu.

El cos que ens trobem

[el cos “intuitiu”  (El cos a733)

Respirem, bateguem, som conscients de la nostra postura, si fa fred o calor, el que veiem, sentim i olorem. Tenim gana i set, mengem i bevem, defequem i orinem. Tenim son i dormim. Tenim desig i intentem copular.
Si en punxem veurem com raja la sang. si caiem ens trenquem un os. Si visitem un cementiri, veurem l’esquelet. Néixer, créixer, envellir.

[El vocabulari del cos. Som 2 cavitats i quatre extremitats. Les cavitats, una capsa, un sac amb dues parts, el crani contenint el cervell, al tors cor i pulmons, estómac i intestins a l’abdomen. Un cables mouen les extremitats, i uns dipòsits segreguen hormones que regulen la química del cos. La nostra vida canvia segons petits canvis de dopamina, serotonina; al final la intuïció dels quatre humors tenia cert fonament] :

• cap: front, galta, pòmuls, boca, llengua, llavis, dents, ulls, celles, pestanyes, nas, narius, orelles, barbeta, clatell.
• Tronc: esquena, espatlla, panxa, ventre, llombrígol, pit, penis/vulva
• Extremitats: braç, colze, mà, canell, cama, cuixa, genoll, panxell o tou de la cama, turmell.

Història de la medecina

Antiguitat i postclàssica. S16 s 17.  S18 i s19. S20. Malalties i epidèmies al llarg de la història.

Anatomia i fisiologia

Anatomia: Introducció. Esquelet (211 ossos). Sistema muscular (>600). Sistema circulatori. Sistema nerviós.  Òrgans cavitat toràcica i abdominal.  Òrgans del cap (sentits i digestius). Epidermis.

Fisiologia: Reproducció i Creixement. Metabolisme: digestió, excreció, respiració, circulació. Músculs. Regulació hormonal. Sistema nerviós autònom. Sentits. Sistema nerviós central. Moviment i conducta.

Genoma humà

Cromosomes i DNA. Seqüenciació i contingut.  Genoma humà de referència. Qüestions

Salut

Símptomes. Malalties  Classificació WHO IVD10. Mortalitat, Idescat Salut. L’impacte de les malalties, Global Burden Disease. Epidèmies. Qüestions, assistència.
Drogues, alcohol, antidepressius, analgésics, Indicadors salut.

La percepció del cos

L’ideal de bellesa al llarg de la història  (vestits al museu del disseny),   la necessitat de ser atractius.

La representació del cos humà a l’art    retrat / ideal    proporcions

Altres mirades al cos
Esports: Selecció Sports Illustrated. La dansa  .  [Cinema? la resistència, eròtica, pornografia ]

El cos humà a la poesia, Reflexions, poesia (Auden)

Qüestions

Genoma: Llevat d’algunes malalties hereditàries, no sabem interpretar el llistat de les bases de DNA. En el cas d’aquestes malalties, és prematur encara modificar el DNA per eliminar-les. El DNA que compartim amb altres espècies.

Salut: l’assistència com a negoci, farmacèutiques, sobremedicació.

Substàncies, alcohol, tabac, drogues, medicaments: Regular el consum d’alcohol i tabac. Droga, prohibir o permetre. És una fugida? o ens du a un lloc millor? Què fan? alleujar el dolor, estimular la creativitat o escapar de la realitat. Podem ampliar les nostres capacitats de gestió, creativitat i rendiment en esports?

Límits de la condició humana, el debat de l’avortament, la bona mort, eutanàsia i suïcidi assistit. La lluita per allargar la vida.  El DNA que compartim amb altres espècies.

La necessitat de ser atractiu. On trobem l’equilibri entre la deixadesa i l’obsessió? Com aprenem a valorar la la diversitat de la bellesa femenina   (L’ideal de bellesa al llarg de la història)? Si poguessim canviar-nos a voluntat sense gaire esforç, acabaríem tots iguals per mirar d’assemblar-nos al model que té més èxit al moment actual ?

Existim a diferents  nivells, un cos en moviment, una xarxa neuronal, un subjecte de conducta, una persona. On acaba la medicina i comença la psicologia? El desenvolupament i creixement i segueixen els pediatres. Comproven per exemple els reflexes amb un cop de martellet als genolls. [Potser es dóna per descomptat que si la “maquinària bàsica” funciona la resta va sola. Si falla la “química” de les neurones intervenen els psiquiatres amb la medicació. Si hi ha patiment i en principi la “maquinària” està bé, intervenen els psicòlegs i terapeutes. [és un exemple d’emergència de dimoni de laplace]

Contemplació

Pensar el cos a cada època : alè, quatre humors, màquina, fàbrica, codi.
Què està passant? respiració, batecs, digestió.
La renovació constant i la torxa de la vida:  Regeneració  D’una cèl·lula al cos   D’una sopa als avantpassats
Consciència del cos al budisme

Museu

Museus:  Deutsches Hygiene Museum Dresde Wellcome Collection London

• entrada: Antropometria alçada i pes, Revisió mèdica: temperatura i pressió, anàlisi de sang i orina, placa del pit, eeg del cor, audiometria, visió.
• facultat de medicina, aula de dissecció
• laboratori, microscopi, les cèl·lules dels teixits
• sistemes: circulació, digestió i respiració. Esquelet i músculs. Regulació
• ontogènia: del zigot a l’organisme
• Qüestions. Contemplació: Salut,  L’ideal del cos, art, la necessitat de ser atractiu, els límits, tot el què passa al cos, el cos per la cèl·lula i la cèl·lula pel cos, d’una gota evolucionant a l’organisme humà.

fitxa