Història: Recorregut |   Etapes  | Les 8 “cases” de la història

• Arribada de l’home
• Agricultura
• Grècia i Roma
• Edat mitjana
• Europa moderna
• Europa contemporània
  • blocs
  • Revolució Industrial
  • Guerres Napoleòniques i Congrés de Viena
  • L’Europa de les nacions i revolucions liberals 1815-1871. Persecució dels jueus.
  • L’Europa de l’imperialisme colonial 1871-1914
  • WWI 1914-1919
  • Entreguerres 1919-1939
  • WWII 1939-1945
  • La guerra freda, Tractats de pau. UNO. Integració Europea. Caiguda del mur
  • Actualitzacions

2PES0 Paleolític Illes britàniques i bàltic -40000  -4000 (inclou Rússia europea)
2PEC0 Paleolític Europa Central i Ibèria -50000 -5000
2PEB0 Paleolític Europa Balcans i Itàlia -50000 -6000

2PR00 Paleolític Rússia -30000 -5000 (Sibèria)

Arriba l’agricultura, pobles neolítics fins que Roma conquereix la majoria d’Europa

2NES0 Neolític escandinàvia t1: -4000 t2: 500 (inclou Rússia europea)

2NEC0 Neolític Europa Central t1: -5000 t2: 0
2NEA0 Neolític Illes britàniques t1: -4000 t2: -146
2NEE0 Neolític Ibèria t1: -5000 t2:-206
2NEI0 Neolític Itàlia t1: -6000 t2: -600
2NEB0 Neolític balcans t1: -6000 t2: 0
2NEG0 Neolític Grècia t1: -6000 t2: -2000

2NR00 Pastors Sibèria t1:-5000 t2: 500

Grècia
2HEG0 Grècia Micènica t1: -2000 t2:-800. 2HEG1 Grècia Arcaica t1:-800 t2: -500. 2HEG2 Grècia Clàssica t1:-500 t2: -330. 2HEG3 Grècia Hel·lenística t1:-330 t2: -146.

Roma
2HER0 República t1: -509 t2: -264. 2HER1 Guerres Púniques i expansió t1:-264 t2:-146.  2HER2 Imperi romà t1: -146 t2: 280. 2HER3 Imperi tardà
t1: 280 t2:500

Disrupció per les invasions i migracions de pobles nòmades, caiguda de l’imperi romà. Islam. Naixement dels regnes

3EB01 Imperi bizantí t1:500 t2:643. 3EB02 Bizanci2 t1: 643 t2: 1071. 3EB03 Decadència t1:1071 t2:1453.

Escandinàvia i illes britàniques
3EN01 Normands t1: 500 t2: 935. 3EN02 Escandinàvia, Alta edat mitjana t1: 935 t2: 1471.
3EA01 Illes Britàniques, Anglosaxons t1: 500 t2: 1066. 3EA02 Anglaterra Anjou i Plantagenet, Guerra 100 anys t1: 1066 t2: 1485.

3EF01 Francs i Carlemany t1: 500 t2: 936
3EF02 França, Capetos i Guerra 100 anys, t1: 936 t2: 1498.
3ED01 Imperi Gernànic, Bohèmia i Moravia t1: 936 t2: 1500

Ibèria
3EE01 Visigots Ibèria t1: 500 t2: 711. 3EE02 Ibèria musulmana i reconquesta, t1: 711 t2: 1212. 3EE03 Corona de Castilla t1: 1212 t2: 1479.
3EEC1 Catalunya, la corona d’Aragó, t1: 711 t2: 1479.
3EEP1 Portugal t1: 1212 t2: 1579

Itàlia
3EI01 Itàlia, Ostrogods i Carolingis t1: 500 t2: 951. 3EI02 Itàlia t1: 951 t2: 1459

Eslaus i Rússia europea
3ER01 Eslaus t1: 500 t2: 862. 3ER02 Rússia Varego i Eslava t1:862 t2: 1245. 3ER03 Rússia Gran Ducat de Moscú t1: 1245 t2: 1471

3R001 Sibèria medieval t1:500 t2: 1245, 3R002 Sibèria sud 3ERM1 Khanat Mongols t1: 1245 t2:1471

Luter, guerres de religió. Descobriment Amèrica

Escandinàvia
4EBS1 Suècia Vasa t1: 1471 t2: 1815. 4EBD1 Dinamarca t1: 1471 t2: 1815

Imperi Germànic, Àustria, Prússia
4ED01 Reforma de Luter, Guerres de religió t1:1500 t2:1648. 4ED02 Prússia, Àustria 1648-1713. 4ED03 Prússia, Àustria 1713-1806

4ECH1 Suïssa Independent t1: 1648 t2: 1848

Països Baixos: 4EH01 Independència t1: 1500 t2: 1648. 4EH02 Edat d’or i declivi. t1: 1648 t2: 1815

Gran Bretanya
4EA01 Els Tudor t1: 1485 t2: 1603. 4EA02 Els Stuard t1: 1603 t2: 1688. 4EA03
Els Orange I Hannover t1: 1688 t2: 1800.

França
4EF01 Els Valois, Hugonots, 1er Borbó t1: 1498 t2: 1610. 4EF02
Borbons Absolutistes, Louis XIII, Louis XIV, Louis XV, Louis XVI t1: 1610 t2: 1789. 4EF03 La França revolucionària t1: 1789 t2: 1799

4EI01 Itàlia Renaixement i escenari de lluita entre Habsburgs i França t1: 1459 t2: 1814

Espanya
4EE01 Reis Catòlics, Descobriment, Carlos I, Felipe II t1: 1479 t2: 1598. 4EE02 Els Austries, Felipe III i IV, Carlos II t1:1598 t2: 1700. 4EE03 Guerres de successió. Borbons t1: 1700 t2: 1798.  4EEC1 Catalunya moderna t1: 1479 t2: 1798

Portugal: 4EEP1 Imperi i declivi t1: 1495 t2:1807

4ERP1 Polònia i Lituània  t1: 1439 t2: 1800

4R001 Rússia Imperial t1: 1471 t2:1800 [ inclou Caucas i Àsia central)

Revolució industrial, Napoleó i difusió d’idees revolucionàries, protestes de 1848, imperialisme colonial. L’imperi rus s’annexiona el Càucas i l’Àsia Central.

Revolució Industrial
Guerres Napoleòniques i Cngrés de Viena
L’Europa de les nacions i revolucions liberals 1815-1871. persecució dels jueus.
L’Europa de l’imperialisme colonial 1871-1914
WWI 1914-1919
Entreguerres 1919-1939
WWII 1939-1945
La guerra freda, Tractats de pau. UNO. Integració Europea. Caiguda del mur

Blocs

Escandinàvia: Dinamarca, Noruega, Suècia, Finlàndia
5EB01 1815 – 1917 | 5EB02 1917-1980. 5EB03 1980-2020.

Gran Bretanya
5EA01 Davant Napoleó i Revolució industrial 1800-1848. 5EA02 Època Victoriana 1848-1914. 5EA03 Guerres mundials 1914-1945. 5EA04 Posguerra i laborisme 1945-1979. 5EA05 Thatcher, Blair i Brexit 1979-2020.

Alemanya, (Prússia), Àustria
5ED01 Guerres Nepoleòniques i restauració fins a la unificació 1806-1871. 5ED02 II Reich i WWI, III Reich WWII 1871-1945. 5ED03 BDR Guerra Freda 1945- 1989. 5ED04 Alemanya reunificada 1989-2022.

Països Baixos: Holanda, Bèlgica, Luxemburg
5EH01 Napoleó i independència 1815-1914. 5EH02 s20 1914-1980. 5EH03 s21 1980-2020.
Suïssa
5ECH1 s19 i 20 1848-1980. 5ECH2 s21 1980-2020

França
5EF01 Napoleó i restauració 1799-1848. 5EF02 II i III República 1848-1914. 5EF03 França, Guerres s20 1914-1945. 5EF04 4a i 5a república 1945-1980. 5EF05 s21 1980-2020.

Espanya
5EE01 Napoleó, restauració 1798-1873. 5EE02 1a República, restauració, dictadura, 2a república 1873-1936. 5EE03 Guerra Civil i Franquisme 1936-1975. 5EE04 Democràcia simulada 1975-2020
Portugal
5EP01 Napoleó i monarquia Constitucional, República 1807-1926. 5EP02 Dictadura i revoluçao dos cravos 1926-1982. 5EP03 Democràcia 1982-2020.

Itàlia
5EI01 Napoleó I construcció d’una nació 1814-1871. 5EI02 Itàlia imperial i guerres mundials 1871-1945. 5EI03 Posguerra i inestabilitat 1945-1980. 5EI04 s21 1980-2020

Grècia
5EG01 Grècia i Xipre cap a la Independència 1840-1914. 5EG02 GHrècia s20 1914-1979. 5EI01 Grècia s21 1979-2020.
Balcans
5EY01 Balcans independents 1840-1945. 5ERY1 La Iugoslàvia de Tito 1945-1989. 5EY02 Guerra i desintegració de l’antiga Iugoslàvia. 5EYRB Rumania i Bulgària després de 1989, 1989-2020.

Polònia, lituània, Pacte de Varsòvia
5ERP1 Polònia i Lituània sota Russia i entreguerres 1800-1945. 5ERP2 Pacte de Varsòvia 1945-1989. 5ERP3 Polònia Hongria Txèquia i Eslovàquia després de 1989. 5ERL1 Repúbliques bàltiques després de 1989.

Rússia, USSR
5R001 Rússia Imperial 1800-1917. 5R002 Unió soviètica 1917-1989. 5R003 Federació russa 1989-2020.

Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia
5RBU1 1800-1917. 5RBU2 USSR 1917-1989. 5RBU3 1989-2020.
Càucas: Georgia, Azerbaidjan, Armènia
5RCA1 1800-1917. 5RCA2 USSR 1917-1989. 5RCA3 1989-2020.
Àsia Central: Uzbekistan, Kazakhstan, Tajikistan, Kirguistan, Turkmenistan
5RAC1 Àsia central sota l’imperi rus 1800-1917. 5RAC2 Àsia central soviètica 1917-1989. 5RAC3Àsia central independent 1989-2020.

Començant a Gran Bretanya cap el 1760, una sèrie invents com la màquina de vapor, els telers, la química van permetre una transició dels processos de manufactura manuals a producció mecanitzada. Es va estendre a Europa i als Estats Units. (A Catalunya el 1832 la fàbrica de Bonaplata és la primera a utilitzar el vapor. 1848 ferrocarril Barcelona Mataró.) AL principal indústria era tèxtil i d’aquí la importància del cotó que s’importava de les plantacions d’Estats Units, i la política de Rússia a l’Àsia Central. Va canviar la manera de viure establint horaris fixos i explotació laboral. EL progrés es va frenar cap el 1840 i va tornar a arencar a partir de 1870 amb innovacions en la fabricació d’acer, producció en massa, línies d’assemblatge i xarxes elèctriques.

1799 Napoleó instaura una dictadura militar. 1805 Derrota de l’exèrcit Austríac. Batalla de Trafalgar en la qual Nelson trenca el poder naval franco-espanyol. 2-12-1805 Batalla d’Austerlitz, victòria de Napoleó. Ocupació d’Espanya per arribar a Portugal que no complia el bloqueig a Gran Bretanya. Guerra de la independència espanyola. 1812-1813 Derrota de l’exèrcit francès a Rússia. 1814 Tayllerand deposa Napoleó. Exili a l’illa d’Elba. Retorn i derrota a Waterloo.
El resultat de la dominació napoleònica serà:

• Una difusió de les idees lliberals, trencant l’estructura feudal i introduïnt el dret modern [recordem l’entusiasme de Beethoven o Hölderlin].
• Creació d’estats amb una administració centralitzada i ensenyament estatal.
• Aparició de consciència nacional, com a reacció a l’ocupació francesa i també per la concentració de territoris dispersos abans.
• Expansió de l’economia francesa i desenvolupament de la indústria tèxtil. L’expansió econòmica, però, es veurà aturada per les despeses de la guerra i el bloqueig continental, que provoquen l’alça de preus, mercat negre i corrupció.
• Expansió de Rússia.

En molts països europeus, l’arribada dels ideals de la Revolució Francesa (democràcia, processos justos als tribunals, abolició dels privilegis, etcètera) van deixar una profunda petjada. Encara que les regles de Napoleó eren autoritàries, eren sovint menys autoritàries i arbitràries que les dels monarques anteriors (o que les dels jacobins i el règim del Directori francès durant la Revolució). Els monarques europeus van trobar serioses dificultats per a reposar l’absolutisme previ a la Revolució Francesa, i es van veure forçats en molts casos a mantenir algunes de les reformes induïdes per l’ocupació. El llegat institucional ha restat fins avui. Molts països europeus tenen un sistema de lleis civils, amb un codi legal clarament influït pel codi napoleònic.
1815 Congrés de Viena
Juny 1815, el tercer gran congrés de l’època moderna, convocat per repartir Europa, es deu en gran part al príncep Metternich, que defensa la supremacia habsbúrguica i s’oposa els valors lliberals. El congrés de Viena és el del conservadurisme que vol frenar la història. Es basa en la restauració (tornar a la situació anterior a 1792), la legitimitat (tesi de Tayllerand per garantir el retorn dels borbons) i la solidaritat. Els representants són, Metternich (Austria), Castle reagh (Gran Bretanya), El tsar Alexandre I i Nesselrode (Rússia), Hardenberg i Humboldt (Prússia), Tayllerand (França) i Pedro Gómez (Espanya). França retrocedeix fins a les fronteres de 1792 i queda envoltada per un cinturó d’estats que fan de tap: La Prússia renana, el nou regne dels Països Baixos (Bèlgica i Holanda) i el regne de Savoia i Piemonte. Gran Bretanya incorpora el nou regne de Hannover i conserva Gibraltar, Malta, el Cabo i Heligoland, fet que li permet seguir exercint el control marítim. Rússia obté la major part de Polònia, amb Varsòvia inclosa, conservant Finlàndia i Besarabia. Es converteix en una gran potència. Àustria renúncia a Posnània i reb el regne de Lombardia-Véneto (amb Istria i Dalmàcia [que és un tros de Iugoeslàvia]. Cracòvia es declara independent. Prússia reb l’àrea septentrional de saxònia i la continental que abans tenia Suècia. Suissa reb garanties pel que fa a la seva neutralitat perpètua. Suècia anexiona Noruega. Espanya i Portugal no obtenen cap compensació per la seva intervenció en les lluites borbòniques.
A partir d’ara començarà una política de congressos i aliances de la qual es desvincularà Gran Bretanya, reclosa en la splendid isolation, i ajudant ocasionalment els moviments liberals de petits països. Els blocs principals seran un occidental liberal (França i gran Bretanya), i un oriental conservador (Rússia, Austria, Prússia).

El 1848 hi ha una sèrie de revolucions que, començant a França, reivindiquen el final de els estructures monàrquiques, constitucions, la creació de nacions-estat independents segons la inspiració del nacionalisme romàntic [cosa que durà a la 1a guerra mundial], llibertat de premsa. La industrialització s’ha estès i el proletariat ha començat a patir. La majoria seran reprimides, amb milers de morts. Alguns dels resultats seran l’abolició de la servitud a Àustria i Hongria, i el final de la monarquia absoluta a Dinamarca. [seran especialment importants a França, Alemanya i Àustria]. [Alemanya i Itàlia nacions]
La persecució dels jueus al S XIX
Lessing a alemanya és precursor de l’emancipació dels jueus. El 1791 L’assamblea francesa els concedeix drets civils però després els limita. A l’europa occidental obtindran la llibertat de drets a llarg del s.XIX (el 1910 a Portugal). A l’europa oriental seran perseguits i massacrats (progroms) a Polònia i Rússia. El 1917 tindran un reconeixement teòric. 2-11-1917 Lord Balfour aprova la creació a Palestina d’una seu nacional pels jueus.

A més de les colònies d’assentament (colons que marxen en busca d’oportunitats, com Austràlia), hi ha colònies comercials, que s’aprofiten com a font de matèries primeres. Són explotades per companyies privades que tenen suport estatal. La nova tecnologia fa que augmentin els excedents i el capital. Per mantenir e seu estatus les grans potències volen assegurar el subministrament de matèries primeres. Alhora, la màquina de produir necessita, per subsistir, nous mercats [la colònia ideal és aquella que subministra matèria primera i mà d’obra barata a canvi de manufactures que costen poc de produir gràcies a la nova tecnologia). Les grans obres ferroviàries, ports, canals, infraestructures, necessiten de grans empreses. Apareix el gran poder econòmic, unió dels monopolis, els grans bancs, i el gran capital. Els problemes econòmics passen a ser problemes polítics. Cada país intentarà protegir la seva economia, ocupant colònies, fent tractats bilaterals o declarant guerres de duanes [encara hi som avui, amb el GATT]. L’imperialisme es justifica ideològicament a partir de la consciència nacionalista. La nació forta es veu amb una missió a acomplir, a exercir la seva supremacia natural a costa dels altres pobles inferiors (Anglaterra, Alemanya, França). Així es desfà la cultura dels pobles colonitzats, i si convé de’ls extermina. L’eina d’aquest poder són les flotes navals, i per això Alemanya emprendrà una cursa de rearmament per posar-se al mateix nivell que Anglaterra. Tot plegat durarà fins que, sobretot a partir de la segona guerra mundial, les nacions de color despertin i exigeixin la independència per començar, soles, un camí difícil.
1872 Lliga dels tres emperadors (Alemanya, Rússia i Austria) contra l’amenaça revolucionària. Crisi franco-alemanya. 1879 Doble aliança alemanya-austria contra Rússia a propòsit de la Guerra dels Balcans.1890-1904 Nova polìtica exterior alemanya. Aspiracions imperialistes de Wilhem II. A la conferència de Berlin de 1885 es repartiran Àfrica amb França el nord, Gran Bretanya Kènia i el sud, Itàlia a Líbia i Somàlia, Alemanya Camerun, Namíbia i Tanzània, Portugal Angola i Moçambic. Només queda Etiòpia independent. GB ha perdut els Estats Units però manté la Índia. Espanya i Portugal tenen Sudamèrica. 1894 Aliança franco-russa. Competència comercial entre Anglaterra i Alemanya. 1898 Programa de rearmament alemany (Tirpitz). 1898-1901 Guerra anglo-boer. Guerra russo-japonesa. Rússia i Anglaterra arribaran a un acord sobre diferents zones d’influència: estrets marítims, Pèrsia, Afganistan i Tibet. 1904 Entente cordiale franco-britànica per la qual es consolida l’autonomia anglesa a Egipte i la francesa a Marroc. Hi ha dos blocs: Alemanya, Austria i Hongria d’una banda, i França, Anglaterra i Rússia de l’altra. 1907 Conferència de la Haia sobre la guerra i desarmament. Augmenta la tensió internacional quan Alemanya rebutja el desarmament. 1908 Crisi de Bòsnia. 1911 Segona crisi del Marroc. Itàlia ocupa Trípoli. 1912 Fracàs de les converses entre Berlin i Londres per arribar a un equilibri naval.

The first Impressionist exhibition was held in 1874, on one of the boulevards barricaded during the assault on the Commune. Indeed, with the ruins of the Tuileries Palace smol- dering in the center of Paris, making such an art might have seemed impos- sible. But anyone who rummages around in European social history recognizes how everything changed in the eighteen-seventies. The historian of Christmas, for instance, sees that although the idea of the secularized Christmas, the festival of abundance, had been in embryo since the onset of the Industrial Revolution, it really blossomed only in this decade, when department-store windows and Santas first appeared, in an explosion of surplus goods, paper, and tinsel. Indeed, the economist J. Bradford DeLong has made a convincing case that the seventies were the “historical axis” for the wheel of economic modernity time when the first Industrial Revolution gave way to the second Industrial Revolution of modern technology. (Camille Pissarro NY20240101)

Els balcans estaven en un estat de permanent agitació, amb dues cultures en conflicte, la musulmana-turca, els grecs-eslaus ortodoxs, els blocs d’orientació eslava com els serbis (amb suport francès), i els d’orientació germànica (com Bòsnia-herzegovina), diferents moviments nacionalistes sense acabar de quallar… els manca un pòsit de generacions d’estabilitat. 1908-1909 Crisi de Bòsnia començada pels Joves Turcs que volen transformar l’imperi otomà en un estat constitucional. Grècia s’annexiona Creta. A l’Octubre Ferran I es proclama rei de Bulgària. Austria tem que se li exigeixin els territoris turcs que administra des del Congrés de Berlín i s’anexiona Bòsnia-Herzegovina. Els turcs protesten i els serbis estan descontents perquè això els frena el seu projecte de la Gran Sèrbia. Rússia volia controlar els estrets i s’alia amb Anglaterra en favor de Sèrbia. Alemanya manté la “lleialtat nibelunga” a Austria però s’absté d’intervenir a Sèrbia com voldrien. El canceller alemany força un acord turco-austríac. 1910 Nicolau I de Montenegro rep el títol de rei. 1911 Fundació de la societat secreta Sèrbia “Unitat o mort”, també anomenada Mà Negra, pel coronel Dimitrievitx. 1911 Turquia es debilita per la guerra a Trípoli amb Itàlia. Amb el suport de Rússia, Sèrbia i Bulgària formen la Lliga Balcànica. Grècia i Montenegro se’ls uneixen.
Octubre de 1912: 1ª Guerra Balcànica. Els quatre aliats declaren la guerra a Turquia. Les tropes búlgares avancen sobre Estambul. La situació és tensa ja que Sèrbia, amb el suport de Rússia, vol un accés a l’adriàtic, que només pot aconseguir a costa d’Albània o Bòsnia. Però Itàlia es vol annexionar Albània, mentre que Austria protegeix Bòsnia i vol evitar qualsevol expansió de Sèrbia o Itàlia. Alemanya i Anglaterra intenten solucionar la situació en la conferència de pau de Londres (1913). Turquia cedeix territoris de manera que Grècia es queda Creta i el sud de Macedònia , Sèrbia es queda amb el nord. Bulgària (amb el suport d’Austria), sobrevalora les sevs forces i ataca Sèrbia causant la Juny 1913: 2ª Guerra Balcànica. Rumania, Grècia i Montenegro intervenen a favor de Sèrbia. Agost 1813, Pau de Bucarest, Bulgària perd Macedònia, Sèrbia queda fustrada per no haver aconseguit l’accés al mediterrà.
La crisi dels Balcans no és sinó el desencadenant del conflicte en unes condicions de tensió motivades per diverses situacions:

• Cursa d’armaments entre les grans potències. Lluita per la supremacia naval entre Alemanya i Anglaterra.
• Dificultats internes de l’imperi Austro-húngar degut a les aspiracions dels diferents grups ètnics.
• Excés de nacionalisme, francès i alemany.
• Excés de producció dels països capitalites que necessiten expansionar-se i obtenir nous mercats per subsistir.
• Precipitació en els últimàtums i movilitzacions.
• Rússia es troba en una situació difícil, pèrdua d’influència en els Balcans i amenaça de revolució a l’interior, no es vol mostrar dèbil.
• Aspiracions Sèrbies d’expansió arribant al mar.
• Austria-Hongria no renuncia a la idea d’imperi supranacional.
• Alemanya donarà suport a Austria en lloc de moderar-se, i un cop convençuda, desencadenarà la guerra aviat per no perdre l’avantatge sobre França.
• França s’alia amb Rússia per pressionar Alemanya.
• Anglaterra es manté a l’expectativa, el seu interès és que Rússia no guanyi terreny a l’Orient mitjà, la seva ruta cap a la Índia.

28-6-1914 L’arxiduc Franz-Joseph, hereu del tron d’Austria, i la seva esposa, són assassinats a Sarajevo per un estudiant de bòsnia pertanyent a la societat “Unitat o mort”. 23-7-1914 Austria dóna un ultimàtim a Sèrbia per que en 48 hores prengui represàlies contra els qui han atemptat contra l’imperi i per que la seva policia pugui estar al costat de la Sèrbia.
Alemanya es posiciona amb Austria, França i Rússia amb Sèrbia. 28-7-1914 Austria declara la guerra a Sèrbia tot i els esforços dels ambaixadors alemany i anglès. 30-7-1914 L’exèrcit rus es mobilitza, a Alemanya el cap de l’estat major VON MOLTKE anima Austria a la mobilització general, mentre que BETHMANN HOLLWEG, el cap de l’executiu intenta una solució pacífica. 31-7-1914 Austria mobilització general. Alemanya envia un últimàtum a Rússia per que aturi la mobilització (12 hores), un altre a França per que es declari neutral en cas de guerra (18 hores) i un altre a Bèlgica demanant-li permís per passar amb les seves tropes si cal. 1-8-1914 Alemanya declara la guerra a Rússia. 3-8-1914 Alemanya declara la guerra a França i el mateix dia envaeix Bèlgica. 4-8-1914 Anglaterra dirigeix un ultimàtum a Alemanya per que respecti la neutralitat de Bèlgica, fet que equival a una declaració de guerra.
Les campanyes militars 1914-1917
Front occidental: El pla alemany (Schliefen), havia de consistir en mantenir les posicions a l’est mentre es concentrava el cop a occident. 1914 Invasió de Bèlgica. 9-8-1914 Batalla de Mulhouse. setembre 1914 ocupació alemanya de l’àrea entre París i Verdun. 6-9 de set 1914 Batalla del Marne, fre als exèrcits alemanys. 21 febr a 21 jul 1916 Batalla de Verdun, “infern de Verdun” amb enormes pèrdues humanes. 24 Oct a 16 Dec 1916 Els francesos reconquereixen les posicions a Verdun. El general Pétain pren el comanament.
Front Oriental: Els alemanys evacuen Prússia després de la victòria russa de Gumbinnen. El mariscal Von Hindenburg aturarà l’avenç de les tropes. 26-30 agost de 1914 Batalla de Tanneberg, les tropes russes queden aïllades. Els alemanys recuperen posicions (9è exèrcit). Desembre 1914-abril 1915 Ofensiva d’hivern als Càrpats, els russos penetren a Hongria. 1915 Ofensiva austro-alemanya fins a la victòria russa de Tarnopol.
Guerra naval: Setembre 1914. tres creuers anglesos són enfonsats. 8 setembre de 1914. Batalla de les Malvines amb derrota alemanya, els cuirassats “Karlsruhe”, “Emden” i “Königsberg” són enfonsats. Els alemanys comencen la guerra submarina. Atacs als mercants. L’enfonsament del “Lusitània” el 7-5-1915 farà que EEUU entri en la guerra. 1 juny 1916 Batalla de Jutlàndia. En la guerra aèrea (Batalla del Somme juliol 1916) els aliats [tot i la llegenda del baró roig], es mostren superiors. Gran Bretanya ocuparà Xipre i Mesopotàmia.
Entrada dels EEUU, crisis polítiques
(21-12-1916 buscant la pau, Woodrow Wilson convida les diferents potències a exposar les seves condicions de pau. El 22 de gener proclama el principi de “pau sense victòria”. Alemanys i aliats no es posen d’acord. Els incidents navals i l’anunci de la guerra submarina indiscriminada per part dels alemanys fan trencar les relacions diplomàtiques. 6-4-1917 EEUU declara la guerra a alemanya. Gran Bretanya. Asquith (liberal), és substituït per un gabinet de guerra presidit per Lloyd George (esquerres) amb el suport dels conservadors de Bonar Law. Emprendran unes directrius militars més eficaces. A França Nivelle és substituït per Pétain que reprimirà els motins. El Gabinet de Georges Clemenceau combatrà el derrotisme i prepararà el terreny per a la victòria. Austria Hongria, governada amb lleis d’emergència fa un tomb pacifista amb el comte Czernin que ocupa la cartera d’exteriors amb Carles, nebot que succeeix Franz Joseph en morir el 21-11-1916. Alemanya intenta una reforma constitucional per fer-se més democràtica però els partits perden terreny davant la creixent influència de l’Estat Major de l’Exèrcit. Rússia afrontarà la revolució bolxevic el 27-2-1917.
Final de la Guerra, Tractats de pau
La guerra haurà tingut uns costos elevadíssims tant en homes com en recursos.

• Alemanya 1808500
• Austria Hongria 1200000
• Turquia 325000
• Rússia 1700000
• França 1385000
• Gran Bretanya 947000
• EEUU 115000
• Itàlia 460000
• Sèrbia 360000
• Rumania 250000

Propostes de pau, 8 gener 1918 Wilson proclama 14 punts: abolició de la diplomàcia secreta, llibertat de navegació per tots els mars, liberalització en els intercenvis econòmics mundials, reducció d’armaments, satisfacció de les justes pretensions colonials, evacuació de l’àrea russa ocupada per les potències central, restauració de la plena sobirania de Bèlgica, restitució a França de l’Alsàcia i Lorena, rectificació d eles fronteres italianes ajustant-les al principi de les nacionalitats, lliure accés a la independència als pobles d’Austria-hongria, evacuació de Rumania, Sèrbia i Montenegro, independència de Turquia amb apertura dels estrets i independència dels pobles no otomans, creació d’un estat polonès independent amb lliure accés al mar, fundació d’una Societat de Nacions que garantitzi la pau general.
Es fan tractats de pau amb Rússia (que renuncia a la zona del bàltic i Ucraïna) i Rumania. La contraofensiva aliada fa retrocedir els alemanys fins a la línia Siegfried. Es reconeix la inutilitat de seguir la guerra. L’emperador austríac Carles i els alemanys no es posen d’acord sobre les condicions. Al setembre de 1918, Hindenburg i Ludendorff demanen un armistici immediat. 3 octubre 1918, el nou govern alemany, pressionat per l’exèrcit, demana l’armistici a Wilson. Aquest exigirà la fi de la guerra submarina, l’evacuació dels territoris ocupats i l’enviament de representants democràtics. El país està en crisi per la guerra i la influència de la revolució comunista fa que hi hagi sublevacions arreu, amb formació d’alguns consells revolucionaris de soldats i obrers. El 7 de novembre es proclama la república de Baviera i tot seguit esclata la revolució a Berlín. 9 novembre de 1918 Guillem II abdica i fuig a Holanda. Es proclama la República Alemanya amb Friedrich Ebert (socialdemòcrata) com a cap del govern. El grup espartaquista, amb Eisner, Liebknecht i Rosa Luxemburg, promou la dictadura del proletariat. Seran assassinats per grups contrarevolucionaris i militars. 11 novembre 1918 Armistici basat en els 14 punts de Wilson juntament amb l’entrega de submarins i material pesat.
Desintegració de l’imperi Austrohúngar: Austria accepta l’armistici proposat pels alemanys. Carles II intenta salvar l’imperi proposant una monarquia federativa, però Hongria es declara independent alhora que Wilson exigeix el dret a la llibertat nacional dels pobles de l’imperi. Després de la revolució de Viena la monarquia danubiana es dissol. Carles II es nega a abdicar i fuig a l’estranger. L’imperi Austrhúngar es desintegrarà en minories ètniques. Quedarà una Austria petita, Txecoeslovàquia, Hongria, una Bòsnia unida a Sèrbia a Iugoeslàvia, i la cessió de Galizia (Polònia sud) a una renascuda Polònia. Armisticis de Bulgària i Turquia.
Tractats de pau: 18-1-1919 Conferència de Pau a Versalles, presidida per Clemenceau, cap del govern francès, i amb l’assistència de 70 delegats de les 27 nacions vencedores. En lloc de seguir l’esperit dels 14 punt s del president Wilson, es dediquen a repartir-se territoris. S’imposa a Alemanya la pèrdua de les colònies, la restitució d’Alsàcia i Lorena, desmantelament de fortificacions, el pagament de 269 mil milions de marcs, l’entrega dels bucs mercants de gran tonatge, etc. Austria cedeix a Itàlia el Tirol del SUd i reconeix la independència d’Hongria, Txecoeslovàquia, Polònia i Iugoeslàvia. Exèrcit limitat a 30 mil homes. Bulgària és obligada a cedir a Grècia tots els territoris de la costa del mediterrà. Hongria, en tant que antic membre de l’imperi austro-húngar, cedeix eslovàquia als txecs, Croàcia i eslovènia a Iugoeslàvia, i transilvània a Rumania. L’exèrcit queda reduit a 35 mil homes. Turquia ha d’admetre la internacionalització dels estrets, la cessió de Tràcia, les illes de l’Egeu i Esmirna a Grècia, Síria a França, palestina a Anglaterra, Rodes a Itàlia. El kurdistàn obté la independència.

[l’època en què es van casar els avis]
Situació al final de la guerra
La situació econòmica és fràgil i la recuperació postbèlica, lenta. L’esperit pacifista i la reducció d’armament propugnades per Wilson fracassen per l’esperit de sobirania nacional. La democràcia liberal es debilita per la situació general, per la pressió dels grans grups financers i industrials que utilitzen l’estat per protegir els seus interessos i s’ha d’enfrontar, d’una banda a l’ascensió de l’autoritarisme i els feixismes que aprendran ràpidament a usar mètodes moderns de propaganda [ràdio, disseny gràfic de cartells], i de l’altra als moviments reivindicatius obrers, cada vegada més organitzats i amb el referent d’una Rússia socialista. Es produeixen algunes millores socials per por a que passi una revolució semblant a la russa. Europa perd influència en favor d’EEUU i Rússia. Les potències vençudes, Alemanya, Bulgària i Hongria aspiren a revisar el tractat de Versalles que consideren injust. França vol substituir alemanya en l’hegemonia europea i es mostra intransigent pel que fa a indemnitzacions i desarmament. França i Anglaterra competeixen per controlar les zones petroleres de l’Orient Proper. Conferències navals a Washington acorden un equilibri de les fotes americana, britànica i japonesa. El 1934 Japó revocarà el Tractat i iniciarà una cursa d’armaments.
Problemes de la democràcia, reparacions de guerra
A Europa han desaparegut les dinasties dels Habsburg, els Romanov i els Hohenzollern, així com diversos sultans otomans. Sembla com si Wilson hagués aconseguit instaurar una majoria de règims democràtics. El problema és que, acabada la guerra, la societat s’enfronta a problemes greus i urgents com les dificultats econòmiques, la creació de llocs de treball i la desmobilització, la reconstrucció de la indústria. Els sistemes de partits no responen amb gaire eficàcia imentre que el poble, durant la guerra, s’ha acostumat a un govern que pren decisions ràpides i enèrgiques. Si hi afegim els temors de la burgesia davant dels moviments reivindicatius dels obrers que podrien conduir a una revolució semblant a la russa, s’entendrà l’aparició de règims autoritaris, com Hitler a Alemanya, o Mussolini a Itàlia, tots dos amb el suport de la gran indústria. Reparacions de guerra: Britànics i francesos tenen deutes contrets amb els americans per la qual cosa exigeixen una reparació als alemanys. 1921 Conferència de París per la qual es demana a Alemanya el pagament de 269 mil milions de marcs or (en 42 anualitats). 1921 Ultimàtum de Londres que redueix el deute a 132 mil milions amb l’amenaça d’ocupar la conca del Ruhr si no comença el pagament. Gener 1923 França ocupa la Conca del Ruhr. El procés és frenat per la mediació britànica i americana que cada vegada tenen més interessos econòmics a alemanya. El Congrés dels EEUU elabora el Pla Dawes per regular els pagaments. Gràcies a la iniciativa de Streseman i la bona voluntat del ministre d’afers estrangers francès Briand, a la conferència de Locarno (1925) se subscriuen pactes bilaterals entre alemanya i els seus veïns. 1930 El Pla Young substitueix el Dawes, alemanya es compromet a pagar 34,5 mil milions de marcs-or en 59 anys. Alemanya recupera la sobirania de la seva hisenda pública i les forces d’ocupació es retiren del Ruhr. La crisi econòmica impedeix que el pla es dugui a terme. 1932 Conferència de Lausana. Per tancar el problema de la reparació es fixa 3 mil milions de marcs com a darrer pagament pendent. No hi ha acord sobre la quantitat ja pagada (52 segons els alemanys i 20 segons els aliats). En tot cas, alemanya haurà ingressat una quantitat més gran en forma de préstecs dels EEUU.

La societat de nacions i Sistemes d’aliances
Davant de la revolució bolxevic i els conflictes d’equilibris entre les potències que es veien succeïnt des de la pau de Westfàlia, Wilson proposa (veure 14 punts) a creació d’una Societat de Nacions per garantir la integritat territorial, la independència politítica dels estats i la solució pacífica als conflictes. El reglament és aprovat en l’assamblea plenària de 28-4-1919. L’assamblea es reuneix anualment. El consell està format per 4 membres permanents, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó, i 4 temporals elegits per l’assamblea. El consell ha de prendre decisions per unanimitat. Les parts en conflicte no tenen dret a vot. Assamblea i Consell tenen les mateixes atribucions, facultats per negociar i fer de mediadors. El Tribunal Internacional de la Haia (arbitratge de conflictes) i l’Oficina Internacional del Treball (legislació laboral), estant associats a la Societat de Nacions. L’autoritat de la SN és dèbil degut, entre altres coses, a l’absència dels estats units i altres potències. Es mostrarà impotent davant la invasió japonesa de Manxúria i l’atac d’Itàlia a Abissínia. Itàlia l’abandonarà el 1937. Tampoc es farà res per evitar l’ascensió del III Reich. El 1947 es dissoldrà i les seves funcions seran heretades per l’ONU.
Aliances als anys 20
França: Com que després de la revolució no pot recórrer a Rússia, la seva antiga aliada, França, temerosa de que Alemanya recuperi la força d’una gran potència, després que les ribes del Rhin es desmilitaritzin, signa acords bilaterals formant el que s’anomenarà la Petite Entente (influència a l’àrea dels Balcans). 1920 Pacte militar franco-belga. 1920 Aliança txecs i iugoeslaus. Quan l’ex emperador Carles intentarà recuperar l’imperi austrhúngar, txecoeslovàquia s’aliarà amb Rumania, principal opositora al revisionisme húngar ja que s’ha beneficiat dels seus antics territoris. 1921 Pacte Rumania Iugoeslàvia contra Bulgària, i Polònia Rumania enfornt d’una possible agressió soviètica.
Alemanya i Rússia: Pactaran per fer proves militars ja que Alemanya vol entrenar els seus tancs i aviadors i no ho pot fer en territori propi, mentre que els russos necessiten tècnics. 1922 Conferència econòmica a Gènova on els russos es negaran a pagar als anglesos els deutes contrets pels tsars. 1922 Tractat de Rapallo i 1926 Tractat de Berlín, que afavoreixen les relacions comercials entre els dos països. Entente Bàltica, pacte entre Polònia, Estònia, Letònia i Finlàndia enfront del perill rus. Pacte de Locarno entre Chamberlain (Anglaterra), Briand (França) i Stresseman (Alemanya), pel qual les parts acorden resoldre els seus conflictes mitjantçant decisions arbitrals.
Itàlia i balcans: 1924 Pacte de Roma pel qual Itàlia s’aproxima a la Petite Entente i reconeix l’estat de coses a l’adriàtic. Se signen tractats d’amistat amb Rumania (1926), Albània (1927) que es convertirà en un protectorat econòmic, Hongria (1927) a qui es donarà suport en el revisionisme contra els iugoeslaus i Austria (1930).
Aliances als anys 30
Les relacions entre Alemanya i la Urss empitjoren. França signa un pacte de no agressió amb els soviètics, com a mesura preventiva enfront l’expansió del III Reich. Petite Entente: 1933 Pacte entre Txecoeslovàquia, Iugoeslàvia i Rumania enfront l’expansionisme d’Itàlia i Hongria. Protocols romans: 1934 Triple pacte entre Itàlia, Austria i Hongria, que propugna el revisionisme als balcans i centre europa, consolidant la influència italiana al sud d’europa, iniciant una aproximació al III Reich i obrint un enfrontament amb Gran Bretanya. Entente balcànica: entre Iugoeslàvia, Grècia, Rumania i Turquia, enfront l’expansionisme húngar, soviètic, nazi i el sistema d’aliances francès [embolica que fa fort!]. Oposició al nazisme: 1939 França i Anglaterra declaren que garantiran la integritat de Polònia, Rumania, Grècia, Turquia i Bèlgica. Després de l’annexió de Polònia, França i Anglaterra intenten un acord amb els russos sense resultat. Rumania i Polònia s’oposen a la intervenció de tropes soviètiques en cas d’invasió alemanya.
Problemes econòmics
ah203 Al final de la guerra trobem una economia deteriorada, amb el comerç internacional interromput. Ha crescut una poderosa indústria bèlica que de moment no es pot reconvertir. Totes les potències en conflicte han perdut reserves d’or. Aquest patró s’abandona i com a resultat EEUU passa de ser deutor a creditor. [Si un país s’ha empobrit, la seva massa monetària val menys]. La recuperació econòmica es veu alentida pel fet que tant els EEUU com la URSS plantegen unes polítiques d’autosuficiència pel que fa a recursos. 1922 Conferència econòmica mundial on es considera la supressió del paper moneda i el retorn al patró or. EEUU i Anglaterra intenten combatre la inflació mentre que França i Europa Central la deixen créixer. Alemanya no pot pagar les reparacions de guerra imposades i hauria acabat en una inflació galopant si no hagués estat per la creació del Deutsche Rentenbank (amb garantia dels EEUU). 1924-1929 En aquest període, acabada la transició a l’economia de pau, hi ha una certa prosperitat “Happy twentys”, deguda a la concentració de la producció en grans empreses o trusts que apliquen mètodes racionalitzata i estàndar (cadena de producció), aplicant diferents avenços tecnològics en el terreny de l’electricitat, química i mecànica. Aquesta prosperitat era falsa. L’atur obrer començava a creíxer. La nova teconologia permetia una gran producció, amb poc benefici i poc mercat on col·locar-la. Les cotitzacions en borsa pugen de manera exagerada. El lliure comerç internacional d’abans queda substuit per polítiques nacionals planificades. No només hi ha EEUU i la URSS sinó Austràlia i Nova Zelanda. Al final la crisi esclatarà degut al desequilibri entre la superproducció i la poca capacitat adquisitiva de la gent. 29 octubre 1929 Caiguda de les cotitzacions a la borsa de Nova York. 1930 La crisi afecta tots els països europeus, que ja no poden rebre ajuda americana ni vendre’ls-hi els seus productes. Se succeeixen les fallides de bancs. 1931 Els governs d’EEUU i Anglaterra abandonen el patró or. La recuperació es farà amb la intervenció estatal [veure llibre de Galbraith sobre Keynes]. L’estat impulsa empreses públiques que no es farien en un mercat estricte afavorint així el sosteniment de preus de matèries primeres i salaris. El 1936 s’erriba a recuperar el nivell industrial de 1913. L recuperació topa amb l’obstacle de les dictadures i les aspiracions autàrquiques de diferents països.
Avenços tecnològics

• 1910 catxú sintètic
• 1934 Vitamina C
• 1938 Perlon, Nylon
• 1910 Turbohèlix
• 1918 Aeroplans
• 1916 Ones curtes
• 1927 Enllaç telefònic transoceànic

Causes
El govern nazi es prepara per a la guerra perquè sap que les seves aspiracions territorials (“espai vital”), tot i les cessions incials, no arribarien mai a ser acceptades per Anglaterra i França. Alemanya vol ocupar el seu lloc en el control de les colònies que submnistren matèries primeres barates i que ara es reparteixen Anglaterra, França, Holanda, Bèlgica i Japó. Alhora també es vol controlar els països veïns com a mercats als quals vendre la producció pròpia. Vol el petroli de Rumania i el Càucas, el carbó i el ferro de Silèssia i el blat d’Ucrània. Els països europeus hauran comès l’error de tolerar l’alemanya nazi com a remei per aturar el comunisme. 1939 Alemanya reclama a Polònia la cessió de Danzig i un corredor amb el qual poder-se comunicar amb la Prússia Oriental [aïllada enmig del territori polonès]. S’enfronta amb Anglaterra i França després de les seves declaracions en suport de Polònia. 22 maig Pacte d’Acer, d’amistat i aliança amb Itàlia. Agost de 1939 Pacte de no agressió germano-soviètic, amb clàusules secretes referents al repartiment d’europa en zones d’influència. 1940 acord Alemanya-Itàlia-Japó . Cap al 1942 s’hi afegirà Hongria, Rumania, Eslovàquia, DInamarca, Finlàndia, la Xina de Nankín i Croàcia.
1939 Campanya de Polònia i el bàltic
1 a 28 de setembre. Ocupació de Polònia gràcies a la superioritat en tropes i material bèlic. A es queda tots els territoris que havia perdut al Tractat de Versalles i deixa la resta sota l’administració d’un governador general. Es tanquen les universitats, s’elimina tota oposició amb execucions o condemnes a camps de concentració. La Polònia Oriental és ocupada el 17 de setembre per tropes soviètiques. La URSS envaeix també Finlàndia per la seva negativa a cedir-li bases. Tropes anglo-franceses desembarquen a Noruega per tallar el subministrament de mineral de ferro. La URSS interromp el seu avanç i en la pau de Moscú accepta quedar-se només amb l’istme de Carèlia. A envaeix Dinamarca l’abril de 1940, per terra, mar i aire, sense trobar resistència. Després que les tropes aliades abandonéssin Noruega, el juny, A l’envaeix sense problemes. El rei Haakon fuig a Londres on constitueix un govern a l’exili. El cap del partit feixista noruec es posa al servei dels alemanys [després de tot, tots són de raça ària]. L’octubre Hitler fa una oferta de pau que no és acceptada.
Campanya de Bèlgica i França
ah221 10 maig-4 juny 1940, Holanda i Bèlgica capitulen i les tropes alemanyes avancen fins al canal de la mànega. La família reial holandesa fuig a Londres. A és nomena un comissari del Reich amb el suport de Mussert, cap dels nazis holandesos. El rei belga Leopold III és internat, A pot comptar amb el suport dels feixistes de Leon Degrelle. L’exèrcit alemany pot trencar la línia “Weygand” i Maginot, i el 14 de juny ocupen París arribant a la costa atlàntica el 19. 335 mil soldats francesos i anglesos poden replegar-se i embarcar cap a Anglaterra Dunquerque. El 22 de juny se signa l’armistici a Compiègne. A ha pogut sotmetre l’exèrcit francès però no la flota que serà destruida per un bombardeig britànic al port d’Oran. França es divideix en una zona ocupada i una lliure regida pel Mariscal Pètain des de Vichy (Ginebra, Tours, fontera espanyola). 23 octubre Hitler s’entrevista amb Franco a Hendaya [rebutjaria entrara a la guerra?] 24 octubre Hitler s’entrevista amb Pétain a Montoire, P refusa d’unir-se a les forces de l’Eix.
Guerra naval i Aèrea
La marina de guerra alemanya opera inicialment a l’Atlàntic, ingliengint nombroses pèrdues a la flota britànica però sense arribar a poder establir un bloqueig naval. Autoenfonsament del cuirassat “Graf Spee” a la desembocadura del Río de la Plata.
Maig 1941 Pèrdua del “Bismarck”. 1942 Els cuirassats alemanys “Schanhorst”, “Gneisenau” forcen el bloqueig britànic al mar del Nord, de manera que la flota alemanya [minvades les seves forces i sense poder ja dominar Anglaterra en terreny obert] abandona les operacions a l’Atlàntic i passen al mar del nord, instal·lant-se a la costa noruega. La guerra naval al mediterrà recau en la flota italiana que no té la preparació tècnica de la britànica. Guerra submarina. Entre 1940 i 1942 els submarins alemanys (U-boot), actuant separadament, aconsegueixen enfonsar molts vaixells. A partir de 1943, els convois aliats són atacats de manera eficaç, només el març els submarins enfonsen 851 mil tones. Aquesta superioritat acabarà, d’una banda, per les mesures de desarmament de la flota de Hitler, i sobretot, pel descobriment del radar que permetrà equipar destructors amb possibilitats de destruir submarins.
La Luftwaffe comanada pel mariscal Göring es mostra superior inicialment però no impedir l’embarcament de tropes aliades a Dunquerque. Els plans per alemanys per envair Anglaterra començaven amb un bombardeig massiu. El paper dels caces de la RAF en la “Batalla d’Anglaterra”, fent front a un enemic molt superior, els aturaran. A partir d’aquí els aliats aconseguiran construir bombarders i caces de gran autonomia. Els alemanya no podran dominar l’espai aeri britànic. Amb la invenció del radar, els seus atacs podran ser anticipats. De fet la inferioritat de l’aviació alemanya es deu a l’error de planificar la constrcció de caçabombarders a propulsió, en lloc de caces a reacció (juntament amb la manca de carburant i pilots). El 1942 comencen bombardeigs massius dels aliats sobr les ciutats alemanyes. Només el maig, mil bombarders ataquen Colònia. El tonatge total de bombes sobre el III Reich és molt superior al rebut per Anglaterra. Els atacs dels aliats frenaran la potent indústria de guerra, des de la zona petrolera de Rumania, les plantes de fabricació d’hidrogen o els centres de recerca de Peenemünde on es preparaven els coets V1 i V2 que, d’haver estat enllestit abans, haurien pogut canviar el curs de la guerra. 13 febrer 1945 els aliats bombardegen i destrueixen totalment Dresde, ciutat plena de refugiats i que no tenia cap valor estratègic.
Indústria. Alemanya s’havia preparat per aguantar una guerra llarga amb dificultats de subministrament estudiant la fabricació de cautxú sintètic, la metal·lúrgia a partir de minerals pobres i l’explotació de jaciments als països ocupats. En perdre les zones petroleres de Rumania i el Càucas (1944?), aniran justos de carburant. Per a la indústria de guerra faran servir fins a nou milions de treballadors estrangers, empleats en camps de treball, que substitueixen els homes alemanys que serveixen a l’exèrcit. Tots els presoners dels camps de concentració fan treballs forçats des de 1942.
1940-1942 Campanya a l’Africa del Nord, Balcans i Itàlia
ah225 La guerra a l’Africa del nord comença pel fracàs de l’ofensiva italiana contra l’Egipte britànic des de Líbia. El 10 de juny de 1940 Itàlia havia declarat la guerra a França i Anglaterra. L’armistici franco-alemany del 22 de juny els farà aturar als Alps. La contraofensiva britànica els fa perdre la península de Cirene. Alemanya envia l’Afrikakorps comanat pel general Erwin Rommel, batejat com a “la guineu del desert” per la seva astúcia. Rommel recuperarà la península a excepció de Tobruk i avançarà fins a l’Alamein. Allà haurà d’aturar l’ofensiva per manca de combustible. Entretant Montgomery es reforçarà i podrà fer-lo enrera. La Batalla de L’Alamein serà la primera que els aliats guanyaren als alemanys. Això, junatament amb la propera ofensiva aliada al nord d’Africa i el contraatac rus a Stalingrad, canviaran el curs de la guerra, fins ara favorable als alemanys. Itàlia envaí també la Somàlia anglesa i britànica però va ser ràpidament expulsada per tropes angleses. ah233 Octubre 1942 Montgomery comença a recuperar des del Alamein. El novembre desembarquen forces anglo-americanes en l’operació Torch comanada per Eisenhower. Les tropes franceses del nord d’Africa, adscrites al règium de Vichy, s’uneixen als aliats després d’una dèbil resistència inicial. L’almirall Darlan que signa aquest armistici fou assessinat. El substituí Giraud. El primer ministre Laval rebutja una unió franco-alemanya. Com a conseqüència d’això, els alemanys ocupen frança sencera i desembarquen a Tunis. En arribar al port de Toulon, la flota francesa, 3 cuirassats i 7 creurs, s’autodestrueix abans que entregar-se. 13 maig 1943 Els cossos de l’exèrcit de l’eix al nord d’Itàlia capitulen 252 mil soldats queden presoners. La “fortalesa europea” queda desprotegida i es podrà intentar entrar per Itàlia.
Balcans. ah225 1940 Mussolini volia aconseguir alguna victòria per comparar-se a Hitler i l’octubre de 1940 inicia la invasió de Grècia des d’Albània. 70 mil britànics desembarquen al Pireu i els fan retrocedir ràpidament. Entretant Alemanya aconsegueix que se li adhereixin els països balcànics (Hongria, Rumania, Eslovàquia i Bulgària. Yugoeslàvia també s’hi apunta però el 27 de març de 1941 el rei Pere II duu a terme un cop d’estat antinazi. Turquia roman neutral. Els atacs britànics als camps de petroli rumanesos convencen Hitler de controlar totalment la zona. Yugoeslàvia és atacada i l’exèrcit capitula. EL país és ocupat també per tropes italianes, húngares i búlgares. Les forces de l’eix conqueriran també Grècia i Creta obligant a fugir les tropes britàniques que perden així la seva darrera posició alc ontinent. El rei de Iugoeslàvia i el grec fugen a l’exili a Londres. A Sèrbvia s’instal·la un govern col·laboracionista. A croacia regna el duc de Spoleta amb el suport del movment feixista “Ustacha”. Grècia queda sota administració militar conjunta germano-italiana. Tot i perdre les seves posicions al continent, els britànics conserven el control del canal de Suez. El maig de 1941 esclafen un aixecament de Rachid Ali el Galiani en pro de les potències de l’eix. La conseqüència més important de la campanya balcànica [i la tonteria italiana] és que la distracció que ha suposat per les forces alemanyes i que haurà provocat un retard de dos mesos en l’ofensiva contra Rússia. ah233 Després de guanyar el nord d’Àfrica, el juliol de 1943 les tropes aliades entren a Sicília.
Itàlia. [Veient mal dades], el rei Vittorio Emmanuele destitueix Mussolini. Es constitueix un govern dirigit per Pietro Badoglio que dissoldrà el partit feixista i negociarà en secret amb els aliats. Més endavant es farà públic l’armistici amb els aliats i els alemanys respondran ocupant Roma i desarmant les tropes italianes. El govern de Badoglio i família reial fugen a Brindisi sota protecció aliada. Mussolini crea una “República Social Italiana” (República de Saló) amb el suport de Hitler. 13 octubre 1943 , Itàlia declara la guerra a Alemanya. 1944 Les tropes americanes desembarquen a Anzio i acaben per ocupar Roma, després de vèncer, amb molta dificultat, les forces alemanyes a Montecassino. Ela Alemanys es fan forts als Apenins (“línia gòtica”) fins que el 19 d’abril els aliats trenquen les seves línies. 29 abril 1945 Capitulació de l’exèrcit alemany a Itàlia. Mussolini és afusellat per un grup de partisans quan intentava fugir a Suïssa. Ell i la seva amant són penjats cap per avall, per a escarni de la gent. Als Balcans van canviant les coses a mesura que Alemanya retrocedeix i la URSS avança.
Rumania, cop d’estat antinazi amb detenció del mariscal Antonescu, cessament d’hostilitats amb la URSS que ocuparà els camps de petroli de Ploesti el 30 d’agost de 1944. Bulgària, canvia a un govern prooccidental el setembre de 1944 i declara la guerra a Alemanya. Poc després hi ha un altre cop d’estat, aquest comunista, i l’exèrcit roig podrà entrar al país sense trobar resistència. Grècia es buida de tropes alemanyes la tardor de 1944, hostigades pels partisans grecs o búlgars. Després seguirà la lluita entre comunistes i monàrquics. La regència [els reis eren a Londres], serà ssumida per l’arquebisbe Damaskinos. Albània entrarà en la dictadura comunista del coronel Enver Hoxha després de la retirada dels alemanys.
Iugoeslàvia serà alliberada pels partisans de Tito amb el suport de tropes búlgares i russes.
Hongria seguirà ocupada perls alemanys i fins el desembre, el nou govern de Miklos Dalnoki no declararà la guerra a Alemanya. El gener de 1945 se signarà l’armistici amb els aliats.
La campanya russa
ah227 Els dos mesos de retard en la campanya russa, que començarà el juny en lloc de l’abril foren decisius ja que les tropes alemanyes no estaven preparades per lluitar a l’hivern. El novembre de 1940 Molotov i els ministres d’afers exteriors alemany, Von Ribentropp, s’entrevisten a Berlín. A proposa aliar-se amb la URSS i repartir-se l’imperi britànic, deixant Pèrsia i la Índia com a zones d’influència soviètica. La URSS contesta que voldria a més Finlàndia, Bulgària, Turquia, el golf pèrsic i l’illa japonesa de Sakhalin. Hitler no respon ja que en realitat planeja ocupar “espai vital a l’est” i des d’allà prendre les posicions britàniques a l’Orient. 18 desembre 1940, Hitler cursa l’ordre 21 o “Operació Barbaroja” per tal de preparar un atac ràpid contra la URSS la primavera del 1941. Tal com hem vist, l’atac s’ha d’ajornar i el 22 juny 1941 Alemanya ataca la URSS sense declaració de guerra prèvia, acompanyada de tropes de Rumania, Itàlia, Eslovàquia, Hongria i els voluntaris de la “División Azul”. Cal dir que el servei d’informació britànic havia avisat Stalin però aquest no els va creure. ah235. Els plans del Führer sobre l’administració dels territoris orientals ocupats consistien en crear Comissariats del Reich per explotar les zones ocupades, es decreta que els comissaris [comunistes?] presoners de guerra podran ser executats sense judici previ. Stalin movilitza el país i crea un comitè de defensa amb Molotov, Vorochilov, Beria i Malenkov. S’adopta la tradicional tàctric russa de “terra cremada”, tal com ja va passar amb Napoleó, per tal que les forces invasores no trobin cap mena de suport en les enormes extensions russes. Per evitar de lluitar en dos fronts, fa un pacte de neutralitat amb el Japó. Se signen també pactes d’amistat ab els anglesos i els polonesos a l’exili. Fins a l’agost de 1941 els alemanys passen rera les posicions russes i després esclafen les potents unitats soviètiques a Bialystok i Ulman arribant fins el Dnieper. En lloc d’atacar Moscú tal com volia el seu estat Major, Hitler ajorna aquesta acció i ordena ocupar la conca del Donez i la penínsulade Crimea. Ho aconseguiran a finals de setembre. Entre octubre i desembre les tropes alemanyes arrivben a Moscú i l’assetgen. Stalin es queda però el govern es trasllada a Kuybisev. Els generals alemanys ajornen l’atac definitiu per tal que les seves tropes es puguin recuperar durant l’hivern però una ofensiva soviètica els fa retrocedir en tots els fronts. Hitler destitueix el comandant en cap i assumeix el comanament ordenant resistir fins a la mort. A la primavera de 1942, els alemanys recuperaran posicions i conqueriran els camps de petroli del Càucas i Stalingrad (entren les tropes blindades del 4art i 6è exèrcit) després d’una difícil batalla. No poden impedir que els americans subministrin ajuda pel sud. El “Pla general per a l’Est de Himmler” (juny 1942) preveu la deportació a ibèria del 80% dels polonesos, el 65% dels ucraïnians, el 75% dels bielorussos i el 50% dels txecs. Colons alemanys haurien d’asentar-se als territoris evacuats. A le’stiu es deportaran 9 milions de persones per treballar als camps de treball. (ah235) El novembre de 1942 els exèrcits russos inicien la contraofensiva i aïllen les tropes alemanyes a Stalingrad. Els intents de trencar el setge fracassen, Hitler prohibeix la retirada. El 2 de febrer de 1943 les tropes han de capitular i 90 mil soldats són fets presoners. ah235 Segurament un altre poble menys acostumat al patir hauria cedit. La guerra costarà als russos vint milions de morts. L’adversitat afavoreix la voluntat d’unió i resistència del poble, els valors nacionals com al defensa de la “Santa Mare Rússia”. Després de l’èxit de Stalingrad, Stalin és aclamat com a estratega. Es restableixen les jerarquies militars que havien estat abolides. 13 abril 1943 es descobreix un fosa amb els cadàvers de 4 mil oficials polonesos executats. S’investiga si la URSS hi té responsabilitats. La URSS inicia converses amb els governs polonès i txec a l’exili per tal d’arribar a una cord referent a l’ocupació dels seus territoris per l’exèrcit roig. Juliol 1943 Fracassa un darrer intent d’ofensiva alemanya al sector de Kursk. Els soviètics van recuperant posicions i al començamnt de 1944 han recuperat Ucarïna al sud i han arribat a la frontera del Dniepper. Les ordres de Hitler de no retirada impedeix estratègies adequades i deixa les seves tropes a la mercè de l’exèrcit roig que cada vegada és més fort. 1 agost-15octubre 1944, aixecament de la resistència polonesa amb el general Komorowski. Els nazis els executen i prenen represàlies contra la població civil matant 300 mil polonesos. Octubre 1944 L’exèrcit roig arriba a la Prússia Oriental.
La shoah
La persecució nazi. ah227 Alemanya tenia mig milió de jueus que seran víctimes de la ideologia nazi. Aquesta ideologia arrela per la necessitat de trobar un enemic culpable dels mals d’alemanya, tant de la crisi econòmica actual com de la derrota de 1918. 1 abril 1933, Dia del boicot amb atacs a comerciants,professors, mestres, estudiants, metges i advocats jueus.
7 abril 1933, promulgació de lleis que prohibeixen als jueus l’exercici de la medecina, l’advocacia i l’ocupació de càrrecs públics. 15 setembre 1935, lleis de Nüremberg que estableixen la distinció entre ciutadans aris i els súbdits jueus, els matrimonis interracials queden prohibits. EL rabí Baeck funda una “Organització dels jueus alemanys” per ajudar-los a emigrar o canviar d’ofici. 1938 Tots els metges i advocats perden el seu títol, les fortunes de més de cinc mil marcs jueves s’han de declarar, els seus passaports queden marcats amb una J i els jueus que duen un nom no identificable, hauran de posar-hi davant “Sara” o “Israel”. Un atemptat contra Von rath, conseller de l’embaixada alemanya a París, serveix per desfermar els progroms de les SS (“Nit dels vidres trencats”) amb la destrucció de 300 sinagogues, profanació de cementiris, destrucció de comerços, assassinats i 25 mil detencions. S’obliga la comunitat jueva a pagar mil milions de marcs d’indemnització. 4 juliol 1939, es crea la “Unió dels jueus del Reich” a la qual s’hi han d’apuntar obligatòriament tots els jueus. Comencen a recloure’s en ghettos. Els que poden emigren tot i les dificultats de transferir els seus béns i capitals a l’exterior. 1941-1942, Extermini els jueus polonesos, primer amb la concentració en ghettos i camps de treball,després amb detencions en massa i execucions sumàries. 1941-1944 Els jueus de les zones ocupades, França, Bèlgica, Holanda i Luxemburg, són localitzats i traslladats a camps de concentració. 1941 Himmler encarrega a Reinhard Heydrich, cap de les SS una solució final a l’afer jueu que consisteixi en la seva eliminació total. A la conferència de WannSee el 1942, es planifica la separació dels sexes i reclusió dels jueus en camps de concentració on se’ls farà morir després d’haver-los aprofitat per realitzar treballs forçats. Els jueus són exterminats de manera sistemàtica als camps d’Auschwitz, Chelmno, Belzec, Solivor i Treblinka. Moren entre 4 i 6 milions de jueus. Els països de l’europa central s’apunten a la política antisemita. Els altres països ocupats o aliats, Itàlia, França, Finlàndia i DInamarca s’hi oposen. No només són eliminats els jueus. [Un cop s’ha acceptat que la vida humana no val en sí, tot és possible]. Es posa en marxa un programa d’eutanàsia que esterilitza els que pateixen malalties congènites susceptibles de ser transmeses hereditàriament. Per raons d’incapacitat per al treball o per garantir la puresa de la raça, 70 mil persones són exterminades fins l’agost de 1941.
La Política dels aliats
ah231 Estats Units sempre va estar al costat de Gran Bretanya. Tot i les diferències amb Rússia, les tres potències es van reunir per tractar de l’agressió alemanya i japonesa. La capacitat de la indústria americana havia de ser fonamental. EEUU i GB volen frenar Alemanya, la URSS, a més té plans per quedar-se amb els països de l’europa central. 1941 EEUU abandona la neutralitat, l’agost Churchill i Roosevely signen la “Carta Atlàntica” on es recullen nocions sobre les llibertats, renúncia a conquestes territorials, etc.. Gener 1942 Pacte de Washington pel qual les 26 nacions en guerra amb les potències de l’Eix es comprometen a no signar una pau unilateral. Aquest pacte serà l’embrió de la ONU. Agost 1942 La URSS insisteix en la necessitat d’obrir un front occidental. Els aliats començaran planificant un desembarcament al nord d’Africa des d’on saltar a Europa. El 1943 en una conferència a Casablanca es decidirà entrar a Sicília. Espanya romandrà neutral. EEUU comença a treballar en la bomba atòmica que farà servir al Japó. Maig 1943 Es comença a treballar en el desembarcament a frança, es reconeixen les annexions soviètiques. Novembre 1943 Conferència al Caire entre Roosevelt, Churchill i Chang-kai-chek referents a operacions al pacífic i la independència de Corea. Desembre 1943 Conferència de Teheran on es fixa la línia Curzon entre Polònia i la URSS. En les converses de Moscú es repartiran les zones d’Europa Central, Rumania, Bulgària i Hongria com a zona soviètica, Grècia britànica i Iugoeslàvia mixte.
1945 Conferència de Yalta, Churchill, Roosevelt i Stalin fan una declaració sobre “L’europa lliberada”. Per compensar la `pèrdua de territori a mans de Rússia, s’amplia el territori polonès fins al riu Oder [Alemanya reivindicarà, dècades més tard, la línia Oder-Neisse]. A la Conferència de Postdam, apareixeran divergència entre els tres aliats. Rússia acabarà obtenint, a més de les zones d’influència dels Balcans, control de la Mongòlia Exterior, ports del Pacífic, les illes Kuriles i el sud de Sakhalin.
La caiguda del III Reich
ah237 Front Occidental. 6 juny 1944 Desembarcament a Normandia, operació Overlord. Així s’obre un segon front a Europa, fet que reclamaven els russos. Les forces anglo-americanes estan comanades per Eisenhower, ocpupen la península de Cotentin el 14, i van avançant en guerra oberta i difícil fins que desorés de destruir les unitats blindades a “l’infern de Falaise”, el 19 d’agost entren a París, amb De Gaulle de protagonista i on feia dies que la Resistance s’havia revoltat. A l’octubre el nord de França i Bèlgica ha quedat alliberat. 15 d’agost, operació Dragoon, desembarcament aliat al sud de França, alliberament de Grenoble, Toulon i Marsella. 16 desembre, contraofensiva alemanya a les Ardenes, replicada pels aliats. Alemanya prepara la darrera resistència reclutant tots els homes entre 16 i 60, les dones participen en tasques auxiliars, els aliments es racionen. Hitler ordena resistir com sigui, destruint totes les instal·lacions militars i industrials que puguéssin passar a l’enemic. S’institueixen tribunals militars que podran ordenar l’execució de tot aquell qui no compleixi les ordres.
Front oriental. Gener 1945, L’exèrcit rus fa retrocedir els alemanys fins més enlllà de la frontera polonesa i Prússia oriental queda aïllada. Es disputen aferrissadament ciutats fortalesa com Graudenz o Königsberg. 16 abril, ofensiva russa en la franja Oder Neisse, arribant a les portes de Berlón el 24 d’abril. Per la seva banda les forces aliades arribaran el 25 a Torgau, a 120 km de Berlín, el 2 d’abril. 2 maig 1945 Capitulació de Berlín. A l’est, els russos conquesten Budapest, Viena i avancen per cap a Praga on hi ha un aixecament contra les forces d’ocupació alemanyes. A Iugoeslàvia els partisans de Tito ataquen els alemanys.
Front occidental. Agafats en una pinça entre els aliats de normandia i la unió de Houffaliza, els alemanys renuncien a la riba esquerra del Rhi Els americans emprenen una mala estratègia al pont de Remagen. El front està dividit en el nord (ocupació de la regió del Elms i avanç per Westfàlia, Holstein i Mecklemburg). Al centre els aliats parteixen la xona industrial de la conca del Ruhr (14 abril 1944), i després l’Elba, Denau i Torgau. Al sud van pujant fins a Magúncia limitant ja fins la línia de denarcació traçada pels russos. L’ala dreta avança pel Brener, incorpora els americans procedents d’Itàlia. A l’estiu travessa la Selva Negra arribant a Voralberg.
20 abril-23 maig 1945 Caiguda del Tercer Reich. Hitler es refugia al búnker de la Cancelleria decidit a quedar-s’hi fins el final. Himmler i Göring intenten establir contacte amb els aliats a tavés de Bernadotte per pactar unes condicions d’entrega que són rebutjades. 29 d’abril, Hitler escriu el seu testament polític i nomena l’Almirall Doenitz president del Reich, i Goebbels com a canceller. 30 d’abril, suïcidi de Hitler, Eva Braun i Goebbels. Doenitz encarrega govern a Krosigk que dissol el partit nazi. Himmler se suïcida. 4 maig 1945 Capitulació de les forces alemanyes a Holanda, Alemanya, DInamarca i Noruega, signada per l’almirall Von Friedeburg al quarter del general Montgomery a Lüneburg. 7 maig, signatura de la “capitulació incondicional” de la Wehrmacht al quarter general d’EUsenhower a Reims. 8 maig, Capitulació de Von Friedeburg, Keitel i Stumpf davant el mariscal Zukov de les forces russes a Berlín. 23 maig, el govern de Doenitz és detingut i arrestat.
Situació postbèlica
ah 241 Pèrdues humanes. Aquesta guerra haurà costat 55 milions de morts i 35 milions de ferits. Les pèrdues entre la població civil han estat molt importants, d’una banda a causa dels bombardejos (1 M), però sobretot pels moviments dels refugiats que, a part d’emigrar, són obligats a treballar en camps de trebnall, deportats, sovint objecte de represàlies i, en el cas dels jueus (5 M), exterminats de manera sistemàtica. S’estima que van morir uns 30 M de població civil, 5 M de jueus, 7 M de russos, 5.4 de xinesos [aquests en la del pacífic, és clar], 4.2 polonesos, 3,8 d’alemanys [i la població civil japonesa?]. Pel que fa als soldats, hi ha 13.6 M de russos, 6,4 xinesos, 4 alemanys i 1.2 japonesos. Els aliats van tenir unes pèrdues molt inferiors, 300 mil soldats d’EEUU, 400 mil britànics i 400 mil italians [els francesos ni se’ls esmenta]. (ah243) Els canvis en la població no van venir només pels morts. La necessitat de concentrar recursos humans va suposar el trasllat a Alemanya dels ciutadans que vivien a d’altres països. [Però pel que tinc entès, el que Hitler va fer, és que colons alemanys s’establissin a les terres conquerides, és a dir, que Alemanya va perdre densitat pel reclutament i pels colons, essent substituits per treballadors estrangers forçats]. 9 milions de polonesos van ser deportats a treballs forçats. La persecució va fer que els serbis fugíssin de Croàcia i Eslovènia [no ho han oblidat i per això segueix la guerra]. Els finlandesos van haver d’bandonar la península de Carèlia. La URSS va deportar a Sibèria a alemanys, estonis, lituans, kalmuks i caucasians. Molts alemanys van fugir a Austria a mesura que el front oriental rus anava avançant. El problema dels refugiats s’agreujarà a partir de 1945 a causa de la inestabilitat política i les rebel·lions.
Pèrdues econòmiques. La guerra haurà costat 1 biblió 500 mil milions de dòlars, repartit entre EEUU 21% [és a dir, que aportà pocs soldats i molt material], 20% GB, 18% Alemanya, 13% URSS i 4% al japó. Tot i l’enorme pèrdua d’infraestructures, el progrés industrial i tècnic [beneficiat potser de tècniques desenvolpades durant la guerra] permetrà la recuperació i el 1948 s’haurà arribat al nivell de producció prebèlic. Si això és cert a escala mundial, a europa i la URSS la recuperació serà lenta, degut a la destrucció de ciutats i indústries. Caldrà les aportacions del pla Marshall per tirar-ho endavant. A la URSS s’aplicarà una planificació severa en favor del desenvolupament de la indústria pesant en detriment de l’agricultura i els béns de consum. En tot cas, el que ha quedat clar és que Europa haurà perdut definitivament la seva hegemonia.
Un nou ordre polític. Acabada la guerra, perduda l’hegemoniqa europea, apareixen dos poders que es disputen l’hegemonia, EEUU i la URSS. L’un és la primera potència econòmica, l’altre, lliure de les limitacions que li podien imposar els seus poderosos veïns, Alemanya i Japó, reclama un paper principal [en part justificat pels 20 milions de morts que ha tingut durant la guerra]. Naixerà l’anomenada guerra freda. Les divergències tindran com a escenari europa i el problema alemany, i el tercer món. La URSS intentarà extendre el comunisme arreu, cosa que en principi no li hauria de costar gaire donada l’extensió de la misèria.

Les dues potències competiran per dominar zones d’influència amb ajudes interessades al tercer món. Iniciaran una cursa d’armaments (1949 primera prova atòmica russa). Ampli ús de la propaganda per controlar l’opinió pública. Rivalitat científico-tècnica en la carrera espacial. Davant les dues forces en tensió constant, qualsevol conflicte s’amplifica. Es crea així un “equilibri del terror”, sobretot degut a l’amenaça d’un holocaust nuclear.
Cursa armamentística i tècnica: El 1938 Otto Hahn descobria a Alemanya la fisió nuclear. Un grup de físics entre els quals hi havia Albert Einstein, demanà a Roosevelt que s’emprengués un programa de recerca per construir una bomba atòmica. Fermi posa en marxa el primer reactor el 1942, Oppenheimer dirigirà un equip de 150.000 científics i tècnics. 1945 Explosió de la primera bomba atòmica a Las Vegas i llençament de bombes sobre Hiroshima i Nagasaki. 1946 Experimnents a les illes Bikini. 1949 Primera prova atòmica soviètica. L’amenaça de la destrucció total es deu no només a l’existència de bombes atòmiques sinó a la capacitat de llençar-les on es vulgui gràcies al desenvolupament dels missils intercontinentals, la construcció de superbombarders capaços de donar la volta a la terra en menys de 100 hores i al programa espacial que permetrà posar satèl·lits en òrbita. 1952 Explosió de la primera bomba d’hidrogen americana i la primera atòmica britànica. 1953 Explosió de la primera bomba d’hidrogen soviètica. 1954 Bombes americanes amb una potència de 15 M de TNT, botadura del primer submarí nuclear americà, el “Nautilus”, que travessarà el pol nord el 1958. 1955 La URSS aconsegueix llençar una bomba H des d’un avió. 1955 Congrés de Ginebra on científic d’arreu del món, entre els quals hi ha 18 premis Nobel, avisen dels perills d’una guerra atòmica i els efectes de la radioactivitat. 1956 El moviment “Àtoms per la pau” funda la AIEA “Agència Internacional de l’energia atòmica. 1. 1956 Creix la protesta internacional contra les armes atòmiques. 1957 Primera bomba H anglesa. El consell atlàntic decideix que la NATO tingui armament nuclear. 1958 Fundació d’EURATOM (Comunitat atòmica europea). 1959 En l’Assamblea general de la ONU es planteja el desarmament atòmic en tres fases, suspensió de proves, suspensió de producció i prohibició de les armes. [que naturalment només afecta als que encara no les tenen]. 1960 EEUU equipa els seus submarins atòmics amb missils polaris. 1961 Es calcula que el món gasta 330 milions de dòlars al dia en armament.
1962 Els submarins britànics s’equipen amb missils “Polaris”. 1961 Proves soviètiques amb bombes de 100 M de TNT, proves subterrànies dels EEUU, cohets “Davy Crocket”. 1963 Des de 1945 s’han fet 259 proves atòmiques per part dels EEUU i 126 per part de la URSS. Creix la preocupació per una guerra total. S’acord establir una línia directa entre Washington i Moscú (el cèlebre “telèfon vermell”) per impedir una guerra no volguda. 1963 Se signen acords per prohibir les proves atòmiques. França i Xina, que esperen desenvolupar la seva pròpia tecnologia, no ho fan. 1964 Explosió de la primera bomba atòmica xinesa. 1968 Explosió de la primera bomba atòmica francesa (“Force de frappe”).
1957 Llançament del Sputnik I (professor Sedov). 1958 Fundació de la NASA (Nacional Agency Space ..), llençament del Explorar I. 1959 Primers planetoides Lunik I i Lunik II que orbiten al voltant de la lluna i transmeten imatges de la cara oculta. 1959 Un robot rus arriba a la lluna. 1960 Primer vol tripulat amb animals, ds gossos aterren després de donar 18 voltes al globus. 1960 Ús pacífic dels satèl·lits, el Tiros I envia dades metereològiques i el Echo I transmet notícies. 1961 Primer vol tripulat, Gagarin dóna 17 voltes a la terra amb el Vostok I. 1962 El Vostok III amb Nikolaiev aterra després de donar 94 voltes a la terra. EEUU fa el seu primer vol tripulat el Frienship III amb John Glenn. El Tesltar és el primer satèl·lit que s’usa per ràdio i televisió. 1964 El Voschod I duu tres homes i dóna 16 voltes a la terra. El Saturn I llença un satèl·lit de 17 tones. 1965 Leonov és el primer home que fa un tomb per l’epai, de10 minuts. Amb el Gemini III, austronautes americans aconsegueixen modificar l’òrbita. 1966 EEUU i la URSS aconsegueixen un allunament suau després de moltes proves fallides. 1969 Armstrong trepitja la lluna.

Tractats de pau
1945 Conferència de Postdam. Les quatre potències vencedores no saben què fer amb Alemanya. La política obertament anticomunista dels EEUU dificultarà arribar a un acord. 1948 Conferència EEUU, GB, F i el Benelux a Londres on s’acorda autoritzar la formació d’un govern a l’Alemanya Occidental i donar-li suport econòmic. [El recel o venjança envers a A és molt més petit que la por a l’expansionisme soviètic]. El bloc oriental protesta. El 1949 se signa l’estatut d’ocupació. Bloqueig de Berlín. El ministre soviètic d’afers exteriors proposa un govern alemany centralitzat sense eleccions lliures. 1946 Conferència de Pau de París. El febrer de 1947 se signaran els Tractats de pau pels quals Finlàndia perd Carèlia (URSS), Itàlia perd les colònies i Trieste, Hongria torna a les fronteres de 1937, Rumania cedeix a la URSS Besarabia i Bukovina, Japó es desmilitaritza i queda regit pel govern militar americà del general MacArthur. 1950 La crisi de Corea fa passar el problema alemany a un segon terme. S’autoritza el rearmament d’alemanya. 1950 Creació de la NATO. 1951 S’intenta la creació d’un exèrcit europeu amb participació dels alemanys, però De Gaulle ho rebutja. 1952 Tractat de pau de San Francisco pel qual Japó torna a les fronteres de 1854.
1953 Mor Stalin. 1954 Edem proposa eleccions per a una assamblea Constitucional per a Alemanya sencera, la formació de govern i un tractat de pau. Molotovpfereix una alternativa amb les dues alemanyes per separat. Al març la URSS reconeixerà la sobirania de l’alemanya oriental RDA [Un cop assegurat que hi haurà un govern prosoviètic i per impedir unes eleccions lliures]. La RFA entra a la NARO. La reunificació d’alemanya és cada vegada més difícil. 1955 Austria, que estava ocupada per les quatre potències vencedores, dóna garanties polítiques i econòmiques i obté la fi de l’ocupació. 1955 Creació del Pacte de Varsòvia al qual s’unirà la RDA l’any següent. Es formen així dos blocs militars i econòmics. 1955 Eisenhower, Eden, Faure i Bulganin es troben a Ginebra però no arriben a cap acord sobre la reunificació. Dulles s’enfronta a Molotov, ministre d’afers estrangers rus, que només s’avindria a una reunificació sobre la base de d’un acord entre dues alemanyes independents i sempre que la RDA conservés el seu caràcter socialista. 1958 Krustxev llença un ultimàtum exigint la fi de l’ocupació militar de la part occidental de Berlín. Es comença a veure com a solució un pla de tres estats: RFA, RDA i la ciutat lliure de Berlín occidental. 1959 Krustxev amenaça amb la signatura de pau unilateral amb la RDA. 1959 Herter, secretari d’Estat dels EEUU, proposa la unificació de Berlín amb eleccionslliures, la formació d’un comitè electoral per alemanya sencera amb 25 membres per la RFA i 10 per la RDA, eleccions constituents i formació de govern, i finalment la signatura d’un tractat de pau [naturalment, el primer problema era amb qui signar el tractat, quan alemanya era un conjunt no homogeni. 1959 Krustxev visita els EEUU. 1960 Entrevista Kennedy Krustxev a Viena. 1963 Kennedy visita la RFA i el Berlín occidental (“Ich bin ein Berliner”). 1964 Pacte d’amistat entre la URSS i la RDA encara que no es parli de pau unilateral.
Moviments demogràfics: ah243 1945 En la conferència de Postdam s’aprova el retorn de tots els alemanys que el 1942 van ocupar territoris orientals, com els sudets a Txecoeslovàquia. Es repatrien i s’intercanvien minories nacionals que havien estat desplaçades. Algunes zones, com els sudets, acusen un descens demogràfic important. 1946 Expulsió de les minories italianes de Iugoeslàvia. 1948-1952 Els jueus de l’europa oriental emigren a Israel. 1950-1952 Les minories turques són expoulsades de Bulgària i Grècia. Això suposa que trenta milions d’europeus, la majoria d’ells alemanys, van haver d’abandonar els seus països d’origen. El problema dels refugiats a escala mundial encara s’agreujarà a causa de diferents conflictes. El 1945 es creà el UNRRA, una organització d’ajuda, i des del 1951 la ONU tindrà un comissari per al problema dels refugiats. 200 mil hongaresos abandonaran el país, quan es reprimeixi l’aixecament anticomunista, un 40% acabarà tornant. Els alemanys de la RDA intentaran sempre creuar el mur i passar al món lliure.

La UNO

ah245 Després de diferents preliminars com la Proclamació de les “Quatre llibertats” de 1941, i la conferència de Dumbarton Oaks de 1944, el 26 juny 1945 es funda l’organització de les Nacions Unides, amb una carta de 111 articles que és signada per 50 Estats. Els seus objectius són la “Salvació de la pau mundial, la defensa dels drets de l’home, la igualtat de drets per a tots els pobles i l’augment del nivell de vida a tot el món”. [Els seus principis són un impossible], ja que s’ha de garantir la pau mitjantçant sancions econòmiques i polítiques, si té forces armades hauran de ser cedides pels seus estats membres, però no es pot interferir en la vida política interna dels estats. Els seus òrgans són:

• l’Assamblea General (New York) que es reunirà almenys un cop l’any. Les decisions només són obligatòries pels qui les han votat. Estableixen el pressupost i elegeixen els membres no permanents del
• Consell de Seguretat, caràcter permanent, 15 membres entre els quals n’hi ha cinc de permanents, EEUU, URSS, Anglaterra, França i Xina. [Evidentment, els qui tenen la bomba atòmica]. Les seves decisions són obligatòries quan les aprovat 9 dels 15 membres, si entre aquests 9 hi són els cinc permanents, que tenen dret a vetar qualsevol decisió. [Més val vetar aquí que no poas amenaçar de llençar una bomba].
• El Secretari General és elegit cada cinc anys per l’assamblea general. Té atribucions polítiques i administratives.
• El Tribunal Internacional de la Haia, té 15 jutges elegits cada 9 anys i s’encarrega de resoldre conflictes jurídics a instàncies dels estats membres.
• Hi ha diverses Comissions de treball sobre Informació, Drets de la dona, drogues i estupefaents, comerç, població i estadística, drets humans i serveis socials.
• El Consell Econòmic i Social coordina i dirigeix les activitats econòmiques i socials.
• UPU (Berna) Unió Postal Internacional.
• FMI (Washington), Fons Monetari internacional.
• UNHCR (Ginebra), Alt Comissariat per als refugiats
• UNICEF (Ginebra), Ajut i protecció a la Infància.
• GATT, per la supressió de les tarifes duaneres i foment del comerç.
• BANK (Washington), el banc mundial per a la reconstrucció i el desenvolupament..
• FAO (desenvolupament agrícola)
• OIT (Organització Mundial del treball)
• UNESCO (París) per la l’educació, la ciència i la cultura.
• WHO o OMF (Ginebra), World Health Organization.

En els primers anys l’ONU aconseguirà que les tropes soviètiques marxin de l’Iran, solucionar el problema de Trieste el 1947, acotar els conflictes a Palestina (1948) i intervindrà a Indonèsia, Caxemira i d’altres llocs. La manca d’acord i de recursos impediran que sigui més eficaç. D’altra banda la ONU es convertirà en un altre escenari de la guerra freda entre EEUU i la URSS. L’entrada de la Xina comunista serà vetada. 1950 S’envia a Corea un contigent de forces manades pel general MacArthur i els soviètics protesten. 1955 Esclata el conflicte a Argèlia però l’ONU no podrà intervenir ja que es França el declara un conflicte intern. 1960 Pacificació del Congo gràcies a la presència de forces de la ONU (Hammarskjüld), que no es veuran obligades a intervenir. Les tropes hauran de marxar el 1964 degut a problemes econòmics. 1961 U Thant, de Birmània, és elegit secretari general donant més prestigi al càrrec. 1962 Acció de la ONU a Katanga. 1963 Els estats que no aproven la política de la ONU al Congo no contribueixen. Això causa una crisi financera. 1964/1965 S’ajornen totes les votacions fins que se solucioni la crisi financera. 1965 Pau VI visita la ONU a Nova York i envia un missatge de pau al món. [Quin és el seu pressupost actual? Qui fa les aportacions? Quina part del pressupost és endogàmic, per mantenir institucions, quina part és per estadístiuca, i quina fracció és la que permet fer accions concretes?].

La integració europea
ah265 Integració política: Després de la 2ª Guerra, es pensa en una Europa Unida. Brusel·les i el seu ministre d’afers estrangers Spaak, es converteixen en els principals promotors. 1949 El Congrés de la Haia i el govern francès creen el Consell d’europa “per la defensa de la civilització europea i el progrés social”, amb un secretariat a Estrasburg una Assamblea Consultiva integrada per representants de parlaments nacionals. El projecte federalista no pot tirar endavant per les reserves suscitades, especialment, per Anglaterra. El 1953 se celebra una Convenció sobre els Drets de l’home.
Integració militar: 1948 Pacte d’assistència mútua, que queda integrat en l’OTAN. Durant la guerra de Corea (1950) [per diferenciar-se dels americans], es crea la Comunitat Europea de Defensa (CED), on hi participa la RFA. El 1954 els acord de París tracten de la creació de la Unió Europea Occidental (UEO), amb tropes nacionals (Benelux, Gran Bretanya, RFA, Itàlia i França, sota comandament de l’OTAN. [França volia anar per lliure].
Integració econòmica: El secretari d’Estat americà, George G.Marshall, elabora el 1947 un Programa de Reconstrucció Europea (ERP), Pla Marshall, que preveu que EEUU subministri matèries primeres i capital en forma de crèdits i donacions. La URSS rebutja el pla, i això obligarà a Polònia i Txecoeslovàquia a retirar la seva adhesió. Per distribuir el fons del ERP, US$ 14.000 milins, es crea la OECE (Organització europea de cooperació econòmica). El bloc oriental respondrà amb la creació del COMECON.
La comunitat dels 6: 1950 El minisre francès d’afers estrangers proposa un mercat únic pel carbó, el ferro i l’acer, amb França, la RFA, Itàlia i el Benelux. El 1951 es crea la CECA que funciona força bé mentre els projectes d’unió política estan encallats. 1957 Tractats de Roma sobre l’ús de l’energia atòmica (Euratom) i la constitució de la Comunitat Econòmcia Europea (CEE) que preveuria la integració duanera per 1970, amb lliure circulació de capitals, i una convergència progressiva política i social. Estaria articulada pel Consell de Ministres dels països membres, i una comissió de nou membres que es renovaria cada 4 anys (Seu a Brusel·les). La CEE estarà controlada pel Parlament Europeu, amb seu a Estrasburg, format per 142 membres designats pels diferents parlaments nacionals. Queden com a estats associats Grècia i Turquia. Les divergències franco-britàniques impedeixen crear una zona de lliure canvi. Anglaterra respondrà creant l’EFTA (Petita zona de lliure canvi) amb Austria, Dinamarca, Finlàndia, Anglaterra, Noruega, Portugal, Suècia i Suïssa. 1961 La OECE es dissol i es crea l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic. La CEE aconsegueix un important creixement econòmic, tot i que la coordinació de les polítiques agrícoles és molt difícil. Anglaterra negocia la seva entrada però és vetada pel General De Gaulle (fins 1971). Es redueixen les tarifes duaneres. Aquesta política es pretén aplicar a nivell mundial amb el GATT (Kennedy Round). Es plantegen dificultats quan Alemanya s’oposa el 1964 a la liberalització del mercat de cereals, i el 1965 quan França exigeix modificacions institucionals. 1966 Malgrat les dificultats, els sis membres (RFA, F, I, B N L), acorden la lliure circulació de productes agrícoles i industrials pel juliol de 1968.

[query cronologia zona europa]