Ara i aquí     [ copiat tot l’arxiu del poblenou, a simplificar i repartir amb a733  i l’exploració del Poblenou]   [Arxiu d’història del Poblenou]

Puc pensar què està passant ara a altres llocs del món i puc intentar pensar què passava aquí abans i què passarà després.

Aquí és el Passatge d’Aymà 3r 3a, 08005 Barcelona, 41.39753, 2.20464

Què passarà després?

Algun dia em moriré, la Teresa i la Maria hauran de buidar el pis. Algú el comprarà o el llogarà. Quina gent serà? Una família? Com ho redecoraran? Encara hi serà el 2220? O l’hauran enderrocat, i com serà el nou edifici? O potser el mar haurà pujat de nivell i això seran runes? Quins desastres poden passar ( Global catastrophes).

En uns 5.000 Ma el sol es tornarà una gegant vermella i creixerà fins ocupar les òrbites de mercuri, Venus i la Terra. Després es tornarà una nana blanca. Quina mena de vida humana hi pot haver després de tant de temps, és difícil d’imaginar.

2002 – 2020

Aquest bloc el van començar a construir el 2001 i hi vam entrar a viure el març de 2002. Davant hi havia el pàrquing d’autocars amb dos gossos als quals de vegades els llençàvem ossos.

En aquests anys el barri s’ha gentrificat, nous edificis, restaurants, espais de coworking.

1992 – 2002

Transformació 1992 amb els jocs Olímpics, es fa el PArc del Poblenou i es treuen les vies. [ en general é suna època d’optimisme per Barcelona]

1970-1992

(Instituto Nacional de la Vivienda, 1952, “blocs Tupolev”)

La dècada dels 70 representa la dècada en què es comencen, més clarament, les organitzacions veïnals i, amb elles, la demanada d’una vida més digna per les persones que viuen al barri.

El 1969 apareix la clandestina “Comissió de Barri” que, més tard, es convertiria enl’Associació de Veïns del Poble Nou. El 1970 es fundà la del Taulat, en oposició al Pla de la Ribera.

L’Associació de Veïns del Poble Nou engegà a principi dels 70 diverses campanyes com ara la reivindicació d’un institut als terrenys on havia hagut el Centre de Protecció de Menors; la denúncia dels fums de l’empresa Fertrat; la recuperació de la platja convertida en un abocador; la vindicació de les condicions d’habitabilitat; l’oposició al Pla Comarcal del 76; el suport als obrers d’Iberia Radio…

Amb la transició i l’arribada de la democràcia, s’inicià un període d’efervescència política, en el qual les associacions de veïns i entitats assoliren les màximes fites d’activitat i participació.

Es recuperen les tradicions populars i les festes majors als carrers. De nou, la gent competeix per guarnir el seu tros i organitzar balls o activitats per als infants.

L’Associació de veïns organitza el que serà el tradicional concert d’havaneres a la placeta Prim i a la platja es fan sardinades populars. La festa és de tots!

El 1978 neix una nova entitat: l’Ateneu La Flor de Maig, ubicada a l’antiga seu de la cooperativa de igual nom. Aquest mateix any, s’inaugura al cap de la Rambla el conjunt escultòric de Josep Ricart dedicat al Dr.Trueta, fill del barri, com també l’escriptor Xavier Benguerel i els artistes plàstics Enric Casanovas, Ramon Calsina i Josep M.Subirachs, entre d’altres personatges que ha donat el Poblenou.

1940 1970

Amb el triomf del bàndol franquista el 1939, la postguerra encetà al barri un llarg període caracteritzat per l’escassetat, la repressió i la manca de llibertats. El règim totalitari ultraconservador provocà un retrocés important en tots els camps.

Malgrat les millores que el procés col·lectivitzador havia introduït en algunes empreses durant la guerra, el retorn dels propietaris suposà ladepuració, l’acomiadament o ladenúncia de molt obrers. Alguns havien marxat a l’exili, d’altres restaren amagats i molts foren reclosos en presons, com la fàbrica coneguda com “el Cànem”. La vida política oficial sota el franquisme tingué un únic color: el blau de la Falange i del Movimiento Nacional.

Malgrat la repressió, l’activitat política i sindical no fou totalment estroncada. A l’ombra de la clandestinitat, uns quants militants continuaren la seva lluita.

Els regidors municipals representaren els interessos polítics del règim. La major part procedia de les files falangistes, i alguns d’ells tenien interessos econòmics en el mateix districte.

Malgrat l’escassetat i el racionament de la dècada dels 1940 i 1950, cada any -pràcticament des d’acabada la guerra-, els veïns oblidaven per uns dies la penúria del moment i s’aplegaven per celebrar la festa major, la qual es movia en dos nivells diferents: la programada per la Comissió oficial i la que la gent del barri feia en els seus carrers. Hi havia uns premis en metàl·lic –entre 400 i 1000 pesetes- concedits per la comissió als carrers més ben guarnits. De vegades es comptabilitzaren fins a 17 carrers adornats, i els que més sovint van tenir premi foren, entre d’altres, el passatge Cantí i els carrers Llatzaret, Marià Aguiló, Amistat i Guillem de Llúria. Durant la festa els veïns organitzaven balls, sardanes, berenars, pallassos, concursos de cantants, varietés… Era l’autèntica festa!

La Comissió oficial organitzava concursos-exposicions de pintura i repartia els “Premios a la virtut, al trabajo y al amor patrio”; distribuïa diners als necessitats i organitzava un berenar per als nens del Centre de Protecció de Menors. Per la seva banda, les entitats celebren les seves pròpies activitats de festa major.

Els anys 60 el Centre Moral, a més de les habituals representacions teatrals a càrrec de la seva secció, organitzava el famós Trofeu Mans, concurs de cinema amateur.

A l’Aliança es lliuraven els Premis Sant Martí. El Consell del Districte els atorga a persones o entitats que han destacat en la seva tasca envers St.Martí.

La festa del “Pa amb vi i sucre” esdevingué un dels moments més assenyalats quant a participació veïnal. La Rambla era la confluència de les diverses generacions, que s’aplegaven durant un dia per celebrar un dels actes més tradicionals.

Durant la festa major de 1960, s’inaugurà l’escultura anomenada”L’adolescència”, de Martí Llauradó.

El 1939, totes les entitats amb un marcat caire polític havien quedat esborrades del mapa. Només restaren les més arrelades. No cal dir que aparegueren les lligades a Falange i al sindicat vertical, que s’aprofitaren d’algun vell edifici, com ara el de l’Aliança vella.

La vida cooperativa mai no recuperà la força que havia tingut abans de la guerra. La Flor de Maig va desaparèixer.

El 1950 s’inaugurà el nou edifici del Centre Moral i Cultural. Justament la dècada dels 50 fou la de més esplendor per a les societats culturals. Es feia teatre amateur al Centre, a l’Ateneu, a Pau i Justícia i a l’Artesana. El teatre professional tenia lloc al Casino i a “Can Descanso”. I en tots s’hi feien balls.

Durant els anys 1950 es crearen dues noves parròquies: Sant Pancraç, el 1954, i Sant Bernat Calbó, el 1956.

L’església nacional-catòlica de la immediata postguerra donà pas a principis dels any 50 a una nova generaciósensible a les qüestions socials.

Els anys 60, arran del Concili Vaticà II, l’església s’obrímés al barri tant a nivell pastoral com social: es creà el Moviment Infantil, amb activitats educatives i lúdiques.

A més de les celebracions habituals al carrer, com les processons de Divendres Sant i del Corpus, una activitat tradicional de l’Església del barri era l’atenció envers els malalts i invàlids, i el seu acompanyament cap a Lourdes. Els malalts es reunien al vestíbul del Centre Moral i Cultural. Havien decidit anar a Lourdes per demanar la intercessió de la Mare de Déu. Aquests viatges es segueixen fent al llarg de moltes dècades.

Fou també l’època en què sorgí la revista “Quatre Cantons”, editada a partir de 1963, sota l’aixopluc de Santa Maria.

Els anys 50, les classes populars comencen a plantar cara a la política social i econòmica del règim. Si la dècada s’encetà amb la vaga de tramvies,  a finals de la dècada dels 50, a les empreses Hispano Olivetti, Vicente Illa i algunes altres hi hagueren aturades importants provocades per la davallada econòmica motivada per l’estabilització i l’inici de la crisi del tèxtil.

Les condicions de vida dels treballadors eren precàries. Els preus dels articles anaven pujant a un ritme més accelerat que els salaris, i el poder adquisitiu dels obrers durant aquells anys era força baix.

La davallada econòmica va fer que moltes grans indústries pleguessin, sovint mancades de matèries primeres o de combustible, però també per l’empobriment d’amplis sectors de la població i per la impossibilitat d’exportar. Era un fet freqüent que les grans fàbriques en crisi, com ara Can Folch o Can Saladrigas, dividissin les naus en petits espais que llogaven. És l’època en què s’estenen petits tallers i apareixen obradors tèxtils on es treballa manualment. És, també, el moment que apareixen petites empreses d’economia submergida.

Els anys 1960 foren l’època econòmicament més estable. Tot i així, la conflictivitat augmentà: el 1962, per exemple, s’encetà un conflicte a Can Girona per la reclamació d’un salari mínim especificat. Foren també els anys de la reconstrucció del sindicalisme de classe.

La factoria d’Iberia Radio quedà destruïda el 1971 per un incendi, en què moriren tres bombers. Això desencadenà un conflicte entre l’empresa i el personal. Dos anys després, l’Olivetti també patí un conflicte laboral.

El 1974 s’anuncià l’obertura del carrer Pallars, que afectava alguna de les instal·lacions de Can Felipa. Per aquest motiu, Càtex acomiadà 72 obrers que treballaven a la nau afectada. Un any després, l’empresa feia expedient de crisi i es traslladà fora de Barcelona.

Durant la dècada dels 1970 el Poblenou patí fortament la crisi del sector tèxtil i va veure com moltes de les seves empreses desapareixien, deixant sense feina centenars de treballadors.

El 1973, una aturada de Mototrans acabà amb 25 treballadors acomiadats, i una altra a Frigo amb 13 despatxats més. Durant el 1974, Letona es negà a acceptar les millores salarials demanades pels obrers, que deixaren de fer hores extres. El resultat fou l’acomiadament de 140, dels quals 27 restaren definitivament al carrer. El mateix any es produïren tensions a S.F.Vila. El 1976, milers d’obrers del metall anaren a la vaga: lluitaven per unes condicions socials més justes.

Al llarg dels anys 1940 i 1950 les intervencions urbanístiques al Poblenou foren summament puntuals, i es limitaren a l’obertura de carrers que restaven tallats per fàbriques i a la construcció d’alguns blocs d’habitatges.

Al passeig Calvell s’hi construïren entre 1953-56 els blocs del Patronat Municipal de l’Habitatge. Fins el 1965 no s’obrí la Rambla fins a aquest passeig.

La tanca que limitava les vies del tren fou una de les principals barreres urbanístiques que aïllaven el barri i li tallaven el pas al mar.

El dia de Nadal de 1962 el barri apareix cobert de neu.

Fins els anys 1940, a la Mar Bella hi havia dos establiments de banys i nombrosos dels anomenats “merenderos”. Lentament l’espai entre aquests i les vies del tren va ser ocupat per barraquistes que, a més de la misèria, havien de suportar els temporals de mar, com els dels anys 1947, 48, 51 i 53 que van endur-se barraques i platja, sovint amb el cost de vides humanes.

No va ser fins que el desgast produït per l’aigua arribà a tocar les vies, que les autoritats hi posaren remei, fent una vorera de pedres paral·lela a la costa i espigons.

Durant un munt d’anys la platja com a tal deixà d’existir, i es convertí en un immens abocador de runa i deixalles. Les restes de nombrosos enderrocs de Barcelona o rodalies acabaven a la platja, que anaven formant pisos premsats de terra i runa, i que es barrejaven amb les closques i minerals que les onades arrossegaven fins a la sorra. Un paisatge erm i trist que es completava amb les fogueres que s’hi encenien per cremar deixalles. Buscadors de metalls, captaires, pescadors i solitaris era l’element humà predominant.

El 1966 uns 3 mil barraquistes del Somorrostro foren traslladats, per una anunciada visita de Franco a unes maniobres navals.

La recuperació no arribaria fins el 1981 amb la democràcia.

L’augment demogràfic causat per les grans immigracions durant el franquisme va fer créixer el ja tradicional dèficit de serveis del Poblenou, extremadament greu en els camps de l’ensenyament, la sanitat i els transports. A més, seguien sense solució vells problemes com la contaminació, l’aïllament del barri entre l’autopista i les vies, o les periòdiques inundacions per manca d’una xarxa adequada de clavegueres. Els incendis sovintejaven motivats pels riscos que oferia l’existència de tanta indústria.

La restringida oferta educativa pública va fer que moltes generacions realitzessin els seus estudis a centres de fora del barri o a escoles privades i acadèmies. Les principals escoles eren Arnau, Llull, Pius XII, Lope de Vega les Franciscanes, Almi, donya Quimeta, l’Aliança Escolar, Mossèn Pius Bosch, Cots, Domingo, San Luis… Posteriorment, escoles com Voramar, Montseny i Grèvol foren un reforç per pal·liar aquestes insuficiències. El centre de formació professional Poblenou amplià el sistema educatiu.

A meitat dels anys 70 es construeix el metro que enllaçarà més fàcilment el barri amb la resta de la ciutat. I el 1977 s’inaugurà.

Les insuficiències al Poblenou foren les condicions necessàries pel naixement delmoviment veïnal. Però el fet que funcionà com a detonant fou el Pla de la Ribera, projecte impulsat el 1966 per un grup de grans empreses que disposaven de solars i fàbriques al sud del barri, i que constituïren la societat Ribera S.A. Dos anys més tard, l’ajuntament de Porcioles aprovà el projecte. Es tractava de construir una gran urbanització davant de la platja, separada del barri vell per mitjà d’una autopista. El Pla suposava el desnonament de més de 15 mil veïns, a més de la pèrdua de llocs de treball a les moltes empreses que calia enderrocar i un munt de repercussions negatives sobre el barri, entre elles la desaparició de la seva estructura tradicional. Cinc anys més tard -però-, quasi 8 mil impugnacions aconseguiren aturar el projecte.

1900 – 1939

1920

1928

1927  al carrer Pujades neixia Maria Rosa Juvé

El Poblenou ha disposat d’entitats  recreatives que omplien el poc temps de lleure dels seus habitants, en una època en què els transports eren pocs i cars per als veïns, proletariat en la seva majoria.

La Societat Recreativa i Cultural l’Aliança es va fundar el 1869. La seva primera seu va estar al carrer Wad-Ras. El 1884 estrena un nou local a la Rambla-Wad Ras. El 1905, ampliant el ventall de manifestacions culturals, lúdiques i esportives, s’inicien les projeccions de cinema.
L’edifici va ser transformat per un altre de més important el 1919.

Anys després, fruit de les diferències polítiques entre els socis, s’acorda la construcció d’un de nou, el Casino l’Aliança, del 1929, obra de l’arquitecte Amadeu Llopart.

L’Ateneu Colón fou fundat el 1889 per una penya d’amics.

El 1910 es fundà el Centre Moral i Cultural que, al principi, es deia Centre Social.

Com a barri obrer, el Poblenou heretà el missatge d’en Clavé i les seves corals: L’agrupació més antiga fou “El Sabre de Plata”, fundada el 1896. Unes tenien el seu estatge social propi i d’altres s’aixoplugaven en un bar o en el marc d’una entitat.

La vida esportiva també hi ha estat força present. El 1909 naixia el Júpiter, club de futbol. El seu nom venia d’un aerostàtic guanyador d’una d’aquelles curses de globus inflats amb gas que es van fer populars a la primera dècada del segle. El camp del Júpiter es trobava a la cruïlla de Lope de Vega i Llull.

El 1931 aquesta entitat va fer un homenatge a Francesc Macià, president de la Generalitat. Altres formacions esportives foren la Penya Ciclista i el Club Atlètic Poble Nou, ambdues del 1929, i el Gladiador, del 1932. Arran d’una escissió del Júpiter, el 1916 es creà l’Agrupació Excursionista Icària. La seva primera seu fou a la Rambla, per passar després a instal·lar-se al carrer Llull.

El 1930 va constituir-se el primer club de natació del barri, el Club Natació Poblenou. I sense constituir cap entitat, el 1912 s’obrí la Societat de Banys de la Mar Bella amb l’esperit de fomentar les activitats a l’aire lliure. Presumia de ser “la platja més neta de la zona marítima de Barcelona”.

Pel que fa al món polític, els republicans havien tingut de sempre un gran predicament a Sant Martí. Els vells republicans i els nous -els radicals d’en Lerroux- arribaren a tenir força locals arreu del barri. El 1912, la recent creada C.N.T. tingué alguns dels seus nuclis primerencs al Poblenou.

Un barri obrer tradicionalment castigat per lainjustícia social, difícilment podia escapar-se de l’esclat revolucionari que es va estendre per Barcelona al llarg de l’anomenadaSetmana Tràgica, el 1909. La crema d’edificis religiosos dominà el carrer. Foren cremats el convent de les Franciscanes -escola per a les filles de bona família-, a la rambla, i la comissaria de policia.

Entre 1912 i 1923 Barcelona patí temps durs caracteritzats per les vagues i els atemptats, alguns dels quals tingueren lloc a Sant Martí. El cop d’estat del general Primo de Rivera va aportar al Poblenou, entre altres coses, divisions entre els propis veïns. És el que va passar a l’Aliança vella, quan una part dels socis va fer costat al dictador, provocant que els dissidents obrissin una nova seu a la vora.

Entre els veïns oposats a la política antiobrera i anticatalanista del nou règim hi ha via el jove escriptor Xavier Benguerel que, el 1924 i juntament amb Salvador Roca, van fundar la revista “Poblenou”, que serví de defensa de les postures catalanistes del barri durant la dictadura.

Durant els anys 1920 s’obriren humils passatges, alguns carrers i s’aixecaren ponts. Malgrat tot, les fàbriques i l’antiga xarxa de petits carrers continuaven tallant els grans, projectats per Cerdà.

La II República
El 1931, sota la República, el Poblenou era alhora un barri republicà i anarquista. En les fàbriques i tallers, el sindicat majoritari era la CNT. Els oficinistes eren del CADCI i de la UGT. La crisi social i econòmica d’aquest període ocasionà nombrosos conflictes laborals.

Els fets d’octubre de 1934 també tenen el seu ressò al barri.

A les eleccions del 1936, els candidats del Front Popular d’Esquerres aconseguiren a Sant Martí 23 mil vots.

Al Poblenou, juntament amb els nuclis tradicionals republicans i llibertaris, hi apareix un nou partit: el Bloc Obrer i Camperol.

Quan esclata la Guerra civil, el 18 de juliol de 1936, la resposta del Poblenou no es fa esperar. Un barri tradicionalment obrer i d’esquerres, en el qual vivien o treballaven els principals dirigents anarcosindicalistes, prengué part activament en l’aturada de la rebel·lió feixista. Els veïns hagueren de patir l’horror dels bombardejos, a més de la fam, el fred i la por.

GUERRA CIVIL

Els fets de maig de 1937, quan els estalinistes del PSU s’enfrontaren a mort contra els comunistes antiestalinistes del POUM i els anarquistes de la CNT, no tenen trascendència al Poblenou ja que aquests últims dominen el barri.

Pel fet d’haver-hi tantes fàbriques, sobretot foneries, el Poblenou esdevé zona d’indústria de guerra. Hi destaquen les fàbriques metal·lúrgiques de Can Girona, Can Torras, Can Ribera, Can Soldevilla i els Tallers Oliva Artès.

Els franquistes aviat se n’adonen. Els primers bombardejos sobre el Poblenou venen per mar; el vaixell de guerra “Canarias”, produeix els primers morts entre els veïns, concretament el 29 de març de 1937, al Carrer dels Pellaires. Els aeris vingueren després i s’incrementaren a partir del novembre de 1938. En els pitjors moments, dos o tres avions sobrevolen la zona fins a quatre vegades en una mateixa nit.

Can Rivière i Can Girona també són castigades, així com els habitatges dels voltants,com ara la França Xica on un dels bombardejos ocasiona molts morts.

Al Carrer Wad-Ras, enfront l’Aliança Vella, una bomba destrueix dos blocs d’edificis. En un dels baixos es troba l’orxateria el Tio Ché. Els seus propietaris, però, que es troben dinant, salven miraculosament la vida.

Les bateries antiaèries es troben a la Torre de les Aigües i a la Mar Bella. Per a protegir la població de les bombes dels aeroplans es construeixen a tot Barcelona refugis subterranis. Al Poblenou, les mateixes fàbriques metal·lúrgiques n’edifiquen, exceptuant Can Girona que aprofita la Torre de les Aigües com a refugi. Sota alguns carrers, els veïns també s’afanyen a construir-n’hi.

El col·legi de les franciscanes a la Rambla és convertit en un banc de sang i hospital. Calen llits, matalassos i mobles.

industrialització s.xix

La revolució industrial a Sant Martí començà el primer terç del segle XIX. La proximitat a Barcelona, la facilitat i l’abundància d’aigua, la barator dels aliments, de l’estatge i dels terrenys, donaren un gran impuls a la fabricació, triant el pla martinenc per establir les indústries. Sant Martí es distingí en activitats com el blanqueig, estampat i tintoreria. Aparegueren nous processos de fabricació que requerien una tecnologia força mecanitzada, com ara el vapor.

Alhora, necessitaven una considerable mà d’obra. El desenvolupament industrial comportà -doncs- un paral·lel creixement demogràfic i, amb ell, l’edificació de més cases. Fàbriques pioneres foren Achon i Ricart, a la dècada dels 40.

Cap a la dècada de 1840-50 la concentració d’habitatges sorgida al sud del terme de Sant Martí fou batejada popularment com a Taulat o “Pueblo Nuevo”. El 1855, Ildefons Cerdà es refereix al barri dient-li Icària, influït com estava per companys que intentaven crear una comunitat de regust socialista utòpic.

Des de Barcelona, el principal accés a aquest nou barri era el passeig del Cementiri, obert el 1839. De seguida, els industrials del sudest de la ciutat hi van veure possibilitats d’expansió. Amb els anys, el passeig -futura Avinguda d’Icària- serví per fer entrar a Barcelona els vins i aiguardents que venien de fora, i a més esdevingué el nucli de confluència del naixentferrocarril. El 1848, va néixer el primer de tot Espanya, la línia de Mataró que travessava els terrenys de la platja deserta del Poblenou.

El 1854 es va obrir el carrer de Sant Joan de Malta, que en realitat era el camí natural de Sant Martí cap a la platja. I per la mateixa època es va fer, al sector del Taulat, la plaça Isabel o -des del 1868- Prim.

Els anys 1870 -lligat a la desaparació de la Ciutadella militar i al canvi polític-, el nombre de fàbriques va créixer vertiginosament, i amb elles, la població i els habitatges.

Al costat de les noves factories es van formar ben aviat nous nuclis urbans, com ara el barri de la Plata -entre els carrers de Wad-Ras [Ara Dr. Trueta?] i Badajoz- i el d’Icària, al sud de l’Avinguda d’Icària.

S’hi sumaven el nucli central del Poblenou, articulat al voltant de la Rambla i de Marià Aguiló, entre el carrer Pere IV i el Taulat. El 1886 s’urbanitzà com a rambla el passeig del Triomf, nucli urbanístic però també social i associatiu del barri.

D’entre les diverses indústries que es van instal·lar a finals del segle XIX, en destacaven algunes prop de l’Avinguda d’Icària, com ara la Teneria Barcelonesa, prop del Bogatell, i el Gas Lebon.
S’hi ubicaren també magatzems de dipòsit -com Crédito y Docks- magatzems de vins, fabricants d’aiguardents -com ara Martini & Rossi i Can Bardina- i farineres -com El Progreso, Folch i Albiñana, La Perfección i Can Gili-. Sant Martí esdevingué la capital del segment modern de la indústria farinera espanyola, gràcies a la proximitat del port i la densitat de la trama industrial.

Els boters abundaven al barri de la Plata, habitat especialment per immigrants valencians i aragonesos.

Més tard, al voltant de l’Avinguda d’Icària s’aixecaren Can Rocamora -fàbrica de sabó i espelmes- i la fàbrica de mosaics Escofet.

Pell que fa al barri en general, entre totes les indústries destacava la tèxtil, sobretot la dedicada a les filatures i ram de l’aigua. És el cas de Ca l’Arañó, Can Felipa, Can Saladrigas, l’Escocesa, el Cànem, Torelló, Can Janas, Muntadas, Casas i Jover, Can Forasté, Juncadella o Ferrer i Vidal. Al ram del metall destacaren Can Girona, Can Torras i Rivière. D’altres rams foren els de les adobaries, el químic i el de l’alimentació; en aquest darrer cal esmentar Xocolates Amatller i Olis Basseda. El paisatge industrial el completaven nombrosos petits tallers i fàbriques mitjanes.

En els espais que deixaven aquestes grans indústries -que sovint tallaven els carrers- s’aixecaren edificis d’humils habitatges, generalment mal construïts i amb deficients condicions higièniques. Les epidèmies de còlera, tifus o verola, que fins ben entrat el segle XX, produïren gran mortaldat, eren moneda corrent, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers.

A això cal afegir la manca d’enllumenat de gas als carrers, l’existència de pous negres i dipòsits de latrines que -juntament amb els fums de les xemeneies- empudegaven l’ambient i produïen problemes per a la salut. També mancaven lleis contra el llançament de deixalles, així com transports públics i escoles. Laconvivència dels habitatges de la gent amb les fàbriques era força difícil pels perjudicis que aquestes els ocasionaven.

Les condicions laborals i de vida dels treballadors i treballadores eren força precàries: Llargues jornades de treball, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència d’ajuts per malaltia o invalidesa, o jubilacions; àpats insuficients, falta d’higiene, d’escolaritat… Problemes que les cròniques crisis econòmiques agreujaven.

Els anys 1870, els obrers més conscienciats s’havien organitzat: uns participaven en les naixents associacions de treballadors, i altres, als ateneus obrers.

La resta de la població la conformaven la classe mitjana de comerciants, empleats qualificats, propietaris i petits industrials, i una classe acomodada d’industrials més importants que vivia a la rambla.

En una barriada treballadora com la del Poblenou, el cooperativisme tingué forta implantació. El 1876 va néixer L’Artesana i el 1890 La Flor de Maig, que arribaria a ser una de les cooperatives més importants del país, fins i tot amb granges pròpies a Cerdanyola. Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels obrers mateixos, que intentaven ajudar-se comprant menjar a preu més econòmic, i també en el camp cultural i social.

Amb el sentiment de saber-se desatès l’ajuntament de Sant Martí, davant dels seus problemes, no té res d’estrany que es formés un moviment segregacionista, ben propi de l’època. Així fou com, el 1851, el Poble Nou reclamà la segregació, aconseguint-la el 1870, encara que la Diputació anul•là l’acord.

El 1897, Sant Martí de Provençals i altres poblacions del Pla foren agregades a Barcelona. El Poblenou passava a ser un barri més de la ciutat-comtal.

Per la seva banda, el Poblenou comptava amb vuit barriades que tenien personalitat pròpia: la Llacuna, el Taulat, la Plata, Trullàs, la França Xica, el Darrera el Cementiri, Pequín i el Somorrostro. Aquestes darreres barriades es tractaven en realitat d’indrets amb barraques ubicades al llarg del litoral poblenoví.

La del Darrera el Cementiri es trobava -com el seu nom indica- entre aquest i la via del tren.
Pequín era als límits amb Sant Adrià. Sembla ser que el van aixecar famílies orientals que havien emigrat de les Filipines el 1870.

El Somorrostro, que va néixer amb la immigració provocada per l’Exposició Universal de 1888, s’estenia entre la Barceloneta i el Gas Lebon. En aquest indret naixerà la ballarina Carmen Amaya.

segles XII a XVIII

“L’espai físic que avui ocupa el nostre barri va ser una zona humida pantanosa, típica de les àrees properes als desembocaments, com és el cas de la del Besòs. Topònims com Llacuna o Joncar, recorden aquest fet.

Entre els segles XII i XIII aquesta zona humida va començar a aprofitar-se econòmicament amb pastures per al bestiar destinat a abastir a Barcelona. Amb elles comencen a aparèixer masies, com la de Can Canals o la de El Taulat d’en Llimona. La vida exclusivament agrària va durar fins al segle XVIII.

La zona ja era la que hi havia al darrera de la Ciutadella, construida després de la desfeta de 1714. D’aquest segle és la construcció de la Casa de la Quarentena, -on eren revisats els viatgers sospitosos de portar malalties epidèmiques-, la instal·lació del primer cementiri fora muralles i general i l’aparició de les fàbriques d’indianes -teixiits inspirats en l’Extrem Orient-. Fet, aquest darrer, que canviarà profundament la zona. És l’inici d’un important poblament humà.

Segles I a XII

[A les afores de la Barcino Romana , no quedava prop de la Via Augusta

Primers assentaments humans?  -20.000 arribada de grups que havien sortit de l’Àfrica, 6000 pasturatge? Potser encara estava inundat.

Poblenou al Quaternari i Holocè

Els terrenys del Poblenou, propers a la desembocadura del Besós apareixen al mapa geològic com a Q3D: graves, sorres i llims (plana al·luvial deltaica)

Ja en temps històrics, les planes litorals de l’Empordà, del Baix Llobregat i de l’Ebre havien anat creixent amb els al·luvions aportats pels rius, de manera que, cap a l’any 50, la línia de costa es trobava ja bastant pròxima a l’actual :

Ara fa 11 500 anys, quan s’inicià l’Holocè, el període geològic actual, el nivell de la mar s’havia anat estabilitzant i es trobava al voltant de 2 metres per damunt de la cota actual. La major part de les planes de l’Empordà, del Besòs, del delta del Llobregat i del delta de l’Ebre es trobaven submergides. Eren badies poc profundes, envoltades de terres baixes al·luvials, de les quals emergien alguns illots. Cap a l’any 1000 a.C., l’acumulació de sediments aportats pels rius havia fet augmentar considerablement les àrees emergides i el seu paisatge consistia en aiguamolls i terres baixes pantanoses. Als assentaments humans, localitzats a la perifèria d’aquelles planes i també en alguns illots, es començaren a desenvolupar l’agricultura i la ramaderia; les restes dels poblats ibers en són un bon testimoni.

-18000

Fa vora de 18 000 anys, tot just després del darrer màxim glacial, el nivell de la mar es trobava situat unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Les glaceres que cobrien les zones més altes dels Pirineus desapareixien de mica en mica i, en alguns circs i algunes concavitats del perfil longitudinal de les seves valls, es formaven petites conques lacustres, de vegades contingudes per les antigues morenes.

A l’inici del Pliocè, la connexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània s’havia restablert i a mitjan Pliocè, fa uns 3 Ma, el nivell de la mar no tan sols s’havia recuperat, sinó que havia ascendit uns 100 metres per damunt del nivell actual. Prou com perquè algunes àrees de les fosses tectòniques properes a la costa tornessin a ser envaïdes per una mar poc profunda.

Poblenou al Neogè 23 a 2.58

-7Ma Salí messinià

Ara fa uns 7 milions d’anys, un succés extraordinari afectà tota la conca mediterrània i les terres emergides que l’envolten: en el Messinià la Mediterrània es va assecar. La major part de l’àrea va quedar convertida en un salí gegantí situat a centenars de metres per sota del nivell de l’Atlàntic. És possible que el paisatge s’assemblés força a una espècie de combinació de triangle dels Àfar amb alguns salares de l’àrea andina i de la conca de la Mar Morta. Aquell canvi brutal en el nivell de base provocà que els rius s’encaixessin molt profundament en les antigues plataformes marines i que l’erosió que produïen a les zones de les capçaleres progressés en direcció al continent.

Poblenou al Paleogè

A poc a poc, la Conca de l’Ebre s’anava reblint de sediments. Cap a la fi de l’Eocè, fa uns 37 Ma, havia passat de ser connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia a un règim pràcticament endorreic que afavoria l’evaporació (figura 11). Això va determinar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s’edificaven petites construccions d’esculls coral·lins.

66 [Àfrica s’anava acostant, encara s’havien de formar els Alps, a mitja orogènia alpina]

A finals del Cretaci i principis del Paleogen, la situació general havia evolucionat amb rapidesa. El procés de convergència entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea havia conduït a l’inici de la col·lisió entre ambdues plaques. Ara fa uns 65 Ma la major part de la Placa Ibèrica, incloent Còrsega i Sardenya que es trobaven a la zona que actualment és ocupada pel Golf de València i el Golf del Lleó, era emergida i sotmesa a una intensa erosió. L’antiga connexió entre l’Oceà de Tetis i el Golf de Biscaia al llarg de la zona pirinenca havia quedat interrompuda per l’emersió de l’àrea oriental.

Més enrera ens fa qüestionar què vol dir “aquí”

És la latitud i longitud? O és la posició relativa a la placa ibèrica que s’ha anat desplaçant?

Poblenou al Mesozoic (quan es va desfent Pangea)

90Ma

150Ma inicis Cretàcic

la placa Ibèrica es va separant d’Europa

170Ma

220 [Pangea s’obre i la placa Ibèrica queda perduda enmig]

Triàssic

240Ma

Poblenou al Paleozoic

260

340 Carbonífer (es va formant Pangea)

Durant el Devonià i part del Carbonífer es dipositaren carbonats de plataforma marina soma, molt rics en fauna (cefalòpodes, trilobits, coralls, peixos i d’altres organismes), i també sediments propis de conca marina profunda, com les calcàries vermelles amb goniatits (les calcàries griotte) i els nivells d’acumulació de radiolaris. Alhora començà la colonització de les zones emergides per les primeres plantes i els primers amfibis [ en van trobar un al Montseny?]. Cap a finals del Devonià s’esdevingué la segona gran extinció.  Durant el Carbonífer les plaques fragmentades a l’inici del cicle Hercinià tornaren a convergir fins a col·lidir amb les restes de Gondwana, resultant un esdeveniment deformatiu major, l’orogènia herciniana. Aquesta zona és caracteritzada per estructures de plegament acompanyades de processos metamòrfics de gran abast i d’una intensa activitat magmàtica intrusiva.

Vivim alhora la realitat que ens envolta i els nostres records i especulacions, éssers amfibis tal com deia Proust. Recordem experiències similars, projectem possibilitats a viure en aquest escenari, ens preguntem com s’ha originat el que tenim davant.

L’experiència del present

[ estendre en el temps, viatjar en el temps sense moure’m de lloc, AQUÍ

estendre’m en antecessors d’avantpassats  – aquí –

viatge en l’espai instantani ARA

Què passa al meu voltant

• Mirar, escoltar, sentir: on sóc, un carrer, un bosc? Quins colors, quines formes, quines olors, quins sons, com és la gent que passa? fa fred o calor, com és el cel? el vent, agita les fulles? volen ànecs al cel, orenetes, mosquits? QUè dibuixaria, retrataria, enregistraria?
• Estendre en el temps: Aquests edificis, qui els va construir, qui hi va viure per primera vegada, qui hi viurà més endavant? Aquesta dona gran, com era de petita? Aquesta gent, va a treballar, estan pensant en el cap de setmana? Els que veig al mercat, quina recepta tenen al cap, quin projecte el que estudien cargols a la ferreteria? Aquests objectes de la botiga dels Xinos, qui els va dissenyar a llapis per primer cop abans d’entrar en producció? Aquests pans que veig al forn, on va créixer el blat que es va fer servir per obtenir la farina? Aquesta columna de la catedral de la Seu d’urgell, qui s’hi recolzava fa 500 anys? Com era aquest terreny abans que s’hi establís la ciutat? Quines bèsties fantàstiques hi pasturaven fa 200 milions d’anys? Aquest sol que m’escalfa, quan es va formar? [ Fins fa uns 30Ma Catalunya estava sota les aigües, no hi havia dinosaures terrestres al Poblenou. Ev geològica] . [ Aquí ] .
• La simultaneïtat 1: què està passant ara a tot arreu? creix lentament l’herba als prats del Pirineu, baixen les aigües del Ter i del llobregat. “This grand show is eternal. It is always sunrise somewhere; the dew is never all dried at once; a shower is forever falling; vapor is ever rising. Eternal sunrise, eternal sunset, eternal dawn and gloaming, on sea and continents and islands, each in its turn, as the round earth rolls.” [ John Muir, Journal, 1913 ]. A Tokio són 7 hores més tard ja sopen, 3:30 a Nova Delhi, a New York preparen l’esmorzar, 6 hores menys, i a San Francisco són 9 hores menys i estan dormint. Quànta gent riu? quànta gent plora? qui està fent l’amor, qui està colpejant? neixen i moren humans a cada moment, animals i plantes. Tots els 10⁸⁰ àtoms de l’univers estan vibrant, uns movent-se lliurement en un gas, d’altres al voltant de posicions d’equilibri en un sòlild.  Un monjo libanès recorre tot el món amb les seves pregàries. Nabokov parlava de la sincronicitat còsmica. Walt Whitman absorbia tot el que passava al ferry de Brooklyn. Joyce a l’Ulysses desgrana tot el que passa quan obrim l’aixeta i ve aigua de l’embassament de Roundwood. [què passa al món], Càmeres arreu del món. [ Què està passant ara arreu del món?] [107.000M de vides, estadístiques fictícies]
• Simultaneïtat 2, Més enllà: els vents i corrents oceànics es mouen, les plaques tectòniques es desplacen i aixequen serralades, el mar amb les marees i onades, la pluja, els rierols i els rius, l’erosió esculpint roques i arrodonint còdols,  s’acumulen els sediments, 1 mm cada 30 anys. Vibra l’aire amb diferents sons. Cèl·lules que es divideixen, unes que barregen el material genètic, llavors que germinen, arrels que s’enfonsen, fulles i flors, borrons i flors, ous d’insectes, papallones volant, crustacis, rèptils, ocells, fetus que creixen, individus que neixen i comencen a caminar, creixen i moren. Les espècies van mutant i evolucionen. (La terra i la vida)
  Aigua, oxigen, carboni, nitrogen i altres elements van circulant.  Els hàbitats i la composició de l’atmosfera es modifiquen, el magma bull, orbita la terra al voltant del sol, amb la resta dels planetes, com un engranatge precís, crema l’hidrogen i l’heli dins dels forns dels estels,  s’allunyen les galàxies les unes de les altres. Vibren les molècul·les i els àtoms, l’espai és ple d’ones, la calor que radien els cossos, el decaïment radioactiu, oscil·len els electrons als cables de coure. (L’univers i la matèria)
  També les  antenes de telefonia, i dels ruters wifi, plens de zeros i uns que codifiquen missatges. Un post de facebook, un vídeo de tiktok són vistos 1M de cops, s’estrena una sèrie, un film, una cançó es descarrega de Spotify, milers estan llegint un Harry Potter que acaba de sortir, a les universitats de tot el món, estudiants de primer de Física treballen càlcul diferencial. Milers comencen a creure en la mateixa religió dels seus pares, milers deixen de creure, d’altres es converteixen.
  Uns arriben a la vida, altres la deixen, uns dormen, altres ja esmorzen, són a l’escola o treballant, dinen, descansen (què estaven fent a cada hora ) . Uns s’enamoren, quants amants hi ha com els de les afores de Plzen, uns decideixen viure junts, altres trenquen, altres s’aguanten. Molts es traslladen, en cotxe, en tren, en avió, anant a treballar, de viatge, transportant mercaderies. S’ingressen sous, es compren coses, es llencen coses. Es consumeix electricitat, gas, aigua. S’extreuen minerals, es recullen collites, es mata bestiar. Surt elegit un nou govern, hi ha un cop d’estat, s’aprova una llei legalitzant o prohibint les parelles homosexuals. (107.000M de vides, estadístiques fictícies)
•   [Inventari]

Què passa dins meu?

• D’on vinc ara? del llit, de casa? Cap on vaig? Quin és el meu propòsit? Què em fa il·lusió? què em frustra? Què he estat fent l’última setmana, mes, dies, anys? Que crec que m’espera?
• Què està passant al meu cos? respiro, batego, digereixo, em fa mal alguna cosa? Estic cansat?
• Si cada estat d’ànim fos un espai, a quin lloc estic de la meva geografia emocional? Què somio?
• M’observo a mi mateix: quins pensaments, imatges, emocions, plans, records, van i vénen?

Les sis contemplacions

1. Els àtoms que em formen, l’univers en mi 
2. Levolució en mi
3. La història en mi
4. El meu cos en constant reconstrucció
5. El meu relat reescrivint-se
6. El sagrat en mi

New Yorker, The unlived lives

Arxiu postals:  Artistes alfabètic, data   , Museus. Galeries museus: MNAC
Ampliable a les imatges catalogades.
Possibilitat de fer galeries per tag si anoto amb nom artista, museu, segle
inventari > carregues>artcarrega.ods

Llibres, PDFS, ebooks   work>inventari>carregues>llibrescarrega.ods
Catalogar els llibres incorporats, paper, ebook o pdf i anotar els llegits.

VIDA

Llista d’espècies     > inventari>museuvida.ods

Ecoregions     query ecoregions

BD Corinne.

Instants

Inventari > instants.ods

Història

Recorregut per blocs  >inventaris i cites > inventarihistoria.odt

Viatge en l’espai i temps . Consulta bloc històric i ecoregió

Cronologies   work > cronologia.ods

ALTRES:

Què està passant ara arreu  del món?

La loteria del destí

Mapa de càmeres a tot el món | Mapa2  |

Earthcam | Skyline |  llista webcams  |   llista2   |  | Càmeres natura

Times Square, NY  | |  la terra des d’un satèl·lit de la NASA  |

google street view

• 4HH_C1A Art [els museus galeries d’art](obres i pràctiques socials)
• 4HH_C2L Literatura  [les biblioteques] (obres i pràctiques socials) [provar a posar tags a la poesia: meravella davant l’univers, angoixa, l’absència de Déu]  [històries: mites grecs (i les tragèdies) , la bíblia, les 1001 nits, les faules i contes, noveles]simbolisme Peleas i Melisande que inspirà Schönberg, Debussy, Sibelius i Fauré.
• 4HH C3M Música [les sales de concert, els aparells] (obres i pràctiques socials)
• 4HH_C4D Dansa [places, escenaris] (obres i pràctiques socials)
• 4HH_C5T Teatre 4HH_C5C Cinema [teatres, pantalles] (obres i pràctiques socials)
• 4HH_C6T Tecnologia [ciències aplicades] (obres i pràctiques socials)
• 4HH_C7F Filosofia, 4HH_C7C Ciència,  4HH_C7R Religió |  [societats Història de les idees sobre el món Weltanschauung] [Museu de la ciència, Temples] [arquetitpus de jung]
• Estratègies de vida i memes [guanyar el cel, ser innovador, sempre jove], Costums socials i drets (obres i pràctiques socials), rituals religiosos funerals,
• PREGUNTES
• [el meu món]

La meditació, ens les seves diferents versions, és una pràctica per canviar l’estat de l’ànima, o la ment,  ja sia per arribar a una pau interior, o fins i tot a una unió amb la divinitat.

Funciona, ens guareix o ens salva?

La gent que ho practica, a què arriba, és un creixement o una fugida?

Hauria de ser una pràctica i un estat permanent, deixant de fer la resta d’activitats? O ha de ser com un tractament temporal? Ho hauria de fer tothom o només aquells que hi estiguin interessats? En aquest cas, ¿tenen una funció per a la resta de la comunitat? ¿ o els concerneix només a ells?

Guarir-nos ara o una reserva pel més enllà?

El diagnòstic budista que som infeliços perquè ansiem coses que no són necessàries, és evident. Potser el treball budista per fer desaparèixer l’ego, i el treball dels cristians per evitar el pecat són dues versions del mateix, però sense la càrrega de culpa. Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali (desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió) es poden fer correspondre una mica amb els set pecats capitals: (gula luxúria avarícia, ira enveja orgull, peresa, –, –).  La diferència és que el budisme ho fa per que ens sentim millor ara i aquí,  i el cristianisme ho fa per evitar la condemnació eterna. Notem que l’estrès i la confusió no apareixen a la llista; al cristianisme no li importa si ara ens sentim bé o no, només l’importa no caure en el pecat. Alguns místics apunten que la pràctica ens permet arribar a la unió amb Déu, un pas més enllà encara que la il·luminació budista. I també és cert que sovint, la tasca dels confessors pretenia aportar una pau d’esperit amb el sagrament del perdó. Però no deixa de ser cert que primer s’ha afirmat la culpa bàsica de l’home, com una malaltia congènita, i que l’església té l’única medecina bona.

En un cas l’objectiu és guarir-nos; en l’altre aconseguir una reserva segura per les vacances perpètues en el més enllà. No aconseguir el ticket implica la condemnació eterna. I el cristianisme es presenta com l’única agència de viatges que pot expedir bitllets vàlids.

Creixement o fugida?

En un primer moment pot ser bo retirar-se del mundà, de la televisió, els chats de whatsapp, twitter, les xafarderies. És com fer neteja i llençar andrònimes innecessàries deixant espai pel que realment és important i ampliant la perspectiva.

Però quan veig imatges de monjos budistes recitant sutres tot el dia, o quan llegeixo els escrits dels místics castellans exhortant a renunciar a tot, o quan veig les sessions de meditació zen on passen hores asseguts respirant, tinc la impressió que es tracta més d’una fugida que no pas d’un creixement o plenitud. Llegir Sant Joan de la Creu no fa pensar en una persona sana, sinó en un pertorbat mental. No estem canviant l’espai abans ocupat per foteses per un espai més net i buit, o un espai nou. És com si canviéssim tots els quadres que teníem, no pas per uns quadres millors, sinó per imatges de Buda i creus. En el cas del cristianisme, gairebé els trobo com uns estafadors que em volen fer renunciar a la vida ara i aquí, venent-me unes accions per a un resort de vacances que, en realitat, no existeix. En el cas del budisme o el zen, eliminem les angoixes a base d’eliminar-nos a nosaltres mateixos, com si ens anestesiéssim.

Hi ha també un risc de banalització. L’espectacle els ioguis indis, exhibint les seves habilitats de flexibilitat recorden més un concurs de culturisme que no pas un tipus de vida amb pau interior.  La majoria del zen modern i les sessions de mindfulness són una mena d’homeopatia espiritual, és a dir un frau que ocasionalment funciona, un no res dins d’una càpsula de falsa espiritualitat.

Ampliar i estendre

Separar-nos per sentir-nos més units?

El moviment d’apartar-nos una mica de la vida quotidiana també serveix per sentir-nos formant part de tot el que existeix. La metàfora d’una ona al mig del mar, o una veu en un cor. Però aquesta integració no és a expenses de l’anul·lació del jo. La contribució de la meva veu al cor consisteix en que sigui la meva veu.

La contemplació, potser hauria de ser cíclica?

Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més  petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

( font : PRB )

Per simular quantes vides hi ha hagut, partiré de la població total d’un període, és a dir tots els naixements que hi ha hagut. Després amb l’ajuda d’aquesta taula, veiem la població mitjana i podem ajustar una taxa de naixement i morts.
Aleshores, partir de la població inicial puc tenir la població actual a cada moment i els naixements acumulats.

World Population: cronologia amb la població total, fites rellevants en la història de l’alimentació o la salut i mapa dinàmic que s’actualitza amb l’increment de població.

FÓRMULES

Amb una taxa neta de creixement anual de r, tenim P(2)=P(1)*(1+r), P(n)=P(1)*(1+r)^(t-1). Surten uns valors baixos els primers segles i a partir del 1700 comencen a arribar als 5-12 per mil. Això vol dir que fins aleshores la mortaldat gairebé igualava la natalitat. ( a la inversa, si tenim els valors de la població, la taxa de creixement és: r=[P(t)/P(0)]^(1/t-1) – 1

La vida humana   |   411 Fenomenologia   |    l‘experiència d’estar en el món, l’experiència del present, el jo, l’experiència de la vida narrativa

Una exposició sobre la vida interior, el cap com a casa amb habitacions o com a territori. Quan tenim els ulls tancats i visualitzem escenes sembla que “passin coses” dins del cap, com si fos un món interior.

Homunculus

Si percebem el nostre cos com una mena d’embolcall “exterior” a nosaltres, podem caure en pensar que el jo és com un homenet dins del cos, com el conductor d’un cotxe. Això duria a una regressió infinita, el que s’anomena argument de l’homunculus.

La meva il·lustració

Fritz Khan

El món interior

Frenologia

Franz Joseph Gall (1758-1828) creia que el cervell estava format per 27 òrgans individuals que determinaven la personalitat. Observant les protuberàncies del cervell es podria avaluar el caràcter i personalitat d’un individu.

El 2012 vaig inspirar-me en els caps frenològics per anunciar la teràpia de la Laia

L’escenari de la ment

Jeff Hoke al Museum of Lost Wonder proposa un teatre de la ment on té lloc l’espectacle de l’experiència humana, amb l’orquestra dels gens i el prosceni de la cultura, i el centre de gravetat narrativa.

En un post després de considerar els tracks i coordenades dels nostres passos pel món, imaginava una Geografia emocional, un espai on llocs diferents corresponien a estats mentals i emocionals diferents.

1) Seguint el que fa el ramat. 2) dopat amb l’entreteniment. 3) la plana del tedi. 4) el pou de la depressió. 5) portant la feixuga càrrega pel pendent costerut, com Sísif. 6)  fent girar la nòria de la rutina. 7)  el deliciós jardí de l’amor. 8)  la sala de les arts i les ciències. 9) el taller de la creativitat, construint projectes. 10) .explorant el món, els paisatges i les cultures. 11)  el pati del lleure, el joc, i el descans. 12)  el núvol de l’èxtasi.

Altres il·lustracions

Escher, 1956

fitxa manual imatge (editar museu/descarregables/fitxamanualimatge1.php )

[ per editar els antics cal substituir $rm=rmargin per $rm=10

Feldman, Rothko, Miró, Mompou, el buit, el silenci i l’espiritual

Tampoc sé del segur, què fa que de tant en tant senti que estic connectat a tot, a la matèria, a totes les vides que s’estan succeïnt una rera l’altra (els avantpassats).

És una mica com quan fem passar el dit per la vora d’una copa, a vegades no se sent res, i de sobte apareix el so delicat de la vibració del vidre.

Resum del que penso  |  L’autonarració com a base de la continuïtat del jo.

• Llibertat determinisme, identitat
• Are You the Same Person You Used to Be?
• Filosofia, un jo sense substància
• Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
• Reconstruir el jo, invariants
• Identitats múltiples
• Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
• Amb què ens identifiquem?

Quan feia la recerca d’una antropologia determinista, plantejava, en un experiment en unes circumstàncies determinades, quins factors determinaven l’evolució, i d’aquests, quins eren externs, i quins podríem atribuir al subjecte, al seva identitat i manera de ser. El problema del free-will, de llibertat i determinisme, passava a ser el problema de si té sentit parlar d’identitat, jo, self, o si, pel contrari, era un epifenomen. A Layered ontology proposava com hi pot haver ens d’alt nivell no reductibles. Però a l’hora d’establir quina mena d’entitat és el jo, era difícil afirmar que es tractava d’una substància immutable, una identitat fixa. Una de les hipòtesis més prometedores era que el seguit d’estat mentals o experiències, quedava lligat per la narració que ens fem a nosaltres mateixos sobre el què ens passa. Fins a quin punt és consistent aquesta continuïtat

[2024, James indica que malgrat les interrupcions, el corrent de consciència es percep formant part del mateix jo. Distingim l’estat d’alerta dels somnis perquè en el primer hi ha continuitat i en el segon, no.]

Are You the Same Person You Used to Be? (Joshua Rothman) NY20221010

Fins a quin punt “l’infant és el pare de l’home” com deia Wordsworth? No recordem res dels primers anys de vida, com podem pensar que som els mateixos? Hi ha qui se sent que sempre ha estat el mateix, un “continuador” o continuer, conservant la mateixa identitat al llarg de temps i circumstàncies canviants mentre que altres es veuen diferents, “divisors”, transformant-se. Per exemple, poden estar contents d’haver deixat enrere una etapa fosca. [Alguns experimentaran la seva vida com una narració contínua i coherent, d’altres com una sèrie d’episodis desconnectats.]

A Dunedin (Nova Zelanda), el psicòleg Phil Silva va fer un estudi amb 1037 nens a qui va avaluar a 3, 5, 7, 9, 11, 12, 15, 18, 21, 26, 32, 38 i 45. (Jay Belsky, Avshalom Caspi, Terrie E. Moffitt, and Richie Poulton, “The Origins of You: How Childhood Shapes Later Life”.  [Tenim una identitat inicial genètica? ] ¿Som com deia John Stuart Mill, com un arbre que creix i es desenvolupa  segons el sòl i el clima? A l’estudi els autors proposen una metàfora més complexa i caòtica, com si fossim “sistemes de tormenta”, depenent de molts factors meteorològics. El destí d’un Harvey, Allison, Ike, o Katrina pot venir donat per la pressió en una altra zona, o pel temps que passa damunt del mar absorbint humitat. Com podem donar raó de la meteorologia humana?

Inicialment els nens van ser classificats en 5 grups després d’avaluar 22 aspectes de la seva personalitat (inquietud, impulsivitat, atenció, amabilitat):

• ben adaptats (40%)
• segurs i refiats (25%)
• reservats o aturats (15%)
• inhibits (10%) tímids i lents a l’hora d’animar-se
• impulsius i difícils de controlar (10%)

• una majoria sense un camí definit
• un grup que “s’aparta del món” buscant una vida que pot ser gratificant però discreta i retirada
• un grup que “està contra el món”, es veurà que tenen més possibilitats de ser acomiadats o tenir problemes amb el joc.

FILOSOFIA: un jo sense substància

Hume a “A Treatise of Human Nature” veu l’experiència humana com un seguit de percepcions. “My hopes vanish when I come to explain the principles that unite our successive perceptions…..all our distinct perceptions are distinct existences, and that the mind never perceives any real connexion among distinct existences”. [No hi hauria una substància immutable que fos el substrat de les diferents experiències, només hi ha les experiències.]. A la dialèctica transcendental Kant se’n farà ressó quan estableixi que no és possible conèixer els temes de la metafísica, el jo, el món i Déu. Les idees de raó són tendències que tenim a pensar.

NARRATIVITAT

Barbara Hardy. Tellers and Listeners: Narrative imagination (notes a estudi>tesi>lite>narra.odt liter.odt). Crítica literària que analitza com vivim en un món d’històries, les que expliquem i les que escoltem.

Alasdair McIntyre: A After Virtue, al cap15 proposa que la unitat del jo es basa en la unitat de la narració que enllaça naixement, vida i mort.

Spengemann, The Forms of Autobiography

Daniel Dennett indica que els “jo” no són detectables físicament, que es tracta d’una ficció útil, semblant al centre de gravetat. La gent s’explica histories èr donar raó el món i en elles s’hi veu com un personatge, però es tracta d’una ficció.  [Dennet menysté com irrellevant l’experiència subjectiva, que és la receptora d’aquesta narració].

RECONSTRUIR EL JO

Un dels aspectes més interessants d’entendre el jo en termes narratius és que durant el procés de lectura i escriptura estem reavaluant i reconstruint el nostre relat. A mesura que avança la història pot canviar la manera de veure alguns episodis passats, el que semblava prometedor ja no ho és, el que en aquell moment era una experiència difícil i frustrant ara sembla una superació. I les expectatives sobre els capítols a venir també es van reajustant. També, el que recordem dels capítols passats ja no és exacte, tal com podríem comprovar si els rellegíssim.

Així, la continuïtat del jo és similar a la continuïtat d’una narració. Com determinem que el conjunt de frases d’una autobiografia és coherent? EL subjecte canvia de lloc, canvia de forma. Podem fer experiments mentals de cassos en que canvia de cos viatjant en el temps i conserva la memòria. (Al   lavabo  imagino que cada dia em desperto amb un rostre diferent que em sorprèn en mirar-me al mirall). O bé algú a qui, tot conservant-li el cos, li canviem tots els records per uns altres; segurament diríem que és una altra persona. També podem imaginar el desplaçament de tot l’entorn, com si un dia en tornar a casa la trobés ocupada per algú altre, i ningú no em reconegués. La nostra identitat ve donada per la continuïtat del cos, la continuïtat de l’escenari i personatges que ens envolten però sobretot per la narració.

¿Fins a quin punt és sòlida aquesta continuïtat? L’article de Rothman assenyala que hi ha persones que es mantenen més menys iguals, com una narració en què el protagonista té sempre els mateixos objectius, i d’altres que viuen episodis separats.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. “Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie?”.

Cada matí quan despertem reprenem el fil de la nostra narració i ens retrobem a nosaltres mateixos. Igual que el cos s’ha d’anar renovant constantment refent noves cèl·lules, el nostre relat també s’ha de renovar amb noves frases i capítols.

El tipus d’invariant que es dóna en la identitat és fràgil, com un vaixell de Teseu que canvia de forma.

Diferents identitats

desembre 2022

[diversos autors han assenyalat que en la nostra vida assumim diferents papers que segueixen diferents guions, a la feina, a casa com a pare, entre els amics ]

La manera de vestir, maquillar-nos o el cabell, ens permet adaptar-nos a aquests diferents papers.

A instagram i Facebook podem polir i triar la imatge que volem donar de nosaltres mateixos, com a guapos, interessants, sensibles, forts, valents.

Internet i en particular el Multiverse ofereixen més possibilitats de viure vides diferents. En tenim un bon exemple al film avatar. En una article del NY, “Why do we live in a multiversal moment? One theory holds that the ascent of the multiverse matches our need to keep up many identities. We may feel like different people as we slide from Instagram to Slack to the family group chat; we code-switch as we move between work and home and parent-teacher conferences. Victorians might have been wowed by the two-faced Dr. Jekyll and Mr. Hyde, this theory goes, but nowadays we require something stronger—hence a TV show like “Loki,” whose titular antihero has numerous manifestations, including a man, a woman, a child, an alligator, and a President.”

Stevenson va imaginar Jekyll i Hyde, i Hegel va identificar assenyalar la consciència dissortada, que pateix perquè voldria ser una essència immutable i s’experimenta com a canviant [també cristianisme trencat entre l’ideal virtuós que voldríem ser i el que som i sentim realment]. Hi ha els trastorns de personalitat múltiple (no confondre amb esquizofrènia que és una pèrdua de percepció de la realitat). (DID Dissociative identity disorder).

Jo havia assenyalat unes ulleres especials que ens permetessin veure la imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos.

A Identitat i bucle, recullo mecanisme en que la música, les notícies i informació que triem ens determinen de manera gairebé involuntària, fent-nos elegir allò que és més gratificant a curt termini. Ens fa qüestionar fins a quin punt som autònoms i originals.

[Tota aquesta complexitat sembla suggerir que no hi ha una identitat fixa i definida sinó propostes d’identitat que competeixen entre sí, com un escriptor que anés provant diferents personatges i els hagués d’anar modificant segons el que va passant]

Panoptikon (2023)

[Imagino el son com la possibilitat de saltar en el temps a diferents moments de la vida] [ Imagino la possibilitat d’enregistrar els somnis capturant l’activitat de les neurones. Primer estudiem quins patrons al cervell corresponen a les imatges i sons que estem veient fins que som capaços de traduir l’activitat neuronal . Després fem servir la mateixa tècnica per enregistrar el somni. I l’endemà cada matí reviso el món imaginari de la nit.] De la mateixa manera, puc concebir que, igual que si ens haguessin estat filmant tota a vida, que vindria aser el ostre registre extern,  haurien pogut enregistrar què veia i què sentia a cada moment, que seria el nostre registre intern. Aleshores, igual que mirem un àlbum de fotos de la nostra vida, podria connectar-me a una màquina i tenir una instantània de què veia i com em sentia a cada moment de la vida. Un Panoptikon de tots els moments de la vida, com la possibilitat de viatjar en el temps al llarg de la meva vida. I encara hi podríem afegir la projecció a que en el moment t1 tinc del futur a t2. És tot el contrari al que proposa Eckart Tolle.

L’existència humana, no seria aquesta successió de moments? I el que caracteritza la condició humana, no seria l’estat amfibi que diu Proust, l’estat que a cada moment podem recordar el passat i projectar el futur? Vivim en un panoptikon limitat i imperfecte. No hi ha un jo immutable, igual que no hi ha un cos immutable. Segurament si poguessim fer aquests salts en la nostra successió d’estat, sovint no ens reconeixeríem, el moment reproduït seria bastant diferent al record que n’hem reconstruit.

Éssers que vivim en el present, passat  futur

2023

Com en la lectura d’una narració, llegim la frase actual i alhora recordem els capítols passats i tenim una expectativa del que pot passar. Proust deia que erem éssers amfibis, vivint alhora en el passat i el present.

Nabokov a la versió russa de “Parla memòria”, al principi del capítol 6 deia : “I have wandered far—yet my past is still by my side, and a particle of the future is also with me.” L’editor de “Insomniac Dreams”, Gennady Barabtarlo assenyala que “The Gift and The Real Life of Sebastian Knight, the last Russian novel and the first English one, composed adjacently, both employ an elaborate device of real narration running backward, against the current of progressive unfolding of information. The reader of either book learns at the end that there is no end: the storyline begins on the last page and takes you back to the level right above the entrance, in a never-ending helicoid rereading process. Indeed, retrograde analysis may be a happy way to describe Nabokov’s axiom of proper reading of a novel. In a chess game, as in life, ground rules forbid taking moves back; but in a retrograde chess problem one is supposed to, indeed must, take moves back, one by one, all the way to the beginning, a solid metaphor for the notion of reading backward, as it were: retracing one’s steps.”. “Any fiction must harness time and reproduce its progress. At higher levels this illusion is made to resemble time-elapsing by techniques similar to cinematic montage: synchronization, juxtaposition, jump-cutting, etc. Nabokov perfected the art of time management in a novel by flipping the hourglass, as it were, so that events which had not yet happened could be checked against those that had, reversing the chain of causality.”

A Slaughterhouse-Five Kurt Vonnegut introdueix el planeta de Tralfamadore, els habitants del qual viuen en tots els temps alhora, passat i present. I el protagonista, Bill Pilgrim a qui han abduit, es troba saltant a diferents moments de la seva vida.

Hegel, a “La raó en la història”: “Però el que l’esperit és ara, ho ha estat sempre; ara només és la consciència més rica, el concepte de si mateix elaborat més pregonament. L’esperit té en ell encara tots els graons del passat, i la vida de l’esperit en la història és ser un moviment circular de diferents graons que, en part, apareixen en l’actualitat i, en part, aparegueren en configuracions passades. Encara que recorreguem el passat, per llarg que sigui, ens ocupem del present, perquè tenim a veure amb la idea de l’esperit i en la història del món tot ho considerem només com a manifestacions seves. La filosofia té a veure amb el present, l’efectiu. Els moments que sembla que l’esperit ha deixat ja endarrere, els té sempre en la seva pregonesa actual. Igual que en el passat ha hagut de recórrer els seus moments en la història, també els ha de recórrer en el present, en el concepte de si.”

[ Sembla suggerir que l’ontogènia resumeix la filogènia, el creixement de l’infant a home resumeix l’evolució de les espècies i la història. I alhora, quan jo penso això, ja no sóc només jo, sóc l’esperit absolut pensant-se a sí mateix. També sembla suggerir que l’Esperit és l’Esperit fent-se, és a dir, que no és que només tingui valor el resultat final mentre que el camí per arribar-hi és un mal necessari, tot havia de ser així. Potser això considera si, en la teologia cristiana, Déu s’havia d’encarnar i morir per salvar un món imperfecte, en lloc d’haver estat sempre perfecte i sense un món a qui salvar.]

A l’article sobre els drets dels vells escrivia: “Si els infants no han de ser uns adults abans d’hora, ¿Podríem dir que els vells no han de ser uns adults caducats? De la mateixa manera que la vida de l’infant val la pena en si mateixa i no només com una etapa necessària per arribar a ser un adult independent, la vida de la gent gran val pena en si mateixa encara que hagi deixat de ser un adult que treballa i produeix. Són uns temps especials, primer, un temps de descobrir i meravellar-nos i, al final, un temps de mirar enrere i saber valorar l’oportunitat de viure que hem tingut.”

Dalí, Galatea de les esferes. 1952

Escher, 1956

2011 Transport. Antony Gormley

2023

Belonging. Una exposició al Manchester Museum plantejava amb què ens identifiquem (què ens fa sentir a casa), language, places, every day objects, relationships).  [La consistència de la nostra identitat, de reprendre el fil narratiu necessita una regularitat dels temps, la nostra rutina de cada dia, la casa o el lloc on dormim, els objectes, paraules, música. En un viatge tenim provisionalment un nou entorn, la cambra d’un hotel per uns pocs dies, els companys de viatge a Uzbekistan. Caminant per Manchester en passar per una llibreria on sonava jazz, l’entorn de llibres i el Blues in Time de Gerry Mulligan i Paul Desmond em van fer sentir “a casa”. En la mesura que construïm i determinem el nostre entorn de manera activa, consolidem la nostra identitat.]

Història   |  Les vides dels homes, biografies

El món avui, indicadors  | Desinformació  i   Mal ús de la AI  |  Programats per odiar    |   Pobresa i desigualtat   | Cobdícia i corrupció  |   Estats fallits i immigració  Gent fallida  |  Canvi climàtic  | Populisme i Autoritarisme   |   Manca de sentit i projecte de futur  Frustració |  Infelicitat i drogues   |    Estrès  i Habitatge | Discriminació raça o gènere |  Massificació del turisme  |    Informes UN

El món avui

2023   |    Indicadors

Astronomia i planeta: El cel. La Terra, els seus biomes i el temps. Desastres naturals.

La gent: Demografia. Si el món fos un poble de 1000 persones. Els refugiats, fam, epidèmies, la manca de llibertats, guerres. Demografia actual

Notícies, Economia, Política, Cultura, Religió i valors.

Població abril 2023, 8.025.500.000 (worldpopulation clock), el patiment degut a les circumstàncies de la societat : guerres  malalties  fam Refugiats, el “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi, la frustració d’expectatives.

Desinformació

Factors:

• La facilitat per crear continguts aparentment creïbles accelerat amb l’ajuda de l’AI i els deep fakes.
• La facilitat per difondre’ls a través de les xarxes socials, amplificat per l’ús dels algoritmes, guerra d’informació ( information warfare és l’actualització del control que abans exercien sobre premsa, ràdio i televisió) i mercenaris de la desinformació (Team Jorge BBC).
• La tendència a veure “el que volem veure en condicions d’informació limitada, o fins i tot en contra de les evidències” (Veiem el que volem veure Nautilus (EN), Weakness of rationality NewYorker  EN] Sobre la pèrdua de confiança en les notícies de premsa i televisió NY
• Ens hem acostumat a informació gratuïta i per tant només ens arriba el que és subvencionat pels poders, les televisions públiques, els media dependents dels préstecs dels bancs. I com que no volem pagar pel periodisme objectiu ens acabem creient la versió que ens perjudica.

Reflexions: Podem plantejar-nos quines són les veritats mínimes que hem de compartir si volem viure junts. Nota: Hauríem d’exigir a les empreses com twitter, FB i wikipedia que controlessin la veritat de tots els continguts? A tots els productors i distribuidors com HBO, Netflix, que eliminin o etiquetin els continguts políticament incorrectes?

Formació per discriminar les fake news a Finlàndia (BBC).

Mal ús de la AI

Moltes empreses comencen a fer servir algoritmes de AI que processen un munt de dades i n’extreuen conclusions. Per exemple, concedir o denegar un préstec, assignar o refusar assistència sanitària, assignar un sou. Hi ha casos que les hipòtesis són errònies o discriminatòries. Per exemple, quan es valora el risc sanitari en funció de la despesa passada en salut: els blancs de classe mitjana gasten molt més que els negres pobres. Hi ha opacitat quant a les hipòtesis introduïdes als algoritmes. I també hi ha casos en què simplement no se sap. [Els algoritmes s’haurien de validar amb unes dades de control per assegurar que no hi ha biaix].

Tal ja s’ha comentat a Desinformació, La tecnologia permet crear media i textos falsos creïbles. [ Hi hauria d’haver signatures digitals dels media, amb un hash que autentiqui ubicació i metadades. Les metadades haurien d’incorporar també les edicions i fer que l’original fos recuperable. També s’hauria de poder distingir si un text s’ha creat amb chatGPT, però com?  ]

Notícies AI

Programats per odiar

[És possible que evolutivament tinguem l’instint de localitzar el possible enemic i combatre’l. I quan no n’hi ha, ens l’inventem (o el sublimem cap al fubol). Estaríem programats genèticament per odiar i atacar.
El món té una sèrie de conflictes d’intensitat diversa que passen de generació a generació. Racisme als USA, antisemitisme a Europa, Irlanda, Catalunya, Israel i Palestina. Mentre que hi ha casos de conflicte basats en que una part vol mantenir uns privilegis que l’altre disputa, molts d’aquests conflictes tenen l’arrel en una visió de la història que hem heretat de la família o la nostra comunitat, que ens fa percebre’ns com víctimes d’una injustícia. La diferència pot raure en que els fets són falsos o esbiaixats, que seleccionem els que ens afavoreixen, o que els interpretem de diferent manera. ( Desinformació, Veritat única o diverses narratives possibles?)

És com un virus que tenim instal·lat als nostres cervells. Si tinguéssim una utilitat que, com fent IPL des d’un USB, ens permetés esborrar aquest virus i instal·lar-ne un altre, el conflicte s’acabaria. Si israelians i palestins oblidessin de sobte el seu passat, Hamas deixaria de llençar coets, Israel enderrocaria els murs.
Naturalment, això és el que han intentat els governs autoritaris, imposant censura a l’escola, prohibint llengües, i intentant imposar la seva versió de la història. És el que hem vist amb el Procés a Catalunya. Rarament ha funcionat.
El que caldria intentar és depurar els fets, assumir que hi ha diferents narratives possibles, i ajustar les nostres expectatives i exigències. (El mal, impuls a la violència)

Les notícies que ens ofenen i desperten ira, la pornografia violenta, atrau més clics. Això fa que els algoritmes de les xarxes socials els donin prioritat. És un cas evident “d’estupidesa artificial”.   Els joves mascles reben contingut misògen i violent mentre que les noies no. Això seria resultat dels algoritmes que recoforcen els continguts més clicats. BBC

Motivació, Frustració i agressió: Dollard i Miller indiquen que a tota frustració li segueix una agressió. Això explicaria la violència real, la violència i odi a les xarxes, la persecució als jueus, la catalanofòbia. La frustració i la infelicitat condueixen d’una banda, a l’abús de substàncies i de l’altra, a la violència aparentment absurda. Les cremades de contenidors, les agressions homòfobes, els incels, les agressions de l’extrema dreta, [vaig sentir uns joves a la festa major del poblenou dient “vamos a cazar negros”], la violència de gènere. En general es fa de manera covarda, contra el més dèbil, o amagats en l’anonimat com els atacs a les xarxes. Potser aquesta és també l’explicació de l’augment de crims amb armes o ganivets que no semblen tenir un objectiu com podria ser la lluita de bandes per tràfic de drogues.

POBRESA i DESIGUALTAT

[la desregulació conservadora de Reagan i Thatcher que rebaixa els impostos als rics ha dut a un escenari on creixen les desigualtats.] La mecànica de maximitzar beneficis distorsiona el mercat del lloguer i l’habitatge, arreu del món fins i tot en les economies sanes ( Canadà ). La sanitat convertida en negoci als USA. Quan Inditex pacta un salari mínim, les seves accions s’enfonsen (El món).

El coeficient de Gini mesura la desigualtat:

Els rics que es construeixen bunkers refugi per por a que algun dia (Doomsday prep for the super-rich).
El llibre Factfulness de Hans Rosling argumenta que els indicadors d’esperança de vida, ingressos, alfabetització i mortaldat infantil van millorant. [Però no sembla comentar la creixent desigualtat i cauria en que toca 1 pollastre per a cadascun, quan resulta que un en té 3 i un altre cap.]

2024. Un article sobre serveis per vacances de luxe a bilionaris: The Cut. CondeNast. [obscenitat rics]. Bonus de 56B per a Elon Musk (Reuters) [si genera tants beneficis als accionistes és que estafa els compradors i explota els treballadors]

Cobdícia i corrupció: Transparency International. Recull de notícies

[ESTATS FALLITS i IMMIGRACIÓ]

Estrictament els refugiats són les víctimes de repressió  o guerres. Però a més dels desplaçats per les guerres, al món hi ha una crisi migratòria de països pobres, principalment de l’Àfrica subsahariana i Amèrica llatina. També del nord d’Àfrica i de països pobres de l’est.

Tothom acusa els USA d’inhumans en impedir que entrin els immigrants però no he sentit acusacions a Mèxic per ser un estat fallit incapaç de permetre una vida digna als seus ciutadans. A una banda i l’altra del Rio Bravo la naturalesa és la mateixa. ¿Per què hi ha misèria a un costat i prosperitat a l’altre? ¿És perquè els espanyols van deixar una estructura corrupta de desigualtat extrema amb una elit explotant els altres mentre que a l’altra hi havia colonitzadors que es volien fer rics treballant -amb esclaus-? La meva hipòtesi és que tots els estats on la gent no pot viure, són estats mig fallits on una elit es fa rica explotant o ofegant la resta de la població. Així, Extremadura, al Marroc, Àfrica subsahariana, Amèrica llatina, es caracteritzarien per unes minories molt riques que exploten els recursos naturals del país i bloquegen qualsevol desenvolupament que amenacin els seus privilegis.

El problema és que els països desenvolupats no poden assumir l’arribada massiva de tanta immigració, però tampoc poden canviar els règims d’origen que són la causa del problema. Alguns dels projectes colonialistes del passat, en particular d’Alemanya  l’ Àfrica, eren relativament ben intencionats. Però no van funcionar. Així que el món sembla condemnat a seguir amb estats fallits, amb poc impacte de les ajudes internacionals ben intencionades, les NGO que sovint només serveixen per donar feina als seus activistes, població que pateix, població desesperada que intenta millorar emigrant, països rics sense el pressupost o capacitat per absorbir tot la immigració, que la frena com pot, amb acords vergonyosos amb Líbia i Marroc per que facin la feina bruta d’aturar l’onada de subsaharians, inestabilitat degut a les dificultats d’integració de la immigració que no té recursos ni els valors occidentals, sobrecàrrega del sistema sanitari i d’educació.]

Quina partr de responsabilitat té L’Europa de l’imperialisme colonial que el 1885 es repartia Àfrica? Quina part el subdesenvolupament degut a l’aïllament? Quina part la corrupció que ha continuat al postcolonialisme?

UNHCR UN refugy Agency

2023. Tunísia es queixa dels problemes causats per emigrants subsaharians (BBC). UK denegarà asil als qui arribin en petites barques (BBC). Els USA obren centres per processar inmigrants a Colombia i Guatemala. 2023 10.000 inmigrants intenten entrar als USA en un dia (BBC). A sudàfrica tampoc volen inmigració [i tots són negres] BBC i BBC 2023/11. Alemanya torna a controlar fronteres per impedir l’allau d’immigració ilegal BBC. Violència de bandes a Suècia, amb bombes i trets BBC 2023/12. Violència de magribins a Calella (El Nacional 6/12/2023). Nova legislació a França limitant la inmigració i els beneficis socials (BBC 2023/12). Trias de Bes, Imnigració gestionada

[ I si a més d’obrir els centres per processar sol·licituds construïssin també els campaments de refugiats allà? Més encara, perquè no es queden una part del territori i el gestionen com si fos els USA? O perquè no es queden ja tot el país? ][ Quina diferència geogràfica hi ha entre Texas i Mèxic? Quina diferència hi ha entre Israel i Síria, Jordània o Iraq?][ com si es retirés la custòdia a uns pares incompetents].

Durant dècades polítics francesos acceptant donacions de polítics africans. (BBC)

Gent fallida?

Hi ha estats fallits però també dins els societats que aparentment funcionen, sembla que hi ha gent fallida. Tot i haver assolit educació i sanitat universal, ni que siguin imperfectes, hi ha bosses de la societat que per herència cultural o les circumstàncies que sigui, no se’n surten i semblen determinats a una vida de subsidis socials o delinqüència. Recorrent el barri de la Mina es veia molta gent al carrer, sense treballar. No sé si la Maria o l’Elisabet m’explicaven que davant l’absentisme escolar, uns gitanos deien que si els pagaven 50 euros a la setmana potser sí que anirien a escola. Constantment llegim notíocies de joves magribins que ataquen a gent per robar, alguns són detinguts, acumulen antecedents, però sembla impossible que canviin i esdevinguin una persona amb un ofici, satisfet de la seva vida. Semblen condemnats al subsidi o a la presó.
I suposen un cost elevadíssim per la societat, ja sigui en termes d’assistència social o de presons (A UK, el cost anual per presoner és de £48,949 BBC  i això amb presons saturades). El cost també de tota la gent mig trencada, amb mals hàbits de salut que encadenen baixes per depressió i tractaments mèdics.

Dóna la sensació que la classe mitjana perd la meitat del que ingressa, entre mantenir tota la gent trencada d’una banda, i l’explotació indecent de les grans empreses, amb sous baixos, venent productes no saludables, els polítics i adjacents enriquint-se amb les obres i subministraments públics, com en el cas de les mascaretes.

2024 Multireincidents a Catalunya (El Nacional)

CANVI CLIMÀTIC

L’escalfament global,  l’esgotament de recursos naturals, l’amenaça a la biodiversitat. [El consum i producció no sostenible per mantenir els comptes de resultats.]

[Com Faeton que va voler conduir el carro del sol d’Helios sense dominar-lo i cremava la terra quan s’acostava massa, o es glaçava quan s’allunyava.

POPULISME i AUTORITARISME

Hi ha un suport creixent a opcions autoritàries d’extrema dreta. Se silencia la dissidència amb censura o presó.

La democràcia i en particular els projectes d’esquerra han estat incapaços de fer acceptable la vida de la gent. Arreu del món es comença a veure l’autoritarisme com una alternativa millor.

• A occident: Trump, Boris Johnson, Hongria, creixement de la ultradreta a tto Europa, Vox a Espanya amb llei mordassa, espionatge il·legal amb Pegasus. Els supremacistes blancs, Trump i Fox News als USA.
• A l’Àsia Xina reprimint uigurs, Rússia nova dictadura, Myanmar amb budistes i el genocidi dels rogingyes. Modi i els hindús a la Índia contra musulmans. (i contra dissidents als USA Vox) Alguns es pregunten si la Xina autoritària que les democràcies liberals? Xina deté els manifestants contra la política Covid (BBC).  les diferents ètnies a l’Àfrica, les minories amenaçades per musulmans a pakistan i bangladesh o per hindus a la índia o budistes a myanmar, els iugurs a la Xina
• A Orient hi ha un predomini de l’Islam radical, règim teocràtic a Iran. Tunísia tria un president autoritari. Iran: 2023 Emissora persa a UK ha de tancar per amenaces (BBC). Algèria: 2023 Periodista detingut (BBC).
• Censura i repressió a l’Àfrica, Tunísia, Marroc, Algèria, Egipte. Estats fallits a Somàlia i Nigèria. Guerra civil a Etiòpia.
• Arreu del món, Brasil amb Lula i Roussef, Espanya, USA, Tailàndia, el poder judicial controlat per conservadors usurpa funcions polítiques quan aquestes forces no tenen prou vots.

[Un possible segon factor seria la tendència de la condició humana a odiar algú, a tenir un enemic contra qui lluitar, un enemic a qui atribuir la culpa del que va malament. Segueix l’antisemitisme que es remunta a l’edat mitjana.
Fox News explota l’atracció per l’odi (New Yorker). Els algoritmes de Facebook (Nieman lab) i Youtube (Bloomberg) realimenten la tendència a propagar continguts tòxics. Els polítics alimenten aquesta necessitat dient al seu públic allò que volen sentir independentment de la realitat . [Els brams de C’s, Vox, o Independentistes estan dirigits a satisfer les necessitats psicològiques dels votants, no a solucionar problemes. Com deia Juncker, tots sabem què cal fer, no sabem com sortir reelegits si ho fem].

Un tercer factor seria la incapacitat d’acceptar el punt de vista de l’altre. Tal com dèiem a propòsit de la desinformació, no estem gaire interessats a en la cerca crítica de la veritat, el que volem és guanyar. Si hi afegim la tendència a veure el que volem creure, el descrèdit de les fonts de notícies i la facilitat per crear-ne de noves falses (hi ha qui afirma que la guerra d’Ucraïna és fake BBC), el que tenim és que el procés d’arribar a una versió consensuada sobre el que passa, no és tant el de la ciència, amb revisió de proves honestes, sinó el d’un judici amb advocats tramposos que miraran de desacreditar les proves de la part contrària i fabricar les que puguin per guanyar el seu cas.

Un altre factor és que les democràcies sovint es paralitzen per la incapacitat d’arribar a un mínim d’acord sobre què s’ha de fer. En part es deu a que les posicions estan molt polaritzades. Però també a que cap polítics posa en risc la seva reelecció dient veritats incòmodes als seus votants. (Barbeta sobre Catalunya) . Els partits prefereixen tombar un govern impedint un pressupost que posaria en marxa projectes i mesures necessàries que no pas cedir.

Augmenta el populisme i la ultradreta perquè els governs “bonistes”  a Europa no s’atreveixen a gestionar el problema de la immigració i perquè des de despatxos redacten mesures a aplicar en medi ambient i ensenyament que no són realistes i acaben pesant sobre pagesos i mestres.

MANCA DE SENTIT I PROJECTE de FUTUR

Ja no tenim futurs ni utopies, les noves generacions no tenen l’expectativa de viure millor que els pares. La percepció que tenim de la situació és que no assolirem mai la vida somiada  (Affect Theory a Supervalentthought, NewYorker). Aquesta percepció és potser infundada ja que hi ha indicadors que suggereixen que, tot i que queda molt per fer, hi ha un progrés real (NewYorker , Factfulness de Hans Rosling.)

El consum de drogues i medicaments antidepressius (consum per país a WK), la tendència de la gent jove a divertir-se anul·lant-se en alcohol, són indicis que la vida resulta per a molts, potser una majoria, insuportable. (WHO, suïcidis per país) [Trista condició humana, en condicions desfavorables i precàries, patim lluitant per sobreviure i per assolir una situació confortable. I quan hi arribem, ens deprimim perquè no sabem què fer. És com un soldat que lluita per guanyar la guerra i poder viure en pau. Però quan la guerra ja acabat la vida en pau no ens satisfà.]. [Hi ha una profunda tendència a la infelicitat en la condició humana. Al s20 es va veure que la frustració humana no s’acabava quan es cobrien les necessitats bàsiques. Un cop tenim un sostre, pa, i aigua per beure, volem un vestit bonic, i televisió per cable.  Les expectatives sempre creixen, i més encara alimentades per la publicitat i les xarxes socials. I per tant sempre es frustren.] [Patiment artificial: més de la meitat del patiment per estrès a Caixabank no era per aconseguir un millor servei als clients o més benefici sinó només per tal que un cap pogués aparèixer a una reunió amb un powerpoint dient que s’havia assolit una fita X, els empleats són com un equip de campanya electoral].

( el que ens motiva, aquells sentiments o activitats que ens poden fer sortir del llit al matí, el patiment degut a les circumstàncies de la societat , guerres, refugiats, pobresa: guerres  malalties  fam Refugiats . El “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi, la frustració d’expectatives. )

[Al mite de Pandora, de la capsa en surten tots els mals però també l’esperança, se la qual la humanitat s’hauria suïcidat. Ara potser l’hem perdut.

Frustració i agressió,

Infelicitat i droga, permetre o prohibir

A Catalunya hi ha un increment exponencials de plantacions il·legals de marihuana (El món). Això vol dir que hi ha una demanda enorme, molta gent no pot suportar viure sense l’ajuda de drogues i medicaments, Debat.

S’hauria de permetre tot? La prohibició en el cas de l’alcohol no va funcionar. D’altra banda, l’accés fàcil al consum de substàncies perjudicials, tabac, alcohol, medicació sense recepta, drogues pot fer més fàcil autodestruir-se. Una de les causes de descens dels suïcidis al segle passat va ser simplement la progressiva eliminació del gas a les llars (Wired).

[No tinc una resposta]

Estrès

Al voltant nostre tothom té més feina de la que sembla que pot fer. Tothom va cansat i estressat. Com pot ser si la tecnologia ens hauria d’haver fet la vida molt més fàcil?

[Recordo que a la feina la major part de l’estrès no venia d’un esforç per donar un millor servei als clients sinó per la pressió d’objectius i powerpoints].

El 1930 Keynes va escriure Economic Possibilities for our Grandchildren on especulava que podríem viure treballant 15 hores la setmana. (The Conversation). És perquè volem massa? És perquè generem feina innecessària per competir al lloc de treball, com si en l’evolució biològica acabéssim privilegiant uns trets que ens fan la vida més difícil, com unes banyes immenses?

Habitatge

Les tècniques de construcció, amb les vigues de ferro, el formigó, el pladur, les grues, les eines, fan que construir sigui molt més fàcil.  Com és que és tant difícil accedir a un habitatge digne? Potser perquè no hem sabut construir l’urbanisme adequat, les comunicacions, escoles, hospitals, els serveis, tot allò que s’hauria de fer de manera pública. Del meu valor cadastral d’uns 200m euros, 150m corresponen al terreny i 50m al que són maons. La incapacitat de la societat per proveir l’entorn fa que ens acumulem al voltant dels pocs llocs on s’ha aconseguit.  És el fracàs de la planificació territorial i el fracàs de col·laborar. No volem pagar impostos per carreteres, hospitals i escoles i acabem pagant un sobrecost lloguers i preus d’habitatge.
Arrels intenta trobar solucions per als sense llar. [en una societat injusta, cal rescatar les víctimes. Però en una societat justa, on tothom hagués tingut oportunitat de formar-se i treballar, tampoc és just que amb els impostos dels que han triat una vida d’esforç es financïin les solucions als que no han volgut sotmetre’s a una feina pesada] . [Sense una adreça permanent els sense sostre perden opcions de feina i de beneficis socials. Possibles solucions per als sense sostre UK i Finlàndia (BBC). A Escòcia un ministre ha declarat una emergència nacional d’habitatge (BBC).
[Ja és difícil per tothom però a més, igual que hi ha estats fallits, hi ha persones humanes “fallides”, incapaces de valdre’s per si mateixes, fer una feina, sovint malaltes o addictes.

2023. Al Japó, una de cada 10 persones té més de 80 anys. La natalitat no puja perquè els costos de la vida són molt alts i la vida laboral exigeix jornades molt llargues (BBC).

2024.
Austràlia (BBC). [Els moviments squaters no són la solució, són un altre problema]. UK (BBC). Badalona, l’ajuntament tanca un alberg dient que no pot mantenir gratuïtament els sense llar indefinidament (ElNacional).
A ciutats americanes es legisla contra els sensesostre que ocupen els parcs (NewRepublic). El Suprem permet a les ciutats prohibir els campaments de sense sostre (BBC). Sense sostre als USA (BBC) . Austràlia. Nigèria.

Discriminació de raça, gènere, LGTBI

[pendent]

Raça

Supremacistes blancs encoratjant atacs a tot el món per crear conflicte i accelerar el domini blanc (BBC)

Discriminació de gènere

Enquesta violència masclista 2021

Institut de dones.

Word economic Forum gender Gap report 2023

2024. Les dones de Corea no volen tenir fills perquè suposa perdre oportunitats de feina. La natalitat del país s’enfonsa (BBC) [Això és la prova que és més gratificant, dóna més independència i diners fer una carrera professional cobrant un sou que no pas estar a casa criant nens. A les societats tradicionals se’ls imposa. A la mínima que una dona pot triar, a no ser que s’equilibrin els rols com als països nòrdics, rebutja una vida limitada].
Un polític coreà atribueix l’increment de suicidi dels homes a que l”l’augment de poder de les dones” que accedeixen a llocs de treball, de manera que hi ha menys llocs de feina pels homes i menys dones disposades a casar-se [menys esclaves] (BBC). El candidat a vicepresident de Donald Trumpt critica les dones que no tenen fills [ com volent arribar a l’escenari de Handmaid’s Tale] (BBC)

Els homes odient i ataquen a les xarxes a les dones que comenten fútbol. Ho fan perquè són un objectiu fàcil [tenim una necessitat d’odiar i atacar a satisfer?] BBC. Explotació sexual a la indústria del cinema a Kerala (BBC)

A la Índia les famílies obligaven a les llevadores a matar les nenes (BBC).
1987 últim sati cremant la vídua adolescent a la pira del marit mort (BBC).

Discriminació LGTBI

[pendent]

Massificació turisme

Com una espècie invasora que, alterem l’ecosistema fent desaparèixer el comerç i habitatge tradicional que feien interessants els llocs. En lloc de ferreteries i colmados tindrem franquícies de Zara i Starbucks. En lloc d’habitatges per a veïns passem a tenir airbnb i apartaments per a turistes (BBC).  (Coevolució). Tots ens volem fer una foto a la Sagrada Família, o amb la Monalisa. A Barcelona ja no podem anar al Parc Güell ni a la casa Batlló. Desapareix el teixit urbà i, com Venècia o Eivissa, les ciutats es converteixen en resorts.

Les nostres vides i els nostres barris ens semblen grisos i quan podem, correm desesperadament on ens prometen la bellesa o l’interessant. O només per poder dir que hi hem estat (Ésser a través dels altres). La monalisa al Louvre, el David de Miquelàngel a Florència, el Parc Güell a Barcelona, Venècia, el Montblanc, l’Everest, un restaurant de moda, els rostres dels negres que trobem més autèntics. En lloc de crear un barri bell avui, vivim en uns blocs mediocres i a les vacances anem a saturar Venècia.

2024
A Eivissa els empleats han de dormir al cotxe (BBC). Manifestació a les Canàries. (BBC).  Turista multat a Salvard per acostar-se a la fauna salvat, una morsa, per fer una foto. (BBC). Al Japó un poble amb unes vistes recomanades per fer una foto al MtFuji decideixen bloquejar-ho, farts de l’incivisme dels turistes. (BBC). La revolta contra el turisme (BBC). Protesta d’un poble gallec (ElNacional)

UN

A 2023 les UN assenyalen tres grans reptes: Disinformation,   Climate Change, Gender Equality i Ending Poverty, amb 17 objectius de desenvolupament: Pobresa. Fam. Salut i benestar. Educació. Igualtat de gènere. Aigua potable i sanejament. Energia neta i assequible. Feina decent i progrés econòmic. Indústria, innovació i infraestructura. Desigualtats. Ciutats i comunitats sostenibles. Consum i producció responsable. Combatre el canvi climàtic. La vida sota l’aigua. La vida sobre la terra. Pau, justícia i institucions fortes. Reforçar la col·laboració per aquests objectius.

What are the most pressing World Problems

(Associació sense lucre d’acadèmics d’OXford que identifica problemes i proposada carreres que tinguin un impacte positiu en el món)

1. Riscos intel·ligència artificial
2. Pandèmies
3. Guerra nuclear
4. Conflicte entre grans poders [US, Xina?]
5. Canvi climàtic

Història  |  Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18 |  S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòria , Expedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | Els períodes de la història  |  El Projecte de museu:
Museus d’història i cultures del món  | Itineraris i vistes | Com ho faig , base de dades  |    Edificis i museu a la vitrina |  Llibres i materials

ELS MUSEUS d’HISTÒRIA i CULTURES del MÓN

Els museus van començar com col·leccions d’art antic, procedent de campanyes militars o expedicions. Els frisos del Partenó al British, Pergamom, l’art d’Egipte al Louvre. Inicialment l’art “primitiu” tal com les màscares africanes es descontextualitzava, i es penjava a una paret com si fos un quadre. Amb l’antropologia cultural es va voler entendre les diferents maneres de viure, com obtenien aliments (per exemple la pesca dels esquimals), com enterraven els morts, com celebraven els matrimonis.

El  British museum, presenta la descoberta a la sala de la il·lustració, art i objectes d’Àfrica , Egipte, Sudan, Etiopia,  Assíria, Il·lustració, Grècia i Roma, Nord amèrica, Mèxic, Xina, Índia, Corea, Japó. Europa medieval i moderna, el món islàmic i Iran, Aràbia, Mesopotàmia, Anatòlia). I algunes exposicions sobre temes com la vida i la mort, o el desig.  El NY  MET quelcom semblant. El Kelvingrove presenta com la història es construeix a partir de documents i jaciments i proposa una visió ràpida de maneres de sobreviure (st. Kilda a Escòcia, Benin, indígenes la Brasil, aborígens a Austràlia. El Musée d’etnographie, (les archives de la diversité humaine), el museu etnològic de Ginebra és modèlic en el seu recorregut, presentant una síntesi de tots els pobles. A la col·lecció online es poden consultar per continents i per grups ètnics. El Museu etnològic i de cultures del món de Barcelona presenta peces d’Àfrica (Egipte, Fang a Nigèria, Oceania, Àsia,  (’Índia, l’Afganistan, el Nepal, el Tibet, Birmània, Tailàndia, les Filipines, Indonèsia, el Japó, la Xina i Corea), i Amèrica .

El Museu d’història de Catalunya i el Museu d’història de la ciutat proposen una vista més crònologica, des dels origens, la definició d’una identitat, i l’actualitat.

El Victoria&Albert museum, el Museum der Dinge , el Museu Frederic Marés, o el Museu del disseny proposen explicar al vida a través dels objectes.

A més dels museus tinc els contactes que he pogut fer amb altres cultures en viatges o ficció: la historia que he explorat.

Tenim doncs, dues propostes:

• recorregut cronològic, limitat a un àmbit, Catalunya o Barcelona. No conec cap museu d’història que proposi un recorregut per tot el món
• una mostra de les “maneres” de viure de diferents cultures, agrupades bastant en el que he anomenat les “cases de la història“, i centrat sobretot en els períodes primitius. És el que ofereixen, parcialment, els museus de les cultures.

ITINERARIS i VISTES

Si el que existeixen són Societats que neixen, evolucionen i desapareixen, essent substituïdes per altres, què vull poder contemplar? què vull aprendre? quins recorreguts, què ha de proposar el museu?

• Una idea de com construïm un relat plausible del passat a partir del que ens envolta, la història de la història.
• Una idea de com pensar i estudiar els grups socials, història, antropologia, sociologia, dret.
• una idea de les les “maneres de viure” en el món, els tipus de societat caçadors-recol·lectors, ramaders-nòmades, agricultors societats feudals, regnes i imperis amb religions, civilitzacions, estats de dret, societat industrial, repúbliques, societat de la informació. Les grans civilitzacions , Egipte, grega, semítica, xinesa, índia, cristiana. Una idea de les 5 “cases” de la història, els espais en què podríem dividir el món.
• Tenir una aproximació a què passava a cada lloc i cada moment. Donada una data, obtenir una “foto” de quines cultures i civilitzacions hi ha al món. Poder fer un recorregut des que l’homo sàpiens va colonitzar el món des de l’Àfrica, fins a l’actualitat → Recorregut , les 5 cases. [l’ull de Déu].
• una idea dels grans canvis en les maneres de viure: la migració de l’home i paleolític, neolític primeres civilitzacions, era axial -500 500, edat mitjana invasions estepes, edat moderna les nacions i revolució industrial, la tecnologia, internet. Una visió general dels reptes de cada etapa, qui els assoleix i qui es queda enrere.   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
• Cronologies de fets singulars, batalles, fets culturals
• Biografies, una idea de les 100.000 milions vides que s’han pogut viure, la ruleta dels destins.
• Una idea de l’estat del món actual, els principals problemes
• Connexions amb la història de la cultura, art, tecnologia, evolució de les llengües
• Discussió:
  • Veritat única o diverses narratives possibles?
  • Les societats en la història, direcció? atzar?
• Contemplació:
  • saber llegir la història en mi, el llenguatge, les idees, els estrats a les ciutats, els edificis i jaciments en els viatges. (la història que he explorat).
  • la violència i el mal
  • l’efímer

Pàgines i posts en format lliure per descriure etapes en general

BD EXTERNA: work>inventari>historia.ods; >geografiahistoria>demografia.ods; inventarisicites>inventarihistoria.odt

• temps inici, temps final
• població inicial, taxa de creixement, mortalitat
• mapa kml associat amb color característic per segons tipus de societat i civilització. (un cop entrat el registre a la BD, executar zmapahistoria.php)
• tipus de societat (amb model de classes socials) i civilització
• Pendent [ evidències: documents, jaciments, experiments, descobriments, tot el que fonamenta l’existència d’una altra cosa] [llenguatge]

ELS EDIFICIS

• Entrada, societat i passat al voltant / els meus viatges + la història en mi / el projecte de museu
• La (re)construcció de la història
• Conceptes per pensar les societats / Civilitzacions
• Avantpassats/ Museu biografies / ruleta dels destins
• Recorregut / Etapes / cases de la historia
• Reflexions

PROPOSTES PEL MUSEU a la VITRINA  [ editar]

vitrina1: figuretes de batalles + documents, destrals, cinturó nazi

vitrina2: fitxes de les sales, edifici, diorama de figures per representar el fet social

(1) Etapes / recorregut: 4 grans mapes per a la visió simplificada la colonització del món, inicis agricultura, primeres civilitzacions / postclàssica xme islam mongols xina  / moderna món connectat / imperialisme i colonització. complementats per diorames sales. Etapes, què cal fer a cada època.

(2) Models de tipus de societat, les “maneres d’estar en el món” Esquema de fet social: relació o acció amb entorn territori, estructura, superestructura . tipus economia: caçadors, agricultors, industrial, informació / tribu cacicat//”maqueta amb figuretes”?, Cristianisme, budisme, hinduisme, islam, comunisme, humanisme modern.

(3) museu biografies i ruleta dels destins: figuretes contraposat a la història dels mapes i territoris.

Llibres i materials

Els palaus de la memòria  |    Instants

A Hannibal, 1999, Thomas Harris fa una notable descripció del palau de la memòria d’Hannibal Lecter

His appointment as translator and curator of the Capponi Library is a considerable prize to him for several reasons: The spaces, the height of the palace rooms, are important to Dr Lecter after his years of cramped confinement. More important, he feels a resonance with the palace; it is the only private building he has ever seen that approaches in dimension and detail the memory palace he has maintained since youth.

p.112

[mentre viatja en avió, envoltat de gent insuportable]
As he had done in his cell so many times, Dr Lecter put his head back, closed his eyes and retired for relief into the quiet of his memory palace, a place that is quite beautiful for the most part. For this little time, the metal cylinder howling eastward against the wind contains a palace of a thousand rooms. As once we visited Dr Lecter in the Palazzo of the Capponi, so we will go with him now into the palace of his mind . . . The foyer is the Norman Chapel in Palermo, severe and beautiful and timeless, with a single reminder of mortality in the skull graven in the floor. Unless he is in a great hurry to retrieve information from the palace, Dr Lecter often pauses here as he does now, to admire the chapel. Beyond it, far and complex, light and dark, is the vast structure of Dr Lecter’s making. The memory palace was a mnemonic system well known to ancient scholars and much information was preserved in them through the Dark Ages while Vandals burned the books. Like scholars before him, Dr Lecter stores an enormous amount of information keyed to objects in his thousand rooms, but unlike the ancients, Dr Lecter has a second purpose for his palace; sometimes he lives there. He has passed years among its exquisite collections, while his body lay bound on a violent ward with screams buzzing the steel bars like hell’s own harp. Hannibal Lecter’s palace is vast, even by medieval standards. Translated to the tangible world it would rival the Topkapi Palace in Istanbul for size and complexity. We catch up to him as the swift slippers of his mind pass from the foyer into the Great Hall of the Seasons. The palace is built according to the rules discovered by Simonides of Ceos and elaborated by Cicero four hundred years later; it is airy, high-ceilinged, furnished with objects and tableaux that are vivid, striking, sometimes shocking and absurd, and often beautiful. The displays are well spaced and well lighted like those of a great museum. But the walls are not the neutral colors of museum walls. Like Giotto, Dr Lecter has frescoed the walls of his mind. He has decided to pick up Clarice Starling’s home address while he is in the palace, but he is in no hurry for it, so he stops at the foot of a great staircase where the Riace bronzes stand. These great bronze warriors attributed to Phidias, raised from the seafloor in our own time, are the centerpiece of a frescoed space that could unspool all of Homer and Sophocles. Dr Lecter could have the bronze faces speak Meleager if he wished, but today he only wants to look at them. A thousand rooms, miles of corridors, hundreds of facts attached to each object furnishing each room, a pleasant respite awaiting Dr Lecter whenever he chooses to retire there. But this we share with the doctor: In the vaults of our hearts and brains, danger waits. All the chambers are not lovely, light and high. There are holes in the floor of the mind, like those in a medieval dungeon floor-the stinking oubliettes, named for forgetting, bottle-shaped cells in solid rock with the trapdoor in the top. Nothing escapes from them quietly to ease us. A quake, some betrayal by our safeguards, and sparks of memory fire the noxious gases-things trapped for years fly free, ready to explode in pain and drive us to dangerous behavior . . . Fearfully and wonderfully made, we follow as he moves with a swift light stride along the corridor of his own making, through a scent of gardenias, the presence of great sculpture pressing on us, and the light of pictures. His way leads around to the right past a bust of Pliny and up the staircase to the Hall of Addresses, a room lined with statuary and paintings in a fixed order, spaced wide apart and well lit, as Cicero recommends. Ah . . . The third alcove from the door on the right is dominated by a painting of St Francis feeding a moth to a starling. On the floor before the painting is this tableau, life-sized in painted marble: A parade in Arlington National Cemetery led by Jesus, thirty-three, driving a ’27 Model-T Ford truck, a “tin lizzie,” with J. Edgar Hoover standing in the truck bed wearing a tutu and waving to an unseen crowd. Marching behind him is Clarice Starling carrying a .308 Enfield rifle at shoulder arms. Dr Lecter appears pleased to see Starling. Long ago he obtained Starling’s home address from the University of Virginia Alumni Association. He stores the address in this tableau, and now, for his own pleasure, he summons the numbers and the name of the street where Starling lives: 3327 Tindal Arlington, VA 22308 Dr Lecter can move down the vast halls of his memory palace with unnatural speed. With his reflexes and strength, apprehension and speed of mind, Dr Lecter is well armed against the physical world. But there are places within himself that he may not safely go, where Cicero’s rules of logic, of ordered space and light do not apply . . . He has decided to visit his collection of ancient textiles. For a letter he is writing to Mason Verger, he wants to review a text of Ovid on the subject of flavored facial oils which is attached to the weavings. He proceeds down an interesting flat-weave kilim runner toward the hall of looms and textiles.
p.203

The sight of Clarice Starling running through the falling leaves on the forest path was well established now in the memory palace of his mind.

It is a source of pleasure to him, reachable in less than a second starting from the foyer. He sees Starling run and, such is the quality of his visual memory, he can search the scene for new details, he can hear the big, healthy whitetails bounding past him up the slope, see the calluses on their elbows, a grass burr on the belly fur of the nearest. He has stored this memory in a sunny palace room as far as possible from the little wounded deer . . . p.232

His body was in the scrub room, but in fact he raced through the foyer of his memory palace, past the bust of Pliny and up the stairs to the Hall of Architecture. In a well-lit area dominated by Christopher Wren’s model of St Paul’s, the hospital blueprints were waiting on a drawing table. The Maryland-Misericordia surgical suites blueprints line for line from the Baltimore Department of Buildings. He was here. The dispensary was there. No. The drawings were wrong. Plans must have been changed after the blueprints were filed. The generators were shown on the other side in mirror-image space off the corridor to Suite A. Perhaps the labels were reversed. Had to be. He could not afford to poke around.

p.296

Clarice Starling’s memory palace is building as well. It shares some rooms with Dr Lecter’s own memory palace – he has discovered her in there several times but her own palace grows on its own. It is full of new things. She can visit her father there. Hannah is at pasture there. Jack Crawford is there, when she chooses to see him bent over his desk – after Crawford was home for a month from the hospital, the chest pains came again in the night. Instead of calling an ambulance and going through it all again, he chose simply to roll over to the solace of his late wife’s side of the bed. Starling learned of Crawford’s death during one of Dr Lecter’s regular visits to the FBI public Web site to admire his likeness among the Ten Most Wanted. The picture the Bureau is using of Dr Lecter remains a comfortable two faces behind.

p.396

In trying to understand the structure of Dr Lecter’s memory palace, I was aided by Frances A. Yates’s remarkable book The Art of Memory, as well as Jonathan D. Spence’s The Memory Palace of Matteo Ricci.

A vegades al vespre repasso tot el que ha passat durant el dia. En alguns viatges, o en una travessa de muntanya de diversos dies, a l’hora d’anar a dormir, també m’agrada tancar els ulls i mirar de recuperar les sensacions i experiències que he tingut, les imatges, les olors, els sabors del que he menjat. Contràriament als qui ens exhorten a viure només el l’instant, sento, com deia Proust, que som éssers amfibis que vivim alhora en el passat i el present. Un passat al llarg del quan anem esdevenint algú diferent, “morint diverses vegades.”

Etapes, escenes, guions

Cada etapa de la vida seria com una obra de teatre que repetim, amb poques variacions, cada dia, amb uns mateixos escenaris, uns mateixos personatges, unes mateixes   escenes. Canvia l’obra a mesura que canviem nosaltres i les nostres circumstàncies. A vegades podem entreveure els esborranys de les obres que vindran. Poden ser etapes, la infantesa, l’adolescència, la primera vida adulta, la maduresa, la vellesa.

All the worl’s a stage,
And all the men and women merely players:
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages. (As You Like it)

Quins han estat els meus escenaris? la casa on vivia, en quants llits diferents m’he despertat? què menjava? quins trajectes he fet a l’escola o a la feina? A quins parcs, quins cinemes, museus i sales de ball he anat? On he passat els caps de setmana i les vacances?

Quins personatges m’han envoltat? pares, germans, mestres, companys d’escola i de feina, amics, amigues, parelles, veïns.

Com era jo, el protagonista? quin aspecte tenia, com vestia? quines expectatives del dia tenia quan saltava del llit al matí? Què esperava de l’any? Com pensava que seria el futur?

Què m’he fet mal? quines malalties he patit? quines frustracions he tingut? què lamento haver fet o deixat de fer, què em sap greu? Hauria de fer les paus amb mi mateix?
Què m’ha anat bé? Quines bones qualitats m’han estat donades? En què he tingut sort o he estat afortunat?

A quins llocs he estat? Quins museus i exposicions he vist? Què he llegit? Quina música he escoltat? Quines pel·lícules, obres de teatre o dansa he vist? Què he menjat? Què he estudiat? Què he après a fer? Quines experiències místiques o religioses he tingut? Quina seria la meva col·lecció?
He construit alguna cosa? He plantat un arbre? escrit un llibre?

m v

El futur i les fantasies

Tinc alguna idea de les “obres” que representaré encara? Seguirà el mateix escenari? Hi entraran nous personatges? Com canviaré jo?

A part del que he viscut, a part dels futurs que imagino encara, a part dels futurs que he imaginat i ja no seran, quines fantasies o malsons he tingut? Quines són les vides que no he viscut? Si ara em reencarnés i pogués triar, quina vida triaria? Quin podria ser el meu epitafi?

[ La Terra. Evolució] |  Avantpassats:  Humans ,   Mamífers ,  Dels protistos als cordats

Vull imaginar que puc obtenir les biografies i retrats dels meus avantpassats més enllà dels avis, generació rera generació fins als temps dels romans. Potser era un esclau? Potser una noia que llegia a Pompeia abans de l’erupció? I més enrera, pastors i pagesos al neolític, fins fa 55.000 anys en què un petit grup va deixar l’Àfrica i va arribar a l’Orient mitjà. Durant dos milions d’anys els homínids van anar evolucionant fins a l’homo sàpiens. Si en un viatge en el temps ens trobéssim cara a cara, al costat d’un rierol anant a buscar aigua, i d’alguna manera sabéssim que som parents, què sentiríem? Al llarg del mesozoic, els petits mamífers van conviure els rèptils fins que els dinosaures es van extingir fa 66 milions d’anys.  Abans, cap als 300 milions d’anys, la vida havia fet el gran pas de sortir de l’aigua i començar a sobreviure a terra, amb els amfibis. I abans els peixos que es dotar de mandíbules i un esquelet. Venien de cucs, i aquests de colònies de cèl·lules.

Penso en els milers de parelles que s’han acoblat i donat a néixer una nova generació, fins arribar a mi, sobrevivint com podien. Amb tots els puc formar un immens àlbum de retrats de família.

Així, quan ara vaig d’excursió pel bosc i veig saltar un esquirol a una branca, una sargantana que s’esmuny a una roca, una salamandra que es fica a un rierol, una carpa feixuga en un estany, els puc saludar com si fosin cosins llunyans; vam tenir els mateixos rebesavis. (en veure el DNA que compartim amb altres espècies, ens adonem que tenim en comú un 20% dels  “procediments” per viure, amb un fong com el llevat, o el raïm. I la meitat amb una mosca, i un 88% amb un ratolí).

• 114 generacions d’història fins al 800 BCE, 260 fins al 6000 BCE al Neolític
  12.600 d’Homo sàpiens al 200.000 BCE i 144.000 de gènere Homo fins Plistocè 2.5 Ma.
• 1.4 M de micos i Hominoideus des del Miocè 20Ma, 14.75 M de primats fins al 85Ma
• 513 de mamífers al Mesozoic a 252 Ma
• 134 tetrapodes devonià, 140 cordats cambrià
• 200 500 ?formes de vida al Precàmbric

Eines, agricultura i ramaderia, metalls, llenguatge, religió, filosofia, literatura, ciència, màquines de vapor, electricitat, automòbils i avions, ordinadors i xarxes.

• LA HISTÒRIA 2020 – BCE 800: 114 generacions
• NEOLÍTIC 800BCE – 6.000 BCE):  260 generacions [ ens podríem trobar en un cine ] [ 6 cm en l’exposició sobre la història de l’univers ]
• La migració des d’Àfrica fins a establir-se a  Catalunya 6.000 – 55.000 BCE: 2.450 generacions
•  Homo sàpiens a Àfrica 55.000 a 200.000 BCE: 10.150 generacions [ palau Sant Jordi 18.000] [200.000 anys -> 2 metres ]
• Homo erectus, habilis, sàpiens 200m a 2M d’anys: 144.000 generacions [ un Camp Nou i mig ] [ 2Ma -> 20 metres ]

Igual que del punt de vista de la biologia sóc un membre del pool genètic que acumula una sèrie de solucions de la vida, del punt de vista del que penso i el que sento, incorporo també les solucions per a viure en una comunitat organitzada d’éssers que parlen, estrats de civilització. La raó grega, la moral cristiana, el progrés de la il·lustració, l’ideal d’autorealització romàntic, la innovació i idea de joventut eterna de la segona meitat del XX, el desencant de les ideologies després de la 2ona guerra mundial, l’ideal de fer-se ric amb una startUp. (La història en mi )

5 generacions que he conegut directament:

El segle XXI, els néts i les filles. Guillem (2021), Albert (2020), Jofre (2019), Agnès (2017), Maria (1989), Teresa (1985). Tenim plànols, música, enciclopèdies i fotos a l’abast de la mà i podem contactar a l’instant amb tothom a qualsevol lloc del món. Però la promesa d’una societat més pròspera i més ben informada gràcies a les tecnologies de la informació, s’esvaeix. Les notícies falses es propaguen a les xarxes socials. La societat cada cop està més dividida i més intolerant. Creix l’autoritarisme.  El canvi climàtic sembla irreversible.

El segle XX. Jo (1957), el pare (1927), la mare (1927), Els avis (1900), una família amant de la música. Dues guerres mundials, la guerra civil espanyola, la dictadura de Franco. De la cuina de carbó a la vitroceràmica, d’un armari amb un bloc de gel als frigorífics (aigua llum, cuina ) de la tartana als cotxes i els avions, dels telegrames al telèfon. El jazz, el cine. La ciència arriba a la física quàntica, la nostra galàxia és una més en un univers immens amb forats negres, l’home arriba a la lluna, es descobreix el codi genètic. És el segle en que es fa pal·lès que no arribarem a un futur millor gràcies a la raó aplicada a les lleis i a l’explotació dels recursos naturals.

109 història + 260 neolític: 369 generacions

• Contemporània: 1789 – 1900, 5 generacions. Imagino uns pagesos, al segle XIX, i faig servir el quadre Tornant del tros, de Joan Llimona. Sabien llegir?  Cuinaven escudelles amb llenya? La revolució industrial, el romanticisme. Beethoven. Hölderlin, Hegel. 1900, 1870, 1840, 1810, 1790.
• Moderna: 1492 – 1789, 11 generacions (cada 30 anys). La lletera de Vermeer, de 1658. S’ha descobert Amèrica, s’inventa la impremta, Luter desafia l’església de Roma. Galileu i Newton comencen a interrogar la naturalesa amb la matemàtica. Bach, Mozart, Vermeer. El 1714 Catalunya perd la guerra de successió i comença la repressió. 1760, 1730, 1700, 1670, 1640, 1610, 1580, 1550, 1510, 1490.
• Medieval: 1492 – 500, 40 generacions (4 per segle) .  La mare de Déu dels consellers de Lluís Dalmau (1445), un rostre que podia ser de l’edat mitjana o d’avui mateix. A Orient segueix la cultura clàssica que assimilaran els àrabs,  a Occident la cultura s’organitza al voltant de l’església catòlica i la creença en la salvació per obediència a la interpretació de la Bíblia que en fa. El gòtic i  el romànic. Dante. Apareix el català com a llengua. 1400, 1300, 1200, 1100, 1000, 900, 800, 700, 600, 500.
• Antiga: 500 a 800 BCE, 53 generacions. [ Tot i que Egipte i Babilònbia ja tenien grans civilitzacions, ho poso arbitràriament al 800 BCE pels clàssics grecs] L’anomenat fresc de Safo, trobat a Pompeia el 1760, datat el 55-79 AD, que representa una noia amb unes taules de cera i un punxó. M’agradaria pensar que alguna rebesàvia meva, hagués pogut ser una dona que escrivia poesies. Més enllà de la mera supervivència, apareix la filosofia, la matemàtica, la música, la literatura, el teatre. Plató, Aristòtil, Sòfocles. 400, 200, 100, 0, 100, 200, 300, 400, 500, 600, 700, 800.
• Neolític: 800 BCE a 6000 BCE, 260 generacions (5 per segle). Unes pintures neolítiques de les coves del Cogul. Petits pobles conreant al costat dels rius? Pastors de cabres? 1000,  2000, 3000, 4000, 5000, 6000.

Homo sàpiens a l’Àfrica i migració: 156.600 generacions (2450+10150 sàpiens +144000 Homo)

• La migració des d’Àfrica  6.000 a 55.000 BCE. Il·lustració d’un homo sàpiens. Les proves del projecte Genographic sitúen un avantpassat amb l’haplogrup G, que hauria sortit de l’Àfrica fa uns 55.000 milions d’anys, i un mitocondrial V, a l’orient mitjà fa uns 14.000 anys. Què va empènyer un petit grup a deixar el territori conegut? Com van sobreviure, primer a l’Orient mitjà, després al Caucas, i escampant-se després seguint el Danubi potser cap a l’oest? 6, 7, 8, 9, 10.000 [ HOLOCÈ 11700 ], 20.000, 30.000, 40.000, 50.000, 55.000. (2450 generacions, 5 per segle).
•  Homo sàpiens a Àfrica 55.000 a 200.000 BCE: 10.150 generacions [ 7 generacions per segle, palau Sant Jordi 18.000]  Una altra reconstrucció d’un homo sàpiens. Als 100.000 es localitzen les restes dels Adam i Eva genètics, és a dir, que tots els humans contenen el seu DNA. 60, 70, 80, 90, 100, 110, 120. 130, 140, 150, 150, 160, 170, 180, 190, 200.
• Homo  200.000 a 2 milions d’anys. Il·lustració d’un homo erectus.  (144.000 generacions, un camp nou i mig) [ suposem 8 generacions per segle, les conclusions són provisionals ]. Fa 2.5 – 2 milions d’anys apareixen els primers Homo a l’àfrica de l’est, a partir dels  Austrolopitecus  [ és un salt anatòmic? o que hi ha evidències que fan servir eines? timeline ] . Se’n derivaria l’Homo Erectus i altres. És l’anomenada “edat de gel” 300m, 400, 500, 600, 700, 800, 1M, 1.1, 1.2, 1.3, 1.4, 1.5, 1.6, 1.7, 1.8, 1.9, 2 milions d’anys, 2.58  PLISTOCÈ ).]

[ placentaris, la reproducció ja no es basa en ous, /  transició al bipedalisme ] EVOLUCIÓ HUMANS i grans simis -200m a -20Ma (200 metres), inici del Cenozoic amb l’extinció dels dinosaures a 66Ma (660 metres a l’exposició de l’univers). L’evolució en mi , [ a mesura que anem tirant enrera la nostra “família” és cada cop més ampla, tenim més cosins, aviat seran esquirols i sargantanes] [ el pas dels simis a l’home va ser baixar dels arbres per viure a terra, polze oposat i bipedalisme , amb l’austrolopitecus. Però abans, el pas havia estat deixar el terra, on els mamífers tenien urpes i ulls al costat, per passar a viure entre les branques, que demanava més agudesa visual, i dits en lloc d’urpes. Gràcies a aquests dits algun dia faríem eines]

Entre 20 i 10 milions d’anys enrera els primats es divideixen entre els Hylobatidae ( Gibons) i els Hominidae , els grans simis. Al llarg del Miocè (23.03-5.33) i el Pliocè (5.33 a 2.58) es diversifiquen, primer els Pongo (Orangutans), després Goriles (10 Ma darrer ancestre comú) i finalment els Ximpanzés ( 6 Ma darrer ancestre comú a Homo i ximpanzés) amb qui compartim un 90% de gens amb els ximpanzés. 1.44 milions de generacions

• Austrolopitecus -2M a -4M 160.000 generacions [a 8 per segle], antecessor de tots els humans, 1.3 metres d’alçada, que s’alimentava de fruita i potser petits rèptils. Il·lustrat amb una reconstrucció de “Lucy“, l’exemplar trobat a Etiòpia el 1974. -2, -3, -4 milions d’anys.
• Sahelanthropus, -4 a -6 milions d’anys, un dels homininis (homo i ximpanzés), al llarg de 160.000 generacions [ 8 per segle ] fins arribar a l’Austrolopithecus, juntament amb els  Ardipithecus i,  Oreopithecus i Ouranopithecus . -4, -5, -6 milions d’anys.
•  Nakalpithecus -6 a -10 milions d’anys, 320.000 generacions després de la separació dels goriles. -6, -7, -8, -9, -10 milions d’anys.
• Pierolapithecus catalaunicus -10 a -20 milions d’anys, 800.000 generacions, considerat un antecessor dels humans i els grans simis. Es tracta d’un exemplar trobat a Hostalets de Pierola datat fa 13 Ma.-10, -15, -20 Milions d’anys.

Primats -85 -20 Paleogen (Paleocè, Eocè, Oligocè) 4 retrats. Els homínids fa 15 Ma. I més enllà? simis i ratolins, que són com cosins. Compartim un 90% de gens amb un ximpanzé i un 88% amb un ratolí. Cenozoic (66 milions d’anys) ( 660 m de 35km). [10 generacions per segle] 14.75 milions de generacions.

• -20 a -25Ma Proconsul africanus   Fa 25Ma els Catarrhini  se separen en els Micos del vell món (macacos, babuns) i els hominoides (grans simis i humans). Aquest seria un antecessor comú, 500.000 generacions.
• -25 a -30Ma.  Aegyptopithecus és un ancestre dels Catharrins (micos del vell món i hominoides, que bàsicament es van quedar a àfrica). Fa 30Ma que els Haplorrhini es van separar entre Platirrini (micos del Nou món, tenen la cua prènsil) i Cathirrini. 500.000 generacions.
• -30 a -63Ma. Els primats se separen entre els Strepsirrhini de morro humit com els lemurs, i els  Haplorrhini de morro sec que inclourà tots els micos. Entre els primers hi haurà la Teilhardina asiatica, i els petits  eosimias que cabrien al palmell de la mà. Pujo a 25 generacions per segle, 33*2.5exp5=8.25 milions de generacions.  (Altres primats del període del llibre sobre l’evolució:  Darwinius Massillae  -48Ma p.197 Cantius -54Ma p.195 ).
• -63 a -85Ma, uns 20Ma abans del cataclisme que causà l’extinció dels dinosaures, un grup de mamífers nocturns que menjava insectes  evoluciona cap a l’antecessor dels primats, tupaies i lemurs. El  Plesiadapis encara tenia urpes i els ulls al costat de la cara, més adaptat a terra que als arbres; havien d’evolucionar a tenir els ulls davant i d’urpes a dits.  Es pot considerar ancestre de tots els primats.  22*2.5*10exp5=5.5M de generacions. ( al llibre  p.180 Plesiadapis) (una altra referència a l’antecessor de tots els placentaris: bbc, , Science Magazine , imatge )

Mamífers -256 a -85 [ Mesozoic  (Triàssic, Juràssic, Cretàcic)] Un cop els amfibis surten de l’aigua apareixen els Amniotes, amb el fetus envoltat per una membrana. Això permetrà que criin a terra sense haver de tornar a entrar a l’aigua. Inicialment seran semblants als rèptils però aviat es dividiran entre suròpsids i sinàpsids d’on sortiran els mamífers. Seran animals petits que evolucionen en paral·lel als rèptils dominants durant el Mesozoic (252-66 milions d’anys),  una era de clima càlid i humit. Es caracteritzen per placenta  i alimentació alletant, en lloc d’ous, i l’aparició del neocórtex. En total 51.3 milions de generacions.

• -85 a -160 Ma. Els mamífers marsupials (cangurs, koales, que pareixen les cries relativament immadures i les porten a una bossa abdominal) se separen dels placentaris (el fetus madura del tot a l’úter). La Juramaia, seria un dels primers placentaris, d’uns 10 cm, similar a ls musaranyes. 22.5 milions de generacions (a 30 generacions per segle).  Fa uns -100Ma té lloc divisió primats – lagomorfes (ratolins i conills) i primats.
• -220 a -160Ma. Apareixen els primers mamífers a partir dels Eucynodontia (cynodonts) . Eren petits animalons semblants a les musaranyes que s’alimentaven d’insectes, com el cynognathus, de la il·lustració. Desenvoluparan el neocórtex. Hi haurà tres grups, els  Monotremes  que encara poenen ous (com el platypus and echidna ) i dos theria (que no ponen ous), els marsupials i placentaris. 18 milions de generacions.
• -200 a -256Ma  els primers rèptils se separen en Sauropsids, (dinosaures i després rèptils i ocells) i els Synapsida que acabaran essent mamífers.  Els dos presenten forats temporals darrera els ulls per deixar més lloc als músculs de les mandíbules. Els Phthinosuchus van ser un dels primers, a 16.8 milions de generacions.

Tetrapodes 390-256, 134 milions: desenvolupar potes i sortir de l’aigua.

Tetrapodes 256 a 390 Paleozoic ( Devonià Carbonífer Permià ). 134 milions de generacions [ compto una generació cada any] [ Uns peixos desenvoupen potes. Perquè voldrien arrossegar-se per terra més que no pas nedar?  potser per trobar més aliment en els pantans amb llot? Un rebesavi meu va ser un amfibi, una bèstia bastant grossa, de més d’un metre, que va treure el cap fora de l’aigua. Les plantes també, les algues es van tornar molses i falgueres.

• -300 a -256 Hylonomus , 44  milions de generacions, primers ràptils a partir d’amfibis, amb els ous aminiota, no han de tornar a l’aigua per criar i poden fer vida en terreny sec. Era relativament petit, uns 20 cm i probablement s’alimentava d’insectes. [ si veig un llargandaix, això és el que vaig ser fa temps] . Apareix la  keratina que serà present en les urpes de rèptils, ocells i pèls dels mamífers.
• -365 a 300  Ichthyostega és un dels primers tetrapods, que feia al voltant de 1.5 metres, dels amfibis capaços d’explorar la terra, arrossegant-se pel llot,  després del  Acanthostega .  [ Això passava al carbonífer, l’època de les grans coníferes, les restes de les quals encara fem servir com a combustible fòsil]. 65 milions de generacions. Els tetrapodes van evolucionar en entorns pantanosos d’aigües poc profundes i feien servir les extremitats com a pales.
• -375 a -365 Tiktaalik és un sarcopterygian (aletes amb un sol os), antecessor dels tetrapodes.
• -390 a -375 Panderichthys un peix del final del Devònic d’uns 1.3 metres, amb un cap similar als tetrapodes i quatre extremitats. Alguns peixos com els dipnous, amb pulmons per respirar aire, conserven algunes característiques.

Cordats 390 a 530. Paleozoic cambrià . 140 milions d’anys i generacions per passar de cucs sense esquelet a peixos amb esquelet, aletes i mandíbules. [ les plantes, molses i falgueres, arriben a terra]

• 390 a 410, El Celacant, un fòssil vivent, pot arribar a fer 2 metres i pesar 80kg. 20 milions de generacions.
• 410 a 480,  Placoderms els primers peixos amb mandíbules (Gnathostomata), que podien arribar a fer 8 metres, amb el cap i tórax cobert de plaques. 70M de generacions.
• 480 a 505 Els ostracoderms, peixos sense mandíbula amb un esquet primitiu cartilaginós, un dels primers vertebrats, d’uns 30cm, relacionats amb amb les llampreses d’avui i precursors dels Osteichthyes . 25 M de generacions.
• 505 a 530. La Pikaia , un cuc d’uns 4 cm que comença a presentar estructura seria l’ancestre dels vertebrats, semblant als  amxiomiformes que encara es poden trobar avui.

Animals 530  a 700 Precàmbric [  d’una colònia de cèl·lules a les esponges i cucs  cucs amb simetria bilateral i dos forats, antecessors dels cordats) [ no sé cada quan es reproduïen i ho deixa a una generació per any].  170 milions de generacions.

• 540 530 Els Enteropneusts són supervivents de les formes de vida d’aquest període, el de l’anomenada explosió càmbrica en que apareixen la major dels ordres animals en forma de vida marina.  Pertanyen  als  Hemicordats . Juntament amb els  Equinoderms (estrelles , i cogombres de mar )  i els antecessors dels cordats formen el gran grup dels Deuterostomes, (dues boques). 10M
• 540 570 Cucs plans, simetria bilateral, en sortiran  protostomes (insectes i crustacis) i deuterostomes (cordats). Ja tenen un sistema nerviós rudimentari. La Kimberella es movia com un cargol). 30M.
• El Proporus és un antecessor dels dos.
• 570 a 700. De les colònies d’unicelulars en sortiran els primers animals com la Dickinsonia costata . Després vindran les esponges, els de simetria radial cnidaris (meduses que ja tenen nervis i músculs), cnetoforos, i els de simetria bilateral. Els primers fòssils candidats a representar animals són esponges primitives de fa 665Ma ( Trezona Formation a Austràlia). 130M.

Més enllàm al Precàmbric potser costa pensar en avantpassats, però no obstant, jo vinc d’una cèl·lul que es dividia i reproduïa fa 3.000 milions d’anys, les cèl·lules que em componen i que ara mateix estan vivint dins meu, hi enllacen directament. Tenim un 18% de gens comuns amb el fong de la llevadura del pa. Així que quan vegi un formatge florit, he de recordar que tots venim de quelcom així. I quan vegi una bassa amb algues, ja hi he de veure la meravella de la vida. Tots compartim el mateix codi genètic  que transcriu aminoàcids a partir de DNA, tres grups de bases codifiquen 20 aminoàcids, en un ball de proteïnes i DNA ininterromput des de fa 4000 milions d’anys.

• 700 900Ma Els choanoflagellates són organismes similars als que podrien ser antecessors de tot el regne animal, i en particular de les esponges. Viuen en colònies i presenten una especialització de cèl·lules elemental.
• 900 a 2100. Cèl·lules eucariotes, amb nucli diferenciat. Als 1200Ma apareix la reproducció sexual. Els grans grups de la vida: algues, fongs, plantes i animals [ evolució de les plantes consistirà sobretot en la colonització a la terra els darrers 450M d’anys: molses (300 espècies) Silúric 425Ma, falgueres (9.500 espècies)  Devònic 390Ma, coníferes (600 espècies) carbonífer, gingkos,  66Ma angiospermes, les plantes amb flor 234.000 espècies comencen al cretàcic 100Ma].
• 2100 a 4100,  a 2100 Formes bàsiques de vida, Procariotes, bactèries. Als 3500Ma comença la fotosíntesi. Canvia l’atmosfera del planeta.

L’evolució fins arribar a l’home, wikipedia

Psicologia, Afectivitat, emocions, sentiments.  L’experiència afectiva. Un museu de les emocions.

Literatura  Gèneres a ficció i cinema  Música   Dansa

Literatura

[La poesia lírica grega, i la xinesa, expressen sentiments universals com l’efímer i la brevetat de la vida, o l’amor]. (Brit): A la Iliada trobem els déus manipulant els humans a través de les seves emocions. (CGPT)En general a l’èpica no hi trobem una descripció dels pensaments interiors però s’infereix a partir de les accions. [com la tristesa i ira d’Aquiles per la mort de Patrocle, l’enveja en les discussions per armes i esclaves, el desig d’Ulisses per seguir el cant de les sirenes].  El mateix passaria a les tragèdies. A la literatura cavalleresca, la Divina Commedia o el romanç amorós, els personatges encarnen virtuts, defectes o sentiments però sense arribar a una descripció. En Shakespeare i Cervantes hi trobem monòlegs que revelen els sentiments i conflictes interiors.
Però no és fins al s18 que apareix la novel·la amb Pamela (1740) i Clarissa (1748) de Samuel Richardson que, en forma epistolar, els personatges descriuen les seves emocions. Al s19 amb  Jane Austen, Fyodor Dostoevsky, Leo Tolstoy, George Eliot, i en especial la “Madame Bovary” de Gustave Flaubert, la vida interior interior dels personatges és explorada en detall. Al s20, James Joyce (Ulysses, 1922) i Virginia Woolf (Mrs. Dalloway, 1925) intenten seguir instant a instant el  Corrent de consciència.
[llegint podem suposar les emocions dels personatges i empatitzar]
Poesia per tema

Gèneres

Llibres

Les llibreries solen presentar les obres de ficció en les categories:

• Literatura
• Ficció històrica
• Ciència ficció i fantasia. Arthur C. Clarke. Isaac Asimov. Robert Heinlein. Becky Chambers.
• Thriller i suspens:
• Romàntica
• Misteri i crim: Conan Doyle, Sherlock Holmes. Philip Marlowe. John Le Carré.
• Joves (Young Adult)

Amb les possibilitats d’autopublicació del llibre electrònic l’oferta s’ha diversificat en milers de microgèneres, acció i aventura, bèliques, històries nàutiques, epistolars, gòtica, mèdiques, Far West, Feel Good, Religiosa i espiritual, rural, sàtira i humor, terror, vida urbana.  [Hi ha com una coevolució en que els autors s’adapten a les tendències dels lectors i aquestes van trobant els seus nínxols particulars.
(CGPT) Amazon parteix de la classificació de la indústria de publicació BISAC, que té unes 4000 categories , i segons estudis d’indústries orientades a KDP (Kindle Direct Publishing) com KPD Rocket o Kindlepreneur, l’hauria expandit fins a unes 16000. Els autors inclouen les paraules clau que guien els potencials lectors cap al nínxol corresponent.

(NewYorker 2021 sobre com Amazon ha canviat la manera d’escriure novel·les. Vox 2024 sobre la indústria de generar novel·les assistit per intel·ligència artificial. )

Cinema

Als videoclubs, i ara a venda de dvds, hi havia categories com

• Acció i aventura: Die Hard 1988
• Animació: Tom&Jerry, Jungle Book
• Ciència ficció: Blade Runner
• Comèdia
• Drama
• Fantasia
• Infantil i familiar
• Policíaques
• Romàntiques
• Terror i sobrenatural
• Thriller

Igual que amb Amazon i el Kindle, Netflix classifica uns 4000 films i 2000 programes de televisió en unes 3000 categories.

[Podem especular que cada gènere serveix a un determinat tipus d’emoció. La ficció romàntica a l’amor, acció i bèl·lica a la ira, el thriller i el terror a la sorpresa, en ocasions a tendències violentes i sàdiques, l’eròtica al plaer sensual, les policíaques, una barreja d’interès humà i intel·lectual, el drama per l’empatia, i experimentar les penes i alegries dels personatges. A la ciència ficció vivim móns millors o pitjors que el que vivim, proveïnt una fuga de la realitat que ens sembla grisa i poc interessant. A vegades la manipulació emocional és molt òbvia. Moltes pel·lícules d’acció comencen presentant un personatge que comet accions abominables, fent créixer el desig que algú li trenqui la cara. I quan finalment l’heroi se’l carrega en la lluita final, sentim una satisfació (la catarsi d’Aristòtil). És un recurs barat aixecar l’interès de l’espectador amb el risc d’una catàstrofe, un terratrèmol, un avió oi vaixell que s’estavellarà. L’amenaça a la destrucció de tot el món és gairebé sinònim de film dolent. O bé quan es pretén commoure l’espectador amb situacions òbviament emotives com les malalties d’algú estimat, a les novel·les o sèries d’hospitals, per exemple. Isabel Coixet a “Cosas que nunca te dije”.

El consum de ficció associat a les emocions encaixa bastant amb la teoria de Freud que els nostres desigs es desplacen al pla imaginari.

Música

Spotify té una classificació per gèneres:

• Pop
• Hip-Hop
• Rock
• Jazz
• Country
• Electronic/Dance
• Classical
• R&B
• Reggae
• Folk & Acoustic
• Latin
• Metal
• Blues
• World Music

I una classificació per estats d’ànim o activitats:

• Chill
• Happy
• Sad, “coping loss”
• Party, “dancing”
• Workout
• Focus
• Romantic
• Sleep

Després aquestes es desgranen en potser 5000 subcategories diferents que els permeten fer playlists ajustades als interessos de cada usuari i, més important, al seu estat emocional del moment, amb la qual cosa té informació sobre l’estat d’ànim dels seus 200M d’usuaris.
Segons l’article del MIT, hi ha 6291 microgèneres.

Assaig de playlist:

• Mysterium tremens: Bach, Passions. Rèquiem de Mozart
• Tristesa, nostàlgia clàssica: Schubert trio 898. Schönberg, Verklärte nacht.
• Tristesa jazz i pop: Bolero Piensa en mi.
• Alegria:
• Ira, energia
• Por

Emocions a la música i la dansa

[Omès per la Britannica] (CPGT) Hi ha estudis amb evidències de com la música indueix a diferents emocions en funció del tempo, el ritme, la tonalitat major o menor, les melodies previsibles o inesperades, harmonia consonant o dissonant, la dinàmica. [De sempre s’ha fet servir tambors per animar els soldats dels exèrcits, balades per la tendresa, música alegre per la dansa] (Estudis de Gabrielsson and Lindström 2001, Juslin and Laukka 2003, Koelsch et al. 2005, Hunter, Schellenberg, and Schimmack 2008).

Plató a la República descriu quines emocions corresponen a cada escala (Música a l’antiguitat). Les modernes també tenen associat un aspecte emocional.
Podríem assajar una taula d’adjectius com la que fem servir a l’hora d’avaluar els vins?

• el ritme, lent ràpid, pesant o lleuger (avancem ràpid, un pas tranquil però ferm,  o ens arrosseguem), obstinato que indica un destí indefugible.
• el volum, fort o fluix
• seguit i decidit, dubitatiu
• “textura espessa” / clara, segons si hi ha molta densitat d’instruments i so, o bé si hi ha silencis (immobilitat intercalada)
• la melodia i l’harmonia,

Tant la música com la dansa expressen emocions, estats d’ànim, són reconeixibles frases que evoquen una explosió d’energia i alegria vs fatiga i tristesa, afecte suau o agressió furiosa. Es poden fer correspondre amb les emocions bàsiques identificades pels psicòlegs?  Podem assajar quina mena de moviment o frase musical hi associaria un músic o coreògraf?

• felicitat alegria: moviment d’aproximació, braços oberts, salts / tonalitat major ritme viu, frase ascendent
• Sorpresa: interrupció del moviment, salt, o caiguda /
• Ira: moviment d’aproximació, braços agressius / ritme brusc, volum alt
• Disgust: moviment d’allunyament, evitar mirada / to menor? final brusc?
• tristesa: moviment lent, cercles dubitatius, caiguda a terra
• Por: semblant al disgust?

A les coreografies de ballet hi ha un repertori de gestos que vénen del llenguatge emocional, recollir-se amb els braços creuats, acollir amb els braços oberts, assenyalar, mirar …

Després potser hi hauria músiques i moviments que suggeririen sentiments i emocions que no hem tingut mai de manera natural, com un nou món a descobrir.

Podríem concebre un projecte semblant al dels temes de la poesia lírica? Intentar classificar frases musicals i de dansa d’acord amb la mena d’emoció que expressen?

[ Certa música ens fa ballar, l’Ave Maria de Schubert ens posa la pell de gallina i gairebé ens fa saltar les llàgrimes potser un sentiment alhora de bellesa i de com n’és de fràgil]

[Els balls de saló, tenen emocions associades? El tango i els flamenc són més seriosos i passionals. El blues, més íntim i sensual. En el swing, es somriu. ]

ALTRES

Inside out

Entrada. Preparació

Autoobservació i neteja

Abans de començar la visita a un museu està bé aturar-se un moment per preparar-nos. Si ens autoobservem potser ens adonarem que ens aniria bé descansar una mica, potser menjar alguna cosa, anar al lavabo, deixar abric i bossa al guardaroba, decidir quin serà el recorregut de la nostra visita.

De la mateixa manera, abans de visitar la “casa de l’ànima”, pot anar bé practicar l’autoobservació. Tenir consciència de com estem seria el fonament de la pau d’esperit segons el Satipasana Sutra.

La consciència del meu cos. En quina posició estem? drets, asseguts, ajaguts, caminant. Estem descansats? respirem bé o tenim el nas tapat? Estem lleugers o amb una digestió feixuga? Ens fa mal alguna articulació? Estarem millor en una estona, o pitjor?
La consciència si ens sentim bé o estem patint.
La consciència de l’estat emocional. Experimentem confusió? rancúnia? temor? excitació?
Juntament amb l’anomenat dhamma, que és una noció molt ampla i borrosa, aquests serien els quatre fonaments del mindfulness que traduiria com a pau d’esperit.

Podríem tenir a la nostra disposició tota la paleta d’emocions i sentiments i identificar el nostre estat emocional com si fos un pantone. I encara més, podríem imaginar que tenim a la nostra disposició un Penfield Mood Organ.

La vida bona

Instagram
Tots volem ser valorats i recorrem al que creiem que ens farà ser-ho.
Arriscarem la vida per fer-nos un selfie a un lloc interessant, un lloc “instagram”, ja sia uns quadres de Miró, un carrer, o un precipici on ens jugarem la vida (i alguns la perdran, fer fer la foto). Ens estimula més l’anticipació dels “likes” que obtindrem que no pas la contemplació.
Anirem tots a fer la Pica d’Estats, l’Aneto, el Montblanc, l’Everest o el K2 (polèmica dels escaladors que van passar al costat d’un ferit, vídeo, s’està omplint de caca), segons les nostres possibilitats, per poder dir que ho hem fet.  2024, diverses morts per dones obsessionades a fer els 14 8000. (Outside)
2023 Un poble de Vermont es veu assaltat a la tardor per fotògrafs i instagramers (BBC).
La gent fa trampa a les curses per poder dir que ha guanyat.

Turisme
Tots volem fer vacances on ens diuen que és interessant. Així, col·lapsem Roma, Barcelona, Paris. El problema de la massificació del turisme

La necessitat de ser atractiu
Volem ser valorats i tenir bon aspecte. Gimnàs, dieta, trastorns alimentaris, maquillatge i moda, mediació, cirurgia estètica, influencers.

Flannery O’Connor tenia una bonica pregària on deia que per poder accedir a Déu, hem de desaparèixer, sinó passa com quan l’ombra de la terra tapa la lluna.

Eckhart Tolle, que em va fer conèixer la Sara Paz proposa de manera similar als budistes, de suprimir el patiment vivint només el present sense records del passat ni expectatives de futur. Crec que és empobridor deixar d’imaginar i de somniar.

Simone Weil, a l’assaig “Réflexions sur le bon usage des études scolaires en vue de l’amour de Dieu”, suggereix que la finalitat principal de l’educació és aprendre a estar atent. Fer-ho amb la geometria o amb la gramàtica és un entrenament per poder pregar en el sentit d’estar atent a Déu: L’attention consiste à suspendre sa pensée, à la laisser disponible, vide et pénétrable à l’objet, à maintenir en soi-même à proximité de la pensée, mais à un niveau inférieur et sans contact avec elle, les diverses connaissances acquises qu’on est forcé d’utiliser. La pensée doit être, à toutes les pensées particulières et déjà formées, comme un homme sur une montagne qui, regardant devant lui, aperçoit en même temps sous lui, mais sans les regarder, beaucoup de forêts et de plaines. Et surtout la pensée doit être vide, en attente, ne rien chercher, mais être prête à recevoir dans sa vérité nue l’objet qui va y pénétrer.

Piaget, en tractar de l’evolució cognitiva, parlava d’assimilació i acomodació, assimilem (modificant-la), matèria, energia i informació de l’exterior, i alhora ens adaptem, l’exterior ens modifica a nosaltres. Maturana i Varela [veure estudi/tesi/3aversió ] amb la idea d’autopoiesi vindrien a dir quelcom semblant. La vida s’autoafirma, sintetitzant els seus components, un procés circular. La cognició no és un procés passiu sinó que també és un procés circular amb adaptacions a l’exterior [ es podrien desenvolupar connexions amb l’idealisme alemany i també amb la identitat construida a partir d’una narració autobiogràfica que té punts de contacte amb l’exterior però que n’és bastant autònoma].

Semblantment, en l’evolució de les espècies, no tenim un entorn fix al qual s’adapten les espècies, sinó que els dos evolucionen alhora. [ Així, ni hem de desaparèixer del tot, ni tapar-ho tot amb el nostre jo; potser com les onades que van i vénen a la platja, ens hem de buidar i omplir alternativament. Deixar que ocupi lloc la nostra narració – sorollosa, repetitiva a vegades – i després desaparèixer per deixar-nos omplir del cel, els núvols, la magdalena de l’esmorzar ]

Dos grandíssims escriptors però amb una manera de viure que no comparteixo. Virgínia Woolf desdenya l’exclusivisme de la classe alta i al mateix temps la vulgaritat de la classe baixa. No es troba bé enlloc. Hölderlin tampoc es troba bé en aquest món. Recorda, o imagina, un món on els déus antics i la naturalesa pura eren la realitat. Un cas més extrem encara, és el de Joan de la Creu  que nega la vida volent escapar a una nit que no se sap ben bé què és. La vida és insuportable per a molts, un patiment constant. No sabem tirar endavant si no és amb l’ajuda d’antidepressius, porros, alcohol.

I mentre que cal adonar-se del mal i la lletjor, sense edulcorar falsament la realitat, amb un positivisme estúpid, o amb la fugida que suposa viure només el present de Eckhart Tolle, al mateix temps cal saber construir un entorn mínimament habitable, com si vivint enmig d’un abocador de brutícia, sabessim netejar un espai i fer-hi un jardí. Hem de saber veure-ho tot, el lleig, que hi és, i el bell, que també hi és; especialment en nosaltres mateixos, les nostres misèries i també les nostres meravelles. I en la mesura que poguem, mirar d’endreçar el que tenim al voltant. Definir un espai, amb els límits, el que hi entra i el que surt, és el que ens defineix com a individus (la membrana i els flux com a principi d’individuació). Deixar fora el que no m’agrada.

Fer un petit món habitable té a veure amb l’estètica que crec que funciona, que és la que sap trobar la bellesa arreu. I que no lamenta que sigui curta i efímera, com la respiració del Marnassati-Sutta. És la mateixa idea que recull la frase d’Auden que estem entrant al paradís constantment, però només per una estona. En lloc de queixar-me perquè cada dia he d’anar a treballar travessant Barcelona, puc provar si hi vaig en bicicleta escoltant Scarlatti a l’anada i jazz a la tornada, o si esmorzo unes torrades a la taula. L’alternança d’activitats, d’esforç i descans ja hauria de ser prou.

Així podem acomplir el que resumia la frase de l’avi Josep: “Anem passant alegrement la trista vida”.

2023
“J’ai toujours tâché de vivre dans une tour d’ivoire; mais une marée de merde en bat les murs, à la faire crouler…” Correspondance, à Tourgueniev, 1872 de Gustave Flaubert.

El que no m’agrada

octubre 2022

Seguint la idea d’Auden, que les circumstàncies de la vida van variant, i que anem fent entrades al paradís, i per tant també en sortim, em ve la idea que és com ballar seguint la música. Per ballar bé cal estar atent a com canvia el caràcter, saber quan accelerar, quan quedar-se quiet. Potser hauria d’aprendre a “escoltar” la música de la vida, i adaptar-hi els passos. Deixar-me anar quan la música somriu, suau, mantenir el pas quan es torna més fosca. Recordo que fa molts anys en broma jo deia que calia tenir dues filosofies disponibles, l’estoïcisme per quan les coses fossin difícils, i l’epicureisme (una mica mal entès), quan ens puguessium relaxar i gaudir.

2022
Podem tenir expectatives d’una feina prestigiosa, o potser una parella molt bonica i valorada, i que després resulti que quan ho assolim no ens satisfaci. Testimonis de gent que deixa la feina i objectius que havia somiat per dur una vida més senzilla: BBC
És el que Horaci anomenava Aurea mediocritas.

2024

Tristesa, cap notícia suggereix esperança. Mediocritat de nosaltres els catalans, fàstic per espanya, guerres absurdes a Sudan, Etiopia, Ucraïna, l’antisemitisme. L’obscenitat que Elon Musk guanyi 56bn. Les vides dels humans amb tant de patiment. Fa pensar ens els versos del Schiksalslied;

Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zu andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.

que ressonen amb la música de Brahms. I enyorem els passos dels genis feliços que caminen per un sol que no cansa. Però potser en lloc de desesperar-nos hauríem de saber trobar els moments en que l’aigua queda uns estona en pau, una bassa tranquil·la amb el fons clar, moments que també hi són, com diu Auden, abans de seguir arrossegada pel corrent.

Marc Aureli (1 i 2) deia a les Reflexions” Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?”

M’agrada la metàfora que aquests processos complexos de vida, experiències conscients, idees, és com una cançó que interpreta un cor amb membres canviants. Imagino un cor de veus cantant als porxos d’una plaça, s’hi va afegint gent, que aprenen la cançó dels que tenen al costat, potser segueixen una veu o una altra, i s’hi queden cantant. Potser faran algun canvi. Alguns dels que hi eren se’n van, però la cançó segueix sonant. Altres arribaran que s’afegiran a  alguna de les veus.

Jo existeixo com a individu gràcies a que hi ha aquesta ona organitzada, o millor dit, un conjunt d’ones superposades, com funcions de Fourier complexes, i ahora, contribueixo a mantenir l’ondulació. Els diferents nivells de vibració poden ser subtils i no fer-se aparents, deixant lloc pel misteri amb una base real. La idea de nivells de complexitat superposats que exposo al treball “layered ontology” va en aquest sentit. L’evolució i canvis possibles en l’ona podrien incorporar dialèctiques de Hegel. Aquestes vibracions sembla que no són a tot l’univers, potser només sonen en un racó de l’univers. I si n’hi ha d’altres, de moment no se superposen.

Hi ha un meravellament quan m’adono que en mi existeix ara, la matèria de l’univers, les solucions de la vida propagades d’un ésser viu al seu successor, les solucions de la vida en comunitat organitzada en idees que acumula la història, el meu cos i el meu relat reconstruint-se, reescrivint-se, la meva persona formant part de la comunitat, en treball i en idees. Jo la mantinc, de la mateixa manera que la gent que aixeca els braços en un camp de fútbol. Vibren en mi totes aquestes ones. O bé sóc la fusta que transmet una flama. Tot l’univers en mi, jo sóc un moment de l’autoconsciència de l’univers. La vida és una mica com una música que canta un cor en una plaça, i m’hi afegeixo, n’escolto algun fragment i el canto, igual o una mica modificat, i mantinc la música, fins que vénen uns altres i la continuen a la seva manera. Després desapareixeré i, com la pluja que ha caigut, no quedarà altre rastre de mi que una taca d’humitat les primeres setmanes i després les plantes que segueixen vivint gràcies a l’aigua rebuda. Aquesta experiència de pertinença correspondria al mysterium fascinans.

(Del quadern de viatge del gran tour el 2017): Som una mica també com una cèl·lula de l’orgaisme, que existeix gràcies a les altres, i durant un temps és l cos duent a terme alguna funció. Algunes cèl·lules són importants, d’altres fan pinya, i algunes poden ser tòxiques. Després desapareixen.

Seguint amb la idea que hi ha diferents melodiues disponibles, i que ens podem adherir a unes o altres o, fins i tot, aportar-ne de noves, em ve al cap el fenòmen de la llum i els nivells d’energia dels àtoms. Cada àtom o mol·lècula, rep fotons, però només absorbeix els que corresponen als seus nivells d’energia,  i després deixa anar fotons que corresponen als salts que hi ha entre els seus nivells quàntics, cadascun té el seu propi espectre. Així mateix, a nosaltres ens arriben tota mena d’inputs, memes, informacions, experiències. I segons la nostra constitució, en retornem uns o altres. Podem reenviar queixa, frustració, enveja, amplificar l’odi i la porqueria, com en algunes tertúlies. O podem ser transparents a la brutícia i, com en JM Clavero, reenviar bon humor, compassió, curiositat.

La Maria comentava aquest post de juliol de 2007 dient que l’empremta que podem deixar en morir podria ser com la pluja, que amara la terra i en deixa un rastre subtil.

La idea em va agradar molt perquè evita voler trobar sentit a la vida buscant ser quelcom permanent, com els obeliscs i mausoleus de reis. En tot cas, el sentit el trobaria en formar part del tot, haver estat durant un temps una entitat diferenciada de matèria, energia, consciència, com una veu que participa en un cor. I la nostra aportació podria ser com la d’una pluja, que fa que segueixi creixent la vida.

Com un casteller que forma part de la pinya, una pluja no és única, ni imprescindible, fins i tot podríem dir que és redundant. Però és necessària; no és inútil o absurda. Voler ser com una pluja ens fa estar en pau amb el fet que no som únics, no tenim un paper especial, i que la nostra vida és efímera.

Murakami, Abandoning a Cat. Individus redundants però únics, com gotes de pluja. , octubre 2019

Du Fu, la bona pluja

Història  |  Societats, civilitzacions idees |  Història blocs fets  |  Societats, grups, activitats  |  Civilitzacions

Fet social elemental i invariants dels fets socials  | Infraestructura, estructura, super estructura   |   Blocs de grups socials, vides individuals, activitats cícliques.

[El fet social]

[Què és el que existeix? persones, comunitats, països, civilitzacions, cultures, idees?

[Hi ha els relats dels llibres d’història que identifiquen unes civilitzacions, un relat basat en  els jaciments i els documents.  Es remarquen els canvis de poder a cada societat causats per invasions, guerres, batalles, o eleccions. Hi ha els estudis sobre parentiu i mites de societats que aporta l’antropologia cultural. Hi ha els canvis en la manera de produir degut a les diferents tecnologies disponibles. Podem considerar què passa prestant a atenció a diferents coses: la formació i evolució de grups socials, ciutats, pobles, civilitzacions. O bé les vides dels individus a cada Què considero? les vides dels individus? les ciutats, els pobles, les civilitzacions? les tecnologies, les idees?  Puc observar la terra, el terreny i els biomes. Em puc fixar en la vida d’un humà, la seva conducta observable, inferir els seus estats mentals.

Els fets físics consisteixen en matèria i energia, que podem mesurar. Una part particular d’aquests fets són els de la vida, sistemes complexos que creixen,  es reprodueixen i muten en un entorn. El fet humà és té una capa física i biològica però el seu tret irreductible és l’experiència. El fet cultural és un contingut amb un suport físic però relativament independent d’ell que entra a formar part de l’experiència humana. Què caracteritzaria el fet social (elaborat a invssoci als 90)?

• un grup, o membre d’un grup, duent a terme
• una activitat o sostenint una relació amb
• un altre subjecte (grup) o algun dels entorns possibles, entorn físic, social, entorn cultural, individual

Així tenim diferents entorns i tipus d’activitat:

• Entorn físic: territori on establir residència i obtenir recursos per satisfer les necessitats (biomes), delimitat per veïns o obstacles naturals. Conté també les construccions i objectes construits pels humans.
• Activitats d’infrastructura: Producció d’aliments, obtenció de materials per satisfer necessitats.
• Activitats d’estructura: parentiu, formació i organització de grups, residència, aparellament, ciutadania, integració versus exclusió
• Activitats de superestructura / entorn cultural: costums, visió del món compartida pels membres del grup, valors, lleis, art, ciència, tecnologia
• Entorn individual: afegiria un entorn individual donat per les necessitats o expectatives dels membres de la societat: alimentació, refugi, reproducció, afecte, integració social, saber, resposta a la mort i no transcendència, justificació de les desigualtats socials (s.moral). Aquestes necessitats varien segons les societats i les èpoques, i determinen la satisfacció o insatisfacció. Aquestes expectatives són factors que han de tenir en compte els economistes a l’hora de predir el comportament de la població.

Invariants

Quins serien els invariants a observar en els grups socials? Quins són els canvis per organitzar la vida dels grups socials en diferents blocs? Hi ha un conjunt d’activitats, fets. que relacionen els humans, territori, objectes i continguts culturals. Com es delimiten els períodes antiga, medieval. moderna. I dins dels períodes, les civilitzacions? Què detectaria un dimoni de Laplace millorat?

Observació d’estructures i activitats. A l’hora d’imaginar un inventari, no faríem la llista de les vides individuals i tots els seus actes, sinó la llista dels diferents grups.

• a quin territori resideixen, són sedentaris o nòmades
• com satisfan les seves necessitats d’aliment (recol·lecció, caça, agricultura, ramaderia) i refugi? quines eines i infraestructures tenen disponibles? Quina energia fan servir (sang, vapor, combustibles fòssils, elèctrica)? Quines tecnologies?
• com s’aparellen, quants fills tenen, qui se’n cuida.
• com es distribueix la feina? quina jerarquia de classes socials hi ha? què pot aspirar a viure algú (biografies tipus) esclaus, pagesos, artesans, soldats. Gremis. Com s’estableix o canvia l’autoritat? Dictadura, democràcia. Relacions amb altres comunitats.
• quins costums hi ha? quines lleis? Quin llenguatge? quina idea del món i de com va començar? Quines tecnologies? Quines històries s’expliquen?Com es transmeten?

Canvis, delimitació de períodes

• Modificacions en la manera de produir, degut a factors climàtics o noves tecnologies (agricultura, vapor, automatització)
• Modificacions en l’estructura de poder, per una invasió, una guerra, una revolució o un canvi (una altra societat imposa la seva estructura i redistribueix el poder, imperi romà, bàrbars). Consolidació de noves formes de govern (declaració d’independència, Constitució.
• Modificacions en el territori o recursos (descobriment Amèrica, nous materials)
• Modificacions en les idees i comunicació: Canvia la religió dominant (Politeisme a cristianisme a laic) o la manera de comunicar (oral, impremta de Gutenberg, ràdio, televisió), descobriments científics i tecnològics.

Infraestructura, estructura, Superestructura

Resulta útil classificar-ho ens els àmbits que proposa l’antropòleg Marvin Harris, als quals afegim el territori ( Societats, grups, activitats)

• territori
• infraestructura: activitats de reproducció i producció
• estructura: formació i organització de grups, residència, aparellament, ciutadania
• superestructura: costums, visió del món compartida pels membres del grup. Podem fer una història de la cultura, les arts, la ciència, la tecnologia, la visió del món.

Hi podríem afegir les biografies “tipus“, les diferents maneres de viure que hi ha en una societat segons la seva estructura, per exemple, caçador, cabdill, esclau, pagès, artesà, capitalista, assalariat. Els 100.000 de vides que estimem que hi ha hagut pertanyerien a alguna de les “biografies tipus” que admet cada societat.

Blocs, fets, civilitzacions

Així proposem estudiar el passat de les societats en uns blocs històrics  que tindran uns invariants de territori, manera de produir (caçadors recol·lectors, agricultura, indústria), estructura (qui té el poder i quina forma), i weltanschauung o visió del món. Aproximadament  Cada bloc suposa una població en un territori amb un conjunt de fets que es repeteixen, activitats cícliques. A més puc destacar alguns fets puntuals, com el concili de Calcedònia, una batalla, que es corresponen a una societat.

• 300 blocs descrivint societats amb un mapa associat i una classificació de civilització. (en una BD externa) [Aquesta proposta vol evitar la simplificació que el món sencer canvia d’etapa simultàniament passant del paleolític, neolític, bronze, tots alhora. També vol evitar la simplificació eurocèntrica que estableix una caòtica edat mitjana quan, per exemple a la Xina hi ha una civilització estable i pròspera, els Tang i Song. I la simplificació de donar raó només del més representatiu a cada etapa, com si no existís Austràlia abans del s19.
• Activitats cícliques: que duen a terme les societats  (Societats, grups activitats) Catalogades a Societats>Activitats>economia, parentiu, comunicació, religió. Per exemple, llaurar la terra, casar-se, educar, ritus funeraris. Si cal un post pot estar a les dues categories.
• Fets puntuals: batalles, descobertes, biografies de personatges remarcables. Es podran presentar en una cronologia. Categories de fets història subdividits en econòmia, militars, polítics, religió, infrastructures [eliminar els de períodes que puc deduir per la data]. Poden ser una batalla, un concili religiós, la construcció d’un aqüeducte.

Aquests blocs es poden pertànyer a uns 7 tipus bàsics de civilització, segons la cultura i tipus d’economia, i poden situar-se a una de les 5 “cases” de la història. A cada bloc s’han anat succeint milers de vides humanes.

Al projecte de museu es descriuen els itineraris possibles.

Història |  Problemes actuals, el patiment i el gaudi | Història de la cultura i altres | Discussió: Veritat única i narratives possibles? Determinisme | Contemplació: Omnisciència, el mal.

“La història és una disciplina de les ciències humanes que s’oposa per definició a la prehistòria en tant que proposa una narració ordenada i verídica sobre el conjunt dels fets memorables del passat humà des que l’home sap escriure. ” (VK). Originàriament ἱστορία en grec vol dir “investigació”, coneixement adquirit per recerca. (Història a l’antiguitat). [Intuitivament és un informe fidel del que va passar, d’acord amb els testimonis].

Langlois, Seignobos i Lot, el 1898 estableixen clarament que la Història no és una ciència d’observació ni ha de pretendre formular lleis generals sinó la ciència de com extreure una idea del què va passar a partir de documents i fons imperfectes. (història i ciències humanes).

No obstant, si bé la recuperació d’objectes i documents sí que és una ciència rigorosa, trobem que a partir d’aquestes evidències és possible construir diferents narracions. Es diu que “la història l’escriuen els vencedors” (no se sap a qui atribuir aquesta sentència) que així imposen la seva versió. A Espanya es parla del “Descubrimiento de América” però en canvi, els incas o aztecas ho descriurien com a genocidi.
[desembre 2023. Als museus de UK s’assenyalen les obres que es van aconseguir amb el domini colonial o l’esclavatge. Alemanya ha mirat de cara el seu passat nazi. Espanya no ha cauteritzat la infecció del franquisme -i l’esquerra tampoc les atrocitats de la CNT-FAI]
[2024.  Coincideix cada època d’esplendor d’un país amb l’explotació i abús d”un altre? L’Espanya delsegle d’or espoliava Amèrica i Holanda, l’imperi britànic, lesÍndies. L’Europa colonialista es repartia Àfrica a la conferència de WannSee. I l’Anglaterra d’Elisabet, l’Holanda del s17, Els Medici? Prosperaven gràcies al comerç i les arts?

Els antropòlegs distingeixen entre el punt de vista emic i etic. Emic és el viscut dins d’una cultura. Per exemple, presentar una ofrena a una divinitat, en la qual creiem, per demanar que plogui. Etic és el de l’observador exterior, que ho veu com una creença que dóna esperança.
El MEG de  Ginebra assenyala com al s19 en el context del colonialisme els marxants i col·leccionista “inventen” obres d’art de les quals els autors no en tenien consciència. És el criteri occidental és el que estableix què és estètic, es refusa als altres el sentit de l’art, una forma d’etnocentrisme.
Els missioners s’enviaven a propagar la “veritat” contra els “ídols”, sovint destruïts (recordem com els cristians insistien a posar una creu damunt els obeliscs egipcis).

Qui decideix la versió? (article ny sobre el llibre de Richard Cohen Making History). La majoria dels historiadors revisen i modifiquen els anteriors. Tota la història és revisionista(Article Nautilus): Herodot corregint els mites homèrics, Tucídides esmenant Herodot, Eusebius, la guerra civil americana. L’historiador A. J. P. Taylor deia que la història és  “simply a form of story-telling.” It’s storytelling with facts. Els historiadors debaten sobre si la història s’hauria d’ensenyar com a una única narrativa coherent o com una sèrie de narratives competint entre elles. [la idea de l’article és que en el fons, els historiadors són com autors de novel·la històrica, parteixen d’uns quants fets -o evidències de jaciments, documents, ja que els fets en sí rarament són accessibles-, i inventen un relat plausible]. A l’hora d’escriure el relat, els historiadors segueixen les seves creences o interessos, per molt “científics” que siguin. Ranke creia en una “ma de Déu” rere els fets de la història.  El marxista  Hobsbawm, creia en un progrés de la humanitat. Els interessos poden ser adoctrinar, entretenir, avisar, justificar, o condemnar.

Història reescrita i revisada

Imatges retocades per Stalin, La dreta hindu esborra dels llibres el passat mogol (BBC).

2023. Egipte protesta quan es fan servir els seus símbols per a la cultura afroamericana, per exemple Beyonce o Rihanna vestides com a Nefertiti. Ho veuen com una falsificació de la seva història, eurocèntrica i afrocèntrica (BBC)

2024

NY20240101 Empires of the STeppes. Alguns historiadors reivindiquen els mongols com a imperi civilitzat, tolerant amb la religió, tal com reconeixia el Papa Francisco en la seva visita, garantit el comerç, establert un sistema d’impostos just. El 2006 es va fundar The Journal of Global History (Patrick O’Brien), amb la intenció de corregir l’eurocentrisme (veure Hegel i la filosofia de la història). Però resulta que valorem els mongols només en tant que assimilen les cultures sedentàries que conquereixen. Potser hauríem d’aprendre a valorar una cultura “mòbil”, que es desplaça.

Podríem pensar que sentim plaer quan estem fent el que és més adequat per a l’organisme. Però l’experiment de Olds i Milner sobre Brain Stimulation reward,  mostra que els ratolins arriben a oblidar-se de menjar per prèmer una palanca que estimula una determinada regió del cervell. El que era un mitjà per reforçar els comportaments favorables com adquirir aliment, esdevé un fi en si mateix.

Robert Nozik va imaginar una Experience Machine , una màquina a la qual estaríem connectats i que ens subministraria les experiències que volem. El Penfield Mood Organ concebut per Philip K. Dick, o els implants de memòria de Total Recall, en són un exemple en la ficció. A Matrix veiem un univers on els humans han quedat reduïts a bestiar per generar energia a les màquines mentre viuen una experiència fictícia.

De fet, les addicions a les medecines antidepressius o antidolor, o les drogues com cannabis, coaïna, heroïna i alcohol, són una versió de l’experiment de Olds i Milner a escala humana.

I els jocs online, on podem ser avatars atractius i interessants en una realitat alternativa, és una versió del que planteja Nozick.

Els continguts culturals que reforcen el que prèviament ens agrada, seleccionat pels algoritmes d’Amazon en llibres, Spotify en música, TikTok en clips, Netflix en sèries, Facebook en notícies.

FAKE NEWS i LA VISIÓ DEL MÓN

Diversos articles assenyalen que per sobreviure el cervell tria l’explicació més simple i que sembla adaptar-se més a la idea que ja tenim del món:

https://getpocket.com/explore/item/how-your-brain-decides-without-you

Això té conseqüències importants, per exemple, que costa molt que noves evidències ens facin canviar la idea que teníem.

https://www.newyorker.com/magazine/2017/02/27/why-facts-dont-change-our-minds . Els estudis mostren que, un cop hem format una opinió, la informació de fets que la contradiuen no ens la fa canviar. Una hipòtesi que ho explicaria és que, en l’evolució de l’home, la raó no va aparèixer per solucionar problemes abstractes sinó per ajudar a viure en una comunitat que comparteix tasques. [L’escena a The third man on Calloway convenç Holly Martins de la culpabilitat de Harry Lime].

Quan youtube i facebook desenvolupen algoritmes per maximitzar el temps que passem a la xarxa això fa que veiem els continguts que emocionalment reforcen més els nostres punts de vista previs. Les notícies més compartides són les que es basen i generen odi, com els vídeos tòxics  (Niemanlab , Bloomberg ) . Això ens fa cognitivament més limitats i, sobretot, vulnerables a campanyes intencionades per influir l’opinió. Qualsevol fet que pot contradir l’evidència es pot atribuir a una conspiració ( Newyorker sobre les conspiracions ). [ i segurament subestimem l’estupidesa].

Així s’acaba negant l’existència de l’holocaust dient que les fotos són trucades, l’arribada a la lluna, o que la terra és plana ( flat earth).

Facebook va dur a terme un experiment ( article a Atlantic)  amb 600.000 usuaris als quals s’enviaven continguts feliços i amargs. Al cap d’uns dies, els posts dels usuaris eren més o menys alegres o tristos segons al que havien estat exposats. [això vol dir que aplicant l’agoritme que subministra els continguts que reforcen les nostres expectatives, quedem presoners dels nostres prejudicis]

DEBAT

Fins a quin punt aquests mecanismes són un reforç per a la nostra identitat, i fins a quin punt ens redueixen a un algoritme simple i banal?

Perquè una vida de patiment hauria de ser més “autèntica” que una vida agradable. Perquè les emocions generades en una experiència artificial són menys vàlides que les emocions offline? Quina és la “vida bona“?

La idea sobre què passa al món que ens formem a través de les xarxes socials, la música i les emocions associades que tenim, els continguts de diversió que consumim, ja no són els resultat de la nostra identitat forjada al llarg de la vida, de la curiositat d’explorar. Són el resultat de la gratificació immediata que ens forneixen els algoritmes. En la mesura que la condició humana és un sistema complex i interessant, tot això ens deshumanitza.

2021

La peli Matrix presenta un univers on els humans viuen connectats a una màquina que els extreu energia mentre uns sensors connectats al cervell els fan viure en una realitat alternativa. A vegades voldríem ser millors del que som, més atractius, més valents. Després de la peli Avatar hi havia fans que volien viure una vida alternativa com a personatges interessants en un altre món.  (  https://www.vice.com/en/article/akvzqz/virtual-digital-clothes-fashion-game-skins-metaverse la gent compra vestits digitals per dur als móns virtuals ). Les emocions que sentim en participar en certs videojocs ens fan sentir com si fossim uns altres, més forts. El mecanisme és similar al que tenim en identificar-nos amb personatges d’una novel·la o d’un film. Alguna vegada he tingut somnis molt agradables, volant, elevant-me per sobre les copes dels arbres en una plaça, ballant com Fred Astaire. I en el moment de despertar-me, hauria volgut poder tornar a entrar en aquest univers diferent. (també hi ha malsons dels que volem sortir, i trobar una vida més agradable fora).

Sembla clar que no hauríem de renunciar a la vida autèntica, amb imprevistos, per viur una realitat construïda per generar experiències gratificants. Però em fascina la idea de viure en do universos paral·lels i poder saltar de l’un a l’altre.

2022

Voldríem viure sense dolor? Paul Bloom, article NewYorker. The Sweet Spot: The Pleasures of Suffering and the Search for Meaning. ¿Per què els humans ens apuntem a experiències o camins que comporten patiment? Pujar una muntanya [en Sergio quan em deia a propòsit d’una cursa “te cansarás”], tenir fills, sacrificar-se per salvar algú. Assumim patiment si això ens ha de dur a una vida amb més sentit. [Però això no vol dir que tot dolor tingui un sentit, ja sia com a càstig o per una recompensa futura.]

Rilke sobre el patiment a les “Cartes a un jove poeta”: Así, pues, no tiene de qué asustarse, querido señor Kappus, si ante usted se alza una tristeza tan grande como nunca la haya sentido; o si una inquietud como luz o sombra de nubes cae sobre sus manos y hace efecto en usted. Tiene que pensar que algo le acontece, que la vida no le ha olvidado, que lo tiene en sus manos y que no le dejará caer. ¿Por qué quiere excluir de su vida toda inquietud, dolor o melancolía? ¿Ignora que tales estados trabajan en usted? ¿Por qué quiere acosarse a sí mismo con preguntas sobre su origen y su fin?

Entrada

Univers

La Terra i la vida. Geografia. La vida. Evolució.

Història

Cultura

La Vida Humana

JC

El Palau de la Memòria

Entrada

• Entrada, com estic
• Ara i aquí:
• Sis contemplacions
• La vida, el meu món
• Inventari de tot,  Explorant espais. Inventari.
• Informació pràctica. Índex, Índex alfabètic

 La terra i la vida

Geografia

1) Explorar i observar:

• L’exploració de la terra, cartografia
• El firmament
• Zones climàtiques.  núvols, la rosa dels vents.
• la  Geografia del món amb els 7 continents
• els oceans, les serralades i rius, El mar, aigua dolça als llacs i rius
• diferents tipus de tipus de sòl: argila, sorra, pedres, Roques i minerals (col·lecció), mineria i metal·lúrgia.
• Volcans i terratrèmols, d’activitat a l’interior de la terra. Camp magnètic terrestre
• 7 hàbitats, 15 biomes, 867 ecoregions. Consulta Corinne

(2) Estudiar:

• Forma i mida de la terra Eratòstenes, estudi  de l’estructura, model de l’interior. Plaques tectòniques.
• (Electricitat i magnetisme, el camp magnètic terrestre).
• El sistema solar
• Ciències meteorológiques , model meteorologia, clima, model de circulació dels vents .
• Ciències de l’atmosfera, estructura de l’atmosfera.
• Tipus de roca, cicle de formació, estrats i els fòssils, teoria d’evolució geològica, tectònica de plaques.
• Geodinàmica externa, rius i glaceres, províncies geològiques, història geològica de la terra.

(3) Visió general.

Explicació formació sistema solar,

• Història geològica de la terra, Evolució del clima.
• Els grans cicles, El cicle hidrològic.
• Escalfament Global

La Vida, full13

• •  La vida que trobem  al voltant, Llista d’espècies  museuet
    • Virus. Procariotes . Protista. Fongs
    • Algues . Molsa . Falgueres . Gimnospermes . Angiospermes
    • Parazoa (esponges). Radiata (meduses)
    • Chelicerata, aranyes, escorpins. Crustacea, crancs Hexapoda, insectes. Mollusca
    • Peixos, Amphibia, Reptilia, Aves, Mammalia, Primats
  • Estudiar la vida. Ciències de la vida:
    • Ciències de la vida fins sXVI
    • Ciències de la vida segles XVII i XVIII, Linneu. Systema Naturae, Taxonomia.
    • Ciències de la vida. sXIX, 1824 Descobriment dels dinosaures, Teoria de l’evolució de Darwin (1859)
    • Ciències de la vida. sXX-sXXI, Ernst Haeckel. Kunstformen der Natur, Schrödinger. What is Life, 1953 DNA. Watson i Crick,
  • Estructures i processos
    • La cèl·lula
    • Organismes Reproducció i creixement, Fisiologia, Regulació, sistema nerviós i conducta.
    • Espècies: Herència
  • Reflexió: Pensar la vida. Qüestions. Contemplació

Evolució

Cap a una explicació de l’origen

• Origen sistema solar,  explicació
• 1824 descobriment dels fòssils de dinosaures. Fòssils.
• 1830 Evolució geològica Lyell, Formació de roques. Taula cronoestratigràfica.
• 1859 l’origen de les espècies de Darwin.
• 1915 Wegener i la tectònica de plaques. 1920 Estructura de la terra.
• 1953 Descobriment de l’extructura del DNA. 2000 Genoma i el DNA que compartim amb altres espècies.
• 1982 Inferència de 5 extincions massives, Hipòtesi extinció de dinosaures.

Model

• Història geològica. Moviments de les plaques continentals.  Evolució del clima.
• Història biològica. Taxonomia i clades. Arbre de la vida. Homínids.

• -4600 Ma  Precàmbric
• -541 Ma Paleozoic
• -252 Ma Mesozoic
• -66 Ma Cenozoic. [Evolució homínids -66Ma -300ma]
• -2.58 Ma Quaternari

Història

Història i societat al voltant

• Avantpassats, objectes, els camins,  Què hi havia abans aquí. La història que he explorat.
• El projecte de museu

Reconstruir la història

• Antiguetat i edat mitjana
• Moderna s16 s17 s18
• S19 i s20, Ciències humanes. El “descobriment” de la prehistòria. Expedicions arqueològiques i jaciments. Ciències auxiliars de la història

• blocs d’una civilització i fets socials
• Societats, grups, activitats (territori, infrastructura, estructura, superestructura)
• Civilitzacions. 5 “cases” o territoris Grècia

• El patiment degut a les circumstàncies de la societat: guerres  malalties  fam Refugiats, el “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi.
• Vestits

Recorregut de blocs -100.000, -10000, -3000, -800,  1  ,  500, 1000, 1500, 1800, 1900, 1945, 1989 ,  més opcions. Demografia. Viatge en l’espai i temps

Etapes

• Visió global
• Prehistòria
• Història Antiga
• Història Medieval
• Història moderna
• Història contemporània. Les generacions. Actualitzacions generals.
• Història |   Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 5 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara  | (contenidor posts globals)
• Cronologies

• Europa i Rússia: Grècia, Roma, Cristianisme, Il·lustració [França, Suïssa, Rússia,[ occident, considerar si integrar a blocs]
• Orient: Mesopotàmia, Pèrsia, Assiris, Hitites, Israel, Islam, Imperi otomà.
• Àsia: Índia, Xina. Ruta de la seda).
• Àfrica
• Amèrica

Història del territori i de la cultura. El paisatge humà. El fet cultural.  42h Història de la cultura. Museu de Tècnica. Museu de les idees. Museu de les històries i literatura. Evolució dels llenguatges. Pràctiques socials.

Àfrica

Aigua dolça als llacs i rius

Algues

Amèrica

Amfibis

Angiospermes

Animals, tipus fonamentals

Aranyes

Arbre de la vida

Arqueologia, Expedicions arqueològiques i jaciments.

Àsia

Atmosfera, ciències, estructura

Auden

Aus

Autoreplicació cel·lular

Bacteris

Biomes

Cartografia

Catalunya: geografia, mapa vegetació, Evolució geològica,  Paisatges

Cèl·lula, Parts i funcions, Autoreplicació

Ciències, de la vida

Civilitzacions, 5 “cases” o territoris

Clades

Clima, Evolució del

Conducta animals

Corinne, base de dades d’espècies d’espais naturals

Creixement (espècies)

Cronologies Història

Crustacea

Darwin, sobre l’origen de les espècies

Demografia

Dinosaures, descobriment. Hipòtesi extinció

DNA. Descobriment de l’estructura, que compartim amb altres espècies.

Ecoregions

El mar

Embrions

Eratòstenes, forma i mida de la terra

Escalfament Global

Espai i temps

Espècies, llista

Esponges

Estratigrafia. Taula cronològica

Europa

Evolució, Teoria de, geològica, clima, espècies.

Falgueres

Fam

Firmament

Fisiologia (animals i plantes),fisiologia vegetal, fisiologia animal.

Fongs

Fòssils

França

Geografia del món amb els 7 continents

Geologia, estrats i els fòssils, evolució geològica, províncies geològiques

Gimnospermes

Grècia

Guerres

Hàbitats (terra), Fred, Temperat, Muntanya, Rius i llacs, Deserts, Tròpics, Mars i costes

Herència (organismes)

Història Les cases de la ha: Europa i Rússia. Orient. Àsia. Àfrica. Amèrica
Història, a l’Antiguitat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18,S19 i s20, Ciències humanes, Ciències auxiliars de la, Etapes.
Història, discussió. Veritat única o diverses narratives possibles?.Les societats en la història, determinisme, dialèctica, atzar.
Història:  … en mi  (la història que he explorat). La mirada a la història i l’efímer
Història: Visió global etapes, Prehistòria, Antiga, Medieval, Moderna, Contemporània,  Generacions. // Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000. Neolític -8000 -3300.  Primeres civilitzacions -3300 a -800. Antiguitat clàssica -800 a 5. Edat mitjana. 500 – 1500 CE. Moderna. 1500 – 1800. Contemporània 1800 – 1915. Actual 1915 – ara

Índia

Insectes

Israel

La Terra, exploració, Camp magnètic, 7 hàbitats, 15 biomes, 867 ecoregions. Forma i mida de la terra Eratòstenes. Estructura, estudi i model de l’interior. Els grans cicles, El cicle hidrològic.

Linneu

Mal, el. Vida i violència a les cases del món (Història)

Malalties

Mammalia

Meduses

Mendel, lleis (Herència)

Metabolisme: Catabolisme, Anabolisme

Meteorologia, Ciències i model

Minerals i roques, (col·lecció)

Mineria i metal·lúrgia.

Mollusca

Molsa

Nerviós, sistema animals

Núvols

Oceans

Orient

Origen de la vida

Orogènies

Patiment, societats (guerres, fam), el “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi.

Peixos

Plantes, tipus fonamentals

Plantes: Algues, Molsa, Falgueres, Gimnospermes, Angiospermes

Prehistòria, El “descobriment” de la

Primats

Procariotes

Protista

Refugiats

Regulació (organismes)

Reproducció (espècies)

Rèptils

Rius

Roques i minerals, (col·lecció), cicle de formació

Rosa dels vents

Rússia Europa, Rússia

Ruta de la seda

Schrödinger, What is Life

Sentits, sentits animals

Serralades i rius

Sistema solar explicació, Origen

Societats, models de grups, activitats, Les vides dels homes, biografies, Patiment. El món avui. Problemes actuals.

Sòl: argila, sorra, pedres

Suïssa

Taxonomia

Tectònica de plaques, Hipòtesi Wegener.

Terratrèmols

Vents

Vestits

VIDA. Índex.  Estudi de la, que tenim al voltant, Arbre de la , Ciències de, Origen de, Pensar la, Qüestions, Contemplació, full13

Virus.

Volcans

Xina

Zones climàtiques

Pensions. L’estat espanyol s’endeuta per poder mantenir el poder adquisitiu de les pensions, entre altres motius perquè han compensat els especuladors de la bombolla immobiliària. Aquest deute l’hauran d’assumir les generacions futures. Nosaltres no volem renunciar al nivell de vida que esperem (Insatisfacció expectatives), i les polítics no tenen la valentia de traslladar-ho a la població perquè tampoc volen renunciar a ser reelegits.

Canvi climàtic. Semblantment, frenar el canvi climàtic ens exigeix sacrificis que no estem disposats a fer, i traslladem les conseqüències d’un planeta més inhabitable a les generacions futures.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, la set i el beure, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

Alternar les tasques intel·lectuals d’estudi amb les de la casa. Quan fa molta estona que estic assegut a l’ordinador em vindrà de gust escombrar, o fer bricolatge.

Aquesta és una “dieta” de vida que em va bé.

Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica: gana-saciar.

Quan feia la ruta Quijote anava pedalant fins que estava cansat. Aleshores m’asseia i llegia fins que estava cansat de llegir, que tornava a pujar a la bicicleta.

La poesia opera sota un principi semblant, “emmarcant” les paraules en les línies dels versos, o amb una dicció especial. Un text qualsevol, una recepta de cuina, per exemple, semblarà poesia si és recitada com un poema o és impresa en format de vers:

Aigua, farina, sucre, dos ous
pastar-ho, al forn 45 minuts.
Tortada de l’àvia.

Igual que en el cas de la pintura ens podem plantejar si qualsevol text pot ser poesia i només cal “emmarcar-lo”. Potser la bellesa és a tot arreu i només cal fixar-s’hi. Naturalment la resposta és que no tot val igual, la bellesa no és com un expositor de rebaixes d’uns grans magatzems d’on podem agafar-ne el que sigui. Sí que hi ha per tot arreu oportunitats per a l’interessant i el bell, imatges i mots a emmarcar. Però cal un treball actiu, com la de l’hoste del tokonoma, per triar-les, tractar-les i “emmarcar-les”.

El 1951 John Cage va concebre la peça 4’33”, exactament quatre minuts i 33 segons de silenci. Era una reacció contra un món que estava ple de música ambiental. Un món en què no existeix el silenci fa que els sons no es puguin “emmarcar” . Tal s’explica en aquest article:

The value people see in 4’33” is best explained by bread crumbs. One day, Cage was at a restaurant with the abstract painter Willem de Kooning, arguing about art. At one point, De Kooning made a rectangle with his fingers and dropped them over some crumbs on the table. “If I put a frame around these bread crumbs, that isn’t art,” De Kooning piped. Cage shook his head. The frame, he argued, meant everything.
Dump a virtuoso violinist on the street corner, and nearly everyone will walk past without a second look. Put the same violinist in a concert hall and 1,500 people will hang onto every note. The concert hall is a frame—a palace for listening—and when you frame silence there, incidental sounds may froth to the foreground. The hum of the lighting. The ticking of your wristwatch. The mad ringing in your ear. If you stop and contemplate the world buzzing around you, you may realize how rich and interesting it can be.

En música, el marc és el silenci, en dansa, la immobilitat

Un arquitecte d’interiors intel·ligent jugarà amb l’efecte marc per no poblar excessivament un espai de manera que en ressalti un mur il·luminat, una llar de foc amb un sofà.

No som conscients que l’admiració que sentim pel Taj Mahal es deu sobretot a l’ampla perspectiva que dóna el jardí. El mateix palau envoltat de gratacels o altres edificis, sense possibilitat de veure’l sencer,t al com passa amb moltes catedrals, no faria el mateix efecte.

El geni de James Turrell consisteix a crear uns marcs per veure el cel

En gastronomia, la tendència dels menús de degustació a presentar un seguit de racions petites separadament segueix el mateix principi de ressaltar les qualitats d’un plat separant-lo dels altres en l’espai i el temps. En general, tota experiència que vingui precedida d’una estona de silenci sense res més, serà apreciada amb més intensitat. En canvi, un món on la música se succeeix sense interrupció, on consumim imatges a instagram sense parar, on llegim missatges a facebook, twitter i whatsapp de manera contínua, impedeix emmarcar el que és important.

Gener 2021

Potser si l’efecte marc funciona és perquè, en el fons, tot és bell i tot té valor. Només cal mostrar-ho, “emmarcar-ho”, per que sigui evident.

Així, l’art clàssic aconseguia aquest “efecte marc” gràcies a la destresa del pintor o escultor que aconseguien representar quelcom que no es trobava al voltant. La seva destresa, “l’ars” o techné, és el que ens feia arrbar amb força la bellesa de l’atleta, el patiment de Laocoont, l’autoconeixement d’un retrat de Rembrandt. Quan Andy Warhol ens presenta una llauna, quan Tàpies posa una arpillera amb guix, quan Miró deixa un llenç blanc amb una línia que el recorre, ens dirigeixen la mirada cap a altres coses.

Stieglitz  (Història de la fotografia): We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom.

En afirmar la fotografia com a art independent de la pintura, i especialment d’una pintura que proposa continguts ficticis, Stieglitz està dient que la bellesa és arreu i només cal recollir-la i presentar-la bé en un marc o una bona reproducció.

La destrucció de l’espai del marc destrueix l’obra d’art (setembre 2021)

Hi ha peces meravelloses que s’han fet molt populars i se n’ha abusat. La petita música de nit de Mozart, reproduïda als ascensors, als anuncis, s’ha fet mal bé. La nit estel·lada de Van Gogh, reproduïda en samarretes, imants de nevera, tovalloles … també s’ha fet mal bé. Imaginem ara que aquesta obra s’ha mantingut en secret, i que arribes a un museu i, de sobte, en una sala perduda on no hi ha ningú, de la trobes de sobte.

Efecte marc en els concerts (09/2021)

La formalitat dels concerts de música clàssica, la majestuositat de la sala de concerts, el silenci abans de començar, els aplaudiments, tot són contribucions a “emmarcar” i rebre la música amb més atenció. Sense aquesta ajuda, molts passatgers del metro de Washington van passar de llarg de l’actuació del violinista Joshua Bell.

El preu i l’audiència com a efecte marc (09/2021)

En el terreny de l’art, la música, o gastronomia, el preu també funciona una mica com efecte marc. Quan un producte és molt car i no queda a l’abast de tots, aquesta distància funciona una mica com un efecte marc i estableix el producte com a important. És el cas on sovint “emmarquem” una tonteria sense valor elevada artificalement pel mercat especulatiu, com els balloon dogs de Jeff Koons. El mateix passaria amb concerts de músics molt famosos o productes gastronòmics de luxe com el foie o caviar, que objectivament no són pas superiors en exquisidesa a una truita de patates ben feta. A les cates de vins, el factor previ de prestigi emmascara sovint la qualitat que trobaríem en una cata a cegues (per no parlar del cas en què el mateix vi ser posat en ampolles de cellers de diferent rang).

La fama i la popularitat també fan destacar, sovint sense motiu, artistes i productes. Així, escoltem el que toca, visitem els museus i ens aturem a les pees que toca, fem viatges on toca i fotografiem el que toca.

09/2021

El veritable esteta sabrà descobrir valor sense l’ajuda de l’efecte marc, ja sia el passatger del metro que es va aturar davant el violinista, el que menja una truita de patates a un bar del barri, o que s’atura en un mural d’un desconegut. Com els directors de cinema que emmarquen una escena fent un rectangle amb els dits o amb un objectiu especial, l’esteta sabrà troabr la bellesa sense les ajudes dels marcs establerts pel que és popular o té un preu elevat.

La bellesa pot trobar-se tot arreu, però no m’atreviria a dir que tot l’existent és bell, i fundar una religió de la bellesa com voldria Hölderlin. Hi ha odi, mesquinesa i lletjor, en el món i en nosaltres mateixos. Parafressejant Auden, diríem que entrem a la bellesa només en algunes estones i alguns llocs. [ pendent il·lustració abocador]

2023

Les obres de Roy Lichtenstein creen un “efecte marc” en reproduir, pacientment a l’oli, les imatges dels còmics amb les textures de les tècniques de reproducció mecàniques.

El cos

Pensar el cos a cada època  Què està passant  Regeneració  D’una cèl·lula al cos   D’una sopa als avantpassats  Consciència del cos

Pensar el cos a cada època

[A cada època s’ha pensat l’organisme a partir dels conceptes disponibles. Inicialment el món es presenta d’una banda amb les pedres, l’aigua, la sorra, ens que no es mouen per si mateixos. I de l’altra, les plantes, els animals, l’home, que creixen i es mouen, com impulsats per un vent invisible. Penso en una brisa que aixeca una fulla. En grec “ψυχή” ve del verb “ψύχω” que vol dir bufar o respirar. D’aquí la idea d'”ànima”. Notant el cos ple de fluid que pot variar, es proposa el model dels quatre humors.
Al s17, quan ja sabem construir rellotges i mecanismes, concebem l’animal i potser l’home com un rellotge complicat.
Al s19, que sabem de reaccions químiques i hem pogut aïllar components actisu dels sucs gàstrics, concebim l’organisme com una fàbrica química (Fritz Khan).
Al s20, quan hem descobert l’estructura del DNA i la transcripció de protïnes, concebim l’organisme com una “impressora” que imprimeix estructures a partir d’un plànol.

Què està passant?

•  Consciència de què passa al meu voltant i que passa en mi, ara i aquí. Estic assegut, caminant o ajagut, batego respiro, penso [cogito, fenomenologia].
• Quan em miro al mirall, he de pensar que sota la pell del rostre hi ha una calavera que acull un cervell i uns glòbuls oculars, un sac amb la cavitat abdominal i la del cor, unes canonades per on va la sang.
• Batecs del cor que impulsen la sang, 50 a 120 pulsacions per minut, amb una pressió de 120-80, es bombeja 1 litre de sang cada minut.
• Intercanvia O2 i CO2 als pulmons. Inspiro i expiro cada 6 segons
• Entren líquids i aliments per esmorzar, dinar, berenar i sopar (unes 2000 Kcal/dia), 65g de greix, 70 de proteïnes i 370 d’hidrats de carbó. En uns 10s arriben a l’estómac on s’hi estan unes 3 hores per passar a l’intestí prim on durant unes 3 hores des descomponen els components (amb bilis i suc pancreàtic que aporten el pàncreas i el fetge, i la flora intestinal) i passen a l’intestí gruixut on s’extreu l’aigua i en unes 25-30 hores queden les femtes a punt per evacuar. La sang amb components de l’intestí prim es filtra als ronyons i els residus passen a l’orina. [a l’edat mitjana, els pets i la caca, a més de ser objecte d’humor s’interpretaven, en tant que producte de la descomposició, com un recordatori diari que som mortals i pecadors i que desapareixerem]. Jo com a cos al lavabo
• vibracions de l’aire es recullen al timpà i agiten els pèls, imatges arriben a la retina al globus ocular, cossos i aire freguen la dermis, partícules químiques exciten lepiteli olfactori al nas, aliments les papil·les gustatives a la llengua. Una xarxa d’uns 86 mil milions de neurones, passen els senyals en uns 10^-3 segons, inhibint-la o reforçant-la a les altres amb qui està connectada (de 10² a 10⁵), generant o recuperant memòries basades en representacions distribuïdes, ordenant respostes motores.
• el sistema nerviós autònom regula l’estat d’alerta i digestió, les glàndules hormonals obren o tanquen les seves aixetes per controlar el creixement (tiroides), la fabricació d’espermatozous i òvuls (g. sexuals), l’adrenalina per reaccionar (g. suprarenal),  el nivell de sucre a la sang (pàncreas), el balanç hidrosalí (fetge).
  

  ---

Regeneració

El meu cos en constant reconstrucció. Som bàsicament 20.000 tipus de proteïnes especials, sintetitzades amb els motlles del DNA, amb greixos,  sucres i agua que ens proveïm del medi. El cos humà té de l’ordre de 30 10¹² cèl·lules humanes i un nombre semblant de no humanes. Les cèl·lules resideixen en un espai format per col·lagen i fluids.  n un cos d’uns 70kg, 45 correspondrien a cèl·lules humanes i 25 a no humanes i no cel·lular.

Dins de cada cèl·lula en qüestió d’hores, cal anar reconstruint les proteïnes. DE dies (intestí), a anys, es reprodueixen les cèl·lules renovant els teixits. [ identitat corporal , els organismes que viuen en mi].

De la cèl·lula al cos

Aquesta complexa multiplicitat d’òrgans, teixits, cèl·lules, i tots els seus processos es van posar en marxa desplegant-se a partir d’una sola cèl·lula, el zigot. Dins de l’entorn especial de la matriu, en setmanes es va definint  l’embrió fins que està a punt per sobreviure fora i seguir creixent fins als 20 anys i unes  30 10¹² cèl·lules. [costa d’imaginar un robot simple que, amb peces al voltant, les vagi incorporant modificant-se a si mateix, passant de 1 peça a 30 10¹² ]

La torxa de la vida

Aquesta “dansa” organitzada de tantes cèl·lules començava amb un zigot i es remunta 100 generacions en la història, 150.000 d’homínids, 15 milions de primats, i potser 1B d’avantpassats tetràpodes, peixos i formes de vida més primitiva, tots passant-se la “torxa de la vida” de l’un a l’altre.

Consciència del cos

Olga Tokarczuc: Habitamos el cuerpo, ese equipaje molesto; en realidad no sabemos nada de él y necesitamos emplear diferentes herramientas a fin de conocer sus procesos más sencillos.

(Satipatthana Sutra , consciència del cos, i 2)

Humans  are 90% water, basically, cucumbers with anxiety (Evangelical Pastafarian)

Què hauria escoltat un viatger d’un univers alternatiu que vingués al nostre? Quins paisatges sonors hauria trobat des de l’inici al llarg d’un viatge pel nostre univers?  Univers terra: natura , humans]

BIG BANG

L’univers hauria començat amb una gran explosió, el big bang, que és com una gran campanada. Bàsicament això és l’única gran cosa que ha passat a escala del cosmos, com un gran i únic toc de campana seguit del ressó:

D’aquest moment se’n pot detectar una radiació de fons de microones que és com el ressó de la campanada:

En les tradicions religioses hinduistes i budistes, la síl·laba OM en sànscrit correspondria al so original, primordial, a partir del qual l’Univers s’estructurà. Prové de la fusió de les lletres del sànscrit a, u i m. A representa el començament, el naixement i el déu creador Brahma. U representa la continuació, la vida i el déu conservador Vixnu. M representa la fi, la mort i el déu destructor Xiva. Pels Upanixad la síl·laba representa doncs la totalitat del que existeix. Wikipedia.

Després la matèria es dispersa per l’espai. Tots els nostres protons i electrons són tan vells com l’univers. I bàsicament això és la realitat, una gran explosió i el ressó d’aquesta gran campanada única. La resta són detalls, petites fluctuacions. Però potser és en aquestes minúscules fluctuacions on hi ha la gràcia.

LES ESTRELLES

A les estrelles, l’hidrogen és convertit en heli per combustió nuclear, alliberant energia. I després es couen els elements més pesants, el carboni, el nitrogen, l’oxígen. Cada estrella és com un forn que crema:

Un viatge per l’univers consistiria en llarguíssimes etapes en silenci per un univers buit, només amb el murmuri de fons de la radiació original i, molt de tant en tant, en passar prop d’una estrella, la remor del cremar dels elements.

I potser, després de milennis de travessar un espai majoritàriament ocupat per un gas de baixíssima densitat, uniforme, potser avorrit, arribaria a un planeta blau.

Trobaria el mar i el vent:

I la pluja

Seguint les ones podria arribar a una platja i un bosc on sentiria els ocells

Després un prat amb arbres i només una brisa suau

Les cigales, els grills, la selva

Podria sentir l’herba com creix? les passes dels mils de milions de formigues?  com apreta la placa tectònica, que es mou uns 5 cm cada any?

Una nova mena de sons, una carretera a les afores d’una ciutat, un taller, un camió que arrenca, unes fàbriques, passen uns trens.

El paisatge sonor de les veus humanes al carrer:

El viatger de l’altre univers si hagués estat atent a la música que feien els humans, hauria trobat timbals i cants africans, flauta sufí, danses àrabs, csardas, raga indi, shakuhachi japonès, guqin xinès, Byrd, Bach, Haydn, Mozart, Herrmann, el blues, Louis Armstrong, Fats Waller, Count Basie, Miles Davis, el R&B, els Beatles, Otis Reding, el rap, Kraftwerk, i tants altres:

Hi ha uns 7000 llenguatges (The Ethnologue):

L’explorador atent a la veu humana hi trobaria l’ample registre de les nostres emocions, els plors, les rialles, les passions:

Marc Aureli ens recordava que la terra sencera no era més que un racó de l’univers. Si hagués començat fa 24 hores, els 50.000 anys que fa que l’homo sàpines és a la terra, no arribarien a mig segon. Enmig de l’immens espai fosc ple només del murmuri de la radiació de fons, la humanitat és només un instant de soroll variat:

Però aquesta no és la perspectiva amb la que vivim, si aquest hipotètic explorador d’un altre univers fos capaç de posar-se dins d’un humà, sentiria com sona el seu present ara i aquí, els batecs del seu cor i el seu respirar, i cada instant val la pena (Maranassati Sutta):

Per explorar més: llibreria de sons Audivis, https://freesound.org/, ràdios de tot el món: http://worldradiomap.com/, earth.fm

El 1977 es van enviar a l’espai dues sondes, el Voyager1 i Voyager2, que després d’explorar el sistema solar, el 2012 seguira més enllà per l’espai interestel·lar. Contenien un disc amb imatges i sons de la terra per si alguna civilització extraterrestre arribava a trobar-lo. El contingut va ser seleccionat per Carl Sagan. Aquí he jugat a imaginar què es trobaria un viatger d’un altre univers.

Gordon Hempton, a la recerca del silenci. Els entorns més naturals ecològicament són també els més silenciosos.

Hildegard von Bingen veia el món com un “so segrat”. (New Yorker). Va escriure un cicle de 77 cançons titulades “Symphonia armonie celestium revelationum”. Podríem pensar els sons de la naturalesa tal com els sentim com a sons sagrats.

2023 Mostrar les dades del cosmos, ones gravitacionals, forat negre, en forma de so (BBC)

Kant, el cel estrellat damunt meu

Rilke. Primera Elegia, “Alguns estels prou et demanaven que els seguissis el rastre”.

Virgili. Geòrgiques. “No és endebades que sotgem la posta i l’eixida de les constel·lacions, així com les quatre estacions diverses que es reparteixen igualmente l’any.”

Astrologia, “starry night theology”

El 2006 llegia un article al National Geographic sobre la “florida” del riu Tisza. Descrivia la vida dels efemeròpters, que no arriba a durar un dia sencer després d’estar un any en estat de nimfa.

Em va atrapar com a metàfora potent de la vida, finita, curta, però alhora, amb prou marge com per fer una mirada al món, meravellar-se’n, fins i tot aparellar-se. Estava bé trobar-se comfortable amb aquesta finitud, agrait per trobar-nos aquest món, “tan divers, tan temporal“, que diu Maragall. Vaig trobar connexions riques amb Nabokov i Saul Bellow. Em va inspirar el tema del blog, nosaltres humans, vivint com les efímeres, volant al llarg del riu:

BLOG 2006

ephemeropter

Insecte de vida adulta breu, sovint inferior a un dia, durant el qual vola al llarg el riu, s’aparella, pon ous i mor.

“Al riu Hypanis al Bòsfor cimeri, cap a l’època del solstici d’estiu, són arrossegades pel corrent cap al mar el que semblen unes bosses poc més grans que un gra de raïm de les quals en reventar-se en surten uns quadrúpedes alats. L’insecte viu i vola fins al vespre però, quan el sol se’n va, decau i mor al capvespre havent viscut només un dia, circumstància per la qual s’anomena ephemeron.” Aristòtil, Història dels animals, llibre V, cap 9.

Com les efímeres també nosaltres volem entre la foscor prèvia i el capvespre. Durant el vol, a més de menjar i aparellar-nos, podem contemplar, meravellats, les cases a sota, els arbres, les formes dels núvols al cel, conversar amb les altres efímeres, escoltar els ocells o una ràdio.

[Actualment l’Hypanis s’anomena Buh meridional, a Ukraina.]

Nabokov, un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra

Saul Bellow, la tanda per viure

El sorral entre dos mars a Macbeth

EL 2014 llegia el Canon Pali i trobava una antiga expressió de la idea que val la pena viu ni que sigui per un instant, el Maranassati Sutta.

Viatge al Danubi, maig de 2019

Poc després d’entrar a Sèrbia des d’Hongria, passat Novi Sad, vaig trobar un lloc on passar la nit al costat del riiu Tisza. Era finals de maig i encara no era el moment de la florida de els efímeres. En vaig capturar una similar petita, i vaig passar un vespre en pau, un instal en aquet vol meu, efímer.

The brief lives of mayfly adults have been noted by naturalists and encyclopaedists since Aristotle and Pliny the Elder in classical times. The German engraver Albrecht Dürer included a mayfly in his 1495 engraving The Holy Family with the Mayfly to suggest a link between heaven and earth. The English poet George Crabbe compared the brief life of a daily newspaper with that of a mayfly in the satirical poem “The Newspaper” (1785), both being known as “ephemera”.

• Big bang 13700M 137 km (sortida Figueres)
• Origen del sistema solar 4.550 Ma, 45.5km passat Sant Celoni, Precàmbric
• Vida, 3500M 35 km a Cardedeu,  bacteris, a l’Edicarià abans de la Trinitat, meduses, esponges i equinoderms, algues
• Paleozoic 541M 5.4 km, trilobites  [ Entre sortida 30 i 29]: algues, insectes, mol·luscs / peixos / plantes terrestres, amfibis, tetràpodes
• Mesozoic 252M 2.52 km, rèptils  [ passada la sortida 24 a l’alçada del museu blau ] dinosaures i mamífers, al final plantes amb flor
• Cenozoic  66M, 660metres mamífers  [ Taulat amb Espronceda], mamífers
  • 66 Paleogen
  • 23 Neogen 230m [Taulat i Aguaribay] Bilbao evolució primats
  • 2.58 Quaternari 20m evolució humana Aymà amb Fernando Poo /
  • 200m anys, dos metres al replà, Homo Sàpiens / Holocè i història 11.700 anys 11.7 cm

Una aplicació de realitat augmentada?

La meva vida < 1 mm

[ seguir al corredor amb una cronologia de 1 mm per setmana? 52 mm un any ]

De l’origen de l’univers al Paleozoic, 137km  13.700

Si poso el comptakm parcial a zero després de passar el segon pont, el que hi ha sota d’un túnel, hauria de ser a 5.4 km de casa,

5.41   0 Càmbric
4.85  0.56 Ordovicià
4.43  0.98 Silúric
4.19   1.22 Devonià
3.59   1.82 Carbonífer
2.99   2.42 Permià
2.52   2.89 Triàssic
2.01   3.4 Juràssic
1.45   3.96 Cretàcic
0.66  4.75 Paleogè
0.23   5.18 Neogè

Deep time thinking (BBC)

El poema simfònic de Rachmaninov

Evoca la idea de viatjar a un lloc més enllà de la realitat habitual, una illa sagrada, potser en un lloc secret de Grècia, amb xiprers. El trajecte té alguna cosa de terrible però alhora l’esperança d’arribar a una pau permanent.

Contacte amb el que no existeix en el present. En l’anàlisi de diferents tipus de sistema que feia a Layered Ontology, remarcava que la capacitat d’imaginar ens recordar el passat, preveure futurs possibles, imaginar futurs diferents. D’alguna manera vol dir estar en contacte amb un estat de coses que no existeix. Això té conseqüències fonamentals per a la condició humana.

Determinar un curs d’acció que no estigui condicionat només per l’immediat, sinó per un estat de coses futur. Planificar. Renunciar a una gratificació immediata en favor d’una gratificació futura. (Experiment Marshmallow).

Viure en el passat, futur o imaginat. Experiència de viure, no només el present, sinó el passat, encara que sigui amb records modificats, en el futur que anticipem, per exemple si aconseguim un lloc de treball, o ens correspon algú de qui estem enamorats, o altres vides possibles que imaginem, si ens toqués la loteria. Tal com deia Proust, som éssers amfibis. És una experiència de vida més complexa. Quant al passat, ens permet adonar-nos i celebrar tot el que hem viscut, però alhora adonar-nos que la majoria de les coses ja no tornaran; hem estat nens un cop, hem estat joves un cop, i no ho tornarem a ser. Quant al futur, ens permet il·lusionar-nos amb expectatives, que poden ser infundades. I això ens du a la frustració. El record de futurs que no s’han acomplert ens du a la melanconia. Viure amargat per fets del passat, o fixat en un futur que no existeix, es impedeix adonar-nos del que està passant ara. Alliberar-nos d’això és el que proposa el budisme, la meditació zen o la guia d’un autor popular com Eckart Tolle. Però dut a l’extrem, viure només el present, és empobridor, tan empobridor com viure en el passat sense obrir-nos al present. És com el protagonista del film Memento, o com quan a Men in Black t’esborren l’experiència per tenir un record fals. Durant el viatge en furgo de 2023, algun dia al vespre revisava memòries de 2005, treballava una cronologia del 1600 i vivia el present de 2023, revivint tres temps alhora.

Experiència de posar-nos en el lloc d’un altre, moral i ficció. La imaginació és també el que ens permet posar-nos en el lloc de l’altre És la base de l’empatia, amb el suport dels mecanismes de les neurones mirall. Podríem especular que és un mecanisme fonamental de supervivència que ens ha aportat l’evolució. Saber llegir les emocions de qui tenim davant, per exemple, ens permet anticipar si ens acollirà o ens atacarà. És també la base de la moral, en el sentit que no voldrem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos. És també una base per a l’entreniment, quan per la lectura, teatre o cinema, ens posem en la pell d’un personatge (teatre, viure les emocions).  (En aquest sentit, hi ha indicis que un dels efectes de la pràctica del mindfulness és la pèrdua d’empatia i compassió, que podríem atribuir a la limitació de l’experiència només al que ens afecta a nosaltres ara i aquí).

Introducció  Abans de les Teràpies  Teràpies     Autoajuda    Pastilles    Alternatiu

Introducció

L’experiència de l’home és sovint de patiment i des de sempre ha trobat alleujament en diferents sistemes de creences o tècniques. Això atorga un poder als qui subministren aquestes creences o tècniques.

Les religions abrahàmiques plantegen que el patiment és resultat d’un pecat original que du inevitablement a la condemnació eterna. L’única manera d’evitar-ho és apuntar-se al seu sistema de protecció, seguir els seus rituals i fer les aportacions econòmiques que calgui. És com un xantatge mafiós. D’aquí que inevitablement han de ser intolerants amb les altres creences, han d’eliminar la competència com sigui. Tant el paradís com l’infern són transcendents i eterns, així que la vida actual en sí té poca importància, només compta per salvar-se o condemnar-se.

Les religions dàrmiques no tenen un infern transcendent, l’infern ja és aquí en la nostra vida de cada dia. No ens n’alliberem ni quan morim ja que ens reencarnem, en un animal, humà o semidéu, seguint un cercle infinit de vides, el samsara. Només ens en podem alliberar seguint un entrenament de meditació i unes tècniques. Aquí no hi ha el monopoli de la salvació de l’església però sí una competència entre mestres i escoles per tenir més deixebles. I es donen casos d’abús com en les esglésies abràmiques (BBC, i BBC, abusos budistes a Myanmar contra roghinyes) . Les tècniques són complicades i insisteixen en la necessitat del mestre a qui s’ha de seguir cegament. En trobem exemples al Bardo Thodol, el Llibre Tibetà dels morts. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat submisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí tenim una societat escapista que es tanca a un monestir.

La versió vigent de la indústria de la salvació ja no recorre a l’amenaça de l’infern, o a la promesa de la il·luminació budista però segueix l’esquema general que estem malament i que necessitem “contractar” alguns serveis de salvació. Semblaria que durant dècades, els terapeutes de l’escola psicoanalítica haurien donat per descomptat que tots tenim traumes sexuals de la infantesa pendents de superar, en sessions setmanals. Aquesta escola ha estat desacreditada, o ha passat de moda, però segueix essent un lloc comú que la vida normal ens porta inevitablement a l’estrès i la frustració, o solitud, i que necessitem un terapeuta, gestalt, meditació, ioga, Txiqung, el que sigui, per trobar la pau. Tots necessitem teràpia o guia, i així trobem serveis de coach de motivació o per que algú ens digui què hem de fer de gimnàs. (Autoajuda).

I per completar aquest mercat de la indústria de la salvació tenim l’adquisició d’objectes i remeis. Des de sempre s’han venut pedres, cristalls, creus, estampetes, escultures de Ganesh, gongs tibetans amb propietats meravelloses. [jo vaig comprar un sant Pancraç de plàstic]. Pocions, ungüents, olis essencials, alcohol, tabac, antidepressius, tranquil·litzants, drogues. Sembla que no podem viure sense l’ajuda d’aIguna substància. [Cada estiu milers van a concerts a embriagar-se d’alcohol i so, fugint de la seva vida; cada vespre milers van a les platges o discoteques buscant un moment que o arriba i deixant-ho tot brut d’ampolles i embalatges de menjar].

[ Vénen ganes de fugir d’aquest mercat de salvadors, sacerdots, mestres zen, gurus, coachs i quedar-me tranquil acceptant les meves limitacions en la línia d’Epicur que recollia Horaci, sense esperar un món millor futur]

Abans de les teràpies

• (CGPT)Religió. Les cultures antigues [cristianisme] creien que la depressió o altres trastorns eren càstigs divins o possessions demoníaques. Religions abràmiques: Pregàries, rituals, peregrinacions, benediccions de Sants, confessió, exorcismes. [De fet, el baptisme, confessió, últims sagraments i ser enterrat en cementiri sant són com una mena d’exorcisme]. Religions dàrmiques: Meditació. A les religions indígenes els xamans feien rituals simbòlics.
• Supersticions:/Alternatius: amulets o objectes per allunyar els mals esperits.
• Filosofia. [Grècia]. Acceptar el que no podem controlar. Gaudir de plaers moderats.
• Remeis populars i medicina. Infusions d’herbes calmants com la valeriana. Banys calents o freds. Règims, dejunis.
  Seguint la teoria dels quatre humors, la melancolia causada per un excés de bilis negra es tractava amb sagnies i purgants.
• Ingrés en asils als s18 i s19.
• [les societats premodernes tenien un treball més físic, no tenien temps per deprimir-se. Alhora la família i la comunitat estaven més a prop; avui tenim el repte de viure més sols]
• Alcohol. Als s18 i 19, l’opi es va fer popular.
• Richard Burton, la cura de la melancolia

Teràpia

[En el marc religiós la preocupació és “estic condemnat”, en el marc de teràpia la preocupació és “no sóc feliç”].

Psicoanàlisi i psicodinàmica
Sigmund Freud, 1886. Converses que, a través de l’associació lliure, explicació dels somnis i la transferència, revelarien experiències de la infantesa, sovint de natura sexual, de les quals no en som conscients i que serien la causa de les neurosis.
Alfred Adler i Carl Jung, influïts per Freud, se centren en experiències anteriors, processos inconscients i relacions interpersonals per entendre la conducta i estat actual.

Behavioral Therapy
Basada en les teories de B.F. Skinner, John Watson i Ivan Pavlov. 1920s-50s. Condicionar els subjectes [com, parlant?], per canviar la seva conducta o hàbits problemàtics.

Teràpia humanística centrada en el client
Carl Rogers. 1940s-50s. Cada individu té un potencial per desenvolupar. El terapeuta orientarà i estimularà el seu creixement personal.

Teràpia Gestalt
Fritz Perls, Laura Perls,  Paul Goodman. 1940s-50s. Creen un espai on el client expressa els seus pensaments i emocions. Si es detecten temes no resolts es fa servir la tècnica de la cadira buida per establir un diàleg imaginari que fa aflorar conflictes no resolts.

Cognitive Behavioral Therapy (CBT)
Aaron Beck  (Cognitive Therapy) i Albert Ellis (Rational Emotive Behavior Therapy – REBT).  1960s-70s. les emocions i conductes serien resultat de pensaments negatius que no s’adapten a la realitat. Canviant aquests pensaments concentrant-se en el present i la solució dels problemes es pot millorar l’ansietat i la depressió [com els estoics].

Existential Therapy
Viktor Frankl, Rollo May, Irvin Yalom. 1950s. Explora el sentit de la vida, la lllibertat, la mort. [reflexió filosòfica].

Teràpia de família i parella
Murray Bowen, Salvador Minuchin. 1950s. Detecta conflictes derivats de tensions en les relacions a la família. [Constel·lacions familiars].

Mindfulness (Atenció plena)
Adaptació al món occidental de les pràctiques de meditació del budisme zen i l’hinduisme. Thích Nhất Hạnh, Joseph Goldstein, Herbert Benson, Jon Kabat-Zinn, Richard J. Davidson. 1970s. Prendre consciència del moment present com a cos que respira, està assegut i camina. Això allunyaria l’ansietat i emocions negatives.
[Karl Graf Dürckheim, noble alemany [en cerca de l’excel·lència], s’adherí al partit nazi, per després resultar que tenia sang jueva i enviat al Japó. Trobà sintonia amb la idea de superioritat ària i la disciplina samurai i zen. Va concebre el terapeuta algú que acompanyava el pacient en un camí de transformació. Leibterapia Laia Monserrat.

(CGPT 2024), Als USA uns 42M d’adults, un 16.5% de la població, reben teràpia. Entre 1.5 i 2M recorren a coachs.

Autoajuda

(CGPT)

Llibres
Cobreixen des de la salut mental, benestar emocional, productivitat, crrera professional, finances. Recorren a Mindfulness, positive thinking, hàbits i planificació d’objectius. Brené Brown (Daring Greatly), James Clear (Atomic Habits), and Mark Manson (The Subtle Art of Not Giving a F*ck).

TikTok, youtube
Influencers, terapeutes, life coaches, publiquen vídeos curts sobre gestió de l’ansietat, productivitat, consells sobre relacions [com l’Helena Francis i els consultoris sentimentals]. Dirigits especialment Milenials i GenZ. Dirigeixen a compres de llibres o subscripcions.

Apps i subscripcions
Apps: Talkspace, Headspace, Calm, BetterHelp, and Shine guien els usuaris a meditar, teràpia o wellness.  Amb l’ajuda de la AI poden automatitzar una teràpia personalitzada (Woebot i Wysa). A vegades connecten a terapeutes titulats per vídeoconferència.
Apps de recordatoris i formar hàbits com Fabulous, Habitica, o Strides fan un seguiment dels hàbits fent servir behavioral psychology.

Drogues, alcohol, antidepressius, analgèsics

Abús de medicaments legals. Abús de substàncies legals. Abús de substàncies il·legals. Debat

Alternatiu

Astrologia
(Cgpt)El 2018 un 29% dels adults als USA afirmaven creure en l’astrologia. [la pràctica es remunta als Egipcis, ampliar]

Tarot i predicció del futur
(Cgpt) El 2019 un 22% dels adults a USA van recórrer a predicció del futur en pràctiques com el tarot o la quiromància. La indústria de serveis psíquics facturaria uns 2.2B.

Cristalls i olis essencials
Almenys un 42% als US creuen en “energia espiritual” localitzada en muntanyes, arbres, o pedres. Un 30% dels adults fa servir alguna forma de medecina alternativa, entre elles l’aromateràpia. El mercat d’olis essencials estaria valorat en 18,6B el 2020. Millenials i genZ busquen alternatives a les receptes farmacèutiques, amb propostes holístiques espirituals i New Age.

Reiki
Iniciat per Mikao Usui el 1922. Se suposa que hi ha una energia espiritual a tot arreu que el practicant canalitza al pacient a través de les seves mans. El “International Center for Reiki Training (ICRT)” diu haver format 4M de persones i que 1M el practica. Als US, 1.2M haurien rebut alguna mena de teràpia energètica el 2006. Alguns hospitals a US i UK ho ofereixen com a complement a la medecina tradicional.

El frau de Castaneda, que es va inventar les experiències i explotava sexualment les seguidores. (2024 Altaonline)

Witchtok, cobrant 1.500$ per llegir cartes de Tarot (The Independent)

A l’article sobre la Psicologia de la desigualtat, s’argumenta que la insatisfacció vindria, no tant de la situació objectiva que estem vivint, com de la percepció de la desigualtat. I potser això seria un tret genètic ja que s’ha observat en experiments amb nens de 3 anys i fins i tot en micos (que rebutgen un cogombre que els havia fet feliços després de veure que altres tenen plàtans.

¿Ho podem extrapolar al sentiment de frustració que tindríem en comparar la nostra situació real amb la que podem imaginar? La imaginació és el que ens permet concebre vides millors, i alhora posar-nos en el lloc dels altres i tenir responsabilitat moral.

Així, com els micos amb els cogombres i els plàtans, ja no sabríem conformar-nos amb la feina o parella que tenim a l’abast; voldríem un lloc millor, o una parella més bonica, i per això tindrem ansietat a la feina i viurem sols.

Els espanyols pensen en una Espanya uniforme, que parla castellà, on extreuen recursos de Catalunya sense que ningú protesti,  i no vol reconèixer que Catalunya és una nació. Així, viu irritada contra una realitat que frustra aquesta expectativa. I alhora, els independentistes catalans, somiem amb els plàtans d’una Catalunya independent que no tenim a l’abast, somiem amb una possible DInamarca del sud, i no volem reconèixer que la meitat dels catalans (els que viuen a Catalunya), aquesta independència no la volen. Així, tant uns com altres rebutgem el cogombre d’una Catalunya nació dins d’Espanya amb un finançament just.

És la Segona Noble Veritat del del Budisme : l’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.

Un dels temes més fonamentals de la filosofia és el de l’u i el múltiple, que podem referir a Parménides, que tot és u, als diàlegs de Plató del Parménides i el Sofista, a les categories de forma d’Aristòtil, substància i accident i altres. Si examinem tot el que existeix, com identifiquem entitats separades? Al meu assaig d’ontologia per capes suggeria que serien invariants.

Una de les discussions més fructíferes que se m’acudexen és pensar en les  membranes de les cèl·lules, que d’una manera extraordinàriament complexa, determina quines substàncies poden entrar i sortir, i quines no. [ Dues capes de lípid (45%) que envolten unes proteïnes flotants (55%). Formen una barrera (¸10-8m) selectiva que deixa passar l’aigua i algunes substàncies (reconeixement per enzims) arribant a tenir un paper actiu en el transport [aliments i deixalles). La paret cel.lular, no sempre present, està formada per polisacàrids amb un gruix d’uns 20 nm i evita que la c. exploti. Deixa passar molècules petites. A la membrana hi ha també els enzims que cnverteixen els aliments en ATP (->), tasca que a les c.eucariotes acompliran les mitocondries.

L’existència i la identitat de la cèl·lula es basen en aquesta capacitat de definir els fluxs. El que entra és el em transformarà en el què vull ser. El que deixo sortir és el que transforma l’entorn que tinc al voltant. Em recorda una mica les regles que hi ha als firewalls que arribaven a ser molt complexes i que també definien la “identitat” de la Caixa, entraven i sortien consultes, operacions de clients, manteniment per part d’administradors …

Part dels terribles efectes de les fake news és que no disposem de membranes efectives per regular quina informació ens arriba. Els algoritmes pensats per a augmentar els clics acaben funcionant com una mena de malaltia que degrada el nostre entorn fent que només ens arribin mems que reforcen la nostra tendència natural a identificar un culpable i odiar-lo.

Fer un entorn habitable, netejar un espai enmig d’un abocador

Totes les tradicions espirituals han proposat alguna forma de contemplació o meditació. A la discussió em plantejava si potser cadascu havia de trobar la “dieta” contemplativa que li anava millor. Quina seria la meva?

Vida contemplativa en imatges

El 2007, quan vaig posar en marxa el primer blog, em fascinava la idea de les efímeres, que viuen un sol dia i durant aquest temps ho fan tot. Vaig dibuixar la capaçalera del bloc representant-ho:

Més tard vaig fer un dibuix d’un home suspès al cel contemplant el món.

O bé enmig del no-res

A les reunions de feina seguia tenint aquesta idea al cap, mig d’estar sol enmig de l’espai, mig la idea de cada dia com un paper en blanc a omplilr, les parets d’un cub que es desplega, 6 cares de 4 hores, dormir, el matí, la tarda, el vespre.

La meva targeta de “negoci” es diu justament vida contemplativa

El silenci i el buit com a condició de l’espiritual, Feldman, Rothko, Miró, Mompou.

Veure també els espais de l’ànima / personal

Història, Contemplació

La mirada al cel ens fa adonar de la nostra petitesa en la immensitat de l’espai. La mirada a la història de l’univers, els canvis geològics i l’evolució biològica a la terra ens fa adonar de la nostra petitesa en el temps. Si ho representem en 137km, la història de la humanitat de 10.000 anys són 10 cm, i la nostra vida no arriba a 1 mm.

La mirada a la història ens presenta múltiples cultures que floreixen i es moren, edificis que es basteixen i acaben convertits en runa, literatura que entusiasma i després s’oblida, o la pintura, com deia Dante al Purgatori: “Oh vana gloria de l’umane posse! / com’poco verde in su la cima dura, /se non e` giunta da l’etati grosse! / Credette Cimabue ne la pittura / tener lo campo, e ora ha Giotto il grido, / si` che la fama di colui e` scura.”

Tot passa i tot desapareix. La vida és finita i efímera. El sentiment que hauríem volgut viure altres coses, o conservar algunes que desapareixen és comú a totes les vides humanes. El pas del temps és uns dels grans temes de la poesia.
Podem intentar abastar tot el que està passant ara? Tot el que ha passat?
A cada moment estan passant moltíssimes coses que no podem acabar de copsar. Què està passant ara a diferents llocs del món? Què podem veure? Podem imaginar que podem viatjar a qualsevol moment en  l’espai i temps i veure quines civilitzacions hi havia al món, i en aquell punt, quin paisatge.

Hegel contempla “un quadre immens d’esdeveniments i fets de configuracions infinitament diverses de pobles, Estats, individus, que es succeeixen sense parar. ” I observa que “La història ens arrabassa del més noble, del més bell, pel qual nosaltres ens interessem: les passions ho han esfondrat; és caduc. Tot sembla que passa, i que res roman. Tot viatger ha sentit aquesta malenconia.” Ell voldrà veure en el canvi un desplegament necessari de la raó però sense aquesta fe, la història apareix sense sentit.

Juntament amb el sentiment d’insignificància, podem tenir el de formar part de tot, com un dels components d’ una ona, o una veu d’un cor, que contribueix a l’harmonia total. Potser som insignificants i fins i tot redundants, però com la pluja (idea de la Maria), o els que contribueixen a fer pinya als castells, no per això deixem de tenir sentit.

La terra i la vida  44 la vida  [esborrany]

PERSONAL Quins llocs he conegut? Quins paisatges i animals he vist? Els cérvols a les excursions, els grans animals a Àfrica

Què m’ha fascinat de la naturalesa [experiències filosòfiques, massa general]? les col·leccions d’insectes, herbari, els llibres, els musuets de Castellar i Ayma,  estudi inventari, museus de ciències naturals,   els jardins a Castellar i Ayma.  / [ quina part m’he fet meva, el meu món? ]  els meus paisatges preferits, el que veig cada any: ametllers, tipuanes, orenetes, experiències

estudi

els insectes i llibres Uteha, treball origen de la vida, pprocesos irreversibles+ inventari als 90

exp. “místiques”: les caminades i excursions en solitari a Solius, després al Pirineu ,   gr11 saludant els rierols i els animals, el vel d’Irati

Saludant la naturalesa

la naturalesa salvatge:  tempestes pluja, distància i llocs inaccessibles a la muntanya, el mar

la naturalesa amable: els jardins, disseny castellar, solius, ayma

la naturalesa ne mi, els avantpassats

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

La poesia, ha de voler dir alguna cosa? El que diu, és una mena de coneixement? o bé és un ornament o entreteniment superflu?

NO TÉ PER QUÈ DIR RES

La lluna la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Vinyoli crec, tot i que ja no en trobo la referència, i Enric Casasses en una entrevista la fan servir d’exemple d’unes línies sense sentit que acceptem ja de nens perquè ens agrada com sona, el ritme que té i les sensacions que evoca. A la introducció de la EB es posa com exemple: “Little Jack Jingle/He used to live Single/But when he got tired of this kind of life, He left off being single, and liv’d with his wife.

Wallace Stevens deia: A poem need not have a meaning and like most things in nature often does not have.

Nothing that can be said in words is worth saying. (Lao-tse)

“If you have to ask what jazz is, you’ll never know.” Louis Armstrong

PERÒ LA POESIA TRACTA DEL QUE ENS ÉS IMPORTANT

Si la poesia no és com un informe, al qual li podem demanar rellevància i veracitat, però al mateix temps, com hem dit, comunica el que ens és important, el que mereix l’esforç de posar-hi “un marc” de versos i dicció. Antigament podien ser les gestes mítiques d’un poble. Pot ser el sentiment de fragilitat davant la incertesa i fnitud de la vida humana, la meravella de la naturalesa que es renova. El poeta no fa una llista de tot el que hi ha. Tria i selecciona el que és més important i ho expressa amb tota la intensitat que pot. El personatge de  Batya Gur en diu “expressió concentrada”.

Un poema, doncs, no és un “informe” sobre uns fets. Però alhora sentim la convicció que la poesia és una “mena de coneixement”. Ens aporta sobre com ens hem de prendre la vida. I això que ens aporta i potser no es pot expressar amb el discurs normal. La poesia deia la introducció de la EB, is “the other way of using language”, en un sentit similar al de LaoTse.

Potser en aquest sentit, que tracta del que és més important i no es pot expressar amb el discurs normal, la poesia pot tenir l’aspiració de transmetre un veritat més profunda. Novalis deia: “Die Poesie ist das echt absolut Reelle. Dies ist der Kern meiner Philosophie. Je poetischer, je wahrer.” (La Poesia és el Real de debó. Aquest és el nucli de la meva filosofia. Com més poètic, més veritat”. I Wallace Stevens: “The poet is the priest of the invisible.”

[+2023 La poesia comunica que el poeta creu que és important, o que val la pena de dir. De tot el que ens envolta o tot el que podem pensar ell tria el que que creu que val la pena fixar-hi la mirada. Ens diu “mira!”, un mira que és l’exclamació a la qual es refereix Paul Valéry. Podrà ser un sentiment sobre com n’és de fràgil la vida, podrà ser les virtuts d’un heroi. Després, amb més o menys encert, ho concretarà en paraules. Per aquest acte de dir “mira!” és pel que Hölderlin dirà “allò que perdura ho diuen els poetes”.]

L’INEFABLE, EL REAL, CONFUSIÓ

La idea del poeta que connecta amb l’Absolut i ens el transmet és pròpia el romanticisme i no té per què implicar, en general, que hi hagi una mena d’absolut al qual el poeta té un accés privilegiat, com una mena de revelació divina. Plató sí que parla en aquest sentit al Fedre. Sí que es pot afirmar, però, que quan el poeta canta les virtuts de l’heroi, quan canta la naturalesa, les emocions, la desesperació, o fins i tot, quan la poesia és confusa i inintel·ligible, està presentant un discurs alternatiu.

La vida “real” o, millor dit, la vida “aparent” pot ser mesquina, però podem concebre herois. La vida de cada dia, mirant de sobreviure, empaitant quimeres, ens pot fer cecs a les meravelles de la naturalesa, incapaços de viure el moment embriagant-nos, o inconscients que la vida és breu i finita, i el poeta ens presenta allò que és més real, allò que hauríem d’haver sabut veure si haguéssim estat més atents. En aquest sentit Keats diria que la poesia donaria veu al que intuïm com a més sagrat: “I think Poetry should surprise by a fine excess, and not by Singularity—it should strike the Reader as a wording of his own highest thoughts, and appear almost a Remembrance.” (Letter to John Taylor, 1818.) (i també if poetry comes not s naturally as the LEaves to a tree it had better not come at all”). I Robert Frost: In literature it is our business to give people the thing that will make them say, “Oh yes I know what you mean.” It is never to tell them something they dont know, but something they know and hadnt thought of saying. It must be something they recognize. (Letter to John Bartlett, in Modern Poetics, ed. James Scully, 1965.)

Fins i tot quan la poesia és confusa, obscura i inintel·ligible, ens pot estar dient quelcom important: la manera de viure basada en uns guions preestablerts a cada societat i cada època, ja sia triomfar professionalment, ja sia tenir molts “likes” a les xarxes socials, aquests guions que semblen tan clars i indiscutibles, que pressuposen que entenem què és el món i què és la vida, en realitat són buits, si mirem atentament, la vida és confusa i inintel·ligible.

POESIA SUPÈRFLUA PER LA CIÈNCIA O RELIGIÓ?

Podem preguntar-nos si la poesia, com a discurs sobre la realitat, pot quedar obsoleta pel coneixement científic o supèrflua per les veritats d’una religió revelada, si som creients.  Una concepció pobra i limitada de la poesia veuria, d’una banda, el real, el quotidià, gris, amorf, insuls,  i de l’altra, funciona, contraposat a la poesia com un ornament, un suplement decoratiu, una capa bonica que cobreix l’edifici de veritat.

A la EB s’apunta que si la poesia ens importa és perquè si és una mitologia, almenys ens som conscients, i ens recorda que les altres, i suposo que es refereix a la religió i la ciència, també ho són. The literary critic I.A. Richards, in a deep and searching consideration of this matter, concludes: “It is the privilege of poetry to preserve us from mistaking our notions either for things or for ourselves. Poetry is the completest mode of utterance.” Aquesta línia d’argumentació no em convenç gaire ja que vindria a dir, tots són mites, almenys la poesia és més bella. Una altra cosa seria l’audaç idea de Wallace Stevens de la religió com a Supreme Fiction, que ens creem la nostra pròpia mitologia i la seguim, tot i ésser conscients que és una ficció.

Bécquer tenia una rima que sempre m’ha desagradat que deia “Mientras la ciencia a descubrir no alcance/  las fuentes de la vida,/  y en el mar o en el cielo haya un abismo/   que al cálculo resista,… habrá poesía”. Justament, com més ens fa conèixer la ciència, més ens meravellem. La ciència no desfà l’encanteri, ens el  fa més profund. Saber que els nostres àtoms van ser “cuits” a les estrelles, que compartim el mateix codi genètic amb totes les espècies depassa el que podríem haver imaginat.

M’atreviria a proposar un put de vista diferent. La ciència ens aporta informació sobre el món, però “informació sobre el món” i “l’experiència de viure en el món” no són el mateix. Les descripcions psicològiques o neurològiques de sentiments no substitueixen l’expèriència d’aquests sentiments (és el que debaten Dennet i Chalmers sobre el paper de la consciència).  I com que som éssers que vivim en el llenguatge, vivim els sentiments a través del llenguatge. Per Proust, la vida veritable és la que retroba l’artista quan recupera les “impressions veritables” que han quedat amagades pels hàbits. L’única vida realment viscuda és la literatura. És el treball que fa per descriure l’experiència de la magdalena. Potser podríem dir que les impressions reals, els sabors, les textures, la llum, totes aquestes experiències passen desapercebudes sinó es ressalten amb el “marc” de la poesia. Els primers versos de Todesfuge de Paul Celan, “Negra llet de l’alba la bevem a la tarda/ la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit”, generen una sensació amarga que es repeteix amb més eficàcia que un assaig o una reflexió.

LA PREGUNTA DE MENELAUS

La EB acaba dient: The best poetry sings always, at the end, of transcendence; while seeing clearly and saying plainly the wickedness and terror and beauty of the world, it is at the same time humming to itself, so that one overhears rather than hears: All will be well.”

Potser hi ha una actitud humana molt fonamental que és l’ànsia de voler que hi hagi alguna cosa més, que la vida sigui alguna cosa més que el patiment de cada dia, que hi hagi alguna cosa de permanent, alguna cosa preciosa i sagrada a descobrir  i que, com que no és evident, té un component de misteri. Aquesta ànsia es pot convertir en certesa, en fe, o en una nostàlgia del que sabem que no serà. En tant que no present i evident de manera immediata és també inefable en termes del discurs normal.

Referent a aquesta ànsia, Harvey Gross, a l’article de la britànica fa servir la història de Menealus i Proteu, al llibre IV de l’Odissea (també Virgili, Geòrgiques llibre IV 385). Estant aturat a Egipte per manca de vent, Menelaus vol saber com tornar a casa i lluita amb Proteu per que li doni una resposta. Proteu, es resisteix transformant-se en lleó, drac, lleopard, aigua, arbre. Al final li dirà el que Menelaus ja sospitava,  però no volia acceptar: que ha de tornar a Egipte i oferir més sacrificis als déus. Com Menelaus, el poeta té bàsicament una única i gran pregunta, què és aquest món? què hi fan els homes? què més podem esperar? I acaba tenint la mateixa resposta que el món dóna a tothom: les coses són així, i no pas com voldries, i demanes més del que se’t donarà; cosa que el poeta, que no és pas més ximple que la resta, de fet ja sabia. But on the path from question to answer, hanging onto the slippery disguiser and shape-shifter Proteus, he will see many marvels; he will follow the metamorphoses of things in the metamorphoses of their phrases, and he will be so elated and ecstatic in this realm of wonders that the voice in which he speaks these things, down even to the stupid, obvious, and commonplace answer, will be to his hearers a solace and a happiness in the midst of sorrows.

Creació de nou sentit

La poesia no només proposa o estableix què és l’important o “sagrat” gràcies a l’efecte marc. Quan inventa o descobreix nous significats, sobretot a partir de la metàfora (Metaphors we live by), realment aporta una nova manera de veure les coses i una nova manera de viure. Quan a Macbeth Shakespeare diu:

“Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.”

ens aporta una nova manera de veure les coses, igual potser que quan canviem del sistema geocèntric a l’heliocèntric.

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

Francis Fukuyama sobre el middleware com a regulació de la informació falsa, FB afavorint a la dreta ,  fotografies i vídeos generats i distribuïts per ordinador que no es poden distingir del real, faran impossible distingir el real, Perquè FB no vol acabar amb les notícies falses,  indicis per detectar fotos fake , els fact-checkers trenquen amb facebook ,  la difícil tasca dels qui moderen coninguts a FB , Bellingcat, entitat open source per verificar informació, factcheck.org

Mig per convicció a twitter, mig per pressió popular a FB, s’han intentat introduir controls per verificar la veracitat de la informació. Twitter ha arribar a etiquetar com a informació dubtosa un tweet de Trump, mentre que FB no ho ha fet.

A wikipedia, diferents tendències mirem d’imposar la seva versió, com per exemple en el cas del canvi climàtic.

La dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i en la tradició, la correcció política

A l’hora d’elaborar algoritmes basats en el llenguatge comú, un article assenyalava els diferents biaxs, racistes, sexistes, que impregnen el llenguatge comú. Aquest article va motivar la sortida de Google d’un dels principals investigadors.

A l’hora de determinar la paga de diferents oficis a Suïssa,  els algoritmes es basaven en les retribucions actuals per feina, sexe, edat. Com que la situació existent discriminava per sexe, el nou algoritme ho seguia fent.

Gone with the wind va ser retirat de HBO després que fos acusat de racisme. ( ref1, ref2). La societat, la història, té biaixs racistes i sexistes. [ A Catalunya, on no hi havia negres, ara es qüestionen les cavalcades de reis on fins ara un home blanc es pintava de negre per fer de rei negre. A Vidreres les dones protesten perquè no poden fer el paper de rei negre. Es comença a parlar de tions i tiones. Es canvia la caputxeta vermella pr que els caçadors no matin el llop. Es pretenen eliminar els monuments franquistes com si això canviés.

El formidable repte de les empreses tecnològiques

Aquesta il·lustració vol subratllar que la realitat és construïda a partir d’indicis. En ocasions, la ciència ens dóna una base prou sòlida per poder dibuixar un quadre inqüestionable, en altres, els indicis a compartir permeten versions diferents.

(1) Determinar la veritat

Deixant de banda el cinisme de FB, demanar a twitter i FB que determinin la veritat de cada contingut que es publica, és imposar-los una tasca formidable. Les línies entre la llibertat d’expressió i la difamació difícils. Han de tenir un equip que estudii cada una de les fotos publicades per determinar si és falsa? Han de tenir experts en medecina per determinar si una afirmació sobre les vacunes és certa o no? Tanmateix, sí que hi pot haver un mínim de consens sobre les evidències (les veritats mínimes a compartir) i eliminar els extrems.

Article de l’Atlantic In 2020, the need to contain misinformation about COVID-19 pushed Facebook and Twitter into a role they never wanted—arbiters of the truth.

(2) Conviure amb el biaix

Els proveïdors de continguts com HBO i Netflix, els productors de cinema, els editors de llibres ¿han de ser responsables de la correcció política de tots els continguts? Els continguts incorrectes, ¿ s’han d’eliminar ? s’han d’etiquetar? És també una tasca impossible, però sí que es poden implantar uns mínims, un text que aporti un context previ, i que s’hagi de marcar com a “llegit” igual que fem amb les condicions de venda o d’ús d’un web.

Problemes actuals filosofia  |   Les veritats mínimes a compartir

El desig insaciable és la causa de la infelicitat, tal com indiquen Buda, Epicur (Ataràxia) i Lucreci

Personal

Contemplar l’efímer i acceptar-ho
La meravella de viure l’instant: Nadika (Nabokov, Bellow), Scheler i els moments breus, Auden i el paradís interminent
Efímer: La vida finita i efímera / La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza
Una Cosmovisió sense ordre ni sentit global, Fer un entorn habitable, anar passant alegrement la trista vida

Què em funciona a mi
Els cicles, L’alternança i els cicles quotidians, Administrar recursos: temps, diners, espai, Deixar de fer coses, silenci, no fer res, una vida inútil. Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica.  [ refugiar-se al palau de la memòria, tria en quin estat mental volem estar + connexió als mandalas que situen l’esperit en el moment de reencarnar-se // el correcte cicle, gana – menjar, esforç cansament repòs , estudi feina manual, solitud companyia]

Què persegueix la gent
Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok (la cerca de l’experiència gratificant, desconnectar i deixar de ser un mateix per viure una vida fictícia), La insatisfacció per les expectatives frustrades, l’ànsia infinita. La indústria de la salvació

El sentit de la vida
Què em fa sentir viu? Què no?
El sentit de la vida (inèrcia, ésser a través dels altres, per als altres, les experiències gratificants, ajuda substàncies) . El cansament vital.

El progrés, Art, música, literatura, espectacles, El joc, l’esport, l’humor, Les relacions humanes

Les emocions humanes: IEA   Joia.  Debat, les emocions positives i el paler, són un fi en si mateix?
Psicologia, Afectivitat, Dolor i Plaer, Hedonisme i Eudaimonia

Els 107.000M de vides humanes. El patiment

Exposicions DHMD
Quina felicitat? Amor i utopia, béns materials, les emocions, felicitat neuronal amb pastilles, la música, el cos i la bellesa, la sort. Hola felicitat: deixar-se anar, sentiments agradables, l’esperança, la connexió amb la gent, la pau, el contacte amb la naturalesa.

El que he viscut

La nostra vida, és curta, com la de les efímeres, que viuran un sol dia volant al llarg del riu Tisza. El que Nabokov anomenava “un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra” i Saul Bellow “un interval de llum que s’ha fet esperar milennis“.

Podem lamentar-nos que acabem morint i que la vida sigui finita i breu. Però si contemplem el que hem viscut, o tot el que ens queda per viure, ens adonarem que, si no hi ha cap accident que ens l’escurci, tenim un lapse de temps prou generós, suficient per viure diverses vides.

És com el que es queixa de no haver tingut prou temps per respondre les preguntes d’un examen. Normalment es pot fer un examen raonablement bé, si has estudiat. De la mateixa manera es pot viure raonablement bé.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. A alguns la vida fins i tot se’ls pot fer llarga, o insuportable. D’altres no en tindrien mai prou, sempre insatisfets. Tant de bo tinguem pau d’esperit, l’ataràxia d’Epicur, i abandonem aquest món satisfets.

[veure cites d’Epictet i Marc aureli]

Agost 2021: la trampa de la productivitat , volem fer moltes coses i ser eficients perquè ens angoixa la nostra vida finita de 4000 setmanes. Però al final el resultat és que vivim angoixats aquestes 4000 setmanes. És com si en un bon restaurant, en lloc d’assaborir 4 plats amb calma, ben asseguts, miréssim d’engolir tot el que podem a peu dret barallant-nos en la cua del buffet lliure.

2024. Píndar, el somni d’una ombra

La vida

La contínua restauració de l’ordre, el cos en constant reconstrucció. La diversitat del món viu. La meva continuïtat amb tot el vivent. Art i natura

La contínua restauració de l’ordre, el cos en constant reconstrucció.

La vida, doncs, és un procés que contínuament està restaurant les estructures que de manera natural es desintegren, com un mur de sorra que es va desfent per les onades i contínuament refem. Això passa (1) a nivell intracel·lular, fabricant noves molècules i mantenint la cèl·lula, un procés de metabolisme cel·lular que dura unes hores. (2) A nivell cel·lular quan les cèl·lules es reprodueixen per mitosi mantenint els teixits de l’organisme (setmanes a mesos, el cos en constant reconstrucció). (3) A nivell d’espècie, quan els organismes es reprodueixen, mesos a anys. I potser (4) a nivell global quan les espècies es modifiquen al llarg de l’evolució.  (milers d’anys) [a cada hàbitat les espècies s’ajusten les unes a les altres en un conjunt de relacions complexes i es modifiquen en l’evolució per mantenir la vida global]. Així, reconstruim per mantenir la cèl·lula, l’organisme, l’espècie i la vida global. Ontològicament és com un vaixell de Teseu, les peces van canviant contínuament, però la forma és un invariant.

El món viu

Les ciències de la vida, ens classifiquen les espècies, descriuen els òrgans i els seus processos, entren a mirar dins de la cèl·lula. Quina és la mirada global?

Que sapiguem, en un sol planeta a l’univers es van començar a donar uns processos complexos de creixement i reproducció (Pensar la vida ) que han anat evolucionant i trobant múltiples maneres d’existir (Espècies)  , a l’aigua, fora, com a planta, forma oberta, quietes fent la fotosíntesi, com a  animal, forma tancada, trobant nutrients. Amb esquelet els vertebrats, amb exoesquelet uns altres, invertebrats tous. Els fongs que digereixen fora. Cadascun trobant el seu nínxol en diferents hàbitats i comunitats, adaptant-se al clima de diferents regions. (  La vida que tenim al voltant).

Quina seria la demografia dels éssers vivents? Quines llavors han germinat avui, quantes parelles d’espècies s’han acoblat? Quantes cries han sortit de l’ou? Les fulles miren al sol, les arrels beuen aigua, uns busquen pastures, herbes a mastegar, altres preses a caçar, els paràsits troben hostes on passar una temporada. Uns busquen parella, els ocells emprenen viatges migratoris. Digestions, excrecions.

La meva continuïtat amb tot el vivent

L’evidència del dna que compartim amb altres espècies, la universalitat del codi genètic, la torxa de la vida (Lucreci, De la natura) ha anat passant d’un organisme a un altre, al llarg de l’evolució. Si féssim una galeria dels avantpassats recorreríem les generacions de la història, els homínids, els primats i mamífers , els amfibis sortint de l’aigua, un peix que va ser el nostre rebesavi.

La natura en les il·lustracions científiques, l’art, fotografia i vídeo.

L’exposició biomorfisme sobre art i natura (Caixaforum 2023) pretenia, suposo, posar costat per costat, obres d’artistes inspirades en la naturalesa, i formes de la naturalesa que semblen art abstracte. Kandinsky, Klee, Penone i una sorprenent escultura que era una bassa d’un líquid agitat, com una vida primària a punt d’emergir, de Pamela Rosenkranz. Pensava que hi podria afegir els dibuixos de Gemma Anderson, les il·lustracions de Kunstformen der Natur, de Haeckel, les fotografies de Feininger, els animals imaginaris de Paul Klee, una mirada a la diversitat de formes de la naturalesa, les fulles, les diferents mides, de les molses les sequoies, de la formiga a la balena, l’anatomia comparada de Cuvier amb els esquelets dels vertebrats, enllaços als concursos de macrofotografia, el microscopi, les formes dels teixits, l’arquitectura de l’interior dels ossos. I si tinc una exposició sobre la imatge de la natura, també en podria tenir una dels sons? i enllaçar amb el llenguatge dels animals? I les olors?

Tinc descarregats:

• 1554. Gessner. Historia Animalium.
• 1576. Lobel. Plantarum
• 1580. Herbari de Brunfels
• 1665 Robert Hooke. Micrographia
• 1679-1717 Cartes de Leeuwenhoek
• 1705 Metamorphosis insectorum Surinamensium de Maria Sibylla Meriam

I la sèrie de vídeos de Planet Earth de la BBC.

Animals petits

(Article Guardian)

Brookesia nana, camaleó Madagascar, 20mm

Musaranya Suncus etruscus, de 2g. També hi ha un ratpenat de 30 mm

Colibrí, Mellisuga helenae, Cuba, 50-60mm

L’amfibi més petit, la granota Paedophryne amauensis de Papua Nova Guinea

L’insecte més petit, vespa paràsita Dicopomorpha echmepterygis, 0.139mm

Mycena subcyanocephala, bolet fotografiat a Taiwan.

Wolffia globosa, la planta amb flor més petita.

La vida

Limitacions. Frontera animals i éssers humans, Drets. Biodiversitat.

Limitacions

No tenim una explicació prou bona quant a l’origen de la vida, tots els detalls de l’evolució, o el desenvolupament de l’embrió. Tampoc sabem per a què serveix cada fragment de DNA.

El 1993 va començar el projecte del Genoma humà, completat el 2003. Hi havia l’expectativa que, disposant del “plànol”, podríem modificar els “plànols  defectuosos”, és a dir, eliminar les malalties hereditàries, i fins i tot introduir millores. El problema és que no sabem interpretar els plànols. (Wired 30/12/2020), Quanta Magazin 08/09/2021). Molta part del genoma no sembla codificar proteïnes (Genome Dark Matter, BBC 12/4/2023).

Frontera animals persones.

Durant segles hem tingut una visió del món antropocèntrica, l’home amb l’ànima racional, i els animals amb l’ànima sensitiva. L’home pot tenir drets i els animals poden ser caçats i explotats.

La diferència no és tan gran.

DNA. Compartim un 88% de DNA amb els ratolins ( Dna que compartim amb altres espècies), [l’exposició sobre els avantpassats ens mostra els esquirols amb rebesavis i els llargandaixs com cosins].

Intel·ligència. Hi ha indicis de comportament intel·ligent en els animals. Organització social en els insectes. Llenguatge (New Yorker 13/06/2022 The strange and Secret ways that animals perceive the world ). Comportament dels ocells revelat a l’hospital dels Jain a la Índia (que van introduir les primeres lleis de respecte als animals) (Atlantic 2029).
El comportament  intel·ligent dels pops  (BBC 12/2021), que tenen només 86 vegades menys neurones que els humans, fa qüestionar-se si és lícit criar-los per menjar (sistema nerviós). No ho acceptem amb gats i gossos.

Emocions. Darwin va suggerir que les emocions tenien un paper en l’adaptació i que es donaven en animals a The Expression of the Emotions in Man and Animals. D’altres científics van alertar de projectar estats anímics humans a animals amb determinada expressió. [Però és evident que senten dolor]. Hi ha estudis amb diferents animals, gossos, cavalls, ocells, ratolins (wiki). 2024: Evidències de conducta intel·ligent, capacitat per jugar i estratègies per evitar el dolor (BBC). Emocions dels primats (Greater Good). Emocions als insectes ( BBC). Les mosques busquen aliment més intensament si pateixen gana. Hi ha indicis que poden patir dolor.

I alguns defensen l’existència de consciència en animals, no només mamífers (Vox).

Drets dels animals

Advocats pels drets dels animals van plantejar un judici per reclamar l’estatus de persona, amb tots els drets que comporta, a un elefant. (New Yorker 7/3/2022).

L’explotació ramadera manté els animals, pollastres, porcs, vedells, en unes condicions de patiment. Els limita l’espai i els moviment i els alimenta de manera antinatural. Alhora, la selecció i modificació genètica els altera per augmentar la producció. Els tracta com a fàbriques químiques i no com a éssers vius que senten. El 1944 a Anglaterra es van conscienciar que ser vegetarià no era suficient per evitar el patiment animal. La producció d’ous i làctics, no implica la mort de l’animal però sí unes condicions de vida inacceptables. El 1949 Leslie J Cross formula el veganisme com el “principi d’emancipació dels animals envers l’explotació dels humans.” The Vegan Society.

2024. Condicions cruels del transport de bestiar per mar (BBC)

Biodiversitat

L’explotació dels recursos i la destrucció d’hàbitats causa l’extinció d’espècies. Això suposa la pèrdua irreparable d’una riquesa i alhora una alteració dels hàbitats. El canvi climàtic ho agreuja.

World Wild Life vetlla per la protecció de les espècies amenaçades.

Projecte de seqüenciar el Genoma de totes les espècies (New Yorker  9/8/2023). Banc de llavors a Salvard.

Els japonesos anomenen Kintsugi l’art d’unir una peça de ceràmica que s’ha trencat amb una laca barrejada amb pols daurat. En lloc d’amagar les esquerdes de la peça trencada, les fan lluir. Té a veure amb la filosofia d’acceptar i estimar l’imperfecte.

• Agrícola

• Industrial

• Informació

---

Canvis i evolució de les civilitzacions

[En la visió simplificada que ens donen els capítols dels llibres d’història elementals, sembla com si la humanitat hagués anat recorrent una sèrie d’etapes: paleolític, neolític, civilitzacions antigues, edat mitjana, renaixement, edat moderna, edat contemporània. Per raons pràctiques hi ha un biaix europeu exagerat. En fer-ho més en detall tal com he intentat en el  recorregut de l’inventari, veiem que l’home va colonitzar el món en moments molt diferents, i que mentre a Europa es vivien temps inestables a l’edat mitjana, la Xina Tang avançava. La història de les civilitzacions ens deixa sense saber què passava a una zona determinada en un moment donat. Per exemple, els aborígens d’Austràlia van viure a l’edat de pedra fins al 1800.]

Com neixen les civilitzacions i com desapareixen?

Gibbon ho estudià per l’imperi Romà assenyalant causes internes de degradació i les invasions de les tribus d’Europa. Toynbee dirà que les civilitzacions creixen quan una elit cultural troba noves solucions als reptes, i s’enfonsen quan són incapaços d’afrontar els nous.
[Un dels reptes seria l’existència d’un proletariat interior, descontent, i la pressió d’un “proletariat exterior”]. Al llarg de la història, els nòmades de les estepes de l’Àsia Central han tingut un paper disruptor molt important. Al s4, anant cap a l’oest i desplaçant les tribus d’ostrogods que, al seu torn, desfaran l’imperi Romà. I als s13-s15, quan Gengis Khan i Tamerlà ocupin part d’Europa, la Índia i la Xina.
Un estudi sobre ls durada de les antigues civilitzacions arriba a la conclusió que aquest és d’uns 336 anys (BBC). [Potser podem aventurar quan quan l’elit frena la innovació per mantenir els seus privilegis s’enfonsa l’equilibri intern i es fa més vulnerable a les amenaces externes].

Hegel, en la seva visió dialèctica de la història, veu a cada nova civilització les causes de la seva desintegració. Els teòrics marxistes llegiran la història de manera similar pronosticant el col·lapse del capitalisme i l’adveniment de les societats sense classes [però no preveuran Stalin ni la caiguda del mur]. A mitjan del s19 la influència de la teoria de l’evolució en les ciències socials suggeria que les societats evolucionaven de manera semblant  les espècies, de les més primitives a les més avançades. [igual que en biologia tenim individus i espècies que viuen en un bioma, ara tenim individus formant part d’una societat. Potser semblaria que les diferents classes socials són diferents espècies i la civilització és el bioma? O les individus són com les cèl·lules d’un cos que és la civilització que creix i decau? L’abast de les metafores és limitat].
L’assaig de Fukuyama The End of History de 1992 arriba a la conclusió que el projecte comunista ha fracassat i que les democràcies liberals occidentals són el punt final de la història on han d’arribar totes les civilitzacions.

---

Els reptes de cada etapa

Aquest punt de vista, de la història com a progrés lineal, ha estat qüestionat. No obstant, sí que sembla útil identificar quins reptes hi ha hagut a cada etapa, i quines “solucions” s’han trobat per passar a l’estadi següent. En aquest sentit el joc “Civilization” de Sid Meier ho simula perfectament, de la irrigació al viatge interestel·lar.

• aliment: aconseguir un subministrament consistent per arribar a tenir excedents
• progrés tècnic:  divisió del treball, ferrers, metges, teixidors
• organització territorial: assentaments urbans, transport
• comunicació: escriptura per anar més enllà de la transmissió oral
• sanejament: aigua potable, sanejament de femtes [pendent encara a Barcelona a primers del segle XX, pendent a la majoria d’Àfrica i algunes parts d’Àsia]
• organització i jerarquia: trobar un equilibri entre l’abús de poder i el caos, autoritat i rebel·lió, [uns han d’acceptar l’autoritat i el que la té no n’ha d’abusar] del líder de la tribu que és el més fort, al rei per la gràcia divina, el president elegit.
• democràcia: acceptar que s’han perdut unes eleccions (pendent a l’Àfrica i nou problema amb Trump). Anar més enllà de donar un xec en blanc cada 4 anys, votant per circumscripció.
• Quins són els problemes actuals? canvi climàtic, arribar a un consens sobre la veritat davant la possibilitat de fake news, la decepció respecte la democràcia i la tendència a l’autoritarisme.

---

Els indígenes

L’escenari del món contemporani sembla format per un conjunt de nacions amb fronteres polítiques, reconegudes per les Nacions Unides, que tendeixen a una democràcia liberal amb economia de la informació i industrial. Alhora hi ha comunitats etiquetades com “indígenes” que mantenen un tipus de vida “primitiu”, o que van ser desplaçades per colonitzadors. S’han de preservar aïllats? Han de ser assimilats per les formes de vida moderna? Un debat complex (NewYorker febrer 2023).

Indigenous People at the UN. Avui hi ha aproximadament 500M de persones que es qualificarien com a “indígenes”. Si fossin un país, serien el tercer més poblat rere Xina i Índia. Un 86% d’aquests viuen a Àsia, Àfrica i el Pacífic. No s’inclouen minories marginades com el Hmong, els Dalits de la Índia, els Roma de l’Europa de l’est, o els cristians d’Aràbia Saudí.

Inicialment definia els aborígens d’una terra, els nadius, contraposant-los als colonitzadors nouvinguts.  A la dècada dels ’60 i ’70, maoris de Nova Zelanda i Sioux (First Nations). George Manuel va ser el primer a reivindicar una identitat indígena global. EL 19975 degelats de 19 països, la majoria d’Amèrica i Oceania, cap d’Àfrica o Àsia [van ser colonitzats i explotats però no expulsats de les seves terres?]  es van reunir a Vancouver i van fundar el World Council of Indigenous Peoples. La idea es basava sobretot en “firstness”, els que vivien originàriament a un lloc i els van arrabassar les terres. Als ’90 Parkipuny ho va reivindicar pels Masai a l’Àfrica s’hi van afegir altres minories marginades [marginades perquè no s’integraven en el mode de vida “modern” i urbà, en aquest sentit, els gitanos també ho serien]. A la Índia l’estat identifica tribus o “adivasi” segons trets físics primitius, aïllament geogràfic, primitivisme i poc contacte amb la resta.

[L’activisme és ben intencionat, però segurament ni hauríem de forçar l’evolució ni imposar que no canviïn res].

Una pregunta incòmoda

Perquè el Continent Africà, Austràlia, i en menor mesura, les amèriques precolonials semblen haver-se desenvolupat menys que Euràsia? No van desenvolupar un sistema d’escriptura eficaç, ni una tecnologia. Potser l’explicació és l’aïllament? Europa i Àsia estaven connectades pel comerç i la majoria de desenvolupaments es podien transmetre, ni que fos parcialment. Austràlia aïllada pel mar, Àfrica pel Sahara, altres pobles per selves impenetrables.

Les vides estressades i infelices que vivim avui poden qüestionar que la civilització occidental amb tecnologia i institucions modernes sigui més evolucionada que les anomenades primitives.

• Al matí, quan sona el despertador, ¿sortim o no del llit i ens posem en marxa? (Ikigai)
• De les diferents tasques a fer, estudi, feina de la casa, ¿quines fem primer?
• Mentre estic fent alguna cosa, la interrompo per veure el mòbil o les xarxes socials?
• Quan menjo o bec, ¿repeteixo, em modero?
• A la migdiada, em poso despertador? Li faig cas?
• Havent sopat, quina sèrie veig?

SETMANA

• Els menús
• els plans
• Opcions de lleure: exposicions, museus, ball
• relacions socials
• xarxes socials, participo, què miro

MES

• Excursions, viatges
• Estudi, lectures
• Compres
• Roba

ANY

• Grans viatges, despesa
• votacions

VIDA

• Què estudio
• On treballo
• On visc
• Parella, fills

Ja a la dècada dels ’90 quan treballava els quatre tipus de fet (físic (i vida), social, experiència i cultural) proposava que cada contingut cultural, ja sia en art, ciència o filosofia, es podia entendre com la resposta a un problema [preguntes]:

Previ: un problema/situació en un marc conceptual (què hi ha? com classificar les substàncies químiques, la gent és infeliç, mecànica de Newton i transmissió d’informació no instantània, estic avorrit)

Proposta: una nova teoria que invalida l’anterior, o bé l’amplia en un marc més ample. Es proposa una llei, un nou ens (una divinitat, electrons), un nou tipus d’art o música.

Implicacions: es reordena la realitat, per exemple en el cas de la teoria atòmica, hi ha noves maneres de respondre a interrogants de la sensibilitat en elc as de l’art, com l’aparició de la novel·la, per exemple [millores] [queden qüestions pendents que seran objecte de noves propostes]

FETS / SISTEMES

Univers: estrelles, planetes, galàxies, forats negres, Big Bang

Terra i vida: hàbitats i espècies, evolució biològica i geològica

Història: Societats, biografies, cultura, història civilitzacions biografies, història cultural

Fenomenologia: experiències de persones

El 2015, després de mirar de formalitzar una ontologia per a l’inventari, proposava a l’hora de presentar qualsevol ens (sistema) , l’havia de relacionar  amb una experiència o amb una teoria.

• objectes / propietats
• propietats / experiències [teories]
• Teoria: pregunta o teoria anterior, proposta, implicacions com nous objectes, noves preguntes

Així, els posts de filosofia, religió, ciència, formes d’art, música, literatura, miraran de tenir aquesta estructura:

• enllaç a la teoria o estil artístic precedent
• tipus de pregunta a la qual responen
• Explicació i implicacions de la proposta: es proposa un nou ens? es reordena la realitat? una nova forma musical? innovació? recuperació de quelcom oblidat?
• Què queda pendent? [nou problema] [això m’ho hauré d’inventar bastant ja que normalment no és explícit]
• enllaç a les següents teories o propostes

Això permetrà:

(1) seguir un itinerari en la conversa cultural

(2) Tenir una visió de conjunt de les respostes que s’han donat a una qüestió fent un query sobre el tipus de pregunta [categoria o tag?]

Teories vs Weltanschauung

A la història de la cultura tindrem un seguit de teories a ciències, de maneres de veure el món a filosofia, de religions, d’art. En algun cas, com la ciència, l’última es podrà considerar que assumeix o invalida les anteriors. En altres, com en l’art, coexisteixen.

Cada civilització té una visió del món, una proposta més o menys compartida sobre què hi ha al món, les propostes d’art. Podem aventurar que, el que creu la gent, suposant que en puguessim fer una estadística, no coincideix amb el que diu la teoria més avançada. Així podríem parlar de “física popular”, o “filosofia popular” (folk psychology). De manera més exacta, podríem dir que coexisteixen unes quantes visions del món, que són acceptades o rebutjades, per exemple religiós, no religiós, dretes, esquerres.

A  història de la cultura seguiríem l’itinerari de preguntes i respostes (teories).

A la història de les civilitzacions especulariem sobr quina és la idea del món dominant, en que creuen els membres de la societat.

Pla:

(1) Esbossar història de la cultura:

• idea del món, itinerari de ciència, filosofia i religió, posts generals [com les explicacions de la wikipedia], ampliable cites d’obres concretes, biografies, que si cal es podran agrupar per tag (ex. Plató)
• arts: itineraris i posts sobre estils, ampliat amb biografies, galeries d’imatge [grup o individuals?], galeries de vídeo, posts de cites [individuals?] . Possibles agrupacions per tag.

(2) Història i Weltanschauung: Esbossar per a cada gran civilització quina idea tenen del món, la seva superestructura, quines creences religioses o estratègies de vida competeixen entre sí, quines maneres de viure, quin art i música es consumeix. Això evita l’error d’identificar la Weltanschauung d’una civilització amb les teories més modernes disponibles.

Ballard deia “crec en la història dels meus peus“. Les nostres sabates expliquen quins han estat els camins de la nostra vida .

Cada un dels parells de sabates d’aquesta pila exposada a Auschwitz hauria d’haver seguit caminant per anar a la feina, passejant, anant a ballar, corrents per atrapar un tren. Però el règim nazi no volia peus jueus.

Unes sabates de bronze a la riba del Danubi a Budapest recorden els jueus que van ser executats el 1944-45 per les milícies del partit de la creu i la fletxa.

La història i els canvis de les societats, ¿tenen una direcció?¿és una evolució més o menys lineal, des d’un estadi més primitiu a una societat madura, com si al llarg de generacions es perfeccionés l’espècie? ¿és un seguit d’estadis que se succeeixen de manera dialèctica , en el sentit que cada nou desenvolupament porta implícit un moviment que l’ha de contrarestar? ¿es tracta de canvis imprevisibles perquè hi ha factors massa complexos, com la meteorologia? ¿El homes, podem canviar la història? la fem, o estem limitats a patir-la?

Hi ha una direcció en la història?

Les ciències humanes a inicis del s19 seguien la idea de l’evolució. Les societats, com les espècies animals, passarien per una sèrie d’estadis, des del caçadors recol·lectors, antigues civilitzacions basades en els ídols, cristianisme, Il·lustració i estat modern. Al s20 Franz Boas rebutjaria aquesta  hipòtesi. (S19 i s20, Ciències humanes ).

La contemplació del seguit de conflictes i guerres al llarg de la història és trista i sembla que el patiment sigui inevitable. (vida i volència cases món , vida i volència cases món , Problemes actuals). La feblesa de la naturalesa humana, incapaç de compassió i sempre amb ambició de més seria la causa del mal.

Qui té el poder i privilegis el defensa amb violència, i només amb violència és derrocat. Qui el substitueix també ha de recórrer a la violència, i ho fa perquè un cop instal·lat li agrada el poder i el privilegi, o per sobreviure ja que sempre hi haurà una oposició que el voldrà fer caure. Quan ha reformes correctes els perjudicats fan un cop d’estat, com Franco. El seguit de cops d’estat a Amèrica del sud i Àfrica. La segona meitat del s20 el món es escenari de la lluita entre USA i la URSS, amb les guerres de Corea, Vietnam, i Àfrica.

Hi ha també antagonismes ancestrals quan hi ha pretensions oposades, els cristians primitius pretenent tenir la veritat absoluta, cristians i sarraïns amb les croades, cristians contra jueus (expulsats pels Reis Catòlics i objectificats com a culpables de tot) , Catalunya i Espanya, Irlanda, Israel i Palestina, els greuges entre occident i orient han generat el monstre de l’eslam radical. Supremacisme blanc contra negres als USA, Turquia amb els armenis i els kurds, els Balcans amb els serbis musulmans, hindús i musulmans a la Índia. I com que no es poden eliminar, com virus d’un ordinador, es perpetuaran.
Els excessos capitalistes generen el comunisme, que es torna un monstre. El temor al comunisme a la dècada dels ’30 genera el feixisme. Gairebé sempre l’acumulació de riquesa es basa en l’explotació. Els esclaus a l’antiguitat, el colonialisme obtenint matèria primera barata i mercats on vendre car, el cotó i el sucre treballats per esclaus a Amèrica; avui Apple i Adidas fabricant a Xina i venent a sobrepreu aquí. Les fortunes que forcen els legisladors a favor seu, la història de les tabaqueres i les petrolieres. (Balzac a Le Père Goriot escrivia: “Le secret des grandes fortunes sans cause apparente est un crime oublié, parce qu’il a été proprement fait.”).  En les democràcies actuals sembla funcionar un cercle viciós: el que volem els votants sovint és castigar un altre, moguts per l’odi natural o la desinformació, i els polítics en lloc de fer el que haurien de fer, ens prometen i diuen allò que volem sentir.  Els brams de C’s són per satisfer un públic, no per solucionar res. I el que volem sentir no funcionarà. Lúcidament Jean-Claude Juncker va dir ‘We all know what to do, but we don’t know how to get re-elected once we have done it.’

No només no sembla que hi hagi direcció, sinó que el patiment sembla inevitable, hi ha una mena de dialèctica perversa. I com deia Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.”

Si no hi ha direcció, ¿Es poden explicar els canvis? Determinisme?

Després de la WWII, l’Escola de Frankfurt (S19 i s20, Ciències humanes ) donaria per frustrat el projecte il·lustrat. La raó no ens ha fet progressar. Les desigualtats de la globalització, l’esgotament de recursos i canvi climàtic provocat pel capitalisme i el terrorisme islàmic també sembla desmentir la idea de Fukuyama que el món tendeix poc a poc a estats amb democràcies liberals i lliure mercat.

Si no hi ha una direcció, podem entendre almenys què passa? Podem explicar-ho? Yuval Harari es pregunta què fa avui l’anglès estigui més estès que el danès, hi hagi 2000M de cristians i només 150k de Zoroastrians. Si tornessim 10.000 anys enrere amb les mateixes condicions inicials, tornaria a passar el mateix? Segurament no. Hi ha molts camins possibles amb bifurcacions [i a vegades són punts inestables, on qualsevol petita fluctuació pot fer anar cap un lloc o l’altre. En una vall ampla, hi ha un sol camí. En un coll estret, en pocs metres decidim entre diverses opcions]. [ Potser és un sistema complex, com la meteorologia]. YH diu que és un sistema caòtic perquè petites variacions enlles forces poden donar lloc a resultats molt diferents. I a més si aconseguíssim fer prediccions, els humans modificarien les seves accions en funcióde  les prediccions per la qual cosa el resultat no seria l’esperat (caos de nivell 2).
[Malgrat aquesta afirmació que la història no serveix per predir el futur, es diu sovint que “qui no coneix la història està condemnat a repetir-la].

[Un altre aspecte més complex és el paper de la causalitat humana en la història. Igual que la descripció d’un sistema macroscòpic es dedueix la les propietats del conjunt de les seves partícules, la descripció d’una societat hauria de deduir-se del conjunt de conductes dels seus individus, cadascun mogut per les seves passions. En el model de Hobbes ( Leviathan, 1651) es tracta d’una interacció violenta fins que es modera amb el contracte social. En el model de Rousseau (Du contrat social, 1762) hi ha una interacció amigables fins que la “civilització” i la propietat de les terres ens fa ambicionar més coses. Yuval Harari renova aquest punt de vista. En contra de la idea que l’autoritat é sinevitable, l’antropòleg David Graeber i l’arqueòleg David Wengrow a “The Dawn of Everything: A New History of Humanity” indiques evidències que la solució autoritària no era inevitable. Hi havia societats antigues igualitàries (NewYorker 2021).
Asimov a The Foundation (1951) concep la phychohistory, una ciència que combinaria la història, la sociologia i la matemàtica estadística [avui hauria dit Big Data] per fer prediccions sobre com es comportaran les societats. [ No és casual que s’engresqués a escriure una cronologia del món. En mecànica estadística de gasos no necessitem saber la trajectòria de cada partícula, el que aquí seria un individu, només el promig].

[Probablement, som una barreja de violència però també amb una -limitada- capacitat de bondat i compassió. I la civilització, d’una banda ens aporta la moderació del contracte social, l’externalització de la violència a l’estat, però al mateix temps  crea més necessitat de consumir, amplifica els sentiments d’odi i augmenta les desigualtats].

Podem influir en la història? Mems

[en contra d’això] YH diu que la història [la sociologia], si bé no serveix per fer prediccions acurades del futur, sí que ens eixampla els horitzons i ens fa entendre que la nostra situació actual no és ni natural ni inevitable, que hi ha moltes possibilitats [Graeber i Wengrow]. “No podem explicar bé els canvis que fa la història però sí que podem afirmar que no es fan en benefici dels humans” [YH defensa que la revolució agrícola ens va esclavitzar].

Igual com passa amb l’evolució [Dawkins, The Selfish Gene], la història no contempla la felicitat dels organismes individuals que normalment són massa ignorants i febles per canviar-ne el decurs a favor seu. Cada cop més les cultures es veuen com uns virus mentals, els mems, que es propaguen allotjant-se en les ments de la gent. Com els virus, no tenen en compte el benestar de l’amfitrió, i a vegades el poden matar [com els antivacunes]. Una creença com el cel dels cristians o el paradís comunista pot fer que un humà hi dediqui la vida, sacrificant-se o matant per ella. Les cultures que s’imposen són les que excel·leixen a propagar els seus memes, sense tenir en compte els costos o beneficis pels seus hostes humans [ com l’islam ]. [I als gens i mems hi podríem afegir el comportament dels mercats, que funcionen per maximitzar beneficis a curt termini, no pas per beneficiar l’economia i els humans. Adam Smith estava equivocat en creure que la lliure competència conduiria a una millora de la productivitat. Els algoritmes cecs que estem posant en marxa per part de la AI, tampoc milloraran el nostre benestar, només maximitzaran el paràmetre amb que hagin estat programats]

[En aquest sentit, els odis ancestrals entre societats als quals fèiem referència abans són com uns virus que no es poden eliminar. I no podem fer un “reset”, no hi ha antivirus]. [En la mateixa línia, donats uns territoris amb característiques semblants, què fa diferent una societat? Noruega i Nigèria són igualment riques en recursos minerals, la primera és modèlica i la segona un estat fallit on hi ha corrupció i bandits que segresten la gent. Pensem en els mems com el software que es carrega a una xarxa d’ordinadors. I si poguéssim “reiniciar” una societat, com si fos una xarxa d’ordinadors i a partir d’un USB carregar un nou programa? Podríem aconseguir fer saltar endavant una societat, fer que israelians i palestins, espanyols i catalans, convisquessin en pau. Però les societats no es poden reiniciar. I els que ho intenten, prohibint una llengua, modificant els llibres d’història, tenen intencions totalitàries.]

A Mind and Matter (cap.2) Schrödinger planteja la sensació que la història és inevitable i no hi podem fer res.

El 2006 Harry Frankfurt escrivia l’assaig On Truth sobre la importància que existeixi una veritat.

Vivim en un món on són qüestionades les evidències sobre fets més que diversos, un avió estimbat a Ucraïna, l’eficàcia de les vacunes, fins i tot si la terra és rodona! La visió sobre la història és encara més fàcilment alterada. Sempre s’ha dit (no és clar qui), que “la història l’escriuen els vencedors”. Però si bé podem discrepar sobre les valoracions, fer-ho sobre els jaciments, els documents, les fotografies, és alarmant. Està documentada la tendència de la ment humana a no canviar d’idea encara que ens presentin amb evidències contràries. Si a això hi afegim la capacitat de les xarxes socials de generar notícies amb aparença de veritat [ la tecnologia permet deep-fakes, manipulació de fotografies i vídeos que difícils de detectar], i s’amplifica amb la lògica dels algoritmes que per generar més clics ens presenten només aquelles informacions que coincideixen amb els nostres prejudicis previs, [ o es genera artificalment per campanyes pagades]  el resultat és que vivim en bombolles ideològiques separades sense diàleg ni consens possible.

Quines són les veritats mínimes que hem de compartir si hem d’entendre’ns, si hem de poder conversar? Fins a quin punt podem qüestionar el que se’ns presenta com a evidència?

Per exemple, no necessitem compartir, o fins i tot, tenir una opinió sobre les teories de supercordes a Física. No cal que estiguem d’acord sobre quina és la millor música. Però qüestionar l’holocaust, l’eficàcia de les vacunes, o que la terra sigui rodona, és una aberració.

Dues creences bàsiques a compartir: evidència, reconeixement de l’altre

La il·lustració de l’inventari, mostra com la idea que tenim sobre el món és una reconstrucció.

Potser les dues creences més bàsiques serien:

(1) Hi ha experiències que podem compartir. D’una banda hi ha experiments científics que podem repetir i obtenir els mateixos resultats. I de l’altra hi ha llocs que podem visitar (si viatjo a tals coordenades trobaré la ciutat que m’han descrit), si visito tal arxiu trobaré tal document, tals fotografies, si consulto la pàgina d’un llibre hi trobaré la citació d’un autor.

(2) El reconeixement de l’altre. L’altre és un ésser humà com jo, pot patir, com jo, pot aportar coses valuoses, com jo. Pot tenir opinions diferents de les meves i hem de troba runa manera de conversar. He d’acceptar que jo podria estar equivocat i trobar una manera comuna d’esbrinar la veritat sobre els fets, i constatar les diferents interpretacions. He d’acceptar que jo puc estar equivocat i acceptar una manera de comprovar-ho. He d’acceptar que en alguns punts no hi ha veritat o mentida sinó que diferents punts de vista poden ser vàlids sense que cap dels dos estigui equivocat, per exemple sobre quin menjar o música produeix més plaer.

Entre la ingenuïtat i la paranoia. Ciència, mitjans de comunicació, conspiracions.

Entre acceptar-ho tot acríticament i sospitar que que tot és fals, un engany resultat d’una conspiració, quina és la posició intermèdia raonable?

Les publicacions cientifiques, les estadístiques dels organismes internacionals com la UN o la WHO, segurament no són perfectes i poden estar subjectes a influències i pressions, però tenen mecanismes per ser sotmeses a escrutini i revisió. És saludable qüestionar resultats que han estat finançats per parts interessades, sobretot en salut. Es falsifiquen o s’alteren resultats pel que fa a l’eficàcia de medicaments o pròtesis. Es falsifiquen o alteren resultats que obligarien a les indústries a aplicar mesures mediambientals que els reduirien els beneficis. En general doncs, ens creuem d’entrada els resultats publicats amb la precaució de deixar amb interrogants els que afavoreixin interessos econòmics.

Hi ha agències de notícies fiables, però el seu accés acostuma a ser de pagament. France Press, Associated Press (USA), EFE (d’origen franquista), Reuters [ la informació gratuïta acostuma a finançar-se amb anuncis o finançament interessat ].  Així, els diaris més o menys seriosos tenen sistemes de subscripció. El informació “gratuïta” que es propaga per les xarxes socials d’entrada no té cap mena de credibilitat. Els mitjans de comunicació de molts països amb censura i limitació de llibertats poden estar sota sospita. Però hi ha alguns referents, el New Yorker, el New York Times, el Washington Post, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel, Die Zeit, la BBC, en qui d’entrada, podem confiar. (A Espanya ja no n’hi ha cap, potser en algun moment El País o la Vanguardia ho van ser. La premsa i els media està en mans dels bancs i els grups d’interès. Només cal veure com amaguen les informacions sobre la monarquia i com menteixen sobre Catalunya. M’atreviria a dir que l’Ara i TV3 són relativament equànims pr comparació). Tampoc són creïbles els mitjans dels països no democràtics o pseudodemocràtics com la Xina, Índia i Rússia. La meitat dels mitjans als USA, com Fox News, tampoc. No podem donar credibilitat a cap informació que aparegui a les xarxes socials o a mitjans no reputats, però és raonable acceptar les agències de notícies i els seriosos.

[Nota: Totes les narracions que estiguin orientades a legitimar un poder, o a aconseguir-lo guanyant unes eleccions són sospitoses. Per exemple la teoria que el blanc és superior al negre per justificar l’esclavatge i els privilegis econòmics. Que l’home és superior a la dona. Que una civilització, ex. els espanyols, és superior a una altra, els indígenes d’Amèrica llatina, que la nació espanyola no és nacionalisme excloent però que les reivindicacions dels catalans, sí. Que els catalans tot ho fem bé i qui té la culpa de tot és Madrid. Que no va existir l’holocaust.]

No és raonable pensar que la immensa majoria està enganyant i una petitíssima minoria està en possessió de la veritat. No vivim en un Show de Truman  (o com deia l’acudit de la desfilada “com pot ser que tots vagin amb el pas canviat menys jo?”). Sempre cal tenir present Adolfo Bioy Casares: “El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez”. Cal tenir present que la fragilitat i vulnerabilitat humana fa que ens costi d’acceptar que el patiment, o que les cosis vagin malament, és perquè les coses són així, i potser nosaltres som limitats i no hi podem fer més. Som imperfectes i el món és imperfecte de per si, sense que ningú hagi hagut de maquinar i preparar una gran conspiració en una reunió secreta a Davos a Suïssa  I segurament si no vivim millor i no hem tingut més èxit en la vida és perquè, a banda de la sort, no teníem prou talent d’entrada o no ens hem esforçat prou.

[Nota: sí que  hi ha un món injust, dominat pel diner, però és perquè els polítics no actúen i legislen per evitar-ho; i no ho fan perquè necessiten diners per crear un estat d’opinió, i com que els votants no tenim prou sentit crític, acabem votant Vox i Trump; Sánchez, Podemos i la Cup no aporten gaire més]

– existeix la ciència, existeixen religions, arts músiques, diferents maneres de viure.

– Hi ha un ampli consens sobre que el món està compost de de matèria i energia, i que ds del big bang ha format estrelles, galàxies i planetes en els quals ha sorgit la vida. Les lleis físiques fonamentals només són accessibles als especialistes i hi ha recerca en curs per trobar una teoria unificada.

– Quan a la història humana hi ha un consens força ample: caçadors al paleolític, inicis de l’agricultura, les primeres civilitzacions, Grècia, Roma, dinastia Tang, Renaixement, descobriment del nou món, ciència, il·lustració, revolució industrial i colonialisme, segle XX, electricitat, ordinadors i initernet. Però zones de disputa. Amèrica va ser “descoberta” o “atacada”? Alguns neguen l’holocaust, o el genocidi armeni. Fins no fa gaire bastants defensaven una lectura literal de la Bíblia. En tot cas, les evidències, els jaciments, documents, fotografies, haurien d’estar protegits contra la destrucció o alteració i accessibles a tothom. A partir d’aquí que els historiadors proposin la seva reconstrucció.

– Vida humana, estils de vida, art, religió. A un nivell molt fonamental, tota vida humana és digna, encara que sigui una minoria que en defensi la igualtat (arreu es discrimina per genere, orientació sexual, ètnia, classe social, però ja no hi ha programes com les croades o el nazisme, per exterminar una part de la humanitat). Encara estan vigents “programes” per convertir el món, isis vol islamitzar, fa uns anys, els estats units pretenien “democratitzar” a la força. Aquests programes no són acceptables. Hi ha diversitat d’estils de vida, gustos d’art, musicals; no és acceptable imposar-ne un (malgrat que tots els estats i tots els poder afavoreixen el que els fa una propaganda favorable). Hem de reconèixer el dret de l’altre a tenir els seus propis gustos. Hauria de ser compartit per tots que vivim en un planeta fràgil i vulnerable i que el canvi climàtic és una emergència.

Resum del que penso [esborrany]

(1) Problema física i reduccionisme, llibertat, error indeterminisme quàntica, idea antropologia determinista (narració, imatges cervell, hormones) volem que les coses estiguin determinades per NOSALTREs, existeix un NOSALTRES? (layered ontology). Si en un sèrie d’experiments fem una llista de tots els factors que determinen el resultat, hi ha un conjunt de factors que corresponen al que designaríem com a jo: el nostre projecte de vida, la nostra personalitat, el nostre caràcter. Ara bé, aquest ‘jo’ s’ha anat formant al llarg del temps de manera determinista.

(2) què explica una vida humana, les neurones, o la literatura el jo. Invariants i continuïtat narrativa.  Psicologia, motivació i llibertat

(3) quins experiments o situacions?
Segments que seguim automàticament, moments que reaccionem, moments que reflexionem. (No ho decidim tot, sovint anem en autopilot, és com l’organisme que té el sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic]  què determina cada part? el propòsit, a què aspirem, el projecte de vida; la manera de ser, el caràcter, si som violents o pacients; l’entrenament, les experiències passades. rutines eleccions  (etiologia humana) [ vides humanes]

(4) situació local, història global / dibuix sistema i observador en un moment donat que llista factors ambient i  factors identitat subjecte, observador a fora, decalatge temporal. [Schrödinger a Mind and Matter al capítol 3 diu que “The material world has only been constructed at the price of taking the self, that is, mind, out of it, removing it; mind is not part of it; obviously, therefore, it can neither act on it nor be acted on by any of its parts.” (Diríem que o tot l’univers està connectat, hi ha zones mé so menys independents, aleshores un observador detectarà que en certa situació, hi ha una part de l’univers, que és el Jordi Cots de 65 anys, que és el responsable de la l’elecció]. hi ha prou complexitat. vides i biografies tipus. Antropologia determinista. [ En el moment de l’experiment, no hi ha cap diferència entre un ‘jo’ del qual podem explicar com s’ha anat formant de manera detemrinista, i un ‘jo’ donat, a part de la esta de l’univers i independent de la seva causalitat.

(5) llibertat local, destí global, Kant a l’inrevés, experiència llibertat vida determinada, [ dibuix il·lustrant una situació puntual, circumstàncies externes + identitat narrativa, → elecció en funció de futur imaginat, estem DINS de la capsa /  dibuix il·lustrant la capsa de fora, amb un registre de tot el que va conformant la identitat del subjecte, com un log de tots els canvis a l’ordinador + circumstàncies externes ]. Manllevant els conceptes emic i etic de l’antropologia cultural, tenim una experiència de llibertat emic, mentre que per un observador exterior etic, ens hauríem anat determinant al llarg del temps. [2024, cita del Baghavad Gita: God dwells in the heart of all beings, Arjuna: thy God dwells in thy heart. And his power of wonder moves all things – puppets in a play of shadows – whirling them onwards on the stream of time.]

(6) 2024. Hem vist que la nostra identitat, tant biològica com narrativa, és com la del vaixell de Teseu. Forma part de la nostra identitat voler-nos canviar. Podem buscar un mentor espiritual o un psicòleg per ser millor, o patir menys. Podem fer gimnàs, aplicar-nos productes de bellesa o sotmetre’ns a operacions, per tenir millor aspecte. Podem ajustar el Penfield Mood Organ, o apuntar-nos a algunes experiències, per sentir diferents emocions. Podem plantejar una extrapolació radical i preguntar-nos com ens transformaríem si tinguessim l’opció total. Acabarien  totes les dones com la Kim Kardashian i els homes com Henry Cavill? I quan això ja fos comú, què faríem per destacar? Més pits i més múscul? I si poguessim configurar la nostra intel·ligència i personalitat, ens faríem triomfadors? ens faríem que ens conformessim amb el que tenim? Compassius? divertits? Com troba rl’equilibri entre deixadesa i obsessió?

7) Què entendríem per llibertat? Donada una situació on un subjecte ha de prendre una decisió podem tenir coma factor determinant:

• causalitat determinista sense identitat complexa: un estímul exterior, un flash de llum, un so, per al qual estem programats a respondre sense que els nostres projectes de vida o conviccions morals hi puguin fer res, aquestes serien epifenòmens.
• indeterminista: un procés aleatori separat de tota la causalitat física de l’univers.
• causalitat separada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals, assignada en néixer independent de tota la causalitat de l’univers.
• causalitat integrada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals que s’ha anat constituint, de manera determinista, al llarg de la vida. En una situació determinada, projectes, emocions, desigs, confleuxien. Així es donen conductes aparentment no mecàniques, l’esforç per crear art, conductes altruistes, el joc.

Auden

Celan_todesfuge.epub, Celan_todesfuge.mobi, Celan_todesfuge.pdf

Espriu_Cementiri_de_Sinera.epub, Espriu_Cementiri_de_Sinera.mobi, Espriu_Cementiri_de_Sinera.pdf, Espriu_cementirisinera.mobi

Guerau_de_Liost.epub, Guerau_de_Liost.mobi, Guerau_de_Liost.pdf

Maragall.epub, Maragall.mobi, Maragall.pdf

Marius_Torres.epub, Marius_Torres.mobi, Marius_Torres.pdf

Pere IV, Tirallonga de monosíl·labs.pdf

Poesia_russa.epub, Poesia_russa.mobi, Poesia_russa.pdf

Salvat_Papasseit.epub, Salvat_Papasseit.mobi, Salvat_Papasseit.pdf,
Salvat_Papasseït.pdf

Vinyoli.epub, Vinyoli.mobi, Vinyoli.pdf

foixperllibret1-up.pdf, foixperllibret2-up.pdf, Foix – j c.mobi

palauifabre-up.pdf

ungaretti.epub, ungaretti.mobi, ungaretti.pdf

les idees que ‘arriben les que em quedo i les que propago, formar part de l’ona, com un cor

igual que el cos està en contínua trnasformació, el nostre relat, també, el que volem a cada moment, com vivim el present, com imaginem el futur i com reeavaluem el passat; potser el que vivíem com a difícil reptrospetivament ara apareix com una època rica.

vitrubi + fritz khan

[fer gifs dels sistemes]

• respiració i circulació, pulmons cor i circulació
• metabolisme, aigua aliments intestins a sang, ronyons, fetge, melsa, orina, femtes
• regulació tèrmica
• els sentits i el sistema nerviós

post regeneració cames: outsourcing biològic, la flora, identitat corporal

[ el ball ininterromput de les cels reproduint-se, generacions enrera, els avantpassats – saul bellow, tot el que ha hagut de passar per que existeixi jo i aquest univers que tinc al voltant]

el cos, el metabolisme [ superposar

[ illustraci´ño d’un cpa frenològic] les idees i mems que arriben

Un text Daoista,  el Zhuangzi, proposa una vida lliure i inútil, com la d’un arbre de branques retorçades que els fusters no poden aprofitar ( article ).  El primer capítol es diu “una vida inútil és com passejar lliure i sense esforç”.

La preguna fonamental de l’ètica, “quina és la vida bona”?  Les respostes apunten a un equilibri entre gaudir de sensacions agradables, i tenir una vida “realitzada”, amb sentit. Les dues respostes, perfectament vàlides en termes moderats, a l’extrem es tornen insostenibles. El plaer es degrada a una estimulació constant com en l’experiment de Nozik (Identitat i bucle) i la vida realitzada, traduïda en reconeixement dels altres, es degrada en una ansietat per obtenir aquest reconeixement, ja sia en forma de càrrecs oficials, èxit empresarial, bones crítiques, o likes.

M’adono que, fins a un cert punt, he dut a terme una vida inútil, acceptant una feina poc brillant, renunciant a fer carrera. Diverses vegades m’he sentit dir que “estava desaprofitat”. Chuang Tzu m’hauria aplaudit! Moltes de les millors estones de la meva vida han estat inútils, fer la làmpada nau espacial, quan miro com corren els núvols a la taula, Olorar les flors de l’ametller a la terrassa. Tot aquest museu virtual.

Zhuangzi

Hi ha alguna relació entre els que serien els meus referents en estètica? l’esteticisme fregant el decadent de Proust, la mirada exquisida i alhora desdenyosa de Nabokov, la simplicitat segons com artificiosa del teisme, i la idea de l’efecte marc?

Potser és la convicció que la bellesa es troba arreu i cal trobar la manera descobrir-la o posar-la de manifest. Proust sap veure la bellesa en el paisatge d’una taula (À l’ombre des jeunes filles en fleurs), Nabokov, la d’uns llapis de colors. El mestre del Te sap que un camí és més bonic quan, a més d’haver estat escombrat, té unes quantes fulles de tardor.

La idea de l’efecte marc és que la bellesa ja hi és, només cal saber-la mostrar destacant-la del fons. Això és el que saben fer Proust i Nabokov, i el que sap fer el mestre del te.

I potser és que jo intento quan viatjo pel barri del Poblenou o per les habitacions de casa.

La vida

Què és la vida?  |  Complexitat, ordre, individuació  |    Els museus de ciències naturals

Què és la vida?

[Mirant el que tenim al voltant veiem les plantes que creixen, els animals que creixen i es mouen, reaccionant tots es reprodueixen. ] Aristòtil va classificar els éssers segons les seves capacitats, atribuint-los una ànima vegetativa, sensitiva i racional. (Ciències de la vida fins sXVI ). L’observació dels éssers vius planteja si es tracta de matèria amb ànima, o bé de mecanismes complicats (Pensar la vida). No podem concebre gaire bé ni l’origen de la vida ni una explicació de la seva diversitat. (Ciències de la vida segles XVII i XVIII )

Amb el microscopi i s’afirma la cèl·lula com a unitat de la vida (Ciències de la vida. sXIX) , l’evolució com a explicació de la diversitat d’espècies. Al s20 arribem al nivell molecular ( Ciències de la vida. sXX-sXXI) i a formular hipòtesis sobre l’origen de la vida.

[La vida doncs, són unes estructures extraordinàriament complexes, molècules, cèl·lules, teixits, òrgans, organismes, duent a terme processos de:

• Nutrició (agafar substàncies de l’ambient i transformar-les, obtenint components i energia i retornant els residus)
• Creixement i proliferació cel·lular
•  Diferenciació (els gens s’expressen segons diferents estímuls externs)
• Senyalització (resposta a estímuls químics i físics, comunicació amb altres cèl·lules, per senyals químics com hormones, o neurotransmissors)
• Evolució. Modificacions del codi genètic

[Com a estructura i fenòmen molt complex, a cada època hem l’hem entès com s’ha pogut, amb les metàfores que teníem disponibles. A l’antiguitat ho veiem com a matèria impulsada per un principi no visible, com un aire o alè, la metàfora del vent invisible movent matèria. Al segle 17 i 18, quan comencem a entendre algunes màquines, considerem la possibilitat que siguin una màquina, tot i que encara no sabem gaire de sistemes tèrmics. Al s19,  que ja es coneix més química, ho veurem com un laboratori químic on es transformen substàncies,  i es converteix energia en treball. Al s20, amb la química molecular i la informàtica, farem servir la metàfora de l’ordinador i el codi que programa.]

Complexitat, ordre, individuació

[Si bé l’estudi de la vida ens ha mostrat que la base de la vida no és diferent del món inorgànic, hi ha els mateixos àtoms, la seva complexitat sí que el diferencia. En lloc de parlar de món inanimat i món animat, podem parlar de sistemes uniformes i sistemes complexos. o ho formulava a Layered Ontology ignorant les observacions similars de Schrödinger a What is Life 50 anys abans. El món inanimat és bàsicament uniforme, ja es tracti de gasos, o de sòlids. El camí per entendre la vida ha estat passar de la idea general de “matèria animada” al coneixement detallat dels òrgans, teixits, cèl·lules i molècules. Segons el que arribem a entendre a cada època, passem pel model de mecanisme, similar a un rellotge, a la fàbrica química, al sistema d’informació codificat al DNA. J

Schrödinger parla de “cristall aperiòdic” i sobretot assenyala que els sistemes vius es caracteritzen per evitar el desordre, és a dir, la uniformitat, l’estat d’equilibri a la qual tendeixen tots els sistemes físics (2a llei de la termodinàmica).

[Hi pot haver un sistema que esquivi l’equilibri i la uniformitat si d’alguna manera està separat de la resta, alhora que s’hi comunica. L’individu biològic, per contraposició a un gas uniforme, és possible gràcies a la membrana, que estableix els límits i intercanvia energia i components amb l’exterior. En els estadis més primitius, la cèl·lula es troba en un entorn favorable, una “sopa orgànica”. En els estadis més evolucionats el sistema viu modifica l’entorn, cosa que també aplica a la vida humana en general (entorn habitable).  existir com a individu suposa aïllar-se, separar-se, i alhora connectar-se i modificar-s mútuament.]

La complexitat de la vida té diferents nivells que són difícils d’entendre. Com es va originar per primer cop el cicle de processos que sintetitzen molècules complexes? Un cop en marxa s’entén el seu avantatge però la  probabilitat que aparegui per atzar, és molt petita ( hipercicle a l’ Origen de la vida ). [una de les proves és la universalitat del codi genètic (la cèl·lula). Les cèl·lules vives tindrien de l’ordre de 10⁹ parelles de bases al DNA i unes 10.000 proteïnes amb uns 2000 aminoàcids, 2 10⁷ en total. (les peces de la vida).
Després, en els organismes multicel·lulars, ¿com es forma una comunitat organitzada de cèl·lules? Com es substitueixen ordenadament les que es degraden? Com es forma un nou ésser amb milers de milions de cèl·lules (de les 10⁵ d’una mosca als 10¹² d’animals superiors, Creixement i reproducció).
¿Com s’organitza un hàbitat on coexisteixen diferents espècies que interactuen i es reprodueixen? amb diferents processos? [en el cas de l’home, es podria parlar d’un ordre “narratiu”? un model del món compartit amb altres humans, una narració autobiogràfica?]

Els museus de ciències naturals.

Tots els museus de ciències naturals van començar com una col·lecció d’insectes i vitrines amb animals dissecats.  A mitjans del s19 totes les ciutats importants van fundar-ne. (Ciències de la vida sXIX). Com hauria de ser una museu que no sigui una acumulació de pedres i un seguit de vitrines? Què volem explicar? Un inventari de totes les espècies com Linneu? Preguntes sobre la vida? Com passem del que tenim al voltant a una visió ampliada? Coses a contemplar, la vida en aquest instant, organismes que es renoven, que neixen i que moren, els hàbitats, els avantpassats].

• El museu blau
  Entrada: esquelet de balena, “Som natura”, mediateca i botiga, el terrat viu, espai nens, exposició temporal.
  Altres museus de ciències naturals a Catalunya per ordre d’antiguetat: Geològic del seminari, Zoo, museu Darder, Marimurtra, Cosmocaixa, Alcover, Montsià, Volcans, Granollers, Arenys de Mar, Conca de Deià, Cercs, Papallones a Sort, Crusafont Sabadell, Ter Manlleu.
  Gran esfera on es projecta la història de l’univers i la història geològica de la terra, mostrant els moviments dels continents. /  Història ràpida de la ciència, de Copèrnic, Lyell, Darwin…
  Biografia de la terra: meteorits. Arqueà 3.8 a 2.5, Proterozoic 2.5 a 542, Paleozoic inferior 542 a 416 Trilobites i peixos, Paleozoic superior 416 a 252, Mesozoic 252 a 65, Cenozoic 66 a 0. Presenten l’arbre de la vida i mostren quines branques han aparegut a cada període. Fòssils. / Evolució [molt breu, sense els arguments de Darwin].
  Animals. La cèl·lula animal [no entren a estudiar teixits i sistemes d’òrgans, ni bioquímica. Classificació, botons, nomenclaura, Linneu encara vigent. El moviment: volar, desplaçar-se, sostenir-se amb un esquelet. Aliment: predadors, hervívors, carnívors, com evitar ser menjat. Diferències entre individus, cicles biològics. conducta. Els grans animals. El gabinet de curiositats.
  Fongs. Plantes. La cèl·lula vegetal. Fulles, flors, herbaris, diversitat de fulles i llavors [no presenten una classificació general]. Algues. Microbis [hauria de sortir Haeckel?]. Biodiversitat a Catalunya.
  Univers. la Terra i la seva estructura. Roques i minerals. Formes i cristal·lografia. cicle geològic, ígnees, metamòrfiques i sedimentàries.  Geologia de Catalunya, Europa i nord-d’Àfrica. Mineria.
• Cosmocaixa
• London Natural History Museum
• American Museum Natural History
• Naturhistorisches Museum Wien
• Kelvingrove Art Gallery and Museum. Concentrat però molt ben explicat, vista per hàbitats. Liverpool World Museum. Manchester Museum.
• Berlin, Museum für Naturkunde .

Espriu, Cementiri de Sinera: pdf, mobi, epub
Maragall, antologia: pdf, mobi, epub
Màrius Torres, antologia: pdf, mobi, epub
Salvat-Papasseit, antologia: pdf, mobi, epub
Guerau de Liost, Selecció de La Muntanya d’Ametistes: pdf, mobi, epub
Vinyoli, antologia: pdf, mobi, epub
Celan, Todesfuge: pdf, mobi, epub
Poesia russa, antologia: pdf, mobi, epub
Ungaretti, antologia: pdf, mobi, epub

La vida humana

Els límits

El jo

la vida bona

Els límits: animals, bogeria, augmentar enhanced

extensions amb drogues o iplants. esports on es permetin drogues (els pilots d’avió en prenen)

qüestions: amplair la condició humana? pròtesis, realitat augmentada, dopatge https://www.elnacional.cat/ca/esports/exnedador-olimpic-james-magnussen-es-dopara-intentar-batre-record-mundial_1156972_102.

Fragilitat i continuïtat del jo

• Llibertat determinisme, identitat
• Are You the Same Person You Used to Be?
• Filosofia, un jo sense substància
• Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
• Reconstruir el jo, invariants
• Identitats múltiples
• Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
• [a afegir: durant el viatge amb la furgoneta de 2023, només el canvi de rutina, de viure en 2m2 i estar en constant moviment, en lloc de torbar-me cada dia en el meu pis de A733, semblava com si jo fos un altre, les meves expectatives, diferents]el 4/7, revisava cronologia de 1560, memòries de 2004, i vivia el 2023.
• Contemplació, sobre el jo,  fragilitat, Hume, Zen, centre de grevetat narrativa, llibertat i determinisme, antropologia determinista.
• El jo i la seva fragilitat, identitat narrativa que va canviant, Sacks sobre que es manté un self en pacients amb demència
• Els límits de la condició humana: la bogeria. Però no es planteja el tema que a mi em fascina més: si un boig és algú que perd el contacte amb la realitat, això voldria dir que la realitat és objectiva i la mateixa per a tots. Però en realitat tots vivim experiències diferents en el mateix món; més encara avui en què cadascu té la seva versió del que passa i titlla els altres de fake news. El jo i la personalitat “normals” que tindríem sota medicació serien l’autèntic mentre que l’estat de bogeria seria una deformació? O bé és a l’inrevés? En quin moment comencen a ser dependents o perillosos per a la societat i necessitem ser internats? Un cop evitat el mínim del perill per a la societat o ells mateixos, podem afavorir realitats alternatives, com certs tractaments de pacients amb alzheimer? L’exposició de Tosquelles no explica quins eren els diagnòstics dels malalts del sanatori, ni si el tractament tenia èxit. D’altres punts a explorar (1) la relació entre bogeria i geni, assenyalada en l’estudi de la melancolia de Dürer. (2) si tots els diagnòstics de les malalties mentals segons l’arbre del DSM els tenim tots, en alguna mesura.
  Més sobre els diferents modes o personalitats que tenim. Quan veig tota la gent que per estar bé va a un festival on s’emborratxa de música a tot volum i d’alcohol, ¿es tracta d’un alliberament que permet que aflori un jo més capaç de ser feliç? un jo que durant la setmana està amagat? Però aquest “jo” més autèntic no és capaç de conduir, o de fer una operació, o un càlcul ¿És que es tracta d’una fugida cap a una mena d’estat d’anestèsia? O és que som les dues coses alhora, com dues personalitats dissociades, una mena de Jekill i Hyde, i la tragèdia és que no podem ser les dues coses al mateix temps?
  Oliver Sacks i la reflexió sobre si la demència elimina la identitat o si, per al contrari, en mostra el que és essencial [ + el cas d’una persona que havia estat sempre severa i sèria, i en desenvolupar la demència es va tornar tendra i ballava; havia estat reprimint això tota la vida?]

La vida bona

Ikigai, que ens fa sentir vius

el sentit de la vida, Maslow

HELLO HAPPINESS: 2023 exposició Dresden. Deixar-se anar, emocions, esperança [que les coses poden millorar], estar amb gent, calma o pau [la indústria del wellness] , connexió amb la naturalesa.
→ connectar amb (0) Post fe de vida  (1)  Home > emocions > joia //  (2) Ha > 10 biografies, el patiment de guerres i fam, el patiment normal  // (3) Filosofia quina és la vida bona [ vida justa]

museu

Com hauria de ser un museu sobre la condició huamna?

Introducció El museu de l’home

[DHMD Dresde]: L’home transparent (imatges de l’home que ens dóna la ciència], viure i morir (de la primera cèl·lula a la mort i com ho viuen les diferents cultures), menjar i beure, sexualitat, moviment, la pell i el cabell (la frontera entre l’interior i l’exterior), Pensar (com funciona el cervell, què és la consciència?)

Evolució de l’espècie humana: arcantropins, paleoantropins, neoantropins, espècie humana

L’organisme humà. Anatomia (esquelet, múscls, circulatori, s nerviós, òrgans torax, abdomen, urogenitals, sentits, digestius al cap, epidermis), fisiologia (herència, digestió, excreció, respiració, circulació, músculs, regulació hrmonal, sistema nerviós autònom, sentits, sistema nerviós central) Moviment i conducta (reflexos, motilitat sosteniment, conducta vegetativa i instints, moviment voluntari, son i vigília, memòria, consciència, docuta human). Patologia.

Consciència i psiquisme (invscons). Evolució del psiquisme. Subjecte subsimbòlic: xarxes neuronals, senttis i impulsos, percepció, condicionament, respostes afectives i perceptives. Subjecte simbòlic: llenguatge, pensament. onducta patològica. [Subjecte persona:consciència, caràcter, personalitat. Herència i biografia]. Etapes de la vida. Guions. Biografies tipus a cada cultura.

museus de la vida humana DHMD.de Dresden, Wellcome collection Londres

museus ADJACENTS sobre la manera de viure història british, etnologia

Imatge i poesia

Exposició sobre la imatge humana:

Caixaforum. Veig l’exposició sobre la imatge humana. Peces interessants, com les d’Oscar Muñoz que coneixia d’una mostra a Lleida. Pensava com seria la meva exposició sobre el tema. Potser primer mirar d’identificar què volem representar, si un retrat, o una idea, i després quin aspecte de la idea, si la bellesa, o bé un altre concepte; si un retrat, si el volem afalagador, o mostrar les emocions, el pas del temps. Jo hi posaria els retrats de Holbein, extraordinaris, escultura grega, Oscar Muñoz, les expressions de Messerschmidt, el tema de la melancolia, el contrast entre Botero i Giacometti, Bernini, un dibuix d’un nen.

[identitat de fragments, Gormley]

[ esborrany ] el meu dia

Què fan cada dia les persones de cada època?

Gràfic de creadors

Instal·lació de Margaret Harrison. Women and work, 1975. Mostra els horaris de dones treballadores, a la fàbrica i a casa, sense a penes gens de temps lliure. (vist a la Tate Modern. 2017).

La rutina de Haydn

Estadístiques fictícies, projecte chronome

I al mateix temps que identifico estrats d’història en mi, en les paraules, les idees, el vestir, la puc trobar en el que m’envolta, en diferents estils artístics superposats en una catedral, en l’urbanisme dels barris (Barcelona), en els camins ancestrals que travessen les muntanyes. Quan viatjo, tot el món és com un jaciment on identificar períodes de cultures anteriors  (la història que he explorat).

A més de la metàfora del palau com a espai de records i idees, si hi afegim una secció corresponent als estats mentals emocionals , els records biogràfics, els desigs, les expectatives que hem tingut, les frustracions, aleshores tenir cura d’aquesta secció vol dir recórrer i acceptar tot el que som. De la mateixa manera que hi ha gent que té una part de la casa neta i endreçada per mostrar, i després habitacions fosques plenes d’objectes innecessaris, podem tenir una vida  parcial, amb presència només del que volem mostrar, o a l’inrevés, amb presència de les nostres frustracions, sense visitar la cambra on hi ha totes les experiències maques que hem viscut. Eckart Tolle i altres tipus de meditació ens conviden a viure el present, però és empobridor renunciar a la vida amfíbia. Viure el present és saber obrir la finestra, i no quedar-se tancat em un quarto fosc, però la vida interessant consisteix a obrir la finestra i tenir totes les habitacions que es puguin recórrer.

Despertars inesperats: el son com a espai per saltar d’un moment a l’altre en el temps. (2023)

El jo, invariants. Panoptikon: som éssers “amfibis” que vivim en el passat, el present i el futur. (2023)

Quin futur visitaria? (2023)

Si tot existeix sempre, vol dir que “no fem” el futur sinó que simplement recorrem una sèrie d’escenes preestablertes? I en tot cas aprenem a saltar de l’una a l’altra. (Antropologia determinista, complement). (2023)

2009. Mirant la gent, quatre edats, endevinar l’adult en el nen, el jove que havia estat en el vell.

Borges a “El Otro” de “El libro de Arena, presenta una trobada a Cambridge entre el Borges ancià i el Borges jove.

Mileda Maresova. Doble retrat 1923. Narodni Galerie Veletrzni Palac, Praga.

Jo havia concebut Bacups per restaurar la vida en un punt anterior

La idea de connectar dos identitats de moments diferents es du a terme una mica en els correus enviats al futur que vaig començar a fer amb el future.me. ( La idea de connectar amb el jo futur: BBC )

Galeria de gent als museus

Psicologia Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva

Experiència afectiva.   Filosofia.   Psicologia.   6 Sales.    Què fer amb les emocions.   Les emocions al món.    Experimenta.    Les emocions a les arts.   Debat

INTRODUCCIÓ

Introducció : què sentim? què són? Per a què serveixen? s’han de regular? la felicitat consisteix en emocions agradables?

L’experiència afectiva:

Què sentim?   Dolor qüestionari McGill  Necessitats, desig, plaer  SHAPS  Rutina, sorpresa, impuls Agradable / disgust    Joia – tristesa     Por – Ira
Contenidors: Emocions, sentiments, motivació

Emocions a la filosofia i religió

Les passions de l’ànima a subjectar a la raó, Plató, Aristòtil, Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Hobbes, Descartes, Hume.

PSICOLOGIA

Com estudiem?

• de fora: expressió i conducta: Darwin, Ekman
• informes subjectius, qüestionaris  →  autoexploració
• neurones i cervell

Teories psicologia : James-Lange, Eknam: reaccions innates, Arnold: avaluació cognitiva.
Neurologia, plaer i dolor  Dolor, Plaer, homeostasi  impulsos i [ Motivació ]
Aspectes i funcions  : fisiologia, expressió, experiència
Afectivitat segons durada:  Emocions, sentiments, estat d’ànim i temperament  [Personalitat]

6 sales

Classificació   riure, ansietat

[Ens podem trobar en una situació indiferent, navegant en pilot automàtic, en un context de certes expectatives. Aquesta situació pot quedar afectada per una sorpresa, o l’aparició d’una necessitat (un altre canvi pot ser la irrupció de l’avorriment o la manca de sentit, quan l’estat fluid d’anar fent, el flow,  deixa de ser interessant, ja no ens motiva, i necessitem una novetat o un replantejament.
La sorpresa pot ser un canvi inesperat en l’escenari, un dolor que volem evitar, un objecte de desig (relacionat amb necessitat o no), un objecte de disgust o frustració (un obstacle que interromp el flux normal), un objecte d’ira, una amenaça de la que volem fugir.
El desig pot correspondre a la satisfacció d’una necessitat, o a expectatives que van més enllà. Aquí, per cert, entrarien els pecats capitals de  la luxúria, la gola i l’avarícia.
La joia i la tristesa estarien associades als tres nivells de la piràmide de Maslow, per sobre de la fisiologia i seguretat: Amistat i amor vs solitud, orgull (en excés pecat) i satisfacció vs humiliació, i pau d’esperit, per no dir felicitat, vs depressió i manca de sentit.

• [normal] – Sorpresa
• dolor – ( plaer )
• Amor  [i desig] – Indiferència
• Disgust (el que no m’agrada)- Satisfacció (els plaers)
• Ira  / Por
• Joia  –  Tristesa

Contenidor Emocions

Què fer amb les emocions?

Regulació

[La indústria de la salvació: Introducció  Abans de les Teràpies  Teràpies     Autoajuda    Pastilles    Alternatiu

CENTRE COMERCIAL

• [Temples Religions] Cristianisme: el temor de Déu, la confessió. Rituals, exorcismes.
• Escola filosofia
• [Gimnàs] meditació, ioga pilates
• Botiga Herbolari
• Botiga olis essencials, penjolls, estampes
• alcohol / drogues il·legals, opi, drogues
• Psiquiatre i farmàcia amb drogues legals
• [bloc de pisos amb una especialitat a casa planta] Teràpies
• Llibreria secció autoajuda

Emocions al món

Els països escandinaus reporten més satisfacció i felicitat. Països pròspers econòmicament com Japó o Corea pateixen ansietat i estrès. Orient i nord d’Àfrica reporten més ira, por i estrès. [relació amb islam?]. Amèrica llatina diu riure més i estar més feliç.

Estadística fictícia

Imaginem que sabem les emocions de cada humà a cada moment i podem dibuixar una gràfica de l’estat emocional del món.

Experimenta

• Identifica el teu estat emocional: Sé què vull fer, tinc energia per fer-ho. El que vull fer em fa feliç i no fa mal a ningú. Pau d’esperit.
  

• Explora les 6 Sales
• Viure altres emocions, experiències, empatia, ficció i catarsi, actors. Penfield, pastilles, portes jaume plensa
• Canviar l’estat emocional: [ Què fer amb les emocions ] controlar, entrenar, alleujar, a través de la religió, filosofia, teràpia, pastilles. [pendent salut mental: trastorns associats a les emocions: tristesa-depressió, por-ansietat, disgust-fòbies, amor-addicció, joia-bipolar, ira-agressió].
  

Emocions a les arts

• Emocions a la literatura, cinema, música i dansa:  Literatura  Gèneres a ficció i cinema  Música   Dansa [Biblioteca, sales de cine, playlists, danses, classificades per tipus d’emoció]

Llibres

• Tristesa: [David grossman, Vida y destino. Joan Sebastià d’Arbó, Terres de l’Ebre]. John Steinbeck, Of Mice and Men. Hanya Yanagihara, A little Life.
• Alegria: [Michael Ende, Jim Botón y Lucas el Maquinista. Jerome K. Jerome.] L.M. Montgomery, Anne of Green Gables. Frances Hodgson Burnett, The Secret Garden. Roald Dahl, Charlie and the Chocolate Factory.
• Disgust: Bret Easton Ellis, American Psycho. William Golding, Lord of the Flies. Cormac McCarthy, The Road.
• Amor: Jane Austen, Pride and Prejudice. Charlotte Brontë, Jane Eyre. André Aciman, Call Me by Your Name.
• Por: [Edgard Allan Poe, Lovecraft]. Bram Stoker, Dracula. Stephen King, The Shining. Shirley Jackson, The Haunting of Hill House.
• Ira: Harper Lee, To Kill a Mockingbird. Upton Sinclair, The Jungle. Richard Wright, Native Son.

Cinema

• Tristesa: Schindler’s List” (1993). The Green Mile (1999). Grave of the Fireflies (1988).
• Alegria: [Musicals Fred Astaire, Gene Kelly]. Amélie (2001). The Pursuit of Happyness (2006). Paddington 2 (2017).
• Disgust: Requiem for a Dream (2000). A Clockwork Orange (1971). Se7en (1995).
• Amor: [The English Patient (1996), Sleepless in Seatle (1993)] Pride and Prejudice (2005). Eternal Sunshine of the Spotless Mind (2004). The Notebook (2004).
• Por: [Hellraiser (1987), The Ring (1988), The Audition]The Exorcist (1973). Psycho (1960). Hereditary (2018).
• Ira: [Charles Bronson]. 12 Years a Slave (2013). Joker (2019). Do the Right Thing (1989).

Altres

F.X. Messerschmidt Köpfe

Emojis

Vocabulari emocions diccionari ideològic

DI 5.27, Estats d’ànim: abatut, aclaparat, afligit, agressiu, alegre, animat, apaivagat, avorrit, cofoi, confús, content, embadalit, enfadat, esfereït, espaordit, joiós, moix, satisfet, serè, tranquil, trist.

DI 5.29, Sentiments, actituds: Abandó, abatiment, acceptació, admiració, afectació, afecte, alegria, amistat, amor, angúnia, antipatia, atabalament, atracció, avorriment, cansament, compassió, confiança, confusió, consol, desesperació, enuig, enveja, fàstic, gelosia, indignació, injustícia, franquesa, llàstima, odi, passió, preocupació, ràbia, remordiment, satisfacció, senzillesa, servilisme, simpatia, solitud, sorpresa, tedi, tendresa, timidesa, vergonya.

VIQUIPÈDIA

Acceptació. Afecte. Alegria. Amor. Angst. Angoixa. Ansietat. Anticipació. Apatia. Penediment. Autoconfiança. Avorriment. Awe. Compassió. Confiança. Coratge. Culpabilitat. Curiositat. Decepció. Depressió. Desesperació. Desconfiança. Desig. Disgust. Dol. Dolor. Empatia. Entusiasme. Enuig. Enveja. Esperança. Eufòria. Excitació. Èxtasi. Fàstic. Felicitat. Frustració. Gelosia. Gratitud. Horror. Hostilitat. Humiliació. Indignació. Interès. Luxúria. Menyspreu. Molèstia. Odi. Orgull. Pànic. Passió. Patiment. Pietat. Plaer. Por. Preocupació. Ràbia. Rebuig. Remordiment. Ressentiment. Satisfacció. Saudade. Schadenfreude. Soledat. Sorpresa. Timidesa. Tristesa. Vergonya. Xoc

GALERIA

Museum of Lost Wonder
Scrying Mandala: 4 temperaments, 12 ocupacions, 12 etapes del cicle de la vida tibetà.
El teatre de la ment : les escenes emocionals del sistema límbic, al so de “l’orquestra dels gens” i els mems de la cultura. [Potser un model on ballem al so dels impulsos i els records, atents a la mirada dels mems?]

Exposicions DHMD

2008 Glück welches Glück, Hello happiness

2012 Exposició sobre les emocions al DHMD, Die Leidenschaften

Entrada com un teatre.

Habitacions

• Un menjador i a la taula un cocodril. la passió com a pèrdua del control, acció dels déus pels antics, els cristians ho veuran simbòlicament com a bèsties salvatges [ Plató i els cavalls]
• els efectes de les emocions: vocabulari: ens crema, ens emvaiex com una oanda, les papallones
• lavabo localització cor, figura dutxa, receptacles amb líquids [ 4 humors?]
• dormitori, expressió, màscares [ Messerschmidt]

Konflikt

• Diderot i cello: som com un instrument i les cordes vibren. Les passions ens mouen a actuar
• Höhepunkt, klimax, Ecstasy de Gustav Machaty, Ang Lee

Turning point, control

• Càstig, educació, religió, treball, (els cereals Kelloggs els van desenvolupar uns germans adventistes que rebutjaven el cafè i pastes i volien promoure. Control: higiene, llei, matrimoni.

El jardí

• Empatia, la compassió, la base neurològica de les neurones mirall

[imatges i films: la tristesa, pluja al parabrisa del cotxe. Desig: from here to eternity amb Burt lancaster i Debora Kerr,

Imatges per avaluar respostes afectives: IAPS / OASIS imatges classificades en arousal i valence (intensitat, sentiment positiu o negatiu). descarregat a dades/materials] [ seria l’equivalent al test d’empatia Voight-kampff que apareix a DO androids dream of electric sheep.]

Debat

Les passions i les emocions: reprimir, gestionar?

Excés i moderació.

Les emocions positives, són un fi en si mateix?

Les emocions com a valor, humans, animals, AI.

La dependència emocional d’un entorn digital definit per algoritmes.

La decepció i la trista com a conseqüència de les expectatives.

[ podem especular si tant Hölderlin com Hegel volen fundar una nova religió, en Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit”].[Hi havia un anhel similar quan a la Capella Sixtina Michelangelo pintava les Sibil·les de la Grècia clàssica al costat dels profetes?]

(2007) H i H evoquen una Grècia ideal que probablement no existia, i volen fundar una nova religió, de la raó i la bellesa. Volen unir la idea cristiana de Déu salvant el món amb l’anhel de la raó i la bellesa.

A l’anomenat programa de l’idealisme alemany de 1795: “Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats.” i “Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs.”

Tots dos són versions de l’anhel d’un món ordenat i amb sentit.( Kant ho va saber detectar en els paralogismes de la raó pura, que tenim una ànima immortal, les antinòmies sobre el cosmos, o l’existència de Déu).

Ens atreia la idea d’un món geocèntric etern, ens atreia la idea d’una història de la salvació del cristianisme, ens atreia la idea que tots els homes som germans amb mancances i ens hem d’estimar i que tots serem salvats, ens atreia la idea del progrés i la justícia en el projecte il·lustrat, ens atreia la idea de l’evolució cap a espècies cada cop més perfectes.

Però no és així:

• l’univers és, en general, un gran buit de gas avorrit, i només en un racó, com per atzar, hi ha un món complex, amb rialles, plors i música. És com un gran hangar buit, ple de pols i runa i en un racó petit, una instal·lació en miniatura.
• la història no progressa, rars i breus són els moments de bellesa i progrés, deia Scheler. No vindrà una societat justa en el futur, malgrat els avenços que constata Rosling a Factfulness.
• el patiment de les vides humanes no quedarà redimit en una vida futura. Tampoc és cert que tot sigui positiu i es pugui interpretar com una etapa per millorar (com una dialèctica hegeliana passada per aigua).
• la naturalesa i els paisatges presenten bellesa, però la naturalesa és cruel, l’harmonia que hi volem veure és fictícia. Els animals sobreviuen
• el paisatge humà no és bell, tot i que somiem que ho podria ser. Imaginem l’Atenes grega, viatgem a Venècia i Florència, però construïm suburbis barats
• la naturalesa humana no és bona, hi ha mesquinesa i mala educació arreu; només cal veure les deixalles a la platja. L’existència del mal moral és evident cada cop que tenim l’oportunitat de fer-lo sense patir represàlies, ja sia en temps de guerra denunciant veïns perseguits pel règim polític, com pels comentaris d’odi a facebook o reddit.

Existim en un univers sense un sentit clar, però potser ja n’hi ha prou. La bellesa i el bon humor apareixen de tant en tant en aquest abocador. Sense confiar en un futur millor, apreciem les plantetes que s’obren camí a l’asfalt, els nens que salten contents pel carrer, la bellesa efímera d’un jardí, una casa maca, una noia o un noi, un gest de bondat, una melodia enmig del soroll.

El fracàs de Hölderlin i Hegel (reflexions després de la lectura de Hölderlin, juny 2021)

La poesia com a mestre del poble, el poeta com a revelador laic del diví, hiperió com a novel·la platònica. l’amor al concret de Hegel, tot és diví. El camí va de l’esperit a l’esperit; només al final s’adona que tota l’estona era ell mateix desplegant-se.( La raó en la història)

Quina ambició més noble, la dels dos amics! La insatisfacció amb la visió cristiana de la vida, el mal inexplicat, un Déu que no aconsegueix fer-se real del tot, amb un accent en el sofriment i allunyada de la bellesa de Grècia, la insatisfacció d’una visió científica i freda d’un món sense sentit, o d’una història com a caos. Podríem arribar a “llegir” l’existència com a bellesa sagrada, en el cas de Hölderlin, o desplegament lògic i racional en el cas de Hegel? Podria ser a més que això es realitzés en una Alemanya que recull els ideals de Grècia i de la revolució francesa?

Els dos fracassen, H viurà amb una nostàlgia d’un paradís perdut, decebut dels humans [i potser d’ell mateix?] i Hegel es perdrà en uns textos indesxifrables. A vegades el cant de H no és un cant d’exaltació, sinó una queixa pel paradís perdut, una queixa per que no el reconeixen com a missatger del diví. Jo no el veig com un missatger del diví, com el punt de referència espiritual que tenia el pare. Malgrat tot, crec que jo també he tingut aquesta connexió que et fa sentir U amb tot, i una capacitat de meravellar-me prou forta com per haver dedicat tota la vida a saber i contemplar. De noi amb la curiositat pels insectes, a l’adolescència amb les caminades per Solius, d’adult quan saludo els rierols i els animals del bosc. El pare ens transmetia el que en una carta anomenava “cert sentit de la felicitat”, que el món és ple de bellesa, i que està a l’abast, només cal saber mirar. I en això sí que hi ha un fil de Hölderlin fins a mi passant pel pare.

El món no és bell, i és oportú recordar la frase de Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.” Mònica Carbó apunta la idea que l’absolut només és accesisble com a absència, és a dir, no hi és, però el trobem a faltar. És la resposta de Julian Barnes quan diu que troba a faltar déu, i la de Lagerkvist quan pregunta qui li ha omplert el cor de la seva absència. [ L’absència potser és també escoltar el silenci de Déu – trobar a faltar una resposta]. I aquest anhel és també el que Kant apunta com a idees de la raó, allò que voldríem creure.

I el món no és bell, ni racional, ni una història de salvació. Som un racó de l’univers, la vida a la terra i l’home semblen una causalitat improbable, un fluctuació. És un lloc ple de soroll i fúria, amb rialles i bellesa … a estones. La història és absurda, els humans ens revelem com unes bèsties que somien però es mouen pel desig i l’ambició, i la vida se’ns fa insuportable sense l’ajut de droga, alcohol o antidepressius.

Què hem de fer? Què podem fer?
Hem de trobar quelcom sagrat per a nosaltres i crear la nostra pròpia religió? Potser és això el que apunta Wallace Stevens amb la idea de ficció suprema. H no va saber construir un petit entorn habitable, com un hortet net enmig d’un abocador. Tal com diu Auden entrem al paradís constantment, però només a estones. Potser ja n’hi ha prou, tal com expressa el Maranassati Sutta.

Posts per categoria i tag per paràmetre:

“http://meumon.synology.me/museu/pagina/qct/?categoria=sensacions&tag=res&titol=Sensacions”

“http://meumon.synology.me/museu/pagina/qct/?categoria=jardins&tag=jardins&titol=Jardins&ordre=ta1”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

Història  |   Les cases de la història

El recorregut per la història ens revela un seguit de guerres i destrucció, provocat per les limitacions i el mal en nosaltres, una dialèctica perversa amb el patiment inevitable. L’home lluita per sobreviure i constantment assoleix noves tecnologies que haurien d’haver satisfet els seus problemes, però constantment queda insatisfet (insatisfacció expectatives frustrades)  i es baralla amb els altres per perseguir el que ansia. A nivell personal, lluitem per sobreviure i, un cop hem sobreviscut, ens deprimim. La insatisfacció i l’ambició causen les guerres, i escampen  malalties i la fam , amb crisis de refugiats.

Si pensem el món com 5 blocs de pisos que han anat tenint diferents ocupants aleshores visualitzarem la història com un seguit d’episodis violents en què un veí assalta el pis d’un altre veí del replà, o el de sota, o potser creua el carrer i ataca un altre bloc de pisos. I es barallen els uns als altres destruint els mobles i provisions que tant han costat de preparar, es fereixen i maten deixant les parets tacades de sang. Llencen els cadàvers per la finestra. Enderroquen sostres i parets.
Un cop s’hi han instal·lat, durant un temps tornen a intentar a fer habitable el pis. Es repinten les parets però les taques de sang s’endevinen rere la capa de pintura, testimoni de l’escena del crim. Quan anem per un camí o un carrer, només una prima capa de reconstrucció em separa de restes de runes i cadàvers, amb sang que s’ha assecat. Endevinem la pols dels ossos de les víctimes a sota, com si tots fossin una fossa comú i gairebé sentim la pudor horrible dels cadàvers. Les pedres del camí o les llambordes tenen sang assecada.

Però es afanyem a reconstruir el que podem. La comunitat de veïns a vegades es posa d’acord per fer reformes, repinta l’escala, edifica un annex al terreny del costat, posa testos als balcons. S’escolta la gent sopar a fora, conversar, fer música i ballar. I com diu Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

“It was a cruel world, though. More than half of all children died before they could reach maturity, thanks to chronic epidemics and malnutrition. People dropped like flies from polio and tuberculosis and smallpox and measles. There probably weren’t very many people who lived past forty. Women bore so many children, they became toothless old hags by the time they were in their thirties. People often had to resort to violence to survive. Tiny children were forced to do such heavy labor that their bones became deformed, and little girls were forced to become prostitutes on a daily basis. Little boys, too, I suspect. Most people led minimal lives in worlds that had nothing to do with richness of perception or spirit. City streets were full of cripples and beggars and criminals. Only a small fraction of the population could gaze at the moon with deep feeling or enjoy a Shakespeare play or listen to the beautiful music of Dowland.”

1Q84 (Haruki Murakami) p338

Horaci. Quis non Latino sanguine.

La propagació de la injustícia i el mal
2023. Els USA van bombardejar Cambodja, un país neutral, per atacar part de l’exèrcit del Vietcong que s’hi havia refugiat. Les víctimes i destrucció que van causar van ser una de les causes del suport al Khmer Rouge més endavant. El comunisme era una amenaça, tal com demostra la història, però també una reacció esperable a l’explotació humana dels serfs.  Així, la injustícia als serfs russos causa un patiment i destrucció que es propaga en el temps i la geografia. El suport alemany a Hitler es va alimentar de la por al comunisme i del suport que tenia a causa de l’explotació dels obrers alemanys. Les fams més grans del sXX han estat la dels règims comunistes.
A Espanya, els segles d’opressió de pagesos i obrers amb el suport de l’església causa un anticlericalisme visceral que fa llençar monjos pel balcó, cremar esglésies i que els anarquistes assassinin empresaris decents. I això causarà la següent reacció.
Els segles de persecució dels jueus a Europa i Rússia, per consolidar el monopoli dels cristians fa que ara els jueus hagin de defensar 20 km2  de musulmans que els voldrien destruir. I el patiment que estan causant a aquests pobles continuarà per generacions.

Admirem el geni artístic dels poemes de Friedrich Hölderlin i els quadres de Vincent Van Gogh. Però igualment digne d’admiració és el geni moral del fuster Ernst Zimmer, que havia llegit l’Hiperió i que va acollir Hölderlin a casa seva durant 36 anys; la seva filla Lotte seguiria tenint cura d’ell. I el geni moral de Theo Van Gogh, que va donar suport al seu germà més gran i que moriria als 33 anys poc després de la mort de Vincent als 37.