on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
Grups formats per individus, parelles, barris, ciutats, tribus, nacions, regions, civilitzacions
[esborrany]
El que m’ha quedat de cada civilització.
L’amèrica que m’ha quedta
pelis, westerns musicals …
Primer viatge el 2004, la sensació de TORNAR, gairebé plorar al matí a l’hotel en sentir jazz, bagels
2004
de dalt l’empire state, els gratacels que creixen com bolets, com si la saba fes emergir els bolets.
NYC es veu una ciutat amb una rquitectura amb solera [les cases de browbstobe? gres] art deco, no ´s tampoc massa llampant, bastant bruta.
———–
2014 NYC
Washington i cajun
Introducció Geografia | Història | Mites i religió | Literatura | Art | Filosofia | Altres Música Cuina. | El llegat
Mapa ecoregions: Boscos mediterranis d’escleròfiles, Boscos de caducifolis a Ilíria a la costaW, Muntanyes del Pindus que s’estenen fins a la península del Peloponès, boscos mediterranis. Muntanyes de Ròdope entre Tràcia i Macedònia. Mont Olimp entre Tessàlia i Macedònia.
Regions de la Grècia Antiga:
2NEG0 Neolític Grècia t1: -6000 t2: -2000. Cultures de l’edat de bronze a Creta (Palau de Knossos), illes Espòrades i Cíclades, d’on prové l’art Ciclàdic. (museu art Ciclàdic a Atenes)
2HEG0 Grècia Micènica t1: -2000 t2:-800. Micenes, anomenats Aqueus per la resta de grecs, on situem l’Agamemnon de la Il·líada. 1200 Guerra de Troia (Excavacions de Schlieman). Invasions de tribus del nord.
2HEG1 Grècia Arcaica t1:-800 t2: -500. [afegir kouros, linear B] arcaica succeeix l’anomenada “edat fosca” després del període micènic. S’estableixen les ciutats estat, les polis, estableixen colònies al mediterrani. Es consolida l’alfabet grec, es fixen els poemes homèrics, escultura monumental, ceràmica vermella, els guerrers hoplites a l’exèrcit. Soló i Clístenes funden la democràcia a Atenes.
Primers jocs olímpics (776 BCE). Homer. Lírica grega (Arquíloc, Simònides). Homer. Expansió pel mediterrani (-575 Empúries). Safo a Lesbos (650-750).
2HEG2 Grècia Clàssica t1:-500 t2: -330. Pericles, matemàtica, filosofia, sòfocles, fídias (Museu nacional Atenes, Delfos, Olímpia, teatre Epidaure).
Guerres Mèdiques contra la Pèrsia Aquemènida (Herodot). Victòria de Marató. Guerres del Peloponnès entre Atenes i Esparta. Lliga de Corint.
2HEG3 Grècia Hel·lenística t1:-330 t2: -146. Alexandre estén la cultura grega fins a la Índia.
Grècia Romana 2HER2 Imperi romà t1: -146 a 280. 2HER3 280 a 500 (390) Imperi tardà. Els romans van dominar Grècia militar i políticament, però van assimilar i conservar la seva cultura. De fet, l’aristocràcia romana enviava els seus fills a estudiar a Atenes.
Guerres civils entre Marc Antoni i Octavi (100 BCE). Sant Pau predica el cristianisme a Atenes. L’emperador Adrià (117-138) supervisa la reconstrucció d’Atenes. Els gots saquegen Atenes (200). Constantí s’estableix a Constantinopla i es converteix al cristianisme. Teodosi en farà la religió oficial. Tanquen les escoles de filosofia.
Bizanci. 3EB01 Imperi bizantí 500-643. 3EB02 Bizanci2 643-1071. 3EB03 Decadència 1071-1453. L’emperador Teodosi estableix el cristianisme i se suspenen les tradicions antigues i les acadèmies de filosofia. L’església oriental (ortodoxa) se separa de Roma (1054). Museu Benaki a Atenes, monestir Ousios Lukas.
Els normands conquereixen Grècia, passen les croades. Assassinat de ROger de Flor i atac als Almogàvers (1305) seguit de la venjança catalana.
Imperi Otomà. [es talla la ruta de la seda i el comerç passarà del Mediterrani a l’Atlàntic]. 4OT01 Imperi Otomà 1453-1566. 4OT02 Declivi imperi otomà 1566-1840. Els turcs conquereixen Constantinopla i Venècia controla la majoria de les illes gregues. No queden gaires vestigis otomans perquè els van redecorar després. Edificis venecians a Nauplio, el barri popular de Plaka a Atenes és de l’època turca.
Derrota turca a Lepanto (1571). Ali Pasha crea un poderós regne a Albània i Grècia.(1700)
Grècia Contemporània. 5EG01 Grècia i Xipre cap a la Independència 1840-1914. 5EG02 Grècia s20 1914-1979. 5EI01 Grècia s21 1979-2020.
1801 Lord Elgin s’endú els frisos del Partenon. El 1820 Grècia aconsegueix la independència, consolidada sobretot amb la desfeta turca en la WWI. És un país pobre i inculte, com Espanya, que ha de recuperar la llengua mig inventant-se-la. L’església ortodoxa esdevé un símbol d’identitat. 1970-1974 Dictadura dels coronels. Amb l’entrada a la UE el país es comença a modernitzar.
Introducció i fonts | La religió: Origen dels mites, història. Creences. Pràctiques. Els filòsofs. [Un museu de mites i religió grega] contenidor Mites grecs
[La lectura dels mites: uns déus “massa humans però que són símbols universals de l’experiència humana, les passions, l’excés d’ambició.
La pràctica social de sacrificis als temples i festivals, Partenó, Olímpia, Súnion [com el Santet del Poblenou], peregrinatge a Delfos.
Dues maneres fonamentals de viure: el quotidià amb èxtasi temporal [els caps de setmana i les vacances], o bé l’ordre i la bellesa disciplinada d’Apol·lo.
Apuntar-se a algun dels misteris iniciàtics, la possible unió amb el diví amb Eleusis i els òrfics.
L’Escola d’Atenes de Rafael
Si volem aprendre dels filòsofs, haurem de discutir amb els sofistes i Sòcrates per veure que tot és relatiu, matricular-nos a l’acadèmia de Plató que ens recomanarà la disciplina de l’ànima per ser immortal com els òrfics, al Liceu d’Aristòtil amb la moderació, al jardí d’Epicur amb l’ataràxia, o sota el pòrtic (Stoa) on Zenó ensenyava l’estoïcisme.
Escultura : En queden molt poques originals. La majoria les coneixem a partir de còpies romanes. No obstant, la influència que tindran en l’art europeu a partir del renaixement serà enorme. Hi ha evidències que eren policromades. 650-480 BC Període Arcaic: kouroi i korés estàtics. Període clàssic: 480-330, l’ideal de l’home. Miró, Fídies, Políclet, Praxíteles. Escopes, Lisip. Període hel·lenístic. 330-146. Expressivitat. Laocoont.
Arquitectura [A través de Roma, la forma del temple grec ha quedat en tota la cultura occidental]
Música a l’antiguitat: els modes grecs que resulten de combinar dos tetracords que formen una quarta (proporció 4/3). [Zorba el grec que escoltava a Solius]
Els romans, els àrabs, el renaixement, dominació turca, independència.
(El ressó de Grècia en l’idealisme alemany de Ludwig II de Baviera amb el Walhalla, o Hölderlin. ]
[La meva experiència: als 14 anys, adolescent impertinent, llegia Homer i les tragèdies de Sòfocles i una vegada que em van castigar a copiar, ho vaig fer en grec, sense entendre’n res. Vaig fer un any de grec en començar Filosofia, sense anar gaire més enllà de l’alfabet.
Als ’80 vaig rellegir Homer, Sòfocles i la Lírica arcaica. Vaig recollir citacions a mà, en una llibreta, ja que encara no hi havia ordinadors.
A Filosofia vaig llegir diàlegs de Plató i Aristòtil.
2005 Viatge a Grècia, vaig rellegir Sòfocles, Eurípides, Èsquil. Explicava a les filles que anar a Grècia era com tornar a casa, moltes de les nostres paraules i idees, venien d’allà.
[el viatge a Grècia dels pares d’on la mare va portar la mussaka].
2024. El sopar dels erudits, Deipnosophistaí, Ateneu de Nàucratis (170-238)
La nostàlgia d’una Grècia clàssica al costat de la Grècia present la vaig viure en veure el rètol a la petita ciutat que és Tebes actualment, i la Tebes d’Èdip i Antígona, on Cadme sembrà les dents de serp.
[esborrany]
[fer història catalunya romana]
Empúries
Tarraco: (galeria)
Baetulo: (galeria)
Arribada per carretera de Ribes (Pg Sant Joan), carrer del Portal Nou.
Cardo Maximus: Baixada de la Llibreteria, (Plaça St Jaume) carrer del Call
Sortida per carrer Boqueria (Rambla) i carrer Hospital
Decumanus Maximus: carrer del Bisbe (Pl. St Jaume), carrer de la ciutat.
Muralles: des del sud, Gignàs, Avinyó – Cardus- Banys Nous, carrer de la Palla, Plaça Nova (Catedral), carrer de la Tapineria, carrer del Sots tinent Navarro.
Indicis (Timeout 2024)
(galeria)
Per eixugar-se el cul després de defecar els romans feien servir una esponja enganxada a un pal, que era compartida, el tersorium. (Nautilus)
Models per pensar les societats | 100mM de vides | La Història: Recorregut al llarg del temps | Etapes | Les 5 “cases”
La mirada sobre les vides humanes | Un museu de biografies | La loteria del destí | Els avantpassats | les ànimes a l’inframón | Estadístiques fictícies, projecte chronome | Felicitat i patiment | Els vestits
Podem posar la mirada en les civilitzacions o podem posar la mirada en totes les vides humanes que estimem que hi ha hagut, uns 107.000 milions.
[Als 14 anys en un examen d’història em van posar una mala nota perquè a la resposta jo intentava imaginar com era la vida d’un pagès a l’edat mitjana. La història que ens expliquen ens ofereix una visió esquemàtica dels poders, amb els grans canvis per batalles i invasions. Però també podem posar la mirada en les vides humanes. Aquest punt de vista el recollia l’escola francesa dels Annales de Febvre i Bloch, que volia abastar totes les classes socials; les “microhistòries” de Carlo Ginzburg que reconstruïa la vida d’un moliner del segle 16; la “Història de la vida privada” de Georges Duby (S19 i s20, Ciències humanes):
Per exemple, com ha dormit la gent al llarg del temps? Com han llegit? Què podien esperar a cada moment?
El llibre de Theodor Zeldin “An intimate History of humanity” explora 25 temes universals a partir d’històries particulars. L’esperança, la solitud, les maneres d’estimar-se, respecte, poder, curiositat i llibertat, compassió, la infelicitat dels qui tenen la vida solucionada, els viatgers, la fragilitat de l’amistat, com triem un camí a la vida i després no ens satisfà.
Els museus que presenten objectes com El Victoria&Albert museum, el Museum der Dinge , el Museu Frederic Marés, o el Museu del disseny també revelen la vida quotidiana.
El 2012 en posts al meu blog imaginava els cementiris con una mena de museu de biografies, i mirava de concebre com seria un museu que tingués una petita fitxa en paper de Bíblia resumint cadascuna de les 107.000 de biografies que han existit.
[un programa podria fer una simulació, generant biografies fictícies a partir d’un model de classes socials per a cada societat, guions preestablerts per a cada tipus de rol i un espectre de diversitat i varietat dins de cada, els que tindran mala salut i moriran, els que es revoltaran, els que viuran una aurea mediocritas]
La manera com ens podríem aproximar a aquest museu és considerar els tipus de vida disponibles per cada tipus de societat i civilització. Per exemple,
Cada una d’aquestes vides possibles defineix una biografia típica, unes expectatives que se satisfan o no, o una vida miserable de la qual és molt difícil escapar. És el que suggeria com a “entorn individual” dels grups socials. (Història, blocs, fets).
A partir d’aquí podem imaginar com si les 107.000 milions de vides estiguessin donades i un sorteig determinés on anem a parar, una idea que es remunta el mite d’Er de Plató, amb consideracions interessants de Richard Burton sobre si, considerades les misèries humanes, ens canviaríem o ens quedaríem amb la sort que ens ha tocat. (post loteria del destí, prmera versió). Jugar a aquesta loteria ens fa veure que les vides més probables són les de pagès, serf, esclau, o treballador, amb un 50% de probabilitats de ser una dona sense llibertat.
[Primer es fa un sorteig per determinar l’època en la història, ponderada segons el total d’humans que hi ha hagut a cada època. Per simplificar no tenim en compte variacions de població dins de l’època i determinem un any aleatori entre l’any inicial i final de l’època.
El sorteig del lloc fa una query dels blocs històrics corresponents a l’any determinat i es fa un sorteig ponderat per la mida de la població. Al bloc històric li correspon un tipus de societat amb un model simplificat de classes socials.
Es sorteja la classe social i el gènere.]
A partir de la teoria de l’evolució i pensant en tots els avantpassats que hem tingut en les generacions que ens han precedit tenim una nova perspectiva amb 16 generacions de les eres contemporànies i modernes, 40 a l’edat mitjana, 53 a l’antiga fins al 800BCE, i 260 del Neolític . Abans hi haurien hagut 16.150 generacions estimades d’Homo sàpiens a l’Àfrica fins que va colonitzar el món.
El 2022 hi ha gairebé 8.000 milions d’humans ( demografia actual ) (World population clock) .
Qui neix i comença a viure? Qui mor, i quina vida deixa enrere?
Què estan fent? Quants estan rient? Quants s’han enamorat? Quants ploren perseguits? Quants desesperats per la pobresa? Quants malalts? Quants deprimits?
Tenim l’estat del món en termes de meteorologia, en termes econòmics de les cotitzacions de les borses. Podríem tenir l’estat del món quant als humans? Vaig voler fer un assaig de mostrar què estaven fent a cada hora a diferents llocs del món.
El Human Chronome Project mira de construir una base de dades sobre què fa tot el món a cada hora del dia. (article)
Les activitats es classifiquen com:
Resultats externs:
Resultats humans directes:
[Al Paradiso, al cel sisè, Canto XIX, Dante veu les àimes com a punts lluminosos, estols de flames individuals que primer van formant unes lletres i després faran com una gran àguila. Així que el que ara proposen els que dissenyen grans events tals com les inauguracions d’uns jocs olímpics, en que els espectadors d’un estadi amb cartrons, o multituds de figurants evolucionant a la pista, formen diferents figures, tot això ja ho havia imaginat Dante fa 700 anys. És com el camp del Barça amb una estelada, però en versió celestial i lluminosa. / L’àguila formada per les ànimes justes lluminoses, no només és una figura sinó que acaba parlant amb una veu comuna. Dante esmenta alguns dels més importants que estarien situats a l’ull, un emperador romà, un rei bíblic. / La idea és molt suggerent i fa pensar en el tot com a suma de les parts. Imagino, per exemple, una imatge moral del món, on hi hagués un píxel per a cada humà viu (seria una pantalla immensa de 60.000 x 90.000 píxels, d’uns 20×15 metres), on el color del píxel anés canviant segons la generositat (verd) o egoisme (vermell), de cadascú; ¿què sortiria? o, pels estats d’ànim, amb colors pel cansament, l’avorriment, el patiment, l’alegria, la serenitat, la curiositat de cadascú, com aniria variant al llarg del dia i al llarg de l’any, o en moments de crisi? Seria com una mena de retrat de Dorian Gray col·lectiu [o un gran emoticon, o una sèrie d’emoticons amb la mida de la gent que està en aquell estat]
→ L’estat emocional del món a Psicologia. Afectivitat
[Les diferents cultures han imaginat un món on perduren els humans un cop el cos ha deixat de respirar, existències diferents, ombres, esperits, i generalment sotmeses a càstigs o recompenses segons la vida que han dut a terme. La visita al museu de les biografies és semblant a la visita de Dante, el descens d’Orfeu o Odisseu als inferns.]
L’inframón grec, el Tàrtar, el prat de l’Asfòdel, els camps Elisis
Divina comèdia, l’infern, el purgatori i el cel.
En les religions que contemplen la reencarnació, el museu de les biografies estaria agrupat amb les fitxes corresponents a les successives reencarnacions dels éssers fins que arriben al Nirvana.
En veure el jaciment dels guerrers de Xian, m’imaginava també un museu de la humanitat amb una figura per a cada humà que ha existit.
Què ens fa estar bé i què ens fa patir? En un post especulava un formulari sobre la fe de vida, què ens manté en marxa, la inèrcia, les experiències gratificants, ser per als altres, ser a través dels altres, les ajudes químiques.
Peter Menzel: ( galeria ), Hungry Planet What the World Eats, Material World
Biografies al Museu: Biografies | Biografies 1750 |
Deu fets importants en la meva vida, testimonis edat, llocs on han viscut, feines.
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1945 | Actual 1945 – ara
La guerra freda i la caiguda del mur
WWII Conferència de Yalta. Europa perd pes en el món, USA i la USSR es disputaran les zones d’influència, Europa quedarà com escenari de la guerra freda. La Unió soviètica annexiona les repúbliques bàltiques, controla els règims de l’Alemanya de l’est, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Rumania, Bulgària i Iugoslàvia. Stalin, Kruschev, Breznev. Independència de les colònies.
Cursa armamentística, equilibri pel terror nuclear.
1957 Comunitat econòmica Europa, 1993 Unió Europea, 1999 Euro, 2020 Brexit.
1989 Caiguda del mur. Canvis de règim als països de l’est. Dissolució de la USSR amb la independència de Repúbliques bàltiques, Ucraïna i ielorússia, Càucas i Àsia Central. Privatització de rússia als Oligarques, Ieltsin 1989-1999, Putin 1999-2022, enfrontament oligarques i control dels medis. Guerra de Txetxènia, Guerra Ucraïna. Guerra a l’antiga Iugoslàvia.
Descolonització: Independència de la Índia. Independència dels països africans. Radicalització de l’islam.
Ordinadors. Internet. Mòbils. Les xarxes socials: [ A la dècada dels 50 hi ha ordinadors a les universitats i als 60 passen a les grans empreses. Als 80 arriben els ordinadors personals. Als 90 es connecten diferents xarxes locals, es desenvolupa el TCP/IP el World Wide Web i el llenguatge html. La gent fa servir mòdems. Als 00 arriben les línies de dades i també les dades per a mòbils. Els telèfons es converteixen en petits ordinadors amb els sistemes Android i iphone.
Després de les dues guerres mundials l’Escola de Frankfurt que certifica el fracàs del projecte il·lustrat . Ja no hi ha utopies.
Occident
La guerra freda, amenaça nuclear, prosperitat [fins els 70].
Escandinàvia: Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia 5EB02 1917-1980. 5EB03 1980-2020.
Gran Bretanya: 5EA04 Posguerra i laborisme 1945-1979. 5EA05 Thatcher, Blair i Brexit 1979-2020.
Alemanya, (Prússia), Àustria: 5ED03 BDR Guerra Freda 1945- 1989. 5ED04 Alemanya reunificada 1989-2022. Països Baixos: Holanda, Bèlgica, Luxemburg: 5EH02 s20 1914-1980. 5EH03 s21 1980-2020. Suïssa
5ECH1 s19 i 20 1848-1980. 5ECH2 s21 1980-2020.
França: 5EF04 4a i 5a república 1945-1980. 5EF05 s21 1980-2020.
Espanya: 5EE03 Guerra Civil i Franquisme 1936-1975. 5EE04 Democràcia simulada 1975-2020. Portugal: 5EP02 Dictadura i revoluçao dos cravos 1926-1982. 5EP03 Democràcia 1982-2020.
Itàlia: 5EI03 Posguerra i inestabilitat 1945-1980. 5EI04 s21 1980-2020
Grècia: 5EG02 GHrècia s20 1914-1979. 5EI01 Grècia s21 1979-2020.
Balcans: 5ERY1 La Iugoslàvia de Tito 1945-1989. 5EY02 Guerra i desintegració de l’antiga Iugoslàvia. 5EYRB Rumania i Bulgària després de 1989, 1989-2020.
Polònia, lituània, Pacte de Varsòvia: 5ERP2 Pacte de Varsòvia 1945-1989. 5ERP3 Polònia Hongria Txèquia i Eslovàquia després de 1989. 5ERL1 Repúbliques bàltiques després de 1989.
Canadà: 5MNC1 Canadà 1867 – 1980. 5MNC2 Canadà 1980 – 2022
USA: 5MN03 USA WWII I posguerra, 60s 1939 1981. 5MN04 USA Reagan Bush Clinton Bush Obama Trump Biden 1981 2022
Àsia i comunisme
Mao a Xina, Índia partida, escenari lluita de blocs
Rússia, USSR: 5R002 Unió soviètica 1917-1989. 5R003 Federació russa 1989-2020.
Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia: 5RBU2 USSR 1917-1989. 5RBU3 1989-2020.
Càucas: Georgia, Azerbaidjan, Armènia: 5RCA2 USSR 1917-1989. 5RCA3 1989-2020.
Àsia Central: Uzbekistan, Kazakhstan, Tajikistan, Kirguistan, Turkmenistan 5RAC2 Àsia central soviètica 1917-1989. 5RAC3Àsia central independent 1989-2020.
Índia, Sri Lanka, Nepal Buthan. Pakistan, Bangla Desh: 5AI02 Índia, Sri Lanka, Nepal, Bhutan 1947-2020. 5AIP1Pakistan i Bangladesh 1947-2020.
Xina i Taiwan: 5AX02La Xina de Mao 1945-1976. 5AX03 Den Xiao Ping i Revolució econòmica 1976-2020. 5AXM1 Mongòlia 1912-2020.
Corea 5AXK1 Ocupada per Japó i Guerra 1912-1953. 5AXKN Corea del Nord 1953-2020. 5AXKSCorea del Sud 1953-2020. [Kazakstan i Mongòlia, grans estepes despoblades]
Japó: 5AJ01 Taisho, Showa, WII 1868-1952. 5AJ02 Recuperació, miracle econòmic, deflació 1953-2020.
Indoxina: Myanmar, Thailandia, Laos, Cambodja, Vietnam: 5AXS2 Guerra freda 1945-1975. 5AXS3 Posguerra 1975-2020.
Indonèsia i Filipines: 5ASI1 1908-2020
Austràlia, New Zealand, Papua: 5AA01 1788-2020
Orient i Nord d’Àfrica
Estat d’Israel, Radicalització de l’islam
Iran i Afganistàn: 5OI02 1945-1979. 5OI03 La revolució islàmica 1979-2020.
Turquia: 5OT02 República de Turquia 1919-2020.
Orient Pròxim: Síria, Líban, Irak, Kuwait, Israel, Palestina, Jordània: 5OP02 Orient Pròxim, Estat d’Israel 1948-1979. 5OP03 Orient Pròxim, Al Qaida, Guerra Iran-Iraq, guerra civil Síria 1979-2020.
Aràbia: Aràbia Saudí, Bahrain, Qatar, Iemen, UAE, Oman 5OA01
Àfrica del nord i Sàhara: Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria, Marroc, Sahara occ., Mauritània, Txad, Sudan, Sudan sud: 5FN02 1948-1980, 5FN03 1980-2022
Àfrica subsahariana
Processos d’independència, immaduresa política
Àfrica occidental: Senegal, Mali, Níger, Sierra Leone, Guinees, Libèria, Costa d’Ivori, Burkina Fasso, Ghana, Togo, Benin, Nigeria: 5FW02 1948-1980, 5FW03 1980-2020.
Àfrica Oriental: Eritrea, Djibouti, Etiopia, Somalia, Kenya, Tanzania: 5FE02 1948-1980, 5FE03 1980-2020.
Àfrica Central: Camerun, República centreafricana, Guinea Equatorial, Gabon, R.Congo (francès), RD Congo(belga), Angola, Uganda Ruanda Burundi: 5FC02 1948-1980, 5FC03 1980-2020.
Àfrica del sud: Namibia, Zambia, Botswana, Zimbawe, Malawi, Moçambique, Madagascar, Sudafrica, Lesotho: 5FS02 1948-1980, 5FS03 1980-2020
Bloc comunista. Corea del Nord. Desastres naturals i pèrdua de suport de la USSR. 3M.
Xina. 1959–1961. Gran fam xinesa. Conseqüència de les polítiques del Gran Salt Endavant i alguns desastres naturals. 45M.
Índia. 1974. Bangladesh. Inundacions. 1M.
Àfrica. 1967–1970 Biafra, setge de Nigèria. 2M. 1998–2004. Segona guerra del Congo. 2.7M.
1957–1958 Grip virus A/H2N2, 1-4M.
1968–1969 Grip de Hong Kong virus A/H3N2, 1-4M
1981–fins ara, HIV/AIDS immudeficiència adquirida, 40M.
2019, COVID-19, (SARS-CoV-2), 7-25M (a agost de 2022)
SEGLE XX [ un segle sagnant, malgrat el progrés tecnològic i la idea de govern de la raó de la il·lustració]
Europa
1988–fins avui. Conflicte Nagorno-Karabakh, separatistes armenis contra Azerbaidjan 50m
1991–1995 Guerra de Bòsnia contra Sèrbia. 100m
Orient
Kurds: 1918–fins avui Separatisme kurd a Iran (tribu Shekak contra dinastria Qajar). 50m. 1918–2003 Conflicte Iraq – kurds. 300m. 1921–fins avui. Conflicte Turquia-Kurds. 100m 1978–fins avui. Conflicte Turquia Kurds. 45m
1948–fins avui. Conflicte àrab-israelí. 116m. 1975–1990 Guerra civil al Líban. 150m
1962–1970 Guerra civil al nord del Yemen, Regne de Yemen i Aràbia saudí contra la República àrab del Yemen i la UAR. 200m.
1978–fins avui Conflicte Afganistan, Rússia i després USA. 2M
1980–1988 Guerra Iran-Iraq. 500m. 1990–1991 Guerra del Golf, Iraq contra USA i coalició. 40m. 1991 Rebel·lió a Iraq. Sha’aban Intifada. 200m
Àfrica
1947–1948 Insurgència Madagascar contra França. 80m. 1954–1962 Guerra d’independència d’Algèria contra França. 1M. 1961–1974. Guerra d’independència d’Angola contra Portugal i sudàfrica. 100m
1964–1974 Guerra d’independència de Moçambique, FRELIMO contra Portugal. 88m
Guerres civils: Sudan: 1955–1972 Guerra civil entre Sudan nord (islàmic) i rebels del Sud (més occidentals) que se senten discriminats. 500m. 1983–2005 Segona guerra civil al Sudan. 2M1960–1965 Crisi del Congo, DRC amb suport belga i americà contra rebels Simba i Kwilu. 100m. 1967–1970 Guerra de Biafra atacats per Nigèria. 3M
1974–1991 Guerra civil a Etiòpia, Derg, PEDR, i Cuba contra rebels anticomunistes. 1.5M. 1975–2002 Guerra civil a Angola, MPLA vs. UNITA. 504m. 1981–1986 Guerra Uganda (ULNF i Tanzania contra National Resistance Army) . 500m. 1986–fins avui. Guerra civil a Somàlia. 500m
1987–fins avui. Lord’s Resistance Army vs. Congo i República Centreafricana. 500m. 1991–2002. Guerra civil Algèria. 200m. 1991–2002 Guerra civil a Sierra Leone. 300m. 1993–2005 Guerra civil a Burundi, contr rebels Hutus i Tutsis. 300m. 1996–1997 Primera Guerra del Congo. Zaire contra AFDL. 800m. 1998–2003 Segona guerra del Congo. 4.5M
1994 Genocidi de Ruanda dels Hutus sobre els Tutsis. 800m
Amèrica
1948–1958 La Violencia, Conservadors contra liberals a Colòmbia. 190m. 1964–fins avui. Colòmbia contra les guerrilles d’esquerra i paramillitars de dreta, 220m
1979–1992 Guerra civil a El salvador, govern contra FMLN. 80m
1980–fins avui. Conflicte armat Perú, PCP-SL and MRTA. 70m
Àsia [escenari de la guerra freda]
1946–1954 Primera guerra d’indoxina, França contra Việt Minh, Lao Assara, i Khmer Issarak. 400m. 1948–fins avui. Myanmar contra diverses ètnies insurgents. 210m. 1950–1953 Guerra de Corea entre el Nord comunista(suport USSR) i el sud (suport USA). 4M. 1955–1975 Guerra entre Vietnam del Nord contra Vietnam del Sud i USA. 4M. 1969–2019 Conflicte Moro a Filipines, grups jihadistes contra Bagsamoro. 120m. 1969–fins avui, Filipines contra el partit comunista. 43m. 1975–2007 Insurgència dels Hmong a Laos contra Laos i Vietnam. 100m. 1983–2009 Guerra civil a Sri Lanka vs. Tamil Tigers. 100m
1975-1979 Genocidi de la població a Cambodja per part dels Khmer. 2M
Índia [La partició entre hindus i musulmans dóna lloc a un genocidi mutu]
1946–1948 La partició de la Índia, conflicte entre hindús i musulmans, Índia i Pakistan 1M. 1947–fins avui. Conflicte a Kashmir entre Índia i Pakistan. 100m. 1948 Índia annexa Hyderabad. 240m. 1971 Independència de Bangladesh amb suport de la Índia, contra Pakistan. 3M
SEGLE XXI
Orient [règims autòcrates, conflicte àrab-israelià i terrorisme islàmic]
2001–fins avui. Lluita contra el terrorisme. 1M. 2003–2011 Guerra de l’Iraq. 600m. 2011–fins avui. Guerra Civil a Síria, Estat contra ISIL contra forces demcràtiques. 610m. 2013–2017 Guerra a l’Iraq contra ISIL. 200m
Àfrica [lluita descarnada per poder cobdícia] 2003–fins avui. Guerra a Darfur, Sudan, SRF vs. Sudan vs. UNAMID. 300m. 2009–fins avui. Aliança de forces contra els senyors de la guerra de Boko Haram a Nigèria. 350m. 2014–fins avui. Guerra civil al Yemen. Yemen’s Supreme Political Council vs. Hadi Government, coalició Saudí, moviment del sud amb UAE i Al-Qaeda. 377m. 2020–fins avui Guerra a Tigray, UFEFCF contra Etiòpia i Eritrea. 500m
Amèrica
2006–fins avui. Mèxic contra els càrtels de la droga. 62m.
Àsia
2017-fins avui. Genocidi Rohingya per Myanmar. 43m
Europa
2014–fins avui. Rússia contra Ucraïna. 100m
Desenvolupament
1950s: màquines domèstiques per rentar la roba i els plats
1957: Vols a l’espai
1974: Internet. [ 1995 a la Caixa]
1990 Smartphones
2012: CRISPR, edició de DNA
2017: Intel·ligència artificial
[Quins són els reptes de les societats actuals?
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1945 | Actual 1945 – ara
Edat contemporània: Progrés científic i tècnic. Canvi econòmic i revolució industrial. Canvi sociopolític, separació de poders i sufragi universal. Colònies, independència i explotació. Canvi de classes, de pagesos a obrers. Reforma agrària i reformes socials.
El pas de l’edat moderna a la contemporània vindrà, d’una banda, del
I) Progrés científic i tècnic: Racionalisme: tota realitat pot ser entesa segons principis racionals. Empirisme: l’origen del coneixement rau en l’experiència dels fets. Pragmatisme: el grau de veritat d’una teoria rau en el seu valor pràctic.
II) Canvi econòmic. La revolució industrial. Gràcies al maquinisme es transformen els mètodes tradicionals de producció. Antigament la supremacia es basava en els exèrcits. Després en el control del comerç, fet que venia de tenir el control dels mars i la millor flota. Ara la supremacia serà de qui tingui la indústria més potent, que ocupi més mercats. Mercantilisme (paper moneda, crèdits, riquesa fictícia). Fisiocratisme de Quesnay pel qual la terra és l’eix de l’economia. Adam Smith: l’origen de la riquesa no està en la terra sinó en el treball . L’interès fa produir mercaderies que reben un preu en un mercat lliure, en funció de l’oferta i la demanda. [Avui es crea una demanda artificial amb el marketing]. Ricardo: Llei del salari i teoria de la renda.
III) Canvi sociopolític: La societat feudal i les monarquies es basaven en la superioritat admesa del senyor sobre el pagès. [L’artesà i el burgès eren un terme mig]. Amb les teories de Locke, Montesquieu, Rousseau, es construirà el principi d’igualtat davant la llei, govern basat en la voluntat de la majoria, i un dret natural racionalista. Separació dels poders legislatiu, executiu i judicial.
IV) Canvi colonial, amb la progressiva independència. La feina històrica que havien de fer les països al llarg del segle XIX era industrialitzar-se i modernitzar-se adoptant una constitució. S’havia d’enterrar així el règim feudal i agrícola i substituir-lo per un règim Constitucional, de monarquia parlamentària, amb una economia capitalista basada en el valor afegit del treball. Instaurat el nou règim, el problema a solucionar havia de ser l’articulació de voluntats polítiques entre rei, parlament, terratinents, burgesia industrial i proletariat. I trobar un equilibri entre els interessos del capital i les aspiracions dels obrers al benestar. Les colònies americanes es van independitzar, però a la segona meitat del XIX, assistim a un espoli econòmic terrible. Les grans potències, amb una producció fora de control, amb excedents i capital, irrompen als països en desenvolupament, els col·loquen la seva mercaderia, obtenen del país la matèria primera que els interessa, arruïnen els modes tradicionals de subsistència, i en cas de resistència, els munten una guerra per fer valdre els seus drets.
V) Canvi de classes. Al llarg de l’època moderna, així com es va acabant la societat agrària, es va acabant la servitud de la gleba. En realitat, però, i tal com mostra el moviment obrer al llarg del sXIX, a l’explotació feudal la succeeix l’explotació del capital. Les reformes socials, amb el difícil equilibri entre llibertat i igualtat, competitivitat i solidaritat, han aturat el problema però no l’han solucionat. El poder ha passat de basar-se en la terra, a la tecnologia i el capital industrial, i avui potser està en el control de la informació. [Davant del control de conservadors per l’ensenyament reaccionari, si abans reclamàvem el dret a la propietat de la terra, i després a no ser explotats, part de la lluita d’avui s’haurà de basar l’accés a la informació, saber com es produeixen els productes que comprem i de què estan compostos].
VI) Reforma agrària. Tots els països hauran hagut d’afrontar la reforma agrària, i pocs l’hauran dut a terme amb èxit. En realitat el problema no se soluciona sinó que desapareix quan l’agricultura perd paper en l’economia. Passem d’un problema social a un problema urbanístic, de reordenació del territori. I quan encara no havia acabat la dependència de la terra, arriba la del capital. I si amb l’agricultura no hi podia haver mai seguretat ja que depenia de les collites, és curiós que ara que no hi ha una dependència del sector primari, l’economia segueixi inestable, depenent del difícil equilibri dels mercats. La fluctuació de la demanda, la fluctuació de l’oferta en el mercat del treball amb l’aparició de països productors nous amb preus barats, tot fa perillar la subsistència.
VII) Reformes socials. Encara no s’havia pogut arreglar la distribució de la terra que l’economia capitalista amb la indústria crea un conflicte entre el capital i el proletariat. No ho soluciona el comunisme ni el liberalisme. Amb la societat de serveis, segueix el problema de l’atur, la societat no aconsegueix integrar tots els seus membres.
Europa i Amèrica del nord
Revolució industrial, Napoleó i difusió d’idees revolucionàries, Congrés de Viena de 1815. Revolucions liberals, de protestes de 1848, imperialisme colonial. L’imperi rus s’annexiona el Càucas i l’Àsia Central. L’Europa de l’imperialisme colonial 1871-1914. Nacions Alemanya i italiana. Independència de Grècia i Balcans de l’imperi otomà.
1917 Revolució bolxevic.
A primeries del sXX, les democràcies són dèbils, hi ha un desequilibri de forces i l’oligarquia intentarà imposar-se [paper important de la por a la revolució russa]. Això desembocarà en un feixisme galopant a Alemanya, Itàlia, Japó, gàngsterisme i oligarquia a Amèrica.
WWI i desintegració de l’imperi austrohúngar. Revolució russa, independència de Repúbliques bàltiques, Lenin 1918-1924. Pacte Sykes-Picot: els dominis otomans es reparteixen entre Anglaterra (Mesopotàmia, Palestina i Transjordània) i França (Síria). 1917 Declaració de Balfour a favor de la creació d’un Estat jueu a Palestina.
Entreguerres 1919-1939. Entreguerres, tensió entre el feixisme i la revolució comunista. Dictadura de Stalin 1925-1953. Guerra civil española. [va ser una època d’esperança? els edificis funcionalistes a Roma i Lausanne, la Bauhaus, la mancomunitat a Catalunya]
WWII Conferència de Yalta. Europa perd pes en el món, USA i la USSR es disputaran les zones d’influència, Europa quedarà com escenari de la guerra freda. La Unió soviètica annexiona les repúbliques bàltiques, controla els règims de l’Alemanya de l’est, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Rumania, Bulgària i Iugoslàvia. Stalin, Kruschev, Breznev. Independència de les colònies.
Escandinàvia: Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia 5EB01 1815 – 1917 . 5EB02 1917-1980. Rússia envaeix Finlàndia.
Gran Bretanya: 5EA01 Davant Napoleó i Revolució industrial 1800-1848. 5EA02 Època Victoriana 1848-1914. 5EA03 Guerres mundials 1914-1945.
França: 5EF01 Napoleó i restauració 1799-1848. 5EF02 II i III República 1848-1914. 5EF03 França, Guerres s20 1914-1945.
Alemanya, (Prússia), Àustria: 5ED01 Guerres Napoleòniques i restauració fins a la unificació 1806-1871. 5ED02 II Reich i WWI. III Reich WWII 1871-1945
Països Baixos: Holanda, Bèlgica, Luxemburg: 5EH01 Napoleó i independència 1815-1914. 5EH02 s20 1914-1980. Suïssa 5ECH1 s19 i 20 1848-1980.
Espanya: 5EE01 Napoleó, restauració 1798-1873. 5EE02 1a República, restauració, dictadura, 2a república 1873-1936. 5EE03 Guerra Civil i Franquisme 1936-1975 Portugal: 5EP01 Napoleó i monarquia Constitucional, República 1807-1926. 5EP02 Dictadura i revoluçao dos cravos 1926-1982.
Itàlia: 5EI01 Napoleó I construcció d’una nació 1814-1871. 5EI02 Itàlia imperial i guerres mundials 1871-1945.
Grècia: 5EG01 Grècia i Xipre cap a la Independència 1840-1914. Balcans
5EY01 Balcans independents 1840-1945.
Polònia, lituània, Pacte de Varsòvia: 5ERP1 Polònia i Lituània sota Russia i entreguerres 1800-1945.
Rússia, USSR: 5R001 Rússia Imperial 1800-1917. 5R002 Unió soviètica 1917-1989.
Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia: 5RBU1 1800-1917. 5RBU2 USSR 1917-1989.
Càucas: Georgia, Azerbaidjan, Armènia 5RCA1 1800-1917. 5RCA2 USSR 1917-1989.
Àsia Central: Uzbekistan, Kazakhstan, Tajikistan, Kirguistan, Turkmenistan
5RAC1 Àsia central sota l’imperi rus 1800-1917. 5RAC2 Àsia central soviètica 1917-1989.
Amèrica del Nord és un extens territori amb baixa densitat de població que no ha arribat a constituir una civilització. Serà ocupat per colons blancs, reduint la població indígena a un mínim, sense barreja. Canadà colònia britànica. Els colons d’USA aconsegueixen la independència i escriuen una Constitució moderna però integren l’esclavisme per explotar els camps de cotó del sud. 1861 Guerra civil i després Jim Crow. Gran creixement econòmic.
5MNC1 Canadà 1867 – 1980. 5MN01 USA Independència, Expansió, Guerra Civil 1783 1914. 5MN02 USA WWI, Depressió i New Deal 1914 1939. 5MN03 USA WWII I posguerra, 60s 1939 1981.
Orient arriba al s19 amb dues potències debilitades. Pèrsia, en conflicte amb Rússia i pressionat per Gran Bretanya des d’Índia i Pakistan. L’imperi otomà ja ha perdut el nord d’Àfrica i és disputat als balcans.
Amb la WWI queda reduït a Turquia, que Ataturk empren un camí més allunyat de l’islam. Els balcans s’independitzen i l’Orient Pròxim queda sota el control de França i Anglaterra. Als ’30, Aràbia que fins ara era un país d’emirs pastors nòmades, descobreix petroli.
Iran i Afganistàn 5OI01 1784-1945. Turquia 5OT01 Imperi Otomà 1840-1919. Orient Pròxim: Síria, Líban, Irak, Kuwait, Israel, Palestina, Jordània 5OP01 Orient Pròxim entre WWI I estat d’Israel 1919-1948. Aràbia: Aràbia Saudí, Bahrain, Qatar, Iemen, UAE, Oman 5OA01
Índia i l’actual Pakistan estan 150 anys com a colònia britànica. Una Xina debilitada per la influència de poders estrangers fins al nacionalisme del Kuomintang. Mongòlia es vincula a la Unió Soviètica. Japó Japó passa de ser un país aïllat a una potència industrial i militar a l’era Taisho. Envaeix Corea. Al sudest asiàtic, Burma i Malàisia britàniques, Indoxina francesa al s19, Siam. Filipines colònia espanyola, Indonèsia colònia holandesa. Austràlia, després de 12.000 anys aïllada, és colonitzada primer per presoners i després inmigrants.
Índia, Sri Lanka, Nepal Buthan. Pakistan, Bangla Desh 5AI01 Índia britànica 1858-1947. Xina i Taiwan 5AX01 Revolució Xinesa 1912-1945. 5AXM1 Mongòlia 1912-2020. Corea 5AXK1 Ocupada per Japó i Guerra 1912-1953. Japó 5AJ01 Taisho, Showa, WII 1868-1952. Indoxina: Myanmar, Thailandia, Laos, Cambodja, Vietnam 5AXS1 Indoxina Colonial 1850-1945. Indonèsia i Filipines 5ASI1 1908-2020. Austràlia, New Zealand, Papua 5AA01 1788-2020
Amèrica del sud no tindrà el desenvolupament del nord perquè aquí no hi ha colons que volen millorar el seu nivell de vida sinó conquistadores que volen explotar la població indígena i els seus recursos naturals, com les mines de plata] (AT 68) L’Amèrica llatina colonial està distribuïda en Mèxic (Nueva España), Nueva Granada (Colombia), Perú i Río de la Plata (Argentina, amb les mines de Potosí). Progressivament aniran aconseguint la independència però segueixen inestables amb caudillismo, influència dels USA i rebelions violentes.
5MC01 Amèrica Central, emancipació i caudillisme 1800-1914. 5MC02Amèrica Central, 1914-1980.5MS01 Amèrica del sud, emancipació i Caudillisme 1800-1914. 5MS02 Amèrica del Sud 1914-1980.
A primers del s19 Àfrica estava relativament inexplorada amb contactes de Portuguesos i Holandesos. Livinstone i Stanley per UK exploren el centre i el Sud, Caillé i Brazza per França al nord. Colònies d’holandesos al sud, el Transvaal. Les potències europees es reparteixen el continent a la Conferència de Berlin de 1885.
Àfrica del nord i Sàhara: Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria, Marroc, Sahara occ., Mauritània, Txad, Sudan, Sudan sud 5FN01 1840-1948.
Àfrica occidental: Senegal, Mali, Níger, Sierra Leone, Guinees, Libèria, Costa d’Ivori, Burkina Fasso, Ghana, Togo, Benin, Nigeria 5FW01 1840-1948.
Àfrica Oriental: Eritrea, Djibouti, Etiopia, Somalia, Kenya, Tanzania 5FE01 1840-1948.
Àfrica Central: Camerun, República centreafricana, Guinea Equatorial, Gabon, R.Congo (francès), RD Congo(belga), Angola, Uganda Ruanda Burundi 5FC01 1840-1948.
Àfrica del sud: Namibia, Zambia, Botswana, Zimbawe, Malawi, Moçambique, Madagascar, Sudafrica, Lesotho 5FS01 1840-1948.
El descobriment de la ignorància (YH)
La creença en la tecnologia i la ciència ha substituït la creença de les antigues religions. Però la ciència per si sola no pot establir les prioritats, per exemple, en quina recerca s’ha d’invertir. O tampoc sabem gaire què fer, [o què no fer] amb les possibilitats de la genètica.
Entre 1750 i 1850 Europa va passar a dominar el món i avui dia es pot dir que tot el món sefueix la manera europea de vestir, fer política, medecina, guerra, economia, escoltar música o escriure. Fins i tot la nova Xina que és a put de ser dominant, ho ha fet seguint models europeus.
Per què Europa i no la Índia o Xina? La resposta és ciència i capitalisme. Els romans, mongols i azteques conquerien terres buscant el poder i la riquesa. Els imperialistes europeus a més, volien saber. Cook i Napoleó duien científics a les seves expedicions (165 el 1798 quan va envair Egipte).
El credo capitalista
es basa en la fe en el futur i el creixement, la qual cosa ens du al crèdit. Si el constructor x diposita 1M al banc en efectiu, aquest el presta a Y, que fa servir els diners per contractar X que ingressa un xec al banc. Ara hi ha 2M tot. SI això es repeteix, fins a un màxim de 10 cops segons la llei als USA, al banc hi consten 10M tot i que només en té un en efectiu. L’economia mundial de l’intercanvi estava com congelada fins que es va representar el valor de béns futurs que no existien amb el “crèdit”. [jo no viuria en aquest pis sense el crèdit, en aquet cas, la fe en les meves nòmines i pensions futures que em permetrien retornar-lo]. El primer manament del capitalisme és ‘els beneficis de la producció s’han de reinvertir per augmentar la producció.’ Això deia Adam Smith a ‘The Wealth of Nations’, els beneficis privats són la base de la prosperitat perquè es reinverteixen en bens i llocs de treball. El creixement continu no hauria estat possible sense que anessin arribant noves terres, nous recursos, noves tecnologies. En la crisi econòmica actual, s’injecten trilions de dòlars, euros i iens amb l’esperança que científics o enginyers trobaran alguna cosa.
Els conqueridors de l’Àsia finançaven les campanyes amb impostos, i així Nurhaci i Nader Shah arribaven només a uns milers de km. Els reis europeus ho feien a crèdit dels bancs de manera que el sistema acaba governat pels financers que busquen el màxim retorn dels préstecs. El cre`dit finançava els descobriments, que duien a les colònies, que generaven beneficis, que generaven confiança en el futur, que permetien més crèdit. Els holandesos van aconseguir la independència d’España contractant exèrcits mercenaris a crèdit. El punt feble és proposar d’invertir en béns futurs falsos [bombolla del 2008, Elizabeth Holmes].
[La cobdícia i els esclaus] Adam Smith pensava en un sabater que faria servir els beneficis per contractar més assistents. No considerà si el sabater voldria augmentar els beneficis baixant-los el sou i fent-los treballar més hores. Al final de l’edat mitjana l’esclavatge era gairebé inexistent a Europa. La cobdícia del capitalisme a les colònies va fer explotar un mercat de 10 milions d’esclaus, un 70% en plantacions de canya de sucre. No es tractava de racisme, es tractava de maximitzar beneficis.
Avui els pagesos d’Àfrica i Indonèsia tornen a casa amb menys menjar que fa 500 anys. Igual que amb la revolució agrícola, l’economia moderna és un frau quant al benestar dels individus, però, igualment, ja no es pot fer marxa enrere.
La revolució industrial
[Durant segles, només hi havia hagut “energia de sang”], els músculs humans construïen cases, els dels bous llauraven els camps, i els dels cavalls transportaven mercaderies. Aquesta energia s’obtenia del [combustible] de plantes que, a la seva vegada, l’obtenien del sol per fotosíntesi.
Cada any arriba a la terra 3766800 1018 joules d’energia del sol dels quals les plantes en capturen 3000 en fotosíntesi. Totes les activitats humanes en consumeixen 500.
El 1830 s’inaugurava la primera línia de ferrocarril entre Liverpool i Manchester [el 1848 entre Mataró i Barcelona]. Es descobreixen nous materials, el plàstic, silici, alumini.
Cal assenyalar que la revolució industrial no és tant un paisatge de fàbriques amb xemeneies fumejants com l’agricultura industrial. Al mateix temps que les ‘religions humanistes’ elevaven l’homo sapiens a divinitat, els animals deixaven de ser vistos com un ésser viu capaç de patir, i es convertia en una [fàbrica química que transforma pinso en bistecs]. Gallines, porcs i vaques es mantenen en espais reduïts on no es poden moure.
El consum
L’economia capitalista [a més de l’ètica del treball protestant i de reinvertir els beneficis en augmentar la producció] necessita que algú consumeixi tot el que es produeix. Si durant segles la humanitat havia hagut de viure frugalment, com els espartans i els puritans, ara la societat ens demana consumir. Es creen productes que curta durada, les festivitats religioses s’han convertit en ocasions per comprar [black friday] i fins i tot arriba a ser una manera de passar el temps en si.
Durant segles les societats vivien prop de la gana, ara l’ètica del consumir ens fa atiborrar-nos de burgers i pizzes, els pobres, i amanides orgàniques, els rics. Els rics inverteixen [i si perden ho recuepren], els pobres es veuen abocats a endeutar-se per comprar-se cotxes, televisions i telèfons que de fet no es poden permetre.
Canvis
El temps modern regulat per horaris i rellotges va arribar amb les fàbriques del treball en sèrie. Després es va estendre a les escoles. Abans pagesos o sabaters seguien més el ritme del sol [si un dia plovia es quedaven a casa?]. El 1847 els trens anglesos es van ajustar al temps de l’observatori de Greenwich i més tard tot el país.
La societat rural es torna urbana. Els pagesos són substituïts pels obrers industrials [i més tard dels administratius]. La família i la comunitat local col·lapsen i són substituïts per l’estat i el mercat. La família ho era tot, assitència social, sistema sanitari, educatiu, fons de pensions, assegurança, ràdio, TV banc i policia!
Comunitats imaginàries. El nacionalisme i el consumisme ens volen fer creure que milions d’estranys pertanyem a una mateixa comunitat, tenim un passat comú i uns interessos comuns. Sempre que milions d’alemanys creguin que existeix la nació Alemanya i estiguin disposats a sacrificar diner i temps per la nació Alemanya, Alemanya serà poderosa. Hi ha comunitats imaginàries noves, només cal mirar els països de l’orient mitjà que corresponen a fronteres artificals traçades al final de la WWI [o Uzbekistan].
Canvis i pau. Tot canvia. Si abans els governants prometien estabilitat, ara tots prometen canvi. Les dècades posteriors a la WWII han vist molts canvis, però hi ha hagut pau i properitat: les plaques tectòniques de la història es desplacen a gran velocitat però els volcans estan apagats.
L’any 2000 hi ha hagut 310m víctimes de guerra i 520m de molts violentes, mentre que 1.2M han mort d’accidents de cotxe i 815m per suïcidi. Vivim doncs en una pau relativa. Fins i tot en els llocs més perillosos del món, Somàlia, Rio de Janeiro, la probabilitat de ser atacat és menor que en les tribus de Waorani, Arawete or Yanomamo que viuen a la jungla allunyats de la civilització. Aquesta pau es deu a l’amenaça atòmica. Abans es podia conquerir per les armes, ara un atac nuclear suposa la destrucció mútua (s’hauria d’haver donat el nobel de la pau a Robert Oppenheimer). Abans la riquesa eren terres i or, ara és capital humà i coneixement [per això España és pobra]. La majoria dels líders busquen la pau [ Putin?]. “So, is the modern era one of mindless slaughter, war and oppression, typified by the trenches of World War One, the nuclear mushroom cloud over Hiroshima and the gory manias of Hitler and Stalin? Or is it an era of peace, epitomised by the trenches never dug in South America, the mushroom clouds that never appeared over Moscow and New York, and the serene visages of Mahatma Gandhi and Martin Luther King?
1876–1879. Canvis en el corrent del Niño causen sequeres a Índia, Xina, Brasil i Nord d’Àfrica. 18M.
Xina. 1810-1811, 1846 i 1849. Xina. Quatre episodis de fam. 45M. 1850–1873. La rebel·lió Taiping Rebellion i la sequera fan caure la població de Xina en 60M. 1907, 1911. Est i centre de Xina. 25M. Xina. 1928–1930. Xina. Sequera. 6M. 1936. Xina. 5M. 1942–1943. Henan. Xina. 2-3M.
Europa. 1845–1849. Un fong afecta la patata i causa la mort de més d’1M a Irlanda, forçant uns 2M a emigrar.
Europa. 1914–1919. Alemanys morts pel setge a la WWI fins que signaren el Tractat de Versalles. 0.763M. 1941–1944.
Unió Soviètica. 1921. Rússia. Inestabilitat després de la revolució. 5M. 1921–1922. Tatarstan (Rússia). 1.5M. 1921–1923 Ucraïna. 1M. 1932–1933. Unió Soviètica. Fred, males collites i polítiques de col·lectivització. 6M. Setge de Leningrad. 1M. Destrosses i minva de la població per la WWII. 1.5M.
Orient. 1917–1919. Pèrsia. 5M. 1942-1943. Iran. 3M.
Índia. 1860–1861 Doab (Índia). 2M. 1866. Orissa (Índia). 1M. 1869 Rajputana (Índia). 1.5M. 1896–1902. Índia. sequera i política britànica. 2M.
Índia. 1943. Bengala. 2.1M.
Àfrica. 1866–1868 Algèria francesa. 1M. 1888–1892. Etiòpia. Sequera i epidèmies de còlera, tifus i verola. Mor 1/3 de la població. 1M.
Orient. 1870–1872. Pèrsia. 1.5M
Sudest asiàtic. 1944–1945 Java sota l’ocupació japonesa. 2.4M. 1945 Vietnam. Ocupació francesa i japonesa. 1.5M.
1846–1860 Còlera, 0.08% població mundial. >1M.
1855–1960 Tercera plaga de pesta bubònica, 12-15M
1918–1922 Tifus (bacteris en malescondicions higièniques i massificació), Rússia, afecta 1-1.6% població amb 2-3M morts.
1918–1920 grip de 1918 (spanish flu), H1N1 influenza A virus, entre 1-5% de la població mundial, 17-100M
Amèrica
USA: 1775–1783 Revolució USA contra l’imperi britànic. 100m. 1861–1865 Guerra civil americana, Confederats contra Unió. 800m
Amèrica de Sud. 1802–1803 França contra Haiti i UK. 135m. 1808-1833 Guerres d’independència a Amèrica llatina contra Espanya. 600m. 1862–1867 Mexicans republicans contra Imperi Mexicà i França. 50m. 1864–1870 Paraguai contra Triple Aliança Argentina, Brasil, Uruguai. 800m. 1868–1878 Cuba (i USA) contra Espanya. 241m. 1870s–1884 Conquesta del desert, Argentina contra el poble Mapuche a Patagònia. 35m. 1895–1898 Guerra de la independència de Cuba, Cuba (i USA) contra Espanya. 362m. 1896-1897 Guerra entra els Canudos i la República del Brasil. 30m. 1899–1902 Guerra dels 1000 dies entre conservadors i liberals a Colòmbia. 120m. 1910–1920 Revolució mexicana, guerra civil. 1M
1932–1935 Guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguai. 110m.
Xina i Japó
[Rebelions internes contra els Qing, Conflictes amb Japó i Rússia] 1794–1804 Rebel·lió del Lotus blanc contra Qing. 100m. 1850–1864 Els rebels Taiping contra Qing. 50M. 1854–1856 Rebels del turban vermell contra Qing. 1M. 1854–1873 Rebelio Miao contra Qing. 3M. 1855-1868 a Guangdong, entre Hakka i Punti. 1M. 1856–1873 Rebel·lió Panthay, els musulmans Hui contra Qing. 1M. 1862–1877 Revolta Dunga, Hui i Kashgaria contra Qing. 17M
1894–1895 Primera guerra sino-japonesa, Japó contra Qing. 48m. 1899–1901 Revolta dels bóxers xinesos contra les potències estrangeres. 100m. 1904–1905 Guerra Russo-japonesa a Manxúria i Corea. 150m. 1911 Revolució de 1911 contra els Qing que acaba amb 2000 anys de govern imperial. 220m.
1927–1949 Guerra civil Xinesa, ROC contra PRC 10M
Àfrica i Orient
1798–1801 campanya de França contra otomans i anglesos a Egipte i Síria. 65m.
1810s–1840s Mfecane. Conflictes entre els zulu i altres ètnies. Sudàfrica. 1M
1830–1903 Conquesta francesa d’Algèria. 700m
1899-1902 Guerra sudafricana (2ª guerra boer) entre UK i la república sudafricana+ l’estat lliure d’Orange. 80m
[Guerres d’independència seguides de guerres internes d’influència USA-USSR.]
Independència: 1921–1926 Guerra del Rif entre Espanya i Marroc [avi Josep]. 30m. 1923–1932 Itàlia contra Senussi a Líbia. 40m. 1935–1936 Segona guerra Itàlia-Etiòpia. 278m.
1915-1917 Genocidi armeni per l’imperi otomà. 1M
1914-1922 Genocidi dels grecs d’Anatòlia per l’imperi otomà. 600m
1915-1919 Genocidi d’assiris per l’imperi otomà. 400m
Europa
[Guerres napoleòniques, conflictes amb imperi otomà, estats germànics i Àustria] 1803-1815 Guerres napoleòniques. Europa i Rússia. 6M. 1820-1876 Guerres Carlistes. Espanya. 200m. 1821–1831 Guerra d’independència Grega contra l’imperi otomà. 170m. 1853–1856 Guerra de Crimea Rússia contra imperi otomà ( amb suport de França i UK) 600m. 1866 Guerra Imperi austríac contra Prússia i estats alemanys. 40m. 1870–1871 Guerra entre França i Prússia, estats alemanys. 433m. 1912–1913 Guerres balcàniques, Grècia, Sèrbia, Montenegro i Bulgària contra l’imperi otomà. 140m.
SEGLE XX [ un segle sagnant, malgrat el progrés tecnològic i la idea de govern de la raó de la il·lustració]
1914–1918 WWI. França, Rússia, UK contra Alemanya, Àustria i imperi otomà. 30M. 1917–1922 Guerra civil russa entre l’exèrcit roig bolxevic i l’exèrcit blanc. 9M
1936–1939 Guerra civil Espanyola, nacionalistes de Franco contra Republicans. 1M
1939-1945 WWII 85M
1946–1949 Guerra civil grega, govern contra partit comunista. 158m.
1932-1933 Holodomor, 5M de morts per fam a Ucraïna sota la USSR1941-1945 Shoah, extermini dels jueus pels nazis. 6M. 1935-1945 Genocidi nazi sobre la població romaní. 300m
1941-1945 Maltractament dels presoners russos pels nazis. 3.3M. 1939-1945 Crims nazis contra població civil Polonesa
Índia
1857–1858 Amotinament Sepoy contra la British India Company. 1M
Resta d’Àsia
1873–1914 Guerra entre Holanda i el sultanat Aceh a Indonèsia. 100m
1899–1912 Filipines contra els USA. 234m
Desenvolupaments
[electrodinàmica, teoria de l’evolució][Wordsworth, Hölderlin][Caspar Friedrich][Kant Hegel][Beethoven, Schumann, Schubert]
1765: James Watt, el motor a vapor. 1804 El ferrocarril. 1807. El vaixell a vapor.
1826/27: Niepce La fotografia. 1900 Lumière Cinema
1831: Dalladora mecànica.
1844: El telègraf. 1876 El telèfon
1876: El motor de combustió interna. Otto. 1885 Benz l’automòbil.
1879: Energia elèctrica. Edison la bombilla.
1901: Radio, Marconi
1903: Primers avions. 1915 Ús militar. Vols comercials a partir de 1945.
[mecànica quàntica, DNA][Stravinsky, Satie][Kandinsky, Mondrian, Miró][Gaudí, Mies van der Rohe][jazz, pop, hip hop]
Fabricació en sèrie, electrificació, mesures anticonceptives
Potabilització de l’aigua, aigua corrent, clavegueram
1927: La televisió
1937-1980: Els ordinadors. 1947 transistors. 1974 Ordinador personal [1985 la Caixa]
1942: L’energia nuclear
REPTES
Descobrir i explotar recursos [com seguint la dialèctica de Hegel, el proper repte serà evitar l’esgotament dels recursos, mantenir la biodiversitat, no contaminar el canvi climàtic].
Els països colonitzats han d’aconseguir la independència.
Educació i sanitat públiques i universals
Organitzar la societat amb separació de poders i sufragi universal. Entre altres coses això demana el joc net i que els perdedors acceptin la derrota. Amèrica del sud, Àfrica i bona part d’Àsia no hi arriben. El món occidental passa llargs períodes autoritaris amb feixisme d’un costat i comunisme de l’altre.
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
Art. Hi ha un interès per recuperar els elements de la cultura clàssica. Giorgio Vasari introdueix el terme “Renaixement” en la seva “Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos” de 1570. Michelangelo , Tiziano. El s17 comença el barroc, l’ideal de simplicitat s’abandona i es cerca l’exageració i l’efecte. Cervantes i Shakespeare. Al s18 en música aporta Bach, Händel, Mozart, Haydn i Gluck. En poesia, Alexander Pope, Hölderlin i Goethe. En novel·la la sàtira social de Swift i Daniel Defoe.
Geografia. El 1453 cau Constantinoble, els turcs bloquegen les vies comercials. Els portuguesos connecten amb la Índia navegant al llarg d’Àfrica. El 1492 es descobreix Amèrica. L’Atlàntic substituirà el Mediterrani com a ruta comercial. La ruta de la seda decaurà. Queden connectats dos continents que havien estat separats. Si a l’edat mitjana els centres de civilització van ser envaïts per pobles esteparis, ara són les noves monarquies fortes que avancen sobre terres desconegudes (Amèrica, Sibèria, etc), muntant una estructura colonial. Ja només quedarà Austràlia aïllada.
Monarquies i economia. Van apareixent estats grans forts amb monarquies absolutes autoritàries i es deixa enrere el fraccionament de reis febles que no es podien imposar als senyors feudals. Entren en guerra pel control dels recursos i la necessitat de finançar-la durà a l’endeutament amb la banca. Amb el mercantilisme a la segona meitat del s17 (1) la riquesa d’un estat depèn de la quantitat de metalls preciosos [España i la plata i or de les amèriques] (2) Els estats han d’intentar tenir una balança de pagaments positiva. Intentaran afavorir la indústria, promoure el comerç exterior i frenar la importació imposant drets de duana. Al s18 hi ha un flux de productes colonials (sucre, cafè, cotó, cacau, tabac…) cap a Europa que exporta manufactures com teixits i porcellanes a alt preu. La fisiocràcia, la riquesa que ve d’un bon rendiment de les terres substitueix el mercantilisme (riquesa dels metalls).
Legitimació del poder. Anglaterra després d’una guerra civil i Holanda esquiven l’absolutisme i adopten un sistema parlamentari. L’estat modern ja no es legitima en l’església sinó en el poder. A la llarga s’acabarà qüestionant el poder hereditari i apareixen sistemes parlamentaris i propostes de sufragi. Al s17 el centre de gravetat es trasllada d’Itàlia i Castella a França, Holanda i Anglaterra. El 1588 L’Armada espanyola era derrotada a Trafalgar. La guerra dels 30 anys que acaba amb la Pau de Westfalia fa perdre poder als Austries i posa França en primer pla . La guerra de successió espanyola acaba amb el Tractat d’Utrecht que consolida França i Anglaterra. Els pagesos segueixen lligats al senyor a gran part d’Europa. (Cal fer notar que on foren lliures primer, com a Anglaterra i Països Baixos, és on més progrés hi haurà. Espanya i Rússia seran dels últims a eliminar la servitud de la gleva (th82)). Al s18 Anglaterra va davant amb les llibertats i el sistema parlamentari mentre que al continent s’imposa el “despotisme il·lustrat”. França perd pes respecte d’Anglaterra i apareixen dos nous poders, Prússia i Rússia.
Religió. 1521 Reforma de Luter (Cristianisme 1300-1610). El 1534 Anglaterra trenca amb la submissió al Papa. Guerres de religions a França (1562–1598) i Alemanya, Guerra dels 30 anys que acaba amb la pau de Westfalia . 1545 Concili de Trento i Contrareforma. Al s18 apareix el deisme que concep déu racionalment, com a motor de l’univers, sense la necessitat de la fe.
Pensament i ciència. Es recupera el pensament grec i creix un pensament autònom i independent de la religió, en filosofia i ciència. “L’home és el centre de l’univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l’envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica.” El 1448 Gutenberg posa en marxa la impremta. Tot plegat durà a la il·lustració, al segle XVIII. Humanistes: Marsilio Ficino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-1494), Joan Lluís Vives (1492-1549), Thomas More (1478-1535) i la Utopia, Erasme de Rotterdam (1476-1536) i l’Elogi de la follia (1508). En ciència, Vesalius i Servet en medecina, Copèrnic i Galileu en astronomia. El sextant i el rellotge. A partir del s17 els racionalistes investiguen deduint a partir de conceptes, Descartes (1596-1650), Spinoza (1632-1677), Leibniz (1646-1716). Els empiristes interrogaven la natura sense idees preconcebudes, Francis Bacon (1561-1626), John Locke (1632-1704) i David Hume (1711-1776). Isaac Newton posa els fonaments de la física. Al s18 la matemàtica amb Leonhard Euler, la física amb Laplace i la mecànica celeste, Mariotte i Gay-Lussac quant als gasos, Galvani, Volta i Coulomb en electromagnetisme. Buffon i Linneu classifiquen les espècies. 1772 Encyclopédia de Diderot i d’Alembert. Pensament crític de Montesquieu, Rousseau i Voltaire.
Demografia i societat. Un feble augment demogràfic queda aturat al s17 per la fam i les guerres. Augment de la població a occident a partir de 1700 (Demografia), malgrat l’elevada mortaldat infantil, les guerres i les plagues. Es passa de 100-120 milions d’habitants el 1700 es va passar a 180 milions el 1800. El 1798, Thomas Malthus publica l’assaig sobre la població. L’agricultura dóna més rendiment gràcies a la rotació de conreus i millora de les eines.
Noblesa, clergat, tercer estat. La societat estava dividida entre noblesa i clergat, que tenia privilegis, i el tercer estat. [ que incloïa des de pagesos propers a la servitud, artesans en gremis, comerciants i burgesos que intentaven acumular prou riquesa per casar-se amb algú de la noblesa]. A l’Europa Oriental (a l’est del riu Elba) seguia vigent la servitud que a la llarga els perjudicà econòmicament. No s’aboliria fins el 1861 [ hi pot haver aquí el germen de la revolució bolxevic?]
Europa: Aparició dels estats i monarquies. Luter, guerres de religió. Descobriment amèrica.
Escandinàvia: 4EBS1 Suècia Vasa 1471-1815. 4EBD1 Dinamarca 1471-1815.
Imperi Germànic, Àustria, Prússia: 4ED01 Reforma de Luter, Guerres de religió 1500-1648. 4ED02 Prússia, Àustria 1648-1713. 4ED03 Prússia, Àustria 1713-1806. 4ECH1 Suïssa Independent t1: 1648 t2: 1848. Països Baixos: 4EH01 Independència 1500-1648. 4EH02 Edat d’or i declivi. 1648-1815.
Gran Bretanya: 4EA01 Els Tudor 1485-1603. 4EA02 Els Stuard 1603-1688. 4EA03 Els Orange i Hannover 1688-1800.
França: 4EF01 Els Valois, Hugonots, 1er Borbó 1498-1610. 4EF02 Borbons Absolutistes, Louis XIII, Louis XIV, Louis XV, Louis XVI 161-1789. 4EF03 La França revolucionària 1789-1799.
4EI01 Itàlia Renaixement i escenari de lluita entre Habsburgs i França 1459-1814.
Espanya: 4EE01 Reis Catòlics, Descobriment, Carlos I, Felipe II 1479-1598. 4EE02 Els Austries, Felipe III i IV, Carlos II 1598-1700. 4EE03 Guerres de successió. Borbons 1700-1798. 4EEC1 Catalunya moderna 1479-1798. Portugal: 4EEP1 Imperi i declivi 1495-1807.
4ERP1 Polònia i Lituània 1439-1800. 4R001 Rússia Imperial 1471-1800 (inclou Caucas i Àsia central)
Orient: Dominat per l’imperi otomà 4OT01 1453-1566. 4OT02 Declivi 1566-1840. 4OP01 Pèrsia Savàfida 1453-1784.
Àsia: Índia i Xina inicien un període més gris.
La Índia del gran mogol 4AI01 (1526-1858) procedent dels pobles nòmades assumeix l’Islam i poc a poc va cedint poder a la colonització (malgrat l’esplendor del Taj Mahal).
Tribus de Manxúria acaben amb el període Ming , 4AX01 Xina Qing 1644-1912 que també va cedint poder a les potències estrangeres.
4AXM1 Mongòlia dinastia Manxú del nord 1400-1924. El Japó Edo prospera aïllat del món 4AJ01 1600-1868. Indoxina amb Burma, Siam i Cambodja 4ASX1 1500-1850 té certa estabilitat amb primers contactes d’Europeus.
4ASI1 Indonèsia controlada per la Cia holandesa de les Índies Orientals.
Amèrica del sud és colonitzada per espanyols i portuguesos, 4MSE1 Colònies España 1500-1800, 4MSP1 Brasil Portuguès 1500-1800 que obtenen plata i or. El nord per anglesos, holandesos i francesos, 4MNC1 Canadà 1650-1867, 4MN01 USA Colònies i Independència 1650-1783. Explotació del cotó i la canya de sucre amb esclaus africans.
Àfrica: La costa mediterrània queda sota l’imperi otomà. L’Àfrica subsahariana 3FS01 900 – 1840 té diferents regnes que comercien amb esclaus, civilitzaciò notable a Etiòpia.
Europa vs Àsia (YH)
Al final del s15 Europa sembla despertar. Entre 1500 i 1750 l’Europa occidental arribarà a dominar el ‘món exterior’, és a dir, els dos continents americans i els oceans. I si ho van poder fer és perquè Àsia no hi estava interessada, quan de fet era molt més poderosa. Els inicis de l’edat moderna eren una edat d’or per l’imperi otomà al Mediterrani, l’imperi Savàfida a Pèrsia, l’imperi mogol a la Índia, les dinasties Ming i Qing a Xina. El 1775 Àsia generava el 80% de l’economia mundial. La riquesa que Occident va anar acumulant a les colònies li permetria dominar Àsia al final. Quan els otomans, perses, indis i xinesos se’n van començar a adonar, ja era massa tard.
[La ciència avançava servint les necessitats de creixement de l’imperi, i l’impuls capitalista de fer diners, cartografiant el món (les parts desconegudes que s’havien deixat en blanc com a tasca pendent), consolidant tecnologies. Colom no hauria anat a Amèrica, ni Cook a Austràlia ni Neil Armstrong a la lluna, si no fos pels homes de negoci que volien fer-se més rics.]
[el progrés no frena la fam]
Rússia: 1601-1603. Rússia. Males collites, potser un 30% de la població. 2M.
Índia: 1630-1632. Fam al Deccan per males collites i inestabilitat. 7.4M. 1702–1704. Fam al Deccan. 2M. 1769–1773. Bengala. Males collites i epidèmia de xarampió. Mor el 30% de la població. 10M. 1783–1784. Fam Chalisa (Índia) per sequera degut al clima. 11M. 1789–1793 Doji bara (Índia). Sequera. 11M
Àsia: 1670–1671. Korea. Diverses causes. 1-1.5M
Europa: 1693–1694. Grande Famine a França. Hivern rigorós i males collites. 1.3M
No hi ha dades concretes però s’estima que l’arribada dels europeus va causar una despoblació general, sobretot per verola però també per xarampó, grip, febre groga, pesta bubònica, possiblement amb 10-100M de víctimes. Entre 1519 i 1580 plagues Mèxic, Cocoliztli i xarampió 17-25M.
1629–1631 Plaga de Milà o italiana, pesta bubònica, 1M. 1656–1658 Plaga de Nàpols, pesta bubònica. 1.25M
1772–1773 Pesta bubònica, 0.3% població de Pèrsia. 2M
EDAT MODERNA. [l’edat mitjana va ser el conflicte entre cristianisme i Islam. Ara hi haurà tensió amb l’imperi otomà però sobretot entre catòlics i protestants, és a dir, entre la dependència del Papa i l’autonomia. Lluites de poder entre Habsburgs, Valois i Borbons. Espanya és un imperi d’ultramar però perd força a Europa.
Europa
1494–1559 Guerres italianes, pel control d’Itàlia entre els Valois aliats amb l’imperi otomà) contra els Habsburgs del sacre Imperi germànic i espanya. 350m.
1524–1525 Guerra dels pagesos alemanys contra la lliga Suàbia. 100m.
1562–1598 Guerres de religió a França, catòlics contra protestants hugonots. 3M
1618–1648 Guerra dels 30 anys, inicialment un conflicte entre estats alemanys catòlics i protestants, amb intervenció posterior dels Habsburgs (Espanya i Àustria) i els Borbons. CentreEuropa. 8M.
1635–1659 Guerra franco-espanyola. 200m
1655–1660 Diluvi, Polònia contra Suècia i Rússia. 3M.
1672–1678 Guerra franco-holandesa. 342m
1688–1697 Guerra dels 9 anys, França contra la lliga dels Habsburg. 680m.
1700–1721 Gran guerra del nord. Rússia i altres contra l’imperi suec. NE d’Europa. 350m.
1756–1763 Guerra dels set anys, Gran Bretanya i Prússia contra França i Espanya es disputen l’hegemonia a Europa i a Amèrica. 1.2M
España
1519–1632 España conquerint l’imperi Azteca, Mèxic. 2.3M
1519–1595 Conquista Yucatán, contra els maies. 1.4M
1533–1572 Conquista imperi Inca, Perú. 8.4M
1568–1648 Guerra dels 80 anys per la independència d’Holanda + aliats contra l’imperi espanyol. 600m
1701–1714 Guerra de Successió espanyola. Borbons contra l’Aliança (i Catalunya). 1M.
Gran Bretanya
1585–1604 Guerra angloespanyola. 138m
1593–1603 Guerra dels 9 anys, rebel·lió d’Irlanda contra Anglaterra. 130m.
1639–1651 Guerra dels tres regnes, reialistes anglesos contra parlamentaris, escocesos i irlandesos. 876m.
Orient
1521–1566 Campanyes de Suleiman el magnífic. Orient. 200m
1683–1699 Gran guerra turca, l’imperi otomà contra la lliga santa. Europa de l’est. 380m.
Àsia
1592–1598 Invasió de Japó a Corea Joseon (i Xina Ming). 1M.1616–1683 Transició Ming a Qing, l’antiga dinastia contra els Shun, Xi. 25M
1771–1802 Rebel·lió Tây Sơn, Tay, i pirates xinesos amb suport anglès contra els Nguyễn, Trịnh, Lê, Qing xinesos i suport francès. Vietnam. 1.6M
Índia
1658–1707 Guerra de l’imperi Mogol contra l’imperi Maratha. Índia. 5M.
1741–1751 Imperi Maratha conta els Nawabd e Bengala. 400m.
Xina
1765–1769 Guerra Xina-Burma. 70m
Reptes
[Quins serien els reptes?
]
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
El terme ‘edat mitjana’ l’introdueixen els historiadors del Renaixement i caracteritza els 10 segles només per a una Europa que va veure interrompuda la civilització grecoromana pels atacs dels pobles nòmades cap el 450. A Àsia aquesta irrupció seria cap el 1200 amb els mongols i entretant, Índia i la Xina Tang i Song tindrien una continuïtat.
Desaparegut l’ordre de Roma, poc a poc n’apareixerà un de nou al voltant de la religió cristiana, oficialitzada per Constantí el 313. D’una banda el moviment monàstic iniciat per Sant Benet (480-547), i de l’altre la figura del Papa de Roma que tindrà l’autoritat de validar reis i emperadors. [Suposo que seria erroni dir que la civilització greco-romana va ser desplaçada per la cristiana donant lloc a una edat fosca. La civilització greco-romana va desaparèixer i el buit que seguí va ser omplert per la cristiana]. A més dels pobles nòmades, el 643 irromp l’Islam, que s’escamparà a tot l’Orient, nord d’Àfrica i Ibèria, i arribarà fins la Índia i Indonèsia. L’alta edat mitjana a Europa es caracteritza pel col·lapse de l’autoritat central i un descens de la població. Les estructures romanes continuen a Orient. Els bisbes cristians segueixen les institucions romanes. L’imperi carolingi del s8 es desfà per guerres civils i invasions dels viquings del nord, magiars de l’est i sarraïns des del sud.
Les disputes pel poder que ve de l’església es veuen en el Cisma orient-Occident de 1054 i el cisma d’Occident a 1378 amb uns papes alternatius a Avinyó. També amb les croades, per ‘recuperar’ els llocs sants.
A partir de 1050 millora el clima, augmenta la població, la societat s’organitza amb senyors feudals que posseeixen terres que treballen els pagesos. Els reis aniran unificant territoris. Al s14 disminueix la població per males collites, guerres i la plaga de la pesta negra, que se n’emportà un 30%.
Europa, Orient i nord d’Àfrica.
Els pobles nòmades de l’Àsia central desplacen les tribus de germània i fan caure l’imperi Romà Occidental. L’Oriental amb capital a Bizanci sobreviurà fins a la caiguda de Constantinopla. (3EB01 500-642, 3EB02 1071 3EB03 1453). L‘Islam irromp a Orient 3OI01 643 – 1453. Es disputa el nord d’Àfrica amb Bizanci (3FM01 Magrib Vàndals i Bizanci 500- 643) .
Alta edat mitjana. Europa passa uns segles turbulents fins al s10, Ibèria ocupada pels musulmans (3EE01 Visigots 500-711, 3EE02 Ibèria musulmana i reconquesta, 711-1212). Escandinàvia normanda 3EN01, Illes Britàniques anglasaxons 3EA01 . Francs i Carlemany 3EF01 500-936. Itàlia, Ostrogods i Carolingis 3EI01 500-951.
Baixa edat mitjana. Es van consolidant els poders i s’estabilitza a partir del 1050. Escandinàvia 3EN02 935-1471. Anglaterra Anjou i Plantagenet, Guerra 100 anys. 3EA02 1066-1485. 3EF02 França, Capetos i Guerra 100 anys, 936-1498. 3ED01 Imperi Germànic, Bohèmia i Moravia t1: 936-1500. 3EE03 Corona de Castilla 1212 -1479. 3EEC1 Catalunya, la corona d’Aragó 711-1479. 3EEP1 Portugal 1212-1579. Itàlia 3EI02 951-1459.
Eslaus i Rússia. Es desplacen també sota la pressió dels huns. 3ER01 Eslaus 500-862. Comença la Rússia Varego i Eslava 3ER02 862-1245. Sibèria medieval 3R001 i 3R002 500-1245. El 1245 Rússia es consolida, Gran Ducat de Moscú 3ER03 1245-1471. Irrompen els Mongols que estableixen el Khanat de l’Horda d’or. 3ERM1 Khanat Mongols 1245-1471.
Àsia
Índia dividida en nord i sud, pròspera, l’hinduisme desplaça el budisme 3AI01 El 1206 turcs i mamelucs conquereixen el nord i estableixen el Sultanat de Delhi 3AI02 fins que són atacats pels Timur i després Baber.
Mentre Europa viu segles difícils Xina tindrà set segles de prosperitat amb les dinasties Tang 3AX01 618-960 i Song 3AX02 960-1280. S’escampa el budisme i floreix la poesia que és un requisit pels exàmens imperials.
Semblantment com ha passat a Europa, els pobles nòmades seran un factor disruptor afectant Índia i Xina. Aquí seran els mongols de Gengis Khan el 1200, 3AXM1 Imperi Mongol estrictament a Mongòlia i àrea d’influència, 3AMX0. Acabaran assimilant les cultures que han envaït. Així tenim la Xina Yuan de Kublai Khan 3AX03 1280-1368 fins que una rebel·lió instal·la la dinastia Ming 3AX04 1368-1644.
El Tibet (3AXT1 618-1200) queda sota domini Mongol del 1200-1400 i torna a ser independent a partir de 1400 3AXT3. Corea té les dinasties Silla i Goryeo 3AXK1 660 1392 i també pateix desgast pels atacs dels mongols. El Japó clàssic 3AJ01 538-1185 i el feudal 3AJ02 1185- 1600 se n’escapen. Igualment Indoxina 3ASX1 500-1500, amb les grans civilitzacions de l’imperi Khmer. Indonèsia 2HAS1 -800 700 , 3AIS1 700-1500 fa una transició a l’Islam cap el 1250.
Resta
Àfrica subsahariana, rutes comercials àrabs 3FS01, Amèrica segueix igual fins la colonització arribant l’agricultura a la Patagònia i amazònia. (2HMN0 Amèrica nord agricola-300- 1650, Cultures centremèrica i andes, 2HMSC i 2HMSI -2000 – 1500, 2HMS1 Sudamèrica nord agrícola -2000 – 1500, 3MS02 Tribus Agrícoles Estepa Amèrica del sud 500 – 1500)
L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:
500–1000: Early Middle Ages.
1000–1500: Late Middle Ages: Attestation of Albanian and Baltic.
Sense documents escrits no es pot saber gaire l’evolució de les llengües rompaniques.
El primer document escrit en català és de 1105, el Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, escrit per Ramón de Cabó.
Europa: 536 CE La temperatura cau uns 2.5º, el sol no escalfa, possiblement degut a erupcions volcàniques. ? 1315-1317 Gran fam a Europa, causada pel mal temps i malalties del bestiar. 7.5M. Període marcat per crims i episodis de canibalisme i infanticidis.
Amèrica: 800 CE Una sequera severa causarà la mort per gana i set a milions de maies, destruint la seva civilització.
Àsia: 1230 CE La fam Kanki, per erupcions volcàniques al Japó. 2M. 1333-1337 Fam a Xina per mal temps i inundacions. 6M.
541–549 Plaga de justinià, (pesta bubònica causada pel bacteri Yersinia pestis), Bizanci, Europa , Nord d’àfrica i Orient. Afecta 7-56% de la població amb 15-100M morts.
735–737 Verola, 33%població del Japó, 2M.
1346–1353 La pesta negra (pesta bubònica causada pel bacteri Yersinia pestis), mor un 30-60% de la població Europea, uns 75-200M.
Orient: 629–1050 Guerres Bizanci-Islam. 2M. Croades
1095–1291 Croades. Bizanci contra Seljúcides, cristians contra musulmans. 2M. Orient.
Europa: 711–1492 Reconquista. Espanya i portugal contra estats islàmics. 8.5M. 1208–1229 Croada dels albigesos. Estats papals contra els càtars. França. 500m.
GRAN BRETANYA: 1296–1357 Guerra de la independència d’Escòcia. 100m
1455–1487 Guerres de les roses, House of Lancaster, House of Tudor contra House of York. 90m. 1337–1453 Guerra dels cent anys pel control de França, els Plantagenet anglesos (d’origen francès) que reclamaven el tron de França que havia quedat buit pels Capets, contra els Valois que l’acabaran retenint. 3M.
XINA
598–614 Guerra Xina Sui-Corea Goguryeo. 300m. 755–763 Rebel·lió An Lushan. Dinastia Tang xinesa contra l’estat Yan. 30M 993–1019 Imperi Lieao contra Corea Goryeo. 90m. 1075–1077 Entre imperi Song i el regme Dai Viet. Xina-Vietnam. 600m.
MONGOLS, ÀSIA CENTRAL
1206–1368 Imperi Mongol contra diferents regions d’Euràsia. 30M
1370–1405. Conquestes de Timur. Euràsia. 15M
[ Quins eren els reptes? A Europa, potser recuperar-se del col·lapse de l’imperi romà? trobar el que Yuval Harari anomena una ficció comuna compartida per ordenar la vida, en aquest cas la religió? Els següents reptes, pensament independent, progrés per la ciència i la tecnologia, queden per a l’edat moderna]
[Teologia, Arquitectura i pintura romànica i gòtica][poesia Tang i Song][poesia trobadors]
850; Xina, pòlvora. 14xx armes de foc, artilleria
950. El molí de vent (Pèrsia)
1000 La filadora (àrabs)
1044 La brúixola
1026 El cigonyal (àrabs)
1250–1300: El rellotge mecànic
1455: Gutenberg, la impremta.
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
L’observatori del paisatge ha identificat 134 paisatges que ha agrupat en Pirineus, Ebre, Lleida, Camp de Tarragona, Zona metropolitana, comarques centrals i Girona. [Hi ha documentació detallada a internet però alguns dels paisatges apareixen per duplicat]. Pere Blasi a la seva “Geografia” proposa comarques pirinenques, costa, conques del Segre i Ebre (menys Tortosa), i comarques interiors.
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Penedès i Garraf
Llobregat
Barcelona i Maresme
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Pirineu Axial (entre les dues Nogueres)
Segre
Cerdanya i Cadí
Prepirineu a Girona
Pirineu [66Ma orogènia Alpina sobre l’herniciana]: (1) A l’oest i de Nord a sud: Maladeta (entre el Cinca i la Noguera R), massís de la Vall d’Aran i Beret, cap al sud i fins a la Noguera Ribagorçana: Montsent de Pallars, Serra sant Gervàs, (massís Torreta de l’Orri), serra de Lleres, Conca de Tremp (Pallars Jussà) i Montsec (Noguera). Rasos de Conques, serra de sant Joan, Serra Boumort (2) La Cerdanya travessada pel Segre, amb el Puigpedrós al nord i al sud el Cadí. La vall segueix a França amb la Tet, el Carlit i l’Arieja al N i al S el Cadí es prolonga de manera natural amb el Montgrony, el Puigmal, Costabona i el Canigó. (3) Al Prepirineu tenim la Serra del Port del Comte, els Rasos de Peguera, Serra de Catllaràs, Matamala. Cavallera, Capsacosta, serra Sta Magdalena. El Bassegoda a dalt de la Garrotxa, [Els Aspres i els Salines, la vall de la Jonquera] i la serra de l’Albera amb el Cap de Creus.
Pallars Sobirà
Serra de Canals. A W el Tavascan a E el Lladorre que conflueixen a Tavascan. segueix el Lladorre que després serà el Cardós (Vall de Cardós) que es trobarà amb la Noguera a Llavorsí.
Geològicament és del cambrià 541-485, (€OA pelites, gresos i grauvaques) i les muntanyes al nord del llac de Certascan són roques plutòniques de l’orogènia herniciana (xoc entre Lauràssia i Gondwana per formar Pangea) (GRDA Granodiorites biotítiques).
A Tavascan Rouredes de roure de fulla gran (quercus petraea). Pujant, neretars amb neret, balegars amb ginesta, gespets (prats de festuca eskia)
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Segre
E Segre
Ebre
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
Sota el Pirineu i entre la Conca del Segre amb les planes de Lleida i el Ter
W Seguint el Llobregat:
Centre
Serralada Prelitoral N
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
Serralada transversal zona volcànica
Empordà i Ter
Banyoles Selva Girona
Gavarres i Costa Brava
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Ebre
Ebre
Ebre Est
Centre
Est
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
[Com es defineix i com s’ha conegut cada etapa? Quins són els seus reptes?]
ETAPES
Paleolític -100.000 a -8000:
Establert al s19 amb l’estudi d’eines de pedra sense polir als jaciments ( “descobriment” de la prehistòria), i al llarg del s20 amb els fòssils d’homínids i anàlisi genètica (Estudi de l’evolució humana) .
Colonització del món gràcies als ponts de terra a l’última era glacial, el foc, refugis, pintures, el llenguatge.
Neolític -8000 a -3300:
Establert al s19 amb l’estudi d’eines de pedra polida als jaciments (“descobriment” de la prehistòria). Al s20 Gordon Childe introdueix el concepte de la revolució neolítica amb l’aparició i expansió de l’agricultura i ramaderia.
[Conrear la terra i ramaderia per augmentar la població que pot suportar un territori. Ceràmica, conreu i ramaderia, regadiu, propietat privada. Des d’ara fins a l’actualitat, es tallaran boscos per obtenir terres cultivables. A l’edat mitjana ja s’havien aprofitat les del vell món. Al s18 s’incorpora el West d’Amèrica del Nord. A s20 i 21 es destrueixen les selves d’Amèrica llatina i Àfrica] [lluita per conquerir terres i recaptar impostos]
Primeres civilitzacions -3300 a -800:
Excavacions al s19, (expedicions arqueològiques ).
[Organitzar-se com a societat, sistema de creences, oficis, metal·lúrgia de bronze i ferro.] [lluita per conquerir terres i recaptar impostos]
Antiguetat clàssica -800 a 500:
Cròniques originals gregues i romanes redescobertes al renaixement. Hermenèutica de textos bíblics (edat mitjana).
[Interrogar i proposar què ha de ser la vida, Confuci, Lao Tse, Budha, Plató i Aristòtil, Jesús] Imperi Romà i imperi Han. Esclaus. [lluita per conquerir terres i recaptar impostos, difícil equilibri entre recursos per desenvolupament econonòmic i protecció militar]
Post-clàssica. Edat mitjana 500 1500 (1453) :
Terme introduït al renaixement contraposant-lo a l’antiguitat clàssica.
[A occident 5 segles de col·lapse, es perd la civilització romana, recuperar un ordre, que es mira de justificar en la gràcia divina, fet que atorgarà un gran poder a l’església. Lluites entre nobles que competeixen per dominar un regne incipient, l’església com a justificació del poder. Conflicte entre civilització i pobles bàrbars, relació de poder entre terratinents i serfs] Poder dels propietaris de la terra. La regla implícita és seguir els dictats de la Bíblia. [limitat a Europa].
Moderna (Early Modern] 1453 1789:
Al s16 s’identifica l’època com a moderna, per contraposició a l’edat mitjana i l’antiguitat clàssica. Els regnes compilen les cròniques.
[Es qüestiona el món precedent, impulsat pel redescobriment de l’antiguitat. Nous començaments per l’art, la literatura, el pensament que intentarà conciliar fe i una raó que es vol independent (Descartes, Galileu), el territori que explora navegant noves rutes pel món. Impremta i accés al saber. Creença en el progrés per la raó, el projecte il·lustrat. El govern s’hauria de regir per la raó. Segueix la relació de poder entre terratinents i serfs.
Contemporània 2 [late modern] 1789 1915 (1950?)50:
[Ja des del començament s’identifiquen els canvis que suposa la industrialització s19]
El resultat de l’anterior: el progrés per la revolució industrial, tecnologies, colonització, revolucions de 1789 i 1838: cau l’antic règim basat en la propietat de la terra, el nou serà el del capital, vida regulada pel temps a les escoles i les fàbriques. Occident voldrà aconseguir territoris colonitzats per tenir matèries primeres barates, desenvolupar tecnologies, aprofitar els recursos. L’humanitarisme aspira a construir una societat més justa, es planteja el comunisme. Alhora, el creixement econòmic i l’acumulació de riquesa del capitalisme sense control explota els obrers, els colonitzats i els recursos naturals.
Actual3? 1915 1950 2020 :
[Potser la reflexió més rellevant seria la mirada enrere que fa l’Escola de Frankfurt que certifica el fracàs del projecte il·lustrat després de les guerres mundials] [ Ja no hi ha més utopies ].
[ les ambicions de les nacions i la tensió per l’explotació dels obrers porten a una inestabilitat que durà a dues guerres mundials i la revolució russa i la guerra freda. La revolució russa fracassa. El capitalisme es modera amb la regulació estatal, primer amb el New Deal als USA i hi ha certa prosperitat després de la WWII però a partir dels ’80 el conservadorisme ho trenca i tornen les desigualtats.
El 1991 cau el mur i semblaria que entrem en una etapa de pau, però no serà així. La globalització augmenta les desigualtats i la gent està insatisfeta i es radicalitza. Xina i Rússia creixen com a poders totalitaris. El món islàmic es radicalitza. Apareix internet i la possibilitat de compartir informació. Semblaria que això ens hauria de permetre prendre decisions més racionals però deriva en la creació de bombolles informatives esbiaixades que es realimenten. L’ús de combustibles fòssils altera el clima però es reacciona tard degut a pressions de les empreses. Es busca una vida més lliure menys lligada a una feina fixa amb horaris fixos, menys lligada a una parella fixa, però això porta també a inestabilitat econòmica, solitud i inestabilitat a l’hora de criar els fills. [si durant l’economia agrícola calia conquerir territoris a conrear, durant l’era industrial territoris amb recursos minerals, ara cal conquerir el territori de la informació, de la visió del món, i per això cada bàndol, com a mínim amaga les seves maldats i les bondats de l’altre] [problemes actuals reptes actuals, desigualtats, radicalisme i odi, infelicitat personal, inseguretat en les condicions de vida, canvi climàtic, fake news i absència de veritat compartida]
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
Karl Jaspers va introduir el terme Achsenzeit, era pivotal (Axial age ) per referir-se al període que va del s8 al 3 BCE. Noves maneres de pensar van aparèixer a Pèrsia amb Zarathustra (c 600-500), a la Índia amb els Upanishads i el budisme (Buda 480-400), a Xina amb Confuci (551-479) i Lao-Tse (s4 BCE) (i altres com Mo Ti, Chuang Tse, Lieh Tzu ), a Palestina, els profetes d’Israel com Elies, Isaïes i Jeremies i Jesús, a Grècia, Homer (s8), Parmènides (s6), Heràclit (s6), Sòcrates (470-399), Plató (428-348), Aristòtil (384-322).
Al Mediterrani l’era axial acabaria amb Roma (s3 BCE a 3AC), que la consolidaria. Quan Constantí assumeix el cristianisme el 313, defineix la civilització occidental amb l’herència d’Atenes i Jerusalem. Els dos últims segles seran inestables per l’atac de pobles nòmades fins a la caiguda de l’imperi. ( Late Antiquity ).
2HAI2 Índia Clàssica i Gupta -180 550.
2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.
Apareixen les civilitzacions a Japó 2HAJ0 Yayoi i Kofun (-660 538), Corea 2HAXK Goguryeo (-57 660) , Tibet 2HAXT (-200 618), i Indonèsia 2HAS1 (-800 700).
Amèrica
Segueixen les cultures de mesamèrica i els Andes fins a la colonització el 1500. 2HMSC Cultures centreamèrica, 2HMSI Cultures Andes. Cacicats agrícoles al NE 2HMS1 . El -300 apareix l’agricultura a Amèrica del nord, 2HMN0 .
Àfrica
A partir del -500 s’extén l’agricultura a parts de l’àfrica meridional 2HFS0 .
Resta
Hauran seguit en cacicats o neolític: 2NOP0 Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXK Manxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500. Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet fins el -200. Segueixen al paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500, Indonèsia fins el -800 2PAS1, i Austràlia 2PZ00 fins el 1800.
L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:
1000-500BC
500 BC – 1 BC/AD:
1 BC – AD 500 Late Antiquity:
Pel que fa a les llengües romàniques, entre el 200 aC i 400 dC van apareixent diferents formes de llatí vulgar. (pèrdua de la declinació que és substituïda per preposicions).
Fam
429–426 BC Plaga d’Atenes 0.1M
165–180 Plaga Antonina, verola (smallpox) o xarampió (measles), afecta 25-33% de la població de l’imperi romà amb 5-10M morts.
Grècia: 549 BC–530 BC Conquestes de Cirus el gran. Pèrsia. 100m. 499 BC–449 BC Guerres Grècia-Pèrsia. 300m. 336 BC–323 BC Campanyes Alexandre el Gran. Orient. 142m
ROMA: 264 BC–146 BC Guerres Púniques. Roma-Cartago. 1.5M. Europa: 113BC-61A 1.65M. 66–136 Contra els jueus. 1.5M. 269-453 Gots, Germànics, Huns. 1M
Índia: 262 BC–261 BC Guerra Kalinga. Imperi Maurya contra Kalinga. Índia. 175m.
XINA: 230 BC–221 BC Guerres d’unificació Qin contra Han, Zhao, Yan, Wei, Chu i Qi. Xina. 700m. 184–280 AD Guerra dels tres regnes al final de la dinastia Han. Xina. 36M
Desenvolupament
[Confuci, Buda, Jesús, filosofia grega, Euclides, Astronomia Ptolomeu, Homer, poesia Han]
-300 Astrolabi
-100 carreteres romanes. aqueductes, arcs, cúpules
[ què calia fer? Potser construir una manera compartida de visió del món, que ordenés la vida individual i la vida social basant-se en un ordre superior a l’efímer dels homes. En aquesta època (i no sé si en la nostra), la ciència encara no podia oferir aquest ordre. En les religions Abràmiques l’ordre el dóna un Déu que premia o castiga, ara, un cop mort, i a la fi dels temps. El problema de la mort i la justícia se supera amb la inmortaliltat de l’ànima que se salva o condemna. En les dàrmiques (de les quals l’ataràxia d’Epicur o l’estoïcisme en podrien ser una versió) hi ha un ordre natural, un patiment que ve dels desigs insatisfets, i un camí per superar-ho gràcies a la meditació. En alguna versió el problema de la mort i la justícia se supera amb la reencarnació. ]
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
Apareixen les primeres civilitzacions (cradle civilization) justament als territoris més favorables a l’agricultura, Mesopotamia al Tigris i Eufrates, Egipte a la vall del Nil, la vall de l’Indus, i Xina (Huang He i Tang Tsé). A Amèrica hi ha el Caral-Supe a la costa de Perú i la civilització Olmeca a Mèxic.
Una civilització seria una societat complexa amb ciutats (civilització → cives), divisió i especialització del treball, amb una jerarquia social, una elit cultural, generalment un sistema centralitzat amb recaptació d’impostos, infraestructures i arquitectura monumental, i una religió organitzada.
Aquestes civilitzacions també s’han classificat segons les tecnologies de les eines, bronze i ferro.
Orient i Egipte: Un cop descobert el regadiu, les valls del Tigris Eufrates i el Nil oferien grans possibilitats. A Mesopotàmia 2HOM0 (-3000 -539) apareixeran les civilitzacions dels assiris al nord (Síria), i Sumer i Babilònia al sud (Iraq). Irrigació, arada, la roda, l’escriptura cuneiforme, el Gilgamesh, el sistema numèric. A Canaà 2HOC0 ( -3000 -539) els fenicis seran grans navegants i comerciants, fundant Cartago. Israel (Israel). Hitites 2HOA0 (-3000 -539) a Anatòlia. (A Pèrsia diverses cultures agrícoles).
2HFNE 26 dinasties a Egipte, amb la construcció de temples, Piràmides, escriptura jeroglífica.
Índia i Xina: 2HAI0 (-2550 -322) Índia Harappa i Veda, composició del Mahbarata. 2HAX0 (-1700 -221) Xina Shang i Chou als rius Yang-tse i Huang-Po.
Mesoamèrica: 2HMSC (-2000 1500) Cultures centreamèrica, Conreu de blat de moro. Olmecas. 2HMSI (-2000 1500) Cultures Andes. Incas. Conreu de blat de moro, centres a Nazca i Lima.
Europa: es colonitza seguint dues rutes, la costa del mediterrà i el corredor del Danubi. Edat de coure -1700 a -1000. Cap al -1000 arriba la cultura del ferro al llarg d’aquests rius i s’expandirà en les quatre direccions (AT15.5): celtes W, eslaus N, Itàlic S, Ilirians SE (Rumania). Cultures del ferro als Balcans. 2HEG0 (-2000 800), Creta, talassocràcia, domini del Mar, i Micenes, Agamémnon.
2NES0, Cimeris i Escites.
Resta
Queden al Paleolític: Amèrica del Nord 2PMN0 fins -300, L’amazònia i Patagònia 2PMS2 fins el 500, l’Àfrica subsahariana 2PFS0 fins -500 i Austràlia 2PZ00 fins el 1800. Indonèsia fins el -800 2PAS1.
Queden cacicats agrícoles sense arribar a formar una civilització: NE de sudamèrica, 2HMS1. Europa fins a l’arribada de Grècia i Roma (2NES0 escandinàvia , 2NEC0 Europa Central, 2NEA0 Illes britàniques, 2NEE0 Ibèria,
2NEI0 Itàlia, 2NEB0 balcans. 2NOP0 Pèrsia fins els Aquemènides. 2NAXKManxúria Corea fins -57. 2NAJ0 Japó fins -1000. 2NASI Sudest Asiàtic fins 500.
Societats de pastors nòmades: 2NR00 Sibèria, 2NOA0 Aràbia, 2NAX2 Mongòlia i Tibet -8000 -200.
Cap el -3500 apareix la metal·lúrgia del bronze. Inicialment s’obtenia de minerals que ja eren compostos de coure i arsènic, com algodonite i domeykite de coure i estany com la stannite. L’estany es va consolidar com a millor aliatge però a diferència del coure, les mines són més escasses i s’havien d’obtenir de fora. A Cornualles hi havia importants jaciments. Els dos s’han de fondre per separat, el coure a 1085º i l’estany a 231º.
La tecnologia apareix a Orient i els Balcans, i des d’allà s’expandeix.
Entre el -2000 i el -1200 el ferro desplaça el bronze, possiblement degut a la manca d’estany disponible. És un metall comú, un 5% de l’escorça terrestre i gran part es troba combinat amb oxigen com a minerals d’òxid de ferro, com l’hematites i la magnetita. El ferro s’ha de fondre a forns que arribin a 1500-2000º, passar per un procés que n’elimini les impureses i barrejar amb carboni per produir acer. S’origina a Turquia amb els Hitites i s’escampa pel Mediterrani. (vídeo d’obtenció de ferro)
Entre 3500BC i 3000BC a Sumèria van inventar un sistema per processar informació fora dels límits del cervell, amb incisions a tauletes d’argila. A Perú ho feien amb nusos de cordes, els quipus. Es va començar a escriure poesia, història, però cal tenir en compte que tot això ja es feia oralment. La Bíblia hebrea, la Ilíada grega, el Mahabharata hindu i la Tipitika budista eren inicialment narracions orals. L’escriptura va ser necessària sobretot per registres d’impostos. (Sistemes d’escriptura) ( Suports escriptura)
[Yuval Harari planteja] Com s’estableix l’ordre de les societats complexes?
Les reserves d’alimentació divideixen la societat entre uns pagesos a nivell de pura subsistència, i unes elits. Permetran que apareguin la política, les guerres, l’art, la filosofia, els palaus i els temples. Fins fa poc el 90% dels humans han estat pagesos treballant de sol a sol. [ La loteria del destí ].
Hem passat d’assentaments d’un miler de persones, a l’imperi Romà que en algun moment recaptava impostos a 100M de subjectes. Això és possible gràcies a tres sistemes d’ordre: el monetari, l’organització imperial i la religió.
Hem passat de milers de cultures diferents aïllades l’any 10000 BC a imperis relativament híbrids. Per exemple el cristianisme ha incorporat milions de persones que s’han dividit en innumerables sectes.
Llenguatges, sistemes d’escriptura, alfabets, Suports escriptura
L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:
1500 a 1000 BC
Fam: -2200. Una sequera que hauria durant 100 anys, va causar fam a tot el món i s’especula que va fer col·lapsar l’imperi antic a Egipte, l’Akkadi a Mesopotàmia, la cultura Liangzhua la vall del Yang-tse, i el declivi de la cultura de la vall de l’Indus forçant-los a emigrar cap a la Índia. ?
Desenvolupament
[Arquitectura piràmides, palaus i temples mesopotàmia][literatura vedes, Gilgamesh]
-4000 Navegació a vela al Nil
-4000 Calendaris astronòmics
-3500 Mesopotàmia: Sistemes d’escriptura. Roda, palanca, grua.
-1200 El ferro substitueix el bronze
[Els reptes d’aquesta època suposen una organització centralitzada complexa, escriptura, i metal·lúrgia de ferro]
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
[inicialment el període es definia per les eines de pedra polida neos – litos, pedra nova]. El 1936 Gordon Childe introdueix el concepte de la revolució del neolític quant a l’aparició de l’agricultura i la ramaderia que hauria aportat els excedents que permetrien la civilització.
En algun punt entre Turquia i Iran es van domesticar animals i va començar l’agricultura, primer el blat i les cabres (9000Bc), pèsols i llenties (8000 Bc), oliveres (5000BC), cavalls (4000BC), vinyes (3500BC). Des d’aleshores no s’han “domesticat altres plantes o animals. Si els nostres gens i ments són de caçadors-recol·lectors, el nostre aliment és el dels antics pagesos del neolític. En contra del que es pensava inicialment, l’agricultura va aparèixer també simultàniament a sudamèrica, amb blat de moro i llamas, i a Xina amb arròs, mill i porcs. (A nordamèrica carabasses, a Nova Guinea canya de sucre i bananes, a Àfrica occidental, mill, arròs, blat i sorgo).(Yuval Harari, Sapiens)
El món es divideix en (AT6):
Les principals divisions ja han tingut lloc durant el paleolític. L’evolució de l’indoeuropeu aquesta època és:
Yuval Harari argumenta que l’agricultura i la vida sedentària no va ser necessàriament un progrés. Sí que hi havia més menjar disponible, però en general la vida dels pagesos era menys satisfactòria que dels caçadors-recol·lectors. Va donar lloc a una explosió de població i a elits. I el culpable no van ser reis o sacerdots: “els culpables van ser una colla de plantes, blat, aròs i patates. Aquestes plantes van domesticar l’Homo sapiens, i no pas a l’inrevés.[…] Aquesta és l’essència de la revolució agrícola, la possibilitat de mantenir més gent viva en pitjors condicions. (La cerca d’una vida més fàcil va dur a penes, i no pas per darrera vegada. Ens segueix passant avui. Qunta llicenciats joves agafen llocs de treball en despatxos de pestigi esperant que si treballen dur guanyaran prou dinbers per poderse retirar i fer el que realment els agrada quan en facin trenta-cinc? Però quan arriben a aquesta edat tenen hipoteques, nens a escola, cases a les afores que suposen alments dos cotxes per família, i no sabrien viure sense bons vins i vacances cares […] Abans suposava una feinada escriure una carta , posar-la en un sobre amb l’adreça i el segell i dur-la a una bústia. Una resposta podia tardar dies, setmanes i mesos. Avui podem enviar un correu electrònic que dóna la volta al món i si el destinatari és en línia, la resposta arribarà un minut després. Hem estalviat esforç i temps. Però tenim una vida més relaxada? Lamentablement, no. A l’era del snail-mail era, la gent només escrivia cartes quan tenia alguna cosa important a explicar. En comptes d’escriure la primera cosa que els venia al cap, consideraven atentament què volien dir i com redactar-ho. Esperaven rebre una resposta igualment cuidada. La majoria de la gent escrivia i rebia unes poques cartes al mes i rarament tenien la necessitat de respondre de seguida. Avui rebem dotzenes de correus al dia, tots de gent que esperen una resposta aviat. Crèiem que anàvem a estalviar temps, i en canvi hem augmentat la velocitat de la cinta de córrer de la vida deu vegades, fent que els nostres dies siguin tinguin més ansietat.”
[És el que podríem anomenar la trampa del luxe: en buscar una vida més fàcil posem en marxa uns canvis que potser no aporten el que hauríem volgut.] Curiosament, la hipòtesi que primer es va descobrir l’agricultura i amb els excedents de temps es van poder construir temples és qüestionada. Les estructures de Göbekli Tepe de 9500BC, van ser construïdes per caçadors-recol·lectors.
La selecció del bestiar fa que els més difícils quedin descartats i seleccionem els més mansos. Un pollastre salvatge viu entre 7-12 anys, el bestiar fins a 20 anys. Amb la ramaderia industrial els animals es sacrifiquen al cap d’uns mesos, perquè és més rendible.
A l’inici del neolític hi havia 5-8 milions de caçadors recol·lectors. A l’any 100, en quedaven 1-2 a Austràlia, Amèrica i Àfrica, mentre que el món tenia 250M de pagesos. Els primers no pensaven gaire més enllà de setmanes o mesos. Els pagesos projectaven anys i dècades en el futur [somiant què podrien fer si acumulaven bones collites]
[El pas d’un temps en què la natura ho proveïa tot, a un temps que hem de treballar la terra hauria quedat reflectit en la mitologia.
D’una banda al llibre del gènesi, 3 17-19 Adam i Eva són expulsats del Paradís, “I a l’home, li digué: «Perquè has escoltat el que et deia la dona i has menjat de l’arbre sobre el qual t’havia manat que no en mengessis, la terra serà maleïda per culpa teva. Tota la vida passaràs penes per poder menjar d’ella; 18 et produirà espines i cards, i menjaràs verdures; 19 menjaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornis a la terra, que és d’on has estat tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs».”
Virgili al Llibre I de les Geòrgiques (145): La primera, Ceres ensenyà els mortals a girar amb el ferro la terra, quan ja mancaven les glans i les arboces de la forest sagrada i Dodona’ refusava tot aliment, Després, a llur torn, els blats tingueren llur treball, talment que el funest rovell’ devorà els brins i el card estèril eriçà els sembrats; moren les messes; en lloc d’elles es drecen, aspre boscatge, les bardanes i els abriülls, i enmig de brillants conreus dominen el jull improductiu i la folla cugula. Si doncs no t’acarnisses incansablement amb el rampill contra les herbes, si no esveres amb sorolls els ocells, si no escapces amb la falç les ombres que t’obscureixen l’heretat, si no pregues invocant la pluja, ai!, hauràs de contemplar vanament el gran munt d’altri i, per espassar-te la fam, hauràs d’espolsar l’alzina dins els boscos.
Cogul
Queden fora Austràlia, l’Àfrica subsahariana, separades Població [5M inicial, 18M final segons càlculs, altres diuen que es multiplica per 16 i serien 80M]
La diversitat racial al metro
els homes amb americana de tweed, jersei i corbata
Les noies esveltes de pell transparentcom la sansa
Història de la cultura francesa: art, literatura, música
Gorbatxov
Putin
Soviets
1917 revolució avantguarda en pintura fins el 1930 que el socialisme es torna més reaccionari
The development of the Tsar’s autocratic powers reached a peak during the reign of Ivan IV (1547–1584), known as “Ivan the Terrible”.[56][57] He strengthened the position of the monarch to an unprecedented degree, as he ruthlessly subordinated the nobles to his will, exiling or executing many on the slightest provocation.[46] Nevertheless, Ivan is often seen as a farsighted statesman who reformed Russia as he promulgated a new code of laws (Sudebnik of 1550),[58] established the first Russian feudal representative body (Zemsky Sobor), curbed the influence of the clergy,[59] and introduced local self-management in rural regions.[60
Kievan Rus’ (882–1283)
Main article: Kievan Rus
Scandinavian Norsemen, known as Vikings in Western Europe and Varangians[27] in the East, combined piracy and trade throughout Northern Europe. In the mid-9th century, they began to venture along the waterways from the eastern Baltic to the Black and Caspian Seas.[28] According to the earliest Russian chronicle, a Varangian named Rurik was elected ruler (knyaz) of Novgorod in about 860,[29] before his successors moved south and extended their authority to Kiev,[30] which had been previously dominated by the Khazars.[31] Oleg, Rurik’s son Igor and Igor’s son Sviatoslav subsequently subdued all local East Slavic tribes to Kievan rule, destroyed the Khazar khaganate and launched several military expeditions to Byzantium and Persia.
Thus, the first East Slavic state, Rus’, emerged in the 9th century along the Dnieper River valley.[29] A coordinated group of princely states with a common interest in maintaining trade along the river routes, Kievan Rus’ controlled the trade route for furs, wax, and slaves between Scandinavia and the Byzantine Empire along the Volkhov and Dnieper Rivers.[29]
Mongol invasion (1223–1240)
Main articles: Mongol invasion of Rus’ and Tatar invasions
The Sacking of Suzdal by Batu Khan in February 1238: a miniature from the 16th-century chronicle
The invading Mongols accelerated the fragmentation of the Rus’. In 1223, the disunited southern princes faced a Mongol raiding party at the Kalka River and were soundly defeated.[41] In 1237–1238 the Mongols burnt down the city of Vladimir (4 February 1238)[42] and other major cities of northeast Russia, routed the Russians at the Sit’ River,[43] and then moved west into Poland and Hungary. By then they had conquered most of the Russian principalities.[44] Only the Novgorod Republic escaped occupation and continued to flourish in the orbit of the Hanseatic League.[45]
Grand Duchy of Moscow (1283–1547)
Main article: Grand Duchy of Moscow
Rise of Moscow
During the reign of Daniel, Moscow was little more than a small timber fort lost in the forests of Central Russia.
Daniil Aleksandrovich, the youngest son of Alexander Nevsky, founded the principality of Moscow (known as Muscovy in English),[46] which first cooperated with and ultimately expelled the Tatars from Russia. Well-situated in the central river system of Russia and surrounded by protective forests and marshes, Moscow was at first only a vassal of Vladimir, but soon it absorbed its parent state.
A major factor in the ascendancy of Moscow was the cooperation of its rulers with the Mongol overlords, who granted them the title of Grand Prince of Moscow and made them agents for collecting the Tatar tribute from the Russian principalities. The principality’s prestige was further enhanced when it became the center of the Russian Orthodox Church.
https://en.wikipedia.org/wiki/History_of_Russia#Early_history
Antiquity
Further information: Bosporan Kingdom, Ancient Greek colonies, Goths, Huns,
Turkic migration, Khazaria, and History of Siberia
Stele with two Hellenistic soldiers of the Bosporan Kingdom; from Taman peninsula (Yubileynoe), southern Russia, 3rd quarter of the 4th century BC; marble, Pushkin Museum
In the later part of the 8th century BCE, Greek merchants brought classical civilization to the trade emporiums in Tanais and Phanagoria.[14] Gelonus was described by Herodotus as a huge (Europe’s biggest) earth- and wood-fortified grad inhabited around 500 BC by Heloni and Budini. The Bosporan Kingdom was incorporated as part of the Roman province of Moesia Inferior from 63 to 68 AD, under Emperor Nero. At about the 2nd century AD Goths migrated to the Black Sea, and in the 3rd and 4th centuries AD, a semi-legendary Gothic kingdom of Oium existed in Southern Russia until it was overrun by Huns. Betwe
Peter the Great
1672 -1725 Peter I of Russia
Peter the Great (1672–1725) brought autocracy into Russia and played a major role in bringing his country into the European state system.[82] Russia had now become the largest country in the world, stretching from the Baltic Sea to the Pacific Ocean. The vast majority of the land was unoccupied, and travel was slow. Much of its expansion had taken place in the 17th century, culminating in the first Russian settlement of the Pacific in the mid-17th century, the reconquest of Kiev, and the pacification of the Siberian tribes. However, a population of only 14 million was stretched across this vast landscape. With a short growing season grain yields trailed behind those in the West and potato farming was not yet widespread. As a result, the great majority of the population workforce was occupied with agriculture. Russia remained isolated from the sea trade and its internal trade, communication and manufacturing were seasonally dependent.[83]
1762 – 1796 Catherine the Great
Nearly forty years were to pass before a comparably ambitious ruler appeared on the Russian throne. Catherine II, “the Great” (r. 1762–1796), was a German princess who married the German heir to the Russian crown. Finding him incompetent, Catherine tacitly consented to his murder and in 1762 she became ruler.[89][90] Catherine enthusiastically supported the ideals of The Enlightenment, thus earning the status of an enlightened despot (“despot” is not derogatory in this context.)[91] She patronized the arts, science and learning. She contributed to the resurgence of the Russian nobility that began after the death of Peter the Great. Catherine promulgated the Charter to the Gentry reaffirming rights and freedoms of the Russian nobility and abolishing mandatory state service. She seized control of all the church lands, drastically reduced the size of the monasteries, and put the surviving clergy on a tight budget.[92]
1796 – 1825 Alexandre I. Derrotarà Napoleó
1825 – 1855 Nicolau IThe tsar was succeeded by his younger brother, Nicholas I (1825–1855), who at the onset of his reign was confronted with an uprising. The background of this revolt lay in the Napoleonic Wars, when a number of well-educated Russian officers traveled in Europe in the course of the military campaigns, where their exposure to the liberalism of Western Europe encouraged them to seek change on their return to autocratic Russia. The result was the Decembrist Revolt (December 1825), the work of a small circle of liberal nobles and army officers who wanted to install Nicholas’ brother as a constitutional monarch. But the revolt was easily crushed, leading Nicholas to turn away from liberal reforms and champion the reactionary doctrine “Orthodoxy, Autocracy, and Nationality”.[105]
1855-1881 Alexandre II. Reforma, abolició dels serfs 1855 1881
alexandre ii aboleix la servitud 1l 1855 1881 reformes i prosperitat
1881 – 1894 Alexander III (1881–1894) was throughout his reign a staunch reactionary who revived the maxim of “Orthodoxy, Autocracy, and National Character”.[135] A committed Slavophile, Alexander III believed that Russia could be saved from chaos only by shutting itself off from the subversive influences of Western Europe. In his reign Russia concluded the union with republican France to contain the growing power of Germany, completed the conquest of Central Asia, and exacted important territorial and commercial concessions from China.
1894 – 1917 Alexander was succeeded by his son Nicholas II (1894–1917). The Industrial Revolution, which began to exert a significant influence in Russia, was meanwhile creating forces that would finally overthrow the tsar. Politically, these opposition forces organized into three competing parties: The liberal elements among the industrial capitalists and nobility, who believed in peaceful social reform and a constitutional monarchy, founded the Constitutional Democratic party or Kadets in 1905. Followers of the Narodnik tradition established the Socialist-Revolutionary Party or Esers in 1901, advocating the distribution of land among those who actually worked it—the peasants. A
Estat d’Israel
[ l’arrel del problema palestí són els cristians. Quan es van convertir en la religió de poder, els cristians van perseguir els jueus a Bizanci. aquests es van escampar per Europa. Els musulmans van ser més tolerants amb ells, es van poder tornar a establir a Jerusalem i a l’Espanya musulmana va florir la cultura. Però a mesura que el cristianisme buscava consolidar-se contra un enemic, van anar essent atacats i reclosos en guetos.
El 1290 van ser expulsats d’Anglaterra, de diversos llocs de França. El 1492 van ser expulsats d’Espanya. La resta de comunitats van sobreviure, atacades sovint, a Alemanya i països de l’est – dels pocs on podem trobar-hi sinagogues – fins arribar a la bogeria dels nazis.
Si els cristians no haguessin perseguit els jueus, aquests no haurien hagut de deixar mai la seva terra. I un cop fora, si tota l’Europa cristiana no els hagués perseguit i, finalment, volgut exterminar, no haurien hagut de buscar un refugi definitiu a la Palestina controlada pels britànics fundant l’estat d’Israel]
Zionisme
Holocaust
The European Enlightenment and Haskalah (18th century)
During the period of the European Renaissance and Enlightenment, significant changes occurred within the Jewish community. The Haskalah movement paralleled the wider Enlightenment, as Jews in the 18th century bega
19th century
An 1806 French print depicts Napoleon Bonaparte emancipating the Jews.
Though persecution still existed, emancipation spread throughout Europe in the 19th century. Napoleon invited Jews to leave the Jewish ghettos in Europe and seek refuge in the newly created tolerant political regimes that offered equality under Napoleonic Law (see Napoleon and the Jews). By 1871, with Germany’s emancipation of Jews, every European country except Russia had emancipated its Jews.
https://en.wikipedia.org/wiki/Jewish_history#Middle_Ages
Byzantine period (324–638 CE)
Main article: Jews of Byzantium
Jews were also widespread throughout the Roman Empire, and this carried on to a lesser extent in the period of Byzantine rule in the central and eastern Mediterranean. The militant and exclusive Christianity and caesaropapism of the Byzantine Empire did not treat Jews well, and the condition and influence of diaspora Jews in the Empire declined dramatically.
Islamic period (638–1099)
Main article: History of the Jews under Muslim rule
In 638 CE the Byzantine Empire lost control of the Levant. The Arab Islamic Empire under Caliph Omar conquered Jerusalem and the lands of Mesopotamia, Syria, Palestine and Egypt. As a political system, Islam created radically new conditions for Jewish economic, social, and intellectual development.[37] Caliph Omar permitted the Jews to reestablish their presence in Jerusalem–after a lapse of 500 years.[38] Jewish tradition regards Caliph Omar as a benevolent ruler and the Midrash (Nistarot de-Rav Shimon bar Yoḥai) refers to him as a “friend of Israel.”[38]
Jewish Golden Age in early Muslim Spain (711–1031)
Main article: Golden age of Jewish culture in Spain
The Golden Age of Jewish culture in Spain coincided with the Middle Ages in Europe, a period of Muslim rule throughout much of the Iberian Peninsula. During that time, Jews were generally accepted in society and Jewish religious, cultural, and economic life blossomed.
A period of tolerance thus dawned for the Jews of the Iberian Peninsula, whose number was considerably augmented by immigration from Africa in the wake of the Muslim conquest. Especially after 912, during the reign of Abd-ar-Rahman III and his son, Al-Hakam II, the Jews prospered, devoting themselves to the service of the Caliphate of Cordoba, to the study of the sciences, and to commerce and industry, especially to trading in silk and slaves, in this way promoting the prosperity of the country. Jewish economic expansion was unparalleled. In Toledo, Jews were involved in translating Arabic texts to the Romance languages, as well as translating Greek and Hebrew texts into Arabic. Jews also contributed to botany, geography, medicine, mathematics, poetry and philosophy.[41]
Crusaders period (1099–1260)
Main article: History of the Jews and the Crusades
See also: Siege of Jerusalem (1099)
Mamluk period (1260–1517)
In the years 1260–1516, the land of Israel was part of the Empire of the Mamluks, who ruled first from Turkey, then from Egypt. The period was characterized by war, uprisings, bloodshed and destruction. Jews suffered persecution and humiliation, but the surviving records note at least 30 Jewish urban and rural communities at the opening of the 16th century.
63 BCE Els Romans conquereixen Palestina
Segle I BCEamb construeix el segon temple que serà destruït pels romans el 70 CE per reprimir una revolta.
Al temps de Jesús “Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127] Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)
El 132-136 va tenir lloc la revolta Bar Kokhba dels jueus a la província de Judea desencadenada pel descontent per la dominació romana i el projecte de fundar una nova ciutat sobre les runes de Jerusalem, Aelia Capitolina, amb un temple dedicat a Júpiter a la muntanya del Temple. L’emperador Hadrià envia el 134 un exèrcit amb sis legions i esclafa la rebelió. Moriran uns 500m jueus, canviarà el nom al mapa pel de Síria Palestina i prohibirà als jueus que entrin a Jerusalem.
[encara quedarà població al país, però aquesta és una de les causes de la diàspora]
1814–1830 La restauració borbònica: Louis XVIII, Charles X reaccionari, revolució de 1830.
1830–1848: La monarquia Juillet: la burgesia imposa un nou rei, Louis Philippe, comença la industrialització i la colonització. Inicialment més obert acaba essent autoritari i la repressió provoca una nova revolució que reclama el sufragi universal.
1848-1852: La segona república Període d’eleccions fins que el 1851 l’elegit Louis Napoleón Bonaparte fa un cop d’estat per evitar deixar el poder quan acaba el seu mandat.
1852 – 1871: El segon Imperi. Es fa erigir emperador Napoléon III. A partir de 1860 es liberalitza. Tota França es modernitza. El 1871 perd la guerra amb Prússia i es proclama la tercera república.
1871 – 1914: La tercera república i la Belle Epoque
1871 – 1914 tercera república i belle epoque Belle époque
The end of the 19th and the beginning of the 20th century was the Belle Époque because of peace, prosperity and the cultural innovations of Monet, Bernhardt, and Debussy, and popular amusements – cabaret, can-can, the cinema,[187] new art forms such as Impressionism and Art Nouveau.[188]
In 1889 the Exposition Universelle showed off newly modernised Paris to the world, which could look over it all from atop the new Eiffel Tower. Meant to last only a few decades, the tower was never removed and became France’s most iconic landmark.[189]
louis xiv, louis xv, idees il·Lustració
House of Valois
House of Bourbon
“Beautiful 16th century”
Economic historians call the era from about 1475 to 1630 the “beautiful 16th century” because of the return of peace, prosperity and optimism across the nation, and the steady growth of population. Paris, for example, flourished as never before, as its population rose to 200,000 by 1550. In Toulouse the Renaissance of the 16th century brought wealth that transformed the architecture of the town, such as building of the great aristocratic houses.[27]
wikipedia, Ancient Jewish history (c. 1500 BCE – 63 BCE) , Roman rule in the land of Israel (63 BCE – 324 CE), Middle Ages 324 1517, 5 Early Modern period, s xix, sxx fins holocaust, l’estat d’israel
1500 BCE Tot i la narració fundacional d’Abram i l’èxode des d’Egipte, no hi ha evidència història que el poble d’Israel hagués hagut de deixar la seva terra. (Veure Judaisme). Sembla que hi havia una confederació de dotze tribus.
1000 BCE
regne d’Israel [al nord, com Galilea?] i Judea
General, wikipedia
Judaism (originally from Hebrew יהודה, Yehudah, “Judah“;[1][2] via Latin and Greek) is the ethnic religion of the Jewish people. It is an ancient, monotheistic, Abrahamic religion with the Torah as its foundational text.[3] It encompasses the religion, philosophy, and culture of the Jewish people.[4] Judaism is considered by religious Jews to be the expression of the covenant that God established with the Children of Israel.[5] Judaism encompasses a wide body of texts, practices, theological positions, and forms of organization. The Torah is part of the larger text known as the Tanakh or the Hebrew Bible, and supplemental oral tradition represented by later texts such as the Midrash and the Talmud. With between 14.5 and 17.4 million adherents worldwide,[6] Judaism is the tenth largest religion in the world.
Today, the largest Jewish religious movements are Orthodox Judaism (Haredi Judaism and Modern Orthodox Judaism), Conservative Judaism, and Reform Judaism. Major sources of difference between these groups are their approaches to Jewish law, the authority of the Rabbinic tradition, and the significance of the State of Israel. Orthodox Judaism maintains that the Torah and Jewish law are divine in origin, eternal and unalterable, and that they should be strictly followed. Conservative and Reform Judaism are more liberal, with Conservative Judaism generally promoting a more traditionalist interpretation of Judaism’s requirements than Reform Judaism. A typical Reform position is that Jewish law should be viewed as a set of general guidelines rather than as a set of restrictions and obligations whose observance is required of all Jews
Característiques
Un Déu que intervé en la Història i fa un pacte amb el poble d’Israel, esperant reciprocitat. [com en el cristianisme, sembla una religió no tant de guia per estar millor com el budisme, sinó un contracte a complir. ] Unlike other ancient Near Eastern gods, the Hebrew God is portrayed as unitary and solitary; consequently, the Hebrew God’s principal relationships are not with other gods, but with the world, and more specifically, with the people he created. Judaism thus begins with ethical monotheism: the belief that God is one and is concerned with the actions of mankind.
[A banda del “contracte” amb el poble hi hauria la manera de viure de cada dia] Thus, although there is an esoteric tradition in Judaism (Kabbalah), Rabbinic scholar Max Kadushin has characterized normative Judaism as “normal mysticism”, because it involves everyday personal experiences of God through ways or modes that are common to all Jews. [Sembla més una religió de costums que no de creences teològiues] Whereas Jewish philosophers often debate whether God is immanent or transcendent, and whether people have free will or their lives are determined, Halakha is a system through which any Jew acts to bring God into the world. For some, observance of Jewish law is more important than belief in God per se.
[No hi ha una autoritat central que defineixi quines són les creences bàsiques. Per exemple, no sembla que sigui fonamental la creença en la immortalitat de l’ànima. Per tant sembla més una manera de viure que no una visió tancada sobre l’univers] Els principis de la fe jueva. [Però d’altra banda parteixen d’un text o conjunt de textos als quals tornen repetidament cercant diferents interpretacions], la Torah (Pentateuc) dins de la Tanakh (aprox antic testament) més la “Torah oral” de la Mishna i el Talmud.
Identitat i moviments
“Jueu” ve de Yehuda i de Judà. La identitat és complexa ja que no es correspon exactament ni a la ètnia ni a un conjunt de creences.
According to Rabbinic Judaism, a Jew is anyone who was either born of a Jewish mother or who converted to Judaism in accordance with Jewish Law. All mainstream forms of Judaism today are open to sincere converts, although conversion has traditionally been discouraged since the time of the Talmud. The conversion process is evaluated by an authority, and the convert is examined on his or her sincerity and knowledge. [A diferència dels que volen convertir i sotmetre tothom]. Rabbinical Judaism maintains that a Jew, whether by birth or conversion, is a Jew forever. Thus a Jew who claims to be an atheist or converts to another religion is still considered by traditional Judaism to be Jewish.
Judaisme rabínic
Rabbinic Judaism (or in some Christian traditions, Rabbinism) (Hebrew: “Yahadut Rabanit” – יהדות רבנית) has been the mainstream form of Judaism since the 6th century CE, after the codification of the Talmud. It is characterised by the belief that the Written Torah (Written Law) cannot be correctly interpreted without reference to the Oral Torah and the voluminous literature specifying what behavior is sanctioned by the Law.
Amb la il·lustració, els Ashkenazi (sobretot als països anglòfons) es van dividir en:
Els sefardís
Pregàries, vestimenta, celebracions, kosher, el cicle de la vida
Materials
asd
sdf
SXVIII Hasidic, Haskalah
Hasidic Judaism was founded by Yisroel ben Eliezer (1700–1760), also known as the Ba’al Shem Tov (or Besht). It originated in a time of persecution of the Jewish people when European Jews had turned inward to Talmud study; many felt that most expressions of Jewish life had become too “academic”, and that they no longer had any emphasis on spirituality or joy. Its adherents favored small and informal gatherings called Shtiebel, which, in contrast to a traditional synagogue, could be used both as a place of worship and for celebrations involving dancing, eating, and socializing. [menys teologia més vida de comunitat]
La il·Iustració va suavitzar les lleis que impedien l’accés dels jueus al món secular. A parallel Jewish movement, Haskalah or the “Jewish Enlightenment”, began, especially in Central Europe and Western Europe, in response to both the Enlightenment and these new freedoms. It placed an emphasis on integration with secular society and a pursuit of non-religious knowledge through reason. With the promise of political emancipation, many Jews saw no reason to continue to observe Jewish law and increasing numbers of Jews assimilated into Christian Europe. Modern religious movements of Judaism all formed in reaction to this trend. In Central Europe, followed by Great Britain and the United States, Reform (or Liberal) Judaism developed, relaxing legal obligations (especially those that limited Jewish relations with non-Jews), emulating Protestant decorum in prayer, and emphasizing the ethical values of Judaism’s Prophetic tradition.
Un moviment conservador s’oposà a aquesta tendència.
S XIX El moviment Haredi es va nod
A major historic event was the meltdown after the Universal Israelite Congress of 1868–1869 in Pest. In an attempt to unify all streams of Judaism under one constitution, the Orthodox offered the Shulchan Aruch as the ruling Code of law and observance. This was dismissed by the reformists, leading many Orthodox rabbis to resign from the Congress and form their own social and political groups.
S XX
Després de l’holocaust la major part de les comunitats Hassidiques van desaparèixer. El moviment Haredi es va nodrir sobretot de jeuus procedents de Lituània (1945) i Hongria (1956) i més tard de sefardís (1980)
S XXI
Actualment hi ha les dues tendències.
La població de jueus és a Israel, Estats Units, Canadà, UK, ARgentina i Sudàfrica. N’hi ha uns 14M, uns 6 a Israel, uns 6 als USA i la resta a Europa, Austràlia, Argentina i Sudàfrica.
rty
Origens: 1500 BCE – 586 BCE
[wikipedia, notes Bíblia interconfessional, Karen Armstrong]
La terra de Canaà, que ara correspon a Israel, estava envoltada de civilitzacions potents com Babilònia i Egipte.
La narració de la Torah (pentateuc), al primera part de la Tanakh o antic testament, explica la història d’un poble que s’establí a Canaà i es traslladà a Egipte on fou esclavitzat. Després de 400 anys, el profeta Moisès allilberà el poble i camí de tornada a Canàa rebè els deu manaments al Sinaí (i la Torah). Es van establir dotze tribus. [No hi ha cap evidència històrica que el poble canaaita hagués estat sotmès a Egipte. Serà a segle VIII quan els profetes comencen a elaborar el “relat” d’un Déu que ha fet una aliança amb el poble i es rellegeix en aquests termes els possibles origens d’Israel des de Babilòania (Abram al segle XVIII, i Egipte al XVI. Com diu Karen Armstrong: la idea de l’aliança només té sentit en un context politeista. En general el poble preferia mantenir la seva visió politeista, tenir a Yahveh per les guerres i als altres déus per a la fertilitat. Els profetes els voldran recordar l’existència d’aquest pacte. Elias no va ser generós, quan va guanyar va fer matar tots els sacerdots de Baal. Habitualment els déus coexistien. El Yahvisme va exigir des del començament la repressió i exclusió dels altres déus.
S VIII
733 Exili (diàspora) per invasió d’Assíria
Època dels reis: Saul, David. [Durant aquesta època es comencen a recollir les tradicions orals sobre Noé, Abram i l’Èxode. Els quatre textos es fusionarien a partir de la caiguda del regne del nord el 722. donant lloc al Pentateuc.
Profetes [viii: Amos i Osees al nord, prenen el relleu Isaïes i Miquees al sud i poc abans de la deportació Sofonies, Nahum, Habacuc, Jeremies.]
(KA) Isaïes, segurament un mebre de la classe rectora però va tenir idees populistes i democràtiques i era molt sensible a la situació dels pobres. [el culte recarregat al temple era inadequat davant la situació difícil dels pobres]. Va tenir una visió de Déu com a altre, un mysterium terribile et fascinans, segons Rudolf Otto. A Israel començava a sorgir una experiència molt diferent del que és trobar-se amb la realitat última: és una trobada amb una persona. Tot i l’alteritat terrible, Jahveh es pot dirigir a Isaïes, i aquest pot respondre.
Amós no era un aristòcrata com Isaïes, sinó un pastor que el 752 va anar a Betel a denunciar el culte que s’hi feia. Amós fou el primer profeta que, com Buda, conscient del sofriment humà, va remarcar la importància de la compassió. Dirà que a Jahveh li repugna el greix dels sacrificis, que vol misericòrdia. No només Déu entra en la històriaq, sinó que l’autenticitat de l’experiència religiosa és que estigui integrada eficaçment en la vida diària. Després de rebre la il·luminació caal tornar a la plaça del mercat i practicar la misericòrdia amb els consemblants. Ser el poble escollit no és un privilegi, implica una responsabilitat.
(KA) Els jueus van ser el primer poble de l’antiguetat que va establir un sistema d’asistència social que fou l’admiració dels pobles veïns. Un altre factor, no tan positiu, és la intolerància dels profetes envers els altres cultes. Aquesta hostilitat era quelcom nou. l’hinduisme i el budisme animaven a trascendir als déus. Al mateix temps, Jahveh era un Déu masculí i guerrer, i resultava difícil pels creients, que substituís el culte a la fertilitat que quedava més clar amb divinitats femenines com Awsera, Ishtar o Anat. A mesura que s’imposava la forma de vida urbana, les qualitats masculines de la força física esdevenien més importants i, en la transició al monoteisme, va acabar vencent als altres déus i a les divinitats femenines. Durant força temps els israelites tenien devoció per Asera que veien com a esposa de Jahveh. El rei Manasés va fer erigir una estàtua dedicada a Asera.
SVII El Deutoronomi
(KA) Jilquias sembla haver “descobert” un llibre de la llei, el nucli del deutoronomi, cap al segle VII, que mostra una intransigència nova. El llibre donarà suport a una reforma política i voldrà eliminar el culte cananeu.
Queda lluny la tolerància de Buda cap a altres divinitats que es poden superar. Es vol destruir a l’altre i això ve d’un odi arrelat en una ansietat i un temor ocults. En lloc de fer de Déu un símbol per observar els nostres defectes, el fan servir per confirmar l’odi humà egoista i fer-lo absolut. Dibuixen un Déu que es comporta com nosaltres; no és el Déu d’Amós i Isaïes que ens obliga a l’autocrítica sinó el que ens justifica. Passarà el mateix segles més tard amb les croades. Elabora 613 manaments, la mitzvot.
Salomó: 535 Construcció del primer Temple que contenia l’arca de l’aliança amb les taules de pedra i els deu manaments.
SVI Exili a Babilònia i tornada
586 BCE Destrucció del temple pels babilonis. El 537 tornant del captiveri (diàspora) a Babilònia es construeix de manera modesta. el que serà el segon Temple que al Segle I BCE Herodes refarà.
Jeremies. (KA) Jeremies torna a una visió més iconoclasta i exigent. La interpretació de l’exili a Babilònia és que Déu fa servir Babilònia per castigar Israel. Al rei Joaquim no li va agradar gaire. Era un home pacífic que vivia l’experiència de Déu com un esquinçament. Jeremies 31, 33 La religió no ha de ser un ritu exterior: “posaré la meva llei en el seu inerior i l’escriuré sobre els seus cors”.
Ezequiel (BIC) Ezequiel: Es compilen els llibres que expliquen la història d’Israel, Josué, Jutges, Samuel, Reis. Judà, V-0. S’acaba el Pentateuc. Uns altres autors escriuen la segon i tercera part d’Isaïes (40-55, 56-66), Zacaries. El segle V Esdres i Nehemies reconstrueixen Jerusalem. El segle IV Alexandre el gran inaugura l’hel·lenisme amb un imperi que en morir es desintegra. Judà queda amb els Ptolomeus. Cròniques (i Esdres i Nehemies), presenten els fets de l’època de David del punt de vista de Jerusalem. La visió de la carrossa i els Querubins.
2on Isaïes. En l’exili a Babilònia, Isreal coneix els mites de cosmogonia de Marduk i altres. Aquest 2on Isaïes reescriu la història per afirmar que hi ha un sol Déu a qui atribueix la creació del món i totes les gestes del passat.
P, Tradició sacerdotal, Nombres, Levític
Als fets descrits pel jahvista i el elohista [creació bàsica, èxode, alguns llibres històrics] la tradició sacerdotal hi va afegir la seva interpretació i a més els llibres de nombres i Levític. La tradició sacerdotal va introduir un principi fonamental, que els homes i dones poden arribar a veure només el resplandor de la presència divina, la glòria de Jahveh o kabod, no la seva realitat mateixa. La contribuació més famosa és el primer capítol del gènesi, que s’inspira en l’enuma elish. Déu va separant els elements. La creació de l’home és la culminació del procés i no pas un fet tardà i còmic. La detallada descripció del temple és pel simbolisme oriental que el temple és un cosmos a escala. Bezalel, l’arquitecte del santuari, hauria rebut la inspiració de l’esperit sant.
Job: (KA) Un dels supervivents de l’exili va recuperar una llegenda antiga i, per primera vegada en la història de la religió jueva, es va especular. La resposta tradicional al sofriment és que Déu castigava el poble d’israel per la seva infidelitat, però aquesta resposta ja no li resulta satisfactòria. Job es rebela, Déu li mostra les meravelles de la creació i li fa veure que el problema depassa l’home.
SIV-III Helenisme
(BIC) el judaisme s’estén a l’Egipte dels Ptolomeus. A l’època helenística es compilen també els Salms, Proverbis i altres llibres sapiencials. Tobit.
(KA) El 332 Alexandre Magne va derrotar Darius i els jueus van quedar envoltats de cultura hel·lenística, alguns s’hi van adherir amb entusiasme, al teatre, a la filosofia. Fins i tot van traduir part de les escriptures al grec, el que seria la base per la versió de la Septuaginta. Pels grecs les sinagogues eren quelcom diferent a les altres religions paganes, no hi havia ritus ni sacrificis. i si venia un rabbi famós, l’anaven a escoltar. Però la majoria dels jueus eren reservats i quan Antíoc va intentar introduir el culte a Zeus es van rebelar. Van començar a escriure la pròpia literatura sapiencial: l’autència saviesa seria el temor de Déu.
Aquesta serà una idea fonamental: la raó humana pot arribar a descobrir al Déu grec [serà al d’Aristòtil, no l’Orfeu mític] però al Déu de la Bíblia només se’l pot conèixer per la revelació.
Filó d’Alexandria intentarà una síntesi amb les emanacions mentre que Déu seguiria essent misteriós i impenetrable, sí que podem conèixer les seves emanacions. Déu havia projectat un logos com les formes platòniques.
El segle II Els Macabeus recuperen Jerusalem.
S I
63 BCE Els Romans conquereixen Palestina
Segle I BCEamb construeix el segon temple que serà destruït pels romans el 70 CE per reprimir una revolta.
Al temps de Jesús “Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127] Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)
S. I
Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127] Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)
(KA) Per la secta dels esenis de Qumran, l’antic temple era corrupte i calia fer-ne un de nou, espiritual.
Els fariseus. Rabbins. Els fariseus eren una altra secta, la més progresista, que creien que Israel estava destinat a ser una nació santa de sacerdots. La idea que n’hem recollit del nou testament, com a xerraires hipòcrites és una deformació del segle I. Ells volien viure una vida santa en els detalls de la vida diària, la casa, tan pura com el templa, la taula del menjador, com un altar. Els jueus haurien de poder acostar-se a Déu sense la necessitat de la mediació d’un sacerdot. El gran rabbi Hillel resumia la Torah dient: no facis als altres el que no voldries per a tu. Fugint de la destrucció del temple es van fundar diferents comunitats, amb rabbins com Yojanan, Aqiba, Ishmael, que van compilar la Misnà, una posta al dia de la llei mosaica. Una sèrie d’intèrprets es van posar a comentar-la i d’aquí, fins als segles IV i V, en va sortir el Talmud.
Els rabbins van tranformar el Déu que dirigia el món des de lluny i des de dalt en un Déu gairebé tangible i present en la vida quotidiana. Aquesta forma d’spiritualitat s’ha arribat a qualificar de “misticisme normal”. També deien que, al Sinaí, cada jueu havia tingut una experiència diferent de Déu com si aquest, s’adaptés a la capacitat de comprensió de cadascu.
Diàspora
Els jueus estaven ja dispersats a diferents províncies romanes, Assíria, Egipte, Creta. Quan Hadrià els va prohibir l’accés a Jerusalem, l’emigració es va intensificar.
Over a long time, Jews formed distinct ethnic groups in several different geographic areas—amongst others, the Ashkenazi Jews (of central and Eastern Europe), the Sephardi Jews (of Spain, Portugal, and North Africa), the Beta Israel of Ethiopia, and the Yemenite Jews from the southern tip of the Arabian Peninsula. Many of these groups have developed differences in their prayers, traditions and accepted canons; however, these distinctions are mainly the result of their being formed at some cultural distance from normative (rabbinic) Judaism, rather than based on any doctrinal dispute.
Antisemitisme a l’edat mitjana
Les comunitats jueves van ser objecte de persecució en els àrees de domini cristià mentre que van ser tractats amb més tolerància a les àrees islàmiques
uu
Església ortodoxa russa. Després de la revolució va ser combatuda pels bolxevics. Stalin la recuperà per augmentar el patriotisme però Krushev tornà a reprimir-la tancant moltes esglésies.
Molts fidels van emigrar a occident de manera que ara l’església ortodoxa russa
[Altres esglésies orientals]
Església catòlica
Pius XII encara defensava la literalitat del Gènesi.
1962 Concili vaticà II, Joan XXIII (no tant combatre el mal com promoure el bé, aggiornamento).
Església al costat dels pobres, teologia de l’alliberament.
Fonamentalisme. Oposició a l’avortament [que encobreix una repressió del sexe ja que també s’oposen als anticonceptius.] oposició als homosexuals.
[Greu problema d’abusos sexuals. Segueix sense normalitzar el celibat dels sacerdots ni el paper de la dona.
Després de segles i dècades de “monopoli” espiritual, ara una església bastant devaluada ha de competir amb l’atractiu del budisme que proposa eines per sentir-se bé sense haver d’assumir unes creences en un llibre o en el més enllà]
Protestants
El 1904 apareix en Pentacostalisme a USA.
Els predicadors evangèlics fonamentalistes
[Els prdicadors afroamericans, abyssinian Baptist church]
Situació de les diferents denominacions
[A Rússia seguirà l’església ortodoxa fins a la revolució i a Orient el domini otomà. L’església catòlica reaccionarà davant l’amenaça de la ciència que qüestiona el seu relat. S’enviaran missioners a Amèrica llatina, Àsia i Àfrica, en paral·lel amb el collonislisme. A Amèrica els emigrants desenvoluapran les seves versions de la reforma a partir del puritanisme].
Església i il·lustració
1633 Galileu és condemnat per qüestionar el geocentrisme.
[El geòleg Lyell i WIlliam Thomson faran una estimació de l’edat de la terra en termes de milions d’anys, en comptes dels càlculs d’uns 4000 anys comptats a partir del gènesi. Avui als USA encara hi ha qui defensa el dret a ensenyar el creacionisme en comptes de l’evolució]
[A Europa seguirà una església a la defensiva i repressiva. A molts països hi ha un procés de laicització que incauta béns de l’església. A España la desamortización de Mendizábal]
Estats Units
Els purtitans (pilgrims) van colonitzar nova Anglaterra i volien fundar una societat pura. No pretenien convertir els nadius.
Great awakenings
1738 Evangelics. D’origen metodista i pietista, van tenir un gran creixement a Anglaterra (Metodistes) i Estats Units (Fonamentalistes, Pentecostals)amb el Great Awakening. Són uns 285M. Conversionism, or belief in the necessity of being “born again“, has been a constant theme of evangelicalism since its beginnings. To evangelicals, the central message of the gospel is justification by faith in Christ and repentance, or turning away, from sin. Conversion differentiates the Christian from the non-Christian, and the change in life it leads to is marked by both a rejection of sin and a corresponding personal holiness of life. A conversion experience can be emotional, including grief and sorrow for sin followed by great relief at receiving forgiveness. The stress on conversion differentiates evangelicalism from other forms of Protestantism by the associated belief that an assurance of salvation will accompany conversion.
1870 Testimonis de Jehova
[A Orient arriba el domini islàmic. A Occident l’església creix en poder terrenal, floreixen les arts però també la corrupció que donarà lloc a la reforma]
Església ortodoxa a Orient
1453 Constantinopla és conquerida i tota l’església del pròxim orient quedarà sota domini turc fins el 1919?, tolerada però sense poder.
L’església ortodoxa russa queda fora del seu control cap el 1200. [i el 1917 amb la revolució bolxevic també caurà).
Aïllada d’occident, no prendrà part en el debat reforma – contrareforma.
Església llatina
1378 – 1416 Papes a Avinyó sota control francès, cisma d’occident, disputa política.
Esplendor cultural i corrupció al renaixement italià 1375 – 1520: The Renaissance was a period of great cultural change and achievement, marked in Italy by a classical orientation and an increase of wealth through mercantile trade. The City of Rome, the Papacy, and the Papal States were all affected by the Renaissance. On the one hand, it was a time of great artistic patronage and architectural magnificence, where the Church patroned such artists as Michelangelo, Brunelleschi, Bramante, Raphael, Fra Angelico, Donatello, and da Vinci. On the other hand, wealthy Italian families often secured episcopal offices, including the papacy, for their own members, some of whom were known for immorality, such as Alexander VI and Sixtus IV.
Reforma
Precedents de John Wycliff (1330–1384) i Jan Hus (1369?–1415) contra la corrupció, defensant la relació entre l’home i Déu amb la Bíblia sense sacerdots i bisbes. Perseguits.
1517 Luter (1483 – 1546) publica les Ninety-five Theses i el 1521 es prohibeixen a 7, there was no schism until the 1521 Edict of Worms. The edicts of the Diet condemned Luther and officially banned citizens of the Holy Roman Empire from defending or propagating his ideas.
Huldrych Zwingli (1484 1531) Reforma a Zurich.
John Calvin (1509 1564) Església reformada a Ginebra
Contrareforma
1534 Ignacio de Loyola funda la Compañía de Jesús. Retir i exercicis espirituals, organització mig militar, universitats [ els franciscans predicaran la pobrsa, els dominicans la repressió i els Jesuïtes serà el petit reducte de saber amb censura quan arribi la il·lustració].
1545 – 1563 Concili de Trento
The Council of Trent (1545–1563), initiated by Pope Paul III (1534–1549) addressed issues of certain ecclesiastical corruptions such as simony, absenteeism, nepotism, the holding of multiple church offices by one person, and other abuses, as well as the reassertion of traditional practices and the dogmatic articulation of the traditional doctrines of the Church, such as the episcopal structure, clerical celibacy, the seven Sacraments, transubstantiation (the belief that during mass the consecrated bread and wine truly become the body and blood of Christ), the veneration of relics, icons, and saints (especially the Blessed Virgin Mary), the necessity of both faith and good works for salvation, the existence of purgatory and the issuance (but not the sale) of indulgences, etc. In other words, all Protestant doctrinal objections and changes were uncompromisingly rejected.
In terms of politics, the Counter-Reformation included heresy trials, the exiling of Protestant populations from Catholic lands, the seizure of children from their Protestant parents for institutionalized Catholic upbringing, a series of wars, the Index Librorum Prohibitorum (the list of prohibited books), and the Spanish Inquisition.
la meva xina, esborrany
2005 i 2010
com més cutre el lloc, més bo el menjar. + refinament hongkong
Els pandas, fòssils vivents del pleistocè>>enllaç a museu vida
l’art oriental que es fa ràpid i s’ha de fer bé a la primera, que é smés com la música, assajr moltes vegades [en canvi avui la música és sobretot una tasca de producció]
fiolosofia relligio: confuci taoisme budisme
poesia, veure intro antologia, contacte amb mahler
taoisme
imaginació viure a pekin o chengdu
novles policiaques jutge dee
+ kungfu
>> a cuina + receptes + canvi dinars
Del llibre de LUYU, maneres de prendre el te.
Dinastia TANG: te en pols, bullir l’aigua fins que les bombolles siguin com ulls de peix i el so com el vent en els pins. Afegir sal. Reservar aigua. Remenar. Afegir te en pols. Aturar el bull i servir.
Dinastia SONG: Te remenat. escalfr un bol. Afegir te en pols. Dissaoldre’l amb aigua calenta. Remenar amb una brotxa de bambú. afegir més aigua i remenar.[com el japonès].
Dinastia MING. Escalfar la tetera i descartar l’aigua. Afegir fulles. Rentar les fulles amb aigua bullent i descartar l’aigua. afegir aigua i tapar la tetera. Com que van veure que amb les teteres molt grans amb molt de te canviava el sabor, van anar fent teteres més petites fins arrigar al GUNFU, propi de Fujian. Escalfar la tetera i buidar l’aigua sobre tapa de manera que caigui aks 3 bols. Posar fulles de te i aigua. Tirar aigua bullent a sobre per mantenir-la calenta, 1 minut. Vessar el te fent cercles sobre els tres bols per que quedi igual [a proporció, més te i menys temps d’infusió]
Gandhi assassinat
Lluites sagnants entre hindus i musulmans
Ressorgiment intolerant hindu, continuen les castes
Terrorisme a Pakistan
Primer, influència de la East India Company, i al final, colònia de dret a partir de 1858 després d’una revolta ferotgement reprimida.
1885 Congrés nacional
1906 Lliga musulmana
1915 Ghandi torna a la Índia
1947 Partició amb musualmans a Pakistan i Bangladesh
1526 – 1805
Imperi mogol [mughal, no confondre amb el mongol]
Aquest imperi fou el resultat de l’expansió dels mongols al segle XVI sota la impulsió de Bàber (1483-1530), turcomongol islamitzat de cultura persa. Amb la dominació de la seva dinastia, s’instaurà una fórmula de govern basada en la tolerància religiosa i en una certa igualtat davant l’impost, així com un període de gran floriment cultural i artístic. Al seu apogeu, l’imperi mogol va representar un exemple destacable d’Estat centralitzat i tolerant; la seva extensió, el respecte que inspirava als seus veïns, la riquesa exhibida a la cort i en les construccions van fascinar bon nombre de visitants estrangers, que l’anomenaren l'”imperi del Gran Mogol”. Si aquesta esplendor i aquesta tolerància cultural no sobrevisqueren plenament al seu principal promotor, l’emperador Àkbar, facilitaren nogensmenys l’obertura de l’Índia a la resta del món i en particular a les empreses colonials dels europeus.
Bàber, turc nusulmà, en no poder-se expandir cap a l’oest, derrotà el sultà de Delhi i estableix la capital a Agra.
1542 – 1605 Akbar, que impulsà les arts.
1632: TAJ MAHAL l’emperador mogol Xa Jahan en honor a la seva difunta esposa, l’emperadriu Arjumand Banu Begum, més coneguda com a Mumtaz Mahal (l’escollida del palau), la qual va morir en donar a llum el seu catorzè fill.
A partir de 1707 perden influència.
600 – 1206
Diferents regnes al nord, al sud (Deccan)
Consolidació de l’hinduisme
1206 – 1526 Sultanat de Delhi
Nòmades d’Àsia agafen el control. Respecten els costums de la població no musulmana i contenen els atacs mongols.
6500 BCE: evidència d’agricultura i ramaderia a Mehrgarh i el que ara és Balochistan.
2500 – 1900 BCE: Civilització de vall de l’Indus [riu que va de L’Himalaia a Karachi, Pakistan], Monhenjo-daro i Harappa.
[la resta ?]
2000 – 500 BCE Cultura Veda al Punjab i plana del Ganges.. Composició dels Vedas associats amb l’hinduisme, així com el sistema de castes.
Buda (480 BCE – 400 BCE)
Jainisme
300 BCE – 187 BCE Imperi Maurya, ab Asoka controlant gairebé tot el continent llevat del sud
187 BCE – 200 CE
Indo escites
Imperi Kushan
altres
200 CE – 563 CE Imperi Gupta
The Gupta Empire was an ancient Indian empire existing from the mid-to-late 3rd century CE to 543 CE[3]. At its zenith, from approximately 319 to 543 CE, it covered much of the Indian subcontinent.[4] This period is called the Golden Age of India by some historians.[5][note 1] The ruling dynasty of the empire was founded by the king Sri Gupta; the most notable rulers of the dynasty were Chandragupta I, Samudragupta, and Chandragupta II alias Vikramaditya.[note 2] The 5th-century CE Sanskrit poet Kalidasa credits the Guptas with having conquered about twenty-one kingdoms, both in and outside India, including the kingdoms of Parasikas, the Hunas, the Kambojas, tribes located in the west and east Oxus valleys, the Kinnaras, Kiratas, and others.[8][non-primary source needed]
The high points of this period are the great cultural developments which took place primarily during the reigns of Samudragupta I, Chandragupta II and Kumaragupta I[9]. Many of the literary sources, such as Mahabharata and Ramayana, were canonised during this period.[10] The Gupta period produced scholars such as Kalidasa,[11] Aryabhata, Varahamihira, and Vatsyayana who made great advancements in many academic fields [12][13][14]. Science and political administration reached new heights during the Gupta era [15]. The period gave rise to achievements in architecture, sculpture, and painting that “set standards of form and taste [that] determined the whole subsequent course of art, not only in India but far beyond her borders”.[16] Strong trade ties also made the region an important cultural centre and established the region as a base that would influence nearby kingdoms and regions in Burma, Sri Lanka, and Southeast Asia.[17][unreliable source?] The Puranas, earlier long poems on a variety of subjects, are also thought to have been committed to written texts around this period.[18]
Christianity is an Abrahamic religion based on the life and teachings of Jesus of Nazareth, as described in the New Testament. Its adherents, known as Christians, believe that Jesus Christ is the Son of God and savior of all people, whose coming as the Messiah was prophesied in the Old Testament.[2]
Depending on the specific denomination of Christianity, practices may include baptism, Eucharist (Holy Communion or the Lord’s Supper), prayer (including the Lord’s Prayer), confession, confirmation, burial rites, marriage rites and the religious education of children. Most denominations have ordained clergy and hold regular group worship services.
Christianity developed during the 1st century CE as a Jewish Christian sect of Second Temple Judaism. It soon also attracted Gentile God-fearers, which lead to a departure from Jewish customs, and the establishment of Christianity as an independent religion. During the first centuries of its existence Christianity spread throughout the Roman Empire, and also to Ethiopia, Transcaucasia, and some parts of Asia.
Constantine the Great converted to Christianity and decriminalized it via the Edict of Milan (313). The First Council of Nicaea (325) established a uniform set of beliefs across the Roman Empire. By 380, the Roman Empire designated Christianity as the state religion.[3][4][5][6] The period of the first seven ecumenical councils is sometimes referred to as the Great Church, the united full communion of the Roman Catholic Church, Eastern Orthodox Church, and Oriental Orthodoxy, before their schisms.
Oriental Orthodoxy split after the Council of Chalcedon (451) over differences in Christology. The Eastern Orthodox Church and the Catholic Church separated in the East–West Schism (1054), especially over the authority of the Pope. Similarly, in 1521, Protestants split from the Catholic Church in the Protestant Reformation over Papal primacy, the nature of salvation, and other ecclesiological and theological disputes.[7]
Following the Age of Discovery (15th–17th century), Christianity was spread into the Americas, Oceania, sub-Saharan Africa, and the rest of the world via missionary work and colonization.[8][9][10]
There are 2.3 billion Christians in the world, or 31.4% of the global population.[11][12] Today, the four largest branches of Christianity are the Catholic Church (1.3 billion), Protestantism (920 million), the Eastern Orthodox Church (260 million)[13] and Oriental Orthodoxy (86 million).
Christianity and Christian ethics have played a prominent role in the development of Western civilization,[14][15][16][17][18] particularly around Europe during late antiquity and the Middle Ages. Despite a declining trend in membership in the West,[19] Christianity remains the dominant religion in the region, with more than 70% of the population identifying as Christian.[20]
451 Concili de Calcedònia, separació de l’ortodòxia oriental per discrepàncies Cristològiques, ( l’armenia, copta (i etíop) i siríaca ), amb uns 80M A Egipte i Etiopia, Síria i Armènia.
1054 Gran Cisma, separació de l’ortodòxia de l’est. Actualment 200-260M de membres a Rússia i Georgia. (Grècia i Antioquia quedaran sota domni Otomà del 1453 a 1915).
La resta, és l’església Catòlica (o llatina), va retrocedir a Occident amb la Reforma però es va extendre a Amèrica llatina. Actualment són uns 1300M.
1521 Reforma de Luter, Calvi, Anglicanisme, 920M de Protestants, que no accepten l’autoritat de Roma i discrepen pel que fa a certs sacraments.
dsf
476 – 799
L’emperador Romà tenia la seu a Constantinopla. A Orient es van mantenir les estructures de diòcesis i els canvis van ser més lents. A Occident el papa havia de mantenir l’equilibri amb l’emperador romà i els nous governants als territoris ocupats pels bàrbars.
Sant Benet (480 – 547). Vida monàstica primer a Subiaco i després a Montecassino, fundant més monestirs cadascun amb un abat i 12 monjos. La seva regla se seguirà a tots els monestirs d’occident. ( text ): “La vida del religiós o religiosa és dividida en períodes regulars de son, de pregària, de lectura de la Santa Escriptura, de descans i de treball físic. | El dia comença a mitjanit, amb el servei de les matines, seguit de l’ofici de prima, seguit a l’aurora pel cant de les laudes. Abans de l’arribada de les espelmes de cera al segle XIV, era fet en la foscor o amb un mínim d’enllumenat. Aquests oficis podien ser molt llargs, de vegades fins a trenc d’alba però consistien generalment a cantar tres salms, tres respons, una lliçó (lectura de la Bíblia), i un himne, afegint cada dia la celebració d’un sant local. | Els monjos es retiraven llavors per a dormir i es despertaven a les 6 hores, es rentaven i escoltaven missa. Llavors es reunien per tal de rebre les consignes i ordres per a la jornada i discutir els assumptes propis. També hi havia temps per les activitats personals com la lectura o el treball fins a les 9 del matí. Es feia «l’ofici de tercera» per continuar després amb altres treballs. Al migdia deien l’ofici de sexta i després menjaven. Després d’un breu període per a la migdiada, el monjo es podia retirar fins a l’ofici de nona, cap a les 3 de la tarda. Després venien els treballs al jardí i d’altres serveis fins a dues hores abans del crepuscle. Cap a les 6, les vespres, després les completes cap a les 7 i en acabar-se anaven a dormir per aixecar-se aviat per a les matines.
Occident 476 – 799
Els monestirs irlandesos, expansió de les illes al món germànic
Sant Patrick, Columba, Agustí
Va començar una expansió del cristianisme, a partir de Prominent Saints Patrick, Columba and Columbanus. Columba ] ( 521 – 597) was an Irish abbot and missionary evangelist credited with spreading Christianity in what is today Scotland at the start of the Hiberno-Scottish mission. He founded the important abbey on Iona, which became a dominant religious and political institution in the region for centuries. [que vaig veure a la illa de Iona, a Escòcia]. Un monestir antic és del de Glendalough que vaig visitar amb la Maria]
The Anglo-Saxon tribes that invaded southern Britain some time after the Roman abandonment, were initially pagan, but converted to Christianity by Augustine of Canterbury on the mission of Pope Gregory the Great.
Segons la tradició, Gaul, un company de Comlombanus va fundar el que acabaria sent l’abadia de St.Gallen el 612.
Cap el 800 Book of Kells, evangelis il·luminats.
Orient 476 – 799
724 Iconoclastes. Després de les derrotes davant l’islam, es va pretendre “purificar” la fe prohibint les representacions de Crist i es va destruir bona part de l’art fet fins aleshores.
800 – 1299
Amb Carlemany i Lluís el Pietós hi ha cert creixement cultural, es funden escoles i biblioteques.
Moviment monàstic seguint la regla de Sant benet. El Cistercenc a Citeaux. A third level of monastic reform was provided by the establishment of the Mendicant orders. Commonly known as friars, mendicants live under a monastic rule with traditional vows of poverty, chastity, and obedience, but they emphasise preaching, missionary activity, and education, in a secluded monastery. Beginning in the 12th century, the Franciscan order was instituted by the followers of Francis of Assisi, and thereafter the Dominican order was begun by St. Dominic.
Lluita entre gobernants (Henri IV) i el papa sobre qui tenia la potestat de nomenar els bisbes.
Moviument càtar i repressió. Inquisició.
Conversió d’escandinàvia, eslaus, Bulgària.
1054 El Cisma Orient – Occident
Though normally dated to 1054, the East-West Schism was actually the result of an extended period of estrangement between Latin and Greek Christendom over the nature of papal primacy and certain doctrinal matters like the Filioque, but intensified by cultural and linguistic differences.
Les croades
[Dels pocs seguidors inicials, expansió pels viatges dels apòstols, persecució, expansió i creació d’estructures de bisbes, oficialització per Constantí, definició del símbol o Credo, consolidació del Canon, escisió de l’ortodòxia Oriental, Monestirs]
Els apòstols prediquen el missatge de Jesús, segons els Actes. Els primers seguidors de Jesús eren jueus apocalíptics.
Una primera comunitat s’estableix a Antioquia [actualment Turquia, prop de Síria, a la mateixa latitud que Alep.
Pau de Tars Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l’encàrrec de predicar l’evangeli als “gentils” (és a dir, els no jueus) de l’imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d’Àsia Menor i d’Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània. Se li atribueix l’escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d’orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d’un judaisme nacionalista i tancat que n’amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.
The development of doctrine, the position of orthodoxy, and the relationship between the various opinions is a matter of continuing academic debate. Since most Christians today subscribe to the doctrines established by the Nicene Creed, modern Christian theologians tend to regard the early debates as a unified orthodox position against a minority of heretics. Other scholars, drawing upon distinctions between Jewish Christians, Pauline Christianity, and other groups such as Marcionites and Montanists, argue that early Christianity was always fragmented, with contemporaneous competing beliefs.[13]
In the post-Apostolic church, bishops emerged as overseers of urban Christian populations, and a hierarchy of clergy gradually took on the form of episkopos (overseers, in-spectors; and the origin of the term bishop) and presbyters (elders; and the origin of the term priest), and then deacons (servants). But this emerged slowly and at different times for different locations. Clement, a 1st-century bishop of Rome, refers to the leaders of the Corinthian church in his epistle to Corinthians as bishops and presbyters interchangeably. The New Testament writers also use the terms overseer and elders interchangeably and as synonyms.[14]
Post-apostolic bishops of importance include Polycarp of Smyrna, Clement of Rome, and Ignatius of Antioch. These men reportedly knew and studied under the apostles personally and are therefore called Apostolic Fathers. Each Christian community also had presbyters, as was the case with Jewish communities, who were also ordained and assisted the bishop. As Christianity spread, especially in rural areas, the presbyters exercised more responsibilities and took distinctive shape as priests. Lastly, deacons also performed certain duties, such as tending to the poor and sick. In the 2nd century, an episcopal structure becomes more visible, and in that century this structure was supported by teaching on apostolic succession, where a bishop becomes the spiritual successor of the previous bishop in a line tracing back to the apostles themselves.
The diversity of early Christianity can be documented from the New Testament record itself. The Book of Acts admits conflicts between Hebrews and Hellenists, and Jewish Christians and Gentile Christians, and Aramaic speakers and Greek speakers. The letters of Paul, Peter, John, and Jude all testify to intra-Church conflicts over both leadership and theology. In a response to the Gnostic teaching, Irenaeus created the first document describing what is now called apostolic succession.[15]
As Christianity spread, it acquired certain members from well-educated circles of the Hellenistic world; they sometimes became bishops, but not always. They produced two sorts of works: theological and “apologetic“, the latter being works aimed at defending the faith by using reason to refute arguments against the veracity of Christianity. These authors are known as the Church Fathers, and study of them is called patristics. Notable early Fathers include Ignatius of Antioch, Polycarp, Justin Martyr, Irenaeus of Lyons, Tertullian, Clement of Alexandria, and Origen of Alexandria.
El 313 Constantí i Licinius emeten l’edicte de Milà que oficialitza la religió cristiana. La mare de Constantí, Helena, hauria viatjat a Jerusalem i fet construir una església al lloc del Sant Sepulcre. Constantí construeix Constantinopla i en farà la capital de l’imperi.
Entre les comunitats hi ha un debat sobre la naturalesa de Jesús. L’arrianisme afirmava que “Arri sostenia que el Fill va ser la primera criatura creada per Déu abans del principi dels temps. Segons l’arrianisme, aquest Fill, que després es va encarnar en Jesús, va ser un ésser creat amb atributs divins, però no era Déu en i per si mateix. ”
324 Concili de Nicea
Es condemna l’Arrianisme.
S’estableix el “símbol de Nicea”, modificat després a Constantinopla, que segueix essent pràcticament el mateix:
Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles
I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes I per la nostra salvació davallà del cel.
I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l’Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.
I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén
Organització
Seguint l’estructura de l’impoeri es creen diòcesis regides per bisbes. Les principals són Roma (el bisbe de la qual té la primacia), Constantinopla, Jerusalem, Antioquia i Alexandria.
Debats i concilis
Mare de Jesús però no mare de Déu, Nestorianisme, Concili de Efès (451)
Concili de Calcedònia, contra el miafisitisme. Cisma de l’església oriental ortodoxa, ( l’armenia, copta (i etíop) i siríaca ).
Vida monàstica
Dins de l’església copta, van aparèixer una sèrie d’ermitans que feien vida ascètica al desert.
Sant Antoni (251 – 356), ( té el vessant de patró dels animals, i se’l representa amb un porquet, i el vessant del sant resistint les temptacions. Les històries de les seves temptacions pel dimoni seran representades per Hyeronimus Bosch i altres. Flaubert li dedicà una novel·la).
Sant Jeroni (331 – 420) Ermità i traductor de la Bíblia. Molt representat a la història de l’art.
Sant Basili de Cesarea (335 – 379). El 355 va tornar a Cesarea i va fer un temps d’advocat però aviat ho va deixar per dedicar-se a la vida religiosa tal com també va fer la seva germana Macrina. El 357 va viatjar per Síria, Palestina i Egipte per aprendre de la vida monàstica i a la tornada es va retirar a una muntanya a la vora del riu Iris prop de Neocesarea on va viure en reclusió per 13 anys fundant el monestir d’Ibori. Allí la família tenia una finca on Basili va reunir un grup de devots als que es va unir aviat Gregori Nazanzié. En aquests anys es va dedicar a la lectura i el seu escriptor favorit fou Orígens. Va predicar també per tot el Pont. | Va viure a la Capadòcia, va construir cases pels pobres. Va moderar les pràctiques extermes d’ascetisme definint une línies moderades al Asketikon, The most striking qualities of the Basilian Rule are its prudence and its wisdom. It leaves to the superiors the care of settling the many details of local, individual, and daily life; it does not determine the material exercise of the observance or the administrative regulations of the monastery. Poverty, obedience, renunciation, and self-abnegation are the virtues which St. Basil makes the foundation of the monastic life. Link. La seva regla s’extengué primer a la Capadòcia i després a tots els monestirs de l’església oriental.
Fundada per sant Pere a Antioquia
Segons la tradició, l’Església siríaca és hereva d’una de les comunitats cristianes més antigues, establerta a Antioquia per l’apòstol Sant Pere, que és considerat el primer bisbe del Patriarcat d’Antioquia. Segons els Fets dels Apòstols (11,26), fou a Antioquia on els deixebles de Crist foren anomenats cristians per primer cop.[3]Eudias i Ignasi[4] succeïren Sant Pere com a bisbes, morint ambdós durant les persecucions romanes. Des d’aleshores, gairebé tots els patriarques siríacs accedeixen al títol amb el primer nom d’Ignasi.[5] Fins que rebutjà les conclusions de Concili de Calcedònia, el 451, l’Església Siríaca havia format part de la pentarquia d’esglésies cristianes, participant decisivament en els consicilis de Nicea, Constantinoble i Efes. Les autoritats bizantines imposaren les decisions de Calcedònia, i els monofisites dissidents es van refugiar a zones desèrtiques sirianes i àrabs, així com a territoris del veí Imperi Sassànida.
A mitjans del segle VI apareix la figura del bisbe monofisita Jacob Baradai (després bisbe d’Edesa), qui, enviat a Síria en secret per l’emperadriu Teodora (que afavoria la seva causa), va reorganitzar i donar impuls a una església que ja es pot considerar l’Església Ortodoxa Siríaca. Va ser Baradai qui nomenà Sergi com a primer patriarca ortodox siríac el 544, fent així definitiu el cisma amb el patriarca grec ortodox. Des d’aleshores també s’ha conegut l’església com a jacobita.
Fundada pr l’apòstol Tomàs. Des d’Antioquia (a l’actual Turquia), van difondre els cristianisme a Mesopotàmia i Pèrsia. 310 concili a Selèucia (80km al nord de Babilònia). El 424 l’Església de Pèrsia se separa de la d’Antioquia. El 431 431, el Concili d’Efes condemna Nestori, el patriarca de Constantinoble, i les seves posicions cristològiques (segons la qual Maria era mare de Jesús però no mare de Déu).
Al Milione de Marco Polo la majoria de comunitats cristianes que troba són nestorians.
Depenia administrativament de l’església copta fins que el 1959 se’n va independitzar.
Al concili de Calcedònia es separà amb la copta seguitn el miofisitisme.
El 333 va ser declarada religió d’estat. Actualment té 45-50 milions de fidels (dels 76 de l’esgésia ortodoxa oriental).
Oriental Orthodox Christianity became the established church of the Ethiopian Axumite Kingdom under king Ezana in the 4th century when priesthood and the sacraments were brought for the first time through a Syrian Greek named Frumentius, known by the local population in Ethiopia as “Abba Selama, Kesaté Birhan” (“Father of Peace, Revealer of Light”). As a youth, Frumentius had been shipwrecked with his brother Aedesius on the Eritrean coast. The brothers managed to be brought to the royal court, where they rose to positions of influence and baptized Emperor Ezana.
Ezana sent Frumentius to Alexandria to ask the Patriarch, St. Athanasius, to appoint a bishop for Ethiopia. Athanasius appointed Frumentius, who returned to Ethiopia as Bishop with the name of “Abune Selama”. From then on, until 1959, the Pope of Alexandria, as Patriarch of All Africa, always named an Egyptian (a Copt) to be Abuna or Archbishop of the Ethiopian Church.
Es creu que fou fundada per sant Marc.
S’escindí en el concili de Calcedònia sobre la naturalesa de Crist.
Fa servir la llengua copta que prové de l’antic egipci i s’escriu amb caràcters grecs.
https://en.wikipedia.org/wiki/Coptic_Orthodox_Church_of_Alexandria
Many Egyptian Christians went to the desert during the 3rd century, and remained there to pray and work and dedicate their lives to seclusion and worship of God. This was the beginning of the monastic movement, which was organized by Anthony the Great, Saint Paul of Thebes, the world’s first anchorite, Saint Macarius the Great and Saint Pachomius the Cenobite in the 4th century.
Christian monasticism was born in Egypt and was instrumental in the formation of the Coptic Orthodox Church character of submission, simplicity and humility, thanks to the teachings and writings of the Great Fathers of Egypt’s Deserts. By the end of the 5th century, there were hundreds of monasteries, and thousands of cells and caves scattered throughout the Egyptian desert. A great number of these monasteries are still flourishing and have new vocations to this day.
All Christian monasticism stems, either directly or indirectly, from the Egyptian example: Saint Basil the Great Archbishop of Caesarea of Cappadocia, founder and organizer of the monastic movement in Asia Minor, visited Egypt around AD 357 and his rule is followed by the Eastern Orthodox Churches; Saint Jerome who translated the Bible into Latin, came to Egypt, while en route to Jerusalem, around AD 400 and left details of his experiences in his letters; Benedict founded the Benedictine Order in the 6th century on the model of Saint Pachomius, but in a stricter form. Countless pilgrims have visited the “Desert Fathers” to emulate their spiritual, disciplined lives.
Els apòstols Bartomeu i Tadeu hi van anar a predicar.
Entre 301 i 314, el rei Tiridates III en va fer religió d’estat.
El segle V es traduí la bíblia a l’armeni.
Al concili de Calcedònia es va plantejar el monofisisme (que Crist tenia una úncia natura) i al concili
El 554 al concili de Dvin se separa de l’església catòlica romana i l’ortodoxa grega
S’independitza dels francs, repobla el centre de Catalunya, deixa la frontera entre el Llobregat i el Segre. Funda els monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Història | Prehistòria, migracions, Paleolític -100.000 a -8000 | Neolític -8000 -3300 | Primeres civilitzacions -3300 a -800 | Antiguetat clàssica -800 a 500 | Edat mitjana. 500 – 1500 CE | Moderna. 1500 – 1800 | Contemporània 1800 – 1915 | Actual 1915 – ara
Després de 4000 milions d’anys d’evolució biològica i geològica, al llarg del Paleocè i Miocè van evolucionant els primats fins que al Quaternari , fa 2.5 Ma, evoluciona el gènere Homo a l’Àfrica. Es van escampant pel món, en particular els Neandertals a Europa. Evidències d’eines de pedra fa 2Ma i d’ús del foc 1M-300m.
Això ho hem pogut reconstruir per la Teoria de l’evolució de Darwin, el “descobriment” de la prehistòria i l’estudi de l’evolució dels homínids. Ens permet contemplar l’evolució en nosaltres mateixos i imaginar una galeria d’avantpassats que es remunta a les primeres formes de vida. (La prehistòria que he vist).
Fa uns 200m apareix l’Homo sàpiens a l’Àfrica oriental. Cronologia de l’evolució de l’homo sàpiens a Smithsonian.
70m. Apareix el llenguatge i el que Yuval N Harari anomena la “revolució cognitiva”. L’home sàpiens comença a colonitzar el món, s’extingeixen les altres espècies d’homínids i la megafauna. La segona extinció va venir amb l’agricultura, i la tercera és l’actual que provoca la indústria. YH diu que no ens creiem els que prrtenen que els nostres avantpassats vivien en harmonia amb la natura. Molt abans de la revolució industrial l’Homo Sapiens ha era l’espècie que duia més animals i plantes a l’extinció. Es parla de l’edat de pedra perquè són les que s’han conservat, però seria més correcte parlar de “l’edat de fusta”. El caçador recol·lector vivia en una societat sense especialització del treball, tothom havia de tenir un coneixement profund de l’entorn. Avui el col·lectiu de la humanitat té un coneixement molt més més profund i variat, però a nivell individual els caçadors-recol·lectors van ser la gent amb més coneixement i habilitats. (YH).
Els caçadors-recol·lectors vivien en grups d’unes poques dotzenes de famílies. Avui vivim en ciutats però el nostre DNA encara és de quan vivíem a la sabana, 5-8 milions d’humans en milers de tribus separades amb diferents cultures i llenguatges (YH). La demografia a la prehistòria (wikipedia) calcula que la vida mitjana dels homínids a la sabana era d’uns 20 anys i que població fa 200m anys era d’uns 50.000 individus. Avui queden encara algunes comunitats aïllades a l’Amazonas i Papua Nova Guinea.
YH parla de la “Revolució cognitiva” associada al llenguatge, que situa fa 70.000 anys. [Tal com indico a “Layered Ontology“, això permet que estigui en contacte amb el que no existeix, amb ficcions o futurs que imagina.] ¿Com es passa de viure en petits grups a ciutats amb desenes de milers o imperis amb centenars de milions? Segurament per l’aparició de la ficció [YH hi inclou la religió, sistemes de valors]; el fet de compartir uns mites. Des de l’aparició del llenguatge l’home ha pogut viure en una realitat doble, la realitat objectiva dels rius, arbres i llops, i la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions [mentre que els déus probablement són imaginaris, d’altres ens poden presentar invariants que permetin considerar-los reals, encara que no els poguem pesar amb una balança]. [ d’ara endavant ja no tenim només l’evolució biològica dels gens sinó també l’evolució cultural dels mems].
Els animistes veneraven ens locals, concrets, animals reals, esperits dels morts, el que avui en diríem “dimonis, fades, o àngels”. Això es contraposaria als “teistes” que cobriria des dels “rabis jueus de la Polònia del s18, als puritans que cremaven bruixes a Massachusetts al s17, sacerdots azteques de Mèxic al s15, místics sufís d’Iran al s12, guerrers víkings del s10, legionaris romans del s2 i buròcrates xinesos del s1. [La revolució cultural implica que d’ara endavant no només hi haurà evolució biològica per mutació del DNA, sinó evolució cultural. La diversificació de l’homo sàpiens a diferents zones de la terra donarà lloc a diferents llenguatges]
Adquisicions
La migració de l’home va ser possible gràcies a ponts terrestres que van aparèixer a la darrera glaciació, Würms entre 115000 a 11700 anys enrere, precedida per una època més càlida i plujosa, Riss-würm del 130m a 115m. Un 30% de la superfície terrestre estava ocupada per gel, les glaceres a Europa baixaven fins a 50º de latitud. En quedar tanta massa d’aigua atrapada, el nivell del mar baixà 100 metres. En plena època de glaciació l’home havia de viure a les latituds més càlides. Fa uns 10.000 anys el nivell del mar tornà a pujar i els continents van quedar separats [es correspon al mite del diluvi?]
S’ha imposat la hipòtesi “Out of Africa” segons la qual, en lloc d’evolucionar a tota Euràsia alhora, es va originar a l’Àfrica. Hauria emigrat a la resta del món en dues grans onades, la primera fa uns 130m anys i la segona fa 70m. [I va conviure amb Neandertals fins fa 40m anys i els Denisova fins fa 15m]
Al gràfic es veuen les branques que van quedar a Àfrica, L0, L1, L2 i la L3, que partint d’Àfrica Oriental, va colonitzar el món.
L’Àfrica de l’est, Orient mitjà, Mèxic i Perú són zones favorables. Quan arribi un cllima més sec Centreamèrica, Àfrica Occidental, la Índia i sudest de xina, més humides, seran més propícies. Austràlia i Amèrica estan pràcticament deshabitades.
La història de les migracions de la humanitat a través de les mutacions d’Haplogroups. És un conjunt d’al·lels, material genètic que s’ha heretat directament del progenitor sense recombinar-se. En el cas dels pares podem seguir un fragment del cromosoma Y i s’etiqueten de la A a la T. En el cas de les mares, DNA mitocondrial.
CromosomaY
Grups DNA mitocondrial: Hi ha tres grups principals:
[aquest és el meu]. Mitochondrial haplogroup V , bàsicament europeu, que es va extendre fa uns 13m anys per Europa des Balcans juntament amb els R i H. Possiblement la gent que va descobrir l’agricultura al creixent fèrtil. És present sobretot entre els Saami a Finlàndia i a Catalunya.
.png)
Adquisicions
Reconstrucció de la vida dels infants al paleolític, un estudi difícil i ignorat (Aeon) [quan es pensa la condició humana es pensa en un mascle adult blanc, i s’obliden dones, nens i vells]
